Aquesta nit he donat un cop d'ull

als meus papers. Alguns han servit per a encendre el foc; d'altres, els ha fets malbé l'infant. Aquesta mena de censura em plau perquè mostra la indiferència del món natural per les construccions de l'art".

 Lawrence Durrell, 

Quartet d'Alexandria

El petricor és

la olor de la pluja quan arriba al terra. Avui hi ha hagut petricor, una paraula bellíssima

Una senyora de Galícia

 m'ha dit que quan Déu va crear el món, el seté dia va descansar i va posar la seva má sobre Galícia i cada dit va esdevenir una ria.

Jo penso que Déu és forner, va començar a fer el món de nit. Galicia va ser la primera fornada.  Finisterre és un mite mal explicat

Li ha encantat. 

"Les receptes del Motel Empordà"

Heus aquí una altra joia, "Les receptes del Motel Empordà" de Jaume Subirós, Edicions La Magrana del 1992
Amb els amics Carles Joan Pi i Oriol Romeu mirant de posar-hi sentit i criteri. Els platillos de Josep Pla són un bon punt de partida.

Segons en carles Joan, una pastisseria és bàsicament un espai de conversa i plaer. acabem la trobada amb una lapidària d'en Carles: "Ja ningú llegeix Montaigne".

Nunca se saVe”, una mirada a l’arxiu familiar

 “Quan miro una fotografia, l’observo amb la lupa, hi ha alguna cosa que se’m mou en l’interior. És un acte físic, que desencadena un seguit d’emocions. És una cosa adrenalínica.”

Patricia Buckley Martín (Madrid, 1974) és neta del corresponsal de guerra anglès Henry Buckley, que va documentar junt amb Robert Capa i Ernest Hemingway els fets més rellevants de la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Fa 18 anys que la Patricia, per un fet casual, va descobrir en el despatx de la casa familiar de Sitges uns dos mil documents inèdits que daten del 1822 en endavant, de la vida del seu avi i la seva àvia (Buckley-Planas) i des d’aquell dia no ha parat en l’intent de posar-hi ordre. ¿Com és afrontar la descoberta d’un armari ple de capses i àlbum de fotografies i de documents d’una història no viscuda, però tantes vegades sentida dins les parets de la casa familiar? ¿Per on començar, quan apareix el desig i alhora el vertigen d’endreçar, identificar i construir amb els teus propis sentits aquell relat?

https://www.nuvol.com/art/nunca-se-save-mirada-endins-a-un-arxiu-familiar-148514

Martí Monterde: "De la merda surt el veritable sentit de la història"

 Martí Monterde: "De la merda surt el veritable sentit de la història" (nuvol.com)

A Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor, Martí Monterde rellegeix l’obra del gran escriptor, no pas per esmenar-lo, sinó per explicar la importància de llegir-ne tota l’obra, incloses les parts incòmodes. Quedem a la cafeteria de l’Estació de França per parlar de Zweig, la importància espiritual i revolucionària dels cafès, i per què la literatura catalana depèn dels trens que la comuniquen amb Europa.

 A finals del XIX començaments del XX, en un cafè de Viena es podia llegir tota la premsa europea. La joventut de Viena d’aquesta època són Zweig, Joseph Roth, Robert Musil, Karl Kraus, Peter Altenberg… el bo i millor de la literatura del moment i, a sobre, la gent més ben informada d’Europa. Com és possible que Zweig necessités fer unes memòries plenes de desinformació? Perquè és volia fer perdonar, o oblidar, el que va escriure els primers dies de la Primera Guerra Mundial.

De la tristeza.

