Sant Joan

La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic.Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia.

La flama del Canigó que passarà per tants pobles n’és un gran exemple. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres. 

Durant segles es deia que les donzelles que es mullessin la cabellera a la font del carrer de l’Avellana de Barcelona tindrien garantit el casori en l’any proper. Per desgràcia, aquest carrer de la Barcelona vella va desaparèixer amb la reforma urbanística. 

La gastronomia segueix la cultura i les tradicions. Les classes populars van inventar les coques amb les fruites de la temporada i altres dolços. El mot coca és molt antic i està emparentat amb la paraula anglesa cake. 

Als nostres dies la revetlla de sant Joan és una de les millors ocasions per trobar-se amb els amics, inaugurar els sopars al terrat i donar l’entrada a l’estiu. I que cadascú trobi la seva pròpia font de l’Avellana.

Fer de padrí

Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó. La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà. La Pasqua coincideix amb el desvetllament de la primavera i  l’inici d’un nou cicle vegetal. En el terreny espiritual, la Pasqua representa una nova vida que culmina amb la resurrecció, Tenint en compte que des de sempre l’ou ha simbolitzat la fecunditat, la vida, la prosperitat i la renovació, l’associació Pasqua, Primavera, Padrí o Padrina  i Ou és exacta.

Antigament hom regalava tants ous com anys tenia el fillol o fillola. La tradició  s’ha anat adaptant als temps i a les formes de la celebració de la Pasqua. Però més enllà de la mona, fins i tot més enllà del sagrament del baptisme, la institució del padrí roman i també s’ha estès a l’àmbit solidari amb els apadrinaments de les organitzacions de casa nostra i d’arreu.

*Aquest article va ser publicat a la revista El Llaç de Molins de Rei

Història d'un miratge

Tot passejant per Florència, Mario Verroti va veure la seva silueta al mirall d'un herbolari. De sobte va recordar una formatgeria d'un petit poble austríac que havia visitat fa molts anys, que tenia un aparador amb un mirall posat exactament igual, on acostumava a mirar-s'hi quan hi passava..

Tot evocant això, es va adonar que la imatge del mirall de l'herbolari portava un barret exactament igual al que portava en la seva visita a Àustria. Molt estranyat va continuar el seu passeig i, posant-se la mà al cap, va adonar-se que no en duia cap, de barret. Al dia següent va tornar a passar per davant de l'herbolari i no hi havia cap mirall a l'aparador. Ja molt inquiet va entrar-hi i va demanar al dependent què se n'havia fet del mirall. El dependent no sabia de què li parlava i va cridar l'amo que l'atengué amb una amabilitat del tot hospitalària.

Molt sorprès li va dir: "Un mirall? En altre temps n'hi havia un, però uns nens, jugant a pilota, el van trencar i no n'he pogut comprar cap altre".

-I quan va succeir això, senyor?

-Fa uns vint anys.

La continuïtat

Dimecres passat vaig trobar en Quim Torra. Feia temps que no el veia. Va venir a Molins de Rei a presentar una exposició sobre Lluís Companys a l'Agrupa. En Quim Torra és un exemple d'home civilitzat, tant per actitud com per coneixement i feina feta. 

Al món hi hem vingut a fer coses que valguin la pena. Massa sovint tot és efímer, prou feina tenim a mantenir-ho tot en ordre i els malsdecap quotidians no deixen temps per a gaire més. La diferència es troba en fer coses que romanguin. Al capdavall el que compta és la continuació, l'energia, el coratge i fer coses sense parlar massa.

Històries de cafè (1)

La senyora d'uns cinquanta anys entra a la cafeteria i demana un cafè amb llet. Agafa taula i seu de cara a la barra. Treu un llibre electrònic de la bossa i va llegint, llegint.

Al cap de poc s'aixeca de la cadira i seu a l'altre cantó donant l'esquena al carrer. El cafeter sent un lleugeríssim plor. Una llàgrima ha glaçat l'ambient.

