Aquí hablan mucho del tercer mundo y hay cosas que pasan aquí que allí no pasan Los valores de sociedad para empezar Aquí la gente mayor estorba en casa y la mandan a los ancianatos. Los jóvenes no respetan ni quieren estudiar. La gente se droga en la calle sin corte ninguno. Ésa es la generación de relevo. En mi país la gente trabaja y estudia y con mucho sacrificio de saca una carrera y hasta dos. Eso está inculcado desde la niñez. En el tiempo que llevo aquí muchos no han terminado ni la ESO. Yo estudié lo que me gustó y trabajo en mi profesión Aquí la juventud no tiene inquietud. Le preguntas y no saben lo que quieren en la vida, sólo trabajar de lo que sea y vivir de cachondeo. Pregúntale a un chico camarero que quiere ser Pues no lo sabe Y lo sacas de allí y no sabe hacer otra cosa ¿Qué pasa con esa juventud? Se quedarán estancados y cuando despierten ya tendrán 50 años y no encontrarán trabajo. Sal a las calles y mira qué hace la gente joven. Los que están en paro no hacen nada, sólo pasear y perder el tiempo Muy pocos buscan de hacer algo productivo.
En Venezuela la gente se ha buscado la forma de salir de la situación de diferentes formas. Muchos emigrando, otros siguen trabajando y apostando por el pais.
Marxa amb el parell de coses que ha agafat per portar a la visita. I ves, porto la tarda donant voltes a tot el que ha dit, malgrat les generalitzacions i l'esmena a la totalitat.
Ara som al temps de la Quaresma i els bunyols en són la rebosteria distintiva. Tenen una prestància austera i probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell que convida a fer colla ni tampoc l'exuberància de la mona de Pasqua. És un contrafort secular sense ornaments, pensat per a ser menjat individualment en aquesta època de l’any. Tradicionalment se’n comencen a fer el Dimecres de Cendra i se’n couen cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant.
Els bunyols procedeixen dels nostres monestirs del Rosselló i de l’Empordà. Des d’allí van baixar als obradors dels artesans medievals, van entrar a les cases i es van popularitzar ràpidament. Actualment trobem bunyols arreu dels Països Catalans. Segons on anem, trobarem bunyols plans, amb forma d’orelleta o rodons. Al País Valencià fan els de vent i els de carbassa. De sempre, a Barcelona els han farcit de crema per la proximitat amb la diada de sant Josep. En canvi, els de l’Empordà, que allà en diuen brunyols, s’han imposat arreu del país: porten un forat al mig i estan fets amb matafaluga.
#bunyols #Quaresma #molinsderei @pastisseria_cardona #pastisseria
Aquest dimarts a Ràdio Molins, a les 11, a l'espai "Àpats amb història", hem explicat el primer viatge a l'estranger del periodista polonès Ryszard Kapuscinski. El 1956 va fer escala a Roma. "Per primer cop en la vida veia una ciutat il·luminada. Les que havia conegut aclaparaven amb la seva foscor. No hi lluïa l'aparador de cap botiga..."
Aquí teniu l'enllaç al programa:
https://www.radiomolinsderei.cat/embed/podcast?id=radiomolinsderei_podcast_23086&mid=radiomolinsderei_podcast_23086_podcastmarker_10
#molinsderei #radiomolinsderei #llibertat #literatura #periodisme
perquè si bé és veritat que ens protegeix del que ve de fora, també ens permet de controlar el que hi passa a dins. Totes les muralles tenen escletxes, portes i poternes. N'hi ha prou de vigilar-les per controlar i interrogar els que hi entren i en surten, per comprovar la validesa dels seus passis, per apuntar-ne els noms, recordar-ne els rostres, observar-ne i enregistrar-ne el comportament. Així doncs, una muralla és alhora un escut i una ratera, un baluard i una gàbia.
Ryszard Kapuscinski
"Viatges amb Heròdot"
Anagrama- Empúries
En aquest primer any de pandèmia la base de país ha funcionat. La família ha estat la principal oenagé, com sempre. Les pimes han resistit per sobre del que cadascuna d'elles podia preveure. Caritas i Creu Roja. Els Ajuntaments. Mercabarna i la logística han garantit l'abastiment.
Qué ha fallat? El govern
ho vaig explicar a tothom.
