Fumar a les terrasses

La prohibició de fumar a les terrasses afavorirà el sector de l'hosteleria.  Hi haurà més rotació de taules. Els clients fumadors estaran asseguts, com a mínim, cinc minuts menys. Marxaran més aviat víctimes de l'ansietat. També pujarà la venda dels cafès per emportar. No comprenc els escarafalls del gremi dels restauradors

LLuís Pastor: escoltar, veure o tocar un mort no és estar boig.

No he tingut cap experiència d'haver rebut una comunicació d'una persona morta. En el sentit d'haver-la vist o parlat. Tan sols una vegada es va fondre la bombeta mentre pensava en un difunt. I potser algun altre fet per l'estil. 

De sempre, això sí, ha estat una qüestió que m'ha fascinat, que respecto i dono credibilitat als qui ho hagin experimentat. N'he parlat amb persones que intuïa que els interessava el tema. El 29 d'agost el  professor Lluís Pastor a La Contra de la Vanguardia explicava que cal apropar-s'hi sense burla ni espants. És l'entrevista a un profesor universitari de comunicació que ho investiga com a un fet natural comunicatiu com qualsevol altre. Acaba de publicar "Comunicación entre muertos y vivos. Diario de una investigación. Los hechos (editorial Odeón).

Aquesta Contra va coincidir amb la lectura d'Orígens d'Amin Maalouf. L'escriptor libanès també mostra la tensió entre la raó i la impotencia de poder donar una causa exacta i científica a qualsevol fenomen humà. Cito Maalouf, doncs encara no he llegit Lluís Pastor.

"Aquella mateixa nit, més tard, vaig recordar una llegenda familiar que vaig estar a punt d'explicar a en Luis Domingo, abans de repensar-m'hi.  Em feia por que el meu amic es mostrés incrèdul, i una mica desdenyós i tot, si es pensaba que jo me les creía. Tots dos solíem mofar-nos de les coses irracionals i de la gent que hi era adepta, i aquell episodi era evident que no encaixava en les certeses que compartíem.
La llegenda parla d'un altre germà del meu avi, un  sacerdot de l'Església melquita que havia rebut el nom eclesiàstic de Theodoros. Durant tota la vida havia dut un diari íntim amb regularitat escrupolosa: redactava les seves pàgines de cada dia igual com llegia el breviari, a hores fixes. Escrivia les dates i els títols dels capítols amb tinta vermella; el text en si, amb tinta negra.
Un vespre, mentre seia davant del seu diari, de cop un dels tinters es va esquerdar i, segons deien, un regalim prim i vermell va córrer per damunt de la taula i del paper. El sacerdot el va seguir amb la mirada, aterrit.; tenia un nus a la gola i les extremitats no l'obeïen. Al cap d'un moment es va refer i va tornar a agafar la ploma per relatar l'incident; va indicar el dia que era i es va treure el rellotge de la butxaca estirant-lo per la cadena, per apuntar l'hora. Les busques s'havien aturat.
En aquell temps el besoncle Theodoros vivía en un monestir de la Muntanya; va sortir de la cel·la, va cridar els altres religiosos i els va demanar que anessin a resar amb ell.
He d'afegir que a continuació va pasar el que passa sempre a les històries que comencen d'aquesta manera? A saber, que pocs mesos després de l'incident va arribar una carta de Cuba que anunciava que en Gebrayel havia mort exactament a l'hora que el tinter vermell del seu germà s'havia esquerdat…

Que ningú no em pregunti si crec en aquest prodigi! No sabría què dir... Suposo que no... Sempre duc al darrere l'àngel de la raó, que em reté per les espatlles. El que és segur, en canvi, és que en Theodoros, mentre va viure, sempre ho explicava i tots els qui el sentien s'ho creien".

Phileas Fogg a Catalunya

Entre l'1 d'octubre i el 21 de desembre hi ha 81 dies. Són les dates que van des del referèndum fins a les eleccions. També són les dates en què Phileas Fogg va fer la volta al món. En Fogg va sortir de Londres el 2 d'octubre i va entrar al Reform Club triomfalment el 21 de desembre.

