El nen no va aconseguir saltar mai el plinto

No era el més gras ni el més baix ni el més maldestre de la classe. El plinto era una muntanya insalvable.
Les bones notes en matemàtiques i llengua no van servir de gaire per a aprendre a superar els obstacles.

La setmana passada aquell nen en cos d'home adult  no va saber reclamar un deute. Encara era davant del plinto, incapaç i immòbil davant la dificultat

Montserrat

Amb vostre nom comença nostra història

i és Montserrat el nostre Sinaí:

sien per tots l’escala de la glòria

eixos penyals coberts de romaní.

El Virolai

 Jacint Verdaguer 

Clavells d'abril. "Grandola, vila morena"

A finals d'agost del 2004 vaig estar uns dies a Lisboa. Em va sorprendre veure en més d'un bar un retrats del dictador Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era estrany. Un cambrer m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto. La mestressa va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol que Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.

Allò contrastava amb el que hi havia vaig veure a la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío: una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974.

Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 

Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que

"Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pugui haver.

No faci gens estrany,doncs, que el nostre més gran poeta i alhora el prosista més calent i punyent de la nostra llengu, fos un que va néixer, viure i morir tronxo. D'ací li'n van venir totes a mossèn Cinto". Mossèn Tronxo

Andreu Carranza no m'ha convençut amb la contraposició del poder establert -marquès de Comillas, Morgades, Jaume Collell- i per l'altra banda mossèn Cinto, la família Duran i el poble. Ras i curt, en aquesta vida, a part de ser valent i lluitar per la dignitat, tenim el deure de ser intel·ligents. Mossèn Cinto no ho va ser. 

He buscat què hi diu Francesc Cambó a les seves Memòries 

La mort de Mossèn Cinto. M'apodero del cadàver per entregar-lo a la ciutat

El 10 de juny acabà els seus dies mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta de Catalunya, a la Vil·la Joana, prop de Vallvidrera. Voldria suprimir tota referència a la trista història dels darrers anys del nostre gran peta. Però jo, que la conec tan íntimament com el qui més, em sento amb el deure d'afirmar aquí que tant el bisbe Morgades, com el canonge Jaume Collell, com el Marquès de Comillas, com Narcís Verdaguer i Callís, eren no sols innocents de totes les calúmnies que, a mans plenes, els llançà l'insigne poeta, sinó que llur conducta envers aquest fou, durant anys seguits, d'una altura moral a la qual pocs homes arriben. Mentre el poeta, dominat per uns vulgars poca-vergonyes i aconsellat per uns sectaris, difamava els seus benefactors, aquests no sols callaven sinó que, secretament, continuaven salvant-lo de la misèria i la vergonya on la seva conducta el portava.

La darrera malaltia de Mossèn Cinto era seguida per tothom amb angoixa, car la massa veia en ell no sols el gran poeta sinó el perseguit dels poderosos. Jo sabia per un dels metges que la seva fi era propera. Vaig parlar amb l'Alcalde i vaig obtenir d'aquest la promesa que, en el moment en què es produís el traspàs, ell prendria l'acord de declarar que la Ciutat es feia càrrec del cadàver, que es dipositaria al Saló de Cent, convertit en capella funerària, on li podria retre homenatge tot Catalunya i que l'enterrament, amb gran pompa, el costejaria la ciutat. 

