Senz'altro

Frattelli d'Italia,

L'Italia s'é desta.

Al toro di Spagna

tagliara la testa

El timo de l'estampeta

En Luis, com altres portuguesos que he conegut, és molt simpàtic i parla l'espanyol i l'anglès a la perfecció. Els portuguesos saben moltes més coses d'Espanya i Catalunya que no pas nosaltres de Portugal. Li molesta el complexe de superioritat dels espanyols. Està al cas de les peticions d'unir políticament la península ibèrica i no entén com hi ha algú que se li acudeixi la facècia. Saltem d'un tema a l'altre i anem a parar a les aparicions de Fàtima.

Em diu que és un escàndol, un muntatge inacceptable de la guerra freda i del nacionalcatolicisme portuguès. Diu que és un fet poc esclarit i que fou utilitzat en contra de la proclamació de la república portuguesa a principis del segle 20, després per Salazar i sempre evitant la separació de l'església i l'estat.

Li dic que al meu país la verge s'ha aparegut a molt poca gent. Som un país "sense místics ni grans capitans", que diu en Raimon. Catalunya és més de marededéus trobades. Si el misteri de Fàtima és una de les grans incògnites del segle 20, jo m'ho miro d'un tros enllà. Penso que en Luis té raó, en sabem alguna cosa cap a on ens porten aquests deliris nacionalcatolicistes, avui en forma d'ones hertzianes tan populars. Que Déu els conservi la independència.

Glory hunters

Un glory hunter és un aficionat al futbol que canvia d'equip segons l'època, la popularitat i els resultats. Tot i que La Premier League i la Lliga dels Campions són uns grans fenòmens mediàtics que estenen aquesta pràctica, a Anglaterra no ha minvat el suport als equips petits de la Premier o als de divisions inferiors. L'Exeter City juga a una divisió semblant a la del Barça B i, malgrat això, l'estadi s'omple.

Aquests dies d'Eurocopa tot el país és un glory hunter. Anglaterra no s'ha classificat per jugar l'Eurocopa. La BBC i la ITV tenen els drets de retransmissió. Per a que l'interès no minvi, als anuncis corporatius surten jugadors de la premier (Cristiano Ronaldo, Cesc Fàbregas o Peter Cech) vestint les samarretes dels seus equips, no les de la selecció. També surten aficionats anglesos als que se'ls pregunta quina selecció animaran. Espanya els agrada.

També sóc un glory hunter, m'encantaria veure el meu país jugant l'Eurocopa i també m'encantaria que Xavi, Puyol i Capdevila no se'ls fes incòmoda la recerca de la glòria.

Les primàries d'ERC i els convergents

En aquestes eleccions d'ERC, als convergents ens ha passat el mateix que als europeus durant unes eleccions americanes. Teníem un candidat preferit, sabíem que hi havia més coses en joc, teníem uns insteressos i uns desitjos i sabíem que la trascendència dels comicis anava més enllà de les sigles del partit republicà, en ambdós casos. No ha guanyat el candidat que molts convergents (europeus) esperaven. Molt convergent votava Carreteroa les enquestes de Vilaweb i de l'Avui. Molt europeu votava Kerry i Obama a Europa. "Junts podem" diuen Obama i Carretero. Sí, és clar, però només vota qui en té el dret! Va guanyar Bush i ha guanyat Puigcercós i Ridao. Felicitats i visca els republicans. I visca les primàries.

ERC no ha estat mai el meu partit. Malgrat certes coses, ho han fet molt bé. Ha estat un exemple.

El tron i l'altar

Ahir Ramon Bassas, regidor de Mataró, parlava d'una nova llei orgànica de llibertat religiosa. Bassas enllaça la revista Vida Nueva que publica un article d'un diputat socialista i un altre de Federico Trillo. No trobo cap motiu per canviar la llei actual que, tot s'ha de dir, molesta poc, i això ja és molt en una llei i més si tracta de la llibertat de culte (sic). "Les noves realitats" que tant agrada dir als socialistes, la reelecció de Rouco i la renovació del contracte a Jiménez Losantos garanteix la tensió. A tots els ve de gust jugar el partit de tornada.

