Ves al contingut principal

Artur Mas: Els ca(n)sats fan la feina

Un dia un marit puntual i responsable s’adona que la seva esposa té una fantasia: que la segresta el guerrer de l’antifaç. A ell li horrotitzen aquestes frivolitats i li fa mandra haver de fer el paperot. S’estima però, tant la seva dona que el dia de l’aniversari de casats porta els nens a dormir a casa dels avis. A l’hora de dinar ha passat a recollir la disfressa que encarregà, ho ha preparat tot i farà una entrada triomfal al dormitori matrimonial.

La seva dona ha quedat encantada amb el xou i el recordarà per sempre més. És possible que tot plegat pesi més que les atencions als fills, els plans de pensió que ha suscrit, els èxits laborals i els detalls diaris cap a la seva estimada. I que gràcies al seu esforç aquells dolorosos vint anys de la hipoteca han quedat reduïts a menys de la meitat.

Catalunya encara no és un país normal i molts catalans tenim la fantasia de la llibertat. I necessitem tant l'èpica com la feina diària, silenciosa i callada. Què hagués estat d'en Pujol sense "el cas Banca Catalana"? Hauria pogut la senyora Thatcher dur a terme totes les reformes liberals sense el regal dels tronats i insensats militars argentins a les illes Malvines? En Mas és un gran lider, un magnífic treballador. Ell no és home de disfresses i antifaços, certament. I, ai, i si hagués retirat el projecte d'estatut?

Hi ha una resposta previsible: aquesta esquerra que ara l'acusa d'arrogant, li hagués dit que s'estava apropiant de l'estatut. Per tant, quin és el problema? L'estupidesa esquerranosa, naturalment. I alguns em diuen que algun dia ens hem d'entendre amb aquests si no volem quedar-nos sols. No ho estem, mirin els resultats electorals. Hem d'obrir diàleg, diuen. A on uns veuen diàleg, l'esquerra vol que claudiquem, que seguim el seu discurs, que diguem que tenen raó i que estem equivocats. I jo no penso demanar perdó.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…