Ves al contingut principal

200 anys de l'abolicio de l'esclavitud. L'oracle del passat.

Cada any, potser cada mes o cada minut hi ha un motiu per al revisionisme historic. Suposo que es degut a que estem comencant el mil.leni. O es aixo o la culpa la te internet, com diu la meva mare. Deu tenir rao -les mares sempre en tenen-, es sorprenent que a l'era de les comunicacions instantanies ens agafi la mania de rescriure la historia, d'examinar el passat implacable. Definitivament hem creat una maquina del temps que funciona amb aquest gran (in)combustible -reciclable, of course-, que son que les emocions.

El fet es que el 2007 es compliran 200 anys des que el parlament britanic va abolir l'esclavitud. Tony Blair ha escrit un article per a New Nation, un diari de la comunitat negra, on explica el seu dolor pel comerc d'esclaus. "Alguna cosa he de fer o de dir", haura pensat com a bon politic llaminer. I d'esquerres, no oblidem que l'objectiu de les esquer(res) es redimir l'especie humana.

Obviament, les associacions defensores dels drets humans creuen que no n'hi ha prou amb un "I'm sorry", mentre assenyalen la cadena determinista que uneix els ultraliberals contemporanis -de Manhattan a Londres, via Basora i Burundi- amb els traficants d'esclaus. Aixo els fa sentir comodes perque han trobat la resposta que els angoixa pel passat i pel present. Aixi, l'anima descansa i es reconcilien amb la bondat en la qual creuen estar instal.lats.

Anglaterra fou la principal protagonista del comerc d'esclaus i la presencia a l'Irak confirma aquestes teories. I tambe la seva riquesa actual els delata. Les multinacionals son els nous vaixells. Els baixos sous i les explotacions a l'Asia i a l'Africa no fan mes que evidenciar-ho. la flexibilitat i l'acomdadament lliure son res mes que eufemismes de les cadenes de sempre. Quina sort tenen aquells als quals tot els quadra! Jo continuo angoixat, cada vegada em quadren menys coses -sobre tot aquestes teories- i es cansat, molt cansat, haver de buscar una explicacio per a cada cosa. Haure de tirar d'algun manual, ja ho veig.

A part d'aquestes pretensions de fer les travesses el diumenge al vespre - el ple al 15 servira per a encertar la del cap de setmana que ve-, hi ha la campanya contra el pensament politicament correcte. Diu que els complexes de culpabilitat i la voluntat de reescriure la historia formen part d'aquest pensament contemporani i que no cal fer el paperot. Afirmen que nomes pot demanar perdo qui ha comes l'accio i avui no hi ha ningu de mes de 200 anys que hagues traficat amb esclaus. De que serveixen, doncs, aquestes genuflexions?

Per ultim, l'oposicio tambe havia de dir alguna cosa. Un portaveu tory considera que els britanics van liderar l'abolicio i n'han d'estar orgullosos, d'aixo. Aixi, doncs, festa!

Enmig de tot plegat intentare ser una mica original, es a dir, anar als origens. "Travel writing. 1700-1830" es un antologia de fragments de llibres i diaris escrits de primera ma per viatgers, aventurers i exploradors. Hi inclou textos de turistes revolucionaris a Paris de 1789, el viatge de Samuel Johnson i James Boswell a Escocia que agrada tant a Josep Pla, diaris de missioners, les estades a Italia d'uns aristocrates etc. I tambe el comerc d'esclaus.

Sobre aquest fenomen n'hi ha quatre. El primer text es una tria de textos escrits per Jean o John Barbot, un frances hugonot que escapa de la persecucio als protestants. Feu dos viatges a l'Africa entre el 1670 i el 1680. Els seus textos no foren publicats fins despres de la seva mort. Dona la perspectiva de la vida d'un traficant d'esclaus a la Costa de l'Or i aconsella els europeus com evitar ser enganyat quan tractin la compra d'or amb els africans. Els titols dels llibres son "A Description of the Coasts of North and South Guinea" (1732) i "A Collection of Voyages and Travels, Some Now First Printed from Original Manuscripts, Others Now First Published in English" (1746).

El segon es de John Atkins. Fou un ciruja naval. El 1721 s'ajunta a una expedicio naviera la costa de Guinea en un vaixell que lluitava contra la pirateria.El vaixell passa per Sierra Leona, Whydah (Ouidah, anomenada la costa de l'esclau, avui Benin) i Elmina (la cosat de l'or, avui Ghana). tota la flota captura 270 pirates i 10.000£ en pols d'or. El 1732 publica The "Navy Surgeon i el 1735 "a Voyage to Guinea, Brasil and the West-Indies".

El tercer es de John Nweton, el fill desertor d'un capita de marina que marxa a un altre vaixell. va passar del pensament lluire al cristianisme. L'esglesia anglicana va publicar "An authentic narrative" i ell mateix "thoughts upon the African Slave Trade" el 1735.

El quart es de Ouladah Equiano. va neixer a Nigeria, fou segrestat quan tenia 11 anys i dut a Virginia on fou comprat per un oficial de marina. mes tard fou venut a un capita i anar a les Es-Indies. El 1776 compra la seva llibertat, viatja a Londres i al Mediterrani. El seu llibre "interesting narrtaive" fou un exit i mori ric, tant que deixa 950£ a la seva filla, £75000 actuals. explica com era la vida d'un esclau i la relacio amb els amos. Amb tot, unes investigaions recents diuen que va neixer a Carolina del Nord i no pas a l'Africa.
I be, es aixi com aquesta setmana estic enredat.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…