Arreu els governants tornen a preocupar-se pel fet religiós, en cas que mai hagin arribat a oblidar-lo. Aquí al Regne Unit hi ha un debat obert amb l'Act of Settlement. Bàsicament aquesta llei del 1700 -potser algú troba que la llei de llibertat religiosa espanyola és vella per ser del 1980- barra el pas als successors al tro del regne que professin la religió catòlica. Les preocupacions de la llei són la jurisdicció universal del Papa, la temença que un sobirà catòlic podria avantposar les recomanacions del Vaticà als interessos del regne i el prejudici que un rei catòlic comportaria la pèrdua de la llibertat civil i religiosa. Més modernament s'adduïa també el conflicte irlandès.

La boda del príncep Felip, nét de la reina, amb Autumn Kelly, que s'ha convertit a l'Església d'Anglaterra per poder tirar endavant el casori, ha reviscolat la qüestió. La música de fons és la conversió al catolicisme de Tony Blair, la probable canonització del cardenal Newman -un anglicà del segle 19 que es convertí a la fe de Roma- i la presència de ministres catòlics al govern de Gordon Brown ara que es torna a parlar d'avortament, avenços en genètica, crisi familiar i pèrdua de valors. Preocupa també la poca assistència dels anglicans als oficis dominicals en front de l'auge catòlic gràcies als immigrants. Definitivament, l'Església d'Anglaterra és una qüestió identitària, tal com ho és a Espanya i probablement a tot arreu.

Seguretat amenaçada

Tot just arribo de la comissaria de la policia de posar una denúncia contra una ciclista. Aquesta tarda tornava de treballar i una estúpida anava a peu per la vorera empenyent la bicicleta i donant-me cops per darrera a la cama amb la roda perquè m'apartés. Mentre la insultava, li he pres la bicicleta, li he punxat una roda amb unes agulles que sempre porto i li he trencat un dels frens i un llum.

La ciclista m'ha denunciat pels desperfectes i jo a ella per anar per la vorera i atropellar-me. Em sap greu perquè els policies tenien feina i coses més importants que no pas ocupar-se d'una ciclista. Ahir un sonat va posar una bomba a dos restaurants a dos quarts d'una de la tarda, l'hora de dinar. Resulta que és un convertit a l'islam que posava artefactes a establiments on serveixen carn. La policia va desallotjar ràpidament el centre i ha detingut als dos sonats.

Dos comandos desarticulats en dos dies. Dos perills menys, un islamista i una ciclista menys. Aquestes guerres les guanyarem.

Carrers i estàtues

Quan es dedica un carrer a un personatge es busca una certa atemporalitat per a èpoques diferents. A Exeter ho han trobat del tot: la seu del partit laborista està a un carrer sense sortida que es diu Gordon Road. Malgrat les penes i treballs de l'actual primer ministre, el carrer fou dedicat un heroi de guerra, el General Gordon.

Un altre cas curiós és el Downing Street. El primer pensament porta a assenyalar que la traducció és el "carrer que baixa" i podria interpretar-se com un avís a la modèstia i la fugacitat del poder per als inquilins presents i futurs. Però no, el senyor Downing va existir i, segons explica el corresponsal del diari ABC, no era una persona de reputació recomanable.

El mateix va passar al meu poble. La via urbana més llarga que enllaça els dos nuclis històricament enfrontats, Corbera Alta i Corbera Baixa, porta el nom de carrer de la Pau. Així, un cop acabada la guerra civil, els franquistes devien estar encantats amb el nom i el mantingueren traduït al castellà. Després de la mort del dictador, es va proposar el canvi. Amb bon sentit, però, això no es féu i ara és la via escollida per fer les cassolades contra la guerra.

Els noms s'adapten més bé a les situacions que no pas les estàtues, a vegades tan ridícules per voler petrificar el temps. Les estàtues són un tema difícil. Catalunya és un dels països on hi ha magatzems d'estatues retirades de la via pública. És un símptoma de que les coses no han anat bé. Això només deu passar als països on han patit el feixisme i canvis de règim sobtats.