 " Soy de los más exentos de esa pasión y no la amo ni estimo, aunque el mundo se haya dado a honrarla con particular favor, vistiéndola de prudencia, conciencia y virtud, lo que es necio y bellaco ornanento. Los italianos, más adecuadamente, le han dado nombre malignamente, porque es cualidad siempre nociva y loca. Como cosa cobarde y baja, los estoicos prohíben ese sentimiento"

 Ensayos, Michel de Montaigne

A vegades m'emprenyo

i publicaria coses que l'endemà, amb més calma, esborraria. Durant aquests atacs prefereixo llegir algun passatge agradable. Al capdavall aquests cops de mal geni  duren poca estona. I bé, per tenir un estat agradable imagino que marxo de viatge cap a Itàlia amb Josep Pla. .

 Sensacions d’Itàlia

Una vegada, no recordo qui preguntà a Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria.

–Tenir vint anys –contestà– i fer el primer viatge a Itàlia.

El viatge a Itàlia, com totes les coses vives, està subjecte a accions i reaccions. De vegades passa una mica de moda… Després, sense saber ben bé per què, torna a posar-se en el primer pla de la curiositat. Aquests canvis seran tan absurds com vulgueu, però són reals.

Així i tot, considero que la resposta de Barrès és justa i cabal. Itàlia és el país dels plaers de la sensibilitat. Mentre el món sigui món el viatge a Itàlia serà una de les obres més nobles que l’home podrà portar a cap. Sense el Renaixement –i sobre aquest punt hi ha ben poques persones que hagin meditat una mica– a Europa no hi hauria res, artísticament parlant, que valgués la pena de fer la maleta i anar-ho a mirar.

http://www.lletres.net/pla/QNV/?m=20101208

EL MARADONA DEL POBLE

EL MARADONA DEL POBLE 

Havia estat encantador, el guapo i el pinxo del poble. Pare de dues nenes de mare diferent, les dones solteres i sobretot les que no ho eren sospiraven per ell. Tenia un Porsche desballestat que calia engegar-lo baixada avall. 

 A la vegada era un manetes. Sabia enguixar, pintar, la feina de fuster, manyà, tots, tots els oficis. Era el capità de la comissió de Reis. Les carrosses quedaven impecables. Si el grup de teatre necessitava un decorat especial, podien comptar amb ell. Fins i tot el capellà li demanava que fés el pessebre d'amagatotis de les escandalitzades beates de la parròquia. 

Invertia els guanys al bar. Cada nit de Nadal, emocionat, borratxo i penedit, anava a la casa de les filles a omplir-les de petons i regals. Plorava i demanava clemència i jurava un canvi de vida que durava precisament de Nadal a sant Esteve.

 Una veu recorria el poble: "ai, aquest xicot, si no fos tant... s'hauria guanyat molt bé la vida, amb les mans i l'enginy que té!" Doncs miri, tieta, a les persones les hem d'agafar com un tot. Si no fos per ell, de què hauríeu parlat durant tots aquests anys?

Qui són els Reis explicat a la meva filla

Diumenge a la tarda la meva filla em va preguntar si els Reis d'Orient són els pares. És la primera gran pregunta d'un infant fruit, en aquest cas, d'una tafaneria del pati de l'escola. Portava alguna setmana pensant que havia d'arribar el dia de la pregunta i no sabia com reaccionaríem tots plegats i tampoc tenia del tot preparada la resposta, però sí que tenia algunes intuicions. 

La meva resposta immediata va ser que els Reis no són els pares i vaig començar a repassar el relat de Mateu. Primer de tot vam observar que els tres savis són de races diferents, és a dir, són la humanitat. Ells van veure una estrella al cel. És important trobar la nostra estrella en aquesta vida. Una causa més important que nosaltres, inaccessible, però que ens guia, dóna ritme i et fa saber perquè vius i lluites. 

Pel camí van trobar entrebancs. En aquest cas, Herodes. Pel camí sempre ens trobarem dificultats i males companyies. No cal abandonar l'estrella ni el nostre destí, hem de ser capaços de superar-lo i seguir endavant.

Un cop arribats al destí del viatge, els savis van portar ofrenes. Per tant, l'important no és el que reps, sinó el que ofereixes. L'Establia és la vida, l'eternitat. Què oferim nosaltres al món, a la vida. 

