Edades del hombre

10 AÑOS. Felicidad, los diez primeros años, las angustias evida y desengaños.

20 AÑOS. Corazón á los veinte amoroso, no conoce el semblante enojoso.


30 AÑOS. A los treinta su esposa y sus hijos le reclaman cuidados prolijos.

40 AÑOS. Ya en cuarenta no hay nube ligera que estorbe de su vida la carrera.

50 AÑOS. Quando el hombre á cincuenta ha llegado compara su presente y su pasado.

60 AÑOS. Ya en sesenta á la tumba camina lentamente su espalda inclina.

70 AÑOS. Si setenta ha cumplido el anciano apoya en su bastón trémula mano.

80 AÑOS. Pregonan los ochenta la venida de la fúnebre noche de la vida.


90 AÑOS. Túrbanse á los noventa los sentidos, no ven los ojos ni oyen los oídos.

¿Qué pasó el Uno de Octubre?

Hoy era domingo, uno de octubre. Mañana tendría de nuevo que trabajar. Ya veía gritando a Klawuttke en el polvoriento patio y se veía a sí mismo cargando sacos de carbón en la camioneta. Karlota Ingwer Loretta, con sus cinco pecas, estaba muy lejos de la ciudad en una pequeña casa en el bosque. Y se encontraba tan sola como él en el patio del carbón.
-¿Por qué estás tan triste?
-Poque tengo que marcharme hoy -dijo Robert.

Jutta Richter
El bosque de la bruja y los calcetines mágicos
Editorial Lóguez

El bosque de la bruja y los calcetines mágicos

Jutta Richter, una autora meravellosa, tant per als infants i els pares. Al llibre "El bosque de la bruja y los calcetines mágicos" he trobat aquest poema. Però em fa l'efecte que tots els seus llibres paguen la pena. Més avall poso un enllaç per saber més coses de la senyora Jutta

El día pasó,
la noche ha comenzado.
Id ahora a descansar.
la luz se ha marchado.
sea como fuere,
un buen o mal día
ahora ha pasado.
Pronto llega la Señora Noche
con su negro manto.
Ella os tapará
para que ninguna preocupación
os despierte,
un buen o mal día
ha terminado

Jutta Richter

Un anglès a Napols durant la Setmana Santa

Des de mitjans del segle setze, els joves aristòcrates anglesos continuaven els estudis al continent, pricipalment a França, Itàlia i Grècia. Li'n deien el Grand Tour. Molts d'aquests estudiantss publicaven les seves experiències al The Spectator o al The Gentleman's Magazine. Un d'ells, Joseph Addison, de viatge de Roma a Nàpols, deixa constància de la bellesa del país, la pobresa de la població local, la forma de govern dels prínceps. Addison era a Nàpols el divendres sant, hi trobà Felip d'Anjou i anotà la perplexitat que li causaren les institucions i cerimònies catòliques.

"Naples. My first days at Naples were taken up with the sights of processions, which are always very magnifient in the Holly Week. It would be tedious to give an account of the several representations of our Saviour's death and resurrections, of the figures of himself, the Blessed Virgin, and the Apostles, which are carried up and down on this occassion, with the cruel penances that several inflict on themselves, and the multitude of cerimonies that attend these solemnities. I saw, at he same time, a very splendid procession for the accession of the Duke of Anjou to the Crown of Spain, in which the Vice-Roy bore his part at the left hand of Cardinal Cantelmi. To grace the parade, the exposed, at the same time, the blood of Saint Januarius, which liquefied at the approach of the Saint 's head, though, as they say, it was hard congealed before
(...).

Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the years 1701, 1702, 1703. Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press)

Discursos sobre la primera década de Tito Livio Nicolás de Maquiavelo


Tiranía, oligarquía y gobierno licencioso

Tratando de esclarecer cuáles fueron  los ordenamientos jurídicos de la ciudad de Roma, y mediante qué circunstancias la llevaron a su perfección, recordaré que algunos han escrito, refiriéndose al gobierno, que pueden ser de tres clases: monárquico, aristocrático y popular, y los que organizan una ciudad deben inclinarse a una de ellas, según les parezca oportuno. Otros, más sabios en opnión de muchos, opinan que las clases de gobierno son seis, de las cuales tres son pésimas  y las otras tres buenas en sí mismas,  aunque se corrompen tan fácilmente que llegan a resultar perniciosas. Las buenas son las que enumerábamos antes, las malas, otras tres que dependen de ellas y le son tan semejantes y cercanas, que es fácil pasar de una a otra: porque el principado fácilmente se vuelve tiránico, la aristocracia evoluciona en oligarquía, y el gobierno popular se convierte en licencioso sin dificultad.

