L'enemic el tenim aquí

N'hi ha que miren tot el sant dia a l'Irak. Els culpables no són a Bagdad ni a Washington: els assassins de Londres i Madrid són a sota de casa. Idees per avui posa el dit a la nafra. Tot i que no estic d'acord amb el paràgraf final, té tota la raó del món quan diu que ens hem ficat l'enemic a casa. Un frau a la confiança donada, un cop de puny a la porta oberta. Parem de donar discursos imbècils tipus terricabras i deixebles. L'Estat ha de garantir la nostra llibertat i la seguretat.

No hi ha cap dubte: la guerra contra el feixisme islàmic ha d'encarar el seu front més complicat: el domèstic. Els governs lliures, i sobretot la majoria de la ciutadania, han d'entendre que l'enemic és a casa i des de casa planeja els seus atacs més letals. Mentre les tropes estan estabilitzant els antics centres de l'estratègia terrorista, els assassins ja fa temps que han fet de les nostres ciutats campaments bases per dissenyar els atacs. I no ens enganyem, aquests campaments tenen els seus nuclis a les comunitats musulmanes i tot el seu engranatge: mesquites, imans i associacions.
Urgeix un setge sense precedents a la comunitat musulmana. Les forces policials, i sobretot els serveis d'intel.ligència, han de començar la feina bruta sense complexes. És hora de conèixer tots els fils dels guettos musulmans i eliminar-ne qualsevol indici de fanatisme. I quan diem eliminar, volem dir eliminar.

El ministre de l'interior francès, un impresentable

Els caps de la policia britànica i els polítics han estat molt cautelosos. No han parlat de nombre de víctimes. Contrasta la prudència amb el comportament indigne del ministre de l'interior francès. Qui coi s'ha cregut que és aquest Sarkozy? Llegeixo aquesta terrrible notícia a El País:

Francia eleva el balance a 50 muertos El ministro francés del Interior, Nicolas Sarkozy, ha contado todo aquello que su homólogo británico no ha querido hacer público aún. Según ha dicho, Charles Clarke le ha confirmado que se han producido al menos 50 víctimas mortales y 300 heridos, medio centenar de ellos graves.

Sarkozy ha señalado a la televisión pública francesa que ha hablado dos veces con Clarke, y que éste le ha contado que las explosiones fueron “de una violencia considerable”. “El techo del metro se ha hundido, la escena del crimen es muy difícil de reconstruir por los destrozos provocados por la explosión”, ha añadido. Respecto a los autores, ha señalado que son “criminales, no terroristas, porque eso querría decir que tienen una ideología detrás y no la tienen, son asesinos que no respetan a nada ni nadie”. “Me ha dicho que piensa que es Al Qaeda, pero no tiene elementos [probatorios]. Que a su conocimiento no hubo bombas humanas, suicidas”, ha añadido.

No en el meu cognom!

De l'Avui del 7 de juliol

Núria, Sau, i ara Cardona?
Catorze col·legis professionals de la comarca del Bages demanaran per carta al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i al del Parlament, Ernest Benach, que el nou Estatut passi a ser anomenat Estatut de Cardona. Addueixen que Catalunya té un deute històric amb Cardona, vila que va ser l'any 1714 l'últim baluard català a caure davant les tropes de Felip V. "El poble català mai no ha recompensat aquell sobreesforç de la vila ducal", manifesten els col·legis professionals del Bages. Altres poblacions catalanes també hi aspiren.

Ai, que patirem! I per què no el signen, per exemple, en un lloc simbòlic de derrotes contemporànies, com ara el Carmel, el Fòrum o Perpinyà? O fins i tot dins del Trambaix. Serà que no s'han signat tractats dins d'un tren!

Estic amoïnat, amics meus. El meu cosí de part de pare surt amb una noia que es diu Elisenda Estatuet. Sense la "t", però. Tinc por que es casin. Quin futur espera a la possible descendència? Les bromes galdoses d'aquesta mena es veuen a venir:

-Senyor Cardona Estatuet, lamento dir-li que vostè prèn les decisions amb poca independència. Vostè no és ni carn ni peix.