El curs passat vam llegir una versió infantil de la Volta al món en 80 dies de Jules Verne amb la meva filla gran. Aquest estiu m'he animat a llegir-li el clàssic amb tots els ets i uts. Una edició de la Galera. Anirem a Londres, vol comptar les passes que hi ha entre Saville Road, el domicili del senyor Fogg, i el Reform Club. Aneu a saber si acabarem fent la volta pels territoris de l'imperi britànic.

En Fogg va guanyar l'aposta perquè, com va dir als membres del Reform Club, sempre estava preparat. Va improvisar perquè tenia una vida sincronitzada. La flegma, el pensament en acció, el protocol i l'accountability del senyor Fogg no estaven al costat dels representats de les institucions catalanes del moment.

Amin Maalouf, Orígens

Algú que no fos jo hauria parlat d'"arrels" ... No és el meu vocabulari. La paraula "arrels" no m'agrada, i la imatge encara menys. Les arrels s'enfonsen a terra, es retorcen dins del fang, es propaguen en les tenebres;  mantenen l'arbre captiu des que neix i l'alimenten a canvi d'un xantatge: "si t'alliberes et moriràs".

Els arbres s'han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres l'únic que compta són els camins. Els camins ens acomboien: de la pobresa a la riquesa o a ou una altra pobresa, de la servitud a la llibertat, o a la mort violenta. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen, i ens abandonen.

A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l'atzar d'una llavor. Tenen un origen, igual que nosaltres. Un origen il·lusori, perquè un camí no té mai un començament de debò; abans del primer revolt, allà al darrere, ja hi havia un altre revolt, i un altre. Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla s'hi han sumat altres camins, procedents d'altres orígens. Si haguéssim de tenir en compte tots aquests confluents, faríem cent voltes a la Terra.
I en el cas dels meus, les faríem per força! Sóc d'una tribu que sempre ha estat nòmada en un desert de les dimensions del món. Els nostres pobles són oasis que abandonen quan la deu s'asseca, les nostres cases són tendes amb un vestit de pedres, les nostres nacionalitats són qüestió de data o de vaixell. L'única cosa que ens lliga els uns als altres, per sobre de les generacions, per sobre dels mars, per sobre de la Babel de llengües, és la sonoritat del nom. 

Un cognom com a pàtria? Sí, és així! I com a fe, una antiga fidelitat! 

No m'he sentit mai membre d'una comunitat religiosa, o en tot cas d'unes quantes d'inconciliables; i tampoc m'he sentit mai totalment d'una nació –és clar que, en aquest cas, tampoc pertanyo a una i prou –. En canvi, m'identifico fàcilment amb l'aventura de la meva gran família, sota tots els cels. Amb l'aventura i també amb les llegendes. Igual que els grecs antics, la meva identitat va unida a una mitologia, que sé que és falsa i que, tanmateix, venero com si portés la veritat. 
D'altra banda, és curiós que, abans d'aquest moment, només hagi dedicat algun paràgraf a la trajectòria dels meus! Però cal dir que aquest mutisme també forma part de l'herència que he rebut... 

Chesterton ¿Qué es una cosa artificial?

Pero mientras más seria y acertadamente estudiemos las historias de los hombres, menos dispuestos estaremos a usar la palabra artificial. Nada en el mundo ha sido jamás artificial. Muchas costumbres, muchos vestidos, muchas obras de arte son tildados de artificiales porque muestran vanidad y afectación: como si la vanidad no fuera una cosa profunda y elemental, igual que el amor, el odio y el miedo a la muerte. La vanidad puede encontrarse incluso en los oscuros desiertos, entre los eremitas y las bestias salvajes que pululan por ahí. Puede que sea buena o mala, pero seguro que no es artificial: la vanidad es una voz que surge del abismo.