Era de nit quan vaig tenir notícia que Mossèn Cinto havia entrat a l'agonia.. Llavors, portant la delegació de l'Alcalde, amb alguns cotxes de cavalls i precedit d'unes parelles de guàrdies municipals muntats, vaig anar, en una nit de tempesta, a la Vil·la Joana. Allí se'm presentà el més repulsiu espectacle: la família abjecta que l'havia anat explotant era al costat del cadàver; la germana de mossèn Cinto, una pagesa velleta que havia vingut de Folgueroles per tal d'assistir-lo, la tenien arraconada fora de la cambra mortuòria. Per allí circulaven homes d'extrema esquerra que forjaven el pla perquè el cadàver de Mossèn Cinto pogués servir de bandera d'escàndol. Jo, que duia la delegació de l'Alcalde, amb còpia dels acords, em vaig imposar a tothom; vaig treure de la cambra els qui mai no hi haurien hagut de penetrar i, emparant-me de la caixa mortuòria, vaig organitzar el seu trasllat a Barcelona. Darrera del fèretre, portant el cadàver, anava jo; després venia la germana del poeta; després uns amics. Així, protegit per la Ciutat, s'organitzaren els serveis religiosos i una enorme massa de públic desfilà davant el cadàver dia i nit fins a l'hora de l'enterrament, que tingué lloc l'endemà. Aquest fou presidit pel Comte de Romanones, el qual confessà després a les seves Memòries que, en passar entre la multitud atapeïda, havia pogut apreciar clarament la fonda hostilitat amb què el Govern i el seu representant eren vistos a Catalunya. 

I ara llegiu el llibre d'en Carranza.

La pastisseria d'en Karlman

I també va ser molt divertit el dia d'anar comprar regals de Nadal. Vàrem agafar els diners de les nostres guardioles, els que havíem estalviat durant tot l'any, i vàrem anar tots tres al centre a comprar els regals. La plaça era plena de neu i d'avets i la gent entrava i sortia de les botigues. En Jonas i jo volíem comprar una nina per la Lotta, així que li vàrem dir que es quedés a fora al carrer i ens esperés mentre entràvem a la botiga de joguines. 

-Però no pots mirar- va dir en Jonas.

-No, però pots mirar l'aparador de la pastisseria d'en Karlman. 

I la Lotta ho va fer, perquè hi havia moltíssims porquets de massapà, i l'aparador d'en Karlman era ple de coses bones. 

Quan en Jonas i jo havíem comprat la nina i sortírem al carrer, la Lotta havia desaparegut! Però de sobte va sortir de la pastisseria d'en Karlman. 

-Què has fet? - va preguntar en Jonas. 

-T'he comprat un regal de Nadal - va respondre la Lotta. 

-I què has comprat? - va demanar en Jonas. 

-Un pastisset de nata -va contestar la Lotta. 

-Oh, mira que n'ets de beneita! No serà bo per Nadal! -va dir la Lotta-. I per això me l'he menjat. 

I just en aquell moment passava el pare pel carrer. Ell no sabia que nosaltres estàvem sols comprant els regals de Nadal. 

-Aquests nens, em sembla, que els he vist en un altre lloc, però no recordo on -va dir el pare-. Però semblen tan macos, que crec que els convidaré a berenar. 

I ens posàrem ben contents. Vàrem beure xocolata desfeta i menjàrem tots els pastissets que ens agradaven. Estàvem asseguts al sofà d'en Karlman i estava ple de gent. Tothom parlava i tenia paquets embolicats que acabaven de comprar. A fora el carrer nevava i els pastissets eren plens de nata i va ser un dia molt divertit. 

Ens ho passem tan bé per Nadal!

Astrid Lindgren

Giuseppe Verdi i la castanyera

Caterina Campodonico va arribar a ser un personatge molt conegut a Gènova al segle xlx.La coneixien com la Paesana o la Nocciolina. Venia castanyes i canestrelli en una parada al carrer. Els canestrelli són unes galetes populars a tot Itàlia, però especialment al Piemont i Ligúria N’hi ha en forma de neula i de bunyol, però la pasta sempre és seca. 

Doncs bé, prop d’on la Paesana venia els seus dolços sovint hi passava un estudiant de música, pelat de fred i famolenc, anomenat Giuseppe Verdi. Cada vegada que Caterina el veia li regalava quatre castanyes cuites que li escalfessin les mans i l'estómac. 

