El pastís de la Diada

La Diada de 1977 Josep Tarradellas encara va celebrar-la a l'exili de Saint Martin-LeBeau. Quedaven poques setmanes per al seu retorn i per a l'immortal "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!"

Aquell dia va rebre la visita d'uns pastissers catalans. Van pujar-hi per regalar-li un pastís nou tot just creat: el pastís de la Diada.. El seu autor i creador era el mestre Miquel Comas i Figueras, de Badalona. Malgrat que la Generalitat i la senyera eren il·legals per a l'ordre de l'estat d'aquells temps, el pastís es va presentar públicament el dia 8 de setembre i el dia 11 es podia trobar a les pastisseries d'arreu del país. El pas del temps deixa algunes lleis en les golfes de la ridiculesa. No és que aquells pastissers fossin uns herois, simplement la il·lusió i el desig de llibertat i democràcia també havien arribat a obradors.

El Pastís de la Diada, es de pa de pesic en forma d´escut heràldic, farcit de crema i acabat per sobre amb quatre tires de melmelada de maduixa simulant les quatre barres de la senyera catalana.


Molins de Rei ara i abans

L'amic Josep Raventós té una col·lecció impressionant de fotografies antigues de Molins de Rei . I també un catàl·leg  de moltes cases que van anar a terra. Abans de vacances em va comentar si em faria gràcia exposar alguna fotografia a la botiga. Li vaig dir que sí, naturalment. Com que en té una bona pila, hem quedat cada setmana n'exposarem dues. Tenim corda per mesos i mesos.

Josep Pla explica a El carrer Estret que "la vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà -no hi ha res- que estigui totalment desproveït d'interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s'ha de mantenir el cor en un estat d'esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l'interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja. Això a part del fet que la persona capaç d'ensopir-se en aquesta època prodigiosa que vivim és que és un imbècil..."

Aquesta setmana hem començat amb l'estació i el carrer de la riera, ara anomenat Verdaguer.

Franquícies vs comerç tradicional

Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, esclar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència tampoc.

Avui diumenge hem estat a Vic. Els comerços franquiciats comparteixen carrer amb les imatges de sants i beates tan característiques de Vic i amb uns itineraris turístics molt ben explicats. És un diumenge d'agost, hi ha poc ritme comercial, només han obert els de l''hosteleria.

Les franquícies tenen tanta mala fama com bones caixes al final del dia. Per diferenciar-nos-en  es fa servir l'adjectiu "comerç tradicional", tal com a Anglaterra usen "comerç independent". Esclar, els comerciants de tota la vida -una altra etiqueta- maldiem pestes, de les franquícies. Franquícies de roba, de pa, franquícies de qualsevol article que giri negoci. El debat de la llibertat d'horaris i les grans superfícies decoren l'escenari. 

Els comerciants independents hem de procurar que els nostres interessos i els dels nostres potencials clients no siguin contraposats. Vull dir que mentre proclamem a quatre vents que un carrer Major ple de comerços franquiciats ens portaria un món més gris, també podem observar per què aquests comerços franquiciats tenen, en general, tant d'èxit, quines coses fan bé i aportar-hi amb tota la força, el nostre amor, la nostra fe, la imaginació, una planificació organitzada, i allò que ens fa realment únics a cadascú de nosaltres.

Vivir encima de la tienda

Es mucho más que una frase. Es algo que deja una impronta en quienes lo han pasado. Por una simple razón: siempre está uno de servicio. La gente llamaba a la puerta a cualquier hora de la noche o del fin de semana si se les acababa el beicon, el azúcar, la mantequilla o los huevos. Todos sabían que nos ganábamos la vida sirviendo al cliente; no tenía sentido refunfuñar, y nadie lo hacía. Por si esto fuera poco, estaban además los pedidos habituales.
Mi padre o sus empleados -teníamos tres empleados en North Parade y alguien más en Huntingtontower- eran los que solían ir a entregarlos. Pero a veces era mi madre la que lo hacía, y entonces  nos llevaba a Muriel y a mí. Gracias a ello, mi hermana y yo conocíamos a un montón de gente de la ciudad.

Margaret Thatcher, El camino hacia el poder

Sant Joan

La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic.Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia.

La flama del Canigó que passarà per tants pobles n’és un gran exemple. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres. 

Durant segles es deia que les donzelles que es mullessin la cabellera a la font del carrer de l’Avellana de Barcelona tindrien garantit el casori en l’any proper. Per desgràcia, aquest carrer de la Barcelona vella va desaparèixer amb la reforma urbanística. 

La gastronomia segueix la cultura i les tradicions. Les classes populars van inventar les coques amb les fruites de la temporada i altres dolços. El mot coca és molt antic i està emparentat amb la paraula anglesa cake. 

Als nostres dies la revetlla de sant Joan és una de les millors ocasions per trobar-se amb els amics, inaugurar els sopars al terrat i donar l’entrada a l’estiu. I que cadascú trobi la seva pròpia font de l’Avellana.

Fer de padrí

Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó. La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà. La Pasqua coincideix amb el desvetllament de la primavera i  l’inici d’un nou cicle vegetal. En el terreny espiritual, la Pasqua representa una nova vida que culmina amb la resurrecció, Tenint en compte que des de sempre l’ou ha simbolitzat la fecunditat, la vida, la prosperitat i la renovació, l’associació Pasqua, Primavera, Padrí o Padrina  i Ou és exacta.

Antigament hom regalava tants ous com anys tenia el fillol o fillola. La tradició  s’ha anat adaptant als temps i a les formes de la celebració de la Pasqua. Però més enllà de la mona, fins i tot més enllà del sagrament del baptisme, la institució del padrí roman i també s’ha estès a l’àmbit solidari amb els apadrinaments de les organitzacions de casa nostra i d’arreu.