Lord Byron, G. K. Chesterton 

Chesterton. La fe en sí mismo

Suele decirse que el secreto de los hombres así es su profunda confianza en sí mismos, pero no lo es todo: los asilos y los manicomios están repletos de hombres que creen en sí mismos. Resulta más preciso decir que el secreto del éxito de Francisco residía en su profunda fe en los otros, y es justamente la falta de una fe como esta la que ha llevado a la perdición a aquellos desconocidos napoleones.

G. K. Chesterton
"Francisco de Asís"

Els botiguers tenen fills poetes

"William Blake nació el 28 de noviembre de 1757 en la calle Broad, en la zona del mercado de Carnaby; así que como tantos otros  grandes artistas y poetas ingleses, vio la luz en Londres. Y, además en un comecio, al igual que muchos filósofos célebres y místicos ardorosos. Su padre fue James Blake, un próspero vendedor de calzas. Desde luego, resulta interesante comprobar cuántos ingleses de gran imaginación surgieron de un entorno como ése. Napoleón afirmó que Inglaterra era una nación de tenderos; de haber llevado su análisis un poco más lejos podría  haber descubierto por qué es también una nación de poetas.  Nuestra reciente falta de rigor en la poesía y en todo lo demás se debe a que ya no somos los dependientes de la tienda, sino sus propietarios. Sea como fuere, al parecer no hay duda de que William Blake se crió en la atmósfera típica de la pequeña burguesía  inglesa. Se le inculcaron modales y moral a la vieja usanza, pero nadie pensó jamás en educar su imaginación, la cual probablemente se salvó gracias a ese descuido. Se conservan pocas anécdotas de su infancia. Un día se quedó hasta muy tarde en el campo y al volver le contó a su madre que había visto al profeta Ezequiel sentado bajo un árbol. La madre lo castigó. Así concluyó la primera aventura de William Blake en el país de las maravillas del que era ciudadano".

G.K. Chesterton
"Temperamentos"

18 de juliol de 1936, diumenge

Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:

"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "

Conversa amb una regidora que ha plegat

Comentem la jugada. Li pregunto com es troba.

-Bé, més descansada. Qui no estigui involucrat en el tema no sap el tragí que porta tot plegat. Realment no se sap, com és normal, el 99% de feina que fa un regidor. Evidentment la cadira, el lluïment i el sou pertanyen a aquest 1%. L'altre 99% va massa ple de reunions poc útils i paperassa.

-Però ha valgut la pena?- li pregunto. La resposta és sí. I que és millor persona que fa quatre anys. Ja n'ha tingut prou, però. Sobretot perquè ser regidor penalitza laboralment. La valoració, diu, ha de ser personal. Està contenta d'haver-hi entrat i d'haver-ne sortit.

Cambó i Ors

El que Cambó i Ors havien profetitzat [la imminència de la guerra civil] va produir-se, i jo vaig quedar, com aquell qui diu, a la misèria, sense un pa a la post i sense el fill, que va ser mobilitzat. Enmig d’aquella desolació, sort vaig tenir de l’amic Riera que, de cor a pensa, va venir a la Torre de les Hores per tal d’oferir-me diners i la seva protecció. No cal dir que li ho vaig agrair i aquest agraïment serà etern.
Francesc Pujols per ell mateix, per Artur Bladé i Desumvila (Barcelona: Pòrtic, 1967), pàg. 381

http://rodamots.cat/de-cor-a-pensa/

Mestre Jaume Roig

Mestre Jaume Roig va nàixer
probablement a València
a començament del segle
XV. Se sap amb certesa
que va morir un dissabte
quart dia del mes d'abril,
l'any mil quatre-cents setanta-
vuit, en aquesta ciutat.
Va estudiar "Medecina
i Arts" a ciutat de Lleida
a l'Estudi General
i a la Sorbona, París.
Fou cèlebre com a metge,
examinador de metges
i Conseller de València.
I ha passat a la Història
com autor de la novel·la
que ell va titular Espill,
escrita en vers tota ella.
L'Espill és obra important,
d'evident misogínia,
més citada que llegida,
amb més de setze mil versos
dels quals jo vos en diré
noranta-set. Els que calen
per contar-vos una història
terrible i esgarrifosa,
d'un restaurant de París
on servien carn humana,
segons l'autor, ben cuinada:

