¿Y si gana Bush?
A LOS EUROPEOS NOS gustaría dictar, desde aquí, la política que seguir por EE.UU.
¿Quién ganará: Bush o Kerry? Todo el mundo está pendiente de las elecciones en Estados Unidos. La campaña electoral se sigue en Europa con tanto interés como en Utah o Arkansas; éstas son unas elecciones que no resultan ni ajenas ni indiferentes para nadie. Si de lo que se tratase de demostrar es que vivimos bajo la dependencia de EE.UU., se ha conseguido. Desde las colonias vivimos con ansiedad lo que puede ocurrir en la metrópoli. Queremos y manifestamos nuestra voluntad de no depender de EE.UU., pero vivimos pendientes de su más pequeño latido, de sus suspiros, de sus más insignificantes movimientos.
Somos, en la Vieja Europa, mayoritaria y frívolamente antiamericanos. Fundamentalmente anti-Bush, pero también antiamericanos.Ynuestro drama, como europeos, es que dependemos de ellos: nuestra economía está condicionada por su crecimiento, nuestro bienestar se ve amenazado cuando el suyo se inquieta, nuestra investigación vive a remolque de lo que desde allí se realiza, y nuestros intelectuales han renunciado a crear por el gusto -o impotencia- de criticarles.
Nos gustaría a los europeos que los norteamericanos hicieran la política que desde aquí les dictáramos.
Ellos deberían ser la fuerza, nosotros la inteligencia. A ellos les correspondería la desagradable tarea de ser los policías del mundo; a nosotros decidir qué y cómo debe vigilarse. Y por esto nos gustaría que ganase Kerry. No por creer que con él se trabajaría mejor, sino sólo porque ya sabemos que con Bush no hemos podido trabajar bien: no ha hecho lo que nosotros queríamos. No ha sido obediente al poder civilizador de la Vieja Europa. ¿Lo será Kerry? No parece que su propuesta de política exterior y de seguridad en el mundo difiera sensiblemente de la de Bush, pero los europeos ven en Kerry la esperanza que Bush les niega. Pero, ¿y si gana Bush? ¿La Europa que ha votado en su contra qué va a hacer? Seguramente, de entrada, felicitarle por su victoria, para, seguidamente, declarar que estamos dispuestos a colaborar con él para asegurar la paz en el mundo. Pero Bush ya sabrá que a pesar de que Europa no le quiere, no habrá sido necesario su cariño para ganar en EE.UU. Y, quizás, pueda decidirse a prescindir de los europeos; no vale la pena discutir con ellos, basta con ignorarlos. Lo tenemos complicado. Si gana Kerry, sólo nos sirve para un suspiro; si gana Bush, no podemos ni engañarnos. Kerry, con su victoria, aligera nuestra situación; pero el problema sigue estando ahí: detestamos depender de EE.UU. pero hace muchos años que hemos decidido hacer de esta sumisión el motor de nuestro progreso, la clave de nuestra paz y la garantía de nuestra libertad. Y Kerry, quizás no de entrada, también nos los recordará. Pero, ¿y si gana Bush?
I si guanya Bush?
Malgrat que em salto l'any de plor que estableixen els Usatges, us penjo un article que, sincerament, m'hauria agradat escriure. I ho ha fet una persona que no és el dimoni de la meva devoció. Tot i que crec que no se li ha de fer massa cas, avui estic d'acord amb ell i, per tant, no desaprofitaré l'ocasió, car sóc conscient que passa poquíssimes vegades. Té la paraula el senyor Roca i Junyent:
Tancat per defunció
TdQ, hi ha vida després del blog? Ens parlaràs des de més amunt, encara? Crearàs el blog dels esperits? Bon vent i barca nova.
Trigaré uns dies a escriure. El motiu no és que hagi ingressat en un centre de desintoxicació de blogadictes. El ribot no s'ha rovellat. D'altra banda, per fusta, rai. Estic de dol.
Trigaré uns dies a escriure. El motiu no és que hagi ingressat en un centre de desintoxicació de blogadictes. El ribot no s'ha rovellat. D'altra banda, per fusta, rai. Estic de dol.
Segona part. Filologia catalana per a kurds ( i curts)
Ampliem informació. Vilaweb també es refereix al discurs de Leyla Zana amb una versió ben diferent:
L'ex-diputada kurda Leyla Zana parla en català al Parlament europeu en rebre el premi Sakhàrov
L'ex-diputada kurda, Leyla Zana, guanyadora del premi Sakhàrov a la llibertat de pensament, ha saludat en català el Parlament europeu, en el moment d'agrair el guardó que no va poder recollir l'any 1995 perquè era a la presó. Zana ha recordat que va ser empresonada 'per traïció i incitació contra la unitat de la pàtria' per una intervenció en kurd al Parlament turc. Zana, que també ha parlat en kurd, turc i espanyol, ha recordat que va ser la primera kurda diputada del parlament turc i, que en la presa de possessió, havia promès en kurd de lluitar perquè els kurds i els turcs poguessin viure junts en un marc democràtic. Un tribunal d'Ankarà va condemnar-la, amb més activistes kurds, a quinze anys de presó, i n'hi ha passats deu (va sortir-ne el juny passat). Zana ha demanat al govern turc que cerqui una solució democràtica al 'problema kurd' i s'ha manifestat favorable a l'adhesió de Turquia a la UE perquè beneficiaria la pau. El president de l'Eurocambra, el català Josep Borrell, ha saludat en kurd, però després s'ha adreçat a Zana en turc perquè, ha dit, 'també és la seva llengua'. En parlant dels pobles d'Europa Zana ha esmentat 'els catalans', en peu d'igualtat amb 'els alemanys' o 'els polonesos'.
La part de la intervenció en català de Zana ha estat traduïda amb normalitat a les altres llengües, contràriament a allò que va passar no fa gaire, en la intervenció de l'eurodiputat Bernat Joan (ERC).
Lliçons de filologia catalana per a kurds (i curts)
El Parlament Europeu atorga cada any el Premi Sakharov a una persona que hagi destacat en la defensa dels drets humans. Auest any li han donat a Layla Zana, una diputada kurda. Dues paraules del discurs de la guardonada van causar una gran hilaritat a l'activista i eurodiputat Aleix Vidal-Quadras. Ho explica avui a La Razón, com una d'aquelles anècdotes que quan et succeixen penses immediatament que demà ho explicaràs als companys de feina a l'hora del tallat. Sembla que va passar per a que en Vidal-Quadras pogués escriure un article.
Diferencias artificiales
Aleix Vidal-Quadras
En la sesión plenaria del Parlamento Europeo celebrada ayer en Bruselas intervino como invitada de honor la ex diputada y activista kurda Layla Zana, que ha estado diez años encarcelada en Turquía acusada de terrorismo y conspiración contra el Estado. Su reciente liberación tras la repetición del juicio que la condenó, realizado esta vez con plenas garantías procesales, se ha interpretado como una muestra de la voluntad inequívoca del Gobierno de Erdogan de satisfacer los criterios exigidos de cara al inicio de las negociaciones de ingreso de su país en la Unión Europea. En su discurso, esta mujer diminuta y resuelta quiso tener un gesto de deferencia hacia José Borrell, el presidente de la Cámara, que le había dirigido en su presentación previa una breve frase en kurdo, y anunció con deliberado énfasis que iba a su vez a saludarle en catalán. Gran aplauso en el hemiciclo, delirio de sus señorías nacionalistas catalanes y vascos, y silencio reverente en espera de las palabras mágicas que harían reverberar las paredes de la sala con los ecos de la identidad presuntamente oprimida. Pues bien, Layla Zana se volvió hacia el sitial presidencial y pronunció en perfecto y nítido castellano dos escuetos vocablos: «Muchas gracias».
El regocijo entre los españoles presentes fue considerable y la consternación de la tropilla nacionalista fácil de imaginar. La oradora, por supuesto, era incapaz de distinguir entre el castellano y el catalán, que a sus oídos debían sonar idénticos, y a la hora de manifestar su reconocimiento, como aquel personaje que hablaba en prosa sin saberlo, utilizó la lengua española convencida de que se expresaba en catalán. En su intervención, y como muestra de su respeto a la pluralidad lingüística y cultural, hecho del que nuestros nacionalistas debieran tomar buena nota, recurrió primero al kurdo y posteriormente al turco y dejó perfectamente claro que su deseo era que una fórmula adecuada de autonomía política condujera a la pacífica convivencia de kurdos y turcos sin menoscabo alguno de la integridad territorial del Estado turco. Es decir, que la señora Layla Zana, Premio Sakharov del Parlamento Europeo y heroína de los amigos Bernat Joan, Josu Ortuondo e Ignasi Guardans, pedía para el colectivo kurdo de Turquía lo que la Constitución de 1978 ha venido garantizando a los diferentes territorios, lenguas y culturas españoles desde hace un cuarto de siglo.
El error inocente de confundir dos lenguas románicas tan próximas entre sí simbolizó en la casa de la democracia europea, integradora y armonizadora de la diversidad por antonomasia, la artificialidad de ciertas diferencias, exacerbadas y exaltadas hasta el paroxismo por los apóstoles del particularismo, cuando en realidad son tan nimias que alguien ajeno a las mismas y, por tanto, inocentemente objetivo, es incapaz de percibirlas.
L'avortament
E-notícies :
Més de 16.000 catalanes van avortar l'any passat
Segons dades del Departament de Salut, durant l’any 2003 es van realitzar interrupcions voluntàries de l’embaràs en un total de 26 centres de Catalunya, dels quals 16 són centres hospitalaris i 10 són extrahospitalaris. L’any 2003 es van realitzar 16.605 interrupcions voluntàries de l’embaràs a Catalunya. Aquesta xifra suposa una disminució del 0,6% respecte de les enregistrades l’any 2002. Pel que fa a la nacionalitat de les pacients 812 tenen nacionalitat estrangera. Les procedents del Regne Unit van ser 14, la qual cosa representa un 1/1.000 (0,08%).
No sé si són molts o pocs o si les dades són correctes. De tota manera, em posiciono. He mirat d'entendre de la manera més racional que sóc capaç els motius de certs sectors femenins que defensen l'avortament i reconec que no m'en surto. Em causa una repugnància especial i no me'n sé avenir més quan hi ha tota mena d'anticonceptius i la píndola del dia després. Potser és que la interrupció voluntària de l'embaràs sense cap motiu no és racional.
La situació és molt diferent de fa trenta anys i el discurs no pot ser el mateix. Se m'en fot del que diguin els cardenalots romans. Tampoc entraré en les disquisicions per esbrinar a partir de quina estmana és pot coniderar que hi ha vida. És el fet en sí que el trobo penós.
Crec, però, que la llei espanyola és raonable i accepto l'avortament amb total normalitat en els supòsits d'agressió sexual i de perill per a la vida de la mare. Ara bé, i la resta? Quan escolto algú que demana la supressió de límits temporals i de supòsits m'escandalitzo. Aquest discurs és conservador o progre? Se me'n fot.
Més de 16.000 catalanes van avortar l'any passat
Segons dades del Departament de Salut, durant l’any 2003 es van realitzar interrupcions voluntàries de l’embaràs en un total de 26 centres de Catalunya, dels quals 16 són centres hospitalaris i 10 són extrahospitalaris. L’any 2003 es van realitzar 16.605 interrupcions voluntàries de l’embaràs a Catalunya. Aquesta xifra suposa una disminució del 0,6% respecte de les enregistrades l’any 2002. Pel que fa a la nacionalitat de les pacients 812 tenen nacionalitat estrangera. Les procedents del Regne Unit van ser 14, la qual cosa representa un 1/1.000 (0,08%).
No sé si són molts o pocs o si les dades són correctes. De tota manera, em posiciono. He mirat d'entendre de la manera més racional que sóc capaç els motius de certs sectors femenins que defensen l'avortament i reconec que no m'en surto. Em causa una repugnància especial i no me'n sé avenir més quan hi ha tota mena d'anticonceptius i la píndola del dia després. Potser és que la interrupció voluntària de l'embaràs sense cap motiu no és racional.
La situació és molt diferent de fa trenta anys i el discurs no pot ser el mateix. Se m'en fot del que diguin els cardenalots romans. Tampoc entraré en les disquisicions per esbrinar a partir de quina estmana és pot coniderar que hi ha vida. És el fet en sí que el trobo penós.
Crec, però, que la llei espanyola és raonable i accepto l'avortament amb total normalitat en els supòsits d'agressió sexual i de perill per a la vida de la mare. Ara bé, i la resta? Quan escolto algú que demana la supressió de límits temporals i de supòsits m'escandalitzo. Aquest discurs és conservador o progre? Se me'n fot.
Piquiponada
Rodamots.com ofereix de dilluns a divendres la possibilitat de rebre per correu electrònic un mot o una expressió. El d'avui és "piquiponada" (f)
Error de lèxic per confusió del significat de paraules o frases fetes, com ara «hemicirco» per «hemiciclo», «llengua vespertina» per «viperina», «condicions aquàtiques» per «acústiques», etc.És clar, doncs, que Joan Clos és un digne successor de Pich i Pon. I més quan he llegit aquest fragment de les memòries de Cambó:
També: pich-i-ponada
[Etimologia -- Dels cognoms del polític lerrouxista Joan Pich i Pon (1878-1937).]
És el cas de dos epònims que designen un 'lapsus linguae' hilarant: 'spoonerism' en anglès i 'piquiponada' en català. Totes dues denominacions provenen de personatges públics coetanis que en el seu dia es van fer populars per les seves constants relliscades verbals. L'anglès era el reverend William A. Spooner (1844-1930), un professor d'Oxford capaç de confondre «a half-formed wish» (un desig creixent) amb «a half-warmed fish» (un peix a mig fer) en un discurs inaugural en presència de la reina Victòria. El català es deia Joan Pich i Pon (1878-1937) i va arribar a ser alcalde de Barcelona. Pich era capaç de parlar de la batalla de «Waterpolo», esmentar el «conflicte nipojaponès» o aconsellar de prendre les coses en «petites diòcesis».
Màrius Serra, Verbàlia (Barcelona: Empúries, 2000), pàg. 28
*** Un epònim (mot format amb el prefix grec «epí», que significa 'sobre', i la forma sufixada del mot grec «ónyma», que significa 'nom') és un mot format a partir d'un personatge (real o fictici), com ara «pantagruèlic» (del personatge Pantagruel, de Rabelais) o «cicerone» (derivat de Ciceró, polític, escriptor i orador romà). Aquesta setmana en veurem uns quants. ***
L'exposició InternacionalFrancesc Cambó, Memòries (1876-1936) (Barcelona: Alpha,1981), pàgines 218-220
Fou llavors quan se'm féu un oferiment que durant alguns dies em tingué indecís: el d'una de les dues Comissions d'una Exposició de Barcelona, que preparava el seu Ajuntament. L'origen del projecte havia estat modest: una Exposició al palau de Belles Arts d'aparells d'electrivitat, patrrocinada per l'industrial del ram i regidor Joan Pich i Pon. Aquesta iniciativa, aprovada per l'Ajuntament, entre el dinamisme de Pich i Pon i la receptivitat que té el poble de Barcelona per a les grans empreses que honorin la Ciutat, havia anat prenent volum i despertant il·lusions i entusiasmes. Els regidors regionalistes no sabien què fer: oposar-s'hi ho estimaven impopular i certament ho era; associar-s'hi, significava donar a un home com Pich i Pon unes facultats i uns honors que semblaven excessius. No se'ls ocorregué altra cosa que la de proposar que els Comissaris fossin dos: l'un, Joan Pich i Pon, i l'altre jo, amb la plena confiança que seria jo en tot cas qui portaria la batuta. (...)
Malgrat la seva mala fama, no em preocupava la companyia de Joan Pich i Pon. Jo sabia que era un bon català i, més encara, un bon barceloní, que es trobava en la situació dels qui han fet fortuna sigui com sigui i desitgen guanyar prestigi. Sabia, d'altra banda, que reservant-li funcions decoratives, que omplien la seva vanitat, i el nomenament de petits empleats, coses que satisfeien la seva major feblesa, m'havia de deixar tranquil per a dur a terme l'obra que jo em proposava. En canvi, com que ell ajudava econòmicament Lerroux, m'assegurava, per mitjà d'aquest, el vot dels regidors radicals sempre que fessin falta i, com que era un home simpàtic i amable, em permetia atribuir-li la tasca d'escampar somriures i donar copets a l'espatlla, tasca necessària, però pesada i molesta per als homes com jo que volen anar al gra i no perdre en foteses més que el temps indispensable.
La quimera de la presó
Un concepte de dret penitenciari acceptat fins fa poc com a correcte deia que en cap cas es podia fer distincions entre els presos per raó del seu delicte. Que la presó era un mitjà coreector de les desigualtats socials i que , per tant, un delinqüent de coll blanc havia de rebre el mateix tractament que un traficant de drogues o un violador. És conegut que el dret penal ha suscitat de sempre l'atenció dels marxistes: el ius puniendi de l'Estat, la tipificació ideològica de quines conductes són delictes, la relació entre la llibertat i la dialèctica històrica, les tesis abolicionistes, les raons sòcio-ecnoòmiques que porten a una persona a delinquir, etcètera. No en faré sang.
Avui, ja força deslliurats d'aquestes manilles ideològiques, però, se segueix sense saber per a què coi serveix la presó, què es pretén amb la pena imposada i quina és la millor manera d'evitar els delictes i la reincidència.