Al cap de dos dies ho sabia tot el poble. A la tarda vam coincidir a la rebotiga dels pares d'un amic i vaig amagar me, vermell com un tomàquet.
La malaltia se l'ha emportada. Al cel ens poguem trobar
als meus papers. Alguns han servit per a encendre el foc; d'altres, els ha fets malbé l'infant. Aquesta mena de censura em plau perquè mostra la indiferència del món natural per les construccions de l'art".
Lawrence Durrell,
Quartet d'Alexandria
la olor de la pluja quan arriba al terra. Avui hi ha hagut petricor, una paraula bellíssima
m'ha dit que quan Déu va crear el món, el seté dia va descansar i va posar la seva má sobre Galícia i cada dit va esdevenir una ria.
Jo penso que Déu és forner, va començar a fer el món de nit. Galicia va ser la primera fornada. Finisterre és un mite mal explicat
Li ha encantat.
 |
“Quan miro una fotografia, l’observo amb la lupa, hi ha alguna cosa que se’m mou en l’interior. És un acte físic, que desencadena un seguit d’emocions. És una cosa adrenalínica.”
Patricia Buckley Martín (Madrid, 1974) és neta del corresponsal de guerra anglès Henry Buckley, que va documentar junt amb Robert Capa i Ernest Hemingway els fets més rellevants de la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Fa 18 anys que la Patricia, per un fet casual, va descobrir en el despatx de la casa familiar de Sitges uns dos mil documents inèdits que daten del 1822 en endavant, de la vida del seu avi i la seva àvia (Buckley-Planas) i des d’aquell dia no ha parat en l’intent de posar-hi ordre. ¿Com és afrontar la descoberta d’un armari ple de capses i àlbum de fotografies i de documents d’una història no viscuda, però tantes vegades sentida dins les parets de la casa familiar? ¿Per on començar, quan apareix el desig i alhora el vertigen d’endreçar, identificar i construir amb els teus propis sentits aquell relat?
https://www.nuvol.com/art/nunca-se-save-mirada-endins-a-un-arxiu-familiar-148514
Martí Monterde: "De la merda surt el veritable sentit de la història" (nuvol.com)
A Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor, Martí Monterde rellegeix l’obra del gran escriptor, no pas per esmenar-lo, sinó per explicar la importància de llegir-ne tota l’obra, incloses les parts incòmodes. Quedem a la cafeteria de l’Estació de França per parlar de Zweig, la importància espiritual i revolucionària dels cafès, i per què la literatura catalana depèn dels trens que la comuniquen amb Europa.
A finals del XIX començaments del XX, en un cafè de Viena es podia llegir tota la premsa europea. La joventut de Viena d’aquesta època són Zweig, Joseph Roth, Robert Musil, Karl Kraus, Peter Altenberg… el bo i millor de la literatura del moment i, a sobre, la gent més ben informada d’Europa. Com és possible que Zweig necessités fer unes memòries plenes de desinformació? Perquè és volia fer perdonar, o oblidar, el que va escriure els primers dies de la Primera Guerra Mundial.
" Soy de los más exentos de esa pasión y no la amo ni estimo, aunque el mundo se haya dado a honrarla con particular favor, vistiéndola de prudencia, conciencia y virtud, lo que es necio y bellaco ornanento. Los italianos, más adecuadamente, le han dado nombre malignamente, porque es cualidad siempre nociva y loca. Como cosa cobarde y baja, los estoicos prohíben ese sentimiento"
Ensayos, Michel de Montaigne
i publicaria coses que l'endemà, amb més calma, esborraria. Durant aquests atacs prefereixo llegir algun passatge agradable. Al capdavall aquests cops de mal geni duren poca estona. I bé, per tenir un estat agradable imagino que marxo de viatge cap a Itàlia amb Josep Pla. .
Sensacions d’Itàlia
Una vegada, no recordo qui preguntà a Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria.
–Tenir vint anys –contestà– i fer el primer viatge a Itàlia.
El viatge a Itàlia, com totes les coses vives, està subjecte a accions i reaccions. De vegades passa una mica de moda… Després, sense saber ben bé per què, torna a posar-se en el primer pla de la curiositat. Aquests canvis seran tan absurds com vulgueu, però són reals.
