Els botiguers tenen fills poetes

"William Blake nació el 28 de noviembre de 1757 en la calle Broad, en la zona del mercado de Carnaby; así que como tantos otros  grandes artistas y poetas ingleses, vio la luz en Londres. Y, además en un comecio, al igual que muchos filósofos célebres y místicos ardorosos. Su padre fue James Blake, un próspero vendedor de calzas. Desde luego, resulta interesante comprobar cuántos ingleses de gran imaginación surgieron de un entorno como ése. Napoleón afirmó que Inglaterra era una nación de tenderos; de haber llevado su análisis un poco más lejos podría  haber descubierto por qué es también una nación de poetas.  Nuestra reciente falta de rigor en la poesía y en todo lo demás se debe a que ya no somos los dependientes de la tienda, sino sus propietarios. Sea como fuere, al parecer no hay duda de que William Blake se crió en la atmósfera típica de la pequeña burguesía  inglesa. Se le inculcaron modales y moral a la vieja usanza, pero nadie pensó jamás en educar su imaginación, la cual probablemente se salvó gracias a ese descuido. Se conservan pocas anécdotas de su infancia. Un día se quedó hasta muy tarde en el campo y al volver le contó a su madre que había visto al profeta Ezequiel sentado bajo un árbol. La madre lo castigó. Así concluyó la primera aventura de William Blake en el país de las maravillas del que era ciudadano".

G.K. Chesterton
"Temperamentos"

18 de juliol de 1936, diumenge

Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:

"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "

Conversa amb una regidora que ha plegat

Comentem la jugada. Li pregunto com es troba.

-Bé, més descansada. Qui no estigui involucrat en el tema no sap el tragí que porta tot plegat. Realment no se sap, com és normal, el 99% de feina que fa un regidor. Evidentment la cadira, el lluïment i el sou pertanyen a aquest 1%. L'altre 99% va massa ple de reunions poc útils i paperassa.

-Però ha valgut la pena?- li pregunto. La resposta és sí. I que és millor persona que fa quatre anys. Ja n'ha tingut prou, però. Sobretot perquè ser regidor penalitza laboralment. La valoració, diu, ha de ser personal. Està contenta d'haver-hi entrat i d'haver-ne sortit.

Cambó i Ors

El que Cambó i Ors havien profetitzat [la imminència de la guerra civil] va produir-se, i jo vaig quedar, com aquell qui diu, a la misèria, sense un pa a la post i sense el fill, que va ser mobilitzat. Enmig d’aquella desolació, sort vaig tenir de l’amic Riera que, de cor a pensa, va venir a la Torre de les Hores per tal d’oferir-me diners i la seva protecció. No cal dir que li ho vaig agrair i aquest agraïment serà etern.
Francesc Pujols per ell mateix, per Artur Bladé i Desumvila (Barcelona: Pòrtic, 1967), pàg. 381

http://rodamots.cat/de-cor-a-pensa/

Mestre Jaume Roig

Mestre Jaume Roig va nàixer
probablement a València
a començament del segle
XV. Se sap amb certesa
que va morir un dissabte
quart dia del mes d'abril,
l'any mil quatre-cents setanta-
vuit, en aquesta ciutat.
Va estudiar "Medecina
i Arts" a ciutat de Lleida
a l'Estudi General
i a la Sorbona, París.
Fou cèlebre com a metge,
examinador de metges
i Conseller de València.
I ha passat a la Història
com autor de la novel·la
que ell va titular Espill,
escrita en vers tota ella.
L'Espill és obra important,
d'evident misogínia,
més citada que llegida,
amb més de setze mil versos
dels quals jo vos en diré
noranta-set. Els que calen
per contar-vos una història
terrible i esgarrifosa,
d'un restaurant de París
on servien carn humana,
segons l'autor, ben cuinada:

Mes, aquell any,
un cas estrany
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng
fiu convidar
tots, a sopar
e rigolatge,
los de paratge
qui junt havíem,
allí teniem
de tots potatges;
de carns salvatges;
volateria;
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué
que hi trobaria:
més, hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit.
Tots lo miram,
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
filles ja grans,
era fornera
e tavernera;
dels que hi venien
allí bevien,
alguns mataven;
carn capolaven,
feien pastells,
e, dels budells,
feien salsisses
o llonganisses,
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven;
elles mataven
alguns vedells:
ab la carn d'ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien;
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e escelerades,
abominables!
Cert, los diables,
com los mataven,
crec les aidaven
e lo dimoni.
Faç testimoni
que en mengí prou:
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters;
e llur posada
fon derrocada,
e l'aplanaren,
sal hi sembraren;
e tots los cossos
tallats a trossos,
(cent n'hi comptaren)
i els soterraren
en lloc sagrat.

