El Pastís de la Diada, es de pa de pesic en forma d´escut heràldic, farcit de crema i acabat per sobre amb quatre tires de melmelada de maduixa simulant les quatre barres de la senyera catalana.
El pastís de la Diada
El Pastís de la Diada, es de pa de pesic en forma d´escut heràldic, farcit de crema i acabat per sobre amb quatre tires de melmelada de maduixa simulant les quatre barres de la senyera catalana.
Molins de Rei ara i abans
Josep Pla explica a El carrer Estret que "la vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà -no hi ha res- que estigui totalment desproveït d'interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s'ha de mantenir el cor en un estat d'esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l'interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja. Això a part del fet que la persona capaç d'ensopir-se en aquesta època prodigiosa que vivim és que és un imbècil..."
Aquesta setmana hem començat amb l'estació i el carrer de la riera, ara anomenat Verdaguer.
Franquícies vs comerç tradicional
Vivir encima de la tienda
Es mucho más que una frase. Es algo que deja una impronta en quienes lo han pasado. Por una simple razón: siempre está uno de servicio. La gente llamaba a la puerta a cualquier hora de la noche o del fin de semana si se les acababa el beicon, el azúcar, la mantequilla o los huevos. Todos sabían que nos ganábamos la vida sirviendo al cliente; no tenía sentido refunfuñar, y nadie lo hacía. Por si esto fuera poco, estaban además los pedidos habituales.
Mi padre o sus empleados -teníamos tres empleados en North Parade y alguien más en Huntingtontower- eran los que solían ir a entregarlos. Pero a veces era mi madre la que lo hacía, y entonces nos llevaba a Muriel y a mí. Gracias a ello, mi hermana y yo conocíamos a un montón de gente de la ciudad.
Sant Joan

Fer de padrí
Història d'un miratge
Tot evocant això, es va adonar que la imatge del mirall de l'herbolari portava un barret exactament igual al que portava en la seva visita a Àustria. Molt estranyat va continuar el seu passeig i, posant-se la mà al cap, va adonar-se que no en duia cap, de barret. Al dia següent va tornar a passar per davant de l'herbolari i no hi havia cap mirall a l'aparador. Ja molt inquiet va entrar-hi i va demanar al dependent què se n'havia fet del mirall. El dependent no sabia de què li parlava i va cridar l'amo que l'atengué amb una amabilitat del tot hospitalària.
Molt sorprès li va dir: "Un mirall? En altre temps n'hi havia un, però uns nens, jugant a pilota, el van trencar i no n'he pogut comprar cap altre".
-I quan va succeir això, senyor?
-Fa uns vint anys.
La continuïtat
Històries de cafè (1)
La gran elecció
En la vida no suelen ocurrir "cosas importantes". Al volver la vista atrás, al buscar el instante en que ocurrió algo decisivo, algo definitivo e irremediable -la experiencia o el accidente que decidió nuestra vida posterior- tan sólo encontramos algunas huellas sin importancia, a veces ni siquiera esto. En realidad no existe más experiencia que la familia, como tampoco existe más tragedia que el momento en que te ves obligado a decidir si permaneces en el seno de la familia y sus variantes a escala más amplia, como la clase social, la ideología, la raza, o bien te marchas por tu propio camino, a sabiendas de que te quedas solo para siempre, de que eres libre, estás a merced de todo el mundo y sólo puedes contar contigo mismo... Yo tenía catorce años cuando me escapé de casa, y después ya sólo regresé de visita, en los días de fuesta, durante breves temporadas; como el tiempo es un analgésico muy fuerte, a veces parecía que la herida había cicatrizado. Sin embargo, volvió a abrirse mucho después, quince, veinte años después, sin sorpresa y sin razón alguna, causando un dolor casi insoportable que se apaciguó poco a poco sin llegar a ser mencionado. Me gustaría decir la verdad Estoy intentado acostumbrarme a la verdad como un enfermo muy grave se acostumbra a la peligrosa y amarga medicina que puede matarlo o curarlo; al fin y al cabo no tengo nada que perder. La verdad es que no puedo culpar a nadie ni por mi carácter ni por el curso de mi destino.
Un tomb per l'infern
L'imperi
La estatua ecuestre de Pedro I se levanta a la orilla del Neva, a una de las extremidades de la inmensa plaza de Isaac. Su severo semblante mira al río, y parece animar todavía esa navegación creada por su genio fundador. Todo lo que el oído escucha, todo lo que contempla la vista en este soberbio teatro, no existe sino por un pensamiento de la poderosa cabeza que hizo salir de en medio de un terreno pantanoso tantos y tan magníficos monumentos. Sobre estas desoladas riberas, de donde la naturaleza había desterrrado, al parecer, toda vitalidad, Pedro asentó su capital y se creó nuevos súbditos. Su terrible brazo se halla todavía extendido sobre su posteridad, que se agrupa alrededor de su augusta efigie; se le mira, y no se sabe si esa mano de bronce protege o amenaza.
Preparats per morir?