Uns vint minuts més tard la senyora es dirigeix cap a la caixa i paga l'euro i cinquanta cèntims amb el mateix aspecte jovial que tenia a l'entrar. S'acomiada amb una amabilitat gens postissa.

La gran elecció

En la vida no suelen ocurrir "cosas importantes". Al volver la vista atrás, al buscar el instante en que ocurrió algo decisivo, algo definitivo e irremediable -la experiencia o el accidente que decidió nuestra vida posterior- tan sólo encontramos algunas huellas sin importancia, a veces ni siquiera esto. En realidad no existe más experiencia que la familia, como tampoco existe más tragedia que el momento en que te ves obligado a decidir si permaneces en el seno de la familia y sus variantes a escala más amplia, como la clase social, la ideología, la raza, o bien te marchas por tu propio camino, a sabiendas de que te quedas solo para siempre, de que eres libre, estás a merced de todo el mundo y sólo puedes contar contigo mismo... Yo tenía catorce años cuando me escapé de casa, y después ya sólo regresé de visita, en los días de fuesta, durante breves temporadas; como el tiempo es un analgésico muy fuerte, a veces parecía que la herida había cicatrizado. Sin embargo, volvió a abrirse mucho después, quince, veinte años después, sin sorpresa y sin razón alguna, causando un dolor casi insoportable que se apaciguó poco a poco sin llegar a ser mencionado. Me gustaría decir la verdad Estoy intentado acostumbrarme a la verdad como un enfermo muy grave se acostumbra a la peligrosa y amarga medicina que puede matarlo o curarlo; al fin y al cabo no tengo nada que perder. La verdad es que no puedo culpar a nadie ni por mi carácter ni por el curso de mi destino.

Sándor Márai

Confesiones de un burgués

Un tomb per l'infern

Acabo de superar un parell de dies de febre. Quan aquesta s'apropa als 38 graus els pitjors successos de la meva vida passen pel meu cap, em deixen amarat de suor i els ànims per terra. Vull dir aquells dels que més me n'avergonyeixo. Retornen cruament, com si estiguessin passant en aquest moment, encara que cregués que els tenia oblidats i cicatritzats, Durant l'estat febril he de romandre tapat al llit, tot ben fosc i en dejú. Un paracetamol periòdic i anar tirant. Quan he fet una suada forta i tinc una persona estimada al costat, em llevo, prenc un bany, m'estic un quart d'hora a l'aigua i faig una bona ensabonada. Mentre sóc a l'aigua la meva dona ventila l'habitació, canvia els llençols, em prepara un pijama i  em deixa a punt un suc de taronja. Repeteixo l'operació del bany un cop al dia. Feia temps que no tenia aquesta febre. Potser tres anys. Quan el cos recupera la temperatura normal, em noto ple d'energia i els episodis passats tornen al seu lloc.

L'imperi

La estatua ecuestre de Pedro I se levanta a la orilla del Neva, a una de las extremidades de la inmensa plaza de Isaac. Su severo semblante mira al río, y parece animar todavía esa navegación creada por su genio fundador. Todo lo que el oído escucha, todo lo que contempla la vista en este soberbio teatro, no existe sino por un pensamiento de la poderosa cabeza que hizo salir de en medio de un terreno pantanoso tantos y tan magníficos monumentos. Sobre estas desoladas riberas, de donde la naturaleza había desterrrado, al parecer, toda vitalidad, Pedro asentó su capital y se creó nuevos súbditos. Su terrible brazo se halla todavía extendido sobre su posteridad, que se agrupa alrededor de su augusta efigie; se le mira, y no se sabe si esa mano de bronce protege o amenaza.

 

Joseph de Maistre,  Las veladas de San Petersbutgo

Preparats per morir?