*Aquest article va ser publicat a la revista El Llaç de Molins de Rei

Història d'un miratge

Tot passejant per Florència, Mario Verroti va veure la seva silueta al mirall d'un herbolari. De sobte va recordar una formatgeria d'un petit poble austríac que havia visitat fa molts anys, que tenia un aparador amb un mirall posat exactament igual, on acostumava a mirar-s'hi quan hi passava..

Tot evocant això, es va adonar que la imatge del mirall de l'herbolari portava un barret exactament igual al que portava en la seva visita a Àustria. Molt estranyat va continuar el seu passeig i, posant-se la mà al cap, va adonar-se que no en duia cap, de barret. Al dia següent va tornar a passar per davant de l'herbolari i no hi havia cap mirall a l'aparador. Ja molt inquiet va entrar-hi i va demanar al dependent què se n'havia fet del mirall. El dependent no sabia de què li parlava i va cridar l'amo que l'atengué amb una amabilitat del tot hospitalària.

Molt sorprès li va dir: "Un mirall? En altre temps n'hi havia un, però uns nens, jugant a pilota, el van trencar i no n'he pogut comprar cap altre".

-I quan va succeir això, senyor?

-Fa uns vint anys.

La continuïtat

Dimecres passat vaig trobar en Quim Torra. Feia temps que no el veia. Va venir a Molins de Rei a presentar una exposició sobre Lluís Companys a l'Agrupa. En Quim Torra és un exemple d'home civilitzat, tant per actitud com per coneixement i feina feta. 
Al món hi hem vingut a fer coses que valguin la pena. Massa sovint tot és efímer, prou feina tenim a mantenir-ho tot en ordre i els malsdecap quotidians no deixen temps per a gaire més. La diferència es troba en fer coses que romanguin. Al capdavall el que compta és la continuació, l'energia, el coratge i fer coses sense parlar massa.

Històries de cafè (1)

La senyora d'uns cinquanta anys entra a la cafeteria i demana un cafè amb llet. Agafa taula i seu de cara a la barra. Treu un llibre electrònic de la bossa i va llegint, llegint.
Al cap de poc s'aixeca de la cadira i seu a l'altre cantó donant l'esquena al carrer. El cafeter sent un lleugeríssim plor. Una llàgrima ha glaçat l'ambient.
Uns vint minuts més tard la senyora es dirigeix cap a la caixa i paga l'euro i cinquanta cèntims amb el mateix aspecte jovial que tenia a l'entrar. S'acomiada amb una amabilitat gens postissa.

La gran elecció

En la vida no suelen ocurrir "cosas importantes". Al volver la vista atrás, al buscar el instante en que ocurrió algo decisivo, algo definitivo e irremediable -la experiencia o el accidente que decidió nuestra vida posterior- tan sólo encontramos algunas huellas sin importancia, a veces ni siquiera esto. En realidad no existe más experiencia que la familia, como tampoco existe más tragedia que el momento en que te ves obligado a decidir si permaneces en el seno de la familia y sus variantes a escala más amplia, como la clase social, la ideología, la raza, o bien te marchas por tu propio camino, a sabiendas de que te quedas solo para siempre, de que eres libre, estás a merced de todo el mundo y sólo puedes contar contigo mismo... Yo tenía catorce años cuando me escapé de casa, y después ya sólo regresé de visita, en los días de fuesta, durante breves temporadas; como el tiempo es un analgésico muy fuerte, a veces parecía que la herida había cicatrizado. Sin embargo, volvió a abrirse mucho después, quince, veinte años después, sin sorpresa y sin razón alguna, causando un dolor casi insoportable que se apaciguó poco a poco sin llegar a ser mencionado. Me gustaría decir la verdad Estoy intentado acostumbrarme a la verdad como un enfermo muy grave se acostumbra a la peligrosa y amarga medicina que puede matarlo o curarlo; al fin y al cabo no tengo nada que perder. La verdad es que no puedo culpar a nadie ni por mi carácter ni por el curso de mi destino.

Sándor Márai
Confesiones de un burgués

Un tomb per l'infern

Acabo de superar un parell de dies de febre. Quan aquesta s'apropa als 38 graus els pitjors successos de la meva vida passen pel meu cap, em deixen amarat de suor i els ànims per terra. Vull dir aquells dels que més me n'avergonyeixo. Retornen cruament, com si estiguessin passant en aquest moment, encara que cregués que els tenia oblidats i cicatritzats, Durant l'estat febril he de romandre tapat al llit, tot ben fosc i en dejú. Un paracetamol periòdic i anar tirant. Quan he fet una suada forta i tinc una persona estimada al costat, em llevo, prenc un bany, m'estic un quart d'hora a l'aigua i faig una bona ensabonada. Mentre sóc a l'aigua la meva dona ventila l'habitació, canvia els llençols, em prepara un pijama i  em deixa a punt un suc de taronja. Repeteixo l'operació del bany un cop al dia. Feia temps que no tenia aquesta febre. Potser tres anys. Quan el cos recupera la temperatura normal, em noto ple d'energia i els episodis passats tornen al seu lloc.

L'imperi

La estatua ecuestre de Pedro I se levanta a la orilla del Neva, a una de las extremidades de la inmensa plaza de Isaac. Su severo semblante mira al río, y parece animar todavía esa navegación creada por su genio fundador. Todo lo que el oído escucha, todo lo que contempla la vista en este soberbio teatro, no existe sino por un pensamiento de la poderosa cabeza que hizo salir de en medio de un terreno pantanoso tantos y tan magníficos monumentos. Sobre estas desoladas riberas, de donde la naturaleza había desterrrado, al parecer, toda vitalidad, Pedro asentó su capital y se creó nuevos súbditos. Su terrible brazo se halla todavía extendido sobre su posteridad, que se agrupa alrededor de su augusta efigie; se le mira, y no se sabe si esa mano de bronce protege o amenaza.
 
Joseph de Maistre,  Las veladas de San Petersbutgo

Preparats per morir?