(...)

Añado, además, que todas estas formas son pestíferas, pues las buenas tienen una vida muy breve, y las malas son de por sí perversas. De modo que conociendo este defecto, los legisladores prudentes huyen de cada una de estas formas en estado puro, eligiendo un tipo de gobierno que participe de todas, juzgándolo más firme y más estable pues así cada poder controla a los otros y en una misma ciudad se mezclan el principado, la aristocracia y el gobierno popular.

Discursos sobre la primera década de Tito Livio
Nicolás de Maquiavelo

Elegia escrita a sang i fetge

He trobat aquesta elegia terrible dedicada a Còrsega. Impressiona les invectives sobre la pàtria. L'he trobada al llibre de Charles J. Merrill  Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica. És una traducció del llatí del mateix autor extreta del llibre de Martín Casanova Colón tal cual fue. Merrill diu que si l'hagués escrita Colom o el seu fill això seria una prova que Colom era cors. Però no la va escriure ni l'un ni l'altre. 

Oh, Còrsega, 
sempre vexada per tirans sanguinaris; 
oh, Còrsega,
sempre tan poc recompensada per la teva hospitalitat! 
Oh, Còrsega, 
antic delit meu, 
però més estimada per tot plegat. 
Actual causa única de la nostra ruïna, 
Perquè ets el meu lloc de naixement 
i, Gènova, la meva madrastra, 
la primera font i origen de la meva desgràcia, 
ha estat una daga per a mi" 

Charles J.Merrill, Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica http://www.cossetania.com/tasts/colom500anys.pdf

Els bunyols de Quaresma

Ara som al temps de la Quaresma i els bunyols en són la rebosteria distintiva. Tenen una prestància austera i probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell que convida a fer colla ni tampoc l'exuberància de la mona de Pasqua. És un contrafort secular sense ornaments, pensat per a ser menjat individualment en aquesta època de l’any. Tradicionalment se’n comencen a fer el Dimecres de Cendra i se’n couen cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant. 

 Els bunyols procedeixen dels nostres monestirs del Rosselló i de l’Empordà. Des d’allí van baixar als obradors dels artesans medievals, van entrar a les cases i es van popularitzar ràpidament. Actualment trobem bunyols arreu dels Països Catalans. Segons on anem, trobarem bunyols plans, amb forma d’orelleta o rodons. Al País Valencià fan els de vent i els de carbassa. De sempre, a Barcelona els han farcit de crema per la proximitat amb la diada de sant Josep. En canvi, els de l’Empordà, que allà en diuen brunyols, s’han imposat arreu del país: porten un forat al mig i estan fets amb matafaluga. La paraula més bonica però, és la que fan servir a Cadaqués: són els crespells. En Josep Pla va escriure que tenien un gust molt especial gràcies a l’oli d’oliva que s’hi elaborava abans de les gelades del 1956, que van devastar moltes oliveres. Segons en Pla a Cadaqués s’hi feia el millor oli del país, idoni per coure els crespells. El seu bon amic cadaquesenc Víctor Rahola dedicà al crespell aquest poema tan evocador: 
Oh, crespell gustós, joguina ensucrada,
germà de la joia del forn mallorquí;
tan flonjós com ella, de crosta daurada,
flairós com els boscos del cim del Pení.
Oh, crespell daurat, de tendra dolcesa,
present de la pàtria saborós i fi.

Dijous gras

La coca de llardons és inseparable del Dijous Gras. Té els seus orígens al Pirineu català i és feta de pasta de full amb llardons trinxats. Té una forma ovalada o rectangular, va pintada amb ou i coberta de força pinyons i sucre per sobre. Quan queden ben daurades i cruixents al forn ja es poden retirar.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les famílies tenien el sentit més ampli. El més important de dijous gras era el berenar amb totes les derivacions del porc matat dies enrere just abans de començar la Quaresma. En canvi, Carnestoltes té una naturalesa irreverent que el dijous gras no té. El Dijous Gras és una festa bàsicament gastronòmica i Carnestoltes és un ball, una disfressa, una màscara o un desemmascarant.

