L'exemple de Berlusconi
Em costa d'entendre l'animadversió dels que a Catalunya s'autoproclamen "progressistes i d'esquerres" pel Sr. Berlusconi. La raó no pot ser el fet que domini la televisió i una bona part de la premsa a Itàlia, a través de les quals influeix en la política del país i deixa sense veu mediàtica els seus opositors.
I dic que no pot ser, o almenys no seria lògic, perquè a Catalunya el partit socialista i els seus amics del govern han fet exactament el mateix. Aquests darrers temps, amb motiu de la que ja s'anomena "la crisi del 3%" la parcialitat ha quedat tan manifesta i els atacs han estat tan agressius que gairebé fa vergonya. I els mitjans informatius estatals i comunitaris, gairebé tots, amb comptades excepcions, han aconseguit la mateixa fi que ells atribueixen malignament a Berlusconi; i CiU, el partit majoritari del Parlament de Catalunya, avui a l'oposició, ha perdut la possibilitat, que la TV i la premsa li han negat, de defensar-se dels atacs que rep i que afecten igualment els seus acusadors.
¿Com s'han finançat l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, controlats pels socialistes i els seus amics durant més de 20 anys?
El problema, molt probablement, el va resoldre el Sr. Maragall en ple Parlament, quan va perdre el control de les seves paraules.
Enric Vila Casas
Barcelona
Els amics catalans de Berlusconi
L'AVUI publica una carta al director d'Enric Vila Casas (Barcelona) sobre la capacitat per a analitzar els dèficits democràtics aliens per part de l'esquer-ra. Berlusconi no és, de ben segur, el polític que vull per al meu país. Fa tant de temps que en sentim a dir de tots colors que, si fos una mica més ingenu del que sóc, arribaria a pensar que visc en el millor dels mons possibles i que aquí no n'hi ha, de berlusconistes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Incerta glòria de Joan Sales.
De jovenet pensava que era un llibre religiós i m'atreia i em feia por "... La set de glòria es fa, en certs moments de la vida do...
-
Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició ... -
El panettone té la màgia del seu origen humil i popular. Es diu que va néixer a la cort del duc Ludovic Sforza a la nit de Nadal de 1496. El... -
els agrada solucionar problemes sense posar mala cara
9 comentaris:
Aplaudeixo fervorosament el teu text :)
Una pregunta, perquè em trobo més sovint del que voldria enllaços al blog de l'Arcadi Espada/Espasa, en blogs com aquest ?
No ho puc entendre, citar el seu blog com a quelcom suposadament "objectiu" o ja tant sols "periodístic" ... Seria un més que digne columnista de libertaddigital o de la razon ... I a més molt ben vist, ja se sap que els catalans que odien Catalunya a l'estat se'ls rifen (aka Boadella). I la gent (de les espanyes) aplaudeix amb les orelles els seus textos biliars.
No sé ben bé què vols dir amb l'expressió "en blogs com aquest"...
Ai, l'objectivitat! No crec que hi hagi blogs objectius i qui digui que ho és serà una senyal que és bastant insuportable. En Berlusconi deu pensar d'ell mateix que és objectiu, oi?
D'altra banda, molts dels posts de l'Espada són lúcids. L'enemic del periodisme, per a mi, no és la subjectivitat, ni molt menys, sinó la mandra a l'hora d'argumentar i els recursos previsibles i insubstancials. No hi ha res pitjor que, tot llegint un article, se sàpiga com acaben les frases. Ser un bon periodista és difícil, per això n'hi tants pocs de bons. A més, ell és un torracollons amb consistència, la qual cosa és una virtud, òbviament.
En blogs com aquest vull dir en blogs on la demagògia i el populisme no hi fa forat, ni tampoc el pseudolerrouxisme i l'autoodi aquell tan típic, amb els arguments de sempre de la tribu (vidalquadratics) i tal.