Fa uns mesos vaig trobar entre els papers del meu avi una història que em va impactar. És una notícia d'un diari de 1979. Resulta que a principis d'estiu d'aquell any, a prop de Luxor, a Egipte, la policia local va trobar el cadàver d'una dona de 35 anys que havia desparegut dos anys abans de manera misteriosa. Aparentment la dona s'havia entrebancat mentre passejava sola per sobre d'una necròpolis de quatre mil anys d'antiguitat i havia caigut a un laberint de restes arqueològiques de cinc metres de profunditat. Va ser incapaç de trepar per les parets arenoses de la fossa i va morir de gana i de set en la soletat absoluta.
 
Segons diu aquell paper la dona portava una postal on va escriure el que li havia passat. El rescat era improbable. Aquella postal acabava amb "m'estic preparant per morir".

La vila dels que no tenen pressa

Esmorzem a Solsona. Els carrers estan nets, com acabats de regar.  Preguntem un parell d'indicacions, com ara on és la màquina de la zona blava i ens responen amb hospitalitat: -Creu-me no cal pagar fins a les 11. És un bon lloc per passar-hi uns dies, però no per viure-hi, perdria el matí mirant el carrer: les mestresses xerrant cistell a terra, el pagès arraiat que ha anat a arreglar uns papers,  la botiguera que aprofita per escombrar la vorera, el mosso d'esquadra que per poc no treu una burilla del nas. No veig ningú que corri o camini amb urgència. L'adéusiau i el bon dia ressonen. Tot acompassat a un ritme que no deu haver canviat mai. Recordo que fa uns anys TV3 va fer uns curtmetratges sobre els horòscops. Solsona era una ciutat Peixos.

Paraules menors

Freixinet de Riner. Mirem La vida es bella al Paramount Channel.  La nena no vol dormir i s'estima més estar-se a l'estora i fer anar els braços i els peus enmig de les andròmines.  La meva dona obre i tanca els ulls. El cel està ben gris i a fora deu fer una mica de fresca que anuncia la tardor ordinadora. És una sort no haver de fer les vacances a l'agost.

Ha mort el cardenal Martini. La saviesa secular diu que l'església que es casa amb la seva generació és vídua en la següent. No el feia gaire clerical, per això m'agradava. Un capellà gens buròcrata va dir a un amic meu que s'acabava de separar que tothom té dret a una segona oportunitat. Trobo a faltar una església normal, cada cop menys corrent, ni preconciliar ni postconciliar. Que no aixequi el dit.

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país.
Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames.
Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joan Capdevila, en Jordi Cortada i l'Enric Vila. El lloc no era el més indicat, la megafonia fallava i em va donar la impressió que no acabava d'estar ben organitzat. I vaig posar fil a l'agulla amb en Quim Torra per fer una presentació a Corbera al setembre.

Cristiano Ronaldo i l'arquebisbe de Barcelona

Mai proposaré en Martínez Sistach com a president del Barça. Acaba de dir que els fitxatges del Reial Madrid són inmorals. La crisi i l'atur, no pas un fevor barcelonista, en són les causes d'aquesta inmoralitat segons sa eminència. El cardenal es pren el futbol amb massa seriositat. Si vol que parlem de diners, que digui quants milions d'euros els catalans donem per aquestes dates a la conferència episcopal espanyola. Amb aquests diners, potser els bisbes catalans podrien fitxar Cristiano -esclar- Ronaldo.
Em vé al cap una frase de Josep Pla que diu "posa a governar els virtuosos i el poble es morirà de fam". És una frase carregada de mala llet i de saviesa que em sembla que la va treure dels textos de Maquiavel sobre Titus Livi. De fet, proposaria Sistach per a poquets càrrecs, entre els quals incloc, esclar, el d'arquebisbe de Barcelona. És una persona que confón la bondat amb anar arronsat pel món.

Ereccions europees

Francesc Pujols va dir que la humanitat conservaria el matrimoni i l'adulteri tal com conserva el partit conservador. Una bona manera de saber com és un país és fixar-se en què diu aquest partit. Així, qualsevol persona amb una mica de sentit de les coses sap que el partit conservador italià, alemany, espanyol o britànic diuen coses diferents. Un socialista anglès i un espanyol s'assemblen molt més que un tory i un pepero, per exemple.
He llegit poques anàlisis d'aquestes eleccions a l'eurocambra. De moment, la que m'ha agradat més és la de Juan Pedro Quiñonero. Diu, per exemple, que els presidents espanyol, britànic i portuguès -tots d'esquerres- donarien suport a la reelecció del conservador Barroso a la Comissió Europea. Però en canvi, varis presidents conservadors voldrien posar-hi Felipe González.
Pel que fa a Catalunya n'hi ha que estan contents de la baixada dels socialistes. Crec que han baixat poquíssim si ho comparem amb la campanya que han fet, amagant els candidats de les llistes, dient que a l'eurocambra defensarien altres coses que els interessos nacionals i fent de nou una aportació a l'estultícia. A les properes eleccions poden presentar el Patufet o la Ventafocs i seguiran traient molts, molts vots. Tremosa, Junqueras, Vidal-Quadras i fins i tot Romeva es mereixien molta més sort amb el país. Però la majoria de catalans han preferit votar el partit dels tontos.

Lladres i serenos

Clyde Champion Barrow i la seva companya Bonnie Parker van morir a Louisiana el 23 de maig de 1934 a causa dels trets de la policia. Tot just fa 75 anys. Bonnie i Clyde són la parella de criminals més famosa dels últims temps. El FBI acaba d'alliberar mil pàgines inèdites sobre les investigacions i pistes ocultes per celebrar l'efemèride.