Fa uns mesos vaig trobar entre els papers del meu avi una història que em va impactar. És una notícia d'un diari de 1979. Resulta que a principis d'estiu d'aquell any, a prop de Luxor, a Egipte, la policia local va trobar el cadàver d'una dona de 35 anys que havia desparegut dos anys abans de manera misteriosa. Aparentment la dona s'havia entrebancat mentre passejava sola per sobre d'una necròpolis de quatre mil anys d'antiguitat i havia caigut a un laberint de restes arqueològiques de cinc metres de profunditat. Va ser incapaç de trepar per les parets arenoses de la fossa i va morir de gana i de set en la soletat absoluta.

 

Segons diu aquell paper la dona portava una postal on va escriure el que li havia passat. El rescat era improbable. Aquella postal acabava amb "m'estic preparant per morir".

La vila dels que no tenen pressa

Esmorzem a Solsona. Els carrers estan nets, com acabats de regar.  Preguntem un parell d'indicacions, com ara on és la màquina de la zona blava i ens responen amb hospitalitat: -Creu-me no cal pagar fins a les 11. És un bon lloc per passar-hi uns dies, però no per viure-hi, perdria el matí mirant el carrer: les mestresses xerrant cistell a terra, el pagès arraiat que ha anat a arreglar uns papers,  la botiguera que aprofita per escombrar la vorera, el mosso d'esquadra que per poc no treu una burilla del nas. No veig ningú que corri o camini amb urgència. L'adéusiau i el bon dia ressonen. Tot acompassat a un ritme que no deu haver canviat mai. Recordo que fa uns anys TV3 va fer uns curtmetratges sobre els horòscops. Solsona era una ciutat Peixos.

Paraules menors

Freixinet de Riner. Mirem La vida es bella al Paramount Channel.  La nena no vol dormir i s'estima més estar-se a l'estora i fer anar els braços i els peus enmig de les andròmines.  La meva dona obre i tanca els ulls. El cel està ben gris i a fora deu fer una mica de fresca que anuncia la tardor ordinadora. És una sort no haver de fer les vacances a l'agost.

Ha mort el cardenal Martini. La saviesa secular diu que l'església que es casa amb la seva generació és vídua en la següent. No el feia gaire clerical, per això m'agradava. Un capellà gens buròcrata va dir a un amic meu que s'acabava de separar que tothom té dret a una segona oportunitat. Trobo a faltar una església normal, cada cop menys corrent, ni preconciliar ni postconciliar. Que no aixequi el dit.

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país.

Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames.

Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joan Capdevila, en Jordi Cortada i l'Enric Vila. El lloc no era el més indicat, la megafonia fallava i em va donar la impressió que no acabava d'estar ben organitzat. I vaig posar fil a l'agulla amb en Quim Torra per fer una presentació a Corbera al setembre.

Cristiano Ronaldo i l'arquebisbe de Barcelona

Mai proposaré en Martínez Sistach com a president del Barça. Acaba de dir que els fitxatges del Reial Madrid són inmorals. La crisi i l'atur, no pas un fevor barcelonista, en són les causes d'aquesta inmoralitat segons sa eminència. El cardenal es pren el futbol amb massa seriositat. Si vol que parlem de diners, que digui quants milions d'euros els catalans donem per aquestes dates a la conferència episcopal espanyola. Amb aquests diners, potser els bisbes catalans podrien fitxar Cristiano -esclar- Ronaldo.

Em vé al cap una frase de Josep Pla que diu "posa a governar els virtuosos i el poble es morirà de fam". És una frase carregada de mala llet i de saviesa que em sembla que la va treure dels textos de Maquiavel sobre Titus Livi. De fet, proposaria Sistach per a poquets càrrecs, entre els quals incloc, esclar, el d'arquebisbe de Barcelona. És una persona que confón la bondat amb anar arronsat pel món.

Ereccions europees

Francesc Pujols va dir que la humanitat conservaria el matrimoni i l'adulteri tal com conserva el partit conservador. Una bona manera de saber com és un país és fixar-se en què diu aquest partit. Així, qualsevol persona amb una mica de sentit de les coses sap que el partit conservador italià, alemany, espanyol o britànic diuen coses diferents. Un socialista anglès i un espanyol s'assemblen molt més que un tory i un pepero, per exemple.