En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Josep Pla també evoca les coques.
El residu insoluble del greix constitueix els greixons, amb els quals s'elaboren les coques del mateix nom, que són una de les delicadeses de la matança. aquestes coques que un dia foren tan fines i lleugeres, ¿on han anat a parar? Les Hores (1971)

La botifarra d'ou és un dels plats ineludibles. Es fa amb cansalada i parts del cap del porc prèviament bullides. Un cop triturades es barregen amb els ous, la sal, el pebrot i la nou moscada. Un cop embotida, la botifarra es cou en una caldera; després se'n lliguen els extrems amb cordill i es penja perquè s'escorri.

La gastronomia del dia també el inclou la xatonada del Baixa Penedès i el Garraf, amb els coneguts carnestoltes de Vilanova i Sitges. En aquesta època l'escarola comença a ser blanca. El xató consisteix en una amanida d'escarola, bacallà, tonyina, anxoves, olives i una salsa especial feta d'alls i ametlles torrades.

Els pets de monja o les Paciencias de San Blas

El 3 de febrer és Sant Blai, que és el protector celestial per al mal de coll. Recordo que l'àvia portava unes galetes a l'església per a beneir i en donava una a cadascú. El santoral és ric en tradicions que tenen el seu postre. El mestre pastisser Tomás Ortega explica què són les "Paciencias de San Blas" o pets de monja.

En Barcelona, como en muchas otras ciudades, hay tradiciones que pasan de madres a hijas, por los siglos de los siglos, y el día de San Blas,  3 de febrero, se elaboran las ricas 'Paciencias de San Blas", unos pequeñísimos botones de bizcocho crujiente a los que popularmente se les conoce con el nombre de "pets de monja".

Además de las pastelerías, se montan  algunos tenderetes en los que se expenden bolsas de varios tamaños con las susodichas Paciencias de San Blas, a la puerta o cerca de la iglesia de San Jaime.

Después de las funciones religiosas el sacerdote bendice las bolsitas de Paciencias que llevan las madres y abuelas para repartir entre los familiares vecinos y allegados, y así el que las coma estará protegido contra las infecciones de garganta. 

Tomás Ortega
Almanaque del pastelero
Montagud Editores

Cuentos rusos

"Ivan Yakolevich Bilibin (1876-1942) es uno de los representantes más insignes del movimiento artístico que floreció en Rusia a principios de siglo y que se inscribe, aunque con variantes peculiares, dentro del modernismo. Fue el primer pintor ruso que consideró la ilustración de libros como su actividad más importante, y su obra maestra son sin duda las ilustraciones que realizó para los cuentos y leyendas de su país, en que añade a las modernas técnicas ornamentales motivos tomados directamente del arte popular y la brillantez del arte oriental (hay claras similitudes entre sus dibujos y las del japonés Hokusai)."

Aquest llibre és un regal recuperat de Comunió i trobat avui. Recordo qui me'l va fer: una veïna que era mestra, la senyora  Maria de Ca l'Aleix.

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 

El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure. (És només oposant-nos a la Història com a tal que ens podem oposar a la d'avui", va escriure Witold Gombrowicz).

 Milan Kundera, El teló

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?

A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 

És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?

I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el refresc que més ens agrada o que ens convé? Sempre hi haurà bevedors ocasionals, compulsius i abstemis de qualsevol beguda, amb independència del seu preu i dels impostos que hi afegeixin.

El nen no va aconseguir saltar mai el plinto

No era el més gras ni el més baix ni el més maldestre de la classe. El plinto era una muntanya insalvable.
Les bones notes en matemàtiques i llengua no van servir de gaire per a aprendre a superar els obstacles.

La setmana passada aquell nen en cos d'home adult  no va saber reclamar un deute. Encara era davant del plinto, incapaç i immòbil davant la dificultat

Montserrat


Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
El Virolai
 Jacint Verdaguer 

Clavells d'abril. "Grandola, vila morena"

A finals d'agost del 2004 vaig estar uns dies a Lisboa. Em va sorprendre veure en més d'un bar un retrats del dictador Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era estrany. Un cambrer m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto. La mestressa va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol que Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.

Allò contrastava amb el que hi havia vaig veure a la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío: una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974.

Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 

Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que

"Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pugui haver.

