Ara parlaven com ho haurien pogut fer un germà i una germana condemnats que es comuniquen l'un a l'altre aquesta impressió d'alleujament que coneixen aquells que comparteixen el pes d'unes preocupacions inconfessades. I de tota aquesta simpatia s'alçà en ells l'ombra inesperada del desig, el fill bastard de la confessió i del deslliurament. En certa manera, era una premonició de l'amor al qual es lliurarien i que no seria tan lleig com el nostre: el meu i el de la Justine. L'amor és molt més autèntic quan neix de la simpatia i no pas del desig, car aleshores no deixa ferides. Ja era gairebé de dia quan van acabar de parlar. El foc ja feia estona que s'havia apagat i, encarcarats, es van aixecar, travessaren les dunes humides sota la pàl·lida llum d'espígol de l'alba i tornaren al cotxe. Melissa havia trobat un amic i un protector; pel que fa a Nessim, estava transfigurat. La sensació d'experiemntar una nova simpatia li havia permès, com per art de màgia, de retrobar-se ell mateix, és a dir, de tornar a ser un home capaç d'actuar.

Lawrence Durrell
Quartet d'Alexandria I
Traducció de Manel de Pedrolo
Punt de lectura, Enciclopèdia Catalana

Miracle!

No sé ben bé perquè hom associa el cristianisme a l'anomenada dreta ideològica. Jean François Revel ja va dir quins són els paral·leismes entre Marx i Jesucrist.

Moltes vegades sento a dir no sé quina mena de Déu ha de ser aquest que permet tantes injustícies. És una creença interessada en una divinitat que ens ha de salvar de les desgràcies, dels nostres errors i dels infortunis de la vida. Un déu, per tant, providencial que haria d'actuar en casos concrets. La fabulosa narració evangèlica es basa en l'esperança en un altre món, l'amor per sobre de tot i de la raó i en el sentit de comunitat. Avui hom diria que és tarannesca.

Fa dues setmanes anava pensant en aquestes coses i ja vaig escriure l'església dels pobres progres. Avui hi afegeixo aquest fragment d'El Quadern Gris d'en Pla, patró del gremi dels blogaires. A ell m'encomano per a que em doni lucidesa, claretat i sentit de l'humor. I que escrigui més sovint. Amén.

24 d'abril.

(...) Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo -posem per cas- tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre... Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre quivocat. L'únic tresor dels pobres és el miracle possible.

Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. per a arribar a tenir alguna cosa en aquest món s'ha d'haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és literalment inconcebible ésser pobre i independent (..).

Penjo aquest article de Xavier Roig publicat a L'Avui del 19 de març

Cinquanta lires per al sots-cap de l'estació

Els catalans massa sovint creiem que tenim el dret de donar lliçons sobre qualsevol cosa. Dóna vergonya, per exemple, escoltar certs opinaires quan parlen de política exterior. Si alguna cosa no sabem fer -modernament mai n'hem fet i mai en farem- és política exterior. No vull parlar, però, de cancelleries, un altre dia m'hi referiré. I si en faig un breu esment és perquè si llegeixes les memòries de Cambó t'adones que potser és l'unic polític català que sabia el què és un Estat i el que són les relacions exteriors. Llastimosament quan es parla de Cambó hom només en recorda l'últim i falten estudis seriosos sobre el seu coneixement profund sobre la política internacional del primer terç del segle vint. Sí, Cambó és un personatge fascinant.

Bé, deia que els catalans estewm avesats a donar lliçons, sobre tot de la que creiem que portem més bé: la democràcia. Que a Catalunya hi ha corrupció només cal observar, com deia un dia Xavier Roig, les amplades dels carrers de molts pobles: uns fan 9 metres i tenen metre i mig de vorera a cada cantó; altres però, en fan 7 o 6 etc; el mateix passa amb les alçades de les cases i les línies dels carrers. Tot i que la cultura urbanística és pèssima, també donem lliçons a Madrid, a Florentino o a qui sigui.