Mes, aquell any,
un cas estrany
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng
fiu convidar
tots, a sopar
e rigolatge,
los de paratge
qui junt havíem,
allí teniem
de tots potatges;
de carns salvatges;
volateria;
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué
que hi trobaria:
més, hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit.
Tots lo miram,
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
filles ja grans,
era fornera
e tavernera;
dels que hi venien
allí bevien,
alguns mataven;
carn capolaven,
feien pastells,
e, dels budells,
feien salsisses
o llonganisses,
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven;
elles mataven
alguns vedells:
ab la carn d'ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien;
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e escelerades,
abominables!
Cert, los diables,
com los mataven,
crec les aidaven
e lo dimoni.
Faç testimoni
que en mengí prou:
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters;
e llur posada
fon derrocada,
e l'aplanaren,
sal hi sembraren;
e tots los cossos
tallats a trossos,
(cent n'hi comptaren)
i els soterraren
en lloc sagrat.

Edades del hombre

10 AÑOS. Felicidad, los diez primeros años, las angustias evida y desengaños.

20 AÑOS. Corazón á los veinte amoroso, no conoce el semblante enojoso.


30 AÑOS. A los treinta su esposa y sus hijos le reclaman cuidados prolijos.

40 AÑOS. Ya en cuarenta no hay nube ligera que estorbe de su vida la carrera.

50 AÑOS. Quando el hombre á cincuenta ha llegado compara su presente y su pasado.

60 AÑOS. Ya en sesenta á la tumba camina lentamente su espalda inclina.

70 AÑOS. Si setenta ha cumplido el anciano apoya en su bastón trémula mano.

80 AÑOS. Pregonan los ochenta la venida de la fúnebre noche de la vida.


90 AÑOS. Túrbanse á los noventa los sentidos, no ven los ojos ni oyen los oídos.

¿Qué pasó el Uno de Octubre?

Hoy era domingo, uno de octubre. Mañana tendría de nuevo que trabajar. Ya veía gritando a Klawuttke en el polvoriento patio y se veía a sí mismo cargando sacos de carbón en la camioneta. Karlota Ingwer Loretta, con sus cinco pecas, estaba muy lejos de la ciudad en una pequeña casa en el bosque. Y se encontraba tan sola como él en el patio del carbón.
-¿Por qué estás tan triste?
-Poque tengo que marcharme hoy -dijo Robert.

Jutta Richter
El bosque de la bruja y los calcetines mágicos
Editorial Lóguez

El bosque de la bruja y los calcetines mágicos

Jutta Richter, una autora meravellosa, tant per als infants i els pares. Al llibre "El bosque de la bruja y los calcetines mágicos" he trobat aquest poema. Però em fa l'efecte que tots els seus llibres paguen la pena. Més avall poso un enllaç per saber més coses de la senyora Jutta

El día pasó,
la noche ha comenzado.
Id ahora a descansar.
la luz se ha marchado.
sea como fuere,
un buen o mal día
ahora ha pasado.
Pronto llega la Señora Noche
con su negro manto.
Ella os tapará
para que ninguna preocupación
os despierte,
un buen o mal día
ha terminado

Jutta Richter

Un anglès a Napols durant la Setmana Santa

Des de mitjans del segle setze, els joves aristòcrates anglesos continuaven els estudis al continent, pricipalment a França, Itàlia i Grècia. Li'n deien el Grand Tour. Molts d'aquests estudiantss publicaven les seves experiències al The Spectator o al The Gentleman's Magazine. Un d'ells, Joseph Addison, de viatge de Roma a Nàpols, deixa constància de la bellesa del país, la pobresa de la població local, la forma de govern dels prínceps. Addison era a Nàpols el divendres sant, hi trobà Felip d'Anjou i anotà la perplexitat que li causaren les institucions i cerimònies catòliques.

