Ves al contingut principal

Piquiponada

Rodamots.com ofereix de dilluns a divendres la possibilitat de rebre per correu electrònic un mot o una expressió. El d'avui és "piquiponada" (f)
Error de lèxic per confusió del significat de paraules o frases fetes, com ara «hemicirco» per «hemiciclo», «llengua vespertina» per «viperina», «condicions aquàtiques» per «acústiques», etc.
També: pich-i-ponada

[Etimologia -- Dels cognoms del polític lerrouxista Joan Pich i Pon (1878-1937).]

És el cas de dos epònims que designen un 'lapsus linguae' hilarant: 'spoonerism' en anglès i 'piquiponada' en català. Totes dues denominacions provenen de personatges públics coetanis que en el seu dia es van fer populars per les seves constants relliscades verbals. L'anglès era el reverend William A. Spooner (1844-1930), un professor d'Oxford capaç de confondre «a half-formed wish» (un desig creixent) amb «a half-warmed fish» (un peix a mig fer) en un discurs inaugural en presència de la reina Victòria. El català es deia Joan Pich i Pon (1878-1937) i va arribar a ser alcalde de Barcelona. Pich era capaç de parlar de la batalla de «Waterpolo», esmentar el «conflicte nipojaponès» o aconsellar de prendre les coses en «petites diòcesis».
Màrius Serra, Verbàlia (Barcelona: Empúries, 2000), pàg. 28

*** Un epònim (mot format amb el prefix grec «epí», que significa 'sobre', i la forma sufixada del mot grec «ónyma», que significa 'nom') és un mot format a partir d'un personatge (real o fictici), com ara «pantagruèlic» (del personatge Pantagruel, de Rabelais) o «cicerone» (derivat de Ciceró, polític, escriptor i orador romà). Aquesta setmana en veurem uns quants. ***
És clar, doncs, que Joan Clos és un digne successor de Pich i Pon. I més quan he llegit aquest fragment de les memòries de Cambó:
L'exposició Internacional
Fou llavors quan se'm féu un oferiment que durant alguns dies em tingué indecís: el d'una de les dues Comissions d'una Exposició de Barcelona, que preparava el seu Ajuntament. L'origen del projecte havia estat modest: una Exposició al palau de Belles Arts d'aparells d'electrivitat, patrrocinada per l'industrial del ram i regidor Joan Pich i Pon. Aquesta iniciativa, aprovada per l'Ajuntament, entre el dinamisme de Pich i Pon i la receptivitat que té el poble de Barcelona per a les grans empreses que honorin la Ciutat, havia anat prenent volum i despertant il·lusions i entusiasmes. Els regidors regionalistes no sabien què fer: oposar-s'hi ho estimaven impopular i certament ho era; associar-s'hi, significava donar a un home com Pich i Pon unes facultats i uns honors que semblaven excessius. No se'ls ocorregué altra cosa que la de proposar que els Comissaris fossin dos: l'un, Joan Pich i Pon, i l'altre jo, amb la plena confiança que seria jo en tot cas qui portaria la batuta. (...)

Malgrat la seva mala fama, no em preocupava la companyia de Joan Pich i Pon. Jo sabia que era un bon català i, més encara, un bon barceloní, que es trobava en la situació dels qui han fet fortuna sigui com sigui i desitgen guanyar prestigi. Sabia, d'altra banda, que reservant-li funcions decoratives, que omplien la seva vanitat, i el nomenament de petits empleats, coses que satisfeien la seva major feblesa, m'havia de deixar tranquil per a dur a terme l'obra que jo em proposava. En canvi, com que ell ajudava econòmicament Lerroux, m'assegurava, per mitjà d'aquest, el vot dels regidors radicals sempre que fessin falta i, com que era un home simpàtic i amable, em permetia atribuir-li la tasca d'escampar somriures i donar copets a l'espatlla, tasca necessària, però pesada i molesta per als homes com jo que volen anar al gra i no perdre en foteses més que el temps indispensable.
Francesc Cambó, Memòries (1876-1936) (Barcelona: Alpha,1981), pàgines 218-220
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…