Encara podria ser pitjor la riota, una dona podria dir-li:

-Noi, quines poques competències que tens!

Apel.lo als drets de la infància i del liure desenvolupament de la personalitat per demanar que els senyors polítics vagin a fer les seves necessitats de tot tipus a un altre lloc per a no posar, ai las!, més sal a la ferida.

El General Franco va ser un intel·lectual...

... segons Julio Merino, l'autor del llibre "El otro Franco". Diu coses tan interessants com "Franco salvó la república en tres ocasiones: 1934, 1935 y 1936". Bé, us passo l'enllaç al xat de Terra que compartí amb els internautes l'1 de juliol, sense el 8. El llibre és una biografia del Generalísimo des del seu naixement fins al començament de la guerra civil.

L'estanquer explica als que el volen escoltar que en deu anys ha doblat la venda de paper. Comenta que fa uns quinze anys l'empresa Miquel Costa va estar a punt de tancar. Agafa "La Vanguardia" i busca a quant cotitzen les accions. Fa una pausa per a evitar que el rotet o el sanglot sigui sonor, finta i rebla:

- La gent d'aquest país té la pell molt fina i cada vegada més ens l'agafem amb paper de fumar".

Matrimoni

Les tardes de diumenge permeten, almenys a mi, retocar posts anteriors i vagarejar el pensament. Un professor explicava que la millor negociació és aquella en què tu t'assegures el contingut i alhora deixes que l'altra part escrigui el discurs de la victòria, guanyi la batalla de la vanitat i desfili fastuosament dia i nit. Com diu la meva àvia, alaba't, ruc, que a fira et duc.

Philip Roth parla a L'animal moribund de les consequències castròfiques que ha tingut la sida en els homosexuals, sobretot. Un canvi de mentalitat conservador i possibilista que ha rejovenit el matrimoni. Heus aquí la recepta secular, el preservatiu institucional (sempre foradat) que promet la fidelitat, la seguretat i l'estabilitat en front del virus del dubte. Crec que els homosexuals han caigut a la trampa a l'ensems que la institució familiar ha rebut un recolzament inesperat que augura molts anys de vitalitat al matrimoni. Mentre onegen les banderes de l'arc de Sant Martí, en Ratzinger fa veure que plora i que ha perdut mentre que, de ben segur, es frega les mans. Qualsevol dia d'aquests veurem renéixer la gran colació cristianisme i socialisme i els progres de tota la vida no sabran ni què fer. Comparteixen un enemic comú, la qual cosa uneix molt: el liberalisme.

D'altra banda, el socialisme progre ha tornat a mostrar que el principi d'igualtat té un fonament inequívoc en l'enveja, que fa preguntar tu sí i jo no?. Els gais i lesbianes, crec, han venut l'anima al diable. Volen equiparar-se al que sempre han repudiat a canvi de victòries públiques. Potser han guanyat la guerra dels símbols, però de ben segur saben que el seu discurs ha estat derrotat. I tots plegats seguirem demanant permís per estimar a canvi de que el món reconegui de que tenim raó. L'amor, la més greu forma d'exhibicionisme. Que lluny que estem del liberalisme.

Res, us deixo amb el Roth que ho explica molt més bé.

Els homes heterosexuals que es casen són com els capellans quan s'ordenen: fan vot de castedat, amb la diferència que sembla que no se n'adonen fins al cap de quatre o cinc anys. La naturalesa del casament no és menys opressiva per a un mascle heterosexual -tenint en compte les preferències sexuals d'un mascle heterosexual- que per a un gai o una lesbiana. Però avui dia fins i tot els gais es volen casar. I per l'Església. Dos-cents o tres-cents convidats. I espera quan vegin en què s'ha convertit el desig que els va fer tornar-se gais. N'esperava més, d'aquesta gent, però resulta que tampoc ells toquen de peus a terra. deu haver-hi influït la sida. El declivi i l'ascens del condó és el tema sexual estrella de la segona meitat del segle XX. El condó ha tornat. I, junatment amb el condó, tot el que es va engegar a fer punyetes durant els anys seixanta. Quin home s'atreveix a dir que s'ho passa igual de bé fent l'amor amb condó que sense? Quina gràcia hi troba? Per això els òrgans de la digestió han acabat tenint, en l'època en què ens trobem, la supremacia coma orificis sexuals. La necessitat desesperada de la membrana mucosa. per eludir el condó, han de tenir una parella estable, i decideixen casar-se. Els gais són militants: volen casar-se i volen incorporar-se a l'exèrcit sense ocultar la seva condició i que se'ls accepti. Les dues institucions que jo abominava. I per un mateix motiu: la reglamentació

.

