Jesús Cardona

Dentro de pocos meses Ercole Tommaso iba a entrar en el siglo XX, pero lo haría solo o casi solo. Sin saber a penas qué intentar. A menos que adoptara el método radical de Gabriele D'Annunzio, quien después de ser elegido en una lista de derechas, había procedido a abandonar su escaño en plena sesión, para avergonzar a aquella guarida de la reacción e ir a sentarse en los bancos de la extrema izquierda. "A un lado del Parlamento hay un gran número de diputados que están medio muertos; al otro, un número muy reducido de vivos. Por tanto, yo, que estoy dotado de inteligencia, ¡me voy al lado de la vida!". ¿En qué lado estaba Ercole Tommaso, del lado de la muerte o de la vida? Y, ¿qué sillón se disponía a abandonar para ocupar algún otro?

Los virreyes, Gérard de Cortanze

Una casualitat inquietant

Deu fer mig any un amic em va comunicar la mort d'un molt bon amic seu que jo havia de conèixer. En aquell moment em vaig confondre al posar cara al nom del difunt . El fet és que dimarts al matí vaig veure el meu amic amb un senyor el qual vaig suposar que era el mort erròniament.

El mateix dimarts al vespre, una senyora coneguda em va saludar pel carrer. -Ja saps que el Joan, el meu marit, va morir fa mig any? Vaig quedar una mica trasbalsat en lligar caps. En Joan era l'amic finat del meu amic. Aquestes casualitats que succeeixen en tan poc temps m'inquieten.

Té ganes de tornar Joan Carles I?

A què dedica el temps lliure Joan Carles de Borbó? Es troba amb altres gerros xinesos per parlar de possibles pactes? En algun moment haurà pensat que amb ell aquestes coses no passaven? Creu que es va equivocar amb l'abdicació? Quina relació tenen pare i fill?

Gérard de Cortanze en parla d'aquestes situacions on es barregen les qüestions familiars i les raons d'estat.

La lección de aquel día, Ercole Tommaso no la había olvidado, versaba sobre los lazos entre Carlos Manuel III y su padre, Víctor Amadeo II. Después de un reinado tan largo como agitado, el viejo rey, sintiendo la necesidad del reposo, había decidio abdicar en favor de su hijo. Pero sucedió algo que nadie había previsto, ni el el entorno inmediato del soberano, ni entre los ministros plenipotenciarios acreditados en la Corte: el antiguo rey quiso recuperar la corona. Almenos así lo creyó Carlos Manuel o le persuadieron de ello consejeros celosos, por lo que hizo arrestar a su padre en mitad de la noche y lo encarceló. Víctor Amadeo permaneció allí hasta su muerte, dos años más tarde, en 1732.
Los Virreyes

Cómo tragarse un sapo

Don Fabrizio experimentó sincera emoción, el sapo había sido engullido, la cabeza y los intestinos masticados descendían ya garganta abajo. Sólo quedaban por morder las patas, pero esto era una pequeñez con respecto a lo demás, lo más gordo ya estaba hecho. Saboreado ese sentimiento de liberación, comenzó en él a abrirse camino el afecto por Tancredi, se imaginó sus ojos azules brillando al leer la favorable respuesta. Imaginó, mejor dicho recordó los primeros meses de matrimonio de amor durante los cuales los frenesíes y las acrobacias de los sentidos son esmaltados y sostenidos por todas las jerarquías angélicas benévolas aunque sorprendidas. Todavía más lejos entrevió la vida segura, las posibilidades de desarrollo del talento de Tancredi a quien la falta de dinero le habría cortado las alas.

El Gatopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa

El país dels comerços centenaris

Article publicat a la revista El Llaç de Molins de Rei. Juny de 1016

Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, és clar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència, tampoc.