Avui, ja força deslliurats d'aquestes manilles ideològiques, però, se segueix sense saber per a què coi serveix la presó, què es pretén amb la pena imposada i quina és la millor manera d'evitar els delictes i la reincidència.
El país és el Tagamanent i Bellvitge
M'han agradat sempre aquelles seccions breus dels diaris en què un periodista perfila l'actualitat en cinc línies. Em sembla la tècnica periodística més difícil. El mestre era Ibáñez Escofet. El primer que llegeixo de La Vanguardia és el "bloc de notas" de Rafael Jorba, quina casualitat el nom. El d'avui és força interessant:
Barcelonismo plural
La repentina dimisión de Valero Rivera, último mito del nuñismo, como director de las secciones del FC Barcelona cierra la primera crisis de la era Laporta. Esta apuesta fallida del presidente no fue avalada por toda la junta: Sandro Rosell, vicepresidente deportivo, discrepó. "Se ha evidenciado la pluralidad interna", me explica un observador. El laportismo tiene tres patas: el núcleo de Laporta (el antiguo Elefant Blau), el pilar deportivo (Rosell) y el económico-tecnológico (los también vicepresidentes Ferran Soriano y Marc Ingla). ¿La política activa (CiU y/o ERC) tentará un día a Laporta? "Es un presidente muy mediático, más incluso que sus jugadores", responde un político convergente. "Pienso que puede acabar haciendo política, pero no en las municipales del 2007", añade. ¿Cuándo? "Dentro de seis años, con dos mandatos cumplidos en el Barça, podría ser una alternativa a Artur Mas como candidato a la presidencia de la Generalitat". Una hipótesis prematura: todo depende de la voluntad del propio Laporta y de un factor aleatorio (que la pelota entre o no)
Madrugada tripartita
La unidad mostrada la pasada semana por los tres partidos del Govern en la votación de las resoluciones del debate de política general no se alcanzó hasta la madrugada del mismo jueves día 30. Los portavoces del PSC, ERC e ICV se encontraron con un texto insulso del Govern y estuvieron encerrados hasta las 2.15 horas. "Volvimos a discutir de esencias y programas máximos". CiU, al defender el concierto económico y el reconocimiento de la nación catalana, logró que el tripartito iniciara a puerta cerrada el debate pendiente del Estatut
Tagamanent y Bellvitge
Hace justo una semana (miércoles, día 29 de septiembre), en paralelo al debate de política general en el Parlament, Pujol participó en un particular debate en la escuela Joan XXIII de Bellvitge. Se trata de un centro de los jesuitas que es un punto de referencia de este barrio de l´Hospitalet y que nació y creció con la oleada migratoria de los años setenta. "¿Cómo ha cambiado Bellvitge durante los últimos 25 años?", preguntó el ex president a un grupo de 40 personas del barrio (maestros, jóvenes, dirigentes vecinales...). Hubo coincidencia en que "todo ha mejorado muchísimo", pero los más jóvenes destacaron dos problemas: la precariedad laboral y el acceso a la vivienda. Pujol los citó para dentro de dos años para pasar revista. Repetirá la experiencia en Badalona para seguir pisando el territorio: "Lo hacía antes de ser president, lo hizo siéndolo y seguirá haciéndolo". El 19 de septiembre subió al Tagamanent, donde inició su etapa de fer país,y ahora ha vuelto a Bellvitge... "El país es el Tagamanent y Bellvitge", ha insistido, en alusión a su apuesta por "una Catalunya de todos", con la mezcla como cimiento social, y que sintetizó en el eslogan Som 6 milions.Entiende que cuando Maragall constata que somos ya 7 millones, amplía la cifra, pero no varía la apuesta. La continuidad catalana
El Síndic de Greuges
Ignoro la raó per la qual no es presta una importància deguda als informes anuals de la sindicatura de greuges. Ni per part dels periodistes ni dels polítics. Ni tampoc al nivell dels especialistes en dret administratiu.
Darrera de cada queixa hi ha un ciutadà desatès per l'Administració. De totes totes, l'informe del Síndic és molt més trascendent que, per exemple, el debat de política general. I mediàticament té molt més "tall" per a clavar amb fruició la forquilla i el ganivet. Per a mi, el dia de la presentació de l'informe al Parlament hauria de ser una de les dates referents del calendari polític: tothom tremolant per saber quines són les raons que més preocupen a la gent i quines són les principals inhibicions dels múltiples òrgans administratius que hi ha Catalunya.
L'informe de l'any 2003 es va presentar el 19 de març de 2004. L'informe té un total de 377 pàgines. Amb tot, s'edita un resum de 32 amb formatges francinians, també disponible en format pdf, que és el que us enllaço.
Darrera de cada queixa hi ha un ciutadà desatès per l'Administració. De totes totes, l'informe del Síndic és molt més trascendent que, per exemple, el debat de política general. I mediàticament té molt més "tall" per a clavar amb fruició la forquilla i el ganivet. Per a mi, el dia de la presentació de l'informe al Parlament hauria de ser una de les dates referents del calendari polític: tothom tremolant per saber quines són les raons que més preocupen a la gent i quines són les principals inhibicions dels múltiples òrgans administratius que hi ha Catalunya.
L'informe de l'any 2003 es va presentar el 19 de març de 2004. L'informe té un total de 377 pàgines. Amb tot, s'edita un resum de 32 amb formatges francinians, també disponible en format pdf, que és el que us enllaço.
Paraula de sis lletres (o de cinc)
Fa tres setmanes vaig fer una entrevista de treball. Una tècnica de recursos humans va deixar anar que cercaven "persones amb coneixements no acadèmics transversals". Com que no sóc cap campió de l'enigmística vaig haver de pensar-m'ho bé què coi volia dir aquella noia que, per cert, estava força bé.
Encara no sé els resultats de l'entrevista. Noia, el nom de la persona que busques per al teu crucigrama laboral té sis lletres. Si no el trobes, pots mirar les solucions, des d'aquesta setmana, a Lletra.
*Si sis lletres és massa, busca un nom de cinc: Jesús :-)
Encara no sé els resultats de l'entrevista. Noia, el nom de la persona que busques per al teu crucigrama laboral té sis lletres. Si no el trobes, pots mirar les solucions, des d'aquesta setmana, a Lletra.
*Si sis lletres és massa, busca un nom de cinc: Jesús :-)
Les set vides d'Alfonso Guerra
Ahir al vespre Alfonso Guerra feia de professor que imparteix història a la universitat a la sèrie "7 vidas" de Telecinco. Les bromes eren previsibles (Georgetown, etc.) i així va ser. Pels que no vàreu poder-ho veure perquè havíeu anat a presenciar els focs d'artifici forumescos, per exemple, us passo la web del programa ,on han penjat l'instant en què surt Guerra. La sèrie també té una sala de xat i un fòrum; poca conya: la web de tele5 està molt ben feta, sense fulllaraca, i amb els continguts molt clars, que és el que hom demana a una web. L'aparició Guerra monopolitza el debat i la gent exerceix la militància.
Qui sap, vist l'èxit -fins i tot els que no s'han enganxat a la sèrie vam veure-ho-, potser qualsevol dia d'aquests algun polític jubilat o en atur forçós explicarà batalletes a "El cor de la ciutat". Estic pensant personatges per a alguns polítics en atur.
Qui sap, vist l'èxit -fins i tot els que no s'han enganxat a la sèrie vam veure-ho-, potser qualsevol dia d'aquests algun polític jubilat o en atur forçós explicarà batalletes a "El cor de la ciutat". Estic pensant personatges per a alguns polítics en atur.
"Pacem in terris", per ZP
És disculpable la bona fe? ZP va fer un discurs a Nacions Unides carregat de bones intencions. La dreta l'ha qualificat de quimèric; els seus han dit que obrí portes i finestres. No fou, però, novedós: el sermó de la muntanya és molt més antic. Un ZP aclaparat, com tots, en veure que la barbàrie molesta el nostre balneari. Per a ells, ETA era sostenible i a més, donava vots. Això, però, ens supera i ens sentim culpables. Amb ETA el culpable és sempre Otegi, Santi Potros i, de pas, Arzallus. Però ara, no, perquè Bin Laden és una icona sense físic que no es presenta a les eleccions ni posa en perill la unitat d'Espanya.
La pau és tractada com una abstracció. Els drets de tercera generació, difuminats, amb una concreció aleatòria depenent de quina hora del dia te'ls llegeixis. La gran sinècdoque de la part pel tot.
Nacions Unides ha quedat aclaparada per la seva pròpia incapacitat, bloquejada entre Hobbes i Rousseau. Estem tots en contra de la guerra, ja sigui preventiva o no, d'acord. Quina és, però, l'alternativa per fer front al terrorisme?
Lliure elecció
El poder judicial és la prova del cotó sobre el funcionament i arquitectura d’un Estat i el respecte als drets individuals. Li pertoca l’aplicació del dret al cas concret. Està ben justificat, doncs, posar-se les mans al cap, tant se val en quin aspecte ens fixem.
Parlem de la situació del català. És pública i notòria la indigència a l’àmbit de la justícia. L'AVUI sembla decidit reobrir el debat a l'inici del curs polític, tot fent coincidir l’entrevista a la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia amb un article del diputat socialista al Congrés Jordi Pedret a les pàgines centrals. El titular a la portada referent a l'entrevista és rotund: “Si s’exigeix el català per a exercir a Catalunya no tindrem jutges”. L'article de Pedret es titula "Llengua i justícia (justícia per a les llengües)" i assenyala algunes de les causes acceptades com a certes sobre la situació del català. Molt bé, m'apunto al debat.
Seria interessant saber quants catalans tenen el certificat J; llavors es veuria que la presidenta del TSJ té raó. Una persona es pot llicenciar en Dret en qualsevol de les múltiples facultats catalanes, no només sense saber català jurídic, sinó també sense haver fet un sol examen en català, sense saber-lo: els codis, els llibres i la jurisprudència estan en castellà. I els apunts, penjats a internet: http://www.rincondelvago.com. Les classes? Deixem estar les anècdotes a les classes impartides en català. Em sembla que avui, per avui, encara que es volgués, no es podria usar amb normalitat la llengua catalana a les resolucions judicials. És una lliure elecció a les aules i a les sales de vistes; un mèrit a les oposicions. Si els d'aquí no tenim el certificat J i moltes vegades ni el C, què coi anem a demanar als jutges que arriben de les espanyes?
Portem “25 años de paz (democrática)”, que suposen un canvi de generació. Avui no valen, doncs, les excuses de les herències que s’han rebut. I menys quan els que manen són els que cridaven fa trenta anys. Ens han passat tantes vegades pels morros que als anys setanta la universitat era una clam en favor de la llibertat i l’ús del català, que a les manifestacions hi anava tothom, que estaven tots molt compromesos, que ens ho hem acabat creient. Dic jo, entre el milió de manifestants devia haver-hi estudiants que avui són jutges, fiscals, polítics, advocats i professors, oi? I doncs, senyors progressistes i catalanistes d'esquerres, dretes, de la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra?
Per últim, el Poder Judicial és el menys respectuós amb l'actual Estat autonòmic, el més centralitzat. La prova que dóna fe de les conviccions més íntimes espanyoles. És una qüestió que mereix un tractament més elaborat i ara no tinc temps per allargar-m'hi. Ni tampoc ganes.
Parlem de la situació del català. És pública i notòria la indigència a l’àmbit de la justícia. L'AVUI sembla decidit reobrir el debat a l'inici del curs polític, tot fent coincidir l’entrevista a la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia amb un article del diputat socialista al Congrés Jordi Pedret a les pàgines centrals. El titular a la portada referent a l'entrevista és rotund: “Si s’exigeix el català per a exercir a Catalunya no tindrem jutges”. L'article de Pedret es titula "Llengua i justícia (justícia per a les llengües)" i assenyala algunes de les causes acceptades com a certes sobre la situació del català. Molt bé, m'apunto al debat.
Seria interessant saber quants catalans tenen el certificat J; llavors es veuria que la presidenta del TSJ té raó. Una persona es pot llicenciar en Dret en qualsevol de les múltiples facultats catalanes, no només sense saber català jurídic, sinó també sense haver fet un sol examen en català, sense saber-lo: els codis, els llibres i la jurisprudència estan en castellà. I els apunts, penjats a internet: http://www.rincondelvago.com. Les classes? Deixem estar les anècdotes a les classes impartides en català. Em sembla que avui, per avui, encara que es volgués, no es podria usar amb normalitat la llengua catalana a les resolucions judicials. És una lliure elecció a les aules i a les sales de vistes; un mèrit a les oposicions. Si els d'aquí no tenim el certificat J i moltes vegades ni el C, què coi anem a demanar als jutges que arriben de les espanyes?
Portem “25 años de paz (democrática)”, que suposen un canvi de generació. Avui no valen, doncs, les excuses de les herències que s’han rebut. I menys quan els que manen són els que cridaven fa trenta anys. Ens han passat tantes vegades pels morros que als anys setanta la universitat era una clam en favor de la llibertat i l’ús del català, que a les manifestacions hi anava tothom, que estaven tots molt compromesos, que ens ho hem acabat creient. Dic jo, entre el milió de manifestants devia haver-hi estudiants que avui són jutges, fiscals, polítics, advocats i professors, oi? I doncs, senyors progressistes i catalanistes d'esquerres, dretes, de la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra?
Per últim, el Poder Judicial és el menys respectuós amb l'actual Estat autonòmic, el més centralitzat. La prova que dóna fe de les conviccions més íntimes espanyoles. És una qüestió que mereix un tractament més elaborat i ara no tinc temps per allargar-m'hi. Ni tampoc ganes.
Para que no se duerman mis sentidos (2)
Un amic m'escriu que no està d'acord amb el post anterior, que creu fermament en la necessitat del text elaborat per l'Institut de Drets Humans de Catalunya. Que tot el discurs del multiculturalisme és molt important per despertar les conciències en aquests moments tan delicats. Que hi ha moltes coses en joc i que és molt fàcil penjar un post. Que apuntar-se a fer brometa sobre el fòrum surt de franc.
Per això mateix, perquè estic en contra de la frivolitat, del cartró pedra, dels solidaris de despatx. No se m'acudirà mai fotre conya de la Mare Teresa de Calcuta, per exemple; em fotré amb els cardenalots emporprats que pontifiquen sobre la sida i no han vist mai un malalt. Quants dels politòlegs que han elaborat el text han fet alguna cosa més que xerrar i inventar-se drets? Simplement hem canviat de púlpits i d'oradors, però els fariseus continuen existint. Això sí, ben secularitzats i amb l'àurea de democràtes. Li he passat aquest parell de pàgines de Petita crònica d'un professor de secundària, Toni Sala.
"Venint amb el cotxe cap a l'institut, sento a la ràdio que en Josep Cuní es preocupa pel nivell de coneixements dels joves d'avui. Ho preguntes als adolescents i no saben qui va ser el general Franco. Un professor truca al programa:
-Vostès són gent gran, estan acostumats a un sistema memorístic, però avui primem altres aspectes més importants de la persona; el de la solidaritat, per exemple.
-Però una cosa no hauria de treure l'altra, no troba? -pregunta el locutor.
Pot existir, una cosa sense l'altra? Pot haver-hi una moral sense coneixement? Avui entres en un institut i t'hi trobes les parets dels passadissos folrades amb plafons atapeïts de retalls de diari, titulars esgarrifosos -guerra, droga, terrorisme- i, en contraposició, unes lletres gegants de caramel que diuen en tres colors: PAU. I un colom blanc gegant amb la branqueta al bec, fet de cotó fluix. Poemes antiracistes, missatges de bona voluntat. La maldat humana com una abstracció i no com una realitat a tocar. Repartim alegrement -gratuïtament- conceptes com solidaritat, amor i bondat als alumnes, sense pensar que els estem donant ganivets i pistoles.
Després la simplificació ens passarà factura, però, de moment, és tan gratificant! És senzill i bonic, entendridor, parlar de solidaritat i valors humans amb menors que tractem com a menors. La bondat de la ignorància: si no hi ha res, no hi ha maldat. Per tan poca cosa els tenim, els alumnes.
La moral creix a partir de vivències, i les vivències no s'estimulen només des de fora; és al nostre cos que es maceren en sang, només hem de furgar-hi una mica, però per això necessitem bones eines, i no uns instruments de plàstic: per això hi ha les altres persones o els llibres, per això hi hauria d'haver l'ensenyament; no la bonhomia a preu de saldo.
Perquè jo veig a classe adolescents racistes i feixistes i conductes morals penoses, com les veig cada dia dues vegades al telenotícies, i a cada moment, i a sota de totes les estores, i a casa mateix, i no em sembla que això pugui resoldre's amb bones paraules; tot al contrari, em sembla que només l'experiència hi pot fer alguna cosa -i per induir-la sense riscos físics hi ha els bons llibres i els bons mestres; és a dir, l'antixerrameca."
Toni Sala, Petita crònica d'un professor de secundària, Ed 62
Per això mateix, perquè estic en contra de la frivolitat, del cartró pedra, dels solidaris de despatx. No se m'acudirà mai fotre conya de la Mare Teresa de Calcuta, per exemple; em fotré amb els cardenalots emporprats que pontifiquen sobre la sida i no han vist mai un malalt. Quants dels politòlegs que han elaborat el text han fet alguna cosa més que xerrar i inventar-se drets? Simplement hem canviat de púlpits i d'oradors, però els fariseus continuen existint. Això sí, ben secularitzats i amb l'àurea de democràtes. Li he passat aquest parell de pàgines de Petita crònica d'un professor de secundària, Toni Sala.