Catalunya no té tradició de bona gestió pública ni de dret públic. Tants anys veient l'estat com una cosa aliena que està pensada en anar en contra nostra, quan hem hagut de posar en funcionament institucions públiques, aquesta inexperiència ha desbocat en una Administració Pública de cinquanta lires per al sots-caps d'estació.

El meu tren cap a Suïssa i París no sortia fins a les 5 de la tarda, però a les 2 jo ja era a l'estació per tal de facturar el meu equipatge que tenia a la consigna. En anar a retirar-lo començaren les dificultats, fins que el meu fachino va dirme: "Si no doneu cinquanta lires al sots-director de l'estació, no en sortirem". Vaig dir-li que l'anés a avisar. Va comparèixer amb solemne levita engalonada que li arribava fins als peus i va demanar-me que li ensenyés el meu bagul i a quina hora sortia el meu tren. En dir-li que a les 5, em mirà seriosament i va dir-me: "El vostre bagul no sortirà fins a dos quarts de sis". Vaig allargar-li les cinquanta lires i donà l'ordre que em fos lliurat de seguida. Aquest detall acabà de conformar-me que el triomf del feixisme era inevitable.

Francesc Cambó, Memòries (1876-1936)

Barnils i Montllor

Aquests dies es compleixen deu anys de la mort d'Ovidi Montllor i també quatre de Ramon Barnils. Reprodueixo aquest article publicat a "la Vanguardia" el 19 de març de 1995 i que ha estat recollit al llibre "Ramon Barnils. Articles", Editorial La Magrana (2001).

OVIDI ENAMORADO

Estábamos tan tranquilos en el bar Bijou, de la villa de Gràcia de Barcelona, y estábamos locamente apretados gracias a que las dimensiones del local exigían de modo imperativo que la puerta de entrada fuera corredera; abrirla hacia adentro, hubiera comportado ocupar demasiado espacio del destinado a la clientela. Sus innumerables botellas científicamente alineadas en diversos planos y su barman de novela buena dejaban espacio suficiente para tres clientes.

Y en eso llegó Ovidi. Ovidi Montllor.

Venía con alguien más, todos ellos del mundo del teatro. Los presentes nos acomodamos de modo más íntimo, a fin de que Ovidi nos comunicara que venían del teatro Regina de la misma villa, allí al lado, en la calle de Séneca; aquella noche vieron que tenían un espectador –hemos dicho: uno- de modo que le comunicaron, primero, que tenía todo el derecho a contemplar la representación para la que se había desplazado y para la que había pagado entrada. Y segundo, y si era tan amable, le devolvían el dinero, le daban las gracias, le invitaban a una copa y daban por suprimida la función. El solitario ciudadano espectador, de sus derechos como cliente, aceptó lo segundo sin copa; así que Ovidi y los suyos pudieron entrar en el Bijou.

-Ya ves, si hubiera venido, a lo mejor no cabíamos.

Ovidi hacía y decía cosas como éstas. Unos años antes, en el no menos célebre Mesón de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), estábamos aguardando a una representación de la Nova Cançó, y estaba con Ovidi otro cantautor valenciano, a quien unos años después y ya en democracia socialista, le ocupó la original experiencia de tener un hermano ministro. Por aquel entonces aquel cantautor tenía programada una canción cuyo título solía intrigar a los aficionados: “Vint-i-quatre paraules” (24 palabras). “¿Qué quieres decir exactamente con esto?”, aprovechamos para por fin quitarnos el interrogante.

-“Home, tu diràs!” (¡Hombre, tú mismo!) –medió Ovidi. Y medió con tal arte de la interpretación, de la insinuación y sin previo aviso ni sospecha supimos no sólo qué significaba “Vint-i-quatre paraules”, sino que pudimos recitar todos juntos y de carrerilla las mismas: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Que habían sido pasadas al mecanógrafo en Burgos el I de abril de 1939, y firmadas por el Generalísimo Franco.

