En aquest món no tot és desgràcies. Fins i tot encara hi ha gent que sap escriure. Hi ha alegries en aquesta inacabable quaresma catalana i d'occident, en general. Per exemple, la Teresa Amat ha tornat a obrir un blog. Fa massa temps que "Les paraules i els dies" va tancar. Tot i que té articles endreçats a tamatcarpeta, ara ha tornat amb Alírica. El primer post ha estat sobre Martin Amis.

A Anglaterra no tot són flors i violes. Per exemple, també tenim bisbes que demanen l'aplicació de la sharia -la seva o la importada-, policia alimentària i de gènere, homes del temps que diuen que abans plovia més i la culpa és del canvi climàtic i un president de la Casa dels Comuns una mica ruc i que també s'ha engreixat. També tenim vegetarians i periodistes massa amics dels caps de gabinet presidencial. Last but not least, per atansant-nos al post de la Teresa, també tenim articulistes que estan obsedits amb escriptors. L'odi no requereix tant esforç com l'amor, surt de manera més fàcil. Potser per això jo no parlo massa de Martin Amis i els articulistes de l'Independent hi tenen la mà trencada.

Espero que us agradi el seu post.