L'imaginari popular alimenta aquesta mena d'històries. Des de fa uns mesos em dedico a endreçar una colla de papers vells del meu avi. Ahir desfeia uns plecs de diaris de bastant cap aquí i vaig trobar l'Avui del 12 d'abril de 1992. A la contraportada Ramon M. Espadaler parla d'aquestes coses:

Pervivència de Dickens

És possible que amb una mica de paciència algú arribi algun dia a fer una tipologia de les diferents formes de furtar que hi ha a Europa, en funció de l'àrea cultural a què pertany el pillastre. A mi no m'agrada gaire la novel·la de lladres i serenos, i per tant, no em sento en disposició de fer-la. Una vegada, a l'estació de Milà, uns vailets m'invitaren a robar. Me'n desfiu amb les meves paraules més complimentoses. És probable que semblant oferta indiqui alguna cosa. No ho sé. En el país, no conec gaire l'afer. La contribució catalana al Quixot, ultra al Tirant, se centra en Perot Rocaguinarda, i entre mots castellans, la paraula lladres ressona. A l'Ateneu vaig llegir el procés de Serrallonga en els documents originals, i em vaig quedar de pedra picada. Eren uns assassins. El rector de Vallfogona escriví un sonet molt dur contra el bandolerisme del Montseny, del qual tots els estrangers se'n queixen. Els castellans, en canvi, el lloen. És curiós. Quant al tema hodiern, em quedo amb els manguis de Ferran Torrent: Penjoll i companyia, partidaris de la propietat privada, gent de tota la vida.

Un meu amic Manuel Rodés -navegant vocaciona, que contempla el mar amb una intensitat agosarada, gairebé metafísica- m'ha fet a mans un retall del Guardian -diari seriós i que esquerraneja- que explica una història sensacional, que qui es vulgui dedicar a l'estudi d'aquest assumpte hauria de conèixer. Fa unes setmanes va tenir lloc l'enterrament de la Reina de les pispes de botigues, Shirley Pitts, traspassada als 57 anys, i que aplegà un seguici nombrós i circumspecte que acompanyà al llarg de vint milles la difunta fins al cementiri de Lambeth, prèvia cerimònia -catòlica-, on reposa entre els seus dos germans: Henry, famós lladre de bancs, i Charlie, segrestador ambiciós i sense fortuna. Aquesta dama tenia al seu servei un exèrcit de pispes juvenils als quals ensenyava ofici i doctrina, i per als quals, segons declaracions, era més que una mare, car els acollia i treia de misèria, que treballaven a tot Londres.

El seu fill, notable arquitecte, reconeix que feren també algunes "excursions" a França. Les botigues de Londres la temien. Harrods, la botiga preferida d'aquesta dama i els seus vailets, li envià un elegant i majestuós ram de lliris. Al costat d'aquests nois desolats, i dels seus set fills, s'hi reuní el més distingit de la delinqüència britànica: famosos aimadors de joies, fins atracadors, i àdhuc Buster Edwards, cervell no pas petit en el robatori al tren de Glasgow. Damunt la tomba, dues paraules compostes amb flors: "Gone shopping". Tota una lliçó: "ha anat de botigues".

Quan algú et fa enfadar

Un home diu a un amic seu: -veus aquell cavall que hi ha allà baix? És maco, oi? És fort i jove. Guanya curses i fa feines del camp. És net i intel·ligent. Té cura de les seves coses i parla tres idiomes. A més, pots enviar-lo a mercat tot sol amb la llista de la compra i sempre torna amb els productes i el canvi exacte. Darrerament li he ensenyat a escombrar i netejar la casa. I ho fa molt bé. Te'l venc per 500 lliures.

L'amic li compra de seguida.

Es troben 15 dies més tard. El comprador li diu que se sent estafat, que el cavall no fa res del que li va dir i a més és lent, vell i està malalt. El venedor li diu: -si continues parlant tant malament del teu cavall no el vendràs mai.

Sant Pere Regalat. Quaranta dies de títols

Ahir va ser el dia de Sant Pere Regalat. Diuen que si plou el 13 de maig, vindran quaranta dies de pluja. Sant Pere Regalat va ser un franciscà castellà que és el patró dels toreros i que també el volen fer protector dels internautes contra les desconexions, virus i altres problemes informàtics.

Sant Pere Regalat tenia el do de la bilocació tant de viu com de mort. Ahir era el seu dia i el Barça va guanyar el seu primer títol. El Barça semblava que jugava amb 15 jugadors per l'òptima col·locació dels jugadors, per la rapidesa de les passades i la precisió del seu joc. I Per la seva paciència, una santa virtud.

Sant Pere Regalat té un retaule a la capella del Roser de l'església d'Algaida, a Mallorca, l'illa en la qual el Barça guanyarà la lliga el proper cap de setmana. Si algun internauta mallorquí em llegeix, li demano que s'acosti a Algaida i posi tres ciris al nostre sant patró suplicant, en aquest cas, la trilocació.
Ahir potinejava el format i van desaparèixer alguns enllaços als blogaires. Ho arreglaré ben aviat.

Que el nou institut porti el nom de Josep Pla

Diumenge vam aprofitar la presentació d'"El nostre heroi Josep Pla" per a demanar a l'equip de govern municipal que el nou institut de Corbera porti el nom de Josep Pla. Tot i que la proposta, de moment, ha estat ben rebuda- vull dir que els detractors encara estan en silenci- en Sostres ens va comentar que costarà: ell mateix va estudiar al CIC, una escola catalanista on Josep Pla no va ser matèria d'estudi a batxillerat. En Vila va insistir que encara ens movem amb un marc mental espanyol que complica l'explicació de fets obvis. L'acte va ser força concorregut. La fotografia és una gentilesa d'en Jordi Bru, cap de Comunicació de l'Ajuntament (gràcies, Jordi).
Per part nostra vam entregar als assistents un full amb 10 motius, que són aquests:

1. Que un institut porti el nom de Josep Pla és un homenatge triple i compartit. En primer lloc, el geni de Palafrugell resistí admirablement la dictadura i va deixar les coses preparades per a que altres generacions continuessin fent camí. En segon lloc, és un homenatge a totes les persones que aconsegueixen dur a terme allò que es proposen en qualsevol àmbit de la vida. I en tercer lloc és un reconeixement públic a tots els escriptors i lectors de les lletres catalanes.

