Tirar-ne un bon tros a l'olla

Tenir les espatlles amples, entomar les ingratituds de la vida com a part del joc, les coses petites són més importants que les grans declaracions, sortir de casa amb el sedàs de separar el gra de la pallla, fer servir el martell per quan el cop hagi de ser sec i definitiu, no esperar aplaudiments, tenir el bon gust de ser una mica tronat, que mai se't ressequi l'ànima, aprofitar les hores, somriure amb les disculpes governamentals, la gran paor que em tol ser delitós, esperar deu anys per saber si l'adjectiu "nou" és escaient, pensar en prosa, que t'agradi més Churchill que Gandhi, copsar els minúsculs miracles quotidians, a la vida la rima mai és consonant. Un esborrany.

El pastís de la Diada

La Diada de 1977 Josep Tarradellas encara va celebrar-la a l'exili de Saint Martin-LeBeau. Quedaven poques setmanes per al seu retorn i per a l'immortal "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!"

Aquell dia va rebre la visita d'uns pastissers catalans. Van pujar-hi per regalar-li un pastís nou tot just creat: el pastís de la Diada.. El seu autor i creador era el mestre Miquel Comas i Figueras, de Badalona. Malgrat que la Generalitat i la senyera eren il·legals per a l'ordre de l'estat d'aquells temps, el pastís es va presentar públicament el dia 8 de setembre i el dia 11 es podia trobar a les pastisseries d'arreu del país. El pas del temps deixa algunes lleis en les golfes de la ridiculesa. No és que aquells pastissers fossin uns herois, simplement la il·lusió i el desig de llibertat i democràcia també havien arribat a obradors.

El Pastís de la Diada, es de pa de pesic en forma d´escut heràldic, farcit de crema i acabat per sobre amb quatre tires de melmelada de maduixa simulant les quatre barres de la senyera catalana.

Molins de Rei ara i abans

L'amic Josep Raventós té una col·lecció impressionant de fotografies antigues de Molins de Rei . I també un catàl·leg  de moltes cases que van anar a terra. Abans de vacances em va comentar si em faria gràcia exposar alguna fotografia a la botiga. Li vaig dir que sí, naturalment. Com que en té una bona pila, hem quedat cada setmana n'exposarem dues. Tenim corda per mesos i mesos.

Josep Pla explica a El carrer Estret que "la vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà -no hi ha res- que estigui totalment desproveït d'interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s'ha de mantenir el cor en un estat d'esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l'interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja. Això a part del fet que la persona capaç d'ensopir-se en aquesta època prodigiosa que vivim és que és un imbècil..."

Aquesta setmana hem començat amb l'estació i el carrer de la riera, ara anomenat Verdaguer.

Franquícies vs comerç tradicional

Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, esclar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència tampoc.

Avui diumenge hem estat a Vic. Els comerços franquiciats comparteixen carrer amb les imatges de sants i beates tan característiques de Vic i amb uns itineraris turístics molt ben explicats. És un diumenge d'agost, hi ha poc ritme comercial, només han obert els de l''hosteleria.

Les franquícies tenen tanta mala fama com bones caixes al final del dia. Per diferenciar-nos-en  es fa servir l'adjectiu "comerç tradicional", tal com a Anglaterra usen "comerç independent". Esclar, els comerciants de tota la vida -una altra etiqueta- maldiem pestes, de les franquícies. Franquícies de roba, de pa, franquícies de qualsevol article que giri negoci. El debat de la llibertat d'horaris i les grans superfícies decoren l'escenari. 

Els comerciants independents hem de procurar que els nostres interessos i els dels nostres potencials clients no siguin contraposats. Vull dir que mentre proclamem a quatre vents que un carrer Major ple de comerços franquiciats ens portaria un món més gris, també podem observar per què aquests comerços franquiciats tenen, en general, tant d'èxit, quines coses fan bé i aportar-hi amb tota la força, el nostre amor, la nostra fe, la imaginació, una planificació organitzada, i allò que ens fa realment únics a cadascú de nosaltres.

Vivir encima de la tienda

Es mucho más que una frase. Es algo que deja una impronta en quienes lo han pasado. Por una simple razón: siempre está uno de servicio. La gente llamaba a la puerta a cualquier hora de la noche o del fin de semana si se les acababa el beicon, el azúcar, la mantequilla o los huevos. Todos sabían que nos ganábamos la vida sirviendo al cliente; no tenía sentido refunfuñar, y nadie lo hacía. Por si esto fuera poco, estaban además los pedidos habituales.

