Ves al contingut principal

Martin Amis

Diumenge passat el magazine del "The Independent" publicava una entrevista a l'escriptor. Acaba de tornar de l'Uruguai, d'on prové la seva dona i on ha viscut els darrers dos anys. Amis té un aspecte saludable que és d'envejar, no només que als que voltegen la seixantena, si no també per als que som a la meitat.

Aquest senyor treballa molt. L'any passat publicà Koba el terrible i acaba de treure'n un altre: House of meetings. A l'entrevista admet que ha abandonat una novel.la, The Unknown Known, basada en una estrafolària frase de Donald Rumsfeld, el Secretari americà de defensa:

There are kown unknowns; there are things we know we know. We also know there are known unknowns; that is to say we know there some things we do not know. But there are also unknown unknowns 'the ones we don't knw we don't know. (Cita trobada al The politics companion, Robson books)

N'esta preparant una altra, que porta el títol de "la vídua embarassada". Diu que després d'una revolució no hi ha un naixement, hi ha una vídua en estat de bona (o mala) esperança. La imatge és brutal: la nova situació sempre és fruit del passat, hi ha alguna cosa que mor, però ningú sap com serà la nova situació. La novel.la serà auto biogràfica, però basada en el tema islàmic. La vídua prenyada és el feminisme en aquesta novel.la.

Comenta també la lluita contra el terror islàmic i, sobretot, l'horror: la victòria dels fonamentalistes comença quan mostrem el pànic occidental. Tenim por.

Demana que deixi d'usar el nom de 9/11. És un americanisme que vol dir 9 de novembre, no 11 de setembre. I Amis recorda el detall: el 9 de novembre fou quan va caure el mur de Berlin i , esclar, comprendran vostès, que no es tracta ben bé del mateix.

Està llegint un llibre de Vali Nasr,
The Shia revival. El gran poblema a l'orient mitjà serà la guerra entre xiites i sunnites

8 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…