El compositor sempre va recordar la vella castanyera . Un cop va ser famós va convidar-la a totes les estrenes de les seves òperes. La seva entrada al teatre anava acompanyada d’un aplaudiment general. Caterina també és famosa per haver-se autofinançat, amb el fruit del seu treball i estalvis, una de les esculptures funeràries més famoses, ubicada al cementiri monumental de Staglieno. Quan la Nocciolina va morir encara no havia pogut satisfer el deute amb l'escultor i la resta de l'import va ser completat amb donacions populars.

Al peu de l'escultura hi ha aquest epitafi: 

"Venent quincalla als Santuaris d'Acquasanta de Garbo i de sant Ciprià, desafiant la intempèrie, m'he procurat els mitjans per a passar la vellesa i també per a inmortalitzar-me a través d'aquest monument, que jo Caterina Campodonico (anomenada la paesana) em vaig fer fer mentre estava viva"

A propòsit d'Astral

Els conflictes de tots el temps s’han reflectit al Mediterrani. Guerres de religions, la decadència dels imperis, les rutes comercials,  xoc d’estratègies geopolítiques, una mica de tot, sempre.

Avui torna a passar el mateix.  El gran repte e de la humanitat és l’abisme entre el nord i el sud.  Una Europa que cada vegada més  sembla un geriàtric de la zona alta de la ciutat  i un sud africà jove  i pobre. Un sud que somnia i una Europa diabètica i sense il·lusions. Uns posen valles i corrompen els governs locals africans mentre els nàufrags malden per arribar a Lampedusa.

Però el mediterrani no és només l’escenari dels mals de cada època. També n’han sortit grans coses. Grècia, el dret romà, el cristianisme. Estaria bé que els governs mediterranis  tornessin a engegar la Unió Europea del Mediterrani. 

Primer dilluns de Tertúlia a Ràdio Molins de Rei

Cada dilluns aniré a la tertúlia de "Bon dia i bona hora" de Ràdio Molins de Rei. El dia 5 va ser el primer dia. Hi érem el Pere Arcas, l'Esther Espinosa, el Manel Monllaó i el maïtre Oriol Romeu

Aquí teniu el podcast per si us vé de gust escoltar-la

¿Cómo funciona la Ley de Atracción? | Dream Mentor

I 250 anni del Bicerin

Mètode Grabriele D'Annunzio

Dentro de pocos meses  Ercole Tommaso iba a entrar en el siglo XX, pero lo haría solo o casi solo. Sin saber a penas qué intentar. A menos que adoptara el método radical de Gabriele D'Annunzio, quien después de ser elegido en una lista de derechas, había procedido a abandonar su escaño en plena sesión, para avergonzar a aquella guarida de la reacción e ir a sentarse en los bancos de la extrema izquierda. "A un lado del Parlamento hay un gran número de diputados que están medio muertos; al otro, un número muy reducido de vivos. Por tanto, yo, que estoy dotado de inteligencia, ¡me voy al lado de la vida!". ¿En qué lado estaba Ercole Tommaso, del lado de la muerte o de la vida? Y, ¿qué sillón se disponía a abandonar para ocupar algún otro?

Los virreyes, Gérard de Cortanze

Una casualitat inquietant

Deu fer mig any un amic em va comunicar la mort d'un molt bon amic seu que jo havia de conèixer. En aquell moment em vaig confondre al posar cara al nom del difunt . El fet és que dimarts al matí vaig veure el meu amic amb un senyor el qual vaig suposar que era el mort erròniament. 

El mateix dimarts al vespre, una senyora coneguda em va saludar pel carrer. -Ja saps que el Joan, el meu marit, va morir fa mig any? Vaig quedar una mica trasbalsat en lligar caps. En Joan era l'amic finat del meu amic. Aquestes casualitats que succeeixen en tan poc temps m'inquieten.

Té ganes de tornar Joan Carles I?

A què dedica el temps lliure Joan Carles de Borbó? Es troba amb altres gerros xinesos per parlar de possibles pactes? En algun moment haurà pensat que amb ell aquestes coses no passaven? Creu que es va equivocar amb l'abdicació? Quina relació tenen pare i fill?

