Ves al contingut principal

Confessions d'un kumba ressentit

És el títol de l'últim llibre d'Oriol Malló editat per l'Esfera dels llibres. És un repàs crític al que va passar a la segona meitat del segle passat. En front de les versions oficials i els documentals de TV3, apareix una serie de personatges contraris a la llibertat i que en nom del cristianisme i el catalanisme crearen una dictadura que controlava les activitats contra el regim, la gent que es preparava per governar el pais culturalment i politica i tambe als que hi pactaren. No si fins a quin punt el kumbaisme es una taca, una crosta d'una antiga ferida, simplement merda que marxa amb una bona dutxa o aixo ja no ho arregla ni Deu.

Qui més qui menys ha passat per aquest sedàs que forma la xarxa d'escoles, centres d'esplai, parròquies i institucions. Aquest és un llibre desintoxicador: més que un glop d'aigua o un a finestra oberta, com es diria en català kumba, és una sauna, una de les millors maneres per eliminar toxines. Sí, sues perquè t'hi veus.

La contraportada i les primeres linies del llibre son l'altra cara de la moneda dels "Assajos" de Montaigne: "Aquest és un llibre, benvolguts lectors, i lectores, Déu em perdoni, fet des de la mala fe i el ressentiment". Efectivament, no queda ningú dret: Torres i Bages, el noucentisme, Prat de la Riba i Cambó, el col.laboracionisme franquista de l'abadia de Montserrat, Omnium Cultural, l'escola activa, Convergència i Unió, els ecologistes, Rosa Sensat, el PSUC, les ONG, els sacerdots conciliars, els monitors, el rock en català, Xesco Boix, el cardenal Jubany, ESADE, els assistents socials, U2, Bob Dylan, "El mecanoscrit del segon origen", etc.

La nació catalana està infectada pel moviment kumba i Oriol Malló troba petges de xiruca pertot que exposa en aquest llibre torrencial. "Confessions d'un kumba ressentit. Com i perque ha triomfat el bon rotllo a catalunya" conté molta casuística interessant i experiències i arguments no sempre del tot mastegats. El recomano de totes totes.
7 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…