La vila dels que no tenen pressa
Paraules menors
Salvador Sostres al Velòdrom
Cristiano Ronaldo i l'arquebisbe de Barcelona
Ereccions europees
Lladres i serenos
L'imaginari popular alimenta aquesta mena d'històries. Des de fa uns mesos em dedico a endreçar una colla de papers vells del meu avi. Ahir desfeia uns plecs de diaris de bastant cap aquí i vaig trobar l'Avui del 12 d'abril de 1992. A la contraportada Ramon M. Espadaler parla d'aquestes coses:
Pervivència de Dickens
És possible que amb una mica de paciència algú arribi algun dia a fer una tipologia de les diferents formes de furtar que hi ha a Europa, en funció de l'àrea cultural a què pertany el pillastre. A mi no m'agrada gaire la novel·la de lladres i serenos, i per tant, no em sento en disposició de fer-la. Una vegada, a l'estació de Milà, uns vailets m'invitaren a robar. Me'n desfiu amb les meves paraules més complimentoses. És probable que semblant oferta indiqui alguna cosa. No ho sé. En el país, no conec gaire l'afer. La contribució catalana al Quixot, ultra al Tirant, se centra en Perot Rocaguinarda, i entre mots castellans, la paraula lladres ressona. A l'Ateneu vaig llegir el procés de Serrallonga en els documents originals, i em vaig quedar de pedra picada. Eren uns assassins. El rector de Vallfogona escriví un sonet molt dur contra el bandolerisme del Montseny, del qual tots els estrangers se'n queixen. Els castellans, en canvi, el lloen. És curiós. Quant al tema hodiern, em quedo amb els manguis de Ferran Torrent: Penjoll i companyia, partidaris de la propietat privada, gent de tota la vida.
Un meu amic Manuel Rodés -navegant vocaciona, que contempla el mar amb una intensitat agosarada, gairebé metafísica- m'ha fet a mans un retall del Guardian -diari seriós i que esquerraneja- que explica una història sensacional, que qui es vulgui dedicar a l'estudi d'aquest assumpte hauria de conèixer. Fa unes setmanes va tenir lloc l'enterrament de la Reina de les pispes de botigues, Shirley Pitts, traspassada als 57 anys, i que aplegà un seguici nombrós i circumspecte que acompanyà al llarg de vint milles la difunta fins al cementiri de Lambeth, prèvia cerimònia -catòlica-, on reposa entre els seus dos germans: Henry, famós lladre de bancs, i Charlie, segrestador ambiciós i sense fortuna. Aquesta dama tenia al seu servei un exèrcit de pispes juvenils als quals ensenyava ofici i doctrina, i per als quals, segons declaracions, era més que una mare, car els acollia i treia de misèria, que treballaven a tot Londres.
El seu fill, notable arquitecte, reconeix que feren també algunes "excursions" a França. Les botigues de Londres la temien. Harrods, la botiga preferida d'aquesta dama i els seus vailets, li envià un elegant i majestuós ram de lliris. Al costat d'aquests nois desolats, i dels seus set fills, s'hi reuní el més distingit de la delinqüència britànica: famosos aimadors de joies, fins atracadors, i àdhuc Buster Edwards, cervell no pas petit en el robatori al tren de Glasgow. Damunt la tomba, dues paraules compostes amb flors: "Gone shopping". Tota una lliçó: "ha anat de botigues".
Quan algú et fa enfadar
L'amic li compra de seguida.
Es troben 15 dies més tard. El comprador li diu que se sent estafat, que el cavall no fa res del que li va dir i a més és lent, vell i està malalt. El venedor li diu: -si continues parlant tant malament del teu cavall no el vendràs mai.
Sant Pere Regalat. Quaranta dies de títols
Ahir va ser el dia de Sant Pere Regalat. Diuen que si plou el 13 de maig, vindran quaranta dies de pluja. Sant Pere Regalat va ser un franciscà castellà que és el patró dels toreros i que també el volen fer protector dels internautes contra les desconexions, virus i altres problemes informàtics.Sant Pere Regalat tenia el do de la bilocació tant de viu com de mort. Ahir era el seu dia i el Barça va guanyar el seu primer títol. El Barça semblava que jugava amb 15 jugadors per l'òptima col·locació dels jugadors, per la rapidesa de les passades i la precisió del seu joc. I Per la seva paciència, una santa virtud.
Sant Pere Regalat té un retaule a la capella del Roser de l'església d'Algaida, a Mallorca, l'illa en la qual el Barça guanyarà la lliga el proper cap de setmana. Si algun internauta mallorquí em llegeix, li demano que s'acosti a Algaida i posi tres ciris al nostre sant patró suplicant, en aquest cas, la trilocació.
Que el nou institut porti el nom de Josep Pla
1. Que un institut porti el nom de Josep Pla és un homenatge triple i compartit. En primer lloc, el geni de Palafrugell resistí admirablement la dictadura i va deixar les coses preparades per a que altres generacions continuessin fent camí. En segon lloc, és un homenatge a totes les persones que aconsegueixen dur a terme allò que es proposen en qualsevol àmbit de la vida. I en tercer lloc és un reconeixement públic a tots els escriptors i lectors de les lletres catalanes.
2. Per la seva feina fecunda i generosa. Josep Pla va dedicar tota la seva vida a deixar una obra sòlida i extensa que fés front a la destrucció de la literatura catalana i a l'intent de genocidi cultural. L'Obra Completa està formada per 44 volums, Són més de 20.000 pàgines, que retraten el país, l'època que va viure, el paisatge i la gent. No és un elogi excessiu dir que si Josep Pla hagués pertangut a una cultura amb estructures d’estat hauria pogut rebre el Premi Nobel de Literatura.
3. Va crear un públic lector en català com no n’hi havia hagut fins aleshores. Per la seva capacitat de desvetllar una emoció vital i profunda, de gran volada, ben lliure de la carrincloneria.
4. Pel seu coneixement del Baix Llobregat. Durant les seves estades a Martorell, va debatre vàries vegades amb el senyor Isidre Clopas, l'autor de les Notes Històriques de Corbera de Llobregat. D'aquestes trobades en van sorgir les referències a la geografia i la personalitat del Baix Llobregat dels volums 10 i 30 de l'Obra Completa. Per cert, el senyor Clopas també necessita un gran homenatge ben aviat.
