Senyors, banderes amunt!

Hi ha dies que, més que abaixar la bandera a mig pal, l'hauríem de posar en un pal més alt. Posant-la amig pal, fem mitja feina als que ens la voldrien arriar del tot. Volen que morim nosaltres i la nostra civilització. Senyors, banderes amunt!

Què pensava Josep Maria Ballarín

https://www.catalunyareligio.cat/ca/node/203564

CR) No hi ha millor retrat de mossèn Josep Maria Ballarín que el que es fa ell mateix. Quan va complir els 90 anys la periodista Mònica Fulquet va publicar el llibre-entrevista Què pensa Josep Maria Ballarín. Recollim algunes cites que retraten la seva manera de ser capellà i la visió del país.

Ser capellà

"Si jo hagués entrat en una multinacional, hauria durat un any, i l’Església fa més de cinquanta anys que m’aguanta. Perquè el capellà té una llibertat que no us podeu imaginar i mentre no surtis d’uns certs paràmetres, i tinguis un mínim de respecte pel bisbe, el papa, etc. i no facis xafarderies clericals, vius molt tranquil i feliç".

"Una parròquia tan petita té una independència molt més gran que Navarra respecte d’Espanya"

"La solució és que els capellans creguem en Déu, que tinguem bon humor i anem tirant endavant, ens anem cuidant de la gent i sobretot saber que també tenim una missió cap a aquells que no van a missa, que això en un poble està claríssim. Mira, jo dic el següent: em vaig fer capellà perquè Déu ha volgut, em va fotre una empenta sense preguntar-me si m’agradava o no m’agradava, i cap allà. I no em reca gens, de manera que si et fas capellà és perquè Déu ho vol, i si no hi ha capellans, doncs que s’espavili.

"No em vaig fer capellà per arribar a bisbe ni cap bestiesa d’aquestes, em vaig fer capellà per agafar l’Església per sota, de manera que jo em vaig fer capellà per tu, per aquests d’aquí, els d’allà, per aquell altre i l’altre, i mentre els de dalt em deixin treballar ja no demano més. Que per cert m’ho deixen fer, perquè a més a més ja saps que hi va haver aquella mena de moda dels capellans casant-se..., i és clar, jo no ho he fet i aleshores tinc un carnet difícil d’obtenir, que és de boig no perillós, i així vaig tirant. Ara, el món del clero, com tot, està ple d’intrigues i de baralles".

L'Evangeli

"El nostre Evangeli et dóna uns mínims resumits en tres coses: les benaurances, el Parenostre i el Magnificat, càntic de la Mare de Déu. Aquests són els nuclis de l’Evangeli i d’això s’ha de viure".

"A mida que et vas fent vell, que veus que només et queda una cosa: el parenostre de quan t’adorms, que t’hi arrapes, i sobretot l’últim tros: 'perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors'. Que s’ha de perdonar, en la meva opinió, ja no per santedat sinó per comoditat".

"No et pots ni imaginar com s’està de bé en un poble petit com Gósol, i què és un partit de futbol vist a Gósol i què és trobar-te la gent a plaça i què és anar de plaça fins a casa tot saludant la gent. Ara, també passes moltes penes, eh? Si vols que et digui la veritat, la pena més grossa que passo és veure les parelles que es desfan. És molt trist veure que el matrimoni no té la solidesa d’abans. Hem estat tan existencialistes que una promesa per a tota la vida no entra al cap de molta gent, quan és l’única manera de se feliç. Bé, de ser feliç no, de tenir una mica de pau".

"Has de viure d’esperança, però no d’esperança immediata sinó de llarga esperança, saber que tu només ets una baula més de la cadena i que després Déu dirà."

L'Església

"Jo, com que crec que l’Església és de Déu (...) i hem anat sobrevivint, doncs escolta, no ens hi amoïnem. Hem d’acceptar que vivim en una societat laica, oficialment, però que té l’obligació de respectar encara l’Església d’aquí."

"L’església s’aguanta pels sants desconeguts".

