Ves al contingut principal

Les paraulotes (1)

Cada vegada que un anglès em demana que li digui algunes paraulotes en espanyol, quan les sent, no s'ho pot creure. Em penso que en cap altre lloc es renega tan violentament contra la divinitat, tot i que els italians que he anat trobant per aquí n'han deixat anar algunes de ben sonores. Suposo que tants anys de dir que les coses passen perquè Déu vol o no vol hauran portat a que, quan aquestes es torcen, es miri cap amunt. En canvi, els renecs anglesos tenen orígens sexuals. Sense fer-ne un gra massa potser serà cert allò que hom blasfema sobre el que no coneix.

En aquest sentit, Milan Kundera, a La insoportable levedad del ser, té una reflexió simplista però molt divertida sobre la llibertat, la merda i Déu.

Cuando yo era pequeño y hojeaba el Antiguo Testamento adaptado para niños y adornado con gravados de Gustav Doré, veía ahí a Dios sobre una nube. Era un anciano, tenía ojos, nariz, una larga barba y yo me decía que, si tenía boca, debía comer. Y si come, también tenía que tener tripas. pero aquella idea me asustaba porque, aunque era hijo de una familia más bien no creyente, sentía que la idea de las tripas de Dios, era una blasfemia.

Sin ningún tipo de preparación teológica, espontáneamente, comprendí desde niño la incompatibilidad entre la mierda y Dios y, de ahí, cuán dudosa resulta la tesis básica de la antropología cristiana según la cual el hombre fue creado a imagen y semejanza de Dios. Una de dos: o el hombre fue creado a semejanza de Dios y entonces Dios tiene tripas, o Dios no tiene tripas y entonces el hombre no se le parece.

Los antiguos gnósticos lo sentían igual que yo cuando tenía cinco años. Valentín, gran maestro de la Gnosis en el siglo segundo, decía para resolver este enrevesado problema que Jesús "comía, bebía, pero no defecaba".

la mierda es un problema más complejo que el mal. Dios les dio a los hombres la libertad y por eso podemos suponer que al fin y al cabo no es responsable de los crímenes humanos. Pero el único responsable de la mierda es aquel que creó al hombre.



Per no fer el post massa llarg demà transcriuré el tros següent de Kundera en relació a l'excitació sexual i el fàstic.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…