5. Per la seva lluita permanent contra el provincianisme i qualsevol forma de censura. Pla és un creador de llibertat que refusa el dogma i el sectarisme ideològic dels que que neguen la realitat.
6. Per la seva idea global sobre els Països Catalans. Josep Pla tenia clar que el seu país era on ell deia “bon dia” i li responien “bon dia”. Va insistir en apropar-se als lectors del Rosselló, el País Valencià i les Illes.
7. La complexitat i riquesa de la seva obra són un reflex de l’època i del país. Josep Pla fa de pont entre l’època de la república i la recuperació de la Generalitat en un periode llarg sense unes institucions pròpies que promoguessin la cultura catalana.
8. És el primer escriptor modern de llibres de viatges en català. Corresponsal de premsa a les principals capitals europees i americanes durant vint anys, Josep Pla parlava varis idiomes i era un ferm defensor de la vocació mediterrània i europea de Catalunya.
9. Per haver conservat la memoria histórica del país, de la vida quotidiana anterior a la guerra civil i les paraules antigues dels pescadors, els pagesos i de les tertúlies de cafè d’abans.
10. Perquè el 1997 es celebrà arreu del país “L’any Pla” en commemoració del centenari del seu naixement i a Corbera no s’hi féu cap referència. Més val tard que mai.
Un lloc en el món
Em sento molt bé en aquesta posició de tercera fila entre els autors i el públic general i amb més llibertat de moviments que els regidors municipals. Muntar actes, enviar les invitacions, penjar quatre cartells i empaitar la gent per a que hi assisteixi.
Algú dirà que és una feina avorrida. Tot al contrari. Crec que és una feina idònia per als que no destaquem massa en res, però tenim un mínim sentit per adonar-nos de les coses que paguen la pena.
Ara mateix m'agradaria tenir molts més diners per a poder pagar un estand de més categria i comfortabilitat i no haver de preguntar quin sobre és més barat o imprimir les cartes a la imprempta. I altres coses que m'han passat pel cap.
Doncs això, seguirem reunint-nos algun vespre que no jugui el Barça i anirem organitzant actes com aquest. La nostra vanitat queda saciada amb un agraïment sincer dels autors i amb una dedicatòria un xic diferent al llibre.
Ara Carretero
S'estan produint uns processos simultanis de gran explosivitat. Per una banda, es cremen etapes amb molta rapidesa i de l'altra, estan sortint ciris trencats per totes bandes: des del Facebook es va organitzar una marxa independentista a Brusel·les amb molt d'èxit; El Matí ha adoptat el format d'associació i convida a l'humanisme cristià que hi ha en totes les formacions polítiques; Ignasi Guardans se'n va a treballar per al govern espanyol; a Josep Piqué li faria gràcia entrar a la Casa Gran. L'últim cas és Joan Carretero, que ofereix una proposta independentista transversal.
Tot plegat esdevé amb el govern Montilla que fa l'orni, atemorit i preocupat per la supervivència, i l'oposició que obre la Casa Gran a tutti quanti, però alhora dubta o espera a veure com quallen aquestes sinergies.
La situació és molt interessant, més quan el concepte clàssic de partit polític a l'europea i de militant està quedant obsolet. Si no es creen sistemes de llistes obertes perderem moltes energies i tots aquells amb coses a dir (El Matí, Carretero, Piqué, Guardans, etc.) quedaran ofegats per aquest sistema obsolet.
El nostre heroi Josep Pla
Diumenge 26, a les 12, presentarem "El nostre heroi Josep Pla" a Corbera de Llobregat. Ho farem a l'estand principal de la Fira Innova ( Passeig dels Arbres - Plaça dels Països Catalans).La presentació anirà a càrrec de Salvador Sostres. Ambdós escriptors debatran amb els assistents i l’Enric Vila signarà el llibre a tots els que ho desitgin.
Ah, i a més hi haurà una sorpresa final.

Arenes movedisses
Mentre xerràvem, un conegut setciències local ens ha vingut a saludar. -Escolta- em diu- tu estàs al darrere de la presentació d'un llibre sobre Josep Pla, oi? -Sí, noi, i al davant també. -Doncs mira- segueix- que us dediqueu a rentar la cara als col·laboracionistes ara?
Diumenge dia 26 l'Enric Vila i el Salvador Sostres vindran a presentar “El nostre heroi Josep Pla” Aquests dies d'enviar cartes i penjar cartellets estan sent molt interessants. No sabia que la revista Sàpiens, més citada que llegida, tingués tants seguidors.
De tornada a casa, el mal de queixal ja ha desaparegut. Ssuposo que els comentaris de l'impugnador m'han fet veure unes infeccions més potents. El bon humor segueix intacte. Passo per la farmàcia, recullo la recepta de l'antibiòtic i comencen a caure quatre gotes. Veig que algú ha escrit “Elena te quiero” en un dels cartells de la presentació. Anem fent feina, penso, la gent comença a declarar les seves intencions. Continuo celebrant que encara estic en pau amb la humanitat.
De guardans i ases...
Enmig del garbuix de l'endogàmia dels partits polítics, de les llistes obertes i de la xerrameca sobre les noves formes de participació, hem tornat a exercir allò que fem quan volem ser normals i no ens veiem amb cor de ser-ho: fer passar bou per bèstia grossa.
-Bon dia, què hi ha l'Ignasi Guardans?
-No, és a Nicaragua.
-En una missió de la UE?