2. Per la seva feina fecunda i generosa. Josep Pla va dedicar tota la seva vida a deixar una obra sòlida i extensa que fés front a la destrucció de la literatura catalana i a l'intent de genocidi cultural. L'Obra Completa està formada per 44 volums, Són més de 20.000 pàgines, que retraten el país, l'època que va viure, el paisatge i la gent. No és un elogi excessiu dir que si Josep Pla hagués pertangut a una cultura amb estructures d’estat hauria pogut rebre el Premi Nobel de Literatura.

3. Va crear un públic lector en català com no n’hi havia hagut fins aleshores. Per la seva capacitat de desvetllar una emoció vital i profunda, de gran volada, ben lliure de la carrincloneria.

4. Pel seu coneixement del Baix Llobregat. Durant les seves estades a Martorell, va debatre vàries vegades amb el senyor Isidre Clopas, l'autor de les Notes Històriques de Corbera de Llobregat. D'aquestes trobades en van sorgir les referències a la geografia i la personalitat del Baix Llobregat dels volums 10 i 30 de l'Obra Completa. Per cert, el senyor Clopas també necessita un gran homenatge ben aviat.

5. Per la seva lluita permanent contra el provincianisme i qualsevol forma de censura. Pla és un creador de llibertat que refusa el dogma i el sectarisme ideològic dels que que neguen la realitat.

6. Per la seva idea global sobre els Països Catalans. Josep Pla tenia clar que el seu país era on ell deia “bon dia” i li responien “bon dia”. Va insistir en apropar-se als lectors del Rosselló, el País Valencià i les Illes.

7. La complexitat i riquesa de la seva obra són un reflex de l’època i del país. Josep Pla fa de pont entre l’època de la república i la recuperació de la Generalitat en un periode llarg sense unes institucions pròpies que promoguessin la cultura catalana.

8. És el primer escriptor modern de llibres de viatges en català. Corresponsal de premsa a les principals capitals europees i americanes durant vint anys, Josep Pla parlava varis idiomes i era un ferm defensor de la vocació mediterrània i europea de Catalunya.

9. Per haver conservat la memoria histórica del país, de la vida quotidiana anterior a la guerra civil i les paraules antigues dels pescadors, els pagesos i de les tertúlies de cafè d’abans.

10. Perquè el 1997 es celebrà arreu del país “L’any Pla” en commemoració del centenari del seu naixement i a Corbera no s’hi féu cap referència. Més val tard que mai.

Un lloc en el món

Ahir diumenge a Corbera vam presentar "El nostre heroi Josep Pla" amb l'Enric Vila i en Salvador Sostres. Al matí l'acte perillava pels llamps i trons. El vam mantenir i abans de les 12 el sol ja brillava just quan els nostres convidats acabaven d'arribar. La gent va anar omplint l'estand. En Quim Torra va passar a veure'ns abans d'atendre un compromís familiar. Es van vendre una bona quantitat de llibres, els assistents van poder saludar en Vila i en Sostres. Vam tirar quatre fotos i vam reivindicar que el nou institut de Corbera porti el nom de Josep Pla (d'això en parlaré demà).

Em sento molt bé en aquesta posició de tercera fila entre els autors i el públic general i amb més llibertat de moviments que els regidors municipals. Muntar actes, enviar les invitacions, penjar quatre cartells i empaitar la gent per a que hi assisteixi.

Algú dirà que és una feina avorrida. Tot al contrari. Crec que és una feina idònia per als que no destaquem massa en res, però tenim un mínim sentit per adonar-nos de les coses que paguen la pena.

Ara mateix m'agradaria tenir molts més diners per a poder pagar un estand de més categria i comfortabilitat i no haver de preguntar quin sobre és més barat o imprimir les cartes a la imprempta. I altres coses que m'han passat pel cap.

Doncs això, seguirem reunint-nos algun vespre que no jugui el Barça i anirem organitzant actes com aquest. La nostra vanitat queda saciada amb un agraïment sincer dels autors i amb una dedicatòria un xic diferent al llibre.

Ara Carretero

L'efervescència independentista és més aviat un foc d'encenalls mediàtic o una marxa imparable cap a l'estat propi?

S'estan produint uns processos simultanis de gran explosivitat. Per una banda, es cremen etapes amb molta rapidesa i de l'altra, estan sortint ciris trencats per totes bandes: des del Facebook es va organitzar una marxa independentista a Brusel·les amb molt d'èxit; El Matí ha adoptat el format d'associació i convida a l'humanisme cristià que hi ha en totes les formacions polítiques; Ignasi Guardans se'n va a treballar per al govern espanyol; a Josep Piqué li faria gràcia entrar a la Casa Gran. L'últim cas és Joan Carretero, que ofereix una proposta independentista transversal.

Tot plegat esdevé amb el govern Montilla que fa l'orni, atemorit i preocupat per la supervivència, i l'oposició que obre la Casa Gran a tutti quanti, però alhora dubta o espera a veure com quallen aquestes sinergies.

La situació és molt interessant, més quan el concepte clàssic de partit polític a l'europea i de militant està quedant obsolet. Si no es creen sistemes de llistes obertes perderem moltes energies i tots aquells amb coses a dir (El Matí, Carretero, Piqué, Guardans, etc.) quedaran ofegats per aquest sistema obsolet.

El nostre heroi Josep Pla

Diumenge 26, a les 12, presentarem "El nostre heroi Josep Pla" a Corbera de Llobregat. Ho farem a l'estand principal de la Fira Innova ( Passeig dels Arbres - Plaça dels Països Catalans).

La presentació anirà a càrrec de Salvador Sostres. Ambdós escriptors debatran amb els assistents i l’Enric Vila signarà el llibre a tots els que ho desitgin.

Ah, i a més hi haurà una sorpresa final.