"Venint amb el cotxe cap a l'institut, sento a la ràdio que en Josep Cuní es preocupa pel nivell de coneixements dels joves d'avui. Ho preguntes als adolescents i no saben qui va ser el general Franco. Un professor truca al programa:
-Vostès són gent gran, estan acostumats a un sistema memorístic, però avui primem altres aspectes més importants de la persona; el de la solidaritat, per exemple.
-Però una cosa no hauria de treure l'altra, no troba? -pregunta el locutor.
Pot existir, una cosa sense l'altra? Pot haver-hi una moral sense coneixement? Avui entres en un institut i t'hi trobes les parets dels passadissos folrades amb plafons atapeïts de retalls de diari, titulars esgarrifosos -guerra, droga, terrorisme- i, en contraposició, unes lletres gegants de caramel que diuen en tres colors: PAU. I un colom blanc gegant amb la branqueta al bec, fet de cotó fluix. Poemes antiracistes, missatges de bona voluntat. La maldat humana com una abstracció i no com una realitat a tocar. Repartim alegrement -gratuïtament- conceptes com solidaritat, amor i bondat als alumnes, sense pensar que els estem donant ganivets i pistoles.
Després la simplificació ens passarà factura, però, de moment, és tan gratificant! És senzill i bonic, entendridor, parlar de solidaritat i valors humans amb menors que tractem com a menors. La bondat de la ignorància: si no hi ha res, no hi ha maldat. Per tan poca cosa els tenim, els alumnes.
La moral creix a partir de vivències, i les vivències no s'estimulen només des de fora; és al nostre cos que es maceren en sang, només hem de furgar-hi una mica, però per això necessitem bones eines, i no uns instruments de plàstic: per això hi ha les altres persones o els llibres, per això hi hauria d'haver l'ensenyament; no la bonhomia a preu de saldo.
Perquè jo veig a classe adolescents racistes i feixistes i conductes morals penoses, com les veig cada dia dues vegades al telenotícies, i a cada moment, i a sota de totes les estores, i a casa mateix, i no em sembla que això pugui resoldre's amb bones paraules; tot al contrari, em sembla que només l'experiència hi pot fer alguna cosa -i per induir-la sense riscos físics hi ha els bons llibres i els bons mestres; és a dir, l'antixerrameca."
Toni Sala, Petita crònica d'un professor de secundària, Ed 62
Para que no se duerman mis sentidos
El multiculturalisme és l'última ejaculació mental d'una esquerra que ens embarca cap a la seva pròpia decadència. Un exemple: La Carta de drets humans emergents. Tot és emergent. No he vist cap altre text tan occidentalitzat, tan capitalista, tan poc respectuós amb la gent que es mor de gana. Tan inhumà. Aquest text serà presentat demà al fòrum de les obsessions provincianes. Lectura obligada, aquest article de Ferran Sáez.
Tots els colors del verd
La fascinació catalana pel país basc té una llarga tradició, de la qual pocs se'n deslliuren: periodistes, politòlegs, polítics de totes les tendències, cantants, romàntics irredempts i el Barça. Sovint s'escolta ells sí que els tenen ben posats, si nosaltres tinguéssim un Ibarretxe...
Andreu Mayayo escriu al suplement de llibres de El Periódico el reportatge "Amistats perilloses" basat en els llibres "El cas Carod. 50 dies de linxament polític d'una nació", "ETA i Catalunya", de Daniel Gómez i "Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya". Com que El Periódico no penja el suplement de llibres fins la setmana entrant, us transcriure uns fragments.
No sorprèn la innocència ni la hilaritat de certes afirmacions del refregit mayayesc. Aquí som així. Molts es pensaven que els farien cas pel sol fet de ser catalans. I tots han caigut a la mateixa trampa, que el diccionari del Moviment de Defensa de la Terra -sí, tu, tenen un diccionari- anomena basquitis: desviació ideològica en la qual cauen alguns independentistes catalans que tendeixen a reflectir-se en el Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV), que els porta a subordinar la lluita dels Països Catalans i conventir-se en una sucursal de l'MLNV (l'apòstrof és transcripció literal). To plegat sembla una magnífica aportació a l'any Dalí.
Escriu Mayayo:
Mayayo fa referència també als 40.000 vots catalans per a Herri Batasuna en unes eleccions europees i la demanda de Tarradellas per a que l'exèrcit intervingués i l'afusellament dels terroristes després de l'atemptat d'Hipercor. L'alcalde de Tarragona va declarar a favor de la guerra bruta perquè a Alemanya va funcionar contra la Baaader Meinhof. I ara arrribem al moment més esperat: el 4 de gener de 2004:
Per últim, Racó Català també parla del llibre d'Aleixandre i en destaca la frase els 50 dies que van del 26 de gener al 15 de març del 2004 quedaran marcats amb foc a la història de Catalunya.
La ressenya de Racó català és aquesta:
Andreu Mayayo escriu al suplement de llibres de El Periódico el reportatge "Amistats perilloses" basat en els llibres "El cas Carod. 50 dies de linxament polític d'una nació", "ETA i Catalunya", de Daniel Gómez i "Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya". Com que El Periódico no penja el suplement de llibres fins la setmana entrant, us transcriure uns fragments.
No sorprèn la innocència ni la hilaritat de certes afirmacions del refregit mayayesc. Aquí som així. Molts es pensaven que els farien cas pel sol fet de ser catalans. I tots han caigut a la mateixa trampa, que el diccionari del Moviment de Defensa de la Terra -sí, tu, tenen un diccionari- anomena basquitis: desviació ideològica en la qual cauen alguns independentistes catalans que tendeixen a reflectir-se en el Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV), que els porta a subordinar la lluita dels Països Catalans i conventir-se en una sucursal de l'MLNV (l'apòstrof és transcripció literal). To plegat sembla una magnífica aportació a l'any Dalí.
Escriu Mayayo:
La relació d'ETA i Catalunya, incloent-hi el "cas Carod", està marcada pel menyspreu per l'independentisme, el país i la vida.
A les portes de la Diada Nacional de Catalunya, el periodista Víctor Alexandre ofereix, amb més discurs ideològic que informació, la seva visió del cas Carod.Però per a una comprensió més gran de les relacions d'ETA amb Catalunya s'ha de recórrer a l'obra de Daniel Gómez, corresponsal de Catalunya Ràdio a Euskadi, ETA i Catalunya. Des del primer contacte el 1962 fins a la reunió de Perpinyà, i al meritori estudi de politòleg Ricard Vilaregut Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya. La conclusió és clara: ETA ha utilitzat Catalunya com a plataforma mediàtica per als seus fins amb un absolut menyspreu pels independentistes catalans, el país i, el que és pitjor, la seva gent. ETA ha maltractat simpatitzants, col·laboradors i el que han volgut establir-hi un diàleg per treure'ls del carreró sense sortida. Per això va liquidar físicament Ermest Lluch i políticament Josep-Lluís Carod-Rovira.(...).Gómez data el 1962, a la Universitat de Cambridge, l'amor a primera vista entre Julen Madariaga, un dels fundadors d'ETA, i Josep M. Batista i Roca, un dels independentistes catalans més contumaços. A part de relació amb independentistes, els militants d'ETA van rebre la solidaritat de la majoria de forces polítiques i socials antifranquistes fins al final de la dictadura, Després va venir la col·laboració entre els polis-milis i el PSAN-P en l'assalt a la caserna de Berga (1980), fins que ETA va decidir crear el comando Barcelona i actuar pel seu compte.
Mayayo fa referència també als 40.000 vots catalans per a Herri Batasuna en unes eleccions europees i la demanda de Tarradellas per a que l'exèrcit intervingués i l'afusellament dels terroristes després de l'atemptat d'Hipercor. L'alcalde de Tarragona va declarar a favor de la guerra bruta perquè a Alemanya va funcionar contra la Baaader Meinhof. I ara arrribem al moment més esperat: el 4 de gener de 2004:
Segons Víctor Alexandre, a les set del matí del 4 de gener del 2004 Jaume Reyner va recollir Carod-Rovira a Tarragona. El president en funcions duia una camisa grisa, polo i texans negres amb les butxaques buides. Ni mòbils ni agendes electròniques; ho exigia ETA per citar-se amb ells al sud de França. A l'autopista van assajar català arcaic per parlar en clau: "àdhuc, aital, llur, puix". Al lloc de la cita els esperava el "doctor Livingstone", un home de 60 anys que els va fer pujar al seu cotxe i els va posar ulleres negres. Després de canviar de cotxe van arribar a un refugi de muntanya, segons va veure Carod des del lavabo. Durant tres hores van parlar en castellà amb dos etarres, Van menjar amanida, arròs i formatge i van xerrar de futbol. Finalment, el doctor Livingstone els va posar les ulleres i els va acostar a un poble.
Per últim, Racó Català també parla del llibre d'Aleixandre i en destaca la frase els 50 dies que van del 26 de gener al 15 de març del 2004 quedaran marcats amb foc a la història de Catalunya.
La ressenya de Racó català és aquesta:
Alexandre fa la crònica dels moviments de Josep-Lluís Carod-Rovira, sense estalviar els detalls de la seva entrevista amb ETA. També hi analitza les reaccions dels mitjans de comunicació i reporta les declaracions i les maniobres de polítics catalans, bascos i espanyols. Un índex onomàstic en facilita el seguiment. Alguns preferirien oblidar-ho, però la campanya de criminalització interessada a què va ser sotmès Carod-Rovira és massa greu, per la virulència i pel missatge inquietant que ha deixat entre nosaltres. Qui té por de Carod-Rovira? Qui té por de la pau i la democràcia?Víctor Alexandre estableix un interessant paral·lelisme del cas Carod amb l’afer Dreyfus, de l’any 1894, que va motivar la coneguda rèplica J’accuse...! d’Émile Zola. Es tracta de dos processos amb concomitàncies molt clares, on concorren la defensa aferrissada d'una veritat i la denúncia de les manipulacions.
Pacifisme + antiamericanisme = política exterior?
He llegit a la web http://www.cafebabel.com aquest article interessantíssim sobre el fonament de la política exterior d'un Estat i sobre el concepte que en té la socialdemocràcia. L'autor és Marco Agosta.
Pacifismo + antiamericanismo = política exterior?
La política exterior es una patata caliente para las coaliciones de centro-izquierda europeas, obligadas a desmarcarse entre fidelidad atlántica y europea, responsabilidad gubernamental e ideales, intervenciones militares y retóricas pacifistas.
Qué sucedería si un nuevo gran ataque de Al Qaeda golpease a un país gobernado por una coalición de centro-izquierda? ¿Se modificaría la posición pacifista respecto a la crisis de Irak si una desgracia produjese víctimas sobre el propio territorio? Situaciones no tan imposibles, que los líderes de la izquierda europea querrían conjurar, puesto que no hay cosa que la izquierda tema más de la guerra.
Por el día pacifistas, por la noche guerreros
En campaña electoral, el pacifismo, arma cuya exclusividad detiene la izquierda, parece servir a los partidos socialistas: claro ejemplo es el inesperado respaldo electoral a Schröder en 2002 en plena crisis de Irak. Sin embargo, una vez en el gobierno, el asunto guerra-paz se convierte en un peligro flotante en tanto que puede hacer estallar cualquier coalición de centro-izquierda. Bien lo saben D’Alema e igualmente Schröder en ocasión del conflicto de Kosovo del 99. Para entender cuánto pueden cambiar las dinámicas, en su época la Liga Norte, que hubiese apoyado la intervención en Irak de 2003, se mostró partidaria de Milosevic y contra la Intervención de la OTAN, mientras que el “pacifista” D’Alema, ahora en el poder, aprobó los bombardeos sobre Belgrado. En campaña electoral, es sabido, se realizan tantas promesas, pero en la política exterior son realmente deseables visiones semejantes entre derecha e izquierda. En cambio, está sucediendo lo contrario: la política exterior parece siempre más influenciada por la pertenencia política que por la línea del propio país. De este modo, con Prodi en el poder en Roma y Zapatero en Madrid, hubiésemos tenido un escenario radicalmente distinto durante buena parte de la crisis irakí.
Reformistas vs. maximalistas
Especulaciones aparte, en el momento en el que una coalición de centro-izquierda se encuentra frente a una guerra, estalla el eterno dilema entre reformistas y maximalistas: en el interior de los principales partidos se observan grandes laceraciones, una corriente del partido o exponentes aislados que se sienten traicionados, abandonados, mientras los partidarios más a la izquierda se alzan como únicos guardas de la tradición pacifista y una crisis de gobierno rastrero acompaña a los gobiernos en guerra, como el de Blair, todavía en su sillón, de milagro. Una vieja historia en cuanto a la socialdemocracia, pero cada día más actual: acabada la guerra fría y con una OTAN cuya razón de ser se ha diluido, se hace cada vez más difícil explicar a los propios electores que llevan el pacifismo en el ADN los motivos de una intervención militar aún siendo una guerra justa. Schröder no necesita evocar Auschwitz para justificar la primera intervención en una guerra tras 1945 -la de Kosovo- generalmente sin el mandato de la ONU.
Antiamericanismo, un populismo de izquierdas
Para ser sinceros, antes que el pacifismo, es el antiamericanismo el que se muestra más recalcitrante, visto que el primero, a pesar de los nobles intentos y justas batallas ha sido casi siempre de un color más preciso que el del arco iris. De este modo nunca nadie se ha atrevido a manifestarse contra un dictador africano, Corea del Norte o China. Giuliano Amato, notable del socialismo europeo ha definido el antiamericanismo como “un método particular de pacifismo que se dispara únicamente cuando nos encontramos en territorio de los Estados Unidos”. El antiamericanismo va siempre de la mano de un cierto populismo de izquierdas tentado con jugar a esta carta. ¿Pero, son suficientes pacifismo y antiamericanismo para configurar una política exterior?
Con retórica pacifista, la izquierda ha maquillado la verdadera cuestión que no es tanto aquella entre guerra y paz, sino aquella fundamental entre multilateralismo y unilateralismo, un encuentro que está ensanchando cada vez más el océano que separa Europa y Estados Unidos. El único modo de salir de la crisis que invade las políticas exteriores de la izquierda europea es: desarrollar un coherente proyecto multilateral, promoviendo una reforma de la ONU, y trabajar en una política exterior europea que no sea siempre y en cualquier caso antiamericana, con la esperanza que, con las elecciones de EEUU Kerry, Washington retorne al multilateralismo que fue de Clinton. No se debe caer en la tentación del populismo, de los eslóganes simplistas como “retirada inmediata de las tropas” desprovistos de plan alternativo alguno, o en argucias electoralistas, como hizo Schröder, quien en un exceso de pacifismo, se apresuró a afirmar que no participaría de ningún modo en una aventura en Irak, ni siquiera bajo una resolución de la ONU ¿Y si Estados Unidos interviniese en Sudán, vendría a significar que la mano del tio Sam desea apoderarse de África, o antes bien el intento de frenar un genocidio? Auguramos que esto no dependerá de un sondeo, sino de la conciencia de los políticos socialistas.
Pacifismo + antiamericanismo = política exterior?
La política exterior es una patata caliente para las coaliciones de centro-izquierda europeas, obligadas a desmarcarse entre fidelidad atlántica y europea, responsabilidad gubernamental e ideales, intervenciones militares y retóricas pacifistas.
Qué sucedería si un nuevo gran ataque de Al Qaeda golpease a un país gobernado por una coalición de centro-izquierda? ¿Se modificaría la posición pacifista respecto a la crisis de Irak si una desgracia produjese víctimas sobre el propio territorio? Situaciones no tan imposibles, que los líderes de la izquierda europea querrían conjurar, puesto que no hay cosa que la izquierda tema más de la guerra.
Por el día pacifistas, por la noche guerreros
En campaña electoral, el pacifismo, arma cuya exclusividad detiene la izquierda, parece servir a los partidos socialistas: claro ejemplo es el inesperado respaldo electoral a Schröder en 2002 en plena crisis de Irak. Sin embargo, una vez en el gobierno, el asunto guerra-paz se convierte en un peligro flotante en tanto que puede hacer estallar cualquier coalición de centro-izquierda. Bien lo saben D’Alema e igualmente Schröder en ocasión del conflicto de Kosovo del 99. Para entender cuánto pueden cambiar las dinámicas, en su época la Liga Norte, que hubiese apoyado la intervención en Irak de 2003, se mostró partidaria de Milosevic y contra la Intervención de la OTAN, mientras que el “pacifista” D’Alema, ahora en el poder, aprobó los bombardeos sobre Belgrado. En campaña electoral, es sabido, se realizan tantas promesas, pero en la política exterior son realmente deseables visiones semejantes entre derecha e izquierda. En cambio, está sucediendo lo contrario: la política exterior parece siempre más influenciada por la pertenencia política que por la línea del propio país. De este modo, con Prodi en el poder en Roma y Zapatero en Madrid, hubiésemos tenido un escenario radicalmente distinto durante buena parte de la crisis irakí.