"A la guerra van matar el 40% dels capellans, i l’any 1946 ja eren més que al 1936. Hi va haver una explosió, però ara l’Església paga l’haver cregut, els de dalt, que havien guanyat la guerra. És a dir, que l’Església paga el Rouco, i a més a més al pobre Joan Pau II, que no va tenir mai un conseller català al costat, li van anar a inflar les orelles que Catalunya estava descristianitzant-se, que si patatim que si patatam, que el clero estàvem tot bojos, i aleshores ens va clavar uns bisbes que Déu el perdoni. Hi ha honroses excepcions, i fa patir molt".

"Si un cardenal es fiqués al llit amb una senyora faria menys pecat que aquests de la Cope creant odis".

La República

"Això del temps de la República ara ens ho pinten com un oasi però puc explicar una cosa molt personal: en cap dels cursos del col·legi, durant els anys que vaig fer el batxillerat, no vaig passar ni un sol any que no m’hagués de quedar a casa dos o tres dies sense poder anar a escola perquè hi havia merder als carrers".

"Cal dir que el Front Popular era un farrigo-farrago. Hi havia l’Esquerra, i el PSUC no sé si existia, però a Catalunya només hi havia un partit d’esquerres que era el del Companys. Jo, avui, la impressió que tinc de la República és que era can pixa i rellisca, no hi havia cap mena de seguretat política".

"La situació actual de divisió només es pot entendre a través d’aquella època. La República es va proclamar al crit de 'Visca en Macià i mori en Cambó!'”

Memòria històrica

"La República va ser una cosa horrible, Franco va ser una cosa horrible, i ara que no vinguin a santificar els comunistes, que són els que es van inventar les txeques, eh? (...)  Si volen remenar que ho remenin tot, que consti que a Barcelona s’esperava l’entrada de Franco només perquè es passava gana. Perquè la gent passava gana i perquè no podia anar a missa. Hi ha coses que no es poden esborrar: que van matar el 40 per cent de capellans i dels fejocistes –que jo n’era-, en van matar més de 200. (...) Ara volen tornar enrere i remenar un passat només per recordar els crims d’una banda".

"Durant la retirada hi va haver tants morts com a la batalla de l’Ebre. La retirada per mi va ser el pitjor (...) no es pot explicar, era una mena de tragèdia més humana perquè hi havia els civils entremig, que fugien dels pobles per anar-se a refugiar a França; va ser horrible".

Catalunya

"Ens fotran per totes bandes, aquest Estatut és una llufa, com els tres que s’han fet, i no hi ha res a fer".

"El que passa amb el tren de cercanías, que en diuen, perquè s’ha de dir en castellà, no passarà mai a Madrid, no. (...) No és que siguem separatistes, és que ells són separadors."

"Catalunya després del Compromís de Casp es va dedicar a l’esport nacional, que és barallar-se amb el veí, nyerros i cadells, la Biga i la Busca. Després, saltant uns segles, austriacistes i botiflers; després carlins i liberals, i sempre hem anat fent d’aquesta manera. És a dir, han pesat més els odis personals que el saber que tots som catalans".

Llengua

"A l'escola no els ensenyen català, els ensenyen el Fabra, que amb tots els respectes és barceloní. I aleshores jo tinc fama de posar en els meus llibres paraules que no són al Fabra però que l’Emília les gasta habitualment. Per exemple, em diu que després de fumar jo estic embutxat, oi que ho entens?"

"I això de tenir una ràdio i una tele en català, doncs mira, si fos un ens autònom, que no dominés cap partit, com la BBC, seria una cosa, però això aquí és impossible. Perquè tothom és d’un partit o l’altre i trobar uns paios que governin un ens així és impossible, no seran mai objectius, i entre altres coses, torno a dir, perquè estem governats culturalment pels nostàlgics del comunisme, que només saben rondinar. Pel que fa a la llengua, penso que s’està fent malbé. Si t’hi fixes, a la televisió el català s’està quedant només amb cinc vocals".

