Ves al contingut principal

Artur Mas: Els ca(n)sats fan la feina

Un dia un marit puntual i responsable s’adona que la seva esposa té una fantasia: que la segresta el guerrer de l’antifaç. A ell li horrotitzen aquestes frivolitats i li fa mandra haver de fer el paperot. S’estima però, tant la seva dona que el dia de l’aniversari de casats porta els nens a dormir a casa dels avis. A l’hora de dinar ha passat a recollir la disfressa que encarregà, ho ha preparat tot i farà una entrada triomfal al dormitori matrimonial.

La seva dona ha quedat encantada amb el xou i el recordarà per sempre més. És possible que tot plegat pesi més que les atencions als fills, els plans de pensió que ha suscrit, els èxits laborals i els detalls diaris cap a la seva estimada. I que gràcies al seu esforç aquells dolorosos vint anys de la hipoteca han quedat reduïts a menys de la meitat.

Catalunya encara no és un país normal i molts catalans tenim la fantasia de la llibertat. I necessitem tant l'èpica com la feina diària, silenciosa i callada. Què hagués estat d'en Pujol sense "el cas Banca Catalana"? Hauria pogut la senyora Thatcher dur a terme totes les reformes liberals sense el regal dels tronats i insensats militars argentins a les illes Malvines? En Mas és un gran lider, un magnífic treballador. Ell no és home de disfresses i antifaços, certament. I, ai, i si hagués retirat el projecte d'estatut?

Hi ha una resposta previsible: aquesta esquerra que ara l'acusa d'arrogant, li hagués dit que s'estava apropiant de l'estatut. Per tant, quin és el problema? L'estupidesa esquerranosa, naturalment. I alguns em diuen que algun dia ens hem d'entendre amb aquests si no volem quedar-nos sols. No ho estem, mirin els resultats electorals. Hem d'obrir diàleg, diuen. A on uns veuen diàleg, l'esquerra vol que claudiquem, que seguim el seu discurs, que diguem que tenen raó i que estem equivocats. I jo no penso demanar perdó.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…