Ves al contingut principal

Orgull de país i moral col.lectiva guanyadora

Dues preguntes impertinents: es penedeix Mas d'haver pactat l'Estatut a La Moncloa? D'altra banda, hauria acompanyat Esquerra Convergècia en aquesta decisió o els republicans haguessin pactat l'Estatut com ja estaven a punt de fer?

No és, però, de pacte nacional i d'antics recels entre aquests partits del que vull parlar. Aquests dies que sóc a casa un parent em pregunta quines diferències trobo entre Anglaterra i Catalunya. Amb tota mena de reserves, doncs un any és poca cosa per copsar la mentalitat d'un país estranger, li responc que és la moral gunyadora i l'ànima col.lectiva.

Li vaig explicar aquest cas: el 12 de novembre es celebrava la fi de la primera gran guerra que a l'ensems és el dia del soldat desconegut i recorden la memòria de tots els soldats que han mort a la guerra. La nit del 12 vaig veure un rodamón absolutament ebri que esquivava fanals, semàfors i persones. Aquell rodamón portava a la mà esquerra una ampolla de vodka i a la dreta una bandera britànica i anava cantant el "Rule, Britannia". Els vianants van ajuntar-se a cantar amb ell. No cal dir que a Catalunya, una escena d'un rodamón cantant "Els Segadors" o "El cant de la senyera" és material per fer un programa d'humor.

Certament hi ha anglesos que la vida no els ha anat bé. Hi ha catalans que han triomfat en l'àmbit professional i familiar. El que passa és que els primers pertanyen a una moral col.lectiva forta. Els segons, és possible que formin part de la debilitat i de la mentalitat perdedora del país.

El Regne Unit sap quines són les prioritats nacionals, Espanya també ho sap. Els catalans, crec que també, però actuem de manera diferent. Que Carod es presenti com a víctima entra bé als ulls, que Mas pacti l'estatut a la Moncloa una nit de dissabte, també. El victimisme casa bé amb la nostra mentalitat tant com el pactisme. I això fa mal, perquè si ets sents víctima, tu no pactes, vols guanyar.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…