Mi padre o sus empleados -teníamos tres empleados en North Parade y alguien más en Huntingtontower- eran los que solían ir a entregarlos. Pero a veces era mi madre la que lo hacía, y entonces  nos llevaba a Muriel y a mí. Gracias a ello, mi hermana y yo conocíamos a un montón de gente de la ciudad.

Margaret Thatcher, El camino hacia el poder

Sant Joan

La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic.Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia.

La flama del Canigó que passarà per tants pobles n’és un gran exemple. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres. 

Durant segles es deia que les donzelles que es mullessin la cabellera a la font del carrer de l’Avellana de Barcelona tindrien garantit el casori en l’any proper. Per desgràcia, aquest carrer de la Barcelona vella va desaparèixer amb la reforma urbanística. 

La gastronomia segueix la cultura i les tradicions. Les classes populars van inventar les coques amb les fruites de la temporada i altres dolços. El mot coca és molt antic i està emparentat amb la paraula anglesa cake. 

Als nostres dies la revetlla de sant Joan és una de les millors ocasions per trobar-se amb els amics, inaugurar els sopars al terrat i donar l’entrada a l’estiu. I que cadascú trobi la seva pròpia font de l’Avellana.

Fer de padrí

Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó. La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà. La Pasqua coincideix amb el desvetllament de la primavera i  l’inici d’un nou cicle vegetal. En el terreny espiritual, la Pasqua representa una nova vida que culmina amb la resurrecció, Tenint en compte que des de sempre l’ou ha simbolitzat la fecunditat, la vida, la prosperitat i la renovació, l’associació Pasqua, Primavera, Padrí o Padrina  i Ou és exacta.

Antigament hom regalava tants ous com anys tenia el fillol o fillola. La tradició  s’ha anat adaptant als temps i a les formes de la celebració de la Pasqua. Però més enllà de la mona, fins i tot més enllà del sagrament del baptisme, la institució del padrí roman i també s’ha estès a l’àmbit solidari amb els apadrinaments de les organitzacions de casa nostra i d’arreu.

*Aquest article va ser publicat a la revista El Llaç de Molins de Rei

Història d'un miratge

Tot passejant per Florència, Mario Verroti va veure la seva silueta al mirall d'un herbolari. De sobte va recordar una formatgeria d'un petit poble austríac que havia visitat fa molts anys, que tenia un aparador amb un mirall posat exactament igual, on acostumava a mirar-s'hi quan hi passava..

Tot evocant això, es va adonar que la imatge del mirall de l'herbolari portava un barret exactament igual al que portava en la seva visita a Àustria. Molt estranyat va continuar el seu passeig i, posant-se la mà al cap, va adonar-se que no en duia cap, de barret. Al dia següent va tornar a passar per davant de l'herbolari i no hi havia cap mirall a l'aparador. Ja molt inquiet va entrar-hi i va demanar al dependent què se n'havia fet del mirall. El dependent no sabia de què li parlava i va cridar l'amo que l'atengué amb una amabilitat del tot hospitalària.

Molt sorprès li va dir: "Un mirall? En altre temps n'hi havia un, però uns nens, jugant a pilota, el van trencar i no n'he pogut comprar cap altre".

-I quan va succeir això, senyor?

-Fa uns vint anys.

La continuïtat

Dimecres passat vaig trobar en Quim Torra. Feia temps que no el veia. Va venir a Molins de Rei a presentar una exposició sobre Lluís Companys a l'Agrupa. En Quim Torra és un exemple d'home civilitzat, tant per actitud com per coneixement i feina feta. 

Al món hi hem vingut a fer coses que valguin la pena. Massa sovint tot és efímer, prou feina tenim a mantenir-ho tot en ordre i els malsdecap quotidians no deixen temps per a gaire més. La diferència es troba en fer coses que romanguin. Al capdavall el que compta és la continuació, l'energia, el coratge i fer coses sense parlar massa.

Històries de cafè (1)

La senyora d'uns cinquanta anys entra a la cafeteria i demana un cafè amb llet. Agafa taula i seu de cara a la barra. Treu un llibre electrònic de la bossa i va llegint, llegint.