Habría que editar en cinta casete y regalar al mundo “No hi ha hagut mai en València dos amants com nosaltres”, de Estellés, i “Aiguamarina, de Sagarra, recitados por Ovidi. Era él.

Ramon Barnils, 19 de març de 1995.

En què es pensa mentre s'espera l'autobús

De sempre he admirat la capacitat dels que agafen amb facilitat la lletra d'una cançó. Fins fa un temps més o menys raonable estava convençut de que l'himne del Barça deia una bandera amb sa germana, per una clara associació de la bandera blaugrana i la senyera. I ja ho veieu, ruc de mi, aquesta relació de parentesc quasi igualava -algú legítimament pot pensar que superava- en nyunyes quan va dir a l'Ajuntament aquesta ciutat que porta el nom del nostre club (per cert, en Clos no se'n va adonar).

Doncs bé, el dijous esperava l'autobús d'un quart de nou del vespre i el tros del carrer Urgell entre el París i el Londres estava tallat per una manifestació que estava a punt de passar. I llavors vaig sentir unes veus que esgargamellaven vinyes verdes vora el mar! vinyes verdes vora el mar! vinyes... No faltaven els esquellots ni les cassoles ni els que aprofitaven l'estona per passejar el gos. Ja ho trobava estrany, però com que es fan i es desfan manifestacions de tota mena...

Mentre intentava esbrinar què coi cridaven aquells quatre benaventurats em divertia imaginant qui podia haver muntat la concentració segarriana. I quan ja estava pràcticament en bàvia l'illes verdes per al barri va desmuntar la conspiració que anava teixint mentre l'autobús es retardava. Per cert, ara que hi penso, en Segarra va escriure la lletra del cant del Barça, oi?

L'església dels pobres progres

Quan es parla de la crisi de vocacions sacerdotals, em venen ganes de riure. Només cal llegir, per exemple, les notícies sobre l'església catòlica dels diaris anomenats progressistes (El Periódico i El País) per a adonar-te de que no és pas veritat. Només és que a l'església catòlica li ha sortit competència. Un amic em va demostrar que la Unió Soviètica tenia la mateixa estructura organitzativa que el Vaticà..

Ara estan entretinguts amb la salut de joanpausegon: que si no s'aguanta els pets, que si vol plegar i quatre cardenalots conspiradors no l'hi deixen, etcètera. Aquests opinaires tipus Sopena, que es declaren agnòstics, els preocupa molt tot allò que diguin els ensotanats.

Dic jo, si tu ets ateu o agnòstic o el que sigui, se t'hauria de fotre quatre raves el que diguessin els bisbes perquè a tu no t'afecta, oi? Però el problema no és aquest: tant uns com els altres estan tallats amb el mateix patró dogmàtic i és clar, es rifen la parròquia. El mateix passa amb les organitzacions de gais i lesbianes, que celebren la victòria del tal Blàzquez i la derrota de d'en Ro(u)cco. Voleu dir que no us equivoqueu i que el menyspreu més gran és sempre la indiferència?

Ai, els atacs de banyes! Coi, que són els púlpits de la competència! Tots volen expandir la seva bona nova, assenyalar quins són els pecats del món. En definitiva, comparteixen la idea que tots som una colla d'imbècils que ens han de redimir de satanàs. Per a uns és les forces de la globalització; per als altres, el món hetero, i per als ensotanats tot allò que s'escapi del pla diví que elaborin segons les circumstàncies.

Malgrat les faltes d'ortografia i la inconstància a l'hora d'escriure, al món hi ha gent generosa. Ahir al vespre, tot passant per la pàgina de Lletra, vaig veure que "El ribot" ha estat inclòs a l'apartat "Obres". No sé si en fa molts dies. Simplement, gràcies!