Tot just acaba de sortir el llibre de Joan Safont Capitans del comerç, en el qual explica cinquanta casos d’èxit de comerços familiars. Explica molt bé que, a pagès la figura de l’hereu feia que els altres fills, els fadristerns, haguessin d’espavilar-se i buscar sort a ciutat. Eren xicots joves que vivien rellogats a casa d’una tia de la veïna d’una cunyada que fregava escales a ciutat. Amb els anys molts d’aquests fadristerns van aixecar grans comerços que han esdevingut franquícies.

Catalunya és un país de comerços centenaris fundats per fadristerns. El mes passat la Generalitat en va reconèixer vuitanta. Són comerços de més de quatre generacions que superen aquella dita que diu que l’avi el crea, el pare el puja i el nét l’enfonsa. Els fundadors d’aquests negocis centenaris vivien a sobre de la botiga. No vivien del negoci, sinó per al negoci. És molt més que una frase. És un fet vital que deixa petjada als qui ho han viscut. Per una simple raó: un sempre està de servei .

De moment, la profecia de Fabián Estapé no s’ha complert. Avui, el comerç és una activitat econòmica de referència. I ho continuarà essent si actualitza els valors que transpiren els capitans del llibre d’en Safont; imaginació, convicció i esforç.

La fiesta de la ensaimada

Article publicat a la revista "El llaç" de Molins de Rei

Hi ha productes gastronòmics que han traspassat fronteres. Un d’ells és ensaïmada mallorquina, que també és popular a l’Argentina gràcies a la presència de mallorquins a la ciutat de San Pedro, a la província de Buenos Aires, des de mitjans del segle XIX. En aquesta ciutat cada any es celebra La Fiesta de la Ensaimada, que ha esdevingut una fira comercial entre Argentina i les Illes. En porten celebrades 15 edicions. Sempre s’havien fet a l’agost, però l’any passat van traslladar-la al desembre per tenir unes condicions de clima més amables. Les cinc pastisseries de la ciutat en són els patrocinadors, però l’ànima de tot plegat és el pastisser Joan Puig, procedent de Felanitx, propietari de la pastisseria “la Perla”.

La paraula ensaïmada prové del “saïm”, que és el nom que els mallorquins utilitzen pel greix de porc. La mallorquina pot anar feta de cabell d’àngel, de crema, nata i és clar, de sobrassada. L’ensaimada argentina, si bé guarda els seus nexes amb la mallorquina, es complementa amb anís o sèsam. Però ha arrelat tant en el país del nou món que fins i tot ha inspirat el tango "Garufa" escrit perRoberto Fontaina i Víctor Soliño i cantat per primer cop el 1928 per Julio Sosa.

Caés a la milonga en cuanto empieza

y sos para las minas el vareador;

sos capaz de bailarte la Marsellesa,

la Marcha Garibaldi y El Trovador.

Con un café con leche y una ensaimada

rematás esa noche de bacanal

y al volver a tu casa, de madrugada,

decís: "Yo soy un rana fenomenal".

Sant Jordi

Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquests dia no rau en les impressionants gentades, sinó a com es celebra en els racons més allunyats: podrem escoltar la llegenda de la princesa i el drac en una escola rural, trobarem una rosa regalada d’amagat i, lluny dels rànkings de venda, un autor tornarà a obrir les portes de casa seva per signar el seu llibre no mediàtic.

Sant Jordi és bàsicament la festa de l’amor, la cultura, la rosa i el civisme. Precisament el fet de celebrar-la en dia feiner contribueix a l’esclat de la festa, la fa inexpugnable a la temptació d’un pont primaveral i el dia lectiu de l’escola es trasllada al carrer. A voltes se l’ha volgut contraposar a l’11 de setembre, però són dies d’un contingut diferent.

Per motius militars el culte a sant Jordi a Catalunya ve des de l’edat mitjana. Els reis catalans l’invocaven i les corts el van declarar patró de Catalunya el 1456. D’un temps cap aquí els pastissers i forners hem arrodonit la diada amb el pa i el pastís de sant Jordi. Tot ajuda a l’hospitalitat cap al nostre amic foraster.