Al cap de poc s'aixeca de la cadira i seu a l'altre cantó donant l'esquena al carrer. El cafeter sent un lleugeríssim plor. Una llàgrima ha glaçat l'ambient.

Uns vint minuts més tard la senyora es dirigeix cap a la caixa i paga l'euro i cinquanta cèntims amb el mateix aspecte jovial que tenia a l'entrar. S'acomiada amb una amabilitat gens postissa.

La gran elecció

En la vida no suelen ocurrir "cosas importantes". Al volver la vista atrás, al buscar el instante en que ocurrió algo decisivo, algo definitivo e irremediable -la experiencia o el accidente que decidió nuestra vida posterior- tan sólo encontramos algunas huellas sin importancia, a veces ni siquiera esto. En realidad no existe más experiencia que la familia, como tampoco existe más tragedia que el momento en que te ves obligado a decidir si permaneces en el seno de la familia y sus variantes a escala más amplia, como la clase social, la ideología, la raza, o bien te marchas por tu propio camino, a sabiendas de que te quedas solo para siempre, de que eres libre, estás a merced de todo el mundo y sólo puedes contar contigo mismo... Yo tenía catorce años cuando me escapé de casa, y después ya sólo regresé de visita, en los días de fuesta, durante breves temporadas; como el tiempo es un analgésico muy fuerte, a veces parecía que la herida había cicatrizado. Sin embargo, volvió a abrirse mucho después, quince, veinte años después, sin sorpresa y sin razón alguna, causando un dolor casi insoportable que se apaciguó poco a poco sin llegar a ser mencionado. Me gustaría decir la verdad Estoy intentado acostumbrarme a la verdad como un enfermo muy grave se acostumbra a la peligrosa y amarga medicina que puede matarlo o curarlo; al fin y al cabo no tengo nada que perder. La verdad es que no puedo culpar a nadie ni por mi carácter ni por el curso de mi destino.

Sándor Márai

Confesiones de un burgués

Un tomb per l'infern

Acabo de superar un parell de dies de febre. Quan aquesta s'apropa als 38 graus els pitjors successos de la meva vida passen pel meu cap, em deixen amarat de suor i els ànims per terra. Vull dir aquells dels que més me n'avergonyeixo. Retornen cruament, com si estiguessin passant en aquest moment, encara que cregués que els tenia oblidats i cicatritzats, Durant l'estat febril he de romandre tapat al llit, tot ben fosc i en dejú. Un paracetamol periòdic i anar tirant. Quan he fet una suada forta i tinc una persona estimada al costat, em llevo, prenc un bany, m'estic un quart d'hora a l'aigua i faig una bona ensabonada. Mentre sóc a l'aigua la meva dona ventila l'habitació, canvia els llençols, em prepara un pijama i  em deixa a punt un suc de taronja. Repeteixo l'operació del bany un cop al dia. Feia temps que no tenia aquesta febre. Potser tres anys. Quan el cos recupera la temperatura normal, em noto ple d'energia i els episodis passats tornen al seu lloc.

L'imperi

La estatua ecuestre de Pedro I se levanta a la orilla del Neva, a una de las extremidades de la inmensa plaza de Isaac. Su severo semblante mira al río, y parece animar todavía esa navegación creada por su genio fundador. Todo lo que el oído escucha, todo lo que contempla la vista en este soberbio teatro, no existe sino por un pensamiento de la poderosa cabeza que hizo salir de en medio de un terreno pantanoso tantos y tan magníficos monumentos. Sobre estas desoladas riberas, de donde la naturaleza había desterrrado, al parecer, toda vitalidad, Pedro asentó su capital y se creó nuevos súbditos. Su terrible brazo se halla todavía extendido sobre su posteridad, que se agrupa alrededor de su augusta efigie; se le mira, y no se sabe si esa mano de bronce protege o amenaza.

 

Joseph de Maistre,  Las veladas de San Petersbutgo

Preparats per morir?

