"El Poema de Nadal" a l'Església del Pi.

Ahir a Santa Maria del Pi van recitar "El Poema de Nadal" de Josep Maria de Sagarra. Em va agradar perquè precisament vaig anar a escoltar el text sagarrià, que m'emociona. No en tinc ni idea a quants llocs del país es farà una lectura pública. Amb tot i així em semblen poques, molt poques perquè em va costar saber a quins llocs es recitava.

Malgrat que la sonoritat de l'església del Pi és coneguda, el centre no reuneix les condicions per a la recitada, almenys per la manera com l'han pensat els directors. És molt temptador organitzar-hi concerts, però una Església no és per fer-hi tancades, manifestacions ni teatre. Entre altres coses, perquè els actuants mereixien un aplaudiment i una Església no és un lloc per aplaudir, ni posar-se dret o cridar "visca!".

La posada en escena fou multicultural. A la primera part hi havia un grup de guitarristes sud-americans. Els músics eren molt bons. El que passa és que tinc mania a la combinació guitarres i Església. La guitarra no és un instrument per a ser tocat en una Església. I si hi ha algú que acompanya el ritme amb una pandereta, les esgarrifances són comprensibles.

Els recitants eren actors de les telenovel.les. N'hi havia un, que no recordo el nom , era el més gran i té una veu potent i una dicció magnífica. Recità magistralment el fragment del camí de Josep i Maria cap a Betlem i el del rabadà que tots duem a dins. Excepte aquest actor, la resta actuava amb massa moviment. I pujar i baixar les escales. L'Església és l'antònim de les corredisses.

Per tot plegat, va quedar tant impactant la presència de Joan de Sagarra, que recità l'última part. Aquell home no recitava, te l'explicava, com un professor que porta anys explicant la lliçó. La seva veu trèmola, el bastó, la mirada a l'espectador -tothom es pensava que li explicava a ell- fou la traca final. La "Santa Nit" de fons hi ajudava.