Aquestes dificultats fan que no hagi tingut èxit la idea de la Fundació Catalunya Oberta d'erigir una estàtua a Churchill a Barcelona. L'antic primer ministre britànic no acaba d'agradar i té menys simpatia que alguns altres amb mèrits dubtosos. Churchill no és, però, un personatge difícil només a Catalunya, a Anglaterra encara ho és i el reconeixement també va ser complicat tal com ho explica Josep Pla:

En el món polític anglès ara hi ha plantejat un gran afer: saber com ha d’ésser l’estàtua que s’ha d'erigir a Londres a sir Winston Churchill. Aquest senyor hi ha deixat un record fenomenal. Les estàtues de Londres són, com a tot arreu, regulars; les millors són les eqüestres, per la qualitat dels cavalls. Alguns creuen que sir Winston Churchill ha d'ésser representat com fou en vida, amb el barret de copa, el cigar i la roba d'estàtua. Alguns aspiren a un monument més simbòlic, però sense monstruositats pedantesques ni romàntiques. Churchill es va negar a ésser enterrat als claustres de Westminster, on hi ha les cendres de tants homes cèlebres, i preferí la sepultura familiar. No serà pas fàcil de fer una estàtua a aquest home. En definitiva, però, per a les persones que viuran en la memòria dels homes lliures, l'estàtua és secundària.
Josep Pla, El viatge s'acaba.

Sempre Wembley

Tot just avui fa setze anys, el 20 de maig de 1992, el Barça va guanyar la Copa d'Europa a Wembley. Tants anys d'espera, tants desenganys, tants recels havien creat una mentalitat derrotista i la Copa no arribava mai. El Barça havia esdevingut un refugi dolç per als perdedors i els maleïts de la terra. Una part de tradició fatalista va morir aquella nit del 20 de maig de 1992 a Londres.

Vaig arribar un pèl tard a Anglaterra i no vaig poder visitar l'estadi. Tot i que ha estat enderrocat, el nou Wembley continua essent un lloc de glòria i esperança. La darrera demostració fou dissabte passat. S'hi va disputar la final de la FA Cup, una competició que tots els equips del país es prenen molt seriosament. El Portsmouth i el Cardiff eren els finalistes. , dos equips que no guanyaven el títol des dels anys 30 del segle passat.

Abans de començar el partit tocaren "Déu salvi la Reina" en honor al Portsmouth i "la terra dels nostres pares", l'himne gal.lès en homenatge al Cardiff. Els dies anteriors va haver-hi una mica de mullader amb els himnes, aquí també hi ha salvapàtries, és clar. Però no us penseu, els tocacampanes d'aquí tenen un altra moral. Les comparacions són divines i diabòliques: sense anar més lluny ahir es va saber que Bojan no jugarà un partit amistós amb Catalunya perquè la setmana passada va renunciar a disputar l'Eurocopa amb la selecció espanyola. Quin país tan desgraciat, encara.

L'altre punt d'interès de la final va ser la persona encarregada d'entregar el trofeu al guanyador. No va ser la Reina ni Gordon Brown ni el president de la federació anglesa ni cap personatge necessitat d'una fotografia amable. Va ser un home de futbol molt estimat i respectat: Sir Bobby Robson. M'hauria agradat que Robson hagués pogut estar més anys a Barcelona. la conducció de la BBC va anar a càrrec de Gary Lineker, el presentador habitual del resum de la jornada de lliga els dissabtes i diumenges al vespre.

P.S.: Felicitats també al Manchester City. Tot i haver quedat onzè a la lliga, jugarà la copa de la UEFA per haver obtingut el premi a l'esportivitat.

La clau Allen de Barcelona

Doncs jo no li acabo de trobar la gràcia al Woody Allen, el predicador barceloní de la paràbola del bon americà. Un cop vista la falòrnia del film Vicky Cristina Barcelona, no m'estranyaria que aquest senyor acabés els torrons com a regidor de l'ajuntament. Prou que ja ha estat sufragat pels quatre cantons, ja no vindrà d'aquí que engruixi alguna de les llistes.

Ara que les conspiracions forànies es tornen a portar al cap i casal, jo també n´he trobat una, en el meu cas de caire monàrquic. Un personatge de la pel.lícula es diu Cristina, com la filla senzilla del campechano, molt estimada a Barcelona; l'altra es diu Vicky, com la reina imperial dels meus amics. Ara, qui rebla el clau és el personatge de l'actriu espanyola, que li han posat el nom de la curta de gambals, l'Elena. Que n'és de fàcil muntar conspiracions.