L'ofici que més m'agrada

He escoltat un tros de l'entrevista de Jordi Basté a Emilio Aragón. Les facècies del seu pare a Amèrica, la seva angúnia per l'èxit de la sèrie Médico de família, els seus nous projectes, el seu amor per la música. I sobretot per com ha reivindicat el mot ofici, tan allunyat de la sortida professional propagada per l'oferta universitària Reivindicar l'ofici, la vocació. la vida no és com te la donen, la vida és com te la fas. Tenir la mirada llarga en el detall, en cada segon que ja se'ns ha escapat. No viure de la feina, viure per a la feina. Més que conciliar la vida laboral i la familiar, primer hem de conciliar-nos amb nosaltres mateixos, no per ser feliços, potser només per fer coses que paguin la pena.

El perill rus segons Karl Marx

Cuando Rusia cuenta con la cobardía y el temor de los poderes occidentales, hace que suene su sable y aumenta a un grado máximo sus exigencias, para comportarse luego como si fuera magnánima al contentarse con alcanzar sus objetivos más inmediatos... ¿Ha pasado ya el peligro? No. Sólo es la ceguera de las clases dirigentes de Europa la que ha llegado a su cenit. Para empezar, la política rusa es inmutable... Pueden cambiar los métodos, las tácticas o las maniobras, pero la estrella polar de su política -la dominación del mundo- es una estrella fija.

Karl Marx citat citat per Sándor Márai a ¡Tierra, Tierra!

Senyors, banderes amunt!

Hi ha dies que, més que abaixar la bandera a mig pal, l'hauríem de posar en un pal més alt. Posant-la amig pal, fem mitja feina als que ens la voldrien arriar del tot. Volen que morim nosaltres i la nostra civilització. Senyors, banderes amunt!

Què pensava Josep Maria Ballarín

https://www.catalunyareligio.cat/ca/node/203564

CR) No hi ha millor retrat de mossèn Josep Maria Ballarín que el que es fa ell mateix. Quan va complir els 90 anys la periodista Mònica Fulquet va publicar el llibre-entrevista Què pensa Josep Maria Ballarín. Recollim algunes cites que retraten la seva manera de ser capellà i la visió del país.

Ser capellà

"Si jo hagués entrat en una multinacional, hauria durat un any, i l’Església fa més de cinquanta anys que m’aguanta. Perquè el capellà té una llibertat que no us podeu imaginar i mentre no surtis d’uns certs paràmetres, i tinguis un mínim de respecte pel bisbe, el papa, etc. i no facis xafarderies clericals, vius molt tranquil i feliç".

"Una parròquia tan petita té una independència molt més gran que Navarra respecte d’Espanya"

"La solució és que els capellans creguem en Déu, que tinguem bon humor i anem tirant endavant, ens anem cuidant de la gent i sobretot saber que també tenim una missió cap a aquells que no van a missa, que això en un poble està claríssim. Mira, jo dic el següent: em vaig fer capellà perquè Déu ha volgut, em va fotre una empenta sense preguntar-me si m’agradava o no m’agradava, i cap allà. I no em reca gens, de manera que si et fas capellà és perquè Déu ho vol, i si no hi ha capellans, doncs que s’espavili.

"No em vaig fer capellà per arribar a bisbe ni cap bestiesa d’aquestes, em vaig fer capellà per agafar l’Església per sota, de manera que jo em vaig fer capellà per tu, per aquests d’aquí, els d’allà, per aquell altre i l’altre, i mentre els de dalt em deixin treballar ja no demano més. Que per cert m’ho deixen fer, perquè a més a més ja saps que hi va haver aquella mena de moda dels capellans casant-se..., i és clar, jo no ho he fet i aleshores tinc un carnet difícil d’obtenir, que és de boig no perillós, i així vaig tirant. Ara, el món del clero, com tot, està ple d’intrigues i de baralles".

L'Evangeli

"El nostre Evangeli et dóna uns mínims resumits en tres coses: les benaurances, el Parenostre i el Magnificat, càntic de la Mare de Déu. Aquests són els nuclis de l’Evangeli i d’això s’ha de viure".