He llegit poques anàlisis d'aquestes eleccions a l'eurocambra. De moment, la que m'ha agradat més és la de Juan Pedro Quiñonero. Diu, per exemple, que els presidents espanyol, britànic i portuguès -tots d'esquerres- donarien suport a la reelecció del conservador Barroso a la Comissió Europea. Però en canvi, varis presidents conservadors voldrien posar-hi Felipe González.

Pel que fa a Catalunya n'hi ha que estan contents de la baixada dels socialistes. Crec que han baixat poquíssim si ho comparem amb la campanya que han fet, amagant els candidats de les llistes, dient que a l'eurocambra defensarien altres coses que els interessos nacionals i fent de nou una aportació a l'estultícia. A les properes eleccions poden presentar el Patufet o la Ventafocs i seguiran traient molts, molts vots. Tremosa, Junqueras, Vidal-Quadras i fins i tot Romeva es mereixien molta més sort amb el país. Però la majoria de catalans han preferit votar el partit dels tontos.

Lladres i serenos

Clyde Champion Barrow i la seva companya Bonnie Parker van morir a Louisiana el 23 de maig de 1934 a causa dels trets de la policia. Tot just fa 75 anys. Bonnie i Clyde són la parella de criminals més famosa dels últims temps. El FBI acaba d'alliberar mil pàgines inèdites sobre les investigacions i pistes ocultes per celebrar l'efemèride.

L'imaginari popular alimenta aquesta mena d'històries. Des de fa uns mesos em dedico a endreçar una colla de papers vells del meu avi. Ahir desfeia uns plecs de diaris de bastant cap aquí i vaig trobar l'Avui del 12 d'abril de 1992. A la contraportada Ramon M. Espadaler parla d'aquestes coses:

Pervivència de Dickens

És possible que amb una mica de paciència algú arribi algun dia a fer una tipologia de les diferents formes de furtar que hi ha a Europa, en funció de l'àrea cultural a què pertany el pillastre. A mi no m'agrada gaire la novel·la de lladres i serenos, i per tant, no em sento en disposició de fer-la. Una vegada, a l'estació de Milà, uns vailets m'invitaren a robar. Me'n desfiu amb les meves paraules més complimentoses. És probable que semblant oferta indiqui alguna cosa. No ho sé. En el país, no conec gaire l'afer. La contribució catalana al Quixot, ultra al Tirant, se centra en Perot Rocaguinarda, i entre mots castellans, la paraula lladres ressona. A l'Ateneu vaig llegir el procés de Serrallonga en els documents originals, i em vaig quedar de pedra picada. Eren uns assassins. El rector de Vallfogona escriví un sonet molt dur contra el bandolerisme del Montseny, del qual tots els estrangers se'n queixen. Els castellans, en canvi, el lloen. És curiós. Quant al tema hodiern, em quedo amb els manguis de Ferran Torrent: Penjoll i companyia, partidaris de la propietat privada, gent de tota la vida.

Un meu amic Manuel Rodés -navegant vocaciona, que contempla el mar amb una intensitat agosarada, gairebé metafísica- m'ha fet a mans un retall del Guardian -diari seriós i que esquerraneja- que explica una història sensacional, que qui es vulgui dedicar a l'estudi d'aquest assumpte hauria de conèixer. Fa unes setmanes va tenir lloc l'enterrament de la Reina de les pispes de botigues, Shirley Pitts, traspassada als 57 anys, i que aplegà un seguici nombrós i circumspecte que acompanyà al llarg de vint milles la difunta fins al cementiri de Lambeth, prèvia cerimònia -catòlica-, on reposa entre els seus dos germans: Henry, famós lladre de bancs, i Charlie, segrestador ambiciós i sense fortuna. Aquesta dama tenia al seu servei un exèrcit de pispes juvenils als quals ensenyava ofici i doctrina, i per als quals, segons declaracions, era més que una mare, car els acollia i treia de misèria, que treballaven a tot Londres.