Arenes movedisses

Des de fa dies tinc un mal de queixal intermitent. Tot i que és d'aquells que et pugen al cap i et deixa la galta rebregada, encara no ha aconseguit fer-me posar de mal humor. Aquest matí he quedat amb un amic per fer un cafè. Potser hauran estat el parell de cigarrets o el cafè, el company inseparable de la geniva ha tornat.

Mentre xerràvem, un conegut setciències local ens ha vingut a saludar. -Escolta- em diu- tu estàs al darrere de la presentació d'un llibre sobre Josep Pla, oi? -Sí, noi, i al davant també. -Doncs mira- segueix- que us dediqueu a rentar la cara als col·laboracionistes ara?

Diumenge dia 26 l'Enric Vila i el Salvador Sostres vindran a presentar “El nostre heroi Josep Pla” Aquests dies d'enviar cartes i penjar cartellets estan sent molt interessants. No sabia que la revista Sàpiens, més citada que llegida, tingués tants seguidors.

De tornada a casa, el mal de queixal ja ha desaparegut. Ssuposo que els comentaris de l'impugnador m'han fet veure unes infeccions més potents. El bon humor segueix intacte. Passo per la farmàcia, recullo la recepta de l'antibiòtic i comencen a caure quatre gotes. Veig que algú ha escrit “Elena te quiero” en un dels cartells de la presentació. Anem fent feina, penso, la gent comença a declarar les seves intencions. Continuo celebrant que encara estic en pau amb la humanitat.

De guardans i ases...

La setmana de Pasqua va començar amb una pudoreta: la nova cadira de l'Ignasi Guardans, tant cofoia com fishy. En Toni Aira ho explica molt bé avui al Singular Digital.

Enmig del garbuix de l'endogàmia dels partits polítics, de les llistes obertes i de la xerrameca sobre les noves formes de participació, hem tornat a exercir allò que fem quan volem ser normals i no ens veiem amb cor de ser-ho: fer passar bou per bèstia grossa.

-Bon dia, què hi ha l'Ignasi Guardans?
-No, és a Nicaragua.
-En una missió de la UE?
-No pas, ha anat a buscar la butlleta de militant. I a més, el filmaran i tot.

Doncs sí, en defensa de Jiménez Losantos

Sembla que la propera temporada Federico Jiménez Losantos no dirigirà el programa matinal de la COPE.

Els bisbes espanyols ho han fet d'una manera indigna davant d'un locutor que ha donat un lideratge a ses eminències que mai havien somniat. Si creuen que aquest senyor ja no pot fer el programa, que li diguin a la cara i el facin fora. Oriol Domingo ho explica molt bé al seu blog de La Vanguardia. Però han actuat com aquells directors d'un mitjà que volen i dolen, que es moren de ganes d'engegar l'enfant terrible de la casa, però tenen por de la reacció i acaben donant-li un programa secundari. Si fa o no fa, els bisbes espanyols han actuat com els de Catalunya Ràdio amb en Bassas.

D'altra banda, mai no he entès aquesta morbositat catalana d'escoltar el Jiménez Losantos o llegir El Mundo per allò què diuen. És el mateix cas del Pere Escobar i el Pitxi Alonso que estan tot el partit parlant de la pressió mediàtica que fan els diaris espanyols de Madrid. En definitiva, pur provincianisme que evidencia la baixa audiència, en aquest cas, de Ràdio Estel.

El dia de les vint-i-quatre paraules

Aquest és el títol d'una cançó d'Ovidi Montllor que intrigava els assistents al seus concerts.

Ramon Barnils ho explica molt bé en un article a La Vanguardia de 19 de març de 1995 d'homentage a l'Ovidi. El cantautor deia el títol "vint-i quatre paraules" i llavors recitava: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". O sigui, la comunicació signada per Franco l'1 d'abril de 1939. Fa justament 70 anys.

Vint-i quatre paraules, precisament Ovidi va néixer el 4/02/42. Vull dir, que l'Ovidi Montllor és directament l'antònim dels que desfilaren a Burgos aquell dia. Desgraciadament només va poder viure 42+1 anys.

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!
I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Visca Cambó, mori...

Francesc Cambó és un dels polítics que em fa aixecar de la cadira. Per fotre-li un cop de puny que no li deixaria tornar a dir un discurs en sa puta vida o per abraçar-lo i repetir com un imbècil que és un geni.

Ara que es faran eleccions al Parlament Europeu, la cambra més fictícia d'Europa abans o després de la catalana, sentirem sermonets d'europeistes de despatx.

A l'anotació de 4 de maig de 1938 (llàstima, hauria estat bé que fos el dia 9, precisament el dia d'Europa), Cambó explica:

Qui ha fet més mal a la Societat de Nacions ha estat la burocràcia d'intel·lectuals que l'ha regida. Allí, enmig d'una caterva d'intel·lectuals, de tots els països, amb sous magnífics i poca feina, l'intel·lectual se sentia feliç. Allí podia discutir amb altres il·lusos com ell tots els problemes internacionals, podent arribar a creure's que influïa en el seu curs. Per a l'intel·lectual fracassat en el seu propi país, on difícilment arribava a guanyar-se la vida, Ginebra realitzava tots els seus somnis de grandesa.

Els drets ciutadans de Homer Simpson

Un dia que esperava l'autobús d'un quart de nou del vespre al carrer Urgell, el tros entre el París i el Londres estava tallat per una manifestació. Vaig sentir unes veus que esgargamellaven vinyes verdes vora el mar! vinyes verdes vora el mar! vinyes... No faltaven els esquellots ni les cassoles ni els que aprofitaven l'estona per passejar el gos. En fi, cridaven illes verdes per al barri. Avui un article de Patricia Gabancho al País m'ha acabat d'esvair els dubtes sobre les veleïtats rapsòdiques dels veïns. Més que voler un trosset de jardí, els molesta una escola, els nens, les mares que aparquen com poden, etc.