Philip Roth
L'animal moribund
Editorial La Magrana

Au va, nois, que és tard (xaves a la costa!)

Acabo de veure per tevetrès la cantada d'havaneres, massiva i camaca, de Calella de Palafrugell. (A l'estiu s'ha de fer el viu /a la costa catalana, / que a l'hivern no hi ha caliu, / Costra Brava catalana). Sempre l'última cançó del recital és l'espanyolíssima "El meu avi". Quan els cantaires enfilaven els valents de bordo / no varen tornar (no varen tornar) / i en tingueren la culpa els americans, algú ornà la melodia amb un com sempre!, amb regust a una espontaneïtat falsa. Què voleu que us digui, és una forma ben barata d'antiamericanisme desinformat i, el que és pijor, que ve de lluny. Si els catorze calellencs van anar a lluitar engatats i amb una guitarra, él més normal és que morissin a peu del porró. Quina metàfora!

Amb tot, la gent ha donat a "El meu avi" un cert toc reverencial, talment com si fos un himne. La cançoneta no té més de trenta-cinc anys i, suposo jo, que hom ha perdonat la imaginària existència del vaixell de l'armada espanyola a canvi d'esgargamellar Visca Catalunya. Pregunto si són família el famós compositor i el psiquiatra. Entre uns humils segadors i catorze inconscients i un avi temerari que van a la guerra com si anessin de viatge de fi de curs a Mallorca, em quedo amb els primers, malgrat tot.

Les havaneres no acaben de fer-me el pes i no ho dic per una mala experiència adolescent amb el cremat. Les trobo avorrides i indolents. Nomes salvo "Llop de mar", encisadora, i sobre tot la versió b de "los hermanos Pinzón", els quals, gràcies al tarannà, avui mateix podrien contraure un feliç i progre matrimoni.

Engrunejant

En Joan Oliver ha posat a prova la lleialtat dels lectors. Aquest sant baró(metre) ha esmerçat temps tot calculant les intencions de vot dels catalans i posa a disposició dels interessats el fruit del seu esforç en forma de full de càlcul.

Curiosament, però, avui la seva adreça de correu electrònic, que figura sempre a la capçalera, sortia equivocada...

*Actualització de diumenge 3 de juliol:
L'errada de la transcripció l'adreça de correu de Joan Oliver es degué al diari Avui i des d'ahir ja torna a sortir correctament

Susceptibilitats

Tenim una nova companya al grup de teatre. És una mestra de dibuix valenciana. Ala primera reunió que assisteix diu que els catalans no tenim sentit de l'humor.

Arribo a casa i, quan em fico al llit i apago el llum, rebo dos sms idèntics que diuen: "aquesta tia de què va?"

El corresponsal de la guerra dels sexes

L'agost passat vaig penjar un article d'en Sostres. Un (o una) comentarista anònim(a) el definia com el corresponsal de la guerra dels sexes. Certament alguns articles sobre la cojuntura política són prescindibles. Quan aconsegueix oblidar-se d'en Carod, en Sostres guanya. L'article d'ahir dimarts és sensacional:

LLIR ENTRE CARDS

Conillet de vellut

Salvador Sostres

La Carme Ruscalleda s'ha basat en alguns cantautors per preparar els seus aperitius del mes de juny. Així, tenim una sopa de cabra (de mar) en honor de Gerard Quintana, una coca de Joaquín Sabina, i un pop amb flors per la música pop de Rosario Flores. Tanca el joc el conillet de vellut en homentage a Joan Manuel Serrat. Conillet de vellut és una de les cançons que més m'estimo del Serrat. Com gairebé tothom sap parla d'una model jove i que està molt bona. És veritat: són de vellut els conillets de les noies boniques i joves. Bé, l'aperitiu que ha preparat la Carme és un dau de conillet ben tendre amb un cruixent d'olives negres al damunt. Ja l'aspecte, negre a sobre i color carn a sota, convida a pensar en la noia del Serrat. "Era suau com el vellut i poregosa com un conill menut". Després te'l poses a la boca, i la metàfora arriba a la seva plenitud: Carme, perdona que t'escrigui això, però menjar-se el conillet de vellut que t'has inventat és menjar-se un cony. És un plat d'una obscenitat fantàstica, d'un sentit de l'humor extraordinari. La Carme Ruscalleda és l'única cuinera del món que ha aconseguit fer allò que en podríem dir una cuina femenina. Una cuina uterina, còncava, Coco Chanel, Nicole Kidman. El conillet de vellut d'enguany prova aquesta subtilesa, aquest detallisme generós no gens necessitat d'artifici i que no és gratuït sinó bell camí que ens du a créixer. Vés al Sant Pau amb una noia que desitgis però que encara no hagi passat res entre vosaltres. Quan et portin el conillet de vellut mira-la, posa't el dau de conill a la boca, tanca els ulls i pensa en ella. Et sentiràs com capbussat al seu entrecuix. No tinguis pressa per empassar-te'l, deixa que se't vagi desfent a la boca, prem-lo contra el paladar amb la llengua i quan ja estiguis a punt d'acabar-te'l torna a obrir els ulls i no podràs evitar mirar-la com es miren els amants que s'acaben de sadollar per primera vegada.

O sogra o hipoteca

El pare d’un amic meu és una de les persones més intel•ligents que conec. El seu sentit pràctic enlluerna. Fa un any el seu fill va fer-li saber que es casava i que començaria a remenar hipoteques. El pare va preguntar a la parelleta ilusionada si ja tenien els 150.000 euros, o en cas, contrari, si estaven disposats a treballar vint anys per al banc. –Coi, no hi ha més cera que la que crema. Tots hem de passar per l’adreçador- adduí el fill.

La casa pairal és una vivenda composta d’un sol casal de dues plantes i golfes. No és massa gran, més aviat estreta i llarga. Al darrere té una galeria assolellada i a on abans hi havia el celler, el galliner i una mica d’hort. És una casa ben ventilada, confortable i, òbviament, amb espai suficient per a que hi puguin viure dues famílies. Si hi fessin pisos a permuta, la constructora n'hi faria cabre uns quants.

El pare els preguntà si preferien dependre del banc i que ell els ajudés a pagar l'entrada del niuet d'amor o si, d’altra banda, estaven disposats a arreglar una habitació de la casa, fer les reformes necessàries i compartir despeses, cuina i televisió. Des d'un punt de vista econòmic la segona opció és irrefutable. La reflexió del pare és l’atac més perillós que he sentit contra l'economia del totxo. Avui la llibertat és redimir-se dels banquers, els sacerdots que celebren les cerimònies nupcials contemporànies.

Qui hi està en contra és la nòvia perquè sempre havia somniat fer sopars amb espelmetes. El pare, m'explicà, esclafí a riure i li digué que a quarts d'onze ell solia anar a dormir i que no tenia pas la intenció de fer d'espelma. O sigui, noia, ja pots triar entre la sogra o la hipoteca. Potser la sogra durarà menys i, en canvi, els sopars amb una altra mena d'espelmetes et sortiran a 25 milions de peles...

La daga de la plebs

Des de fa uns mesos les caixes d'estalvi estan canviant la ubicació dels caixers automàtics. Els treuen dels vestíbuls d'entrada i els situen ara a peu de carrer. Tips de que els homeless hi pasessin la nit, que els cocainòmans hi prenguessin la dosi de les tres del matí, a més d'altres usuaris alternatius, els primers en fer-ho han estat els de la Caixa del Penedret i els han seguit la Caixa de Catalunya.