Edades del hombre

10 AÑOS. Felicidad, los diez primeros años, las angustias evida y desengaños.

20 AÑOS. Corazón á los veinte amoroso, no conoce el semblante enojoso.


30 AÑOS. A los treinta su esposa y sus hijos le reclaman cuidados prolijos.

40 AÑOS. Ya en cuarenta no hay nube ligera que estorbe de su vida la carrera.

50 AÑOS. Quando el hombre á cincuenta ha llegado compara su presente y su pasado.

60 AÑOS. Ya en sesenta á la tumba camina lentamente su espalda inclina.

70 AÑOS. Si setenta ha cumplido el anciano apoya en su bastón trémula mano.

80 AÑOS. Pregonan los ochenta la venida de la fúnebre noche de la vida.


90 AÑOS. Túrbanse á los noventa los sentidos, no ven los ojos ni oyen los oídos.

¿Qué pasó el Uno de Octubre?

Hoy era domingo, uno de octubre. Mañana tendría de nuevo que trabajar. Ya veía gritando a Klawuttke en el polvoriento patio y se veía a sí mismo cargando sacos de carbón en la camioneta. Karlota Ingwer Loretta, con sus cinco pecas, estaba muy lejos de la ciudad en una pequeña casa en el bosque. Y se encontraba tan sola como él en el patio del carbón.
-¿Por qué estás tan triste?
-Poque tengo que marcharme hoy -dijo Robert.

Jutta Richter
El bosque de la bruja y los calcetines mágicos
Editorial Lóguez

El bosque de la bruja y los calcetines mágicos

Jutta Richter, una autora meravellosa, tant per als infants i els pares. Al llibre "El bosque de la bruja y los calcetines mágicos" he trobat aquest poema. Però em fa l'efecte que tots els seus llibres paguen la pena. Més avall poso un enllaç per saber més coses de la senyora Jutta

El día pasó,
la noche ha comenzado.
Id ahora a descansar.
la luz se ha marchado.
sea como fuere,
un buen o mal día
ahora ha pasado.
Pronto llega la Señora Noche
con su negro manto.
Ella os tapará
para que ninguna preocupación
os despierte,
un buen o mal día
ha terminado

Jutta Richter

Un anglès a Napols durant la Setmana Santa

Des de mitjans del segle setze, els joves aristòcrates anglesos continuaven els estudis al continent, pricipalment a França, Itàlia i Grècia. Li'n deien el Grand Tour. Molts d'aquests estudiantss publicaven les seves experiències al The Spectator o al The Gentleman's Magazine. Un d'ells, Joseph Addison, de viatge de Roma a Nàpols, deixa constància de la bellesa del país, la pobresa de la població local, la forma de govern dels prínceps. Addison era a Nàpols el divendres sant, hi trobà Felip d'Anjou i anotà la perplexitat que li causaren les institucions i cerimònies catòliques.

"Naples. My first days at Naples were taken up with the sights of processions, which are always very magnifient in the Holly Week. It would be tedious to give an account of the several representations of our Saviour's death and resurrections, of the figures of himself, the Blessed Virgin, and the Apostles, which are carried up and down on this occassion, with the cruel penances that several inflict on themselves, and the multitude of cerimonies that attend these solemnities. I saw, at he same time, a very splendid procession for the accession of the Duke of Anjou to the Crown of Spain, in which the Vice-Roy bore his part at the left hand of Cardinal Cantelmi. To grace the parade, the exposed, at the same time, the blood of Saint Januarius, which liquefied at the approach of the Saint 's head, though, as they say, it was hard congealed before
(...).

Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the years 1701, 1702, 1703. Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press)

Discursos sobre la primera década de Tito Livio Nicolás de Maquiavelo


Tiranía, oligarquía y gobierno licencioso

Tratando de esclarecer cuáles fueron  los ordenamientos jurídicos de la ciudad de Roma, y mediante qué circunstancias la llevaron a su perfección, recordaré que algunos han escrito, refiriéndose al gobierno, que pueden ser de tres clases: monárquico, aristocrático y popular, y los que organizan una ciudad deben inclinarse a una de ellas, según les parezca oportuno. Otros, más sabios en opnión de muchos, opinan que las clases de gobierno son seis, de las cuales tres son pésimas  y las otras tres buenas en sí mismas,  aunque se corrompen tan fácilmente que llegan a resultar perniciosas. Las buenas son las que enumerábamos antes, las malas, otras tres que dependen de ellas y le son tan semejantes y cercanas, que es fácil pasar de una a otra: porque el principado fácilmente se vuelve tiránico, la aristocracia evoluciona en oligarquía, y el gobierno popular se convierte en licencioso sin dificultad.

(...)

Añado, además, que todas estas formas son pestíferas, pues las buenas tienen una vida muy breve, y las malas son de por sí perversas. De modo que conociendo este defecto, los legisladores prudentes huyen de cada una de estas formas en estado puro, eligiendo un tipo de gobierno que participe de todas, juzgándolo más firme y más estable pues así cada poder controla a los otros y en una misma ciudad se mezclan el principado, la aristocracia y el gobierno popular.

Discursos sobre la primera década de Tito Livio
Nicolás de Maquiavelo

Elegia escrita a sang i fetge

He trobat aquesta elegia terrible dedicada a Còrsega. Impressiona les invectives sobre la pàtria. L'he trobada al llibre de Charles J. Merrill  Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica. És una traducció del llatí del mateix autor extreta del llibre de Martín Casanova Colón tal cual fue. Merrill diu que si l'hagués escrita Colom o el seu fill això seria una prova que Colom era cors. Però no la va escriure ni l'un ni l'altre. 

Oh, Còrsega, 
sempre vexada per tirans sanguinaris; 
oh, Còrsega,
sempre tan poc recompensada per la teva hospitalitat! 
Oh, Còrsega, 
antic delit meu, 
però més estimada per tot plegat. 
Actual causa única de la nostra ruïna, 
Perquè ets el meu lloc de naixement 
i, Gènova, la meva madrastra, 
la primera font i origen de la meva desgràcia, 
ha estat una daga per a mi" 

Charles J.Merrill, Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica http://www.cossetania.com/tasts/colom500anys.pdf

Els bunyols de Quaresma

Ara som al temps de la Quaresma i els bunyols en són la rebosteria distintiva. Tenen una prestància austera i probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell que convida a fer colla ni tampoc l'exuberància de la mona de Pasqua. És un contrafort secular sense ornaments, pensat per a ser menjat individualment en aquesta època de l’any. Tradicionalment se’n comencen a fer el Dimecres de Cendra i se’n couen cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant. 

 Els bunyols procedeixen dels nostres monestirs del Rosselló i de l’Empordà. Des d’allí van baixar als obradors dels artesans medievals, van entrar a les cases i es van popularitzar ràpidament. Actualment trobem bunyols arreu dels Països Catalans. Segons on anem, trobarem bunyols plans, amb forma d’orelleta o rodons. Al País Valencià fan els de vent i els de carbassa. De sempre, a Barcelona els han farcit de crema per la proximitat amb la diada de sant Josep. En canvi, els de l’Empordà, que allà en diuen brunyols, s’han imposat arreu del país: porten un forat al mig i estan fets amb matafaluga. La paraula més bonica però, és la que fan servir a Cadaqués: són els crespells. En Josep Pla va escriure que tenien un gust molt especial gràcies a l’oli d’oliva que s’hi elaborava abans de les gelades del 1956, que van devastar moltes oliveres. Segons en Pla a Cadaqués s’hi feia el millor oli del país, idoni per coure els crespells. El seu bon amic cadaquesenc Víctor Rahola dedicà al crespell aquest poema tan evocador: 
Oh, crespell gustós, joguina ensucrada,
germà de la joia del forn mallorquí;
tan flonjós com ella, de crosta daurada,
flairós com els boscos del cim del Pení.
Oh, crespell daurat, de tendra dolcesa,
present de la pàtria saborós i fi.

Dijous gras

La coca de llardons és inseparable del Dijous Gras. Té els seus orígens al Pirineu català i és feta de pasta de full amb llardons trinxats. Té una forma ovalada o rectangular, va pintada amb ou i coberta de força pinyons i sucre per sobre. Quan queden ben daurades i cruixents al forn ja es poden retirar.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les famílies tenien el sentit més ampli. El més important de dijous gras era el berenar amb totes les derivacions del porc matat dies enrere just abans de començar la Quaresma. En canvi, Carnestoltes té una naturalesa irreverent que el dijous gras no té. El Dijous Gras és una festa bàsicament gastronòmica i Carnestoltes és un ball, una disfressa, una màscara o un desemmascarant.