"La normativa d’en Fabra penso que s’hauria de superar. El Fabra va fer una cosa que li va encarregar justament el Prat de la Riba, una normativa catalana, almenys per als cossos oficials, i va fer una cosa que fins i tot es considerava interina, però després ho van canonitzar. A més a més, per què un de Lleida no pot escriure l’article 'lo', a veure, per què? És que el català l’estan destrossant. Em poso molt nerviós cada vegada que ho veig; als peatges de les autopistes hi diu “sols targetes”, mai no ho ha dit ningú en català, això, coi: 'només targetes', però com que el castellà diu 'solo tarjetas', doncs vinga!"

"Jo engego paraules que no sé si són al Fabra però que aquí a Gósol són d’ús comú, i després de tant en tant n’engego una de Lleida, però no crec que parli un català complicat".

Educació

"Penso que s’hauria de fer una llei sobre l’ensenyament, que diràs que és absolutament carca, que digués: primer, cal suprimir els consells de pares; segon, quan la canalla surt del col·legi els responsables són els pares i que no preguntin res més; tercer, que al mestre o la mestra els tractin de vostè. I recuperar l’autoritat del mestre, si cal fins i tot restaurant el castanyot pedagògic".

"Jo beneeixo els escolapis perquè a més a més de donar-te el gust de donar ciències espirituals jo allà era feliç. Si hi havia una bufetada perduda em tocava a mi, de fet em va tocar el deu per cent de temps d’estar més estones agenollat que no pas divertint-me, al col·legi. Però els agraeixo que animal hi vaig entrar i animal en vaig sortir, no em van canviar. Si hagués anat als jesuïtes m’haurien expulsat".

Antoni Deig

"Amb en Tom vam mantenir una profunda relació d’amistat, abans que el fessin bisbe anava sovint a casa seva a Menorca, i un dia, quan les coses anaven mal dades, el vaig trucar i el vaig anar a veure i vaig fer: 'què m’has de dir?', i es va quedar parat. Hi havia un grup de gent a Berga que considerava que no me’n cuidava prou, de Queralt. Realment no hi havia altres raons; a mi a Berga m’acceptava gairebé tothom, però la 'carcundia' no em volia. Això de sortir a la televisió segurament no hi va ajudar gaire. El Deig em va dir: 'vés a Barcelona, a la televisió, escriu llibres, tens carta blanca'. Pobre Ton, quan ens vam trobar i em va dir que marxés, va patir més ell que jo".

"No li retrauré mai de la vida; es va equivocar, jo penso que es va equivocar, però què vols fer-hi, tu. (...) Hi ha una cosa que diu el Parenostre i que és perdonar. Perdonar no s’ha de fer per virtut, s’ha de fer per comoditat.  A més, saps què passa? Hi ha una cosa: l’important no és Queralt, Gósol o Berga, l’important per a la gent és fer-los companyia. La fórmula és molt senzilla, és estar amb els que pateixen, i també, si passen un moment bo, alegrar-te’n".

El Barça

"El futbol té tres principis fonamentals: el primer, que la pilota és rodona; hi ha molt pocs jugadors que ho sàpiguen eh? Per exemple, al Barça qui ho sap és Messi. Segon, que la porteria és rectangular i és allà. I això ho sabia per exemple, com a ningú més ho he vist, el Romario. I tercer, que hi juguen 22. I al Barça, després de Kubala qui sabia això és Guardiola. Que sempre sabia on eren els 22 jugadors".

"Jo no he estat mai ficat dins del Barça, sóc parent d’en Montal, però mai m’hi he ficat. Acabada la guerra em vaig començar a llevar a Matadepera, un poble dividit, la gent no es tractava, els joves es miraven de reüll. I el Cisco de cal Valiró, que era de dretes, el Cisco de cal Trapet, que era d’esquerres, el Joan Sabiné, que també era d’esquerres, i jo, que havia fet la guerra amb els rojos, vam fer el Matadepera de Futbol, el vam reconstruir i allà s’hi van trobar tots".

Els polítics

"El noranta per cent dels polítics d’aquella època i que ara són de l’Esquerra i no van a missa, tots van passar per l’escoltisme, tots ".

"Jo de la política actual no llegeixo res al diari, perquè em poso massa trist, i aleshores em queda dir parenostres. Els polítics s’haurien de dir: primer: Catalunya és més important que el partit; segon: és més important el partit que el meu càrrec i els meus egoismes”.

