SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA

Article publicat al Viu Molins

https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/

Les dates rodones agraden i tenen un valor simbòlic. Hi havia expectació per com seria el Pregó de la 175ena Fira de la Candelera. 

Ara que ja ha passat la Fira és un nom moment per fer balanç i no em va agradar com es va pensar l'acte. El millor va ser el pregoner, l'estimat Jordi Hurtado. Va oferir un viatge en el temps. Va fer un Pregó on va combinar les experiències personals amb l'evolució de Molins de Rei i el context mundial i unes aclucades d'ull còmplices de l'actualitat. Gràcies a la seva professionalitat i la dicció proverbial va ser fàcilment imaginable l'itinerari històric de la Fira. Va connectar amb el públic amb el seu savoir faire. 

A banda del Pregó, va ser un acte descompensat perquè les absències van ser clamoroses. Ras i curt, no hi ha Fira sense firaires. Per a tal ocasió hauria estat molt representatiu homenatjar els paradistes més antics de cada sector. No va pujar a l'escenari cap pagès, cap restaurador, cap elaborador de vi, cap botiguer, cap artesà, cap firaire. O els molinencs de més anys. O la Fira en femení. O el paradista més jove, o un molinenc emprenedor. No ho sé, algú que dissabte i diumenge estigués en una parada. 

Shan fet reconeixements al cap de setmana de la Fira, però el punt de partida, la posada en escena va ser una decepció. A canvi vam tenir un excés d'intervencions polítiques. Apuntem: la presentació deguda del sr. Regidor de Fira que no vaig poder sentir perquè a les 8 tot just sortia de la botiga i encara no puc fer sprints; la salutació de la senyora Regidora de Sant Boi, la qual és la que menys culpa té de l'empatx que vam agafar. I el discurs del sr Alcalde, el qual, tot s'ha de dir, va estar molt bé amb les referències als molinencs visionaris de 1851 que van apostar per fer una Fira en vistes a l'arribada del tren a Molins de Rei. 

Passaven els minuts i encara no havíem perdut l'esperança de veure un firaire a l'escenari. Però, com si fos un gol encaixat a l'últim quart d'hora, ja vam veure que això no ho remuntaríem. M'explico. Per a tal insigne ocasió hom va decidir homenatjar els alcaldes i regidors de Fira des de 1979. Aquest reconeixement podia entrar bé a primera vista, però no era l'ocasió. No perquè els "ex" no ho mereixin, sinó sobretot perquè la Fira, sortosament, és molt més que un acte polític. Si arriben a parlar i a explicar l'any que van saltar els ploms o quan algú va robar unes botifarres, m'aixeco i me'n emporto les coques! Ah, i tot va acabar de grinyolar amb la foto final dels grups municipals. Suposo que no eren conscients de la foto de la vergonyeta. Quina foto de Pregó de Fira sense firaires!

Una sobrerepresentació política. Va doldre aquest desequilibri. La direcció política i institucional és bàsica en esdeveniments d'aquestes característiques, però tampoc ens passem, perquè en el pitjor dels casos podria haver-hi Fira sense regidors però no sense firaires. I aquests no van ser convocats. 

Aquest article no és cap exercici d’antipolítica. Prou maldecaps comporta la política municipal com per menysprear als qui han dedicat i dediquen tant de temps professional i familiar al bé comú. 

Com que tampoc sóc un fanàtic de les xifres rodones cada any és una bona ocasió per fer pujar a l'escenari del Foment als protagonistes i escoltar experiències i anhels dels que cada munten la parada. Seguint amb el símil futbolístic, al temps afegit acostumen a passar coses: el comerç va marcar un gol amb la coca de la Candelera. Tal com se sol dir, va ser el gol del coix. 

La flama de la Candelera

*Article publicat al TotMolins 

Salvador Dalí deia que el centre de l'univers és l'estació de Perpinyà. A Molins de Rei som en temps de Fira de la Candelera i aquests dies la vila manlleva el focus de gravetat còsmica. La Fira té un caràcter universal, amb gent procedent de molts llocs. Fins i tot es pot sostenir amb total seriositat la presència d’éssers extraterrestres durant el primer cap de setmana de febrer a Molins de Rei. 