Ahir la tarda, tornant cap a casa, em vaig trobar la Camila, una noia polonesa que vaig conèixer quan treballava al pub. Feia temps que no ens vèiem, als dos ens vagava i vam anar a fer un cafè al Starbuck's. Està contenta, fa tres mesos que va trobar una feina de cuidadora social. Vé d'un país on tenir cura dels parents grans és una obligació que molt rarament es cedeix a uns tercers. Ella i la seva mare havien cuidat les dues àvies a casa i també formava part del grup de voluntaris de la parròquia que visita gent gran.

La llei de l'oferta i la demanda però, també és inapel.lable i ara, per fer el que ha fet durant molts anys, té un sou prou bo i el permís de l'ús personal del cotxe i el telèfon mòbil de les visites domiciliàries. D'aquí dues setmanes anirà a Polònia i li regalarà un ordinador al seu nebot. El seu pare li va fer la broma que quan ell va fer la comunió també va rebre un PC, un partit comunista.

Li pregunto si es pensa quedar a viure aquí. És una pregunta difícil de fer als foranis. Qui ho sap. Li dic que he començat a preparar les coses per anar a Londres. Em demana que la truqui abans de marxar. Tot és tan provisional! Vivint com si fos un viatge d'interail et manté jove, un xic irresponsable, però potser és la millor manera de que la primera vegada que vegi un vell serà al mirall.

En quant al trasllat a Londres, tinc uns sentiments i nervis semblants als que tenia abans de marxar a Anglaterra. Això vol dir que l'encerto.

Camí a Londres

Al comtat de Devon, el pas de les estacions es nota més clarament. L'hivern aquí és obtús; el fred rai, m'emprenyen les poques hores de llum. Ara a un quart de 6 del matí clareja i al vespre fins les 9 encara s'hi veu.

Ben aviat marxaré a viure a Londres. Ara m'entren les presses de reveure coses, tal com fa en Mark amb les seves novel·les franceses. Ahir al vespre pensava que hauria de trucar en Denis i anar a muntar a cavall amb la seva filla. D'aquí poc haurà acabat els exàmens i espero no haver marxat massa d'hora.

Aquestes últimes setmanes a Exeter, quan algú em proposi alguna cosa, faré com aquell personatge de Kundera:

Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:

-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.
-¿Què has llegit?
-¡Els embruixats!
-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?

Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrowicz va publicar en forma de fulletó, sots pseudònim, en un diari de Polònia. M0ai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¿Ni una paraula sobre Els embruixats!

-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.
Em mira amb melangia. -Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu favorit s'ha esgotat.
Milan Kundera, El teló. Assaig en set parts. Tusquets editors

L'aplec de sant Ponç

Ara sí que es pot dir que ha arribat la primavera. Dues setmanes enrera encara agafava la bufanda quan sortia al vespre. El canvi ja es va notar el dilluns passat, que era festa a Anglaterra, una festa rural que commemora l'arribada de la nova estació. Els locals diuen que aquest primer dilluns de maig sempre plou. I de fet va ploure. És com a Corbera, que el segon diumenge de maig es celebra l'aplec de sant Ponç i cada any plou. I aquest any també, malgrat les oracions oportunistes -com quasi totes- del conseller Baltasar.

L'aplec de Sant Ponç és una cosa digna d'estudiar. L'ermita pertany a la parròquia de santa Maria de Corbera. Legalment és terme municipal de Cervelló i històricament és de La Palma. L'aplec va començar a celebrar-se fa uns 40 anys com una festa de l'esplai i foc de camp. Després la nit del dissabte esdevingué un ritus iniciàtic d'alcohol i sexe. Tot plegat va anar degenerant fins a acabar essent un expedient del que se n'encarregava la Guàrdia Civil. I ara em sembla que dissabte a la nit regna la indiferència.