"Uns paios com l’Adenauer, el De Gasperi i el Schuman no existeixen. Estem governats per mitjanies, tu! Pensa en la política catalana i l’espanyola, tots mitjanies, de polítics de raça només hi ha hagut en Pujol, els altres res".

Un estil presidencial

Recordo dues visites a la Casa Blanca  als anys vuitanta en recepcions precedides amb Ronald Reagan, amb qui vaig enraonar uns minuts com si fóssim amics de tota la vida. Reagan no mirava gaires papers i a les cinc de la tarda abandonava el despatx. Tenia una gran empatia.

Lluís Foix, Aquella porta giratòria 

Francesc Cambó redimeix les exageracions del procés

Com tots els grans moviments col·lectius, el ràpid progrés del catalanisme fou degut a una propaganda a base d'algunes exageracions i d'algunes injustícies: això ha passat sempre i sempre passarà, car els canvis en els sentiments col·lectius no es produiran mai a base de judicis serens i paraules justes i mesurades. A més d'un fons de veritat, per a rompre la crosta de la indiferència amb què topen totes les novetats i que protegeix tots els statu quo, cal concedir que els moviments transformadors es prenguin algunes llibertats"

Francesc Cambó, Memòries 1876-1936

Tirar-ne un bon tros a l'olla

Tenir les espatlles amples, entomar les ingratituds de la vida com a part del joc, les coses petites són més importants que les grans declaracions, sortir de casa amb el sedàs de separar el gra de la pallla, fer servir el martell per quan el cop hagi de ser sec i definitiu, no esperar aplaudiments, tenir el bon gust de ser una mica tronat, que mai se't ressequi l'ànima, aprofitar les hores, somriure amb les disculpes governamentals, la gran paor que em tol ser delitós, esperar deu anys per saber si l'adjectiu "nou" és escaient, pensar en prosa, que t'agradi més Churchill que Gandhi, copsar els minúsculs miracles quotidians, a la vida la rima mai és consonant. Un esborrany.

El pastís de la Diada

La Diada de 1977 Josep Tarradellas encara va celebrar-la a l'exili de Saint Martin-LeBeau. Quedaven poques setmanes per al seu retorn i per a l'immortal "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!"

Aquell dia va rebre la visita d'uns pastissers catalans. Van pujar-hi per regalar-li un pastís nou tot just creat: el pastís de la Diada.. El seu autor i creador era el mestre Miquel Comas i Figueras, de Badalona. Malgrat que la Generalitat i la senyera eren il·legals per a l'ordre de l'estat d'aquells temps, el pastís es va presentar públicament el dia 8 de setembre i el dia 11 es podia trobar a les pastisseries d'arreu del país. El pas del temps deixa algunes lleis en les golfes de la ridiculesa. No és que aquells pastissers fossin uns herois, simplement la il·lusió i el desig de llibertat i democràcia també havien arribat a obradors.

El Pastís de la Diada, es de pa de pesic en forma d´escut heràldic, farcit de crema i acabat per sobre amb quatre tires de melmelada de maduixa simulant les quatre barres de la senyera catalana.

Molins de Rei ara i abans

L'amic Josep Raventós té una col·lecció impressionant de fotografies antigues de Molins de Rei . I també un catàl·leg  de moltes cases que van anar a terra. Abans de vacances em va comentar si em faria gràcia exposar alguna fotografia a la botiga. Li vaig dir que sí, naturalment. Com que en té una bona pila, hem quedat cada setmana n'exposarem dues. Tenim corda per mesos i mesos.

Josep Pla explica a El carrer Estret que "la vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà -no hi ha res- que estigui totalment desproveït d'interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s'ha de mantenir el cor en un estat d'esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l'interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja. Això a part del fet que la persona capaç d'ensopir-se en aquesta època prodigiosa que vivim és que és un imbècil..."

Aquesta setmana hem començat amb l'estació i el carrer de la riera, ara anomenat Verdaguer.

Franquícies vs comerç tradicional

Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, esclar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència tampoc.