la galeta catalana

Necessito un almax. Fins fa un moment he estat veient un debat sobre la constitució europea al trenta-tres, amb K o sense, ara no ho recordo. A part de que l'objecte era més aviat espès, les arts escèniques dels polítics són més aviat justetes: veient en Montilla, que sembla l'encarregat d'una empresa funerària, o en Mas, que encara no s'ha tret la cara d'enfadat, n'hi ha per llogar-hi cadires. Dic justetes perquè el debat era dirigit per Ramon Rovira i, quan se'n fa referència, l'adjectiu ha de ser -disculpeu- moderat. Ell, que quasi demana perdó quan dóna els torns de paraula, no pot ser víctima de cap excés. Ni tan sols en la crítica. Per acabar-ho d'adobar, a mitja tarda he menjat per compromís una galeta singapuresa que ha portat un company de feina i a aquella hora encara no estava païda de tot. La sensació d'enfarfegament durant el debat ha estat contínua.

Tot això vé de que dijous passat va morir Arthur Miller, dramaturg. A la La política i l'art d'actuar (Ed. La Campana, 2002) explica les similituds entre l'actuació teatral i la política. El llibre és un repàs a la història nord-americana de la segona meitat del segle passat. Explica anècdotes divertides de Roosevelt, Reagan, Clinton, etc. Analitza i critica, és interessant. Avui però, em quedo amb aquestes dues línies: Els nostres polítics dels darrers temps són com agents d'assegurances en un pícnic, enterramorts en un espectacle burlesc; simplement són incapaços de desprendre's de les seves terribles preocupacions i actituds professionals i participar en la diversió. Ah, i gràcies per l'almax, senyor Miller. Per la galeta asiàtica, no pateixi, aquesta rai.

Abián, abián, quantes metàfores hi trobeu en aquest article

Diàriament Alfredo Abián obsequia els lectors amb els seus articlets ple de rescursos estilístics.

Avui no se n'ha pogut estar. Només li faltava dir que el Carmel és un bunyol de vent, amb el forat al mig, el qual, en comptes d'endolcir, amarga l'oasi català. Llàstima, home, ja quasi ho tenies! Ara ben pensat, com que de bunyols se'n troben a quasi totes les èpoques de l'any i el senyor Abián també en serveix encara que no sigui temps de quaresma, potser ens ho ha estalviat.

Miércoles de Ceniza
ALFREDO ABIÁN - 09/02/2005
Director adjunto
Trece días después de que las costuras del Carmel reventaran, el Govern se dispone al fin a dar su primera versión sobre la negligencia que hizo aflorar uno de los agujeros negros que oculta esta ciudad de los prodigios llamada Barcelona. El día elegido por el conseller Joaquim Nadal para dar explicaciones ante el Parlament es nada menos que Miércoles de Ceniza, jornada señalada en el calendario cristiano como símbolo de penitencia, puerta de entrada a la Cuaresma y momento de reflexión para constatar, incluso desde el laicismo, que polvo somos y en polvo nos convertiremos. Si la Generalitat y el Ayuntamiento, como responsable político subsidiario, no quieren verse abocados a un vía crucis en el que, a cada tropiezo, pierdan un poco más de credibilidad ante los ciudadanos, sería recomendable que la información que faciliten sea más rigurosa que los millones de euros extras prometidos. Hay que aprovechar fechas tan señaladas para someter la megalomanía a un ayuno riguroso y exigir información veraz para tranquilizar a los vecinos del Carmel, así como a las decenas de miles de sus conciudadanos que los próximos meses verán horadar el subsuelo de sus viviendas. Confiemos en que los únicos que sean sometidos a una peregrinación expiatoria sean los culpables del desaguisado y no los contribuyentes.

Ja heu vist que el blog està desendreçat i que el ritme de publicació de posts és caòtic. Hi buscaré solució.

Crisi a ERC?

Un amic m'envia un sms per a preguntar-me si he estat jo qui ha posat mandonguilles enverinades per als gossos a alguns parcs de Barcelona. Rotundament NO.

L'important, però, no és això, sino aquest fragment: Urdaneta, que tiene constancia de la existencia de otros perros intoxicados, explicó que llamó a la sede del distrito y a Parcs i Jardins para explicar lo sucedido, pero le dijeron que no era cosa suya.

