Ves al contingut principal

En Denis

L'endemà de visitar en Denis vaig anar a la feina més content que un gínjol. Vaig explicar la jornada amb tots els detalls i lo bé que m'ho havia passat. Les noies de l'oficina l'odien. Diuen que és un pesat, a pain in the arse, a nightmare, que li agrada massa les dones, que no calla, que la seva no li fa cas, un fet del tot normal segons elles. Tant que em va agradar conèixe'l!

Avui cap a les 5 en Denis ha vingut al despatx. El meu taulell dóna quasi l'esquena al carrer i no veig qui entra. Els de les noies, en canvi, sí. Tant bon punt l'han vist arribar, han deixat anar "oh, no, Denis is coming up!", "Jesús, your client!", "I'll be back in a sec", etc. Entra en Denis tot somrient, amb aspecte de galant tronadet, trajo blau fosc de de ratlles blanques fines i mocador vermell de seda al coll. Besa la mà a les noies,"very good evening to you, ladies". Porta una caixa de bombons, només li falta un una flor a de la butxaca de dalt de l'americana i un barret dut una mica de costat. Quin espectacle! Ens saludem molt cordialment i em dóna uns copets a l'espatlla. Em pregunta si acabo a dos quarts de sis per anar a prendre alguna cosa. I tant que sí! Tot seguit entra al despatx del cap.

Tot anant cap al pub més proper en Denis posa un aspecte seriós i em diu que aquest matí ha acompanyat la dona al metge. M'explica tots els mals que ha tingut durant tota la seva vida, la migranya al viatge de noces a Itàlia, els peus inflats, el mal d'esquena, etc. "La meva dona ha patit de totes les maneres possibles menys una: en silenci!"
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…