Tornant a la pregunta inicial. Els Reis són els pares? Els Reis som tots, els pares, els fills, tota la humanitat. Què oferim al món i a la vida. Oferint, trobarem màgia, il·lusió, els maldecaps i sorpresa Els savis d'Orient van portar presents i van rebre molt més del què podien esperar. Creure en els Reis és creure en nosaltres mateixos. 

Va ser una conversa important, potser la primera conversa de temes seriosos amb ella. I va ser molt emocionant i al final em va dir què esperava encara amb més ganes l'arribada dels Reis.

La Rambla que vindrà

Els digitals van plens dels efectes de la COVID sobre la Rambla. Sense la pandèmia, les notícies de l'agost parlarien de la turismefòbia, que som un país de cambrers, dels productes extraterritorials que s'hi ofereixen, del model de ciutat, de la desconexió entre aquest passeig i el pais, etc.

El fet és que actualment la Rambla és buida i encara és aviat per saber com serà després de la COVID, és a dir, com serà el món un cop haurem superat la pandèmia. La Rambla és el món, el món és la Rambla. Això ho explica molt bé Enric Vila al llibre "Breu història de la Rambla". Es diu que a l'agost hi ha més temps per llegir i els amics, els diaris, les ràdios recomanen llibres. Jo recomano aquest.  Vila hi transcriu el fragment de les memòries de Barack Obama a Barcelona:

"A les seves memòries, el president dels Estats Units, Barack Obama, també parla del passeig. Obama va venir a Europa buscant-se a si mateix i, esclar, algú que es busca a si mateix no pot deixar de passar per Barcelona. Quan va arribar a la ciutat, l'acompanyava un desconegut que se li havia enganxat durant el viatge. <<com es deia aquell home? No ho sabria dir, només sé que estava famolenc i que era lluny de casa; era un de tants fills de les excolònies -algerians, antillans,, pakistanesos- que travessava les barricades dels seus antics amos, mirant d'organitzar la seva invasió esparracada i atzarosa.>> Obama explica que tot anant cap a la Rambla es va sentir com si conegués aquell home perfectament, <<com si venint de dos extrems oposats de la terra, tots dos estiguéssim fent el mateix viatge>>. És a dir, que abans de trepitjar el passeig el mite ja l'havia seduït. La Rambla com si fos Roma o la Meca".

Sabem com és la Rambla durant la pandèmia, una escenificació del parèntesi de la globalització, de la llibertat condicional en la que viu el planeta, una pausa de la llibertat, de la brutal crisi ecònomica, una metàfora del canvi de model que arribarà sí o sí, un nou paradigma no escollit. No sabem com serà, si tornarà a ser un emplaçament turístic, si serà comercial, artístic, cultural, una àgora mundial. El geni barceloní sempre s'hi ha adaptat. La Rambla sempre serà el mirall dee la quotidianitat i no valdrà dir "ja no és el que era". Mai ha estat el que era. Ah, i per saber com ha estat la Rambla en les diferents èpoques compreu i llegiu el llibre d'Enric Vila.

MOSQUES I MOSQUITS

     La natura

diligent ens procura

     una bèstia

per a cada molèstia.

       Si a les fosques

ja no piquen les mosques,

       hi ha els mosquits,

que treballen de nits.

@pere_quart

La llei de l'antiga marina

Segon viatge

1922

Per la primavera de l'any  1922, no recordo bé si el mes d'abril o maig, el "Catalònia", ja completament agençat, reposava sota el pont Alexandre, a tocar de la Plaça de la Concòrdia. Allí el vaig prendre amb alguns amics per assajar-lo en un viatge de riu, car jo tenia el propòsit de dur el "yacht" al Mediterrani, sense donar la volta a la Península Ibèrica i passant per rius i canals a través de França.

Vaig decidir anar pel Sena a Deauville.

