MOSQUES I MOSQUITS


     La natura
diligent ens procura
     una bèstia
per a cada molèstia.

       Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
       hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
@pere_quart

La llei de l'antiga marina

Segon viatge

1922

Per la primavera de l'any  1922, no recordo bé si el mes d'abril o maig, el "Catalònia", ja completament agençat, reposava sota el pont Alexandre, a tocar de la Plaça de la Concòrdia. Allí el vaig prendre amb alguns amics per assajar-lo en un viatge de riu, car jo tenia el propòsit de dur el "yacht" al Mediterrani, sense donar la volta a la Península Ibèrica i passant per rius i canals a través de França.

Vaig decidir anar pel Sena a Deauville.

En aquest viatge vaig poder apreciar com la navegació per riu és menys interessant que la de mar i com el pas constant de les escluses el torna pesat i monòton. Tant fou així que, després de passar uns pocs dies a Deauville, i tornar amb el vaixell fins a Le Havre, vaig decidir prendre el tren fins a París, mentre el "Catalònia" tornava amb els mariners al pont Alexandre.

Acabat el primer viatge, jo havia acomiadat la tripulació alemanya que m'havia reclutat el capità, un veritable llop de mar, que en dies brillants d'Alemanya comandava un transatlàntic i que, ara, després de la caiguda, havia romàs sense col·locació i en aquell ambient de pessimisme que regnava al seu País durant un parell d'anys després de la desfeta de 1918, va considerar una immensa sort per a ell de poder pujar al pont d'una embarcació, endossar-se l'uniforme de marí i comandar encara que fos un barquet tan modest com el "Catalònia". Molts anys després vaig llegir el seu nom junt a una gesta heroica: comandava ell un transatlàntic que va tocar una roca prop de terra; el vaixell s'anà enfonsant; tot el passatge pogué salvar-se; igualment es salvà la tripulació, i damunt del buc no hi quedà més que ell, el capità. Des de terra el cridava tothom perquè es salvés, però ell, vell marí, anava a complir una terrible llei de la vella marina teutònica que, navegant amb mi, m'havia explicat més d'una vegada: el capità ha de morir amb el vaixell; quan el capità torna a terra sense el vaixell, queda deshonrat per sempre. I així, l'antic capità del "Catalònia" va morir frec a frec de terra, enfonsant-se amb el vaixell que comandava".

Francesc Cambó
"Memòries"


Diumenge, 18 de juliol de 1936. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues

Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:

"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "

14 de juliol

"Si la Revolución francesa tuviera que repetirse eternamente, la historiografía francesa estaría menos orgullosa de Robespierre. Pero dado que habla de algo que ya no volverá a ocurrir, los años sangrientos se convierten en meras palabras, en teorías, en discusiones, se vuelven más ligeros que una pluma, no dan miedo. Hay una diferencia infinita entre el Robespierre que apareció sólo una vez en la historia y un Robespierre que volviera eternamente a cortarle la cabeza a los franceses. Digamos, por tanto, que la idea del eterno retorno significa cierta perspectiva desde la cual las cosas aparecen de un modo distinto a como las conocemos: aparecen sin la circunstancia atenuante de su fugacidad. Esta circunstancia atenuante es la que nos impide pronunciar condena alguna. ¿Cómo es posible condenar algo fugaz? El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia; todo, incluida la guillotina."
Milan Kundera a "la insoportable levedad del ser": 

El passat que torna

Winston Churchill, Cristòfol Colom, Fra Juníper Serra, Miguel de Cervantes. Insospitadament aquests han estat uns protagonistes de les conseqüencies que ha portat l'assassinat de George Floyd. Un revisionisme històric. El racisme torna a treure el cap als mitjans de comunicació amb un enfocament erroni. 

Cada generació té dret a llegir la història amb els seus prismàtics i els seus microscopis. I amb els nostrtes prejudicis, dels quals cap generació se'n salva. Chesterton deia que la perspectiva és una visió còmica de la realitat.

Qui més m'ha agradat com ha tractat aquesta dèria revisionista és Lluís Foix al seu article La historia revisitada

No se trata de juzgar el pasado con la mirada del presente, sino de abrir el campo de los matices, las valoraciones que resisten el paso de los siglos, el contextualizar sin olvidar las circunstancias de cada momento.