"Naples. My first days at Naples were taken up with the sights of processions, which are always very magnifient in the Holly Week. It would be tedious to give an account of the several representations of our Saviour's death and resurrections, of the figures of himself, the Blessed Virgin, and the Apostles, which are carried up and down on this occassion, with the cruel penances that several inflict on themselves, and the multitude of cerimonies that attend these solemnities. I saw, at he same time, a very splendid procession for the accession of the Duke of Anjou to the Crown of Spain, in which the Vice-Roy bore his part at the left hand of Cardinal Cantelmi. To grace the parade, the exposed, at the same time, the blood of Saint Januarius, which liquefied at the approach of the Saint 's head, though, as they say, it was hard congealed before
(...).

Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the years 1701, 1702, 1703. Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press)

Discursos sobre la primera década de Tito Livio Nicolás de Maquiavelo


Tiranía, oligarquía y gobierno licencioso

Tratando de esclarecer cuáles fueron  los ordenamientos jurídicos de la ciudad de Roma, y mediante qué circunstancias la llevaron a su perfección, recordaré que algunos han escrito, refiriéndose al gobierno, que pueden ser de tres clases: monárquico, aristocrático y popular, y los que organizan una ciudad deben inclinarse a una de ellas, según les parezca oportuno. Otros, más sabios en opnión de muchos, opinan que las clases de gobierno son seis, de las cuales tres son pésimas  y las otras tres buenas en sí mismas,  aunque se corrompen tan fácilmente que llegan a resultar perniciosas. Las buenas son las que enumerábamos antes, las malas, otras tres que dependen de ellas y le son tan semejantes y cercanas, que es fácil pasar de una a otra: porque el principado fácilmente se vuelve tiránico, la aristocracia evoluciona en oligarquía, y el gobierno popular se convierte en licencioso sin dificultad.

(...)

Añado, además, que todas estas formas son pestíferas, pues las buenas tienen una vida muy breve, y las malas son de por sí perversas. De modo que conociendo este defecto, los legisladores prudentes huyen de cada una de estas formas en estado puro, eligiendo un tipo de gobierno que participe de todas, juzgándolo más firme y más estable pues así cada poder controla a los otros y en una misma ciudad se mezclan el principado, la aristocracia y el gobierno popular.

Discursos sobre la primera década de Tito Livio
Nicolás de Maquiavelo

Elegia escrita a sang i fetge

He trobat aquesta elegia terrible dedicada a Còrsega. Impressiona les invectives sobre la pàtria. L'he trobada al llibre de Charles J. Merrill  Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica. És una traducció del llatí del mateix autor extreta del llibre de Martín Casanova Colón tal cual fue. Merrill diu que si l'hagués escrita Colom o el seu fill això seria una prova que Colom era cors. Però no la va escriure ni l'un ni l'altre. 

Oh, Còrsega, 
sempre vexada per tirans sanguinaris; 
oh, Còrsega,
sempre tan poc recompensada per la teva hospitalitat! 
Oh, Còrsega, 
antic delit meu, 
però més estimada per tot plegat. 
Actual causa única de la nostra ruïna, 
Perquè ets el meu lloc de naixement 
i, Gènova, la meva madrastra, 
la primera font i origen de la meva desgràcia, 
ha estat una daga per a mi" 

Charles J.Merrill, Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica http://www.cossetania.com/tasts/colom500anys.pdf

Els bunyols de Quaresma

Ara som al temps de la Quaresma i els bunyols en són la rebosteria distintiva. Tenen una prestància austera i probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell que convida a fer colla ni tampoc l'exuberància de la mona de Pasqua. És un contrafort secular sense ornaments, pensat per a ser menjat individualment en aquesta època de l’any. Tradicionalment se’n comencen a fer el Dimecres de Cendra i se’n couen cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant. 