Sembla que a Catalunya hom respiri més alleugerit. -Ha plogut!-, em deia la mare ahir al vespre. Els diaris comparen les fotos del pantà de Sau d'un mes enrera i les actuals. Catalunya és un estat, vull dir, un estat d'ànim. Tot és tan poc consistent, de cop tot tremola i al cap i a la fi no acaba passant res. Sembla les firetes de l'aplec de sant Ponç, amb la Guàrdia Civil (el PSOE) i disbauxa administrativa incloses, of course. Pujol era l’època kumba, el tripartit, la disbauxa i després es possible que arribi la indiferència.

Un dilluns estrany

Des de fa més d'un any cada dilluns em trobo amb el meu amic Mark S. Va ser professor universitari de llengua francesa, viu a Cardiff i els dilluns i dimarts s'està a Exeter amb la seva mare quasi centenària. Divendres em va enviar un correu dient-me que aquesta setmana no podríem trobar-nos i esperava explicar-m'ho més endavant. Ens vam conèixer a la biblioteca un dia que mirava uns diaris estrangers. En el moment d'agafar La Vanguardia española ell es disposava a fer el mateix. Em va dir que havia estudiat la llengua espanyola anys enrera i que ara l'estava refrescant. Em va proposar d'anar a fer un cafè i parlar mitja hora en espanyol i mitja més en anglès.

A principis d'any em va demanar si tenia algun llibre en català, que li agradaria comprovar si el podia seguir. M'havia emportat de Catalunya "Seixanta anys d'anar pel món", les memòries d'Eugeni Xammar. Tot i que té feina a rellegir novel·les i no li agrada la biografia, va llegir alguns fragments. Em va dir que trobava el català una mica sec, que evidentment no té el gruix del francès i l'espanyol i que hi havia moltes paraules repetides. Ara, li va agradar el personatge. Em comentà que semblo un exiliat, sempre rondinant per com van les coses al meu país, que no fós tan crític, que aquell senyor que havia viscut tant deia ben clar que Barcelona era un dels millors llocs del món.

Es busca ximplet convergent

Benvolgut Sr. Artur Mas,

Ens avorrim. Trobem a faltar l'ovella negra de la casa gran, el parent que té els cargols una mica fluixos. Ens falta un sentimental desmanegat que animi la tropa, un ximplet que faci vibrar i escandalitzi les tietes a la sobretaula. Algú que reciti versos satírics i digui frases divertides.

Es tracta d'una qüestió important. Prengui consciència que el president del país és d'un color de gos com fuig i vostè és tan tocat i posat. És una situació insana, un còctel explosiu molt perillós. Vostè sap que les conseqüències de la impaciència són més o menys previsibles, però… qui sap el que farà algú que s’ha cansat d’avorrir-se? Pot passar qualsevol cosa! Prengui mesures, Sr. Mas, si us plau, o en quatre dies apareixeran Elvis, Cicciolines i Johns Travoltes de Mataró.

Sr. Mas, envïi el nostre ximplet als mercats i als programes de televisió. Que creiï un blog, que animi les tristes nits dels locals barcelonins i mati el silenci. Que ens tregui aquesta cara d’anar mal servits. Sé que és una feina complicada: ha de caure bé a tothom, no ha de fer el ridícul i ha de saber perfectament les seves limitacions i el seu paper -una de les coses més difícils d‘aquest món. La caricatura al ximplet convergent hauria d’engrandir-lo i donar-li encara més força. A vostè qualsevol conya el desarma.

No és cap sortida de to. Ja hi ha hagut precedents. Un cop acabada la primera gran guerra, un aristòcrata va fer un discurs a la Cambra de Lords demanant mesures governamentals molt serioses contra l'avorriment. Em comprometo a fer-li arribar aquesta intervenció tan decisiva.

Moltes gràcies i sort.

Mònica Terribas

Mònica Terribas ha estat nomenada directora de TV3. Espero que pugui fer bé la seva feina, que no es cremi ni la vulguin cremar, que la propera vegada que se li presenti una oportunitat no es vulgui esborrar com ja ha passat amb alguns personatges amb talent. Per desgràcia, sovint només aspiren a alguns càrrecs públics els que no tenen res per perdre i no pas els que tenen més a aportar.

Quan vivia a Catalunya mirava "la nit al dia" i m'agradava. Recorda el "Newsnight" (blog) de la BBC2 de dos quarts d'11 del vespre. Jeremy Paxman és el referent. Ell és un periodista de veu ronca i radiofònica, té el posat un pèl afectat dels periodistes de les pel·lícules americanes dels 60. A Catalunya es diria el clàssic "ja s'ho té cregut i se li han pujat els fums" que gastem quan ja ha passat la novetat i no aguantem l'èxit sostingut.