-No pas, ha anat a buscar la butlleta de militant. I a més, el filmaran i tot.
Doncs sí, en defensa de Jiménez Losantos
Els bisbes espanyols ho han fet d'una manera indigna davant d'un locutor que ha donat un lideratge a ses eminències que mai havien somniat. Si creuen que aquest senyor ja no pot fer el programa, que li diguin a la cara i el facin fora. Oriol Domingo ho explica molt bé al seu blog de La Vanguardia. Però han actuat com aquells directors d'un mitjà que volen i dolen, que es moren de ganes d'engegar l'enfant terrible de la casa, però tenen por de la reacció i acaben donant-li un programa secundari. Si fa o no fa, els bisbes espanyols han actuat com els de Catalunya Ràdio amb en Bassas.
D'altra banda, mai no he entès aquesta morbositat catalana d'escoltar el Jiménez Losantos o llegir El Mundo per allò què diuen. És el mateix cas del Pere Escobar i el Pitxi Alonso que estan tot el partit parlant de la pressió mediàtica que fan els diaris espanyols de Madrid. En definitiva, pur provincianisme que evidencia la baixa audiència, en aquest cas, de Ràdio Estel.
El dia de les vint-i-quatre paraules
Ramon Barnils ho explica molt bé en un article a La Vanguardia de 19 de març de 1995 d'homentage a l'Ovidi. El cantautor deia el títol "vint-i quatre paraules" i llavors recitava: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". O sigui, la comunicació signada per Franco l'1 d'abril de 1939. Fa justament 70 anys.
Vint-i quatre paraules, precisament Ovidi va néixer el 4/02/42. Vull dir, que l'Ovidi Montllor és directament l'antònim dels que desfilaren a Burgos aquell dia. Desgraciadament només va poder viure 42+1 anys.
MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT
Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.
Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.
Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.
Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.
Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!
Visca la terra, mori el mal govern!
Visca Cambó, mori...
Ara que es faran eleccions al Parlament Europeu, la cambra més fictícia d'Europa abans o després de la catalana, sentirem sermonets d'europeistes de despatx.
A l'anotació de 4 de maig de 1938 (llàstima, hauria estat bé que fos el dia 9, precisament el dia d'Europa), Cambó explica:
Qui ha fet més mal a la Societat de Nacions ha estat la burocràcia d'intel·lectuals que l'ha regida. Allí, enmig d'una caterva d'intel·lectuals, de tots els països, amb sous magnífics i poca feina, l'intel·lectual se sentia feliç. Allí podia discutir amb altres il·lusos com ell tots els problemes internacionals, podent arribar a creure's que influïa en el seu curs. Per a l'intel·lectual fracassat en el seu propi país, on difícilment arribava a guanyar-se la vida, Ginebra realitzava tots els seus somnis de grandesa.
Els drets ciutadans de Homer Simpson
Per una elemental llei estadística és molt possible que un manifestant del carrer Urgell sigui mestre de l'escola pública i que hagués fet vaga dijous passat en defensa, ai las!, de millors equipaments escolars. El cas d'aquest presumpte manifestant no està gaire allunyat de les reflexions metafísiques del senyor Scott Allan Witmer, de Pennsylvania. Fa pocs dies va ser enxampat conduint borratxo i va explicar al jutge que no obeeix les lleis federals perquè viu en ell mateix i no pas a Pennsylvania i que allí dins la policia no hi té jurisdicció.
El nostre heroi, Josep Pla
Amb tota seguretat les primeres paraules que un català sent al bressol literari o físic és que Josep Pla era franquista: Pla espia de Franco i carca. Vet aquí la lletania extraliterària recitada a les esglesioles del país.Els escriptors ens interpel·len, però a vegades també van molt bé per abocar-hi tota la nostra ràbia i assenyalar-los com els culpables d'una tragèdia personal o nacional. Em penso que amb en Pla ha passat això: molts han volgut expiar-se assenyalant-lo amb ell. Ara que ja som una mica grans val la pena mirar de treure l'entrellat i esbrinar de què han servit tants anys dedicats a escriure.
Això és el que ha fet Enric Vila. Ahir al vespre va presentar el seu llibre "El nostre heroi, Josep Pla" a la Fundació Francesc Pujols, a Martorell. En Vila defensa amb convicció que la guerra civil i la dictadura són coses diferents. No es tracta d'un joc de mans: només així es pot entendre com visqueren els nostres escriptors i també els nostres avis els efectes de la dictadura. I permet avaluar la feina feta aquells anys i el substrat que disposem per a la independència.
-Catalunya és això -ens explica en Pla-: Martorell, Vilafranca, Manresa... Tot el demés són romansos.
-És clar -confirma en Pujols-. Per exemple, això de la república aquí Martorell ja ho tenim resolt. És a Barcelona que no us acabeu de posar d'acord...Josep Maria Planes
Imatges, 2 de juliol de 1930
El nou format dels pronunciamientos
Avui qui imposa aquest xoc no és l'exèrcit, sinó són els grups que han aconseguit menys representació parlamentària. Els seus autors s'emparen en el reglament de la Cambra i la llei electoral. Ningú pot qualificar-ho d'il·legal. Tampoc creien els militars que les seves accions fossin il·legals: creien que havien d'actuar quan la pàtria estigués en perill. L'objectiu segueix sent el mateix: desautoritzar la voluntat majoritària amb una particular interpretació del bé comú.
Aquesta pràctica ha tingut un origen municipal i s'ha estès als Parlaments català i ara el basc. Poden ser efectius, poden aonseguir els objectius desitjats, tal com ho eren el el seu anterior format. Ara, el principi d'igualtat i la democràcia, per a que funcionin, demanen una jerarquia de valors que si els rebaixem és una tornada als pronunciamientos en versió decimonònica o del segle XXI.