"A mida que et vas fent vell, que veus que només et queda una cosa: el parenostre de quan t’adorms, que t’hi arrapes, i sobretot l’últim tros: 'perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors'. Que s’ha de perdonar, en la meva opinió, ja no per santedat sinó per comoditat".

"No et pots ni imaginar com s’està de bé en un poble petit com Gósol, i què és un partit de futbol vist a Gósol i què és trobar-te la gent a plaça i què és anar de plaça fins a casa tot saludant la gent. Ara, també passes moltes penes, eh? Si vols que et digui la veritat, la pena més grossa que passo és veure les parelles que es desfan. És molt trist veure que el matrimoni no té la solidesa d’abans. Hem estat tan existencialistes que una promesa per a tota la vida no entra al cap de molta gent, quan és l’única manera de se feliç. Bé, de ser feliç no, de tenir una mica de pau".

"Has de viure d’esperança, però no d’esperança immediata sinó de llarga esperança, saber que tu només ets una baula més de la cadena i que després Déu dirà."

L'Església

"Jo, com que crec que l’Església és de Déu (...) i hem anat sobrevivint, doncs escolta, no ens hi amoïnem. Hem d’acceptar que vivim en una societat laica, oficialment, però que té l’obligació de respectar encara l’Església d’aquí."

"L’església s’aguanta pels sants desconeguts".

"A la guerra van matar el 40% dels capellans, i l’any 1946 ja eren més que al 1936. Hi va haver una explosió, però ara l’Església paga l’haver cregut, els de dalt, que havien guanyat la guerra. És a dir, que l’Església paga el Rouco, i a més a més al pobre Joan Pau II, que no va tenir mai un conseller català al costat, li van anar a inflar les orelles que Catalunya estava descristianitzant-se, que si patatim que si patatam, que el clero estàvem tot bojos, i aleshores ens va clavar uns bisbes que Déu el perdoni. Hi ha honroses excepcions, i fa patir molt".

"Si un cardenal es fiqués al llit amb una senyora faria menys pecat que aquests de la Cope creant odis".

La República

"Això del temps de la República ara ens ho pinten com un oasi però puc explicar una cosa molt personal: en cap dels cursos del col·legi, durant els anys que vaig fer el batxillerat, no vaig passar ni un sol any que no m’hagués de quedar a casa dos o tres dies sense poder anar a escola perquè hi havia merder als carrers".

"Cal dir que el Front Popular era un farrigo-farrago. Hi havia l’Esquerra, i el PSUC no sé si existia, però a Catalunya només hi havia un partit d’esquerres que era el del Companys. Jo, avui, la impressió que tinc de la República és que era can pixa i rellisca, no hi havia cap mena de seguretat política".

"La situació actual de divisió només es pot entendre a través d’aquella època. La República es va proclamar al crit de 'Visca en Macià i mori en Cambó!'”

Memòria històrica

"La República va ser una cosa horrible, Franco va ser una cosa horrible, i ara que no vinguin a santificar els comunistes, que són els que es van inventar les txeques, eh? (...) Si volen remenar que ho remenin tot, que consti que a Barcelona s’esperava l’entrada de Franco només perquè es passava gana. Perquè la gent passava gana i perquè no podia anar a missa. Hi ha coses que no es poden esborrar: que van matar el 40 per cent de capellans i dels fejocistes –que jo n’era-, en van matar més de 200. (...) Ara volen tornar enrere i remenar un passat només per recordar els crims d’una banda".

"Durant la retirada hi va haver tants morts com a la batalla de l’Ebre. La retirada per mi va ser el pitjor (...) no es pot explicar, era una mena de tragèdia més humana perquè hi havia els civils entremig, que fugien dels pobles per anar-se a refugiar a França; va ser horrible".

Catalunya

"Ens fotran per totes bandes, aquest Estatut és una llufa, com els tres que s’han fet, i no hi ha res a fer".