Espero que Mònica Terribas tingui molta, molta sort. Dic que l'han nomenada perquè ningú sap quins criteris es segueixen per a ser director de TV3 ni qui pot ser-ho. És segur que l'opacitat n'és un d'ells. Per aquest camí medieval de quotes gremials arribarà un dia que els partits polítics deixaran de pressionar TV3, no per un atac de meritocràcia sino perquè ja ningú la mirarà i tan se valdrà fer pressió.

Anys plens d´afanys

Al Barça torna la temeritat i la impaciència, les mocions de censura, les mocadorades, el tirar la casa a terra i el fer foc nou. Els apocalíptics han tornat a estripar el carnet. Els que volien passar comptes a Laporta ara han trobat el moment. Ell els ha aplanat el camí i el Barça torna a posar la cara que menys m'agrada.

Sir Bobby Robson va dir que els dos clubs més grans del món són el Manchester Utd. i el Barça. Són dos mons tan oposats com són Anglaterra i Catalunya. Aquí el futbol és l'esport de la classe assalariada, és la diversió sense gaire sofisticació, són els pubs i les inacabables rondes de cervesa. Ja se sap que als pubs no shi va a llegir el diari ni a jugar a cartes ni a prendre el cafè: s´hi va a beure. Doncs als estadis, el mateix, no s'hi va a a fer l'intel·lectual ni el senyor ni a xiular ni a demanar res més que futbol: a Anglaterra s'hi va a passar-s'ho bé i a cantar.

Ara tot ha canviat una mica i, per exemple, l'abonament de la temporada de l'Arsenal val unes 5000 lliures. Tradicionalment, però, als rics no els interessava el futbol. Els esports dels aristòcrates són les curses de cavalls i el cricket; el dels universitaris, el rugby. Al sud, on hi ha els grans propietaris rurals, no hi ha cap equip gran de futbol. Tots són del nord laborista i assalariat i dels barris de Londres. Per això, excepte el Chelsea, tot vesteixen de vermell.

A Anglaterra són incomprensibles aquestes frases tan culers com "calleu que estem mirant el futbol", "avui sembla que hi posen ganes" i altres per l'estil. Tampoc hi ha la poètica d'en Puyal ni altres misticismes que aparentment volen omplir la manca de solidesa nacional.

L'any passat vaig anar a Old Trafford amb dos amics. Poca gent hi anava amb la xicota o la família. La gent no anava tan mudada. No hi havia aquells silencis eixordadors de les primeres parts al Camp Nou. M'ho vaig passar molt bé, era el primer partit ue anava on no jugava el Barça. Hi tornaria anar-hi es clar, però al final del partit vaig enviar un missatge a un amic per saber el resultat del Barça.

El camí cap a Downing Street

Han estat 1456 consellers en total, uns molt bons resultats al nord del país on els laboristes sempre han estat forts, un 44% dels vots i els laboristes que han quedat tercers. La victòria de Boris a Londres és bàsica.

Avui els diaris fuetegen Brown. David Cameron té una gran oportunitat de prendre la iniciativa política. És la fi d'una era i s'aclareix el camí del retorn dels tories al govern. Durant el segle 20 hi ha hagut 11 presidents tories. Aquests han estat els inquilins del 10 de Downing Street des de 1945:

Gordon Brown: 2006. Laborista
Tony Blair: 1997- 2007. Laborista
John Major: 1990-1997. Conservador
Margaret Thatcher: 1979-1990. Conservador
James Callaghan: 1976-1979 Laborista
Edward Heath: 1970-1974. Conservador
Harold Wilson: 1964-1970; 1974-1976. Laborista
Alec Douglas-Home: 1963-1964. Conservador
Harold Macmillan: 1957-1963. Conservador
Anthony Eden: 1955-1957. Conservador
Clement Attlee: 1945-1951. Laborista
Winston Churchill: 1940-1945; 1951-1955. Conservador.