Els "crai" de tot arreu
La Marica em fa notar que el títol original és "Craii de curtea-veche" i que per tant, la paraula "crai", en romanès, tant vol dir príncep com llibertí o disolut. La polèmica està, doncs, amb l'afegitó de "depravado". Podien haver posat llibertí.Són només raons comercials per a que quedés un títol amb més impacte? M'anima a llegir el llibre i esbrinar perquè els traductors van escollir aquest adjectiu i si ho trobo bé o quin hauria posat.
Marica m'adjunta una nota amb unes reflexions sobre la frivolitat oriental. "Els nostres governants sempre han estat gent lleugera", diu. Vet aquí la polisèmia de la paraula "crai". Em diu que el llibre em divertirà i que els personatges m'indignaran. Però que el podré seguir llegint com una novel·la. Però ella diu que no ho podrà fer així, perquè per a un romanès tot té un altre sentit, sobre el país a cavall d'orient i occident, l'arbitrarietat dels seus governants.
Qui són, doncs aquests craii decadents? L'aristocràcia decimonònica, l'elit comunista i avui el governant europeista que es queda amb els fons d'inversió comunitaris. Tant se val.
Sentint la crida a la insolidaritat
He trigat una mica a respondre. No només ha estat que el blog pateix una crisi d'actualització, sinó també perquè em costava trobar algun fet remarcable.
Eureka. Finalment ahir vaig sentir la crida. No fou una crida qualsevol. Vaig anar a veure una amiga que treballa d'artesana del vidre al poble espanyol. Tot i que em va indicar a on el taller està situat, m'hi vaig perdre. D'aquesta manera anava mirant les botigues i les espanyolades monumentals. En aquestes vaig passar davant d'uan fusteria. Hi havia una visita d'escola i el mestre de la canalla anava explicant alguns detalls de l'ofici de fuster. Em vaig quedar de pedra, o de fusta en aquest cas: A veure, nois -digué el mestre. -Algú sap on és el ribot?- Òbviament cap dels seus pupils va contestar. Per prudència i sentit del rídícul no vaig creure oportú aixecar el braç.
Un bell morir
Contra el sistema proporcional
A nivell municipal, un poble de 10.000 habitants per exemple, si ets cap de llista i no hi ha majoria absoluta, és preferible treure 1 regidor que 5. Amb 1, seràs decisiu quasi amb tota certesa. I et donaran la dedicació exclusiva, un bon sou i poca responsabilitat. Si en treus 5, te'n pots anar a l'oposició tranquil·lament si no agrades als que han assolit 1 regidor. Actualment treure 1 regidor és relativament senzill: es necessiten 300 vots, que els trobaries de seguida si hi poses una mica de gràcia i parles de medi ambient i d'equipaments socials.
Els dos Guantánamos
Ha sortit a la venda "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana", de Teresa Amat. Ed. Proa. L'esdeveniment ha coincidit amb l'anunci de Barack Obama de tancar la presó de Guantánamo.Ha estat una feliç coincidència perquè la Teresa explica, entre molts altres aspectes de la dictadura comunista, que la presó nord-americana no és l'única que hi ha a l'illa. L'altra és la Prisión Provincial, una de les més grans de les dues-centes que estan plenes, no de "presumptes" terroristes, sinó de dissidents de la dictadura cubana. En aquest cas, però, la Creu Roja i els grups defensors de drets humans no hi han pogut accedir. Tampoc en tenim fotos, ni informes. Els mitjans no han pogut entrevistar els presos que han estat alliberats. Tampoc es coneix cap data per a la clausura d'aquests dos cents centres.
Cinquanta anys de dictadura. Castro ha fruït de l'amistat de molts sectors europeus de diferents espècies, des de Franco fins als socialdemocràtes. Aquest és l'objectiu de "Castracions": descriure la vids quotidiana dels cubans i criticar la indulgència plenària de la que frueix la dictadura als nostres rodals. Com tots els bons llibres, aquest dóna ganes de viure i d'estimar la llibertat
López Tena, frivolitat 0
Aquest homé m'ha fascinat pel seu pensament vertical, la seva serenitat i la capacitat de relacionar les normes internacionals amb els moments històrics. Aquest home sap què és un estat i com s'han anat constituint.
S'havia comentat que en López Tena havia de ser l'home de Convergència a Europa. Ho hauria fet molt bé. Després d'haver-lo sentit, em sembla que l'Artur Mas té pensat per a ell un encàrrec molt més gran. A mi m'agradaria que tingués una presència cabdal en el proper govern de Catalunya. Sobretot perquè tinc la convicció que l'elit que comandarà el país cap a la independència avui ja és convergent.
In dubio pro reo
INDEPENDENTS: Ramon tremosa serà el cap de llista de CiU a les eleccions al Parlament Europeu. Felicitats per a ell i per a CiU. Ara, com és que els partits els agrada posar un candidat que ni tan sols ha signat la butlleta de militant?
CÒNJUGES INDEPENDENTS: Els meus amics més sensats estan casats. És una causa o un efecte?
Déu, felicitat i excitacions
No m'estranya, doncs, que aquesta setmana les autoritats catòliques estiguin tan contentes: els ateus els han pagat la campanya. Els volen treure els crucifixos d'alguns llocs que ja no són seus, és una batalla que la tenen perduda i de ben segur que ho saben. Avui l'església malda per col·locar els crucifixos als mitjans de comunicació i la publicitat. Ves per on que els paguen la paraula "Déu" als autobusos. Els bisbes deuen pensar, si ho haguéssim volgut fer nosaltres, potser no ens haurien deixat.