Haurà esclatat una crisi institucional als jardins de la Ciutadella entre el cuidador rumiant del zoo (Portabella) i el jardiner (Benach) a causa de la cohabitació de gossos i plantes?

-Escolta, m'han dit que ets tu qui posa verí als gossos.
-Jo no en sé res, d'això. Haurà estat la Tura, que...
-No facis l'orni, Benach! Em xivaré al mossèn Carod!
-Ja que ho dius, n'estic fart! Que vagin a cagar al Fòrum!
-Un moment, no cridem. Nosaltres, que ho arreglem tot amb el consens, hem de proposar una comissió per a trobar una solució viable.
-Millor encara, una comissió i una ponència.
-Que n'ets, de consensuaire!
-Ja saps com és la via catalana

Barcelona estudia deixar entrar gossos a metro i bus

Del diari 20 minutos


A la porta d'algunes botigues s'hi veu enganxat un adhesiu que vé a ser una senyal de prohibició d'entrada als animals (els altres tipus d'animals, com va dir el senyor Joan Rigol, l'anterior President del Parlament). Aquesta marca s'entén com una protecció a la higiene del comerç, més quan la botiga és d'aliments. Amb tot, el comerciant curós faria bé de vigilar amb aquella gent que estima més les bèsties que les persones i que li fa petons al gos i al gat; compte, amic botiguer, són capaços de posar-li una denúncia per discriminació per negar l'entrada a l'animal. Hi ha gent molt histèrica amb el tema de les bèsties.

Doncs bé, jo anava per una altra cosa. El senyor Portabella, president del zoo que hi ha al costat de l'altre zoo, el Parlament, es veu que està estudiant. I concretament ara estudia deixar entrar els gossos al metro i a l'autobús. No ha aclarit encara si hauran de pagar o si podran ocupar seient. Us imagineu el bus i el metro a l'hora punta on tothom va ben apretat, un gos bordant o una dona cridant que li estan trepitjant el seu gos llepafigues? És més, quan veus gent que posa la bossa al costat i no la treu encara que hi hagi un avi dret; doncs bé, si no treuen la bossa, encara menys trauran el gos!

Coses sobre tevetrès

No us perdeu mai les cròniques del corresponsal de tevetrès a Londres. Xesco Reverter és d'aquells que arriba a la gent, es nota que creu en el que fa. Frunzeix el front i mostra faccions preocupades quan explica les angoixes de Blair a la cambra dels comuns o uns aiguats a Escòcia. Aquest home (em)pateix. La traca final, però, és quan pronuncia allò de "Xesco Reverter, tevetrès, Londres". Llavors adopta un to cerimoniós, conscient de la importància del que ens ha explicat.

Fins fa poc la televisió de la Generalitat rebutjava la singularitat expressiva dels presentadors de notícies. Em sembla que, fins al moment, la marca de la casa era prioritària per sobre del perfil del presentador. El telenotícies era el telenotícies el presentés l'Àngels Barceló, la Mònica Huguet o qui fós. Tinc la impressió que això ha canviat des de que en Francino té noves responsabilitats. D'altra banda, no m'agrada aquest estil antenatresaire de relacionar i concatenar notícies, que també s'empra a tevetrès. Per exemple: "no abandonem les notícies relacionades amb el terrorisme perquè precisament avui el govern Sharon..."

Loteria municipal

Hi ha merder a Navàs pels premis de la loteria de Nadal. El 22 de desembre hi va caure un bon feix de milions i, com passa quasi bé sempre, hi ha organitzat un bon sidral. Els números foren repartits pel Consell de la Joventut.

Aquest fet m'ha recordat el que va passar on jo visc l'any 1995. Un contractista d'obres va regalar un dècim a cada regidor de l'equip de govern municipal, excepte a un parell, i a certs funcionaris distingits pels seu càrrec i veterania. Va tocar dos milions i mig de pessetes a cadascun dels obsequiats i tot plegat va donar per a discussions i tafaneries de tota mena. Com no podia ser d'altra manera els regidors i els funcionaris es van quedar amb el premi. El premi va coicindir en el temps amb una polèmica, que encara dura, sobre la construcció d'una piscina municipal. Passats uns dies va aprèixer sota de la porta de cada casa aquest poema signat per un intrigant Lo Gayter de Rafamans:

Un bon dia a l'Ajuntament
un contractista apareixia
traginant un carregament
de dècims de loteria.
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!