"El que passa amb el tren de cercanías, que en diuen, perquè s’ha de dir en castellà, no passarà mai a Madrid, no. (...) No és que siguem separatistes, és que ells són separadors."

"Catalunya després del Compromís de Casp es va dedicar a l’esport nacional, que és barallar-se amb el veí, nyerros i cadells, la Biga i la Busca. Després, saltant uns segles, austriacistes i botiflers; després carlins i liberals, i sempre hem anat fent d’aquesta manera. És a dir, han pesat més els odis personals que el saber que tots som catalans".

Llengua

"A l'escola no els ensenyen català, els ensenyen el Fabra, que amb tots els respectes és barceloní. I aleshores jo tinc fama de posar en els meus llibres paraules que no són al Fabra però que l’Emília les gasta habitualment. Per exemple, em diu que després de fumar jo estic embutxat, oi que ho entens?"

"I això de tenir una ràdio i una tele en català, doncs mira, si fos un ens autònom, que no dominés cap partit, com la BBC, seria una cosa, però això aquí és impossible. Perquè tothom és d’un partit o l’altre i trobar uns paios que governin un ens així és impossible, no seran mai objectius, i entre altres coses, torno a dir, perquè estem governats culturalment pels nostàlgics del comunisme, que només saben rondinar. Pel que fa a la llengua, penso que s’està fent malbé. Si t’hi fixes, a la televisió el català s’està quedant només amb cinc vocals".

"La normativa d’en Fabra penso que s’hauria de superar. El Fabra va fer una cosa que li va encarregar justament el Prat de la Riba, una normativa catalana, almenys per als cossos oficials, i va fer una cosa que fins i tot es considerava interina, però després ho van canonitzar. A més a més, per què un de Lleida no pot escriure l’article 'lo', a veure, per què? És que el català l’estan destrossant. Em poso molt nerviós cada vegada que ho veig; als peatges de les autopistes hi diu “sols targetes”, mai no ho ha dit ningú en català, això, coi: 'només targetes', però com que el castellà diu 'solo tarjetas', doncs vinga!"

"Jo engego paraules que no sé si són al Fabra però que aquí a Gósol són d’ús comú, i després de tant en tant n’engego una de Lleida, però no crec que parli un català complicat".

Educació

"Penso que s’hauria de fer una llei sobre l’ensenyament, que diràs que és absolutament carca, que digués: primer, cal suprimir els consells de pares; segon, quan la canalla surt del col·legi els responsables són els pares i que no preguntin res més; tercer, que al mestre o la mestra els tractin de vostè. I recuperar l’autoritat del mestre, si cal fins i tot restaurant el castanyot pedagògic".

"Jo beneeixo els escolapis perquè a més a més de donar-te el gust de donar ciències espirituals jo allà era feliç. Si hi havia una bufetada perduda em tocava a mi, de fet em va tocar el deu per cent de temps d’estar més estones agenollat que no pas divertint-me, al col·legi. Però els agraeixo que animal hi vaig entrar i animal en vaig sortir, no em van canviar. Si hagués anat als jesuïtes m’haurien expulsat".

Antoni Deig

"Amb en Tom vam mantenir una profunda relació d’amistat, abans que el fessin bisbe anava sovint a casa seva a Menorca, i un dia, quan les coses anaven mal dades, el vaig trucar i el vaig anar a veure i vaig fer: 'què m’has de dir?', i es va quedar parat. Hi havia un grup de gent a Berga que considerava que no me’n cuidava prou, de Queralt. Realment no hi havia altres raons; a mi a Berga m’acceptava gairebé tothom, però la 'carcundia' no em volia. Això de sortir a la televisió segurament no hi va ajudar gaire. El Deig em va dir: 'vés a Barcelona, a la televisió, escriu llibres, tens carta blanca'. Pobre Ton, quan ens vam trobar i em va dir que marxés, va patir més ell que jo".