No faci gens estrany,doncs, que el nostre més gran poeta i alhora el prosista més calent i punyent de la nostra llengu, fos un que va néixer, viure i morir tronxo. D'ací li'n van venir totes a mossèn Cinto". Mossèn Tronxo

Andreu Carranza no m'ha convençut amb la contraposició del poder establert -marquès de Comillas, Morgades, Jaume Collell- i per l'altra banda mossèn Cinto, la família Duran i el poble. Ras i curt, en aquesta vida, a part de ser valent i lluitar per la dignitat, tenim el deure de ser intel·ligents. Mossèn Cinto no ho va ser. 

He buscat què hi diu Francesc Cambó a les seves Memòries 

La mort de Mossèn Cinto. M'apodero del cadàver per entregar-lo a la ciutat

El 10 de juny acabà els seus dies mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta de Catalunya, a la Vil·la Joana, prop de Vallvidrera. Voldria suprimir tota referència a la trista història dels darrers anys del nostre gran peta. Però jo, que la conec tan íntimament com el qui més, em sento amb el deure d'afirmar aquí que tant el bisbe Morgades, com el canonge Jaume Collell, com el Marquès de Comillas, com Narcís Verdaguer i Callís, eren no sols innocents de totes les calúmnies que, a mans plenes, els llançà l'insigne poeta, sinó que llur conducta envers aquest fou, durant anys seguits, d'una altura moral a la qual pocs homes arriben. Mentre el poeta, dominat per uns vulgars poca-vergonyes i aconsellat per uns sectaris, difamava els seus benefactors, aquests no sols callaven sinó que, secretament, continuaven salvant-lo de la misèria i la vergonya on la seva conducta el portava.

La darrera malaltia de Mossèn Cinto era seguida per tothom amb angoixa, car la massa veia en ell no sols el gran poeta sinó el perseguit dels poderosos. Jo sabia per un dels metges que la seva fi era propera. Vaig parlar amb l'Alcalde i vaig obtenir d'aquest la promesa que, en el moment en què es produís el traspàs, ell prendria l'acord de declarar que la Ciutat es feia càrrec del cadàver, que es dipositaria al Saló de Cent, convertit en capella funerària, on li podria retre homenatge tot Catalunya i que l'enterrament, amb gran pompa, el costejaria la ciutat. 

Era de nit quan vaig tenir notícia que Mossèn Cinto havia entrat a l'agonia.. Llavors, portant la delegació de l'Alcalde, amb alguns cotxes de cavalls i precedit d'unes parelles de guàrdies municipals muntats, vaig anar, en una nit de tempesta, a la Vil·la Joana. Allí se'm presentà el més repulsiu espectacle: la família abjecta que l'havia anat explotant era al costat del cadàver; la germana de mossèn Cinto, una pagesa velleta que havia vingut de Folgueroles per tal d'assistir-lo, la tenien arraconada fora de la cambra mortuòria. Per allí circulaven homes d'extrema esquerra que forjaven el pla perquè el cadàver de Mossèn Cinto pogués servir de bandera d'escàndol. Jo, que duia la delegació de l'Alcalde, amb còpia dels acords, em vaig imposar a tothom; vaig treure de la cambra els qui mai no hi haurien hagut de penetrar i, emparant-me de la caixa mortuòria, vaig organitzar el seu trasllat a Barcelona. Darrera del fèretre, portant el cadàver, anava jo; després venia la germana del poeta; després uns amics. Així, protegit per la Ciutat, s'organitzaren els serveis religiosos i una enorme massa de públic desfilà davant el cadàver dia i nit fins a l'hora de l'enterrament, que tingué lloc l'endemà. Aquest fou presidit pel Comte de Romanones, el qual confessà després a les seves Memòries que, en passar entre la multitud atapeïda, havia pogut apreciar clarament la fonda hostilitat amb què el Govern i el seu representant eren vistos a Catalunya. 

I ara llegiu el llibre d'en Carranza.