Aviat féu el repartiment
a qui més li convenia;
No volia quedar malament
amb Urbanisme i companyia
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!

Dècims tothom en tingué,
pas el carter i la policia.
Urbacor plora també
per la manca de cortesia
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!

Fou el passat dia vint-i-dos,
vers les dotze del migdia,
quan caigué caler del gros
a la Casa de la Vila
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!

I ja no sabem res més
sobre els premis de la rifa.
Per això acabem el vers
i no remenem més la tifa
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!

Més informació sobre Robert Robert

Un desocupado lector -no trenquem el tarannà quixotaire d'enguany- demana que es faci cinc cèntims de "Barcelona avui en dia" de Robert Robert. De ben segur que el comentari oportú de la Teresa Amat hi ha contribuït. Transcric uns fragments de la introducció de l'edició de 2004, a càrrec del senyor Enric Cassany:

Robert Robert, un dels periodistes més valorats del Vuit-cents català, ho és pels vint-i-set articles que publicà al periòdic Un Tros de Paper els anys 1865 i 1866.(...)

És un periodista polític (sic) abocat a la crònica de l'actualitat, al libel i a l'article polèmic, un escriptor lligat a iniciatives editorials adreçades a un públic massiu (els llibres de divulgació històrica, que són també de combat ideològic; les col·leccions de tipus) i encadenat a traduccions i encàrrecs diversos.(...)

Els articles de Robert són part indestriable d'Un tros de Paper, el primer d'una llarguíssima saga de periòdics humorístics que s'estén fins a la guerra civil. (...)El nom, desafiantment vulgar, ja és una declaració de principis: es tractava de parlar als barcelonins de les seves coses en la seva llengua (en el català que ara es parla), i no de realitats llunyanes, vaporoses o idealitzades, en una llengua artificiosa (això quedava per als Jocs Florals, objecte freqüent dels atacs irònics dels redactors del periòdic).

Robert Robert
Barcelona avui en dia
A cura d'Enric Cassany
Editorial Empúries 2004

Referència a El Quadern Gris

Més dades

Es busca el rei ros

Aquesta tarda un amic m'ha comentat que ahir va seguir la cavalcada per la televisió i que li va semblar que el rei ros era la Imma Mayol: era una dona, dialecte salat i amb una veu molt semblant a la regidoria ecosòcio-pacifista-etc. Algú podria confirmar-ho o ampliar informació?

L'epidèmia de la grip

L'epidèmia de la grip

-Què tal, senyor Genís, té gaire por?
-Jo no, senyor. No vull fer valenties temeràries, però estic molt tranquil. M'he posat sofre a les plantes dels peus, ¿m'entén, vostè? Porto lo canonet de càmfora, que mai no és mal; vaig un poc més abrigat, ¿em comprèn?; rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc te amb aiguanaf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la muntanya per si un acàs, no treballo per no amoïnar-me, i m'entretinc en pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està gaire bona.

Robert Robert
Barcelona avui en dia
Editorial Empúries

Sostres no desapareix

Doncs no, no va ser cap innocentada. Salvador Sostres s'acomiadava dimarts passat d'e-notícies. La causa principal fou la censura d'aquest article. Ens assabentem que hi ha més motius, que el propi Sostres explica a l'Avui.

Per Cap d'Any més d'un devia brindar per un 2005 sense ell. L'alegria els ha durat unes hores perquè Salvador Sostres no desapareix. El podrem seguir llegint a Idees per avui. A partir de demà dia 3. Una gran notícia.