El seu fill, notable arquitecte, reconeix que feren també algunes "excursions" a França. Les botigues de Londres la temien. Harrods, la botiga preferida d'aquesta dama i els seus vailets, li envià un elegant i majestuós ram de lliris. Al costat d'aquests nois desolats, i dels seus set fills, s'hi reuní el més distingit de la delinqüència britànica: famosos aimadors de joies, fins atracadors, i àdhuc Buster Edwards, cervell no pas petit en el robatori al tren de Glasgow. Damunt la tomba, dues paraules compostes amb flors: "Gone shopping". Tota una lliçó: "ha anat de botigues".

Quan algú et fa enfadar

Un home diu a un amic seu: -veus aquell cavall que hi ha allà baix? És maco, oi? És fort i jove. Guanya curses i fa feines del camp. És net i intel·ligent. Té cura de les seves coses i parla tres idiomes. A més, pots enviar-lo a mercat tot sol amb la llista de la compra i sempre torna amb els productes i el canvi exacte. Darrerament li he ensenyat a escombrar i netejar la casa. I ho fa molt bé. Te'l venc per 500 lliures.

L'amic li compra de seguida.

Es troben 15 dies més tard. El comprador li diu que se sent estafat, que el cavall no fa res del que li va dir i a més és lent, vell i està malalt. El venedor li diu: -si continues parlant tant malament del teu cavall no el vendràs mai.

Sant Pere Regalat. Quaranta dies de títols

Ahir va ser el dia de Sant Pere Regalat. Diuen que si plou el 13 de maig, vindran quaranta dies de pluja. Sant Pere Regalat va ser un franciscà castellà que és el patró dels toreros i que també el volen fer protector dels internautes contra les desconexions, virus i altres problemes informàtics.

Sant Pere Regalat tenia el do de la bilocació tant de viu com de mort. Ahir era el seu dia i el Barça va guanyar el seu primer títol. El Barça semblava que jugava amb 15 jugadors per l'òptima col·locació dels jugadors, per la rapidesa de les passades i la precisió del seu joc. I Per la seva paciència, una santa virtud.

Sant Pere Regalat té un retaule a la capella del Roser de l'església d'Algaida, a Mallorca, l'illa en la qual el Barça guanyarà la lliga el proper cap de setmana. Si algun internauta mallorquí em llegeix, li demano que s'acosti a Algaida i posi tres ciris al nostre sant patró suplicant, en aquest cas, la trilocació.

Ahir potinejava el format i van desaparèixer alguns enllaços als blogaires. Ho arreglaré ben aviat.

Que el nou institut porti el nom de Josep Pla

Diumenge vam aprofitar la presentació d'"El nostre heroi Josep Pla" per a demanar a l'equip de govern municipal que el nou institut de Corbera porti el nom de Josep Pla. Tot i que la proposta, de moment, ha estat ben rebuda- vull dir que els detractors encara estan en silenci- en Sostres ens va comentar que costarà: ell mateix va estudiar al CIC, una escola catalanista on Josep Pla no va ser matèria d'estudi a batxillerat. En Vila va insistir que encara ens movem amb un marc mental espanyol que complica l'explicació de fets obvis. L'acte va ser força concorregut. La fotografia és una gentilesa d'en Jordi Bru, cap de Comunicació de l'Ajuntament (gràcies, Jordi).

Per part nostra vam entregar als assistents un full amb 10 motius, que són aquests:

1. Que un institut porti el nom de Josep Pla és un homenatge triple i compartit. En primer lloc, el geni de Palafrugell resistí admirablement la dictadura i va deixar les coses preparades per a que altres generacions continuessin fent camí. En segon lloc, és un homenatge a totes les persones que aconsegueixen dur a terme allò que es proposen en qualsevol àmbit de la vida. I en tercer lloc és un reconeixement públic a tots els escriptors i lectors de les lletres catalanes.