 

La nit de Sant Joan

La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic. Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia. 

La flama del Canigó que passarà per tants pobles  n’és un gran exemple. La nit de sant Joan és procliu a la màgia. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres. Durant segles es deia que les donzelles que es mullessin la cabellera a la font del carrer de l’Avellana de Barcelona tindrien garantit el casori en l’any proper. Tot i que aquest carrer de la Barcelona vella va desaparèixer amb la reforma urbanística de principis de segle XX, la màgia mai desapareix, és una energia que es transforma. I ves, l'estat d'alarma ha desaparegut, esperem que per sempre més, a la vigília de la revetlla de Sant Joan  I que cadascú trobi la seva font de l'avellana.

La ciudad antigua. Fustel de Coulanges

Afortunadamente, el pasado no muere nunca del todo para el hombre. El hombre, es cierto, puede olvidarlo, pero continúa albergándole en su interior. Pues el hombre, tal como se ofrece en cada época, es el producto y el resumen de todas las épocas anteriores. Si penetra en su alma, puede hallar de nuevo y distinguir estas distintas épocas según lo que cada una de ellas dejó en él. 

La ciudad antigua 
Fustel de Coulanges

Longfellow El Salmo de la Vida

No me digas lamentándote,
¡la vida no es más que un sueño vano!
Puesto que muerta está el alma que dormita
y las cosas no son lo que parecen.

¡La vida es real!, ¡la vida es grave!
Y la tumba no es su meta.
Polvo eres y en polvo te convertirás,
no se refería al alma.

Ni el goce, ni el pesar
son a la postre nuestro destino;
es actuar para que cada amanecer
nos lleve más lejos que hoy.

El tiempo es breve y el arte es largo
y nuestros corazones, aunque bravos y valerosos,
todavía, al igual que tambores sordos,
tocan marchas fúnebres hacia la sepultura.

En el extenso campo de batalla de este mundo,
en el campamento de la vida,
¡no seas como buey mudo aguijado!
¡sino héroe en el conflicto!

¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.

¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.

Huellas por las que quizás otro que navegue
por el solemne océano de la vida,
un hermano náufrago desolado,
al verlas, vuelva a recobrar la esperanza.

En pie y manos a la obra,
con ánimo para afrontar cualquier destino.
Logrando y persistiendo,
aprendiendo así a trabajar y a esperar. "

Muchas vidas, muchos maestros. Brian Weis

He tenido varios pacientes que pasaron por experiencias cercanas a la muerte. El relato más interesante fue el de un próspero comerciante sudamericano, con quien mantuve varias sesiones de psicoterapia normal, unos dos años después de acabar con el tratamiento de Catherine. Jacob había perdido la conciencia al ser atropellado por una motocicleta; eso ocurrió en Holanda, en 1975, cuando él tenía treinta y pocos años. Recuerda haber flotado por encima del cuerpo, contemplando la escena del accidente, viendo la ambulancia, el médico que le atendía las heridas, la muchedumbre de curiosos, cada vez mayor. Luego cobró conciencia de una luz dorada, en la distancia; al acercarse a ella, vio a un monje vestido con un hábito pardo. Ese monje dijo a Jacob que aún no era tiempo de morir, que debía regresar a su cuerpo. Él sintió la sabiduría y el poder del religioso, quien también le relató varios acontecimientos futuros que ocurrirían en la vida de Jacob; todos se produjeron. Jacob volvió rápidamente a su cuerpo, que ya estaba en la cama de hospital; recobró la conciencia y, por primera vez, experimentó un intensísimo dolor.
En 1980, mientras viajaba por Israel, Jacob (que es judío) visitó la Cueva de los Patriarcas, en Hebrón, sitio tan sagrado para los judíos como para los musulmanes. Tras la experiencia vivida en Holanda, se había vuelto más religioso y rezaba con frecuencia. Al ver la mezquita cercana, se sentó a rezar con los musulmanes presentes. Al cabo de un rato se levantó para marcharse. Un anciano musulmán se le acercó para decirle:"usted es diferente de los otros. —El anciano hizo una pausa y lo miró con atención antes de continuar—: Usted ha visto al monje. No olvide lo que él le dijo".
Cinco años después del accidente, a miles de kilómetros de distancia, un anciano conocía el encuentro de Jacob con el monje, algo que había ocurrido mientras él estaba desmayado. 