Reformistas vs. maximalistas
Especulaciones aparte, en el momento en el que una coalición de centro-izquierda se encuentra frente a una guerra, estalla el eterno dilema entre reformistas y maximalistas: en el interior de los principales partidos se observan grandes laceraciones, una corriente del partido o exponentes aislados que se sienten traicionados, abandonados, mientras los partidarios más a la izquierda se alzan como únicos guardas de la tradición pacifista y una crisis de gobierno rastrero acompaña a los gobiernos en guerra, como el de Blair, todavía en su sillón, de milagro. Una vieja historia en cuanto a la socialdemocracia, pero cada día más actual: acabada la guerra fría y con una OTAN cuya razón de ser se ha diluido, se hace cada vez más difícil explicar a los propios electores que llevan el pacifismo en el ADN los motivos de una intervención militar aún siendo una guerra justa. Schröder no necesita evocar Auschwitz para justificar la primera intervención en una guerra tras 1945 -la de Kosovo- generalmente sin el mandato de la ONU.
Antiamericanismo, un populismo de izquierdas
Para ser sinceros, antes que el pacifismo, es el antiamericanismo el que se muestra más recalcitrante, visto que el primero, a pesar de los nobles intentos y justas batallas ha sido casi siempre de un color más preciso que el del arco iris. De este modo nunca nadie se ha atrevido a manifestarse contra un dictador africano, Corea del Norte o China. Giuliano Amato, notable del socialismo europeo ha definido el antiamericanismo como “un método particular de pacifismo que se dispara únicamente cuando nos encontramos en territorio de los Estados Unidos”. El antiamericanismo va siempre de la mano de un cierto populismo de izquierdas tentado con jugar a esta carta. ¿Pero, son suficientes pacifismo y antiamericanismo para configurar una política exterior?
Con retórica pacifista, la izquierda ha maquillado la verdadera cuestión que no es tanto aquella entre guerra y paz, sino aquella fundamental entre multilateralismo y unilateralismo, un encuentro que está ensanchando cada vez más el océano que separa Europa y Estados Unidos. El único modo de salir de la crisis que invade las políticas exteriores de la izquierda europea es: desarrollar un coherente proyecto multilateral, promoviendo una reforma de la ONU, y trabajar en una política exterior europea que no sea siempre y en cualquier caso antiamericana, con la esperanza que, con las elecciones de EEUU Kerry, Washington retorne al multilateralismo que fue de Clinton. No se debe caer en la tentación del populismo, de los eslóganes simplistas como “retirada inmediata de las tropas” desprovistos de plan alternativo alguno, o en argucias electoralistas, como hizo Schröder, quien en un exceso de pacifismo, se apresuró a afirmar que no participaría de ningún modo en una aventura en Irak, ni siquiera bajo una resolución de la ONU ¿Y si Estados Unidos interviniese en Sudán, vendría a significar que la mano del tio Sam desea apoderarse de África, o antes bien el intento de frenar un genocidio? Auguramos que esto no dependerá de un sondeo, sino de la conciencia de los políticos socialistas.
El Guantànamo català
Tortura:
f 1 DR PEN /HIST /POLÍT 1 a Acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts físics o psíquics a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte.
2 fig Sofriment físic o moral insuportable.
2 Violència feta a una cosa.
Ni Amnistia Internacional, ni World Watch. Ningú ho ha denunciat encara?
f 1 DR PEN /HIST /POLÍT 1 a Acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts físics o psíquics a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte.
2 fig Sofriment físic o moral insuportable.
2 Violència feta a una cosa.
Ni Amnistia Internacional, ni World Watch. Ningú ho ha denunciat encara?
Pierre de Coubertain no era blocaire
S'equivoca de mig a mig qui cregui que això dels blocs és un entreteniment com un altre. Si algun blocaire té la intenció de participar en uns Jocs Olímpics ha de saber que pot ser desqualificat pel simple fet de ser-ho. Potser el Comitè Internacional Olímpic considera que és un esport de risc o que l'anomenada endogàmia blocaire vulnera els principis de l'esperit olímpic. No hem de descartar tampoc que els samaranchs de torn hagin constatat que hi ha blocaires que es dopen per escriure certes coses. El cert és que ahir Vilaweb informava la següent notícia:
El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha prohibit a atletes, entrenadors i a tots els treballadors de les olimpíades d'Atenes que publiquin o actualitzin els seus blocs o pàgines personals amb material de les seves experiències als jocs. La prohibició inclou la publicació d'anècdotes, novetats, fotografies personals o altres, que no es poden fer públics fins que no s'acabi la competició. Els atletes podrien arribar a ser desqualificats i la resta de participants podrien perdre la seva acreditació si no acompleixen la normativa. De fet, el COI ha prohibit que els atletes realitzin tasques periodístiques durant els jocs, fet que ha provocat certa confusió perquè alguns comitès regionals no han considerat els blocs com a publicacións relacionades amb el periodisme. D'aquesta manera, hi ha alguns atletes com el nord-americà Scott Goldblatt que sí que mantenen un bloc durant els jocs i de moment no hi ha hagut sancions. El COI afirma que ha promulgat aquesta normativa perquè no es compliqui la feina dels periodistes acreditats, segons SilliconValley.com. La prohibició delata que els blocs cada vegada tenen més pes i importància, per bé o per mal.
El COI prohibeix que els atletes i el personal de les olimpíades publiquin blocs
El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha prohibit a atletes, entrenadors i a tots els treballadors de les olimpíades d'Atenes que publiquin o actualitzin els seus blocs o pàgines personals amb material de les seves experiències als jocs. La prohibició inclou la publicació d'anècdotes, novetats, fotografies personals o altres, que no es poden fer públics fins que no s'acabi la competició. Els atletes podrien arribar a ser desqualificats i la resta de participants podrien perdre la seva acreditació si no acompleixen la normativa. De fet, el COI ha prohibit que els atletes realitzin tasques periodístiques durant els jocs, fet que ha provocat certa confusió perquè alguns comitès regionals no han considerat els blocs com a publicacións relacionades amb el periodisme. D'aquesta manera, hi ha alguns atletes com el nord-americà Scott Goldblatt que sí que mantenen un bloc durant els jocs i de moment no hi ha hagut sancions. El COI afirma que ha promulgat aquesta normativa perquè no es compliqui la feina dels periodistes acreditats, segons SilliconValley.com. La prohibició delata que els blocs cada vegada tenen més pes i importància, per bé o per mal.
Voluntaris a l'Irak
Publicat al canal Fòrum Barcelona 2004 de la web del Telenotícies
Els voluntaris demanen el reconeixement de la seva feina des de tots els punts de vista
El Fòrum 2004, com a espai de diàleg, ha donat veu als voluntaris que treballen, de la mà de l'ONU, en zones de conflicte internacional. A l'ONU treballen un total de 5.000 voluntaris. Alemanya és el país d'on surten més voluntaris, en canvi, Espanya aporta menys voluntaris que no pas països més pobres com Sierra Leone, les Filipines o el Nepal. Un dels objectius de futur és, per exemple, enviar voluntaris a l'Iraq. Al Fòrum s'ha parlat de la necessitat que aquests voluntaris siguin, des de tots els punts de vista, també des de l'econòmic, reconeguts.
Els voluntaris demanen el reconeixement de la seva feina des de tots els punts de vista
El Fòrum 2004, com a espai de diàleg, ha donat veu als voluntaris que treballen, de la mà de l'ONU, en zones de conflicte internacional. A l'ONU treballen un total de 5.000 voluntaris. Alemanya és el país d'on surten més voluntaris, en canvi, Espanya aporta menys voluntaris que no pas països més pobres com Sierra Leone, les Filipines o el Nepal. Un dels objectius de futur és, per exemple, enviar voluntaris a l'Iraq. Al Fòrum s'ha parlat de la necessitat que aquests voluntaris siguin, des de tots els punts de vista, també des de l'econòmic, reconeguts.
Sis milions de porcs
Volem convertir els pobles de pagès en un museu o en un parc temàtic? Bé, és una solució.
Ja s'ha parlat a bastament de la superpoblació porcina del país i tot el que comporta. Ara toca parlar de les masies que cauen. Joan Curós n'ha censat més de 5000, moltes d'elles en perill de desaparició, però que no tenen cap utilitat. El principal problema assenyalat per l'autor és la manca de cultura arquitectònica que hi ha al país. A ciutat i a pagès.
Ja s'ha parlat a bastament de la superpoblació porcina del país i tot el que comporta. Ara toca parlar de les masies que cauen. Joan Curós n'ha censat més de 5000, moltes d'elles en perill de desaparició, però que no tenen cap utilitat. El principal problema assenyalat per l'autor és la manca de cultura arquitectònica que hi ha al país. A ciutat i a pagès.
Aquest any sí
Ni Eto'o, ni Deco ni mariassantíssima. El gran fitxatge d'enguany del barça és
aquest.
Ferrando, ja has estripat el carnet?
aquest.
Ferrando, ja has estripat el carnet?
Democràcia de carnestoltes
Estar desocupat et permet donar voltes a un article tot llegint-lo del dret i del revés. És el que em passa aquest matí amb l'article de Xavier Roig.
No sé si és una transcripció d'una carta estiuenca o una ficció literària del propi autor. Tampoc sé si aquesta és la imatge que es té del país o el suposat amic d'en Roig és un indocumentat que recorre als tòpics.
Sigui com sigui, l'article és duríssim i potser cadascú té la fama que es mereix, oi?
No sé si és una transcripció d'una carta estiuenca o una ficció literària del propi autor. Tampoc sé si aquesta és la imatge que es té del país o el suposat amic d'en Roig és un indocumentat que recorre als tòpics.
Sigui com sigui, l'article és duríssim i potser cadascú té la fama que es mereix, oi?
Transparència a can Barça
A les passades eleccions al F.C. Barcelona un dels punts indiscutibles fou la naturalesa jurídica de l'entitat. Tots els candidats eren contraris a que el club esdevingués una societat anònima esportiva. Lluís Bassat sortia amb un gran avantatge; es diu que perdé les eleccions perquè a mitja campanya tingué un lapsus i en un acte, en comptes de dir la paraula màgica "soci", digué "accionista". Aquesta dada, juntament amb una magnífica campanya de l'equip de Laporta, l'hi donà la victòria.
Sóc soci del Barça i mai he entès aquestes reticències. El dia 25 d'aquest mes es celebrarà la junta de compromissaris. Pel propi format i horari ja es veu clar que és un acte amb poca trascedència, el qual sempre és superat amb facilitat per la directiva de torn: cada any l'acte es celebra al matí i a la tarda del mateix dia en què l'equip de futbol juga el Gamper. Comptant que la intervenció del president s'allarga, queda poc espai per a que realment els socis puguin apretar de valent a la directiva. I això sense comptar com s'elegeixen els compromissaris. Sempre veig gent d'edat respectable que el que realment volen és que el president els doni una abraçada.
La societat anònima ofereix molts més mecanismes de transparència i participació. Durant la presidència de Joan Gaspart la directiva invertí 150 milions d'euros en fitxatges amb resultats escadussers. En qualsevol societat anònima, una inversió d'aquestes dimensions està subjecte a moltes verificacions i, sobre tot, a responsabilitats de tota mena. També és cert que una junta general d'accionistes també sol ser un tràmit. El Barça, sense aquest punt de transparència, és així
Sóc soci del Barça i mai he entès aquestes reticències. El dia 25 d'aquest mes es celebrarà la junta de compromissaris. Pel propi format i horari ja es veu clar que és un acte amb poca trascedència, el qual sempre és superat amb facilitat per la directiva de torn: cada any l'acte es celebra al matí i a la tarda del mateix dia en què l'equip de futbol juga el Gamper. Comptant que la intervenció del president s'allarga, queda poc espai per a que realment els socis puguin apretar de valent a la directiva. I això sense comptar com s'elegeixen els compromissaris. Sempre veig gent d'edat respectable que el que realment volen és que el president els doni una abraçada.
La societat anònima ofereix molts més mecanismes de transparència i participació. Durant la presidència de Joan Gaspart la directiva invertí 150 milions d'euros en fitxatges amb resultats escadussers. En qualsevol societat anònima, una inversió d'aquestes dimensions està subjecte a moltes verificacions i, sobre tot, a responsabilitats de tota mena. També és cert que una junta general d'accionistes també sol ser un tràmit. El Barça, sense aquest punt de transparència, és així
Una opinió sobre Moore
Una pàgina interessant per a entendre la línia de pensament del partit republicà d'Estats Units: http://www.frontpagemag.com
Us transcric una entrevista, publicada fa un mes, als autors d'un llibre contra Michael Moore.
Frontpage Interview’s guests today are David T. Hardy and Jason Clarke, the authors of the new book Michael Moore Is A Big Fat Stupid White Man.
FP: Mr. Hardy and Mr. Clarke, welcome to Frontpage Interview.
Hardy: Glad to be here.
Clarke: Thanks very much.
FP: First things first, what made you write this book?
Hardy: I got started on Moore when an Oscar-nominated documentary producer mentioned to me that there was a film coming out, called Bowling for Columbine, which he had seen and knew needed serious debunking. I saw it, was particularly angered by the hatchet job on Heston, and got down to work.
Clarke: For me, it was a couple of things. One, the motivation to write the book was fueled in part by a desire to pay back the media for the 15-year free pass they've given to Moore's trickery and deceit. A more important motivator for me though has been the desire to subvert the media's complicity and to take our substantive case against Moore directly to the American people. While the web-based, grassroots movement we've been a part of has done an outstanding Moore of tracking and exposing Moore's true nature over the past few years, the next logical step was to bring those efforts to a wider audience. Just as Moore is himself brazenly targeting young and middle America with Fahrenheit 9/11, this book is here to counter his unchecked publicity machine and allow people a chance to understand his true motivations as they consider his message.
FP: When you listen to Moore’s language, it is hard to decipher the difference between his ideology and that of Stalin, Mao, Pol Pot and Castro. What would you say motivates Moore? What is the impulse that lingers behind his vision?
Hardy: Let's be fair to totalitarians! Moore is just a wannabe fan. In our book we explore the parallels between his behavior and an emotional illness known as Narcissistic Personality Disorder -- an illness which also features in totalitarian leaders. It combines an apparent, and I stress apparent, overblown ego with an inner self-loathing. Look at what Moore most loathes -- and he IS it. A very wealthy, white, American male. He is what he hates.
I don't think his vision goes beyond that. He talks of ideals far on the left end of the spectrum, but I doubt he understands much of them, and from recent reports hasn't even bothered to vote in recent years. He only praises Cuba (in his "Letter to Elian") because it's, shall we say, "not American." For some reason he hasn't moved to Havana, but prefers to live in a million dollar apartment in Manhattan and suffer under capitalism.
FP: I don’t think that you need a vision “beyond that” to be put into the same category as the mass murderers of the 20th century. I am not saying that Moore is a murderer; what I am saying is that the ideas, impulses and characteristics that motivate him are the same ones that led to the socialist killing fields of the last century. Yes, he loathes himself. In this way, he rejects his own society and he dreams of a revolution. These ingredients of self-hate were the foundations to the ideologies that led Stalin, Mao, Pol Pot, Castro to begin building a world where they dreamed of not hating themselves, which necessitated building a different world. . . .which, in turn, necessitated building a different human race. And we all know where that led.
Mr. Clarke, what are your insights here in connection to Moore’s philosophy and character and how it relates to the longing for totalitarianism?
Clarke: I would have to concur with David on this point and suggest again that Moore is at best only tangentially aware of the larger sociological implications of his ideas and impulses. I think of Moore as an "accidental intellectual": He's a person who creates and produces in a vacuum so encompassing, so thoroughly concerned with the almost violent confirmation of assumption, and so completely devoid of any historical frame of reference, that any similarity in his works to any pre-existing political ideology can only be considered a coincidence of potentially dangerous, but nonetheless random, proportions.
Frankly, I think it's giving Moore far too much consideration to even suggest in hindsight view that his theories are equivalent to those of the most violent political theorists of the past. Fortunately, I also believe that the effects of his worldviews on his followers are to date, in most cases, equally inconsequential. Although we make a strong case in the book that the potential exists for his sermons to inspire violence as it has with thinkers and leaders from the past, I would offer that the biggest difference between Moore and those we compare him to is that a majority of Moore's followers exist in the same vacuum he creates from. With the notable exception of the defense attorney for one of the Bali nightclub bombers, who quoted from Moore's Stupid White Men during the trial, we've fortunately documented no other meaningful examples of Moore's ideology relating to any tangible acts of violence.
FP: I don’t think we are in disagreement gentlemen. What I am basically getting at is that Moore does not have to be a great intellectual or to even understand what he is talking about to be related to the species that spawned the communist killing fields. All you really need is some self-contempt combined with the ignorant belief that there are no limits to human hope. Then when you start your social engineering experiment to purify the environment around you. . . .we know the end result.
So help us out here gentlemen. Could you kindly expand a bit on the Narcissistic Personality Disorder and how you find it in Moore?
Hardy: Jason and I have the advantage here in that we are completely unbiased, since we have neither a background in psychiatry nor an opportunity to interview the patient. That said, Moore has a number of traits which parallel the classic symptoms of NPD.
First, a grandioise ego. Enough said.
Second, a feeling of immense, even godlike power. Before the 2000 elections, he was writing letters to Al Gore, claiming that Demos were begging him to come in and save Gore from his own failings.