Avui diumenge hem estat a Vic. Els comerços franquiciats comparteixen carrer amb les imatges de sants i beates tan característiques de Vic i amb uns itineraris turístics molt ben explicats. És un diumenge d'agost, hi ha poc ritme comercial, només han obert els de l''hosteleria.

Les franquícies tenen tanta mala fama com bones caixes al final del dia. Per diferenciar-nos-en  es fa servir l'adjectiu "comerç tradicional", tal com a Anglaterra usen "comerç independent". Esclar, els comerciants de tota la vida -una altra etiqueta- maldiem pestes, de les franquícies. Franquícies de roba, de pa, franquícies de qualsevol article que giri negoci. El debat de la llibertat d'horaris i les grans superfícies decoren l'escenari. 

Els comerciants independents hem de procurar que els nostres interessos i els dels nostres potencials clients no siguin contraposats. Vull dir que mentre proclamem a quatre vents que un carrer Major ple de comerços franquiciats ens portaria un món més gris, també podem observar per què aquests comerços franquiciats tenen, en general, tant d'èxit, quines coses fan bé i aportar-hi amb tota la força, el nostre amor, la nostra fe, la imaginació, una planificació organitzada, i allò que ens fa realment únics a cadascú de nosaltres.

Vivir encima de la tienda

Es mucho más que una frase. Es algo que deja una impronta en quienes lo han pasado. Por una simple razón: siempre está uno de servicio. La gente llamaba a la puerta a cualquier hora de la noche o del fin de semana si se les acababa el beicon, el azúcar, la mantequilla o los huevos. Todos sabían que nos ganábamos la vida sirviendo al cliente; no tenía sentido refunfuñar, y nadie lo hacía. Por si esto fuera poco, estaban además los pedidos habituales.

Mi padre o sus empleados -teníamos tres empleados en North Parade y alguien más en Huntingtontower- eran los que solían ir a entregarlos. Pero a veces era mi madre la que lo hacía, y entonces  nos llevaba a Muriel y a mí. Gracias a ello, mi hermana y yo conocíamos a un montón de gente de la ciudad.

Margaret Thatcher, El camino hacia el poder

Sant Joan

La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic.Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia.

La flama del Canigó que passarà per tants pobles n’és un gran exemple. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres. 

Durant segles es deia que les donzelles que es mullessin la cabellera a la font del carrer de l’Avellana de Barcelona tindrien garantit el casori en l’any proper. Per desgràcia, aquest carrer de la Barcelona vella va desaparèixer amb la reforma urbanística. 

La gastronomia segueix la cultura i les tradicions. Les classes populars van inventar les coques amb les fruites de la temporada i altres dolços. El mot coca és molt antic i està emparentat amb la paraula anglesa cake. 

Als nostres dies la revetlla de sant Joan és una de les millors ocasions per trobar-se amb els amics, inaugurar els sopars al terrat i donar l’entrada a l’estiu. I que cadascú trobi la seva pròpia font de l’Avellana.

Fer de padrí

Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó. La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà. La Pasqua coincideix amb el desvetllament de la primavera i  l’inici d’un nou cicle vegetal. En el terreny espiritual, la Pasqua representa una nova vida que culmina amb la resurrecció, Tenint en compte que des de sempre l’ou ha simbolitzat la fecunditat, la vida, la prosperitat i la renovació, l’associació Pasqua, Primavera, Padrí o Padrina  i Ou és exacta.

Antigament hom regalava tants ous com anys tenia el fillol o fillola. La tradició  s’ha anat adaptant als temps i a les formes de la celebració de la Pasqua. Però més enllà de la mona, fins i tot més enllà del sagrament del baptisme, la institució del padrí roman i també s’ha estès a l’àmbit solidari amb els apadrinaments de les organitzacions de casa nostra i d’arreu.

*Aquest article va ser publicat a la revista El Llaç de Molins de Rei

Història d'un miratge

Tot passejant per Florència, Mario Verroti va veure la seva silueta al mirall d'un herbolari. De sobte va recordar una formatgeria d'un petit poble austríac que havia visitat fa molts anys, que tenia un aparador amb un mirall posat exactament igual, on acostumava a mirar-s'hi quan hi passava..