Així, treure diners d'un caixer automàtic ha esdevingut una situació poc fal·laguera. També ho era, a vegades, entrar-hi a les set el matí d'un diumenge. La quantitat de merda amuntegada era terrible. Sia com sia, un vell del meu poble diu que els caixers automàtics i les targes de crèdit són la daga de la plebs. A un que en tingui no li cal mai passar-hi a buscar calers.

No al logos!

La llegenda batxillera és agraïda amb les mestres de català. Sempre que ve a tomb, fins i tot quan no, parlo de l’atractiu físic de l’Anna. A vegades penso quin encant haurà reservat per a la plenitud, perquè, de ben segur que el temps li deu provar. Una altra virtut seva que ha romàs és la lectura d’en Pla. Aquell any Contraban entrava a l'examen de Sel·lectivitat. Ella, però, es adelità amb fragments de Notes del Capvesprol i d’altres. Almenys a mi no em costava gens imaginar-me-la en els paratges empordanesos, les platges de manera preferent. I és clar, la imaginació, juntament amb altres coses, emprenia el vol. Al costat meu seia una noia que cada vegada que la mestra entomava un llibre del grafòman es queixava: oh, no, quin pal! Sí, sí, quin pal el meu....

El cert és que la fa quinze dies vaig anar a la biblioteca dels filòlegs i, òbviament, vaig mirar de sortir de la caverna. La quota, a aquelles hores, no arribava a la paritat contemporàniament exigida en altres cenacles: res, ni maques ni lletges, només hi havia uns esforçats estudiants. Diuen que els sonats hi troben la llum, a mi se’m van fondre els ploms. Què voleu que us digui, a vegades és preferible ser un mitòman.

“Por un nuevo partido político en Cataluña”

Encara no he tingut l'oportunitat de llegir el manifest “Por un nuevo partido político en Cataluña” i, per tant, no se què és realment el que els autors propugnen. Tot i això, hom ja fa cabòries sobre quin seria el partit que en sortiria més malparat. Jo ho tinc claríssim: el PSC. Per tant, discrepo de l'article d'en Ferran Sáez ahir a e-notícies.

A les eleccions autonòmiques de l'any 1995 el senyor Vidal-Quadras va treure 17 diputats. El Partit Popular mai havia tret 10 dipùtats. No entenc perquè Pujol va demanar el cap de Vidal-Quadras al Majèstic. Malgrat que CiU va fer una davallada espectacular, les propostes vidalquadrianes van afectar profundament els resultats socialistes. Si jo fos un dirigent de CiU pregaria per a que el "nuevo partido político en Cataluña" es formés d'una vegada. Són els únics que podrien robar vots al PSC i donar, paradoxalment, la vicòria a un partit nacionalista, català en aquest cas.

L'editorial d'El Llaç

Publico avui l'editorial del número 399 de la revista "El Llaç" de Molins de Rei, tal com vaig dir el 26 de maig. Malgrat que no hi estigui del tot d'acord, el penjo per a que el podeu llegir.

