Cinquanta lires per al sots-cap de l'estació

Els catalans massa sovint creiem que tenim el dret de donar lliçons sobre qualsevol cosa. Dóna vergonya, per exemple, escoltar certs opinaires quan parlen de política exterior. Si alguna cosa no sabem fer -modernament mai n'hem fet i mai en farem- és política exterior. No vull parlar, però, de cancelleries, un altre dia m'hi referiré. I si en faig un breu esment és perquè si llegeixes les memòries de Cambó t'adones que potser és l'unic polític català que sabia el què és un Estat i el que són les relacions exteriors. Llastimosament quan es parla de Cambó hom només en recorda l'últim i falten estudis seriosos sobre el seu coneixement profund sobre la política internacional del primer terç del segle vint. Sí, Cambó és un personatge fascinant.

Bé, deia que els catalans estewm avesats a donar lliçons, sobre tot de la que creiem que portem més bé: la democràcia. Que a Catalunya hi ha corrupció només cal observar, com deia un dia Xavier Roig, les amplades dels carrers de molts pobles: uns fan 9 metres i tenen metre i mig de vorera a cada cantó; altres però, en fan 7 o 6 etc; el mateix passa amb les alçades de les cases i les línies dels carrers. Tot i que la cultura urbanística és pèssima, també donem lliçons a Madrid, a Florentino o a qui sigui.

Catalunya no té tradició de bona gestió pública ni de dret públic. Tants anys veient l'estat com una cosa aliena que està pensada en anar en contra nostra, quan hem hagut de posar en funcionament institucions públiques, aquesta inexperiència ha desbocat en una Administració Pública de cinquanta lires per al sots-caps d'estació.

El meu tren cap a Suïssa i París no sortia fins a les 5 de la tarda, però a les 2 jo ja era a l'estació per tal de facturar el meu equipatge que tenia a la consigna. En anar a retirar-lo començaren les dificultats, fins que el meu fachino va dirme: "Si no doneu cinquanta lires al sots-director de l'estació, no en sortirem". Vaig dir-li que l'anés a avisar. Va comparèixer amb solemne levita engalonada que li arribava fins als peus i va demanar-me que li ensenyés el meu bagul i a quina hora sortia el meu tren. En dir-li que a les 5, em mirà seriosament i va dir-me: "El vostre bagul no sortirà fins a dos quarts de sis". Vaig allargar-li les cinquanta lires i donà l'ordre que em fos lliurat de seguida. Aquest detall acabà de conformar-me que el triomf del feixisme era inevitable.

Francesc Cambó, Memòries (1876-1936)