Per una elemental llei estadística és molt possible que un manifestant del carrer Urgell sigui mestre de l'escola pública i que hagués fet vaga dijous passat en defensa, ai las!, de millors equipaments escolars. El cas d'aquest presumpte manifestant no està gaire allunyat de les reflexions metafísiques del senyor Scott Allan Witmer, de Pennsylvania. Fa pocs dies va ser enxampat conduint borratxo i va explicar al jutge que no obeeix les lleis federals perquè viu en ell mateix i no pas a Pennsylvania i que allí dins la policia no hi té jurisdicció.

El nostre heroi, Josep Pla

Amb tota seguretat les primeres paraules que un català sent al bressol literari o físic és que Josep Pla era franquista: Pla espia de Franco i carca. Vet aquí la lletania extraliterària recitada a les esglesioles del país.

Els escriptors ens interpel·len, però a vegades també van molt bé per abocar-hi tota la nostra ràbia i assenyalar-los com els culpables d'una tragèdia personal o nacional. Em penso que amb en Pla ha passat això: molts han volgut expiar-se assenyalant-lo amb ell. Ara que ja som una mica grans val la pena mirar de treure l'entrellat i esbrinar de què han servit tants anys dedicats a escriure.

Això és el que ha fet Enric Vila. Ahir al vespre va presentar el seu llibre "El nostre heroi, Josep Pla" a la Fundació Francesc Pujols, a Martorell. En Vila defensa amb convicció que la guerra civil i la dictadura són coses diferents. No es tracta d'un joc de mans: només així es pot entendre com visqueren els nostres escriptors i també els nostres avis els efectes de la dictadura. I permet avaluar la feina feta aquells anys i el substrat que disposem per a la independència.

-Catalunya és això -ens explica en Pla-: Martorell, Vilafranca, Manresa... Tot el demés són romansos.
-És clar -confirma en Pujols-. Per exemple, això de la república aquí Martorell ja ho tenim resolt. És a Barcelona que no us acabeu de posar d'acord...

Josep Maria Planes
Imatges, 2 de juliol de 1930

El nou format dels pronunciamientos

Els autors estrangers que estudien la història espanyola no troben una traducció exacta de la paraula "pronunciamiento" en els seus respectius idiomes. Es tracta d'un fenomen espanyol consistent en la suplantació de legitimitats.

Avui qui imposa aquest xoc no és l'exèrcit, sinó són els grups que han aconseguit menys representació parlamentària. Els seus autors s'emparen en el reglament de la Cambra i la llei electoral. Ningú pot qualificar-ho d'il·legal. Tampoc creien els militars que les seves accions fossin il·legals: creien que havien d'actuar quan la pàtria estigués en perill. L'objectiu segueix sent el mateix: desautoritzar la voluntat majoritària amb una particular interpretació del bé comú.

Aquesta pràctica ha tingut un origen municipal i s'ha estès als Parlaments català i ara el basc. Poden ser efectius, poden aonseguir els objectius desitjats, tal com ho eren el el seu anterior format. Ara, el principi d'igualtat i la democràcia, per a que funcionin, demanen una jerarquia de valors que si els rebaixem és una tornada als pronunciamientos en versió decimonònica o del segle XXI.

Els "crai" de tot arreu

L'altre dia vaig rebre per correu un regal d'aniversari. Me'l va fer una noia romanesa que es diu Marica i que vaig conèixer a Anglaterra i ara estudia a Salamanca. Em va regalar un llibre que diuen que és la millor novel·la de la literatura romanesa del segle 20. Es titula "Los depravados príncipes de la vieja corte" i fou escrit per Mateiu I. Caragiale. Tot just acaba de ser traduït per primer cop a la llengua espanyola per l'editorial El Nadir.

La Marica em fa notar que el títol original és "Craii de curtea-veche" i que per tant, la paraula "crai", en romanès, tant vol dir príncep com llibertí o disolut. La polèmica està, doncs, amb l'afegitó de "depravado". Podien haver posat llibertí.Són només raons comercials per a que quedés un títol amb més impacte? M'anima a llegir el llibre i esbrinar perquè els traductors van escollir aquest adjectiu i si ho trobo bé o quin hauria posat.

Marica m'adjunta una nota amb unes reflexions sobre la frivolitat oriental. "Els nostres governants sempre han estat gent lleugera", diu. Vet aquí la polisèmia de la paraula "crai". Em diu que el llibre em divertirà i que els personatges m'indignaran. Però que el podré seguir llegint com una novel·la. Però ella diu que no ho podrà fer així, perquè per a un romanès tot té un altre sentit, sobre el país a cavall d'orient i occident, l'arbitrarietat dels seus governants.

Qui són, doncs aquests craii decadents? L'aristocràcia decimonònica, l'elit comunista i avui el governant europeista que es queda amb els fons d'inversió comunitaris. Tant se val.

Sentint la crida a la insolidaritat

La Lola del blog paraules m'havia convidat a una memé, un d'aquells qüestionaris que els blogaires es passen d'un a l'altre. Concretament la invitació en qüestió anima a develar algun fet de la privacitat del blogaire.

He trigat una mica a respondre. No només ha estat que el blog pateix una crisi d'actualització, sinó també perquè em costava trobar algun fet remarcable.

Eureka. Finalment ahir vaig sentir la crida. No fou una crida qualsevol. Vaig anar a veure una amiga que treballa d'artesana del vidre al poble espanyol. Tot i que em va indicar a on el taller està situat, m'hi vaig perdre. D'aquesta manera anava mirant les botigues i les espanyolades monumentals. En aquestes vaig passar davant d'uan fusteria. Hi havia una visita d'escola i el mestre de la canalla anava explicant alguns detalls de l'ofici de fuster. Em vaig quedar de pedra, o de fusta en aquest cas: A veure, nois -digué el mestre. -Algú sap on és el ribot?- Òbviament cap dels seus pupils va contestar. Per prudència i sentit del rídícul no vaig creure oportú aixecar el braç.