Fa uns mesos vaig trobar entre els papers del meu avi una història que em va impactar. És una notícia d'un diari de 1979. Resulta que a principis d'estiu d'aquell any, a prop de Luxor, a Egipte, la policia local va trobar el cadàver d'una dona de 35 anys que havia desparegut dos anys abans de manera misteriosa. Aparentment la dona s'havia entrebancat mentre passejava sola per sobre d'una necròpolis de quatre mil anys d'antiguitat i havia caigut a un laberint de restes arqueològiques de cinc metres de profunditat. Va ser incapaç de trepar per les parets arenoses de la fossa i va morir de gana i de set en la soletat absoluta.

 

Segons diu aquell paper la dona portava una postal on va escriure el que li havia passat. El rescat era improbable. Aquella postal acabava amb "m'estic preparant per morir".

La vila dels que no tenen pressa

Esmorzem a Solsona. Els carrers estan nets, com acabats de regar.  Preguntem un parell d'indicacions, com ara on és la màquina de la zona blava i ens responen amb hospitalitat: -Creu-me no cal pagar fins a les 11. És un bon lloc per passar-hi uns dies, però no per viure-hi, perdria el matí mirant el carrer: les mestresses xerrant cistell a terra, el pagès arraiat que ha anat a arreglar uns papers,  la botiguera que aprofita per escombrar la vorera, el mosso d'esquadra que per poc no treu una burilla del nas. No veig ningú que corri o camini amb urgència. L'adéusiau i el bon dia ressonen. Tot acompassat a un ritme que no deu haver canviat mai. Recordo que fa uns anys TV3 va fer uns curtmetratges sobre els horòscops. Solsona era una ciutat Peixos.

Paraules menors

Freixinet de Riner. Mirem La vida es bella al Paramount Channel.  La nena no vol dormir i s'estima més estar-se a l'estora i fer anar els braços i els peus enmig de les andròmines.  La meva dona obre i tanca els ulls. El cel està ben gris i a fora deu fer una mica de fresca que anuncia la tardor ordinadora. És una sort no haver de fer les vacances a l'agost.

Ha mort el cardenal Martini. La saviesa secular diu que l'església que es casa amb la seva generació és vídua en la següent. No el feia gaire clerical, per això m'agradava. Un capellà gens buròcrata va dir a un amic meu que s'acabava de separar que tothom té dret a una segona oportunitat. Trobo a faltar una església normal, cada cop menys corrent, ni preconciliar ni postconciliar. Que no aixequi el dit.

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país.

Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames.

Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joan Capdevila, en Jordi Cortada i l'Enric Vila. El lloc no era el més indicat, la megafonia fallava i em va donar la impressió que no acabava d'estar ben organitzat. I vaig posar fil a l'agulla amb en Quim Torra per fer una presentació a Corbera al setembre.

Cristiano Ronaldo i l'arquebisbe de Barcelona

Mai proposaré en Martínez Sistach com a president del Barça. Acaba de dir que els fitxatges del Reial Madrid són inmorals. La crisi i l'atur, no pas un fevor barcelonista, en són les causes d'aquesta inmoralitat segons sa eminència. El cardenal es pren el futbol amb massa seriositat. Si vol que parlem de diners, que digui quants milions d'euros els catalans donem per aquestes dates a la conferència episcopal espanyola. Amb aquests diners, potser els bisbes catalans podrien fitxar Cristiano -esclar- Ronaldo.

Em vé al cap una frase de Josep Pla que diu "posa a governar els virtuosos i el poble es morirà de fam". És una frase carregada de mala llet i de saviesa que em sembla que la va treure dels textos de Maquiavel sobre Titus Livi. De fet, proposaria Sistach per a poquets càrrecs, entre els quals incloc, esclar, el d'arquebisbe de Barcelona. És una persona que confón la bondat amb anar arronsat pel món.

Ereccions europees

Francesc Pujols va dir que la humanitat conservaria el matrimoni i l'adulteri tal com conserva el partit conservador. Una bona manera de saber com és un país és fixar-se en què diu aquest partit. Així, qualsevol persona amb una mica de sentit de les coses sap que el partit conservador italià, alemany, espanyol o britànic diuen coses diferents. Un socialista anglès i un espanyol s'assemblen molt més que un tory i un pepero, per exemple.

He llegit poques anàlisis d'aquestes eleccions a l'eurocambra. De moment, la que m'ha agradat més és la de Juan Pedro Quiñonero. Diu, per exemple, que els presidents espanyol, britànic i portuguès -tots d'esquerres- donarien suport a la reelecció del conservador Barroso a la Comissió Europea. Però en canvi, varis presidents conservadors voldrien posar-hi Felipe González.

