Ves al contingut principal

El tripartit: l’assamblea de Catalunya i l‘entrevista d‘en Sala.

El col.legi de periodistes encara no ha fet cap nota de suport a en Sala. Potser és que per al “sindicat de l’objectivitat I el pluralisme” és més greu que en Francino apareixi al devedé de Convergència que no pas un candidat digui sectari a un entrevistador. Sala no és periocdista col.legiat, diran. Tant parlar de llibertat, a alguns se’ls ha oblidat exercir-la.

Aquesta mena de silencis eixordadors no són casuals. Durant molts anys el catalanisme ha fet passar bou per bèstia grossa. Certament, Espanya no ha fet net del franquisme perquè no va haver-hi ruptura. Catalunya tampoc ho ha fet del marxisme perquè avui la indulgència encara és total. I l’esquerra continua bevent d’aquelles fonts.

S’ha fet els ulls grossos perquè, tal com es deia anys enrera, calia sumar esforços. Els vents dels anys 60 en favor del marxisme i el mite de la república del 31 portà a que una part ben gran del catalanisme “compromès i resistencial” fos d’esquerra radical. Aquells grupuscles admiradors del model xinès, soviètic i cubà foren una bona escola de conspiració, endogàmia partidista i sectarisme.

El 1977 Ramon Barnils escriví un article on denunciava el franquisme dels antifranquistes. Memòria històrica, Saura i companyia? Tanta com en faci falta. Podríem començar per esbrinar com funcionàveu i acabarem sabent alguna cosa més sobre les protestes per qualsevol fotesa, els okupes, les cassolades, la crema de bandera israelites i americanes i altres manifestations tan poc pacífiques.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…