Third, immense jealousy and an assumption that others are driven by the same force. He cannot abide an equal or a rival. He can back only candidates that lack a snowball's chance in the infernal regions (i.e., Nader) so they cannot win and become a rival. He must prove he is the only source of all good.
Fourth, an explosive and vicious response to the least criticism. We've seen that in interviews again and again. It is seen again in his announcement that he has hired Chris Lehane (whom he describes as the "worst mother____er of them all" to attack critics.
Fifth, a feeling that he is "above the law." Moore declaims on the evils of capitalism and wealth -- while himself grabbing wealth at every turn, and selling his lectures for what the market
will bear.
Perhaps most tellingly, an inability to understand when he has fouled up. It's not that he is too stubborn to back down: he simply cannot understand that he has erred, because his feelings ARE universal reality (apart from a few evil or idiotic types who do not understand).
The traditional understanding of NPD is that the person fails to make the transition that normal people make in infancy, the transition from the infant's belief that he is the universe and others are mere instruments that serve him (cry enough and they feed you, etc.).
The product is a strange combination. Outwardly, the person is a malignant egotist. But inside the ball of egotism is a burning mass of self-loathing, so serious it can lead to self-destructive traits. Stop and think--Moore IS what he hates. He is a very wealthy, white, American, male. In his heart, it may well be that Moore's opinion of himself is far worse than anything his critics have ever said. Even his girth -- as an Irish Catholic, he can hardly contemplate suicide. But he can engage in actions which will clearly shorten his lifespan. What advice is he getting from his doctor? Given his size, his blood pressure must be astronomical, and diabetes is a big risk, yet he seems to continue on his course. If this is true, then Moore's career is one of acting out a form of mental illness...a most interesting understanding.
FP: Hearing these descriptions, I get shudders just thinking about being this guy. He strikes me as the kind of pathetic soul who was picked on all his life in school and dealt with it by drowning 24 cans of coca-cola a day while plotting revenge in his basement. Now he is getting back at the world by hating his own country.
So Mr. Clarke, could you kindly add to what Mr. Hardy has said?
Clarke: David has eloquently covered the worst examples of Moore's narcissism as we discuss at length in the book. But I would offer that Moore's narcissism isn't just scary and pathetic- it's also good for bouts of unintentional humor (check that- subconscious humor is probably a better assessment). What other self-hating polemicist would produce a rambling indictment of corporate America's abandonment of a city, yet manage to title it not GM vs. Flint, or some other more accurate title, but rather Roger & Me? Who else but Moore would put a picture of himself on the cover of a book titled Downsize This!? Or how about the concert film he made about his book tour for Downsize This!, aptly titled The Big One. Not surprisingly, Moore's picture appears on the video jacket and the posters for that film as well, directly under the title. Then there's Stupid White Men, a book whose hardcover jacket features the title, emblazoned in big letters, with a graphic directly beneath it depicting Moore lumbering over a table of other white men.
FP: The self-contempt that motivates Moore appears undeniable.
Before we wrap up, tell us what you think about how terrorist organizations have come out praising Moore and his movie. This is yet another ominous reminder of the romance we see between the Left and militant Islam in the War on Terror. Give us some of your wisdom on this phenomenon please.
Hardy: That IS one strange romance. Stop to think about it: what was so "left" about the Taliban? Or about Hussein? The only link seems to be
the left's inexplicable anti-American reflex.
Moore is a brilliant propagandist. His message is essentially that the U.S. is an invasive, aggressive bully, apt to kill third-worlders for profit or out of paranoia. If you believe that -- can you criticize the terrorist attack on 9/11? Isn't the movie at some level a propaganda piece for the other side?
The other side certainly thinks so. The Guardian recently reported that Hezbollah-linked groups have offered to help distribute the film -- and Moore's distributor plans to accept the offer, since they have such good connections in Lebanon!
FP: Mr. Clarke, your insight on this theme and how Moore’s people are now planning to help terrorist groups distribute the film?
Clarke: It's a strange romance indeed- but not a surprising one given Moore's track record. Though he strains in national interviews to present himself to the general public as a goofy but noble patriot, the truth about his convictions -- or lack thereof -- can be easily discerned from Moore's own writings, international interviews, and lower-wattage public appearances.
At a recent press conference, an enterprising 17-year-old reporter asked Moore what he thought about his film getting a hand from Hezbollah. When Moore denied the relationship even existed, the reporter responded by providing Moore with proof via confirmation of the rumor from the Middle Eastern distribution company. According to one blogger's account, Moore then returned fire by stonewalling the question and finally "changed the subject."
Given Fahrenheit 911's unique ownership structure -- Moore has nearly unprecedented control of the film, either directly or indirectly via his friends at Mirimax -- it wouldn't require much more effort from him than a simple phone call from him to distance the film for good from its terrorist supporters. But again, predictability reigns with Moore, as it appears he's apparently unwilling to let principle stand in the way of his box office receipts.
A representative of the film's Middle Eastern distribution company summed it up: “We can’t go against these organizations...Having the support of such an entity in Lebanon is quite significant for the market...” Meaning, of course, that distributors of Moore's film have accepted the support of a known terrorist organization because not doing so would negatively affect the bottom line. A giant heaping of shameful behavior, anybody?
FP: Ok gentlemen, our time is up. Could each of you kindly tell us, briefly, the feedback your book is getting and also what you hope it will accomplish.
Hardy: As far as the general population: our book just made the New York Times bestseller list, No. 9, first week it was available.
It will never, of course, sway the cult of Moore. Their emails are stunning in their intellectual depth. Here's a few samples: "You suck, Fascist Republican Looser (sic) !!!!!" "Do you really think there is ONE American stupid enough to believe your pathetic misrepresentations of Michael Moore?" "How much have you been paid to try and manipulate the minds or an already confused public?" and "It's rather obvious to me and a lot of other people that you sir and aRE right wing idiot just like Bush."
As far as our hopes: in a democracy, the cure for abuse of freedom of speech is EVEN MORE freedom of speech, and that is the cure Jason and I have applied. It is falsity that cannot stand the light of the sun. If Mike really wants to stand in that light, we'll debate him on the follow proposition: Bowling for Columbine and Fahrenheit 9/11 mislead their viewers and draw them to false conclusions. That's the offer, a fair and open debate, equal time, pick your time and place.
Clarke: To date, feedback on the book has been amazing. The blogosphere has responded beyond my expectations, pushing the book first up to #3 on Amazon.com, and then playing a significant role in the book landing on The New York Times, Wall Street Journal, and Publisher's Weekly bestseller lists. And reaction from the book's audience has been overwhelming, as well. Prior to the debut of the book, negative mail in response to my website, moorelies.com, was running high. Since the debut of the book, positive mail has now drowned out the noise of negative mail by at least a 3-1 margin.
I hope the book will reach all corners of America, serving to offer an alternate view to any person skeptical, or just plain curious, about Moore's vision of our country and our world. The old adage suggests that we heed the message, not the messenger, but in Moore's case -- given his free ride in the media and his largely unchecked fame machine -- I think the early success of the book suggests that people are interesting in learning the truth not just about Moore's message, but also about his true motives as a messenger.
FP: Thank you gentlemen.
Hardy: Thank you Jamie.
Clarke: It was our pleasure.
Us transcric una entrevista, publicada fa un mes, als autors d'un llibre contra Michael Moore.
Frontpage Interview’s guests today are David T. Hardy and Jason Clarke, the authors of the new book Michael Moore Is A Big Fat Stupid White Man.
FP: Mr. Hardy and Mr. Clarke, welcome to Frontpage Interview.
Hardy: Glad to be here.
Clarke: Thanks very much.
FP: First things first, what made you write this book?
Hardy: I got started on Moore when an Oscar-nominated documentary producer mentioned to me that there was a film coming out, called Bowling for Columbine, which he had seen and knew needed serious debunking. I saw it, was particularly angered by the hatchet job on Heston, and got down to work.
Clarke: For me, it was a couple of things. One, the motivation to write the book was fueled in part by a desire to pay back the media for the 15-year free pass they've given to Moore's trickery and deceit. A more important motivator for me though has been the desire to subvert the media's complicity and to take our substantive case against Moore directly to the American people. While the web-based, grassroots movement we've been a part of has done an outstanding Moore of tracking and exposing Moore's true nature over the past few years, the next logical step was to bring those efforts to a wider audience. Just as Moore is himself brazenly targeting young and middle America with Fahrenheit 9/11, this book is here to counter his unchecked publicity machine and allow people a chance to understand his true motivations as they consider his message.
FP: When you listen to Moore’s language, it is hard to decipher the difference between his ideology and that of Stalin, Mao, Pol Pot and Castro. What would you say motivates Moore? What is the impulse that lingers behind his vision?
Hardy: Let's be fair to totalitarians! Moore is just a wannabe fan. In our book we explore the parallels between his behavior and an emotional illness known as Narcissistic Personality Disorder -- an illness which also features in totalitarian leaders. It combines an apparent, and I stress apparent, overblown ego with an inner self-loathing. Look at what Moore most loathes -- and he IS it. A very wealthy, white, American male. He is what he hates.
I don't think his vision goes beyond that. He talks of ideals far on the left end of the spectrum, but I doubt he understands much of them, and from recent reports hasn't even bothered to vote in recent years. He only praises Cuba (in his "Letter to Elian") because it's, shall we say, "not American." For some reason he hasn't moved to Havana, but prefers to live in a million dollar apartment in Manhattan and suffer under capitalism.
FP: I don’t think that you need a vision “beyond that” to be put into the same category as the mass murderers of the 20th century. I am not saying that Moore is a murderer; what I am saying is that the ideas, impulses and characteristics that motivate him are the same ones that led to the socialist killing fields of the last century. Yes, he loathes himself. In this way, he rejects his own society and he dreams of a revolution. These ingredients of self-hate were the foundations to the ideologies that led Stalin, Mao, Pol Pot, Castro to begin building a world where they dreamed of not hating themselves, which necessitated building a different world. . . .which, in turn, necessitated building a different human race. And we all know where that led.
Mr. Clarke, what are your insights here in connection to Moore’s philosophy and character and how it relates to the longing for totalitarianism?
Clarke: I would have to concur with David on this point and suggest again that Moore is at best only tangentially aware of the larger sociological implications of his ideas and impulses. I think of Moore as an "accidental intellectual": He's a person who creates and produces in a vacuum so encompassing, so thoroughly concerned with the almost violent confirmation of assumption, and so completely devoid of any historical frame of reference, that any similarity in his works to any pre-existing political ideology can only be considered a coincidence of potentially dangerous, but nonetheless random, proportions.
Frankly, I think it's giving Moore far too much consideration to even suggest in hindsight view that his theories are equivalent to those of the most violent political theorists of the past. Fortunately, I also believe that the effects of his worldviews on his followers are to date, in most cases, equally inconsequential. Although we make a strong case in the book that the potential exists for his sermons to inspire violence as it has with thinkers and leaders from the past, I would offer that the biggest difference between Moore and those we compare him to is that a majority of Moore's followers exist in the same vacuum he creates from. With the notable exception of the defense attorney for one of the Bali nightclub bombers, who quoted from Moore's Stupid White Men during the trial, we've fortunately documented no other meaningful examples of Moore's ideology relating to any tangible acts of violence.
FP: I don’t think we are in disagreement gentlemen. What I am basically getting at is that Moore does not have to be a great intellectual or to even understand what he is talking about to be related to the species that spawned the communist killing fields. All you really need is some self-contempt combined with the ignorant belief that there are no limits to human hope. Then when you start your social engineering experiment to purify the environment around you. . . .we know the end result.
So help us out here gentlemen. Could you kindly expand a bit on the Narcissistic Personality Disorder and how you find it in Moore?
Hardy: Jason and I have the advantage here in that we are completely unbiased, since we have neither a background in psychiatry nor an opportunity to interview the patient. That said, Moore has a number of traits which parallel the classic symptoms of NPD.
First, a grandioise ego. Enough said.
Second, a feeling of immense, even godlike power. Before the 2000 elections, he was writing letters to Al Gore, claiming that Demos were begging him to come in and save Gore from his own failings.
Third, immense jealousy and an assumption that others are driven by the same force. He cannot abide an equal or a rival. He can back only candidates that lack a snowball's chance in the infernal regions (i.e., Nader) so they cannot win and become a rival. He must prove he is the only source of all good.
Fourth, an explosive and vicious response to the least criticism. We've seen that in interviews again and again. It is seen again in his announcement that he has hired Chris Lehane (whom he describes as the "worst mother____er of them all" to attack critics.
Fifth, a feeling that he is "above the law." Moore declaims on the evils of capitalism and wealth -- while himself grabbing wealth at every turn, and selling his lectures for what the market
will bear.
Perhaps most tellingly, an inability to understand when he has fouled up. It's not that he is too stubborn to back down: he simply cannot understand that he has erred, because his feelings ARE universal reality (apart from a few evil or idiotic types who do not understand).
The traditional understanding of NPD is that the person fails to make the transition that normal people make in infancy, the transition from the infant's belief that he is the universe and others are mere instruments that serve him (cry enough and they feed you, etc.).
The product is a strange combination. Outwardly, the person is a malignant egotist. But inside the ball of egotism is a burning mass of self-loathing, so serious it can lead to self-destructive traits. Stop and think--Moore IS what he hates. He is a very wealthy, white, American, male. In his heart, it may well be that Moore's opinion of himself is far worse than anything his critics have ever said. Even his girth -- as an Irish Catholic, he can hardly contemplate suicide. But he can engage in actions which will clearly shorten his lifespan. What advice is he getting from his doctor? Given his size, his blood pressure must be astronomical, and diabetes is a big risk, yet he seems to continue on his course. If this is true, then Moore's career is one of acting out a form of mental illness...a most interesting understanding.
FP: Hearing these descriptions, I get shudders just thinking about being this guy. He strikes me as the kind of pathetic soul who was picked on all his life in school and dealt with it by drowning 24 cans of coca-cola a day while plotting revenge in his basement. Now he is getting back at the world by hating his own country.
So Mr. Clarke, could you kindly add to what Mr. Hardy has said?
Clarke: David has eloquently covered the worst examples of Moore's narcissism as we discuss at length in the book. But I would offer that Moore's narcissism isn't just scary and pathetic- it's also good for bouts of unintentional humor (check that- subconscious humor is probably a better assessment). What other self-hating polemicist would produce a rambling indictment of corporate America's abandonment of a city, yet manage to title it not GM vs. Flint, or some other more accurate title, but rather Roger & Me? Who else but Moore would put a picture of himself on the cover of a book titled Downsize This!? Or how about the concert film he made about his book tour for Downsize This!, aptly titled The Big One. Not surprisingly, Moore's picture appears on the video jacket and the posters for that film as well, directly under the title. Then there's Stupid White Men, a book whose hardcover jacket features the title, emblazoned in big letters, with a graphic directly beneath it depicting Moore lumbering over a table of other white men.
FP: The self-contempt that motivates Moore appears undeniable.
Before we wrap up, tell us what you think about how terrorist organizations have come out praising Moore and his movie. This is yet another ominous reminder of the romance we see between the Left and militant Islam in the War on Terror. Give us some of your wisdom on this phenomenon please.
Hardy: That IS one strange romance. Stop to think about it: what was so "left" about the Taliban? Or about Hussein? The only link seems to be
the left's inexplicable anti-American reflex.
Moore is a brilliant propagandist. His message is essentially that the U.S. is an invasive, aggressive bully, apt to kill third-worlders for profit or out of paranoia. If you believe that -- can you criticize the terrorist attack on 9/11? Isn't the movie at some level a propaganda piece for the other side?
The other side certainly thinks so. The Guardian recently reported that Hezbollah-linked groups have offered to help distribute the film -- and Moore's distributor plans to accept the offer, since they have such good connections in Lebanon!
FP: Mr. Clarke, your insight on this theme and how Moore’s people are now planning to help terrorist groups distribute the film?
Clarke: It's a strange romance indeed- but not a surprising one given Moore's track record. Though he strains in national interviews to present himself to the general public as a goofy but noble patriot, the truth about his convictions -- or lack thereof -- can be easily discerned from Moore's own writings, international interviews, and lower-wattage public appearances.
At a recent press conference, an enterprising 17-year-old reporter asked Moore what he thought about his film getting a hand from Hezbollah. When Moore denied the relationship even existed, the reporter responded by providing Moore with proof via confirmation of the rumor from the Middle Eastern distribution company. According to one blogger's account, Moore then returned fire by stonewalling the question and finally "changed the subject."
Given Fahrenheit 911's unique ownership structure -- Moore has nearly unprecedented control of the film, either directly or indirectly via his friends at Mirimax -- it wouldn't require much more effort from him than a simple phone call from him to distance the film for good from its terrorist supporters. But again, predictability reigns with Moore, as it appears he's apparently unwilling to let principle stand in the way of his box office receipts.
A representative of the film's Middle Eastern distribution company summed it up: “We can’t go against these organizations...Having the support of such an entity in Lebanon is quite significant for the market...” Meaning, of course, that distributors of Moore's film have accepted the support of a known terrorist organization because not doing so would negatively affect the bottom line. A giant heaping of shameful behavior, anybody?
FP: Ok gentlemen, our time is up. Could each of you kindly tell us, briefly, the feedback your book is getting and also what you hope it will accomplish.
Hardy: As far as the general population: our book just made the New York Times bestseller list, No. 9, first week it was available.