"No li retrauré mai de la vida; es va equivocar, jo penso que es va equivocar, però què vols fer-hi, tu. (...) Hi ha una cosa que diu el Parenostre i que és perdonar. Perdonar no s’ha de fer per virtut, s’ha de fer per comoditat. A més, saps què passa? Hi ha una cosa: l’important no és Queralt, Gósol o Berga, l’important per a la gent és fer-los companyia. La fórmula és molt senzilla, és estar amb els que pateixen, i també, si passen un moment bo, alegrar-te’n".

El Barça

"El futbol té tres principis fonamentals: el primer, que la pilota és rodona; hi ha molt pocs jugadors que ho sàpiguen eh? Per exemple, al Barça qui ho sap és Messi. Segon, que la porteria és rectangular i és allà. I això ho sabia per exemple, com a ningú més ho he vist, el Romario. I tercer, que hi juguen 22. I al Barça, després de Kubala qui sabia això és Guardiola. Que sempre sabia on eren els 22 jugadors".

"Jo no he estat mai ficat dins del Barça, sóc parent d’en Montal, però mai m’hi he ficat. Acabada la guerra em vaig començar a llevar a Matadepera, un poble dividit, la gent no es tractava, els joves es miraven de reüll. I el Cisco de cal Valiró, que era de dretes, el Cisco de cal Trapet, que era d’esquerres, el Joan Sabiné, que també era d’esquerres, i jo, que havia fet la guerra amb els rojos, vam fer el Matadepera de Futbol, el vam reconstruir i allà s’hi van trobar tots".

Els polítics

"El noranta per cent dels polítics d’aquella època i que ara són de l’Esquerra i no van a missa, tots van passar per l’escoltisme, tots ".

"Jo de la política actual no llegeixo res al diari, perquè em poso massa trist, i aleshores em queda dir parenostres. Els polítics s’haurien de dir: primer: Catalunya és més important que el partit; segon: és més important el partit que el meu càrrec i els meus egoismes”.

"Uns paios com l’Adenauer, el De Gasperi i el Schuman no existeixen. Estem governats per mitjanies, tu! Pensa en la política catalana i l’espanyola, tots mitjanies, de polítics de raça només hi ha hagut en Pujol, els altres res".

Un estil presidencial

Recordo dues visites a la Casa Blanca als anys vuitanta en recepcions precedides amb Ronald Reagan, amb qui vaig enraonar uns minuts com si fóssim amics de tota la vida. Reagan no mirava gaires papers i a les cinc de la tarda abandonava el despatx. Tenia una gran empatia.

Lluís Foix, Aquella porta giratòria

Francesc Cambó redimeix les exageracions del procés

Com tots els grans moviments col·lectius, el ràpid progrés del catalanisme fou degut a una propaganda a base d'algunes exageracions i d'algunes injustícies: això ha passat sempre i sempre passarà, car els canvis en els sentiments col·lectius no es produiran mai a base de judicis serens i paraules justes i mesurades. A més d'un fons de veritat, per a rompre la crosta de la indiferència amb què topen totes les novetats i que protegeix tots els statu quo, cal concedir que els moviments transformadors es prenguin algunes llibertats"

Francesc Cambó, Memòries 1876-1936

Tirar-ne un bon tros a l'olla

Tenir les espatlles amples, entomar les ingratituds de la vida com a part del joc, les coses petites són més importants que les grans declaracions, sortir de casa amb el sedàs de separar el gra de la pallla, fer servir el martell per quan el cop hagi de ser sec i definitiu, no esperar aplaudiments, tenir el bon gust de ser una mica tronat, que mai se't ressequi l'ànima, aprofitar les hores, somriure amb les disculpes governamentals, la gran paor que em tol ser delitós, esperar deu anys per saber si l'adjectiu "nou" és escaient, pensar en prosa, que t'agradi més Churchill que Gandhi, copsar els minúsculs miracles quotidians, a la vida la rima mai és consonant. Un esborrany.

El pastís de la Diada

La Diada de 1977 Josep Tarradellas encara va celebrar-la a l'exili de Saint Martin-LeBeau. Quedaven poques setmanes per al seu retorn i per a l'immortal "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!"

