Ves al contingut principal

Gran Mourinho

D'aqui deu dies vindre a Catalunya per seguir les eleccions nacionals, votar, i de passada, veure el partit contra el Chelsea.

Aquesta es la setmana del partit de la gran rivalitat. No se quina impressio tindreu vosaltres, de tot cor el partit de la setmana es dimecres. I en gran part es gracies a Mourinho, que ens fa mirar a Londres i menys a Madrid. Les seves declaracions i la dialectica amb Rikjaard ens allunya d'Espanya. L'expulsio de Del Horno, el gol de John Terry fa dos anys, les magnifiques sortides de to del brillant entrenador portugues ens fan mes lliures. Diuen que tira sorra a la gespa perque la pilota corri menys. A on tira sorra es entre Catalunya i Espanya.

S'enfrontaran dos grans equips, amb historia diferent i plantejaments de club oposats, igualment exitosos. Al Barca, quan les coses van be, ens oblidem del Madrid, quan pitjor van es quan muntem grans drames i aquell partit es on aboquem tota la mala bava. En l'epoca de Gaspart els xous per la questio Figo superaven el patetisme. Ara, en canvi, tenim rivals a Europa que ens esperen, el Chelsea o el Milan.

El dia que rebem el Madrid tal com esperem al Racing o el Deportivo arribara la normalitat. Ni insults ni cridories ni sobreexitacions. Nomes la tensio habitual davant d'un bon rival. Aixo ha estat un factor d'espanyolitzacio. Ara hi ha altres rivals que ens esperen, altra feina tenim i no podem perdre temps i energies amb foteses provincianes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…