 Els bunyols procedeixen dels nostres monestirs del Rosselló i de l’Empordà. Des d’allí van baixar als obradors dels artesans medievals, van entrar a les cases i es van popularitzar ràpidament. Actualment trobem bunyols arreu dels Països Catalans. Segons on anem, trobarem bunyols plans, amb forma d’orelleta o rodons. Al País Valencià fan els de vent i els de carbassa. De sempre, a Barcelona els han farcit de crema per la proximitat amb la diada de sant Josep. En canvi, els de l’Empordà, que allà en diuen brunyols, s’han imposat arreu del país: porten un forat al mig i estan fets amb matafaluga. La paraula més bonica però, és la que fan servir a Cadaqués: són els crespells. En Josep Pla va escriure que tenien un gust molt especial gràcies a l’oli d’oliva que s’hi elaborava abans de les gelades del 1956, que van devastar moltes oliveres. Segons en Pla a Cadaqués s’hi feia el millor oli del país, idoni per coure els crespells. El seu bon amic cadaquesenc Víctor Rahola dedicà al crespell aquest poema tan evocador: 
Oh, crespell gustós, joguina ensucrada,
germà de la joia del forn mallorquí;
tan flonjós com ella, de crosta daurada,
flairós com els boscos del cim del Pení.
Oh, crespell daurat, de tendra dolcesa,
present de la pàtria saborós i fi.

Dijous gras

La coca de llardons és inseparable del Dijous Gras. Té els seus orígens al Pirineu català i és feta de pasta de full amb llardons trinxats. Té una forma ovalada o rectangular, va pintada amb ou i coberta de força pinyons i sucre per sobre. Quan queden ben daurades i cruixents al forn ja es poden retirar.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les famílies tenien el sentit més ampli. El més important de dijous gras era el berenar amb totes les derivacions del porc matat dies enrere just abans de començar la Quaresma. En canvi, Carnestoltes té una naturalesa irreverent que el dijous gras no té. El Dijous Gras és una festa bàsicament gastronòmica i Carnestoltes és un ball, una disfressa, una màscara o un desemmascarant.

En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Josep Pla també evoca les coques.
El residu insoluble del greix constitueix els greixons, amb els quals s'elaboren les coques del mateix nom, que són una de les delicadeses de la matança. aquestes coques que un dia foren tan fines i lleugeres, ¿on han anat a parar? Les Hores (1971)

La botifarra d'ou és un dels plats ineludibles. Es fa amb cansalada i parts del cap del porc prèviament bullides. Un cop triturades es barregen amb els ous, la sal, el pebrot i la nou moscada. Un cop embotida, la botifarra es cou en una caldera; després se'n lliguen els extrems amb cordill i es penja perquè s'escorri.

La gastronomia del dia també el inclou la xatonada del Baixa Penedès i el Garraf, amb els coneguts carnestoltes de Vilanova i Sitges. En aquesta època l'escarola comença a ser blanca. El xató consisteix en una amanida d'escarola, bacallà, tonyina, anxoves, olives i una salsa especial feta d'alls i ametlles torrades.

Els pets de monja o les Paciencias de San Blas

El 3 de febrer és Sant Blai, que és el protector celestial per al mal de coll. Recordo que l'àvia portava unes galetes a l'església per a beneir i en donava una a cadascú. El santoral és ric en tradicions que tenen el seu postre. El mestre pastisser Tomás Ortega explica què són les "Paciencias de San Blas" o pets de monja.

En Barcelona, como en muchas otras ciudades, hay tradiciones que pasan de madres a hijas, por los siglos de los siglos, y el día de San Blas,  3 de febrero, se elaboran las ricas 'Paciencias de San Blas", unos pequeñísimos botones de bizcocho crujiente a los que popularmente se les conoce con el nombre de "pets de monja".

Además de las pastelerías, se montan  algunos tenderetes en los que se expenden bolsas de varios tamaños con las susodichas Paciencias de San Blas, a la puerta o cerca de la iglesia de San Jaime.

Después de las funciones religiosas el sacerdote bendice las bolsitas de Paciencias que llevan las madres y abuelas para repartir entre los familiares vecinos y allegados, y así el que las coma estará protegido contra las infecciones de garganta. 

Tomás Ortega
Almanaque del pastelero
Montagud Editores

SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA

Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...