Així i tot, considero que la resposta de Barrès és justa i cabal. Itàlia és el país dels plaers de la sensibilitat. Mentre el món sigui món el viatge a Itàlia serà una de les obres més nobles que l’home podrà portar a cap. Sense el Renaixement –i sobre aquest punt hi ha ben poques persones que hagin meditat una mica– a Europa no hi hauria res, artísticament parlant, que valgués la pena de fer la maleta i anar-ho a mirar.
http://www.lletres.net/pla/QNV/?m=20101208
No se trata de juzgar el pasado con la mirada del presente, sino de abrir el campo de los matices, las valoraciones que resisten el paso de los siglos, el contextualizar sin olvidar las circunstancias de cada momento.
Comentem la jugada. Li pregunto com es troba.
-Bé, més descansada. Qui no estigui involucrat en el tema no sap el tragí que porta tot plegat. Realment no se sap, com és normal, el 99% de feina que fa un regidor. Evidentment la cadira, el lluïment i el sou pertanyen a aquest 1%. L'altre 99% va massa ple de reunions poc útils i paperassa.
-Però ha valgut la pena?- li pregunto. La resposta és sí. I que és millor persona que fa quatre anys. Ja n'ha tingut prou, però. Sobretot perquè ser regidor penalitza laboralment. La valoració, diu, ha de ser personal. Està contenta d'haver-hi entrat i d'haver-ne sortit.
El que Cambó i Ors havien profetitzat [la imminència de la guerra civil] va produir-se, i jo vaig quedar, com aquell qui diu, a la misèria, sense un pa a la post i sense el fill, que va ser mobilitzat. Enmig d’aquella desolació, sort vaig tenir de l’amic Riera que, de cor a pensa, va venir a la Torre de les Hores per tal d’oferir-me diners i la seva protecció. No cal dir que li ho vaig agrair i aquest agraïment serà etern.
Mes, aquell any,un cas estranyen lo món nou,jorn de Ninous'hi esdevenc.Jo tinguí el rengfiu convidartots, a sopare rigolatge,los de paratgequi junt havíem,allí teniemde tots potatges;de carns salvatges;volateria;pastisseriamolt preciosa,la pus famosade tot París.En un pastís,capolat, trit,d'hom cap de dithi fon trobat.Fon molt torbatqui el conegué;reconeguéque hi trobaria:més, hi haviaun cap d'orella.Carn de vedellacréiem menjàssemans que hi trobàsseml'ungla i el dittros mig partit.Tots lo miram,e arbitramcarn d'hom cert era.La pastissera,ab dos aidantsfilles ja grans,era fornerae tavernera;dels que hi venienallí bevien,alguns mataven;carn capolaven,feien pastells,e, dels budells,feien salsisseso llonganisses,del món pus fines.Mare i fadrines,quants ne tenientants ne venien,e no hi bastaven;elles matavenalguns vedells:ab la carn d'ellstot ho cobrien,assaborienab fines salses.Les dones falses,en un clot tou,fondo com pou,descarnats ossos,cames e tossos,allí els metien;e ja l'omplienles fembres braves,cruels e praves,infels, malvades,e escelerades,abominables!Cert, los diables,com los mataven,crec les aidavene lo dimoni.Faç testimonique en mengí prou:mai carn ni brou,perdius, gallinesni francolinesde tal sabor,tendror, dolçor,mai no sentí.Per lo matí,de totes tresferen quarters;e llur posadafon derrocada,e l'aplanaren,sal hi sembraren;e tots los cossostallats a trossos,(cent n'hi comptaren)i els soterrarenen lloc sagrat.
Hoy era domingo, uno de octubre. Mañana tendría de nuevo que trabajar. Ya veía gritando a Klawuttke en el polvoriento patio y se veía a sí mismo cargando sacos de carbón en la camioneta. Karlota Ingwer Loretta, con sus cinco pecas, estaba muy lejos de la ciudad en una pequeña casa en el bosque. Y se encontraba tan sola como él en el patio del carbón.
-¿Por qué estás tan triste?
-Poque tengo que marcharme hoy -dijo Robert.
Oh, crespell gustós, joguina ensucrada,
germà de la joia del forn mallorquí;
tan flonjós com ella, de crosta daurada,
flairós com els boscos del cim del Pení.
Oh, crespell daurat, de tendra dolcesa,
present de la pàtria saborós i fi.