En aquest viatge vaig poder apreciar com la navegació per riu és menys interessant que la de mar i com el pas constant de les escluses el torna pesat i monòton. Tant fou així que, després de passar uns pocs dies a Deauville, i tornar amb el vaixell fins a Le Havre, vaig decidir prendre el tren fins a París, mentre el "Catalònia" tornava amb els mariners al pont Alexandre.

Acabat el primer viatge, jo havia acomiadat la tripulació alemanya que m'havia reclutat el capità, un veritable llop de mar, que en dies brillants d'Alemanya comandava un transatlàntic i que, ara, després de la caiguda, havia romàs sense col·locació i en aquell ambient de pessimisme que regnava al seu País durant un parell d'anys després de la desfeta de 1918, va considerar una immensa sort per a ell de poder pujar al pont d'una embarcació, endossar-se l'uniforme de marí i comandar encara que fos un barquet tan modest com el "Catalònia". Molts anys després vaig llegir el seu nom junt a una gesta heroica: comandava ell un transatlàntic que va tocar una roca prop de terra; el vaixell s'anà enfonsant; tot el passatge pogué salvar-se; igualment es salvà la tripulació, i damunt del buc no hi quedà més que ell, el capità. Des de terra el cridava tothom perquè es salvés, però ell, vell marí, anava a complir una terrible llei de la vella marina teutònica que, navegant amb mi, m'havia explicat més d'una vegada: el capità ha de morir amb el vaixell; quan el capità torna a terra sense el vaixell, queda deshonrat per sempre. I així, l'antic capità del "Catalònia" va morir frec a frec de terra, enfonsant-se amb el vaixell que comandava".

Francesc Cambó

"Memòries"

Diumenge, 18 de juliol de 1936. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues

Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:

"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "

14 de juliol

"Si la Revolución francesa tuviera que repetirse eternamente, la historiografía francesa estaría menos orgullosa de Robespierre. Pero dado que habla de algo que ya no volverá a ocurrir, los años sangrientos se convierten en meras palabras, en teorías, en discusiones, se vuelven más ligeros que una pluma, no dan miedo. Hay una diferencia infinita entre el Robespierre que apareció sólo una vez en la historia y un Robespierre que volviera eternamente a cortarle la cabeza a los franceses. Digamos, por tanto, que la idea del eterno retorno significa cierta perspectiva desde la cual las cosas aparecen de un modo distinto a como las conocemos: aparecen sin la circunstancia atenuante de su fugacidad. Esta circunstancia atenuante es la que nos impide pronunciar condena alguna. ¿Cómo es posible condenar algo fugaz? El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia; todo, incluida la guillotina."

Milan Kundera a "la insoportable levedad del ser": 

El passat que torna

Winston Churchill, Cristòfol Colom, Fra Juníper Serra, Miguel de Cervantes. Insospitadament aquests han estat uns protagonistes de les conseqüencies que ha portat l'assassinat de George Floyd. Un revisionisme històric. El racisme torna a treure el cap als mitjans de comunicació amb un enfocament erroni. 

Cada generació té dret a llegir la història amb els seus prismàtics i els seus microscopis. I amb els nostrtes prejudicis, dels quals cap generació se'n salva. Chesterton deia que la perspectiva és una visió còmica de la realitat.

Qui més m'ha agradat com ha tractat aquesta dèria revisionista és Lluís Foix al seu article La historia revisitada

No se trata de juzgar el pasado con la mirada del presente, sino de abrir el campo de los matices, las valoraciones que resisten el paso de los siglos, el contextualizar sin olvidar las circunstancias de cada momento.

 

La nit de Sant Joan

La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic. Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia. 

La flama del Canigó que passarà per tants pobles  n’és un gran exemple. La nit de sant Joan és procliu a la màgia. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres. Durant segles es deia que les donzelles que es mullessin la cabellera a la font del carrer de l’Avellana de Barcelona tindrien garantit el casori en l’any proper. Tot i que aquest carrer de la Barcelona vella va desaparèixer amb la reforma urbanística de principis de segle XX, la màgia mai desapareix, és una energia que es transforma. I ves, l'estat d'alarma ha desaparegut, esperem que per sempre més, a la vigília de la revetlla de Sant Joan  I que cadascú trobi la seva font de l'avellana.

