Un company de casa, anglès, està preocupat perquè en una habitació ara hi viuen dos polonesos. M'ho comenta amb veu fluixa un cop ens trobem al carrer. Em diu que no està permès, que el propietari no té la licència per a que visquin dues persones en la mateixa habitació, que li poden retirar el permís i que pot tenir una situació molt compromesa perquè la casa està hipotecada. Em diu que trucarà el landlord aquesta mateixa tarda. Li dic que primer els hi digui als dos polonesos. Em respon que ha els hi ha dit però creu que no l'han entès perquè l'altre no ha marxat.
Li dic que l'altre xicot acaba d'arribar, no deu tenir diners, que està buscant feina i que suposo només hi estarà uns dies. Em diu que ja ho suposa tot plegat, pero insisteix que això no està permès, que ara tanca la porta de l'habitació amb clau per si de cas, que tenim un desconegut a casa i que a més utilitza, és clar, la cuina i els lavabos. -O és que no tens més dret tu que ell a utilitzar la dutxa al matí o la cuina quan prepares el sopar? Tu has pagat el lloguer i ell no!
Bé, ell és anglès i jo sóc català, vull dir, contemporitzador. és clar que els anglesos també vulneren la llei. Ara, ho fan d'una manera molt curiosa. Ningú se'n vanta públicament, sempre d'amagat. Si mai ho arriben a comentar, ells mai han iniciat la conversa. És com a la pel.lícula Notting Hill, Julia Roberts vol saltar la tanca d'un jardí privat i Hugh Grant li diu que allò no està permès. La mirada de Hugh Grant és la que posen els anglesos en aquestes situacions.
És clar que la salten, però mai amb la fatxenderia típica dels llatins. I en saben un niu, ho fan amb uns procediments molt estranys però que tenen tota la seva lògica: no ser enxampats. i ho fan a l'anglesa: molt civilitzadament, amb hipocresia, mala bava i amb un punt d'avergonyiment.
3 comentaris:
A ni això de la hipocresia i el punt d'avergonyiment (no tant la mala baba) ja m'hi està bé. "It's the law": aquesta afirmació indica per a un anglès o un americà mitjà alguna cosa de sagrada, per a un llatí és un repte, una invitació a la violació del prescrit i ho fa a cara descoberta si pot i amb un punt d'orgull.
La llei, en el fons, no és cap altra cosa, que un intent cultural per a fer-nos oblidar que son éssers naturals. Pel que es veu, els llatins tenim millor memòria que els anglosaxos.
Gregorio,
Als països anglosaxons, està permès tot el que no està prohibit. Vull, dir, la base és la llibertat personal i les excepcions són les prohibicions.
Els sistemes continentals, parteixen del poder de l'estat i és aquest qui dóna la llibertat. S'entén més que ells respectin la llei que no pas nosaltres.
Sobre això que dius de la memòria, no sé pas en quin sentit ho dius. Els sistemes anglosaxons es basen en els precedents i la tradició.
Això de la hipocresia em sembla agosarat i, especialment, caure en el tòpic. Fa més de 30 anys vaig viure un temps a Anglaterra i per problemes laborals vaig ser uns dies a casa una família anglesa amiga. Va coincidir que s'estava fent el padró i el cap de casa em va dir de posar-me en el padró i vaig ser jo que li vaig insistir que no calia, que l'hi podria crear problemes. Em va fer cas. Certament jo vaig ser el llatí i aquest home va demostrar que era civilitzat, mentre que els llatins ens deleix la barbàrie que implica no cumplir la llei.
Publica un comentari a l'entrada