Un dia un marit puntual i responsable s’adona que la seva esposa té una fantasia: que la segresta el guerrer de l’antifaç. A ell li horrotitzen aquestes frivolitats i li fa mandra haver de fer el paperot. S’estima però, tant la seva dona que el dia de l’aniversari de casats porta els nens a dormir a casa dels avis. A l’hora de dinar ha passat a recollir la disfressa que encarregà, ho ha preparat tot i farà una entrada triomfal al dormitori matrimonial.
La seva dona ha quedat encantada amb el xou i el recordarà per sempre més. És possible que tot plegat pesi més que les atencions als fills, els plans de pensió que ha suscrit, els èxits laborals i els detalls diaris cap a la seva estimada. I que gràcies al seu esforç aquells dolorosos vint anys de la hipoteca han quedat reduïts a menys de la meitat.
Catalunya encara no és un país normal i molts catalans tenim la fantasia de la llibertat. I necessitem tant l'èpica com la feina diària, silenciosa i callada. Què hagués estat d'en Pujol sense "el cas Banca Catalana"? Hauria pogut la senyora Thatcher dur a terme totes les reformes liberals sense el regal dels tronats i insensats militars argentins a les illes Malvines? En Mas és un gran lider, un magnífic treballador. Ell no és home de disfresses i antifaços, certament. I, ai, i si hagués retirat el projecte d'estatut?
La seva dona ha quedat encantada amb el xou i el recordarà per sempre més. És possible que tot plegat pesi més que les atencions als fills, els plans de pensió que ha suscrit, els èxits laborals i els detalls diaris cap a la seva estimada. I que gràcies al seu esforç aquells dolorosos vint anys de la hipoteca han quedat reduïts a menys de la meitat.
Catalunya encara no és un país normal i molts catalans tenim la fantasia de la llibertat. I necessitem tant l'èpica com la feina diària, silenciosa i callada. Què hagués estat d'en Pujol sense "el cas Banca Catalana"? Hauria pogut la senyora Thatcher dur a terme totes les reformes liberals sense el regal dels tronats i insensats militars argentins a les illes Malvines? En Mas és un gran lider, un magnífic treballador. Ell no és home de disfresses i antifaços, certament. I, ai, i si hagués retirat el projecte d'estatut?
Hi ha una resposta previsible: aquesta esquerra que ara l'acusa d'arrogant, li hagués dit que s'estava apropiant de l'estatut. Per tant, quin és el problema? L'estupidesa esquerranosa, naturalment. I alguns em diuen que algun dia ens hem d'entendre amb aquests si no volem quedar-nos sols. No ho estem, mirin els resultats electorals. Hem d'obrir diàleg, diuen. A on uns veuen diàleg, l'esquerra vol que claudiquem, que seguim el seu discurs, que diguem que tenen raó i que estem equivocats. I jo no penso demanar perdó.
3 comentaris:
Home si no vols parlar amb les esquerres, potser us haurie d'entendre llavors amb les altres dretes. Sols no acabeu d'anar enlloc.
Aixo d'arrogant es d'allo mes hipocrita. .. que pot ser mes arrogant que ignorar un clatellot electoral com el del PSC i ERC? Ells estan per damunt de la democracia, no el Mas.
Bravo Jesús, la metàfora és brillant, és real i descriu el component "fantàstic" que demana tant la vida quotidiana com la política. Jo ho trobo injust, però és així
Publica un comentari a l'entrada