It will never, of course, sway the cult of Moore. Their emails are stunning in their intellectual depth. Here's a few samples: "You suck, Fascist Republican Looser (sic) !!!!!" "Do you really think there is ONE American stupid enough to believe your pathetic misrepresentations of Michael Moore?" "How much have you been paid to try and manipulate the minds or an already confused public?" and "It's rather obvious to me and a lot of other people that you sir and aRE right wing idiot just like Bush."
As far as our hopes: in a democracy, the cure for abuse of freedom of speech is EVEN MORE freedom of speech, and that is the cure Jason and I have applied. It is falsity that cannot stand the light of the sun. If Mike really wants to stand in that light, we'll debate him on the follow proposition: Bowling for Columbine and Fahrenheit 9/11 mislead their viewers and draw them to false conclusions. That's the offer, a fair and open debate, equal time, pick your time and place.
Clarke: To date, feedback on the book has been amazing. The blogosphere has responded beyond my expectations, pushing the book first up to #3 on Amazon.com, and then playing a significant role in the book landing on The New York Times, Wall Street Journal, and Publisher's Weekly bestseller lists. And reaction from the book's audience has been overwhelming, as well. Prior to the debut of the book, negative mail in response to my website, moorelies.com, was running high. Since the debut of the book, positive mail has now drowned out the noise of negative mail by at least a 3-1 margin.
I hope the book will reach all corners of America, serving to offer an alternate view to any person skeptical, or just plain curious, about Moore's vision of our country and our world. The old adage suggests that we heed the message, not the messenger, but in Moore's case -- given his free ride in the media and his largely unchecked fame machine -- I think the early success of the book suggests that people are interesting in learning the truth not just about Moore's message, but also about his true motives as a messenger.
FP: Thank you gentlemen.
Hardy: Thank you Jamie.
Clarke: It was our pleasure.
la BBC i la nostra
Dimecres al vespre TV-3 va oferir el conegut reportage de la BBC sobre els suborns ficticis a membres del COI per a que Londres fos la ciutat organitzadora de les Olimpíades del 2012.
I és clar, els mitjans espanyols es van afanyar a dir que tot plegat afavoria la candidatura de Madrid. Molt bona, aquesta! En comptes de dir "nosaltres no ens vam atrevir a fer-ho" o un comprensible "això no ens ho deixarien fer", la resposta fou aznariana: "la candidatura madrilenya no ha fet, no fa ni farà mai aquestes coses".
I "la nostra"? Bé, aquí tampoc es faria mai una cosa així. Déu nos en guard. Ni tan sols algú, que jo recordi, va gosar denunciar que TV-3 pagava per avançat i de manera molt generosa els drets d'imatge del Barça i que organitzava partits de costellada, tot plegat per a finançar els traspassos de futbolistes (Koeman, Romario, per anomenar els més gloriosos). Diners públics, que ningú ho oblidi. Si TV-3 només pot ser lider d'audiència si retransmeten els partits del Barça, potser que ens ho fem mirar. Si no ens atrevim amb coses més faciletes, amb temes com els de la BBC, ni de conya! Els balseros i els "30 minuts" estan molt bé i s'ha d'aplaudir, només faltaria. Però coses internes i sagrades...
I és clar, els mitjans espanyols es van afanyar a dir que tot plegat afavoria la candidatura de Madrid. Molt bona, aquesta! En comptes de dir "nosaltres no ens vam atrevir a fer-ho" o un comprensible "això no ens ho deixarien fer", la resposta fou aznariana: "la candidatura madrilenya no ha fet, no fa ni farà mai aquestes coses".
I "la nostra"? Bé, aquí tampoc es faria mai una cosa així. Déu nos en guard. Ni tan sols algú, que jo recordi, va gosar denunciar que TV-3 pagava per avançat i de manera molt generosa els drets d'imatge del Barça i que organitzava partits de costellada, tot plegat per a finançar els traspassos de futbolistes (Koeman, Romario, per anomenar els més gloriosos). Diners públics, que ningú ho oblidi. Si TV-3 només pot ser lider d'audiència si retransmeten els partits del Barça, potser que ens ho fem mirar. Si no ens atrevim amb coses més faciletes, amb temes com els de la BBC, ni de conya! Els balseros i els "30 minuts" estan molt bé i s'ha d'aplaudir, només faltaria. Però coses internes i sagrades...
Progressa adequadament
L'altre dia en ZP va anar a prendre el cafè de tots a Marivent. Sembla que les pastes, fullades, que endraparen van ser del seu gust. La imatge presidencial, amb una carpeta sota el braç, era la del bon estudiant al qual li han suspès una assignatura perquè el curs vinent serà més difícil i s'haurà d'esforçar més. És a fi de bé, ja se sap. I al sortir ja no la portava, el mestre havia de corregir els deures. I talment com l'estudiant que arriba a casa i recita la lliçó per a que la mare (pàtria) vegi que aprofita el temps, espetà que esperava que els altres partits nacionalistes votessin a favor de la Constitució europea.
Els propers mesos el corró espanyol intensificarà la seva activitat per a allissar més pastes, fullades, esclar. L'argument fal·laç està dat i beneït: el vot afirmatiu és europeista, democràtic, progressista i espanyol. El negatiu serà cosa de quatre radicals marginats, nacionalistes, comunistes, ultres de tota mena i anti-sistema. Com se'n pot dir d'això?
Tenia decidit el vot afirmatiu, el bon sentit europeista de la professora de dret comunitari potser encara és massa recent. Però, noi, la vida és una altra cosa, la innocència es perd i les ganes d'engegar a passeig a tota aquesta colla són infinites. Deixarem passar l'estiu i quan baixin les temperatures ho rumiarem amb calma. Aquest pa ha de reposar una estona més, està massa jove per a enfornar-lo.
Els propers mesos el corró espanyol intensificarà la seva activitat per a allissar més pastes, fullades, esclar. L'argument fal·laç està dat i beneït: el vot afirmatiu és europeista, democràtic, progressista i espanyol. El negatiu serà cosa de quatre radicals marginats, nacionalistes, comunistes, ultres de tota mena i anti-sistema. Com se'n pot dir d'això?
Tenia decidit el vot afirmatiu, el bon sentit europeista de la professora de dret comunitari potser encara és massa recent. Però, noi, la vida és una altra cosa, la innocència es perd i les ganes d'engegar a passeig a tota aquesta colla són infinites. Deixarem passar l'estiu i quan baixin les temperatures ho rumiarem amb calma. Aquest pa ha de reposar una estona més, està massa jove per a enfornar-lo.
El respecte pel periodisme
A quarts de vuit del matí la senyora Maria escombra la vorera tot esperant que el seu fill obri el bar. Uns metres més enllà hi ha a terra un tros de La Vanguardia de dies passats. El recull, sembla que li treu algun rebrec i tot seguit el llença a la paperera sense cap delicadesa especial, però tampoc amb el menyspreu del qui recull una cosa que ja no serveix i que a més embruta i fa nosa. La fugacitat del temps.
Una ració de Sostres
Porto tres o quatre dies una mica espès. Encara que sigui amb articles vinculats, mantinc el fil del blog ens uns intervals més o menys decents. Avui toca una ració de Salvador Sostres. No és que l'article m'entusiasmi especialment, però té l'avantatge que es fum del Fòrum, dels progres i de la collonada del festival internacional de la joventut.
Encara no havia vinculat en Sostres. I portem quasi uns cinquanta posts, potser ja tocava. Els anti-Sostres seran comprensius, suposo. I els sostrians irredempts ja el llegeixen cada dia.
Encara no havia vinculat en Sostres. I portem quasi uns cinquanta posts, potser ja tocava. Els anti-Sostres seran comprensius, suposo. I els sostrians irredempts ja el llegeixen cada dia.
Catalunya és un país democràtic?
"El dia que un realitzador de televisió sigui capaç de traduir en imatges ni que sigui un conte de Calders de quatre línies, la televisió haurà arribat a la majoria de d'edat. Mentrestant, parlem de les dictadures. Què és una dictadura? És el que segueix:
A primers dels setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere Calders de poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.
La dictadura és, igualment, que quan aquell simple redactor de diari va sentir el nom, Pere Clders, pensés que aquell nom li sonava: era un escriptor que havia publicat alguns llibres, alguns dels quals segurament havia llegit i que recordava que li havia agradat bastant. (...)
La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza una i mata l'altra."
Pere Calders, article publicat a El Temps el 15 d'agost de 1994
Ramon Barnils. Articles
Ed La Magrana
A primers dels setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere Calders de poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.
La dictadura és, igualment, que quan aquell simple redactor de diari va sentir el nom, Pere Clders, pensés que aquell nom li sonava: era un escriptor que havia publicat alguns llibres, alguns dels quals segurament havia llegit i que recordava que li havia agradat bastant. (...)
La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza una i mata l'altra."
Pere Calders, article publicat a El Temps el 15 d'agost de 1994
Ramon Barnils. Articles
Ed La Magrana
Tres reflexions
Un serrell de l'últim post. Per què moltíssima gent que dorm de dilluns a divendres a Barcelona fuig a escampar la boira quan hi ha dos dies de festa seguits? Tan insuportable és la ciutat quan no s'ha d'anar a treballar?
Anna Grau és una excel·lent cronista parlamentària
Anna Grau és una excel·lent cronista parlamentària
Un Onze ben enze
Fins a aquesta setmana no sabia que s'havia instituït una comissió parlamentària per a reformar la Diada. És comprensible l'amoïnament dels dirigents polítics perquè hi ha gent que aquell dia decideix matinar o no anar a dormir per a plantar-se al costat de l'estàtua i xiular a tots aquells que fan l'ofrena floral. De Vidal-Quadras a l'esbart dansaire del Clot. Ara bé, el que no entenc és la solució de fer una ofrena unitària de tots els partits parlamentaris. Un no es prendria la molèstia d'estar al cas a quina hora fa l'ofrena el tal o el qual. Ara: una xiulada unitària? M'hi apunto!
L'Onze de setembre té un cert aire tètric, com aquells divendres sants que retraten les àvies: no es podia picar el matalàs, no es podia riure, s'havia de parlar fluixet. A les ofrenes florals, els defensors de la terra tampoc riuen mai, arriben en processó amb el rictus de rigor, com qui fa la visita al santíssim i recorre el via crucis: Plaça Urquinaona, Fossar de les Moreres, la tomba a Sant Boi. Bé, la veritat és que tampoc tenim massa motius per riure, potser.
S'ha proposat també que la Diada passi al 23 d'abril i que, per tant, Sant Jordi sigui dia festiu oficialment. Diuen que semblarem més oberts si canviem el Carrasclet per la rosa i el llibre. La idea és insensata. Si et vols carregar una diada, fes-la festiva. Que el primer de maig sigui festiu és un gol per l'escaire dels empresaris. Així allunyen els assalariats dels centres de treball en aquest dia anomenat de reivindicació. Quins ciris s'organitzarien si aquesta data fos laborable! Està demostrat que el més gran element de socialització és la feina. D'altra banda, Barcelona és un lloc inhòspit els dies festius; la gent espera tenir un dia de festa per fugir de Closlàndia. I els llibreters i els floristes perdrien calés. La proposta és del tot inviable.
Per últim, el MH ha pensat en un gran agermanament. Els municipis catalans en són uns especialistes: Sarajevo, un poblet nicaragüenc, Palestina o el poble saharahui. Bé, doncs en Pasqual, que és un un home original com cal, vol agermanar Bin Laden, Felip V i Pinochet. Agermanats anirem caminant...
L'Onze de setembre té un cert aire tètric, com aquells divendres sants que retraten les àvies: no es podia picar el matalàs, no es podia riure, s'havia de parlar fluixet. A les ofrenes florals, els defensors de la terra tampoc riuen mai, arriben en processó amb el rictus de rigor, com qui fa la visita al santíssim i recorre el via crucis: Plaça Urquinaona, Fossar de les Moreres, la tomba a Sant Boi. Bé, la veritat és que tampoc tenim massa motius per riure, potser.
S'ha proposat també que la Diada passi al 23 d'abril i que, per tant, Sant Jordi sigui dia festiu oficialment. Diuen que semblarem més oberts si canviem el Carrasclet per la rosa i el llibre. La idea és insensata. Si et vols carregar una diada, fes-la festiva. Que el primer de maig sigui festiu és un gol per l'escaire dels empresaris. Així allunyen els assalariats dels centres de treball en aquest dia anomenat de reivindicació. Quins ciris s'organitzarien si aquesta data fos laborable! Està demostrat que el més gran element de socialització és la feina. D'altra banda, Barcelona és un lloc inhòspit els dies festius; la gent espera tenir un dia de festa per fugir de Closlàndia. I els llibreters i els floristes perdrien calés. La proposta és del tot inviable.
Per últim, el MH ha pensat en un gran agermanament. Els municipis catalans en són uns especialistes: Sarajevo, un poblet nicaragüenc, Palestina o el poble saharahui. Bé, doncs en Pasqual, que és un un home original com cal, vol agermanar Bin Laden, Felip V i Pinochet. Agermanats anirem caminant...
Més entranyes de l'ase
Seguim estirant la corda de l'ase. Josep Pla escriví el següent:
Tenia una presència totalment invariable, era un ase de les figures de cera, una estàtua d’ase perfectament ben imitada.
A còpia de mirar-lo em vingueren a la memòria d’una manera involuntària, mecànica, algunes coses proporcionades per la cultura –lectures oblidades. L’ase d’or d’Apuleu, és clar... Els elogis que fa de l’ase el macarrònic Columela. Aquella observació d’Aristòtil: “l’ase no té fel”. No té fel? No sé pas... Homer, a l’Ilíada, fa un gran elogi de la sang freda de l’ase. Em pregunto perquè els autors el tingueren en tanta estima. Deu haver –penso- degenerat. El divinitzaren. Al temple de Delfos, entre l’estàtua de Minerva i la d’Apol•lo hi posaren un ase de bronze. I encara feren més: el portaren a una tal alçada que l’encabiren en la constel•lació de Càncer, on encara es manté en forma de burrets. Els grecs foren perfectament lògics. El prestigi dels ases està justificat en les seves faules, segons les quals els ases, gràcies als seus brams, han conservat el tron de Júpiter i la virtut de Vesta. És el que em sembla que encara succeeix...
M’anava, doncs, mirant l’ase; però, com que l’animal continuava clavat a terra, impàvid, silenciós, incommovible, no vaig tenir altre remi que anar recordant les coses que sobre aquesta classe de bèsties la lectura ofereix.
Per als jueus poster tingué encara més importància que per als grecs. El deuteronomi ordena a l’home recollir l’ase perdut, tenir cura del que està malalt, remuntar el que caigui a terra. L’ase ha de reposar un dia la setmana almenys: el setè. I Moisès, poc abans de morir, en un moment de mal humor, en el curs d’una terrible increpació dirigida als jueus, parlà dels ases: Us casareu amb una dona i un altre us la prendrà; alçareu una casa i no l’habitareu, us robaran l’ase davant dels vostres ulls i no el veureu mai més.
Si hagués tingut la sort que en el meu cas particular s’hagués realitzat la profecia de Moisès, m’hauria sentit alliberat i satisfet. (OC 15, 234-235).
Les entranyes de l'ase
Penjo un article que vaig escriure per a e-noticies. Potser el publicaran dilluns. Avui, però, faig un avançament.
Els catalans posem una nota de 6 sobre 10 a l’acció del Govern. Les enquestes són mecanismes de racionalització de la percepció ciutadana, d’un estat, per tant, emocional. Val a dir que molt sovint els errors d’aquestes sofisticacions són celebrats per la ciutadania. No són cap avenç, us ho asseguro.
Si abans el summe sacerdot obria els budells d’una bèstia per augurar el desenllaç d’una guerra o la successió al tro, avui apliquem les quatre regles aritmètiques. Esperem que els números quadrin. Em fa por que els nostres líders polítics es desencantin i tornin al mètode que durant tants segles va resultar. Ja veig, si no, la instal•lació d’escorxadors a les seus dels partits per escodrinyar el fetge d’un ase o d’un gat, segons les preferències, per copsar els processos electorals. Allò de que la sang corre pels passadissos del carrer Nicaragua deixarà de ser una gastada metàfora maquiavèl•lica. Els ganivets començaran a aparèixer de veritat.
Val a dir que, com sempre els espanyols ens porten avantatge i només els calen quatre ajustaments. Depenent com entri l’espasa al clatell del toro màrtir per raons patriòtiques, coneixeran els destins nacionals. I la resta, com fins ara: si va bé, puerta grande, i si no, mocadorada i cap a casa abans que comenci el linxament contra el torero. I total, per una medalla, la gent és cruel.
Aquí anem amb el pas canviat. Vàrem prohibir als solsonins penjar un ruc al campanar durant les festes del Claustre i potser més d’hora que tard ens en penedirem. Comprendran els “entranyables” protectors dels animals que per raons nacionals ens deixin fer el ruc si les enquestes van malament.
Passatemps estiuenc
El bloc de notes de Rafael Jorba a La Vanguardia proposa avui la següent endevinalla:
Diccionario visual
El Diccionari visual de la construcció, que edita el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, incluye un prólogo nada técnico del conseller Nadal. Un párrafo: “Fem-nos manobres d'un llenguatge enriquidor. Construïm edificis nous, recuperem edificis vells, reciclem materials, inventem-ne de nous. Donem perfil i cos i textura als materials més simples. Còdols per començar, llambordes carejades, llambordins. Argila feta maó, grava feta ciment, pedra, guix, calç. Bigues, cairats, cabirons, llates. Encavellades de melis per als coberts més sòlids. Materials i formes. Teules, pissarra. Lloses, toves”. Aviso: tres palabras de la presentación de Nadal no salen en el diccionario...