David Cameron prové d'Eton i Oxford, com la majoria dels polítics tories. pertany al conservadorisme clàssic, el socialisme paternalista, la responsabilitat de les classes altes amb els que no els va be la vida, com ells mateixos diuen. Per desgràcia no té res a veure amb Thatcher, la lider de prosa seca que odiava la ganduleria dels vells aristòcrates i que va propagar el discurs de l'èxit basat en el mèrit.

Cameron ha d'acabar de convèncer. No té un discurs que ilusioni, copia massa el new labour, encara ha d'acabar d'explicar si pensa en alguna cosa més que no sigui el crim i el canvi climàtic. Avui el Daily Telegraph explica que Londres serà la carta de presentació a tot el país.

El nou alcalde de Londres

Boris Johnson es el nou alcalde. Antic alumne d'Eton, periodista i tertulia televisiu, excentric divertidissim i un comunicador excel.lent. Ha demostrat una gran determinacio. Hi havia dubtes per la seva inconstancia, la seva poca aficio al detall i les seves bromes a vegades ofensives. Boris es com el gamberrot simpatic de la classe que ha repetit algun curs, es l'organitzador dels sopars que sempre te entrades de discoteques i cola els amics.

Entenc que posi nerviosos a alguns, fins i tot es diu que es una aposta massa arriscada de David Cameron. Te coses molt positives com que no tot li ha sortit be a la vida, va ser acomiadat del Times fa anys. tambe es diu que Willimam Hague, antic lider tory, va citar un dia a tres joves prometedors per a una reunio. Eren David Cameron, Boris i George Osborne. David Cameron va arribar a les 7 del mati, Boris a les 12 del mati.

Ningu posa en dubte que Boris exercira molt be de lider i donara visibilitat al carrec. La feina de Cameron ara es busca-li uns bons assessors. La feina de Boris sera comunicar. Els ha de sortir be als tories, un error a aquestes alcades seria molt perjudicial.

Hecatombe laborista a Anglaterra

Les eleccions locals han anat forca be. El partit conservador es el partit que mes consellers te, seguit dels liberals democrates. Aquestes dues alegries porten la tercera, es a dir, el partit laborista, que ha tret els pitjors resultats dels ultims 40 anys en unes eleccions locals, avui ja es el petit dels tres. Estem expectants de si els conservadors guanyen tambe l'alcaldia de Londres. Llavors l'alegria sera esclatant a les vigilies de l'esperat retorn dels tories al numero 10 del carrer Downing.

Hi ha moltes coses a dir dels conservadors, de les seves dues animes, l'aristocratica i la comercial. Hi ha moltes coses a dir del que va passar als anys 70 quan Margaret Thatcher fou escollida la nova lider, del que va passar mentre ella fou primera ministra i del que va passar quan Blair va guanyar l'any 97. Els propers dies anire explicant la vivificant historia recent dels tories.

Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig arribar a Anglaterra va ser seguir el partit conservador. Es un bon consell per al viatger. Els partits d'esquerra s'assemblen tots, en algun lloc hi ha una maquina de fer fotocopies. En canvi, tant si el partit conservador agrada com si no, si tenen rao no, manin o no, expressen molt be les pors, els anhels, la trajectoria i el caracter del pais. Si es vol saber com es la moderna Anglaterra i del que ha anat passant, cal resseguir les petjades tories.

E la nave va

Desgraciadament el Barca no jugara la final europea d'enguany. Avui els impacients i els col.laboracionistes parlen de final de cicle i altres tremendismes apocaliptics. Sembla que no fem cas del nostre angel de la guarda pujolsia, un xic massa escrupulos, que frena els nostres davanters els anys en que les finals es juguen a ciutats on amb prou feines hi ha aigua corrent (Moscou, istambul, Sevilla i Atenes). El Barca es equip de jugar a Paris i Londres. Un prec al senyor Laporta, hauriem d'evitar que els nostres seguidors s'hagin de desplacar a llocs pocs recomanables.

Rule Britannia

no hi ha nomes, pero noticies dolentes. La final sera disputada per dos equips anglesos. Desitjo, per moltes raons, que sigui el Chelsea. N'hi ha prou amb una: l'entrenador de l'equip londinenc es jueu i el del Liverpool, espanyol. Britannia rule the waves.