En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Josep Pla també evoca les coques.
El residu insoluble del greix constitueix els greixons, amb els quals s'elaboren les coques del mateix nom, que són una de les delicadeses de la matança. aquestes coques que un dia foren tan fines i lleugeres, ¿on han anat a parar? Les Hores (1971)

La botifarra d'ou és un dels plats ineludibles. Es fa amb cansalada i parts del cap del porc prèviament bullides. Un cop triturades es barregen amb els ous, la sal, el pebrot i la nou moscada. Un cop embotida, la botifarra es cou en una caldera; després se'n lliguen els extrems amb cordill i es penja perquè s'escorri.

La gastronomia del dia també el inclou la xatonada del Baixa Penedès i el Garraf, amb els coneguts carnestoltes de Vilanova i Sitges. En aquesta època l'escarola comença a ser blanca. El xató consisteix en una amanida d'escarola, bacallà, tonyina, anxoves, olives i una salsa especial feta d'alls i ametlles torrades.

Els pets de monja o les Paciencias de San Blas

El 3 de febrer és Sant Blai, que és el protector celestial per al mal de coll. Recordo que l'àvia portava unes galetes a l'església per a beneir i en donava una a cadascú. El santoral és ric en tradicions que tenen el seu postre. El mestre pastisser Tomás Ortega explica què són les "Paciencias de San Blas" o pets de monja.

En Barcelona, como en muchas otras ciudades, hay tradiciones que pasan de madres a hijas, por los siglos de los siglos, y el día de San Blas,  3 de febrero, se elaboran las ricas 'Paciencias de San Blas", unos pequeñísimos botones de bizcocho crujiente a los que popularmente se les conoce con el nombre de "pets de monja".

Además de las pastelerías, se montan  algunos tenderetes en los que se expenden bolsas de varios tamaños con las susodichas Paciencias de San Blas, a la puerta o cerca de la iglesia de San Jaime.

Después de las funciones religiosas el sacerdote bendice las bolsitas de Paciencias que llevan las madres y abuelas para repartir entre los familiares vecinos y allegados, y así el que las coma estará protegido contra las infecciones de garganta. 

Tomás Ortega
Almanaque del pastelero
Montagud Editores

Cuentos rusos

"Ivan Yakolevich Bilibin (1876-1942) es uno de los representantes más insignes del movimiento artístico que floreció en Rusia a principios de siglo y que se inscribe, aunque con variantes peculiares, dentro del modernismo. Fue el primer pintor ruso que consideró la ilustración de libros como su actividad más importante, y su obra maestra son sin duda las ilustraciones que realizó para los cuentos y leyendas de su país, en que añade a las modernas técnicas ornamentales motivos tomados directamente del arte popular y la brillantez del arte oriental (hay claras similitudes entre sus dibujos y las del japonés Hokusai)."

Aquest llibre és un regal recuperat de Comunió i trobat avui. Recordo qui me'l va fer: una veïna que era mestra, la senyora  Maria de Ca l'Aleix.

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 

El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure. (És només oposant-nos a la Història com a tal que ens podem oposar a la d'avui", va escriure Witold Gombrowicz).

 Milan Kundera, El teló

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?

A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 

És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?

I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el refresc que més ens agrada o que ens convé? Sempre hi haurà bevedors ocasionals, compulsius i abstemis de qualsevol beguda, amb independència del seu preu i dels impostos que hi afegeixin.

El nen no va aconseguir saltar mai el plinto

No era el més gras ni el més baix ni el més maldestre de la classe. El plinto era una muntanya insalvable.
Les bones notes en matemàtiques i llengua no van servir de gaire per a aprendre a superar els obstacles.

La setmana passada aquell nen en cos d'home adult  no va saber reclamar un deute. Encara era davant del plinto, incapaç i immòbil davant la dificultat

Montserrat


Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
El Virolai
 Jacint Verdaguer 

Clavells d'abril. "Grandola, vila morena"

A finals d'agost del 2004 vaig estar uns dies a Lisboa. Em va sorprendre veure en més d'un bar un retrats del dictador Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era estrany. Un cambrer m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto. La mestressa va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol que Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.

Allò contrastava amb el que hi havia vaig veure a la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío: una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974.

Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.

SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA

Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...