2. Per la seva feina fecunda i generosa. Josep Pla va dedicar tota la seva vida a deixar una obra sòlida i extensa que fés front a la destrucció de la literatura catalana i a l'intent de genocidi cultural. L'Obra Completa està formada per 44 volums, Són més de 20.000 pàgines, que retraten el país, l'època que va viure, el paisatge i la gent. No és un elogi excessiu dir que si Josep Pla hagués pertangut a una cultura amb estructures d’estat hauria pogut rebre el Premi Nobel de Literatura.

3. Va crear un públic lector en català com no n’hi havia hagut fins aleshores. Per la seva capacitat de desvetllar una emoció vital i profunda, de gran volada, ben lliure de la carrincloneria.

4. Pel seu coneixement del Baix Llobregat. Durant les seves estades a Martorell, va debatre vàries vegades amb el senyor Isidre Clopas, l'autor de les Notes Històriques de Corbera de Llobregat. D'aquestes trobades en van sorgir les referències a la geografia i la personalitat del Baix Llobregat dels volums 10 i 30 de l'Obra Completa. Per cert, el senyor Clopas també necessita un gran homenatge ben aviat.

5. Per la seva lluita permanent contra el provincianisme i qualsevol forma de censura. Pla és un creador de llibertat que refusa el dogma i el sectarisme ideològic dels que que neguen la realitat.

6. Per la seva idea global sobre els Països Catalans. Josep Pla tenia clar que el seu país era on ell deia “bon dia” i li responien “bon dia”. Va insistir en apropar-se als lectors del Rosselló, el País Valencià i les Illes.

7. La complexitat i riquesa de la seva obra són un reflex de l’època i del país. Josep Pla fa de pont entre l’època de la república i la recuperació de la Generalitat en un periode llarg sense unes institucions pròpies que promoguessin la cultura catalana.

8. És el primer escriptor modern de llibres de viatges en català. Corresponsal de premsa a les principals capitals europees i americanes durant vint anys, Josep Pla parlava varis idiomes i era un ferm defensor de la vocació mediterrània i europea de Catalunya.

9. Per haver conservat la memoria histórica del país, de la vida quotidiana anterior a la guerra civil i les paraules antigues dels pescadors, els pagesos i de les tertúlies de cafè d’abans.

10. Perquè el 1997 es celebrà arreu del país “L’any Pla” en commemoració del centenari del seu naixement i a Corbera no s’hi féu cap referència. Més val tard que mai.

Un lloc en el món

Ahir diumenge a Corbera vam presentar "El nostre heroi Josep Pla" amb l'Enric Vila i en Salvador Sostres. Al matí l'acte perillava pels llamps i trons. El vam mantenir i abans de les 12 el sol ja brillava just quan els nostres convidats acabaven d'arribar. La gent va anar omplint l'estand. En Quim Torra va passar a veure'ns abans d'atendre un compromís familiar. Es van vendre una bona quantitat de llibres, els assistents van poder saludar en Vila i en Sostres. Vam tirar quatre fotos i vam reivindicar que el nou institut de Corbera porti el nom de Josep Pla (d'això en parlaré demà).

Em sento molt bé en aquesta posició de tercera fila entre els autors i el públic general i amb més llibertat de moviments que els regidors municipals. Muntar actes, enviar les invitacions, penjar quatre cartells i empaitar la gent per a que hi assisteixi.

Algú dirà que és una feina avorrida. Tot al contrari. Crec que és una feina idònia per als que no destaquem massa en res, però tenim un mínim sentit per adonar-nos de les coses que paguen la pena.

Ara mateix m'agradaria tenir molts més diners per a poder pagar un estand de més categria i comfortabilitat i no haver de preguntar quin sobre és més barat o imprimir les cartes a la imprempta. I altres coses que m'han passat pel cap.

Doncs això, seguirem reunint-nos algun vespre que no jugui el Barça i anirem organitzant actes com aquest. La nostra vanitat queda saciada amb un agraïment sincer dels autors i amb una dedicatòria un xic diferent al llibre.