"Un dia xafogós de juliol jo em trobava als banys de San Sebastián, a la Barceloneta, prenent el sol després d’haver nedat una bona estona. El propietari dels banys, el bon amic Ribalta, m’havia fet l’obsequi d’una magnífica caseta de banys, a la qual jo convidava alguns amics. El dia de què parlo sols havia Xavier Calderó a la meva vora. Recordo que vaig dir-li: “sabeu en què estic pensant en la gran estona que fa que callo? Doncs ara us ho diré, però vós en mantindreu la més absoluta reserva: jo pensava en la necessitat que hi ha, no sols per a mi, sinó per a Catalunya, de que jo tingui una situació econòmica que em llevi tota preocupació d’ordre material i em permeti consagrar-me íntegrament a la política.
Des de l’any 1916 fins després cel Govern Nacional, jo m’he donat talment a la política que el meu despatx, cosa que vol dir els meus ingressos, ha tingut una gran minva. Mentre he estat Ministre han cessat del tot, perquè realment jo he tancat el meu despatx. I el fet és que les reserves que tenia el 1916 són a les acaballes. El 1918, en liquidar-se el Govern Nacional, vaig veure l’eventualitat d’entrar en funcions de govern per a molt temps: jo no tindria reserves econòmiques per a suportar-ho. I el meu orgull i la meva dignitat no em permetrien viure a costa de donatius particulars ni de sous de Consells d’Administració, com va fer Cánovas i com fa actualment Sánchez Guerra, sense que ningú els ho critiqués, però m’ho criticaria jo mateix.
Necessito fer una fortuna que m’abasti per a viure confortablement, com visc fa molts anys; que em permetés –si la política ho consent- fer alguns viatges, i que, si els deures polítics m’ho demanessin, pogués consagrar totes les meves energies al servei del meu país, sense haver de preocupar-me de cap problema d’ordre material, Crec que la convulsió econòmica en què viu el món fa possible en aquests moments poder reunir ràpidament la fortuna que a mi em caldria i, sobretot, crec que és un moment per a guanyar-la a l’estranger, en forma que cap espanyol no pogués discutir-la”.
Intermedi entre dues actuacions polítiques
Memòries (1876-1936)
Francesc Cambó
Editorial Alpha
17 comentaris:
Si acceptem la premissa de Cambó i rematem el sil·logisme, la conclusió és clara: sempre governarien els de dretes, que són el que tenen les peles.
Molt interessant.
Aquest era un dels principals arguments esgrimits pels qui recolzaven Bloomberg a l'alcaldia de NYC.
Mary Lee
TdQ, recorda, però, que aqui mateix a Catalunya molt dels polítics més rics no són precisament de dretes...
Mary Lee
Exemple concret: al meu poble, que no arriba a 2.000 habitants, governa CiU des de sempre (amb alguna escaramussa avortada dels partits d'esquerra, res, foc d'encenalls). La senyora alcaldessa actual no és pas multimilionària, però d'un n'hi do... Potser hauries d'afegir que no basta amb el tema econòmic, sinó que també cal tenir un cert "poder d'influència"... exercir el teu poder a través d'uns grups de gent, etc. I, sobretot, en un poble petit, la clau és la IMATGE que dones. Un no es fa ric en un poble petit fotent d'alcalde. Com a molt, es pot fer una casa nova amb piscina... Jo, personalment, sóc dels que crec que si un és ric i fa política és per a mantenir el seu patrimoni i augmentar-lo; i si és pobre, és per a fer-se ric... Ara bé, ¿no és legítim que tothom, i jo el primer, aspirem a enriquir-nos com sigui? Porca misèria!
L'exercici de la política institucional hauria de tenir un termini restringit: quatre anys i cap a casa, sense possibilitats de pròrroga: els càrrecs i les responsabilitats anirien rodades...
Antoni, l'adjectiu peixatera, que segons tu és negatiu, te'l podries haver estalviat, tot i que sé que a vegades et costa.
Crec que més que mirar si entren milionaris és interessant saber com en surten. Això de que l'esquera defensa els pobres i que aquests són honrats per definició és un prejudici.
Berlusconi no és el tipus de polític que m'agradi, no per si és més o menys ric sinó per la pròpia ètica del personatge. I sobre el què vota el famós 1% te'n duries moltes sorpreses.
Tdq, veig que no has entés la premisa de Cambó, el qual demanava qué els politics tinguéssin un sou, i res més.Cosa que crec que ja tenen ara tots els polítics, que són parlamentaris. El que passa és que una vegada estàn al poder, deixen de pensar en el seus ideals per afavorir els interessos del partit polític que representant. No creus?
Al final a una se li treuen les ganes de comentar. Només dono la meva opinió, i a sobre sense posar-me amb ningú. I llavors, resulta que si sóc ressentida, peixatera, demagògica. Ja us ho fareu, senyors del pensament únic.
Mary Lee
Que fort, el Cardona esborra comentaris. Entenc que atribuir qualitats negatives a la professió de peixatera va contra el políticament correcte. Ah, i censurar aquí és el teu dret, igual que dir l'última paraula. Més: això de presuposar, pel que jo deia, que crec que els pobres són honrats i els rics dolents, devies tenir moltes ganes de dir-ho perquè no té ni la més remota connexió amb el que deia. Però és igual, oi? Sobre Berlusconi, distingir entre el fet que sigui ric i la seva ètica és molt, però molt fort. Que tal si ens cenyim a FETS, per variar? Tenim 1) gent del seu entorn processada, 2) delictes PRESCRITS, Jesús, prescrits. Si la justícia hagués arribat a temps potser seria al la presó. Acabo, sobre qui vota l'1 per cent si en saps alguna cosa comparteix-la, home.
I tu, Mary Lee, espero que no deixis d'intervenir, sempre sap greu perdre fonts de diversió. A quaderns.net
Una cosa més, Mary Lee, maca: això del pensament únic ho deus dir per tu, que sempre te m'escapes amb l'excusa de la mala educació. Llàstima que siguis tan covarda. Això teu és una projecció (Freud), reina, ets tu qui no suporta que la facin sortir del seus prejudics. Al final només es podrà entrar als blogs de la gent afí, a donar-se palmadetes a l'esquena. Quin avorriment. En fi. - A quaderns.net
Només censuro els insults, senyor empastifador.
A Mèxic, on vaig estar visquent un temps, la gent creia que era millor tenir un governant ric perquè així robaria menys al poble (fixeu-vos, admeten que els hi robaran, pero menys). La realitat, però, és tossuda i s'encarrega de demostrar el contrari, que qui més té més roba, tal com va passar amb en Salinas de Gortari (potser l'exemple més extrem)
Per tant, crec que l'honestedat o dedicació no depèn dels sous o fortuna personal, sinó més aviat de la personalitat del polític.
Quan veus que d'ençà la transició, encara hi ha persones que són a la poltrona de la política, és a dir, que n'han fet d'aquesta un modus vivendi entost d'un modus operandi, idò, et fan de mal fiar, sobretot, quan observes que la democràcia és un repart de poder entre els diversos partits polítics (la partitocràcia), vertaderament, els ciutadans que donen legitimitat al joc polític tenen molts poques possibilitats de fer sentir la seva veu o de gestionar la cosa pública... I els partits polítics funcionen talment les lògies massòniques d'antany: obediència deguda als líders històrics i capitostos de torn. Lamentable.
M'ha semblat interessantíssim el post. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada