Ves al contingut principal

Scaramuccia president

Divendres el professor de català de la universitat d'aquí m'envià un misstage dient-me que hi havia una festa d'aniversari d'una amiga i si em feia gràcia anar-hi. Hi havia un tal Paul que treballa a l'oficina del diputat del districte, laborista. Va fer una tesi sobre el tardofranquisme -n'hi ha més a fora que a dins. Coneix la traducció de "La Plaça del Diamant", "Nada", "Tiempo de silencio", el llibre sobre Oxford de Javier Marías i el de Guillermo Martínez "Los crímenes de Oxford" que ja ha estat traduït a l'anglès i ara Alex de la Iglesia n'ha fet una pel·lícula

En Paul acaba d'arribar precisament de la ciutat universitària i explica tafaneries de les high tables dels colleges: un lingüista i un professor de filosofia van passar-se 7 hores discutint el cas d'un alumne que està begut, llença les togues al terra i quines probabilitats tindria de tornar-les a penjar al lloc d'abans; un antic assessor financer de Tony Blair que es dedica a empaitar noiets; una hispanista que posa traves als lecturers de català; què hi ha darrera de la conversió al catolicisme de Blair.

Li pregunto per Gordon Brown. Em diu que és un bon gestor però que és d'Edimburg. M'explica que la gent d'allà són molt seriosos, tenen les parpelles caigudes, somriuen poc, la capital escocesa està a l'alçada de Moscou. El primer ministre necessita algú que li ensenyi a riure. Potser ja té aquesta persona però és impossible, la gent d'Edimburg són així.

Li pregunto per David Cameron. -Ara m'entendràs de seguida- em diu. -És el Zapatero britànic, a show-off, un fanfarró. Parla de medi ambient com un aristòcrata. Thatcher era filla de botiguers, era molt més prosaica. Potser notes les diferents maneres de parlar. Cameron concreta molt poc. És greu que ningú sàpiga què pensa, però ho és més que no ho sàpiga ell.

Avui el Times publica una enquesta. No és la època més bona per a Brown. Els laboristes estan 16 punts per sota dels conservadors, els nivells més baixos des de 1983, i només a 10 dels liberals demòcrates, els grans friquis de la illa. Sense fer res ni patir cap atac de talent, Cameron te més probabilitats d'arribar a primer ministre que l'alumne que tombà les togues. Scaramouche, Scaramouche, you will do the fandango!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…