La pastisseria d'en Karlman

I també va ser molt divertit el dia d'anar comprar regals de Nadal. Vàrem agafar els diners de les nostres guardioles, els que havíem estalviat durant tot l'any, i vàrem anar tots tres al centre a comprar els regals. La plaça era plena de neu i d'avets i la gent entrava i sortia de les botigues. En Jonas i jo volíem comprar una nina per la Lotta, així que li vàrem dir que es quedés a fora al carrer i ens esperés mentre entràvem a la botiga de joguines. 
-Però no pots mirar- va dir en Jonas.
-No, però pots mirar l'aparador de la pastisseria d'en Karlman. 
I la Lotta ho va fer, perquè hi havia moltíssims porquets de massapà, i l'aparador d'en Karlman era ple de coses bones. 
Quan en Jonas i jo havíem comprat la nina i sortírem al carrer, la Lotta havia desaparegut! Però de sobte va sortir de la pastisseria d'en Karlman. 
-Què has fet? - va preguntar en Jonas. 
-T'he comprat un regal de Nadal - va respondre la Lotta. 
-I què has comprat? - va demanar en Jonas. 
-Un pastisset de nata -va contestar la Lotta. 
-Oh, mira que n'ets de beneita! No serà bo per Nadal! -va dir la Lotta-. I per això me l'he menjat. 
I just en aquell moment passava el pare pel carrer. Ell no sabia que nosaltres estàvem sols comprant els regals de Nadal. 
-Aquests nens, em sembla, que els he vist en un altre lloc, però no recordo on -va dir el pare-. Però semblen tan macos, que crec que els convidaré a berenar. 
I ens posàrem ben contents. Vàrem beure xocolata desfeta i menjàrem tots els pastissets que ens agradaven. Estàvem asseguts al sofà d'en Karlman i estava ple de gent. Tothom parlava i tenia paquets embolicats que acabaven de comprar. A fora el carrer nevava i els pastissets eren plens de nata i va ser un dia molt divertit. 

Ens ho passem tan bé per Nadal!

Astrid Lindgren

Giuseppe Verdi i la castanyera


Caterina Campodonico va arribar a ser un personatge molt conegut a Gènova al segle xlx.La coneixien com la Paesana o la Nocciolina. Venia castanyes i canestrelli en una parada al carrer. Els canestrelli són unes galetes populars a tot Itàlia, però especialment al Piemont i Ligúria N’hi ha en forma de neula i de bunyol, però la pasta sempre és seca. 


Doncs bé, prop d’on la Paesana venia els seus dolços sovint hi passava un estudiant de música, pelat de fred i famolenc, anomenat Giuseppe Verdi. Cada vegada que Caterina el veia li regalava quatre castanyes cuites que li escalfessin les mans i l'estómac. 

El compositor sempre va recordar la vella castanyera . Un cop va ser famós va convidar-la a totes les estrenes de les seves òperes. La seva entrada al teatre anava acompanyada d’un aplaudiment general. Caterina també és famosa per haver-se autofinançat, amb el fruit del seu treball i estalvis, una de les esculptures funeràries més famoses, ubicada al cementiri monumental de Staglieno. Quan la Nocciolina va morir encara no havia pogut satisfer el deute amb l'escultor i la resta de l'import va ser completat amb donacions populars.

Al peu de l'escultura hi ha aquest epitafi: 
"Venent quincalla als Santuaris d'Acquasanta de Garbo i de sant Ciprià, desafiant la intempèrie, m'he procurat els mitjans per a passar la vellesa i també per a inmortalitzar-me a través d'aquest monument, que jo Caterina Campodonico (anomenada la paesana) em vaig fer fer mentre estava viva"

A propòsit d'Astral

Els conflictes de tots el temps s’han reflectit al Mediterrani. Guerres de religions, la decadència dels imperis, les rutes comercials,  xoc d’estratègies geopolítiques, una mica de tot, sempre.

Avui torna a passar el mateix.  El gran repte e de la humanitat és l’abisme entre el nord i el sud.  Una Europa que cada vegada més  sembla un geriàtric de la zona alta de la ciutat  i un sud africà jove  i pobre. Un sud que somnia i una Europa diabètica i sense il·lusions. Uns posen valles i corrompen els governs locals africans mentre els nàufrags malden per arribar a Lampedusa.


Però el mediterrani no és només l’escenari dels mals de cada època. També n’han sortit grans coses. Grècia, el dret romà, el cristianisme. Estaria bé que els governs mediterranis  tornessin a engegar la Unió Europea del Mediterrani. 

Primer dilluns de Tertúlia a Ràdio Molins de Rei

Cada dilluns aniré a la tertúlia de "Bon dia i bona hora" de Ràdio Molins de Rei. El dia 5 va ser el primer dia. Hi érem el Pere Arcas, l'Esther Espinosa, el Manel Monllaó i el maïtre Oriol Romeu

Aquí teniu el podcast per si us vé de gust escoltar-la

SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA

Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...