Sense crítica i contrapunts, som uns homeless, uns sense sostre. Si tota la colla d'esquerranosos aixecaven la seva copa, avui l'han de tornar a baixar. Ja hi estan acostumats, però.

Un brindis per una premsa lliure, sense subvencions ni controls. Que ningú ens faci baixar el braç. Bon any 2005 a tots!

Bon Nadal a tothom i a totadona

La veritat sigui dita: la barreja de tió, avet, Sant Nicolau, el pessebre i postals de vodafone, etcètera, embafa. Ens pendrem aquest Almax que suministra l'apotecari Serra.


La felicitación más sincera
EN FINLANDIA ofrecen un método único para paliar la soledad postal en estas fiestas
MÀRIUS SERRA - 23/12/2004

Ni mi cartero ni yo conocemos a nadie que a estas alturas no haya recibido ninguna felicitación navideña, aunque el remitente sea un gimnasio, un operador de telefonía o el supermercado del barrio. O incluso cualquiera de las múltiples instituciones que velan por nuestra felicidad ciudadana. Sin ir más lejos, los barceloneses hemos recibido un bello christmas municipal repleto de fichas con letras negras que enrojecen en siete ocasiones: B, O, N, N, A, D, A, L.

Reconozco que este año han dado en el clavo. El diseño de Peret no es ni carca ni progre, ni soso ni chillón, va sin símbolos ni pesebres pero felicitando la Navidad y encima nos desea buenas lecturas ante el próximo año del Libro. Por desgracia, Peret se percató a tiempo de que debía colorear las siete fichas para que leyéramos el mensaje correcto, porque si nos fijamos tanto en las letras negras como en las rojas se forman ante nuestros navideños ojos mensajes tan maravillosos como J, A, B, O, N, A, N, A, L o bien B, O, J, A, N, A, N, A. Al dorso de tamaña sopa de letras el alcalde Clos nos desea un Bon Any del Llibre i la Lectura con un texto autógrafo que bien pudiera haber firmado la famosa máquina de Rumsfeld.

Les ahorro la descripción detallada de las otras felicitaciones más o menos personalizadas que andan por casa. Éste es un artículo que no piensa caer en el clásico tono displicente del antinavideñismo. Que ni mi cartero ni yo no conozcamos a nadie que se haya librado de recibir una felicitación navideña no quiere decir que ese infeliz ciudadano no pueda existir. Y teniendo en cuenta que sólo faltan 48 horas para el día D, resulta acuciante resolver cualquier duda al respecto.

Por eso, con una voluntad de servicio público de la que en otras ocasiones este articulista carece, hoy me veo en la obligación de divulgar una iniciativa única en el planeta que puede paliar la soledad postal de aquellos que no tienen quien les escriba. Se trata del servicio de felicitaciones navideñas del auténtico Papá Noel, cuya sede central está en la oficina central de correos del Oy Santa Claus Greeting Center, en Rovaniemi (96930 Arctic Circle, Finlandia). Les aseguro que no es una oficina virtual. He estado allí. Gestiona más de dos millones de cartas anuales que van y vienen de todo el mundo movidas por el fervor que suscita la figura de Santa Claus.

Niños de todo el planeta hacen que sus padres se gasten una pasta en sellos para que Santa reciba sus cartas. Entre los múltiples servicios de esta oficina postal, está el Joulupukin kirjetilaus o solicitud de carta de Santa Claus. Según el folleto que pillé este verano, costaba 6 euros, pero ahora observo en la web -www.santagreeting.fi- que ya lo han actualizado a 6,95. Hay que escribir con letra de palo los datos postales del destinatario, cómo desea constar el remitente y escoger entre las doce lenguas (el español es la número 11) en las que sabe escribir el políglota barbudo. El folleto sólo está en seis (francés e italiano son las románicas), pero de la presencia del japonés se deduce un intenso tráfico postal con cuatro de los cinco continentes. Escriban, paguen y la eficiencia finlandesa hará el resto. Puede que mañana mismo les llegue la más sincera de todas las felicitaciones que recibirán.

MariusSerra@verbalia.com