"Muchas vidas, muchos maestros"
Brian Weis

Economia circular

Sort en tenim, de les cooperatives!

Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència "Economia circular, la conversió del residu en recurs" de la @firacandelera.

M'ha impressionat la missió i l'energia dels convidats:  Jordi Mayals de l'Estoc, Kike Sebastià de La Segona Volta i Bruno López de Menjar d'Hort.

Una cooperativa i un comerç tenen moltes coses en comú. Tant se val la forma jurídica. Ambdós som proximitat i una funció social.

Han explicat com s'organitzen, els seus reptes,, els seus èxits i la seva experiència. Mels hauria endut a sopar i anar-los omplint la copa per fer-los xerrar.

Amb aquesta gent hem de seguir parlant. Als que no hagueu pogut venir el proper cap de setmana els trobareu a la carpa de la Fira al Terraplè a prop del carrer del Molí.

Els tres reis d'Orient

Els ambaixadors de la pau
entre la neu avancen,
venen de tots els indrets del món
amb una flama encesa d'esperança.

L'estel de la llibertat ara els fa de guia.
És pedregós el camí assenyalat,
no hi ha dreceres fins l'Establia.

Hi ha un missatge de pau en ses beaces
que trenca les barreres del cor.
No hi ha diferència de races en el camí cap a l'Amor.

D'Orient ens ve un crit
d'unes nacions germanes
que demana solidaritat
amb les injustícies humanes.

Donem la mà, obrim la porta
al germà veí.
No hi ha camins cap a la pau,
la pau és el camí.

Desembre de 1997

Un diari vell

Als quinze dies
evites les passeres;
als quinze anys
 mostres les petjades
de quimeres ja oblidades. 

No recordes la nostàlgia
d'una infantesa gronxada
a la branca d'aquell arbre. 
Fulla reencarnada 
en una crònica 
escrita de matinada. 

Busca l'eternitat el teu autor. 
Mirall dels dies passats, 
has perdut ta lluentor, 
però ens recordes 
que res és fugaç 
ni caduca la tardor. 

L'hemeroteca és el teu celler 
on maduren els millors, 
suportant la vanitat dels homes 
i les misèries d'aquest món. 

Vell diari que engrogueixes 
esdevindràs de nou marró. 
No tornaràs a l'arbre 
ni recuperaràs cap verdor. 

Que ningú estripi ta maduresa, 
no encenguis mai cap foc. 
El teu geni literari, 
estimat i vell diari, 
serà una eterna tardor.

La bruixa dels panellets

Publicat el dia de Tots Sants de 1923 i dedicat a J.V Foix, en Sagarra hi va exposar un magnífic full de ruta de la pastisseria. La seva lectura encoratja el pastisser a renovar la tradició, a no quedar-se emmotllat en l’ “això sempre s’ha fet així” i també alerta de no fer el saltimbanqui a l’obrador per vantar-se d’original.


La diada de Tots Sants, situada entre la festa de la verema i Nadal, ha fascinat les persones de tots els temps i arreu del món. La tardor posa en relació el treball dels homes amb el fruit de la terra i la lenta maduresa de les coses amb l’explosió de sabors. Si els primers freds i les primeres boires arriben aviat, la flaire de les castanyes tot just torrades, una ampolla de vi jove i una safata de panellets en bona companyia conviden a la conversa franca i allargada.
La llegenda diu que el panellet va néixer per a que els campaners reposessin les forces i la gana entre batallada i batallada a la vigília del dia de difunts. De fet el panellet suporta moltes combinacions. Cal lligar i refinar bé el massapà. Ara bé, per menjar-ne cal tenir gana, és una peça de rebosteria densa que fa saltar pels aires moltes beneiteries contemporànies


Fumar a les terrasses

La prohibició de fumar a les terrasses afavorirà el sector de l'hosteleria.  Hi haurà més rotació de taules. Els clients fumadors estaran asseguts, com a mínim, cinc minuts menys. Marxaran més aviat víctimes de l'ansietat. També pujarà la venda dels cafès per emportar. No comprenc els escarafalls del gremi dels restauradors

l'odi

Quin efecte va causar la publicació de "La cabana de l'oncle Tom? @DaleCarnegie ho explica a" Lincoln the unknown". -  ...