Els okupes s'han extralimitat

Per dir-ho curt i ras, als okupes se'ls ha anat la mà!
La manifestació que van protagonitzar l'1 d'abril passat al llarg de la qual es van dedicar a empastifar de pintades les partes i vidres de tot el Centre de la Vila, especialment d'entitats bancàries, agències immobiliàries i empreses de treball temporal, no va agradar a ningú. Tothom ha criticat la seva actitud i també la permisivitat de les forces de seguretat -Policia Nacional i Guàrdia urbana- i la passivitat de l'Ajuntament.
Segons com, fins ara el moviment okupa podia resultar simpàtic i, de fet, les persones que tenen els seus seguidors com a veïns no acostumen a queixar gaire. Normalment són respectuosos, amables, procuren no molestar el veïnat, i les cases on s'estan -anomenades per ells centres socials okupats- es converteixen sovint en espais de formació, debat i esbarjo. El problema ve quan volen evitar el desallotjament dels immobles ocupats i es manifesten pels carrers. La manera d'algun d'ells, no tots, d'entendre la convivència i de defensar determinats procediments s'extralimita, es descontrola. és llavors quan perden la credibilitat i la consideració per part del ciutadà.
I això és el que ha passat a Molins de Rei, tal com anteriorment va passar a Cornellà de Llobregat -amb actituds més radicals, violentes i reiterades que a la vila-, a l'Hospitalet de llobregat o a Barcelona. La paraula okupa és sinònim ara, a Molins de rei, d'incivisme i ha quedat ofuscat el veritable i gravíssim problema que el moviment pretén denunciar: la dificultat d'accés a un habitatge digne a un preu assequible.
El paper de la policia i l'Ajuntament és difícil. davant d'una manifestació on són possibles les actituds conflictives, es considera millor deixar-los fer i desitjar que els danys siguin els menors possibles. Actuar amb contundència podria comportar una batalla campal amb conseqüències molt pitjors de les que hi ha hagut. Si més no, això és el que diuen els responsables policíacs i polítics. Però, acceptat això, el que ara demana el ciutadà és si aquests actes tindran consequêncies per als autors. S'hauria de saber quan costarà a la butxaca de tots els molinencs les bretolades i què passarà amb les persones, algunes d'elles ens consta que perfectament identificaes, que van provocar aquests aldarulls. Seran elles qui netejaran les pintades? Tindran algun càstig? Se'n faran responsables les seves famílies? En aquest sentit, s'han de destacar les declaracions de l'alcalde de la vila, Ivan Arcas, a Ràdio Molins de Rei, en les que es mostrava contundent i decidit a fer tot el que fos possible per solucionar el problema.
Un problema que al marge d'altres elements que hi poden concòrrer no fa si no reflectir un aspecte preocupant de la nostra societat i que cal que els polítics abordin amb profunditat: l'habitatge. Calen més pisos de protecció oficial, cal legislar i donar sortida al munt d'habitatges buits que hi ha a les ciutats i cal, sobretot, més polítiques locals decidides a facilitar l'accés dels joves als habitatges.

Amb Kundera, no perdreu el temps

Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:

-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.
-¿Què has llegit?
-¡Els embruixats!
-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?

Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrowicz va publicar en forma de fulletó, sots pseudònim, en un diari de Polònia. M0ai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¿Ni una paraula sobre Els embruixats!

-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.

Em mira amb melangia.

-Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu favorit s'ha esgotat.

Milan Kundera, El teló. Assaig en set parts. Tusquets editors

Els okupes censuradors

Una mostra d'atac a la llibertat d'expressió. Demà o demà passat penjaré l'editorial. Ara us enllaço la referència de l'Avui de dilluns.

'El Llaç', de Molins de Rei, amenaçada pels okupes
La revista de Molins de Rei El Llaç, amb més de 49 anys d'història, ha rebut amenaces del col·lectiu okupa del municipi per haver publicat un editorial, cartes i fotografies denunciant els actes vandàlics protagonitzats pel col·lectiu, informa Josep Ferrer. Els okupes han pintat inscripcions com ara "Kap agressió sense resposta". També han dibuixat un punt de mira amb El Llaç al mig i han empastifat el poble amb papers contra la revista de Molins de Rei. [Redacció]

Companys i Cambó

Fabregas, de Nihil Obstat, escrivia dimecres passat que la història no sempre l’escriuen els vencedors. Aquesta és la gran crueltat d’una guerra civil: pensar que hi ha haver uns vencedors i uns vençuts, més quan tothom hi perdé, uns més que altres òbviament. Al capdavall, però, tots foren víctimes de la follia pròpia i l'aliena.

Llegeixo de tant en tant les Memòries de Cambó (una delícia!), un altre vençut. Us transcric una curiositat històrica:

Lluís Companys em visita

Fou furant aquest any (es refereix al 1930) que, un dia vingué a visitar-me al meu despatx de la Laietana Lluís Companys, amb el qual jo no havia tingut més tractes que els obligats en períodes d’acció política conjunta amb les esquerres catalanes. Companys se’m presentà com un home cansat, fatigat de la lluita. Va explicar-me el temps que havia passat a la presó i em digué que ja no hi volia tornar més. Em parlà amb disgust de les seves habituals companyies i em digué que se’n volia allunyar, i acabà demanant-me si jo podria facilitar-li una col•locació a Buenos Aires que li permetés refer la seva vida. Qui havia de dir, en aquell moment, el que les circumstàncies, en poc temps, havien de fer de Companys!