Gérard de Cortanze en parla d'aquestes situacions on es barregen les qüestions familiars i les raons d'estat. 

La lección de aquel día, Ercole  Tommaso no la había olvidado, versaba sobre los lazos entre Carlos Manuel III y su padre, Víctor Amadeo II. Después de un reinado tan largo como agitado, el viejo rey, sintiendo la necesidad del reposo, había decidio abdicar en favor de su hijo. Pero sucedió algo que nadie había previsto, ni el el entorno inmediato del soberano, ni entre los ministros plenipotenciarios acreditados en la Corte: el antiguo rey quiso recuperar la corona. Almenos así lo creyó Carlos Manuel o le persuadieron de ello consejeros celosos, por lo que hizo arrestar a su padre en mitad de la noche y lo encarceló. Víctor Amadeo permaneció allí hasta su muerte, dos años más tarde, en 1732.

Los Virreyes

Cómo tragarse un sapo

Don Fabrizio experimentó sincera emoción, el sapo había sido engullido, la cabeza y los intestinos masticados descendían ya garganta abajo. Sólo quedaban por morder las patas, pero esto era una pequeñez con respecto a lo demás, lo más gordo ya estaba hecho. Saboreado ese sentimiento de liberación, comenzó en él a abrirse camino el afecto por Tancredi, se imaginó sus ojos azules brillando al leer la favorable respuesta. Imaginó, mejor dicho recordó los primeros meses de matrimonio de amor durante los cuales los frenesíes y las acrobacias de los sentidos son esmaltados y sostenidos por todas las jerarquías angélicas benévolas aunque sorprendidas. Todavía más lejos entrevió la vida segura, las posibilidades de desarrollo del talento de Tancredi a quien la falta de dinero le habría cortado las alas.

El Gatopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa

El país dels comerços centenaris

Article publicat a la revista El Llaç de Molins de Rei. Juny de 1016

Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, és clar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència, tampoc.

Tot just acaba de sortir el llibre de Joan Safont Capitans del comerç, en el qual explica cinquanta casos d’èxit de comerços familiars. Explica molt bé que, a pagès la figura de l’hereu feia que els altres fills, els fadristerns, haguessin d’espavilar-se i buscar sort a ciutat. Eren xicots joves que vivien rellogats a casa d’una tia de la veïna d’una cunyada que fregava escales a ciutat. Amb els anys molts d’aquests fadristerns van aixecar grans comerços que han esdevingut franquícies.

Catalunya és un país de comerços centenaris fundats per fadristerns. El mes passat la Generalitat en va reconèixer vuitanta. Són comerços de més de quatre generacions que superen aquella dita que diu que l’avi el crea, el pare el puja i el nét l’enfonsa. Els fundadors d’aquests negocis centenaris vivien a sobre de la botiga. No vivien del negoci, sinó per al negoci. És molt més que una frase. És un fet vital que deixa petjada als qui ho han viscut. Per una simple raó: un sempre està de servei .

De moment, la profecia de Fabián Estapé no s’ha complert. Avui, el comerç és una activitat econòmica de referència. I ho continuarà essent si actualitza els valors que transpiren els capitans del llibre d’en Safont; imaginació, convicció i esforç.

La fiesta de la ensaimada

Article publicat a la revista "El llaç" de Molins de Rei

Hi ha productes gastronòmics que han traspassat fronteres. Un d’ells és ensaïmada mallorquina, que també és popular a l’Argentina gràcies a la presència de mallorquins a la ciutat de San Pedro, a la província de Buenos Aires, des de mitjans del segle XIX.  En aquesta ciutat cada any es celebra La Fiesta de la Ensaimada, que ha esdevingut una fira comercial entre Argentina i les Illes. En porten celebrades 15 edicions. Sempre s’havien fet a l’agost, però l’any passat van traslladar-la al desembre per tenir unes condicions de clima més amables. Les cinc pastisseries de la ciutat en són els patrocinadors, però l’ànima de tot plegat  és el pastisser Joan Puig, procedent de Felanitx, propietari de la pastisseria “la Perla”.