Coses que passen al país del Fòrum
Al nord-est peninsular és possible que a l'hora de l'esmorzar uns polítics suquin el melindro en un marasme d'estupidesa sense por a que hi hagi una insurreció més que justificada. La criatura continua portant els bolquers bruts. A hores d'ara ja saben que l'han ben parida, que diria en D'Oros. El Fòrum ha deixat enrera la crítica i la rialla i ara vagareja la indiferència. Els responsables ben aviat faran autocrítica.
Els efectes col·laterals ja es deixen sentir. Ada Castells relata una nova facècia de la senyora Clixé. El segon article és de Joan Olivé, l'autor diari de l'enyorat "Pel broc gros". Ja que en Sanchís o qui sigui ha tingut la bona idea de fer-los coincidir, no desaprofito l'avinentesa.
Els efectes col·laterals ja es deixen sentir. Ada Castells relata una nova facècia de la senyora Clixé. El segon article és de Joan Olivé, l'autor diari de l'enyorat "Pel broc gros". Ja que en Sanchís o qui sigui ha tingut la bona idea de fer-los coincidir, no desaprofito l'avinentesa.
PER ACABAR
Més segursque mai
Ada Castells
Diumenge la senyora Clixé va ser testimoni del xoc frontal de dos cotxes entre Besalú i Castellfollit de la Roca. Al vespre va afanyar-se a veure el telenotícies per si ho comentaven. En la societat de la informació sempre fa efecte que t'expliquin per la tele el que tu has presenciat: et fa sentir important. Aquesta vegada, però, tocava que papà Estat estigués content amb el balanç de morts a les carreteres. Resulta que hi ha hagut la meitat de defuncions que l'any passat per les mateixes dades. Que la gent mori menys es considera un triomf de les autoritats que regulen el trànsit i és qüestió de difondre-ho amb tot el cofoisme que toca. Ja podem dormir tranquils amb la nostra armilla hortera amagada sota el seient i el Maxicosi instal·lat perquè els nens no prenguin mal. Això sí, la xarxa viària continua fent pena. Els paviments semblen pistes americanes per acabar amb els motoristes; els senyals de trànsit juguen a amagar-se rere les branques dels arbres i, per entrar en territoris Clixé: a la ronda de Dalt no es veu la indicació per agafar els túnels de Vallvidrera fins que no la tens a sobre; la plaça Caos Sotelo continua tan caòtica com sempre encara que ara es digui Francesc Macià; la recent reforma del passeig de Sant Joan no ha evitat que el poeta Verdaguer se sobresalti sovint amb les frenades a la cruïlla amb la Diagonal. Ara bé, tots hem d'anar ben agafadets amb el cinturó de seguretat i sense beure alcohol o ens les carregarem en el millor dels casos amb una multa; en el pitjor, amb un funeral. Està molt bé que es radicalitzin les exigències per evitar més desgràcies a les carreteres. No és desmesurat treure el carnet als qui han fet faltes greus, però aquestes mesures han d'anar acompanyades d'una millora de les condicions de la xarxa viària. Talar els arbres que tapen els stops és tan urgent com el desplegament dels Mossos per controlar els mals conductors.
Si en som de...Multiculturals
JOAN OLIVER
L'Ajuntament de Palafrugell ha decidit fer els bans en català, espanyol i àrab perquè diu que hi ha un 12% de la població del municipi que és d'origen magribí. És una iniciativa fantàstica que demostra fins a quin punt en som de multiculturals els catalans. Algun malintencionat podria pensar que aquesta és una mesura que no facilita que els immigrants aprenguin el català, o l'espanyol, que pel que sembla també és llengua de ban. Però no cal patir-hi. L'Ajuntament ja ha dit que això no és així i ells deuen saber per què ho han dit. Algun altre malintencionat podria preguntar quants d'aquests immigrants són analfabets i si el percentatge de senyores immigrants que no saben llegir l'àrab és superior al de senyors. I suggerir que potser, en nom de la multiculturalitat, s'està reforçant el despotisme del mascle immigrant. Un tercer malintencionat, encara, podria preguntar quants d'aquests immigrants que l'Ajuntament diu que són àrabs, són en realitat berbers i suggerir que potser en nom de la multiculturalitat s'acaba imposant als berbers la llengua àrab, de la mateixa manera que a cal Fòrum, a fi i efecte de ser ben multiculturals, ens imposen l'espanyol als catalans.
La ciutat oculta
He vist un parell de cops "la casita blanca: la ciutat oculta", un documental que vol explicar una part de la intrahistòria barcelonina de la postguerra. L'estraperlo, les cases de cites, una ciutat que viu rera dels esdeveniments polítics i socials. Em va agradar, tot i que no tant els comentaris de la veu en off.
Aquest documental coincideix amb una revifalla per l'interès de conèixer la Barcelona dels anys 30, 40 i 50. Mai ha estat explicada i té el seu interès. Ara bé, es parteix d'una certa mitificació del passat, el tractament tendre que explicita que les coses ja no són com abans, per desgràcia. I bé, mentre alguns es lamenten que abans les coses eren millors, d'aquí quaranta o cinquanta anys uns altres es gronxaran en la nostàlgia tot dient que darrera el Forum i els Jocs Olímpics hi havia una ciutat que vivia al marge dels grans esdeveniments. Coi, només faltaria! es pot explicar la història sense nostàlgia, o és que aquest país necessita viure permanentment en el mite?
Aquest documental coincideix amb una revifalla per l'interès de conèixer la Barcelona dels anys 30, 40 i 50. Mai ha estat explicada i té el seu interès. Ara bé, es parteix d'una certa mitificació del passat, el tractament tendre que explicita que les coses ja no són com abans, per desgràcia. I bé, mentre alguns es lamenten que abans les coses eren millors, d'aquí quaranta o cinquanta anys uns altres es gronxaran en la nostàlgia tot dient que darrera el Forum i els Jocs Olímpics hi havia una ciutat que vivia al marge dels grans esdeveniments. Coi, només faltaria! es pot explicar la història sense nostàlgia, o és que aquest país necessita viure permanentment en el mite?
El mite de Robin Hood
"Entenem les reivindicacions del moviment okupa, però no la forma en què les ha expressat avui"
Dolors Camats
Portaveu d'ICV
Sobre l'okupació de la seu d'Iniciativa
Dimecres, 21 de juliol del 2004
Dolors Camats
Portaveu d'ICV
Sobre l'okupació de la seu d'Iniciativa
Dimecres, 21 de juliol del 2004
El fill del tro
29 de setembre de 1912
cinípids
caramels àcids
llagardos
Can Maurí
escola mossèn Cinto
humor indeliberat
Parunella
el primer arlequí
la normalitat
el to menor (?)
tot s'aprofita
lucidesa
Montaner&Simon
el somriure com a bisturí
la invasió subtil
Veracruz
psuc
veritat oculta
22 de juliol de 1994
antaviana
Mecenatge cultural
La parada principal d'autobusos de Molins de Rei és just davant d'una sucursal de Caixa de Tarragona. L'altre dia, durant aquells cinc o deu minuts inacabables, em vaig fixar en un anunci adreçat als clients adolescents per motius d'edat:
"Aquestes vacances refresca't!
Per fi ha arribat el moment d'aparcar els llibres. Aquest estiu no els necessitaràs ni per ventar-te!
La super-nova et regala aquest ventilador.
Superventilador amb llanterna.
El regal més refrescant de l'estiu.
*Piles no incloses"
La fugacitat del 18 de juliol
Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:
Aquest fragment em sembla l'altra cara de la moneda d'aquest de Milan Kundera a "la insoportable levedad del ser":
"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic."
Aquest fragment em sembla l'altra cara de la moneda d'aquest de Milan Kundera a "la insoportable levedad del ser":
"Si la Revolución francesa tuviera que repetirse eternamente, la historiografía francesa estaría menos orgullosa de Robespierre. Pero dado que habla de algo que ya no volverá a ocurrir, los años sangrientos se convierten en meras palabras, en teorías, en discusiones, se vuleven más ligeros que una pluma, no dan miedo. Hay una diferencia infinita entre el Robespierre que apareció sólo una vez en la historia y un Robespierre que volviera eternamente a cortarle la cabeza a los franceses.
Digamos, por tanto, que la idea del eterno retorno significa cierta perspectiva desde la cual las cosas aparecen de un modo distinto a como las conocemos: aparecen sin la circunstancia atenuante de su fugacidad. Esta circunstancia atenuante es la que nos impide pronunciar condena alguna. ¿Cómo es posible condenar algo fugaz? El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia; todo, incluida la guillotina."
És penal
Els de cat radio ja han penjat el dietari d'avui.
Si voleu gaudir de la poesia a càrrec del rapsoda que ens ha alegrat el dia, ja ho sabeu.
D'altra banda, es veu que avui a cat ràdio hi ha hagut ball de bastons i el Conseller en Cap ha renyat la Minobis. Per tant, no és descartable que l'Anton dels poemes hagi dedicat la cançó del pirata al Bargalló, a la Minobis o ell mateix com a autohomenatge. O a tots a la vegada. I també ara entenc el sermonet final d'en Bassas per acomiadar-se fins al setembre a les 7 en punt. El nostre protagonista ha defensat en Basté i en Clapés i ha deixat ben clar allò que tant ens agrada sentir i a ell de dir: que Catalunya Ràdio és la ràdio nacional de Catalunya i que té un compromís amb la realitat nacional i la pluralitat. Has tingut un dia pletòric, noi! Bones i merescudes vacances!
Si voleu gaudir de la poesia a càrrec del rapsoda que ens ha alegrat el dia, ja ho sabeu.
D'altra banda, es veu que avui a cat ràdio hi ha hagut ball de bastons i el Conseller en Cap ha renyat la Minobis. Per tant, no és descartable que l'Anton dels poemes hagi dedicat la cançó del pirata al Bargalló, a la Minobis o ell mateix com a autohomenatge. O a tots a la vegada. I també ara entenc el sermonet final d'en Bassas per acomiadar-se fins al setembre a les 7 en punt. El nostre protagonista ha defensat en Basté i en Clapés i ha deixat ben clar allò que tant ens agrada sentir i a ell de dir: que Catalunya Ràdio és la ràdio nacional de Catalunya i que té un compromís amb la realitat nacional i la pluralitat. Has tingut un dia pletòric, noi! Bones i merescudes vacances!
Penal dubtós a can Bassas
A dos quarts d'onze engegava la secció "El dietari d'en Baltasar Porcel" d'"El matí de Catalunya Ràdio". Un cop fetes les salutacions convencionals, en Porcel ha començat a parlar de Rasputin i del nou eix de la prosperitat popular (Mallorca-València-Madrid) i ha manifestat que s'alegrava de formar-ne part perquè a partir d'ara tot aniria "viento en popa a toda vela".
I a partir d'aquí comença el serial. En Bassas no se n'ha pogut estar i s'ha llençat de cap a l'aigua tot recitant de dalt a baix els versos d'Espronceda. En Porcel li donava fil al veure que l'ex-escolanet de Montserrat fruïa rellepant la llaminadura.
Just quan el rapsoda espontani finalitzava la seva actuació, en Porcel li ha demanat un bis per a provar-lo: li ha preguntat si podria recitar un vers d'Alcover. I aquí vé la jugada conflictiva en la qual el mallorquí no ha obert boca bé per no deixar en evidència al locutor o bé perquè la jugada ha estat massa ràpida i tenia els pensaments en els beneficis de pertànyer a l'eix de la prosperitat.
En Bassas ha començat a recitar i jo juraria que l'únic vers que ha dit i que he sentit és ... Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera... I m'he quedat igual al principi. però després he pensat, hosti, no pot ser... em sembla que això és hands -que diria en Puyal-! És penal! T'has emportat la pilota amb la mà, maco! Aquest és de Costa i Llobera! El conegut d'Alcover també parla d'afers boscans: Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir...
I aquí vénen els dubtes perquè és perfectament possible que l'error hagi estat meu.... esperarem a que la moviola repeteixi la jugada. Sortirem de dubtes quan els de cat radio pengin el dietari d'avui a la web
Sigui com sigui, en Bassas no ha sabut acabar el vers aduint que quan ell estudiava el batxillerat no s'ensenyava Alcover... tio, te'n fots del personal? Si vas fer la carrera de filologia catalana! I la cançó del pirata, qui te la va ensenyar? Els frares de Montserrat?
I a partir d'aquí comença el serial. En Bassas no se n'ha pogut estar i s'ha llençat de cap a l'aigua tot recitant de dalt a baix els versos d'Espronceda. En Porcel li donava fil al veure que l'ex-escolanet de Montserrat fruïa rellepant la llaminadura.
Just quan el rapsoda espontani finalitzava la seva actuació, en Porcel li ha demanat un bis per a provar-lo: li ha preguntat si podria recitar un vers d'Alcover. I aquí vé la jugada conflictiva en la qual el mallorquí no ha obert boca bé per no deixar en evidència al locutor o bé perquè la jugada ha estat massa ràpida i tenia els pensaments en els beneficis de pertànyer a l'eix de la prosperitat.
En Bassas ha començat a recitar i jo juraria que l'únic vers que ha dit i que he sentit és ... Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera... I m'he quedat igual al principi. però després he pensat, hosti, no pot ser... em sembla que això és hands -que diria en Puyal-! És penal! T'has emportat la pilota amb la mà, maco! Aquest és de Costa i Llobera! El conegut d'Alcover també parla d'afers boscans: Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir...
I aquí vénen els dubtes perquè és perfectament possible que l'error hagi estat meu.... esperarem a que la moviola repeteixi la jugada. Sortirem de dubtes quan els de cat radio pengin el dietari d'avui a la web
Sigui com sigui, en Bassas no ha sabut acabar el vers aduint que quan ell estudiava el batxillerat no s'ensenyava Alcover... tio, te'n fots del personal? Si vas fer la carrera de filologia catalana! I la cançó del pirata, qui te la va ensenyar? Els frares de Montserrat?
Dels catalans sempre en sereu princesa,
dels espanyols estrella d'Orient.
Sigueu pels bons pilar de fortalesa,
dels pecadors, el port de salvament.
*Sempre m'ha fet gràcia aquest paral·lelisme catalans-bons, espanyols-pecadors.
El laborioso pueblo catalán
Aquest Litus és de por. A vegades em prèn els temes. El món és dels llestos, ja està vist. Deixant de costat les qüestions tractades al cafè, vull parlar d'un fenomen ben curiós: la gran animació que hi ha als xats a mig matí, tot déu conectat des de la feina. Tinc amigues que s'escandalitzen del tarannà xatero campi-qui-pugui a altes hores de la nit. Es pot entendre, de noche todos los gatos son pardos.
Esclar que se'm pot dir i tu què coi hi fas conectat si ara ho critiques... No és un judici de valors, és una constatació laboral, una observació. Els msn minimitzats, el cul a la feina i els ulls a la pantalla i parlant amb un altre avorrit mandrós. De cop la conversa es talla, el jefe ha tret el cap.
Però el xat és una escapatòria virtual. També n'hi ha de presencials. Tinc un amic que treballa a una empresa que té màquines expenedores de cafè. I es veu que l'ànim comercial els ha dut a col·locar una màquina a l'àrea reservada del personal laboral d'un parell de cases de barrets. I es veu que tot omplint la màquina el meu bon amic alguna vegada ha iniciat conversa, només va dir conversa i crec que només fou conversa, amb la madame. I segons m'ha dit l'hora de màxima afluència de clients no és pas a la nit, sinó precisament al matí.
Al principi sobta, però si ho penses una mica és perfectament normal. El modèlic pare de família no pot dir alegrement a quarts de deu de la nit que va a fer una gestió al banc o a una reunió o al dentista, com correspon a les excuses que es donen a la feina a mig matí. Òbviament tampoc pot dir a la família que se'n va de putes.
Bé, això venia per allò de que els catalans som molt treballadors
Esclar que se'm pot dir i tu què coi hi fas conectat si ara ho critiques... No és un judici de valors, és una constatació laboral, una observació. Els msn minimitzats, el cul a la feina i els ulls a la pantalla i parlant amb un altre avorrit mandrós. De cop la conversa es talla, el jefe ha tret el cap.
Però el xat és una escapatòria virtual. També n'hi ha de presencials. Tinc un amic que treballa a una empresa que té màquines expenedores de cafè. I es veu que l'ànim comercial els ha dut a col·locar una màquina a l'àrea reservada del personal laboral d'un parell de cases de barrets. I es veu que tot omplint la màquina el meu bon amic alguna vegada ha iniciat conversa, només va dir conversa i crec que només fou conversa, amb la madame. I segons m'ha dit l'hora de màxima afluència de clients no és pas a la nit, sinó precisament al matí.
Al principi sobta, però si ho penses una mica és perfectament normal. El modèlic pare de família no pot dir alegrement a quarts de deu de la nit que va a fer una gestió al banc o a una reunió o al dentista, com correspon a les excuses que es donen a la feina a mig matí. Òbviament tampoc pot dir a la família que se'n va de putes.
