Ves al contingut principal

Mestres i pares acomplexats

Aquesta tarda una psicòloga explicava per la ràdio que els pares han de jugar amb els fills i proposava mil i una activitats planificades per a la canalla. Quin horror! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i mestres. Érem nosaltres.

Vaig tenir un mestre que s'apuntava al partidet de futbol per fer-se el simpàtic. Queia bé, però ara veig que era un frustrat, patia una ressaca de la infantesa. Tenia el complexe del que mai va ser el lider de la classe ni el delegat. Per això es devia fer mestre. Llavors ja es veia superior i podia excercir la seva influència.

En canvi, n'hi havia dos amb la fama de tenir mala llufa, però quan veien una baralla, mai es posaven pel mig, fent el pacificador. No era el seu problema perquè no estàvem dins de la classe. Devien pensar que, si no hi havia un incendi o un terratrèmol, allò era l'espai i el temps dels alumnes, no el seu.

Un cop em van fotre un cop de puny a la cara ben donat. Quan el meu pare em va veure no em va dir res, només va somriure. Si no has donat o rebut una hòstia física, el més normal és que, de més grandet, quan et deixa una nòvia, et posis a plorar. Aquell dia, però, ta mare no et podrà salvar i la psicòloga que sortia a la ràdio només et servirà per allò de que un clau només et pot treure amb un altre clau.

Tant karate de 5 a 7, anglès de 8 a 9 i piano de 9 a 10 ens estem carregant la canalla. Senyora, vol que el seu nen sigui feliç? Doncs deixi'l en pau i demani-li resultats al final de l'avaluació i no li ompli el cap amb les fustracions que porta de fa molts anys.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…