Aquell dia va rebre la visita d'uns pastissers catalans. Van pujar-hi per regalar-li un pastís nou tot just creat: el pastís de la Diada.. El seu autor i creador era el mestre Miquel Comas i Figueras, de Badalona. Malgrat que la Generalitat i la senyera eren il·legals per a l'ordre de l'estat d'aquells temps, el pastís es va presentar públicament el dia 8 de setembre i el dia 11 es podia trobar a les pastisseries d'arreu del país. El pas del temps deixa algunes lleis en les golfes de la ridiculesa. No és que aquells pastissers fossin uns herois, simplement la il·lusió i el desig de llibertat i democràcia també havien arribat a obradors.

El Pastís de la Diada, es de pa de pesic en forma d´escut heràldic, farcit de crema i acabat per sobre amb quatre tires de melmelada de maduixa simulant les quatre barres de la senyera catalana.

Molins de Rei ara i abans

L'amic Josep Raventós té una col·lecció impressionant de fotografies antigues de Molins de Rei . I també un catàl·leg de moltes cases que van anar a terra. Abans de vacances em va comentar si em faria gràcia exposar alguna fotografia a la botiga. Li vaig dir que sí, naturalment. Com que en té una bona pila, hem quedat cada setmana n'exposarem dues. Tenim corda per mesos i mesos.

Josep Pla explica a El carrer Estret que "la vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà -no hi ha res- que estigui totalment desproveït d'interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s'ha de mantenir el cor en un estat d'esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l'interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja. Això a part del fet que la persona capaç d'ensopir-se en aquesta època prodigiosa que vivim és que és un imbècil..."

Aquesta setmana hem començat amb l'estació i el carrer de la riera, ara anomenat Verdaguer.

Franquícies vs comerç tradicional

Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, esclar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència tampoc.

Avui diumenge hem estat a Vic. Els comerços franquiciats comparteixen carrer amb les imatges de sants i beates tan característiques de Vic i amb uns itineraris turístics molt ben explicats. És un diumenge d'agost, hi ha poc ritme comercial, només han obert els de l''hosteleria.

Les franquícies tenen tanta mala fama com bones caixes al final del dia. Per diferenciar-nos-en es fa servir l'adjectiu "comerç tradicional", tal com a Anglaterra usen "comerç independent". Esclar, els comerciants de tota la vida -una altra etiqueta- maldiem pestes, de les franquícies. Franquícies de roba, de pa, franquícies de qualsevol article que giri negoci. El debat de la llibertat d'horaris i les grans superfícies decoren l'escenari.

Els comerciants independents hem de procurar que els nostres interessos i els dels nostres potencials clients no siguin contraposats. Vull dir que mentre proclamem a quatre vents que un carrer Major ple de comerços franquiciats ens portaria un món més gris, també podem observar per què aquests comerços franquiciats tenen, en general, tant d'èxit, quines coses fan bé i aportar-hi amb tota la força, el nostre amor, la nostra fe, la imaginació, una planificació organitzada, i allò que ens fa realment únics a cadascú de nosaltres.

Vivir encima de la tienda

Es mucho más que una frase. Es algo que deja una impronta en quienes lo han pasado. Por una simple razón: siempre está uno de servicio. La gente llamaba a la puerta a cualquier hora de la noche o del fin de semana si se les acababa el beicon, el azúcar, la mantequilla o los huevos. Todos sabían que nos ganábamos la vida sirviendo al cliente; no tenía sentido refunfuñar, y nadie lo hacía. Por si esto fuera poco, estaban además los pedidos habituales.

Mi padre o sus empleados -teníamos tres empleados en North Parade y alguien más en Huntingtontower- eran los que solían ir a entregarlos. Pero a veces era mi madre la que lo hacía, y entonces nos llevaba a Muriel y a mí. Gracias a ello, mi hermana y yo conocíamos a un montón de gente de la ciudad.

Margaret Thatcher, El camino hacia el poder