En mig d'aquesta excitació algú hauria de reeditar aquell libret del segle XIV "Excitatori de la pensa a Déu", escrit pel frare valencià Bernat Oliver i que diu coses tan sensates com aquesta:
Experiència mostra que molt pus difícil cosa és excitar la afecció de l'hom a devoció que reduir l'enteniment a cognició; e la raó de açò és aquesta: car molts són los hòmens qui corren a haver sciència, e fort pocs són los qui es curen de consciència
El revisor de l'alegria
Et fet és que mai me n'ha fet cap, de comentari, i m'he de conformar amb un simple "gracias, caballero, buenas tardes". No sabria dir si es tracta d'una persona feliç o molt trista, però crec que és important.
Potser un individu arriba a ser-ho quan els seus silencis valen tant com el que diu. Els anomenen els silencis eixordadors. Però suposo que per arribar a aquest punt, abans has d'haver dit moltes coses amb sentit. El dia que aquest senyor calli, no faci cap comentari, serà un dia trist.
Sabates de taló
El meu amic em va dir: "l'inventor de les sabates de taló devia de ser una un misògin. Són l'invent més sinistre dels dos últims segles".
Finançament i cistelles de Nadal
Per això, per a Espanya el finançament català és la cistella, d'impostos o de queviures, de Nadal que les empreses regalen als treballadors. El nom de cistella d'impostos que fan servir el senyor Castells i companyia escau molt bé al sistema i a la idea espanyola. Ja es tracta d'això, una sportula.
Fa alguns anys n'havia rebut alguna, de cistella. L'amo es pensa que el lot es completíssim i de ben segur que li ha costat diners. L'assalariat, e canvi, quan arriba a casa i l'obre, veu un paquet de sopa, dues taules de torrons de quarta categoria, una ampolla de cava que fa passar vergonya, un pot de préssec conservat en almívar i una caixa de neules rellents. I cafè, és clar.
Ara bé, tal com hem vist aquests dies de crisi, els amos volen retallar les cistelles perquè les consideren una despesa supèrflua. Llavors, quan l'amo decideix no fer el regal, el treballador, encara que sempre l'ha trobat sublimació de la gasiveria, s'emprenya com una moto.
ZP, l'home dels nassos
que es treia del barret coloms i colomins.
Bambi, que bé va,
Bambi, que bé va
va bé de la bóta el bon vi.
Pot fer d’un gros bagul una capsa de llumins
Bambi, que bé va, va bé...
Què és una dictadura
El 15 d'agost de 1994 Ramon Barnils va definir què és una dictadura al setmanari El Temps:
A principis del setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere calders per a poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.
Les xanques
Fa uns quants anys em van regalar un conte de Marta Balaguer, "En Jaumet de les xanques". Explica les facècies d'un xicot que, un cop acabada la cercavila de festa major del seu poble, no va poder treure's les xanques. A la nit fins i tot les fustes van crèixer. No les van poder treure ni amb una serra. Van créixer i créixer i finalment en Jaumet va haver d'adaptar-se a les noves circumstàncies.
Als carrers, als diaris i a la xarxa trobes tot de personatges amb xanques. Porta feina aclarir quan aquestes xanques són manies, principis, complexes, conviccions, dèries o valors.
Cendra a l'abric convergent
Dos anglesos es troben al compartiment de fumadors d'un tren que fa la ruta de Londres a Newbury. Un cop han comentat el temps, un diu a l'altre:
-Disculpi, senyor, unes puntes se cendra acaben de caure sobre la màniga del seu abric. Vagi en compte de no tacar-se. Aquest abric sembla molt resistent, es conserva molt bé i vostè és una persona curosa. Em sabria greu que més tard no pogués treure la cendra.
-Efectivament, el meu sastre va fer una bona feina. Moltes gràcies per avisar-me. Ara que ho diu, vostè ha estrenat fa poc aquest abric. Hi anirà bé tant en dies de sol com de pluja, sembla que és impermeable a qualsevol inclemència. És per això que aquest llumí que fa estona que crema a la butxaca, podria fer-li un forat irreparable.
Una discussió sobre l'Església
Hi ha omissions imperdonables, l'Església és evidentment falible. Si ha esdevingut tan gran no és perquè hagi estat feta per homes diferents a nosaltres, sinó que hagi estat feta per homes com nosaltres. Els homes de l'Església no tenen res de sobrenatural. Si ho fossin, els homes de tots el segles no hauríem tingut motius per admirar-los perquè el que agrada és que hagi caminat amb el poble. Això no contradiu la seva grandesa. Al contrari, Jesucrist va fer apòstol sant Pere, que havia renegat d'ell vàries vegades. Aquesta idea fundacional la fa imbatible.
En sap més per vella que per sàvia. Els seus delictes i assassinats es combinen amb els actes de generositat més grans. Algunes vegades ha estat jutge, altres víctima o botxí. Ha estat sotmesa per governants, altres cops ha estat ella qui els ha sotmès. Tradició, llibertat i disciplina. Misteri. Fe, esperança i caritat. Els amos són els mateixos treballadors.
Es diu que sempre ha estat en crisi, que té una mala salut de ferro. En aquesta època de micròfons i càmeres, alguns la veuen com un instrument d'opressió, un rival de l'home. Però no té pressa i està segura del que diu. I tornarà a ser hegemònica precisament per això: perquè no competeix contra el rellotge. Avui és una església més petita, no ha necessitat cap canvi per adaptar-se a la globalització. Precisament, allò de "pensar globalment i actuar localment" és el que porta fent tota la vida.