Pel que fa a Catalunya n'hi ha que estan contents de la baixada dels socialistes. Crec que han baixat poquíssim si ho comparem amb la campanya que han fet, amagant els candidats de les llistes, dient que a l'eurocambra defensarien altres coses que els interessos nacionals i fent de nou una aportació a l'estultícia. A les properes eleccions poden presentar el Patufet o la Ventafocs i seguiran traient molts, molts vots. Tremosa, Junqueras, Vidal-Quadras i fins i tot Romeva es mereixien molta més sort amb el país. Però la majoria de catalans han preferit votar el partit dels tontos.

Lladres i serenos

Clyde Champion Barrow i la seva companya Bonnie Parker van morir a Louisiana el 23 de maig de 1934 a causa dels trets de la policia. Tot just fa 75 anys. Bonnie i Clyde són la parella de criminals més famosa dels últims temps. El FBI acaba d'alliberar mil pàgines inèdites sobre les investigacions i pistes ocultes per celebrar l'efemèride.

L'imaginari popular alimenta aquesta mena d'històries. Des de fa uns mesos em dedico a endreçar una colla de papers vells del meu avi. Ahir desfeia uns plecs de diaris de bastant cap aquí i vaig trobar l'Avui del 12 d'abril de 1992. A la contraportada Ramon M. Espadaler parla d'aquestes coses:

Pervivència de Dickens

És possible que amb una mica de paciència algú arribi algun dia a fer una tipologia de les diferents formes de furtar que hi ha a Europa, en funció de l'àrea cultural a què pertany el pillastre. A mi no m'agrada gaire la novel·la de lladres i serenos, i per tant, no em sento en disposició de fer-la. Una vegada, a l'estació de Milà, uns vailets m'invitaren a robar. Me'n desfiu amb les meves paraules més complimentoses. És probable que semblant oferta indiqui alguna cosa. No ho sé. En el país, no conec gaire l'afer. La contribució catalana al Quixot, ultra al Tirant, se centra en Perot Rocaguinarda, i entre mots castellans, la paraula lladres ressona. A l'Ateneu vaig llegir el procés de Serrallonga en els documents originals, i em vaig quedar de pedra picada. Eren uns assassins. El rector de Vallfogona escriví un sonet molt dur contra el bandolerisme del Montseny, del qual tots els estrangers se'n queixen. Els castellans, en canvi, el lloen. És curiós. Quant al tema hodiern, em quedo amb els manguis de Ferran Torrent: Penjoll i companyia, partidaris de la propietat privada, gent de tota la vida.

Un meu amic Manuel Rodés -navegant vocaciona, que contempla el mar amb una intensitat agosarada, gairebé metafísica- m'ha fet a mans un retall del Guardian -diari seriós i que esquerraneja- que explica una història sensacional, que qui es vulgui dedicar a l'estudi d'aquest assumpte hauria de conèixer. Fa unes setmanes va tenir lloc l'enterrament de la Reina de les pispes de botigues, Shirley Pitts, traspassada als 57 anys, i que aplegà un seguici nombrós i circumspecte que acompanyà al llarg de vint milles la difunta fins al cementiri de Lambeth, prèvia cerimònia -catòlica-, on reposa entre els seus dos germans: Henry, famós lladre de bancs, i Charlie, segrestador ambiciós i sense fortuna. Aquesta dama tenia al seu servei un exèrcit de pispes juvenils als quals ensenyava ofici i doctrina, i per als quals, segons declaracions, era més que una mare, car els acollia i treia de misèria, que treballaven a tot Londres.

El seu fill, notable arquitecte, reconeix que feren també algunes "excursions" a França. Les botigues de Londres la temien. Harrods, la botiga preferida d'aquesta dama i els seus vailets, li envià un elegant i majestuós ram de lliris. Al costat d'aquests nois desolats, i dels seus set fills, s'hi reuní el més distingit de la delinqüència britànica: famosos aimadors de joies, fins atracadors, i àdhuc Buster Edwards, cervell no pas petit en el robatori al tren de Glasgow. Damunt la tomba, dues paraules compostes amb flors: "Gone shopping". Tota una lliçó: "ha anat de botigues".