D'altra banda no parlo només de la subjectivitat, parlo de manca argumentativa general (parlo de tots els temes que afecten als catalans). Sense anar més lluny en té un ara mateix a la portada sobre el dèficit fiscal, que comença, crec recordar, amb alguna cosa semblant a això: "el gobierno regional (de la bella y entrañable region, podriamos decir) de Cataluña quiere reducir su contribución ...". L'entreparèntesi és meu. Aquest article, a part del tuf ranciolibredigitalista, posa el l'ènfasi en:
1) les preposicions que usa un o altre conseller del gobierno regional nacionalista excluyente mitómano (gran tema, clau sens dubte i segurament proper eix central de grans futures tesis).
2) que el fet que la meitat de la població catalana actual sigui directa o indirectament procedent de territoris espanyols (les onades immigratories del tardofranquisme, i no tant tardo, també), justifica el dèficit (espoli?) fiscal per sí mateix: en tenir lligams afectius i sentimentals amb aquestes regions d'orígen, el dèficit i l'espoli no existeix, car ho deuen fer de gust (ja em perdonaras ni no qualifico l'argument de lúcid, ni de paradigma de l'argumentació, ni de recurs poc previsible, per citar alguns dels teus adjectius).
Ens llegim.
D'altra banda, no és només per aquest text (que ja podria ser, i per cert no et perdis els comentaris que els seus lectors en fan. Oh si, vuelva a hacerlo ... Espero que no esquitxin la pantalla, els fans de Boadella), com deia d'altra banda vaig tenir la mala sort de llegir Contra Catalunya (en Ñ en l'original). Dic mala sort i també podria dir-ne massoquisme. M'esperava un alegat suposadament no-nacionalista (constitucionalista, por lo tanto) contra tot el que fes olor de catalanisme (nacionalismo catalan etnicista bla bla).
De vegades, és trist veure que quan faig suposicions d'aquesta mena la solc encertar. I va ser trist constatar, en haver-lo llegit, que era exactament el que n'esperava.
El fet que personatges com en Boadella, l'Espada o el Vidal-Quadras posin tan nerviosos als nacionalistes catalans és un símptoma de debilitat pròpia. El problema mai és el que puguin dir, sinó la reacció infantil que provoquen. L'autèntic problema és que aquest país és molt tou.
I una última consideració sobre el dèficit fiscal. En comptes de fer l'imbècil des de fa més de trenta anys -i seguim fent-lo-, hem de saber si el volem o no. Una vegada més, disculpa, aquest país està en fase infantil-adolescent.
Hi estic d'acord (sobretot en el tema del dèficit).
Pel que fa a la primera part, espero que no ho diguis per mi (no crec que sigui una reacció infantil, de l'estil "mal parit de merda"). En tot cas estic d'acord en que sovint provoquen rallades als catalanistes -incís: si sóc catalanista sóc nacionalista català? I si ets espanyolista, com aquests, no ets nacionalista ? Pregunto-. I també provoquen una onejada de palles mentals des de Fraga en direcció Àfrica (i també dels que, malgrat ells, viuen ací).
Salut!
No, home, no ho deia per tu! Simplement, com tu deies, aquests jocs d'acció-reacció nacionalistes cansen. Gràcies per aquest grapat de missatges!
Exactament !
Precisament per això cansa veure com es dóna "corda" a la gent com Boadella o Espasa, els més nacionalistes de tots, els del "tarro de las esencias".
Salut
De feixisme autòcton n´hi ha hagut sempre, no ens hem de sorprendre de declaracions com les d´un tal Boadella, Espasa, que sota el cognom que ens pot sonar català, critiquen el catalanisme, fent creure a la gent quelcom irreal. La veritat és que el cognom no vol dir res. És trisc veure els espanyols com ens insulten però ho és encara més si ho fan desde casa. Els catalans que estimem la nostra llengua i cultura no ho hem permés ni ho permetrem mai això. Via fora gent que ataca al català perquè també ataca catalunya!! Llibertat per a Catalunya lliure!!
Publica un comentari a l'entrada