Tot evocant això, es va adonar que la imatge del mirall de l'herbolari portava un barret exactament igual al que portava en la seva visita a Àustria. Molt estranyat va continuar el seu passeig i, posant-se la mà al cap, va adonar-se que no en duia cap, de barret. Al dia següent va tornar a passar per davant de l'herbolari i no hi havia cap mirall a l'aparador. Ja molt inquiet va entrar-hi i va demanar al dependent què se n'havia fet del mirall. El dependent no sabia de què li parlava i va cridar l'amo que l'atengué amb una amabilitat del tot hospitalària.

Molt sorprès li va dir: "Un mirall? En altre temps n'hi havia un, però uns nens, jugant a pilota, el van trencar i no n'he pogut comprar cap altre".

-I quan va succeir això, senyor?

-Fa uns vint anys.

La continuïtat

Dimecres passat vaig trobar en Quim Torra. Feia temps que no el veia. Va venir a Molins de Rei a presentar una exposició sobre Lluís Companys a l'Agrupa. En Quim Torra és un exemple d'home civilitzat, tant per actitud com per coneixement i feina feta. 

Al món hi hem vingut a fer coses que valguin la pena. Massa sovint tot és efímer, prou feina tenim a mantenir-ho tot en ordre i els malsdecap quotidians no deixen temps per a gaire més. La diferència es troba en fer coses que romanguin. Al capdavall el que compta és la continuació, l'energia, el coratge i fer coses sense parlar massa.

Històries de cafè (1)

La senyora d'uns cinquanta anys entra a la cafeteria i demana un cafè amb llet. Agafa taula i seu de cara a la barra. Treu un llibre electrònic de la bossa i va llegint, llegint.

Al cap de poc s'aixeca de la cadira i seu a l'altre cantó donant l'esquena al carrer. El cafeter sent un lleugeríssim plor. Una llàgrima ha glaçat l'ambient.

Uns vint minuts més tard la senyora es dirigeix cap a la caixa i paga l'euro i cinquanta cèntims amb el mateix aspecte jovial que tenia a l'entrar. S'acomiada amb una amabilitat gens postissa.

La gran elecció

En la vida no suelen ocurrir "cosas importantes". Al volver la vista atrás, al buscar el instante en que ocurrió algo decisivo, algo definitivo e irremediable -la experiencia o el accidente que decidió nuestra vida posterior- tan sólo encontramos algunas huellas sin importancia, a veces ni siquiera esto. En realidad no existe más experiencia que la familia, como tampoco existe más tragedia que el momento en que te ves obligado a decidir si permaneces en el seno de la familia y sus variantes a escala más amplia, como la clase social, la ideología, la raza, o bien te marchas por tu propio camino, a sabiendas de que te quedas solo para siempre, de que eres libre, estás a merced de todo el mundo y sólo puedes contar contigo mismo... Yo tenía catorce años cuando me escapé de casa, y después ya sólo regresé de visita, en los días de fuesta, durante breves temporadas; como el tiempo es un analgésico muy fuerte, a veces parecía que la herida había cicatrizado. Sin embargo, volvió a abrirse mucho después, quince, veinte años después, sin sorpresa y sin razón alguna, causando un dolor casi insoportable que se apaciguó poco a poco sin llegar a ser mencionado. Me gustaría decir la verdad Estoy intentado acostumbrarme a la verdad como un enfermo muy grave se acostumbra a la peligrosa y amarga medicina que puede matarlo o curarlo; al fin y al cabo no tengo nada que perder. La verdad es que no puedo culpar a nadie ni por mi carácter ni por el curso de mi destino.

