Las frases curativas constituyen el lenguaje del Alma. Son sencillas, expresan verdades y reconocen lo que existe, lo que hay. El poder de las frases curativas se halla en su simplicidad, dado que nos hacen ir desde la historia y la opinión hasta la sencilla afirmación de lo que es innegable.
Senyores i senyors, aquesta matinada s'ha demostrat qui és Hansi Flick. Porta unes setmanes entrenant el @fcbarcelona, sense fitxatges ni super estrelles. No el sentirem queixar-se, però tampoc recitar poemes. Aquest home ha vingut a fer feina.
La cerimònia dels Jocs Olímpics: tot el protagonisme per a la ciutat, cap per als atletes ni els esports. Va donar la impressió que els atletes eren uns figurants, quan són el centre de l'esperit olímpic. Una vanitat excessiva típicament francesa, bastant insuportable.
No van posar la ciutat al servei del atletes i dels jocs. Va ser al revés: tot al servei de la grandeur.
Una cerimònia dispersa i massa llarga: cada país només va aparèixer 5 segons a la televisió i, en canvi, els balls de discoteca no tenien cap sentit i van durar massa estona.
El més positiu és que la pluja va posar a prova l'organització i ho van superar.
Espero que no creï un precedent de fer la inauguració fora de l'estadi.
Article per al @TotMolins
L'alumna amb més bona nota de la meva promoció de batxillerat va estudiar filologia clàssica. Quan va dir-ho a casa hi va haver una decepció: els pares esperaven que fes una carrera, com ells deien, de pes. Fins i tot, alguns professors escèptics li preguntaven si volia ser mestra de llatí.
Sempre hi ha hagut una tensió economicista en els primers períodes de formació. Les humanitats no han gaudit de gaire prestigi. Els comerciants de l'Eixample i les classes mitjanes demanaven als mestres que ensenyessin les coses necessàries als seus fills, però tampoc massa coneixements, ja que si estudiaven gaire més, potser no seguirien la feina de casa. Una altra expressió que solia córrer és "això et farà més savi que ric". En canvi, a altres països, les literatures de grecs i llatins tenen una gran fama. A Anglaterra, per exemple, es passen de frenada i la cultura clàssica és un toc distintiu de les classes altes. No fa pas gaire corria per la xarxa un vídeo de l'antic primer ministre, el ximplet Boris Johnson, on recitava un fragment de la Ilíada en grec clàssic. Pot ser criticable, però no m'imagino cap membre de l'aristocràcia política i econòmica catalana recitant un autor clàssic de memòria.
Tot just acabada la pandèmia vam retrobar-nos uns quants d'aquell grup. Ella explicava que encara té motivació i sobretot, vocació. Treballa amb la tranquil·litat que dona la llibertat de càtedra i la fe del sembrador que espera que la feina d'avui un dia fructificarà. Les preocupacions venen per una altra banda: els estudis clàssics sempre han tingut una mala salut de ferro, però avui estan més en perill que mai. En la nova llei educativa, per primera vegada a la història d’Espanya, les matèries de grec i de llatí, com també la filosofia, no hi apareixen. Només ho fan com a matèries optatives i això diu molt poc en favor de la cultura occidental. Ara mateix, als nostres instituts hi ha més places que demandants de professors de grec i llatí. L'educació i la formació dels fills és una de les grans prioritats de tota família, però alhora hi ha mancança de professors. Falta gent que vulgui ser mestra. És una paradoxa.
El debat sobre el que han de ser l'ESO i el Batxillerat sempre estarà obert i també la discussió dels continguts. Però potser avui, els estudis secundaris no ens fan savis ni tampoc rics perquè ha baixat l'exigència. Hi ha matèries que si no te les explica un professor quan tens quinze anys, no te les explicarà mai ningú i a aquesta edat és fantàstic enamorar-se de la cultura grega i llatina, amb els seus herois, les seves tragèdies, la seva capacitat discursiva, la seva èpica... Els estudis no solament han de tornar a ser un ascensor social, sinó també el gran desvetllador de tota mena de vocacions, més enllà de fer-te ric o savi. Aquesta noia va ser la primera llicenciada de la família i explica amb agraïment com la professora de literatura va obrir-li la curiositat pel saber, ja que a casa seva només hi havia un llibre regalat per una caixa de pensions. És sàvia i es guanya prou bé la vida.
Com tots els plats llegendaris, la coca de recapte té un origen disputat. Alguns diuen que és originària de la Noguera, mentre d'altres afirmen que des de sempre s'han cuinat a les comarques tarragonines i lleidatanes.
Els productes de l'horta, la proximitat del mar i la tradició de forners han fet que en l'actualitat és una coca ben típica de moltes comarques i se'n pot trobar també a #molinsderei a @pastisseria_cardona @cardona_molins.
Tradicionalment, la coca de recapte es pot menjar a qualsevol hora del dia i també és molt adient per acompanyar qualsevol pica pica.
La versatilitat de la seva massa fa que combini fantàsticament amb formatge de cabra i carbassó, tonyina amb ceba caramel·litzada, o assortiment de bolets
Somniant-ne de tan utòpiques, les places i els carrers s'ompliren de festes. Perquè, si la glòria és una festa eterna, bé calia començar a tastar-les ací baix.
I, ves com, l'alegre Anglaterra, alegre abans de ser puritana, va eixelebrar-se a les «Festes dels Folls». Tots els camins, carrers i places es van enramar per Corpus, i Berga es va esborrajar amb la Patum.
La història de la gent medieval és una Patum de mil anys amb Àngels, dimonis, guites, gegants, nans, fums, fumeres, tirabol de gent.
I l'àliga de l'evangeli.
La nostra gent va viure les més belles hores de la seva història en aquest món, ferotge i ingenu, de festes i àliga evangèlica
Josep Maria Ballarín
Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts
