Ves al contingut principal

Cameron: The big issue

Aquesta setmana es celebra el congres del CBI. El CBI es una cambra de comerc nacional amb molta importancia. Aquesta ho es tant que Tony Blair va anar-hi el primer dia i avui hi anira Gordon Brown. La conferencia es un gran moment, doncs, perque els partits politics expliquin quins son els seus projectes economics per al pais.

Ahir el Financial Times va fer una bona
pentinada a David Cameron, tant a la portada com a les pagines 2 i 3. Tot plegat es deu a que Cameron va preferir anar a l'Irak que no pas assistir a la conferencia anual. Al seu lloc assisti George Osborne, el chancellor del govern a l'ombra. Tot plegat s'ha vist com un menyspreu cap a la insitucio. El president del CBI va dir que "coneixem els projectes de Cameron sobre el canvi climatic, sobre les families i la seguretat social. Que oferira, pero, als negocis britanics?".

El Financial Times recull tambe els aplaudiments i els elogis que va rebre el primer ministre i fins i tot la frase " Es molt important que els dos principals partits britanics diguin que volen treballar amb el comerc. (dramatic pause). O potser no".

Ultimament Cameron esta fent coses estranyes. Ja no es que es desmarqui de la baronessa Thatcher o que un membre del seu gabinet critiqui fins i tot part de l'obra de govern de Winston Churchill. El fet es que esta perdent punts a les
enquestes i que l'empresariat vegi que fins i tot un laborista classic com Gordon Brown te unes propostes mes clares en temes economics.

A qui votaria jo en unes eleccions britaniques? Al 97, 2001 i 2005, a Tony Blair, segur. Aes properes no ho tindria tant clar, crec sincerament que cameron esta defraudant i que no ha entes per que el Regne Unit es avui la quarta potencia mundial.

*The
Big issue es el nom d'una revista que venen els sense sostre al carrer.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…