Ves al contingut principal

El fort i el dèbil

El primer dia de classe de dret civil el professor digué que la funció de la matèria era defensar el dèbil. Molts feren un somriure -“aquí vindrem a fer justícia!”. Tot seguit posà aquest exemple per copsar si enteníem el nervi. Tu tens 100 millions de pessetes i jo només 500.000. En necessito 100.000 per comprar una cadira de rodes per al meu fill. Tu me’ls deixes, però no penso tornar-te’ls perquè en tens molts més i estic convençut que tot plegat és ètic. Bé, qui és el dèbil? Una altra cosa és l’amistat, l’humiltat del creditor, la generositat i tots els mots acabats en “at” que ens agradin més I que, òbviamernt, també prevue el dret civil.

Certament la funció de la llei és defensar el dèbil i també la de la policia. Quan treballava en un despatx de Barcelona, un senyor tenia un bloc de pisos i un llogater estranger, tan fa que fos un australià milionari que un marroqui acabat d‘arribar, portava sis mesos sense pagar. El dèbil volia fer una acció de desnonament. Sabeu qui es presentà com a testimoni del llogater? Un assistant social de l’ajuntament.

Això de la policia del pensament social del post anterior no és cap broma. I com que el senyor Gullot té un concepte de la fortalesa i la debilitat que és compartida a Catalunya, és molt possible que hi hagi differences alhora de perseguir la màfia russa que mata un joier i el rodamón que ahir al vespre li robà els 20 euros que duia a la cartera. I si no s’entén això, hi ha barra lliure per als okupes I altres amics del senyor Guillot i companyia.

Un post recomanat:
aquest d'Enric Vila
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…