La ciudad antigua. Fustel de Coulanges

Afortunadamente, el pasado no muere nunca del todo para el hombre. El hombre, es cierto, puede olvidarlo, pero continúa albergándole en su interior. Pues el hombre, tal como se ofrece en cada época, es el producto y el resumen de todas las épocas anteriores. Si penetra en su alma, puede hallar de nuevo y distinguir estas distintas épocas según lo que cada una de ellas dejó en él. 

La ciudad antigua 

Fustel de Coulanges

Longfellow El Salmo de la Vida

No me digas lamentándote,
¡la vida no es más que un sueño vano!
Puesto que muerta está el alma que dormita
y las cosas no son lo que parecen.

¡La vida es real!, ¡la vida es grave!
Y la tumba no es su meta.
Polvo eres y en polvo te convertirás,
no se refería al alma.

Ni el goce, ni el pesar
son a la postre nuestro destino;
es actuar para que cada amanecer
nos lleve más lejos que hoy.

El tiempo es breve y el arte es largo
y nuestros corazones, aunque bravos y valerosos,
todavía, al igual que tambores sordos,
tocan marchas fúnebres hacia la sepultura.

En el extenso campo de batalla de este mundo,
en el campamento de la vida,
¡no seas como buey mudo aguijado!
¡sino héroe en el conflicto!

¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.

¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.

Huellas por las que quizás otro que navegue
por el solemne océano de la vida,
un hermano náufrago desolado,
al verlas, vuelva a recobrar la esperanza.

En pie y manos a la obra,
con ánimo para afrontar cualquier destino.
Logrando y persistiendo,
aprendiendo así a trabajar y a esperar. "

Muchas vidas, muchos maestros. Brian Weis

He tenido varios pacientes que pasaron por experiencias cercanas a la muerte. El relato más interesante fue el de un próspero comerciante sudamericano, con quien mantuve varias sesiones de psicoterapia normal, unos dos años después de acabar con el tratamiento de Catherine. Jacob había perdido la conciencia al ser atropellado por una motocicleta; eso ocurrió en Holanda, en 1975, cuando él tenía treinta y pocos años. Recuerda haber flotado por encima del cuerpo, contemplando la escena del accidente, viendo la ambulancia, el médico que le atendía las heridas, la muchedumbre de curiosos, cada vez mayor. Luego cobró conciencia de una luz dorada, en la distancia; al acercarse a ella, vio a un monje vestido con un hábito pardo. Ese monje dijo a Jacob que aún no era tiempo de morir, que debía regresar a su cuerpo. Él sintió la sabiduría y el poder del religioso, quien también le relató varios acontecimientos futuros que ocurrirían en la vida de Jacob; todos se produjeron. Jacob volvió rápidamente a su cuerpo, que ya estaba en la cama de hospital; recobró la conciencia y, por primera vez, experimentó un intensísimo dolor.

En 1980, mientras viajaba por Israel, Jacob (que es judío) visitó la Cueva de los Patriarcas, en Hebrón, sitio tan sagrado para los judíos como para los musulmanes. Tras la experiencia vivida en Holanda, se había vuelto más religioso y rezaba con frecuencia. Al ver la mezquita cercana, se sentó a rezar con los musulmanes presentes. Al cabo de un rato se levantó para marcharse. Un anciano musulmán se le acercó para decirle:"usted es diferente de los otros. —El anciano hizo una pausa y lo miró con atención antes de continuar—: Usted ha visto al monje. No olvide lo que él le dijo".

Cinco años después del accidente, a miles de kilómetros de distancia, un anciano conocía el encuentro de Jacob con el monje, algo que había ocurrido mientras él estaba desmayado. 

"Muchas vidas, muchos maestros"

Brian Weis