Sándor Márai

Confesiones de un burgués

Un tomb per l'infern

Acabo de superar un parell de dies de febre. Quan aquesta s'apropa als 38 graus els pitjors successos de la meva vida passen pel meu cap, em deixen amarat de suor i els ànims per terra. Vull dir aquells dels que més me n'avergonyeixo. Retornen cruament, com si estiguessin passant en aquest moment, encara que cregués que els tenia oblidats i cicatritzats, Durant l'estat febril he de romandre tapat al llit, tot ben fosc i en dejú. Un paracetamol periòdic i anar tirant. Quan he fet una suada forta i tinc una persona estimada al costat, em llevo, prenc un bany, m'estic un quart d'hora a l'aigua i faig una bona ensabonada. Mentre sóc a l'aigua la meva dona ventila l'habitació, canvia els llençols, em prepara un pijama i  em deixa a punt un suc de taronja. Repeteixo l'operació del bany un cop al dia. Feia temps que no tenia aquesta febre. Potser tres anys. Quan el cos recupera la temperatura normal, em noto ple d'energia i els episodis passats tornen al seu lloc.

L'imperi

La estatua ecuestre de Pedro I se levanta a la orilla del Neva, a una de las extremidades de la inmensa plaza de Isaac. Su severo semblante mira al río, y parece animar todavía esa navegación creada por su genio fundador. Todo lo que el oído escucha, todo lo que contempla la vista en este soberbio teatro, no existe sino por un pensamiento de la poderosa cabeza que hizo salir de en medio de un terreno pantanoso tantos y tan magníficos monumentos. Sobre estas desoladas riberas, de donde la naturaleza había desterrrado, al parecer, toda vitalidad, Pedro asentó su capital y se creó nuevos súbditos. Su terrible brazo se halla todavía extendido sobre su posteridad, que se agrupa alrededor de su augusta efigie; se le mira, y no se sabe si esa mano de bronce protege o amenaza.

 

Joseph de Maistre,  Las veladas de San Petersbutgo

Preparats per morir?

Fa uns mesos vaig trobar entre els papers del meu avi una història que em va impactar. És una notícia d'un diari de 1979. Resulta que a principis d'estiu d'aquell any, a prop de Luxor, a Egipte, la policia local va trobar el cadàver d'una dona de 35 anys que havia desparegut dos anys abans de manera misteriosa. Aparentment la dona s'havia entrebancat mentre passejava sola per sobre d'una necròpolis de quatre mil anys d'antiguitat i havia caigut a un laberint de restes arqueològiques de cinc metres de profunditat. Va ser incapaç de trepar per les parets arenoses de la fossa i va morir de gana i de set en la soletat absoluta.

 

Segons diu aquell paper la dona portava una postal on va escriure el que li havia passat. El rescat era improbable. Aquella postal acabava amb "m'estic preparant per morir".

La vila dels que no tenen pressa

Esmorzem a Solsona. Els carrers estan nets, com acabats de regar.  Preguntem un parell d'indicacions, com ara on és la màquina de la zona blava i ens responen amb hospitalitat: -Creu-me no cal pagar fins a les 11. És un bon lloc per passar-hi uns dies, però no per viure-hi, perdria el matí mirant el carrer: les mestresses xerrant cistell a terra, el pagès arraiat que ha anat a arreglar uns papers,  la botiguera que aprofita per escombrar la vorera, el mosso d'esquadra que per poc no treu una burilla del nas. No veig ningú que corri o camini amb urgència. L'adéusiau i el bon dia ressonen. Tot acompassat a un ritme que no deu haver canviat mai. Recordo que fa uns anys TV3 va fer uns curtmetratges sobre els horòscops. Solsona era una ciutat Peixos.

Paraules menors

Freixinet de Riner. Mirem La vida es bella al Paramount Channel.  La nena no vol dormir i s'estima més estar-se a l'estora i fer anar els braços i els peus enmig de les andròmines.  La meva dona obre i tanca els ulls. El cel està ben gris i a fora deu fer una mica de fresca que anuncia la tardor ordinadora. És una sort no haver de fer les vacances a l'agost.

Ha mort el cardenal Martini. La saviesa secular diu que l'església que es casa amb la seva generació és vídua en la següent. No el feia gaire clerical, per això m'agradava. Un capellà gens buròcrata va dir a un amic meu que s'acabava de separar que tothom té dret a una segona oportunitat. Trobo a faltar una església normal, cada cop menys corrent, ni preconciliar ni postconciliar. Que no aixequi el dit.