Francesc Cambó
Memòries
Capítol “Els anys de la dictadura (1923-1930)” pàgina 404

El tarannà no acaba de rutllar

E-notícies publica avui

"La Moncloa es queixa per un 'guardó' a Zapatero"
L'economista Xavier Sala i Martín va explicar ahir, durant la presentació del premi Roda de Molí instituït per la Fundació Catalunya Oberta, que "fa una hora ens han trucat de La Moncloa" per haver atorgat aquest guardó irònic al president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. L'esmentada fundació li va concedir ahir perquè en el balanç d'enguany i el de l'any passat "les xifres no quadren" pel que fa a lluita contra el terrorisme o creixement del PIB, entre d'altres.

Aquest és l'article del butlletí de la Fundació Catalunya Oberta que no ha agradat al nou hoste de la bodeguiya:

La Roda de Molí
ESTAT DE LA NACIÓ

Un abril miraculós

L’11 i 12 de maig va tenir lloc al Congrés dels Diputats el debat de política general, allà anomenat sobre l’estat de la nació. En aquest debat el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va fer un balanç del que ha estat poc més d’un any de govern socialista.

Amb bona lògica, aquest balanç no hauria de ser gaire diferent de l’informe sobre un any de govern presentat pel mateix govern uns dies abans. Però no. Si comparem la informació aportada per ambdós documents, les xifres no quadren.

En el seu discurs de l’11 de maig el president del govern destaca la lluita contra el terrorisme amb xifres com la detenció de 175 persones per presumpte vinculació amb ETA i 87 en relació amb els atemptats de l’11-M; i l’augment dels professionals de la lluita contra el terrorisme (300 professionals més en els cossos i forces de seguretat de l’Estat, i 354 nous agents al Centro Nacional de Inteligencia).

En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien detingut 80 persones per presumpte vinculació amb ETA, i 90 vinculades amb el terrorisme internacional; i la plantilla dels serveis d’intel·ligència s’havia reforçat amb 250 nous agents.

En el discurs al Congrés, Zapatero posa l’èmfasi en el creixement del PIB (un 2,7% el 2004) i la creació de llocs de treball (un 4%, que equival a 675.000 llocs de treball anuals). I pel que fa a l’atur, destaca que s’ha reduït en 120.000 el nombre d’aturats el 2004.

En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien creat 461.300 llocs de treball en els darrers 12 mesos; i el nombre d’aturats s’havia reduït en 40.000 o 34.500, segons si consultes la pàgina 11 o la 104 de l’informe.

Tampoc no quadren les xifres sobre l’augment de les pensions mínimes ni l’augment del salari mínim interprofessional, ni l’augment de les places de Policia i Guàrdia Civil, ni l’augment de les unitats de fiscalia, ni l’augment de l’aportació al fons de reserva de la Seguretat Social, etcètera, etcètera, etcètera.

Fa tota la impressió que les xifres no responen a una descripció precisa de la realitat, sinó que s’utilitzen com convé en cada ocasió. No hi ha manera de treure’n l’entrellat. Malgrat això, el president del govern s’atreveix a afirmar en el seu discurs que “encima, no trucamos las cifras”. Si no “trucan las cifras”, l’única explicació possible és que el mes d’abril del 2005 va ser el més meravellós de la història.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut president Zapatero!

Tres anys de Timor independent

Avui fa tot just tres anys que el Timor accedí a la independència. Avui es continua parlant sobre la prevenció de conflictes internacionals, de mediació i del paper de Nacions Unides. Us enllaço una magnífica conferència que el senyor Francesc Vendrell pronuncià el 14 de maig de 2002 a la Universitat Oberta de Catalunya. S'hi pot estar o no d'acord, però aquest home hi toca, argumenta i s'allunya de la fullaraca a la que estem acostumats quan es parla de conflictes internacionals. Ah, i a més és un pencaire.