Trobareu un infant en una menjadora
Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.
A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'àngel els digué:-No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
-Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. "
Evangeli de Lluc,2,1-21
Lisístrata ens visita
És Lisístrata tan sols una comèdia? Una comèdia, diguem-ne, pacifista? Enmig d'aquesta quaresma laicofinancera, Boris Johnson, el triomfal alcalde de Londres, l'imperial llicenciat en llengües clàsiques, el terror dels esperits ideològics que no tenen sentit de l'humor, ens rescata dels Scrooge que aprofiten la crisi per fer l'agost, i proclama als homes de bona voluntat, urbi et orbe, EAT, SPEND AND BE MERRY: THIS NOT THE END OF THE WORLD!
Molt bon Nadal a tots!
Viuen de la rifeta
Aquesta rifa es diu nacional perquè va ser creada per sufragar la defensa contra la invasió napoleònica, més tard la guerra de Cuba i fins i tot la guerra del 36. Avui, però, continuem pagant Espanya amb les vostres participacions, amics de la colla de diables. Se'ns rifen i volen que ens sentim feliços. Estem comprant misèria a canvi de res.
L'any que Espanya no faci ni cinc de calaix amb aquesta rifeta estarem molt a prop de la independència. Hi ha maneres molt nobles de guanyar-se la vida. La cançoneta de "jo robo perquè el món m'ha fet així" és pidolaire, de qui no té confiança. Amb una mà es demana una subvenció a l'ajuntament i amb l'altra s'assalta l'amic amb participacions de la loteria espanyola de Nadal.
Una de comissaris (europeus)
Es diu que aquesta Unió no és res més que un tractat de Versalles amb dues unces d'intel·ligència emocional. Un no pot passar dels forns d'Auschwitz a fundar uns Estats Units d'Europa com aquell qui res. Per molt bona voluntat i saviesa que tinguessin aquells sants barons que signaren els primers tractats constitutius. Uns grans acords per a donar esperança durant la postguerra, en la qual potser encara hi som. Per tant, jo aniria amb més de compte en criticar l'euroescepticisme. L'escepticisme, amb euros o sense, no és dolent. Si no ens deixa fets uns estaquirots -relativistes-, és una una prudència necessària quan topes amb un entusiasta excessiu i amb un tril·lero passat a la política.
Si encara hi sou us diré que Brussel·les és una ciutat lletja com una plaça dura a un poble al Baix Llobregat, qualsevol d'aquells que tenen un govern socialista des d'abans de la mort d'en Franco. Als anys 70 i 80 del segle passat Brussel·les era la ciutat escollida per jugar els partits de bàsquet entre el Maccabi de Tel Aviv i els CSCKA de Moscou. Partits foscos i freds jugats a porta tancada. Sap greu, aquesta és la percepció que en tenim avui, de la Unió Europea.
Potser serà veritat allò que qui es passa la vida lluitant contra els dracs, es torna drac. Doncs bé, no sé pas qui va tenir la malpensada de posar el nom de comissaris a uns senyors nomenats pels partits i governs i que s'encarreguen de donar directives a tort i a dret. Un nom de de connotacions ben sonores de Via Laietana a Cracòvia. D'això en Josep Pla en deia fer mal correu.
Una estona de cel per a una diputada
Ara podrà fer voluntarisme lingüístic amb un turc, un txec o un brasiler -una sort que els d'aquí no tenim. Aniran a prendre cafè, parlaran dels seus països. Fins i tot, l'agraciat nouvingut li presentarà els seus amics i potser la convidaran a alguna festa de la que la progressia oficial no en saben res -i que per molts anys!
La nostra diputada, a la fi, podrà satisfer aquell reiet que duem al cor i que es diu Ferpaís. Oblidaran plegats les amargors quotidianes. S'explicaran mentides. Es comprendran, s'integraran. Mil cops repetint, que no té sentit seguir aquesta història. però aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper dimarts. I per uns breus moments una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura un cafè és una estona de cel.
Bons temps per a l'scrabble
La gràcia de l'scrabble és saber aprofitar el moment i l'espai amb les peces que disposes i mirar de treu-li suc a l'enginy i al diccionari. De moment, els mestres són els del Partit Sofista-Socialista de Catalunya, que tenen un gran nivell de pragmàtica lingüística i una gran habilitat per als encaixos impossibles.
Ara aquest joc farà una puixança també a nivell popular. Són uns grans temps per a l'scrabble. Nadal n'és una bona època i encara més en aquests temps. Es diu que l'arquitecte Arthut Butt era a l'atur durant l'època de la gran depressió. Va cridar "eureka" quan va llegir d'Allan Poe que la lletra més utilitzada en anglès és la "e". Va mirar el new York Times per donar una puntuació a cada lletra. Diuen que d'allà va sortir l'scrabble i, un cop finalitzada la guerra, el va comercialitzar. Tot allò va passar el 1948. Tot just fa 60 anys.
Joan Tardà, l'enterraborbons
Un verset anònim escrit per un d'aquests dos anava en contra de la nova administració de la dinastia borbònica. El reroduïm tot seguit. Esperem que sigui del gust rústic del diputat voluntari a cantar les quaranta i les absoltes a les famílies reials espanyoles.
Tardà, si mai us falta feina, podeu demanar de fer-vos càrrec del cementiri de l'Escorial. Així, quan enterreu borbons, podreu dir, tot posant la làpida, paraula d''stone. Visca la república, morí el borbó. In saecula saeculorum, amén.Los catalans un dia
de llibres blasonaren
per tenir llibertat.