Si la Fira és universal però, és sobretot perquè les seves arrels són centenàries. Diu el poeta que la tradició no és l’adoració de les cendres, sino la transmissió del foc. Potser algun gurú setciències dirà quin sentit pot tenir fer una Fira d’aquestes característiques a la nostra època quan seria senzill trobar aquells productes en qualsevol època de l’any. Seria una pregunta objectivament racional, però que no entén quina és l'ànima de la Fira i el que s’ha viscut de generació en generació. D’això tracta la tradició, és aquest sentit de pertinença que sentim però que no sabem ben bé com explicar. És aquell sentit de comunitat que fa saltar pels aires els algoritmes de les xarxes socials i que hem viscut sense que algú ens ho hagi hagut d’explicar. 

Si la capital del Rosselló era una font de visions cosmogòniques per a Dalí, la Candelera ha estat punt de trobada de fabricants, botiguers, artesans i menestrals. La Candelera és font de projectes econòmics. Al meu avi corberenc li agradava contar que el forn giratori, que encara es fa servir a l’obrador de Corbera, l’havia encarregat a la Fira del 1968. Imaginem el rodatge de l’esdeveniment: un constructor de forns de pa decideix fer promoció a la Candelera. Pensem que un forn per a pastisseries no és un producte de gran consum i la Candelera tampoc és una Fira d’especialitat. Però tot i així l’empresa lloga un parada perquè creu que hi haurà forners interessats; i, d'altra banda, un forner de Corbera sap que hi trobarà aquesta empresa i potser alguna altra del sector. L’exemple ens serveix per explicar la importància econòmica i comunitària que sempre han tingut les Fires quan no hi havia tants mitjans per a la comunicació. És molt curiós que a la Fira actual no hi trobarem aquells constructors de forns, però sí forners artesans que es dediquen a anar a fires. Les voltes que dóna la vida.

La Fira s’inicia amb un Pregó al Foment. Crec que ja és hora que l’amic Pancraç Farell sigui Pregoner de la Candelera. És conegut popularment com "El Senyor Corrúpies" i té la parada al carrer de Baix davant de casa. És el mestre artesà miniaturista que amaga el secret ancestral que avalua la conducta i el comportament de les persones a partir d'un tros d'argila. Les corrúpies són una tradició mediterrània desconeguda i antiga que ha recuperat parlant amb la gent gran. Estaria molt bé que exposés com ha treballat i estudiat aquesta antiga tradició per a que no es perdés. I també seria molt suggerent que ens expliqués com veu la Fira i Molins de Rei des de la seva parada i amb la seva experiència. Necessitem testimonis d’autenticitat i ara mateix no se m’acudeix ningú que hagi parlat amb tanta gent, els hagi mirat als ulls i agafat de les mans.

Algú dirà que potser no és prou mèrit les cues que s’hi fan per conèixer la corrúpia personal. Ara, si anhelem que el món giri més rodó a Perpinyà, a Molins de Rei i a tot l’univers cal llegir i rellegir la frase meravellosa que hi té penjada: Estimar als pares, honorar als avis, respectar als mestres.

Cinquanta lires per al sotscap d'estació

 El meu tren cap a Suïssa i París no sortia fins a les 5 de la tarda, però a les 2 jo ja era a l'estació per tal de facturar el meu equipatge que tenia a la consigna. En anar a retirar-lo començaren les dificultats, fins que el meu fachino va dirme: "Si no doneu cinquanta lires al sots-director de l'estació, no en sortirem". Vaig dir-li que l'anés a avisar. Va comparèixer amb solemne levita engalonada que li arribava fins als peus i va demanar-me que li ensenyés el meu bagul i a quina hora sortia el meu tren. En dir-li que a les 5, em mirà seriosament i va dir-me: "El vostre bagul no sortirà fins a dos quarts de sis". Vaig allargar-li les cinquanta lires i donà l'ordre que em fos lliurat de seguida. Aquest detall acabà de conformar-me que el triomf del feixisme era inevitable.

Francesc Cambó, Memòries (1876-1936)