Ves al contingut principal

Els jueus i els polonesos. Memòria històrica

Ahir els diaris parlaven de la trobada dels supervivents de Schindler a Cracòvia i els 65 anys de la liquidació del gueto jueu. Quan vaig anar-hi, el novembre passat, hi havia una exposició sobre la vida al call jueu, Kazimierz, durant el periode entre les dues guerres i abans de l'holocaust. Un món que va deixar d'existir.

Avui 10.000 jueus viuen a Polònia. Abans de la guerra, 3.500.000. Entre els polonesos que he conegut a Anglaterra he trobat partidaris i detractors del comunisme: tots ells s'expressen sense embuts sobre la qüestió. Les posicions en contra dels nazis són unànimes. Ara bé, una cosa és preguntar per Hitler i una altra pels jueus. En aquest cas, s'arronsen una mica i no s'expressen amb tanta decisió i si ho fan és per malparlar dels jueus. Molts comenten les males històries explicades pels seus avis.

El llibre de l'exposició "A world before a catastrophe" no amaga res i publica també, per exemple, alguns dels acudits i burles dels diaris de l'epoca que devien ser tan celebrats. L'exposició tenia una flaire de confessió. A Polònia, l'ahinilització nazi va ser seguida per l'intent comunista de suprimir tota mena de rastre cultural semita, amb el suport d'una gran part de la població local en ambdós casos.

Manuel Rympel, un dels cronistes de l'època entre les dues guerres va escriure: "Un centenar de campanars s'aixequen entre els terrats, i no menys de vuitanta sinagogues, cases d'oració i llocs de pregària minúsculs estan acomodats per tot Cracòvia i als carrerons de Kazimierz". Avui el call jueu està considerat un tresor de la Unesco. Allí Spielberg rodà la pel.lícula sobre Oskar Schlinder i això atrau els turistes,. Amb tot, només hi viuen 17.000 persones i molt poc d'elles són jueves. No està clara la propietat de les cases. Els supervivents marxaren als Estats Units o Israel. Els arxius van ser cremats. Ara l'ajuntament vol donar-li vida i preservar l'estructura. Tot i que les reparacions són cares, hi ha inversors interessats.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…