Més un Borbón infame,
per a ser rei d'Espanya,
ple de rabiosa sanya,
el poble ha encadenat.
La web de Parlament Europeu encara no està en català
Val més això que res? Home, ja teníem la traducció d'en Miquel Català a http://www.europarlament.cat/. Aquest xicot està encausat per fer el mateix que han fet avui els senyors de la Cambra. Bon profit els hi faci. Però no calia que els senyors de la ràdio ho comuniquessin com si Obama hagués anunciat el seu suport a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.
Dissabte de glòria espanyola, dissabte de cendra catalana
La constitució espanyola, però, és magnífica. És un bon text legal per als espanyols. Ja n'havien tingut de bones abans que aquesta, però van fracassar per culpa de l'estupidesa i la mala educació. Els intel.lectuals (Madariaga, Jovellanos, Herrero de Miñón) vivien en torres de marfil, lluny de la sagristia, la taverna i el quarter de la guàrdia civil, els llocs on el poble es congregava.
L'anim actual és de tirar-te la constitució pel cap, perquè coi, Espanya és seva, som a casa seva i, és clar, manen ells. Això de la bona voluntat d'integració ho deixo per les ànimes audaces, pels ingenus o pels que debò se senten espanyols.
Tant fa si es modifica la constitució, te la seguiran fotent-te-la pel cap. Tal com fa Rouco amb el catecisme.
Roca Junyent a "59 segons"
No se li ha aturat el rellotge: es nota que aquest senyor es dedica a treballar i no a fer conferències nostàlgiques, com González i Aznar entre d'altres. Ni tals sols escriurà les memòries, la qual cosa lamento.
Mai m'havia agradat en Roca i tampoc acaba de ser el sant de la meva devoció. De debò, tant me fa. Vistos els despropòsits de les persones que estan a les institucions (Generalitat, ajuntaments, govern de l'estat), escoltar aquest senyor tan civilitzat, gens sectari, és una benedicció.
Saló del Single. Goigs de Sant Corneli
Verset escrit a partir de l'article d'Empar Moliné al diari Avui.
Single bells
i single belles
fan fira a Montjuïc
a treure's la son de les orelles
farts d'arronsar el melic.
Quarantones encantades
d'haver-se conegut,
gates moixes i mal casades
a la tercera joventut.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
Ja n'hi ha prou de fer el titella
és hora de començar de nou.
Perdudes les esquelles,
d'aquest tronc no en fareu estelles,
ens resta la força del bou.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
No pagarem més la Fina
perquè ens posi oli al llum.
He trobat una gironina
que no contamina
i que és de baix consum.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
No hi ha crisi més ufana
sota la cap del sol
per a aquesta vigatana
graduada en catanyol.
Presumeix d'escot
i treu el geni,
què carai, si es vol es pot!
refilar un flabiol
que l'ansietat assereni.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
Un advocat civilista
que reparteix tarjetes
es deixa de punyetes
i males hores onanistes.
Segadors, no esmoleu l'eina
que us hi dexiareu els dits.
No és el mateix treballar que fer feina
assaborint frondosos pits.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
S'acaba la trobada
amb una gran germanor.
Hi ha passat tota la flor i fauna,
i solteres que no són d'or
però, senyor!, com donen la llauna
amb l'excusa de l'amor.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
Aplaudiments amb valor doble
Això és el que va passar a ahir a la tarda a la rambla de santa Mònica de Barcelona. Un parell de treballadors de BCNETA (lletres blaves excepte la C en verd) recollien les caixes de cartrons i els papers dels contenidors de reciclar i els ficaven dins de la trinxadora. Van aixecar-ne una que devia pesar molt i, un cop la tingueren a dins, se sentiren uns aplaudiments al bell mig de la rambla. Vaig pensar que els aplaudien i els opraris també, que van comentar:
-Va por nosotros?
-Creo que no, aplauden a ese malabarista.
-Pues qué pena
Vaig trobar aquest instant genial, molt divertit. Vaig continuar pujant i a mà esquerra vaig veure que al carrer nou de la rambla ja tenen els llums posats de Nadal i el cartell que ens desitja Bones Festes il·luminat. I això que eren les 4 de la tarda.
Jaume I
És un ens que encara no se sap per a què servirà perquè està una mica escampadet i és clar, els acords diplomàtics són de lectura feixuga. Tot això s'entén. El que és incomprensible és el tantmenfotisme davant dels 800 anys del naixement de Jaume I. Anton Maria Espadaler explica com es celebra l'efemèride a València, sí, aquesta València mirada amb el menyspreu arrogant dels catalans, la València pepera, que diuen.
Però això no vé d'ara. Jordi Pujol va apostar per la Catalunya carolíngia, doncs l'objectiu era fer-se veure a Europa. A ell li interessen més els alemanys, belgues i els suecs. El que passa és, com va dir Josep Pla parlant de Pujol, en aquest país no n'hi ha de suecs. I al castell de Nàpols oneja la senyera.
Barack Obama
If there is anyone out there who still doubts that America is a place where all things are possible; who still wonders if the dream of our founders is alive in our time; who still questions the power of our democracy, tonight is your answer.
SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA
Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...
-
Una pàgina interessant per a entendre la línia de pensament del partit republicà d'Estats Units: http://www.frontpagemag.com Us tran...
-
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a el...
-
Actualització de dijous 4 d'agost. Llegiu l'article d'en Sostres M'ajunto a la bona flaire que surt de l' aerorebost . ...







