Ves al contingut principal

200 anys de l'abolicio de l'esclavitud. L'oracle del passat.

Cada any, potser cada mes o cada minut hi ha un motiu per al revisionisme historic. Suposo que es degut a que estem comencant el mil.leni. O es aixo o la culpa la te internet, com diu la meva mare. Deu tenir rao -les mares sempre en tenen-, es sorprenent que a l'era de les comunicacions instantanies ens agafi la mania de rescriure la historia, d'examinar el passat implacable. Definitivament hem creat una maquina del temps que funciona amb aquest gran (in)combustible -reciclable, of course-, que son que les emocions.

El fet es que el 2007 es compliran 200 anys des que el parlament britanic va abolir l'esclavitud. Tony Blair ha escrit un article per a New Nation, un diari de la comunitat negra, on explica el seu dolor pel comerc d'esclaus. "Alguna cosa he de fer o de dir", haura pensat com a bon politic llaminer. I d'esquerres, no oblidem que l'objectiu de les esquer(res) es redimir l'especie humana.

Obviament, les associacions defensores dels drets humans creuen que no n'hi ha prou amb un "I'm sorry", mentre assenyalen la cadena determinista que uneix els ultraliberals contemporanis -de Manhattan a Londres, via Basora i Burundi- amb els traficants d'esclaus. Aixo els fa sentir comodes perque han trobat la resposta que els angoixa pel passat i pel present. Aixi, l'anima descansa i es reconcilien amb la bondat en la qual creuen estar instal.lats.

Anglaterra fou la principal protagonista del comerc d'esclaus i la presencia a l'Irak confirma aquestes teories. I tambe la seva riquesa actual els delata. Les multinacionals son els nous vaixells. Els baixos sous i les explotacions a l'Asia i a l'Africa no fan mes que evidenciar-ho. la flexibilitat i l'acomdadament lliure son res mes que eufemismes de les cadenes de sempre. Quina sort tenen aquells als quals tot els quadra! Jo continuo angoixat, cada vegada em quadren menys coses -sobre tot aquestes teories- i es cansat, molt cansat, haver de buscar una explicacio per a cada cosa. Haure de tirar d'algun manual, ja ho veig.

A part d'aquestes pretensions de fer les travesses el diumenge al vespre - el ple al 15 servira per a encertar la del cap de setmana que ve-, hi ha la campanya contra el pensament politicament correcte. Diu que els complexes de culpabilitat i la voluntat de reescriure la historia formen part d'aquest pensament contemporani i que no cal fer el paperot. Afirmen que nomes pot demanar perdo qui ha comes l'accio i avui no hi ha ningu de mes de 200 anys que hagues traficat amb esclaus. De que serveixen, doncs, aquestes genuflexions?

Per ultim, l'oposicio tambe havia de dir alguna cosa. Un portaveu tory considera que els britanics van liderar l'abolicio i n'han d'estar orgullosos, d'aixo. Aixi, doncs, festa!

Enmig de tot plegat intentare ser una mica original, es a dir, anar als origens. "Travel writing. 1700-1830" es un antologia de fragments de llibres i diaris escrits de primera ma per viatgers, aventurers i exploradors. Hi inclou textos de turistes revolucionaris a Paris de 1789, el viatge de Samuel Johnson i James Boswell a Escocia que agrada tant a Josep Pla, diaris de missioners, les estades a Italia d'uns aristocrates etc. I tambe el comerc d'esclaus.

Sobre aquest fenomen n'hi ha quatre. El primer text es una tria de textos escrits per Jean o John Barbot, un frances hugonot que escapa de la persecucio als protestants. Feu dos viatges a l'Africa entre el 1670 i el 1680. Els seus textos no foren publicats fins despres de la seva mort. Dona la perspectiva de la vida d'un traficant d'esclaus a la Costa de l'Or i aconsella els europeus com evitar ser enganyat quan tractin la compra d'or amb els africans. Els titols dels llibres son "A Description of the Coasts of North and South Guinea" (1732) i "A Collection of Voyages and Travels, Some Now First Printed from Original Manuscripts, Others Now First Published in English" (1746).

El segon es de John Atkins. Fou un ciruja naval. El 1721 s'ajunta a una expedicio naviera la costa de Guinea en un vaixell que lluitava contra la pirateria.El vaixell passa per Sierra Leona, Whydah (Ouidah, anomenada la costa de l'esclau, avui Benin) i Elmina (la cosat de l'or, avui Ghana). tota la flota captura 270 pirates i 10.000£ en pols d'or. El 1732 publica The "Navy Surgeon i el 1735 "a Voyage to Guinea, Brasil and the West-Indies".

El tercer es de John Nweton, el fill desertor d'un capita de marina que marxa a un altre vaixell. va passar del pensament lluire al cristianisme. L'esglesia anglicana va publicar "An authentic narrative" i ell mateix "thoughts upon the African Slave Trade" el 1735.

El quart es de Ouladah Equiano. va neixer a Nigeria, fou segrestat quan tenia 11 anys i dut a Virginia on fou comprat per un oficial de marina. mes tard fou venut a un capita i anar a les Es-Indies. El 1776 compra la seva llibertat, viatja a Londres i al Mediterrani. El seu llibre "interesting narrtaive" fou un exit i mori ric, tant que deixa 950£ a la seva filla, £75000 actuals. explica com era la vida d'un esclau i la relacio amb els amos. Amb tot, unes investigaions recents diuen que va neixer a Carolina del Nord i no pas a l'Africa.
I be, es aixi com aquesta setmana estic enredat.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…