Bé, això venia per allò de que els catalans som molt treballadors
El teu blog i el Google
Feia dies que em preguntava angoixosament la raó per la qual no surt "El Ribot" al Google si busques Jesús Cardona. Quan tenia una teoria conspiratòria mig enllestida, de la qual en Miquel Sellarès n'era el responsable a causa del post del dia 15 de maig i d'aquest del 26 del mateix mes, avui al metro llegeixo la següent notícia del diari gratuït "20 minutos": el buscador de referència ha optat per un mètode per a seleccionar els millors talents. Si la frase qui menja sopes se les pensa totes és certa, el brou de can Google ha de ser de gran qualitat. Meritocràcia, sí senyor.
Algú aduirà que podrien demanar també un comentari de text amb quatre preguntes de comprensió. Tant se val, els resultats millorarien? Ai, el desconcert de l'educació! Avui els mestres de física i química es queixen de l'analfabetisme en aquestes matèries, les quals també són cultura; els de català, tres quarts del mateix; els d'història...
Ignoro si,juntament amb aquest procés de selecció, aquesta bona gent ha aprofitat l'avinentesa per a començar una guerra preventiva contra tots aquells que a tercer de BUP vam substituir les matemàtiques per la llengua grega i vàrem fer d'aquesta elecció un acte de justícia històrica. El cafè del Litus ja ha deixat ben clara l'estupidesa de la divisió entre ciències i lletres i l'argúcia "és que sóc de lletres" és una excusa de mal pagador. Tots aquells bloguers lletraferits que aspirem a que el nostre blog apareixi de manera preferent a can Google ja cal que ens posem a aprendre a resoldre equacions. Cal prendre cauteles, no se sap mai del qué són capaços els inimaginables mecanismes googlians buscadors d'informació.
I una autocrítica més de franc: hem d'aprendre a escriure millor la llengua catalana. Fem moltes faltes de tota mena i no serveix la cantarella mai com ara tants catalans havien escrit en la seva llengua. No som més llestos o més rucs que la resta. Simplement és que no treballem prou, malgrat el tòpic. Demà us ho explicaré per no allargar més el post.
Algú aduirà que podrien demanar també un comentari de text amb quatre preguntes de comprensió. Tant se val, els resultats millorarien? Ai, el desconcert de l'educació! Avui els mestres de física i química es queixen de l'analfabetisme en aquestes matèries, les quals també són cultura; els de català, tres quarts del mateix; els d'història...
Ignoro si,juntament amb aquest procés de selecció, aquesta bona gent ha aprofitat l'avinentesa per a començar una guerra preventiva contra tots aquells que a tercer de BUP vam substituir les matemàtiques per la llengua grega i vàrem fer d'aquesta elecció un acte de justícia històrica. El cafè del Litus ja ha deixat ben clara l'estupidesa de la divisió entre ciències i lletres i l'argúcia "és que sóc de lletres" és una excusa de mal pagador. Tots aquells bloguers lletraferits que aspirem a que el nostre blog apareixi de manera preferent a can Google ja cal que ens posem a aprendre a resoldre equacions. Cal prendre cauteles, no se sap mai del qué són capaços els inimaginables mecanismes googlians buscadors d'informació.
I una autocrítica més de franc: hem d'aprendre a escriure millor la llengua catalana. Fem moltes faltes de tota mena i no serveix la cantarella mai com ara tants catalans havien escrit en la seva llengua. No som més llestos o més rucs que la resta. Simplement és que no treballem prou, malgrat el tòpic. Demà us ho explicaré per no allargar més el post.
L'auca de l'Estatut
Ahir, a Igualada, va arrencar la campanya Festatut, un espectacle de carrer on es representen cinc escenes de teatre en què se simulen les propostes d'alguns dels veïns de la ciutat per al nou text, el qual serà tant bo que crec que ja no caldrà que cap català treballi mai més. Bé, mentre no ens deixi sense feina ja em conformo.
La web del Festatut diu que és un espectacle que convida tothom a participar de forma festiva i artística en el nou Estatut de Catalunya. Sigui quina sigui la teva experiència, edat, sexe o cultura hi estàs convidat. Tens ganes d'expressar les teves idees?
Com que no crec que la corrua passi per Corbera i no vull perdre'm aquesta oportunitat per sumar-me a la borinotada nacional, aprofito la xarxa per a fer la meva proposta: l'auca de l'Estatut.
De moment aquí va una primera estrofeta:
*Com que la divina providència no va considerar oportú atorgar-me el do per aprendre a dibuixar, si algun internauta s'anima a fer un dibuix per a cada estrofeta, qui sap si abans de que la ponència estatutària acabi la patriòtica tasca, tenim l'auca de l'Estatut. L'auca serà solidària i participativa o no serà.
També hi ha la possibilitat, amb la què sí m'hi veig més amb cor, de fer dibuixets amb l'ordinador, trucant fotos, etc. Si aquest agost continuo tenint estonetes lliures com ara alguna cosa sortirà. Si serà decent o no ho serà, ja ho anirem veient.
La web del Festatut diu que és un espectacle que convida tothom a participar de forma festiva i artística en el nou Estatut de Catalunya. Sigui quina sigui la teva experiència, edat, sexe o cultura hi estàs convidat. Tens ganes d'expressar les teves idees?
Com que no crec que la corrua passi per Corbera i no vull perdre'm aquesta oportunitat per sumar-me a la borinotada nacional, aprofito la xarxa per a fer la meva proposta: l'auca de l'Estatut.
De moment aquí va una primera estrofeta:
En Saura i la seva cort,
tot perdent bous i esquelles,
han demanat de tot cor
que els deixin fer els titelles
*Com que la divina providència no va considerar oportú atorgar-me el do per aprendre a dibuixar, si algun internauta s'anima a fer un dibuix per a cada estrofeta, qui sap si abans de que la ponència estatutària acabi la patriòtica tasca, tenim l'auca de l'Estatut. L'auca serà solidària i participativa o no serà.
També hi ha la possibilitat, amb la què sí m'hi veig més amb cor, de fer dibuixets amb l'ordinador, trucant fotos, etc. Si aquest agost continuo tenint estonetes lliures com ara alguna cosa sortirà. Si serà decent o no ho serà, ja ho anirem veient.
Què llegiràs aquest estiu?
Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, obre un fòrum de debat sobre el què llegirem aquest estiu. Els del 2002 i 2003 van ser força animats.
Fang
El pare em veia un diamant que havia de polir.
Però tu parlaves de molts rostres distints,
i m’he adonat que sóc de fang
i embruto les sabates d’altri.
Es pot trencar un fanal amb un diamant, si la llum
ens ofèn. Si som en la foscor, l’espai no és un problema greu,
i en canvi ens cal la veu per tallar prospeccions, el càlcul
que fa el segle. La veu com un fanal als aiguamolls del pànic.
¿Per què cal ser un diamant? ¿Per viure en un rellotge
mentre passa la vida? O una pedra petita al teu plat de llenties.
Crides. I jo sé que ens traïm per parlar del que ens van ensenyar
sense paraules. I et nego set vegades, per les set capes de pell
on t’has instal·lat. I el meu cos en carn viva brilla com un
diamant. La sang, quan s’assequi i s’esquerdi, tornarà a semblar
fang. ¿És cert que Fortunata va morir en donar llum?
A la fi sols Jacinta, la dona que és legal, i estèril,
amb el nadó robat.
Anna Aguilar-Amat
Trànsit entre dos vols
L’hereu
Dos companys de la universitat es troben a la cantonada del carrer Còrsega amb la Diagonal de Barcelona, prop de la seu de Convergència Democràtica de Catalunya.
Joan: Pere, Pere! Quant de temps! Com et va tot?
Pere: Ei, com anem? Què foteu els convergents?
Joan: Calla, calla, la cosa no està per bromes.
Pere: Al meu poble us heu fotut una hòstia...!
Joan: A tot arreu, Pere, ha estat així.
Pere: I doncs, què s’ha de fer?
Joan: La gent ja no ens estima.
Pere: Que vas al Congrés?
Joan: sí, sí. sóc delegat.
Pere: Servirà per alguna cosa?
Joan: El problema és que ningú sap cap a on s’ha de tirar...
Pere: Aquestes europees han estat terribles.
Joan: De les europees no en pots fer gaire cas.
Pere: Au va no fotis tu ara! L’abstenció només us ha matat.
Joan: Aquest és el problema. Se’ns moren els votants, no en tenim de nous i molts es queden a casa.
Pere: Ens hem equivocat. El pepé té raó. Aquest país no vol la independència.
Joan: El Carod també ha pactat amb el pesoe
Pere: El primer cop li ho perdonaran.
Joan: Sí, li ho perdonaran, però continuarà manant el pessessé
Pere: És clar, però qui et penses que és l’hereu del Pujol?
Joan: Entre tu i jo, eh? Saps quin és el mèrit del Maragall? Haver desemmascarat Esquerra. El que el PP no va poder fer, el que nosaltres no sabem fer amb el Carod… saps com ho han fet aquests sociates? Donant-los tot els càrrecs, tots els que els han demanat. I s’han desfet sols. I el país és seu.
Pere: A veure, encara no sabeu què sou ni el què voleu? Metrallar Esquerra? Aliar-vos amb el pepé? Quin dia deixareu de mirar a l'esquerra, a la dreta i al melic?
Joan: Pere, Pere! Quant de temps! Com et va tot?
Pere: Ei, com anem? Què foteu els convergents?
Joan: Calla, calla, la cosa no està per bromes.
Pere: Al meu poble us heu fotut una hòstia...!
Joan: A tot arreu, Pere, ha estat així.
Pere: I doncs, què s’ha de fer?
Joan: La gent ja no ens estima.
Pere: Que vas al Congrés?
Joan: sí, sí. sóc delegat.
Pere: Servirà per alguna cosa?
Joan: El problema és que ningú sap cap a on s’ha de tirar...
Pere: Aquestes europees han estat terribles.
Joan: De les europees no en pots fer gaire cas.
Pere: Au va no fotis tu ara! L’abstenció només us ha matat.
Joan: Aquest és el problema. Se’ns moren els votants, no en tenim de nous i molts es queden a casa.
Pere: Ens hem equivocat. El pepé té raó. Aquest país no vol la independència.
Joan: El Carod també ha pactat amb el pesoe
Pere: El primer cop li ho perdonaran.
Joan: Sí, li ho perdonaran, però continuarà manant el pessessé
Pere: És clar, però qui et penses que és l’hereu del Pujol?
Joan: Entre tu i jo, eh? Saps quin és el mèrit del Maragall? Haver desemmascarat Esquerra. El que el PP no va poder fer, el que nosaltres no sabem fer amb el Carod… saps com ho han fet aquests sociates? Donant-los tot els càrrecs, tots els que els han demanat. I s’han desfet sols. I el país és seu.
Pere: A veure, encara no sabeu què sou ni el què voleu? Metrallar Esquerra? Aliar-vos amb el pepé? Quin dia deixareu de mirar a l'esquerra, a la dreta i al melic?
Un dia més de vida. La fascinació pels escèptics.
Es pot escriure sobre un conflicte bèl•lic sense fer apologia d’un bàndol i sense provocar la llagrimada. Es pot observar una situació terrible sense voler fer-se l’heroi ni ser un cínic. Tot això es pot fer, sí, però és molt difícil. I a més, tot alhora. Em pregunto si aquesta mena d’escepticisme de Kapúscinski és un posicionament, una tècnica per apropar-se als esdeveniments amb reserves o realment ell és així. Em sobta més quan la temptació a fotre queixalada forta a les emocions és gran. No crec que les persones tinguem una propensió natural a l’escepticisme.
Ara bé, si Kapuscinski és un escèptic, què hi feia a Luanda l’any 1975 quan els portuguesos abandonaren Angola enmig d’una guerra civil? ¿La curiositat innata pròpia dels grans periodistes? ¿La necessitat de viure en aquella terra de nganguela, els no-homes, Angola?
El mateix penso de Josep Pla. Perquè si bé s’ha dit que fou un escèptic amb tota la seva autenticitat, com és que va consumar l’heroïcitat d’escriure tant per a que no es perdés una manera d’entendre el món? És un contrasentit.
Un escèptic retratant la misèria humana mentre la resta se n'anà a Lisboa a entonar Grândola Vila Morena, i l’altre salvant una literatura! Són herois que no creien ser-ho. Com Marlon Brando?
Ara bé, si Kapuscinski és un escèptic, què hi feia a Luanda l’any 1975 quan els portuguesos abandonaren Angola enmig d’una guerra civil? ¿La curiositat innata pròpia dels grans periodistes? ¿La necessitat de viure en aquella terra de nganguela, els no-homes, Angola?
El mateix penso de Josep Pla. Perquè si bé s’ha dit que fou un escèptic amb tota la seva autenticitat, com és que va consumar l’heroïcitat d’escriure tant per a que no es perdés una manera d’entendre el món? És un contrasentit.
Un escèptic retratant la misèria humana mentre la resta se n'anà a Lisboa a entonar Grândola Vila Morena, i l’altre salvant una literatura! Són herois que no creien ser-ho. Com Marlon Brando?
El desplegament del cos dels mossos ha estat tot un èxit
De l'Avui de divendres.
Els Mossos d'Esquadra han obert una investigació interna a un agent del cos que, pel que sembla, es dedica en les seves hores liures a participar en espectacles d'estriptis. L'agent investigat hauria utilitzat, almenys en una ocasió, l'uniforme del cos en un xou que va oferir en un comiat de soltera.
La investigació es va obrir després que una comissaria dels Mossos va rebre una carta anònima amb fotografies on es veia l'agent traient-se les peces del seu uniforme en un espectacle que va oferir a Tarragona. Fonts dels Mossos citades per l'agència Efe no van voler donar ni la identitat de l'agent, ni la comissaria a què pertany, ni la data en què el departament d'afers interns va obrir la investigació sobre els fets, que van ocórrer "ara fa un temps". Des que es van rebre les fotografies no s'ha pogut constatar si l'agent ha tornat a participar en cap altre estriptis.
Un 'showman' de local
Tot i això, l'espectacle de Tarragona no seria l'únic en què hauria intevingut l'agent, que, en les seves hores lliures, es dedica a aquesta activitat i ofereix els seus serveis com a showman en diveros locals d'oci de Catalunya. La majoria d'ocasions en què s'ha despullat per diners "no ha utilitzat l'uniforme", va explicar la mateixa font policial.
La investigació intenta determinar si el dia que va utilitzar l'uniforme ho va fer en hores de treball o quan ja havia acabat el servei, fet que disciplinàriament tindria una interpretació diferent. La investigació oberta fins ara ha descartat que el mosso utilitzés el cotxe patrulla en els seus espectacles.
Els Mossos d'Esquadra han obert una investigació interna a un agent del cos que, pel que sembla, es dedica en les seves hores liures a participar en espectacles d'estriptis. L'agent investigat hauria utilitzat, almenys en una ocasió, l'uniforme del cos en un xou que va oferir en un comiat de soltera.
La investigació es va obrir després que una comissaria dels Mossos va rebre una carta anònima amb fotografies on es veia l'agent traient-se les peces del seu uniforme en un espectacle que va oferir a Tarragona. Fonts dels Mossos citades per l'agència Efe no van voler donar ni la identitat de l'agent, ni la comissaria a què pertany, ni la data en què el departament d'afers interns va obrir la investigació sobre els fets, que van ocórrer "ara fa un temps". Des que es van rebre les fotografies no s'ha pogut constatar si l'agent ha tornat a participar en cap altre estriptis.
Un 'showman' de local
Tot i això, l'espectacle de Tarragona no seria l'únic en què hauria intevingut l'agent, que, en les seves hores lliures, es dedica a aquesta activitat i ofereix els seus serveis com a showman en diveros locals d'oci de Catalunya. La majoria d'ocasions en què s'ha despullat per diners "no ha utilitzat l'uniforme", va explicar la mateixa font policial.
La investigació intenta determinar si el dia que va utilitzar l'uniforme ho va fer en hores de treball o quan ja havia acabat el servei, fet que disciplinàriament tindria una interpretació diferent. La investigació oberta fins ara ha descartat que el mosso utilitzés el cotxe patrulla en els seus espectacles.
La democràcia electrònica arriba a la ciència.
Aquesta sí que és bona, la del portal de Catalunya Informació
. La pregunta és:
A quina causa atribueixes el sobtat increment de temperatures?
I hi ha quatre opcions:
- Al "canvi climàtic" provocat per les emissions de CO2
- A causes totalment naturals
- A causes naturals potenciades pel CO2
- No se sap
Quina diríeu que és l'opció preferida dels internautes? El sentit comú diria l'última opció. Però no, es veu que hi ha una gran cultura científica i la gent vota amb coneixement de causa. I si reestablíssim el sufragi censitari?
. La pregunta és:
A quina causa atribueixes el sobtat increment de temperatures?
I hi ha quatre opcions:
- Al "canvi climàtic" provocat per les emissions de CO2
- A causes totalment naturals
- A causes naturals potenciades pel CO2
- No se sap
Quina diríeu que és l'opció preferida dels internautes? El sentit comú diria l'última opció. Però no, es veu que hi ha una gran cultura científica i la gent vota amb coneixement de causa. I si reestablíssim el sufragi censitari?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a el...
-
Actualització de dijous 4 d'agost. Llegiu l'article d'en Sostres M'ajunto a la bona flaire que surt de l' aerorebost . ...
-
Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...