 

La paraula ensaïmada prové del “saïm”, que és el nom que els mallorquins utilitzen pel greix de porc. La mallorquina pot anar feta de cabell d’àngel, de crema, nata i és clar, de sobrassada. L’ensaimada argentina, si bé guarda els seus nexes amb la mallorquina, es complementa amb anís o sèsam. Però ha arrelat tant en el país del nou món que fins i tot ha inspirat el tango "Garufa" escrit perRoberto Fontaina i Víctor Soliño i cantat per primer cop el 1928 per Julio Sosa. 

 

Caés a la milonga en cuanto empieza 

y sos para las minas el vareador; 

sos capaz de bailarte la Marsellesa, 

la Marcha Garibaldi y El Trovador. 

Con un café con leche y una ensaimada 

rematás esa noche de bacanal 

y al volver a tu casa, de madrugada, 

decís: "Yo soy un rana fenomenal".

　  

.

Sant Jordi

Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquests dia no rau  en les impressionants  gentades, sinó a com es celebra en els racons més allunyats: podrem escoltar la llegenda de la princesa i el drac  en  una escola rural, trobarem una rosa regalada d’amagat i, lluny dels rànkings de venda, un autor  tornarà a obrir les portes de casa seva per signar el seu llibre no mediàtic.

Sant Jordi és bàsicament la festa de l’amor, la cultura, la rosa i el civisme.  Precisament el fet de celebrar-la en dia feiner contribueix a l’esclat de la festa, la fa inexpugnable a la temptació d’un pont primaveral i el dia lectiu de l’escola es trasllada al carrer. A voltes se l’ha volgut contraposar a l’11 de setembre, però són dies d’un contingut diferent.

Per motius militars el culte a sant Jordi a Catalunya ve des de l’edat mitjana. Els reis catalans l’invocaven i les corts el van declarar patró de Catalunya el 1456. D’un temps cap aquí els pastissers i forners hem arrodonit la diada amb el pa i el pastís de sant Jordi.  Tot ajuda a l’hospitalitat cap al nostre amic foraster.

L'ofici que més m'agrada

He escoltat un tros de l'entrevista de Jordi Basté a Emilio Aragón. Les facècies del seu pare a Amèrica, la seva angúnia per l'èxit de la sèrie Médico de família, els seus nous projectes, el seu amor per la música. I sobretot per com ha reivindicat el mot ofici, tan allunyat de la sortida professional propagada per l'oferta universitària Reivindicar l'ofici, la vocació. la vida no és com te la donen, la vida és com te la fas. Tenir la mirada llarga en el detall, en cada segon que ja se'ns ha escapat. No viure de la feina, viure per a la feina. Més que conciliar la vida laboral i la familiar, primer hem de conciliar-nos amb nosaltres mateixos, no per ser feliços, potser només per fer coses que paguin la pena.

El perill rus segons Karl Marx

Cuando Rusia cuenta con la cobardía y el temor de los poderes occidentales, hace que suene su sable  y aumenta a un grado máximo sus exigencias, para comportarse luego como si fuera magnánima al contentarse con alcanzar sus objetivos más inmediatos... ¿Ha pasado ya el peligro? No. Sólo es la ceguera de las clases dirigentes de Europa la que ha llegado a su cenit. Para empezar, la política rusa es inmutable... Pueden cambiar los métodos, las tácticas o las maniobras, pero la estrella polar de su política -la dominación del mundo- es una estrella fija.

Karl Marx citat citat per Sándor Márai a ¡Tierra, Tierra!

Senyors, banderes amunt!

Hi ha dies que, més que abaixar la bandera a mig pal, l'hauríem de posar en un pal més alt. Posant-la amig pal, fem mitja feina als que ens la voldrien arriar del tot. Volen que morim nosaltres i la nostra civilització. Senyors, banderes amunt!