La carretera de Cardona a El Miracle. El turisme al Solsonès

Com cada estiu passarem uns dies al Solsonès. De sempre m'he preguntat per la presència del turisme a aquest país i em fixo en com es va desenrotllant. Les masies on hi havien arribat a viure dotze persones de la mateixa família han esdevingut cases rurals amb tant d'èxit que ara mateix no n'hi ha cap de disponible per a ser llogada. El santuari del Miracle, que és un dels fars de la comarca, també s'ha preparat per al turisme espiritual, que ja fa anys que va a l'alça a tot arreu. 

A les viles de Cardona i Solsona hi sovintegen els forasters, prou ho sap el comerç. Malgrat que els restaurants de la comarca omplen els caps de setmana, diria que no hi ha cap invasió violenta durant els periodes de vacança dels habitants de ciutat. La zona més desenvolupada però, és sant Llorenç de Morunys per la seva geografia muntanyenca. La gent vol muntanya, em va dir un arquitecte.

També hi ha famílies que s'hi han establert tot l'any. L'escola és plena i han hagut d'ampliar-la. 

L'urbanisme i el paisatge han estat respectats. El paratge és més aviat pla, amb pujades suaus i assoleiades. Les masies seculars són fites, vigies del pas generacional i de la carretera que passa enmig dels camps de cereals i els boscos. Un caminant modest com jo pot anar perfectament de Riner al Miracle. D'altra banda, Pinós, el centre geogràfic de Catalunya i plaça carlina, no és cap exageració dir que ben bé podria ser la Toscana catalana. 

D'aquests aspectes Manuel Ibáñez Escofet en parla en aquest article, escrit -atenció!- el 1964.

PARAULES I EFICÀCIA

Un esdeveniment familiar em portà al santuari del Miracle. Qualsevol viatge, per modest que sigui, serveix per a explicar-nos quelcom que abans només intuíem i aquest també ha servit. Ignoro si els meus lectors coneixen el paratge. Crec que Cardona amb el seu castell i la seva muntanya de sal-, el Miracle  -amb un dels millors altars barrocs de Catalunya-, i Solsona -amb el seu fort caràcter d'antiga ciutat- formen un trinagle turístic de primera categoria, de reserva per al dia que el turisme deixi d'ésser exclusivament un bany de sol. Cosa que ha d'esdevenir-se un dia o altre.

    Doncs bé, la carretera de Cardona a el Miracle té una absurda frontera que inventaren les estructures del segle passat: la província. Mentre la carretera travessa la de Barcelona, és asfaltada; quan arriba a la de Lleida, és l'inhòspit camícarreter de la llegenda negra. Un salt brusc, una trallada. Problemes de Diputacions, diran alguns. I jo preguntaré: Què són problemes de Diputacions? Com podeu explicar a un turista estranger, que salta de l'asfalt més o menys amable, amb les seves basllestes, al cantell punxegut, al sot atrevit, a la grava que desfà els pneumàtics, a la rodera que trenca la direcció, que a Espanya hi ha coses que es diuen "Diputaciones Provinciales"?

    Crec que, com moltes altres institucions, les Diputacions a la manera clàssica estan en crisi, perquè no responen a una realitat geogràfica i econòmica. La província no és un brou de cultiu, perquè el món s'ha fet petit i hi ha una iterdependència que obliga. Jo -gràcies a Déu- no sóc dels que viuen esclaus del vell significat de les paraules, sinó, en tot cas, de l'eficàcia. I veient el violent salt de cardona al Miracle, vaig comprendre que es necessitava un organisme administratiu superior, a escala regional, que coordinés els recursos i necessitats de les diverses Diputacions, la geografia i vida econòmica i humana de les quals fossin interdependents. Si dic Mancomunitat, els esclaus dels vells conceptes s'escandalitzaran. Però en nom de l'eficàcia -que és una paraula actualíssima- jo demanaré una Mancomunitat, o una Federació, o una Agrupació. El nom mai ha fet la cosa.

    El que és evident és que no pot exhibir-se sense vergonya aquell intolerable tallament de carretera, perquè el ministre Javier de Burgos organitzà Espanya en províncies. Allò sí que és vell. L'eficiència -s'anomeni com s'anomeni- mai no ho és.

Publicat el 12 de febrer de 1964 a El Correo Catalán