Un bell morir

Isaac Busquets va morir dissabte al matí a La Palma de Cervelló. Era jardiner i havia anat a treure els troncs que havien caigut a la carretera. Un de silenciós i traïdor va fulminar-lo. 29 anys, casat i una filla que deu tenir un any i mig. Vaig trobar-me'l divendres a la tarda, jo tornava a casa i ell arreglava les jardineres de la plaça.
Montaigne diu als seus assajos que ell és partidari de que es treballi i que es prolonguin els oficis de la vida humana tant com es pugui i desitjo que la mort em trobi plantant les meves cols, però sense tèmer-la, i menys encara sento deixar el meu hort defectuós. Fa de mal dir què és una bona o una mala mort. L'Isaac encara tenia moltíssimes coses a fer en aquesta vida. Però ha mort fent el que més li agradava i atenent als que li van demanar ajuda. Ha mort de la mateixa manera que va viure. La utilitat de viure no resideix en el temps, sinó en l'ús que de la vida se n'ha fet: n'hi ha que visqueren dies llargs, però visqueren poc. Espereu-la mentres sou al món: tot penja de la vostra voluntat, no del número d'anys que hagueu viscut, sinó de tot el que hagueu viscut.

Contra el sistema proporcional

La gran tara del sistema electoral proporcional és que permet governar grups que es presenten a les eleccions sense ànim de guanyar. És un sistema que penalitza de la mentalitat guanyadora i fomenta les personetes amb vocació de comparsa. La llei d'Hondt està pensada per a una societat incapaç de trobar líders.

A nivell municipal, un poble de 10.000 habitants per exemple, si ets cap de llista i no hi ha majoria absoluta, és preferible treure 1 regidor que 5. Amb 1, seràs decisiu quasi amb tota certesa. I et donaran la dedicació exclusiva, un bon sou i poca responsabilitat. Si en treus 5, te'n pots anar a l'oposició tranquil·lament si no agrades als que han assolit 1 regidor. Actualment treure 1 regidor és relativament senzill: es necessiten 300 vots, que els trobaries de seguida si hi poses una mica de gràcia i parles de medi ambient i d'equipaments socials.

Els dos Guantánamos

Ha sortit a la venda "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana", de Teresa Amat. Ed. Proa. L'esdeveniment ha coincidit amb l'anunci de Barack Obama de tancar la presó de Guantánamo.

Ha estat una feliç coincidència perquè la Teresa explica, entre molts altres aspectes de la dictadura comunista, que la presó nord-americana no és l'única que hi ha a l'illa. L'altra és la Prisión Provincial, una de les més grans de les dues-centes que estan plenes, no de "presumptes" terroristes, sinó de dissidents de la dictadura cubana. En aquest cas, però, la Creu Roja i els grups defensors de drets humans no hi han pogut accedir. Tampoc en tenim fotos, ni informes. Els mitjans no han pogut entrevistar els presos que han estat alliberats. Tampoc es coneix cap data per a la clausura d'aquests dos cents centres.

Cinquanta anys de dictadura. Castro ha fruït de l'amistat de molts sectors europeus de diferents espècies, des de Franco fins als socialdemocràtes. Aquest és l'objectiu de "Castracions": descriure la vids quotidiana dels cubans i criticar la indulgència plenària de la que frueix la dictadura als nostres rodals. Com tots els bons llibres, aquest dóna ganes de viure i d'estimar la llibertat

López Tena, frivolitat 0

Ahir vaig assistir a una conferència de l'Alfons López Tena i la Mònica Sabata a Ca n'Ametller de Molins de Rei. Havia anat seguint el savi de València, però des que he tornat a Catalunya encara no havia anat a cap xerrada seva.

Aquest homé m'ha fascinat pel seu pensament vertical, la seva serenitat i la capacitat de relacionar les normes internacionals amb els moments històrics. Aquest home sap què és un estat i com s'han anat constituint.

S'havia comentat que en López Tena havia de ser l'home de Convergència a Europa. Ho hauria fet molt bé. Després d'haver-lo sentit, em sembla que l'Artur Mas té pensat per a ell un encàrrec molt més gran. A mi m'agradaria que tingués una presència cabdal en el proper govern de Catalunya. Sobretot perquè tinc la convicció que l'elit que comandarà el país cap a la independència avui ja és convergent.

In dubio pro reo

CÒNJUGES: David Beckham ha debutat amb l'AC Milan. En aquest cas, no m'interessa gaire si és un bon futbolista. Desconfio de la gent que té una dona boja.

INDEPENDENTS: Ramon tremosa serà el cap de llista de CiU a les eleccions al Parlament Europeu. Felicitats per a ell i per a CiU. Ara, com és que els partits els agrada posar un candidat que ni tan sols ha signat la butlleta de militant?

CÒNJUGES INDEPENDENTS: Els meus amics més sensats estan casats. És una causa o un efecte?

Déu, felicitat i excitacions

Havíem cregut que habitàvem en un món material i de cop tornen els símbols. L'any 9 ha començat amb l'excitament publicitari que relaciona felicitat i Déu. A vegades és molt difícil fer una campanya sense anomenar el producte estrella de la competència.

No m'estranya, doncs, que aquesta setmana les autoritats catòliques estiguin tan contentes: els ateus els han pagat la campanya. Els volen treure els crucifixos d'alguns llocs que ja no són seus, és una batalla que la tenen perduda i de ben segur que ho saben. Avui l'església malda per col·locar els crucifixos als mitjans de comunicació i la publicitat. Ves per on que els paguen la paraula "Déu" als autobusos. Els bisbes deuen pensar, si ho haguéssim volgut fer nosaltres, potser no ens haurien deixat.

En mig d'aquesta excitació algú hauria de reeditar aquell libret del segle XIV "Excitatori de la pensa a Déu", escrit pel frare valencià Bernat Oliver i que diu coses tan sensates com aquesta:
Experiència mostra que molt pus difícil cosa és excitar la afecció de l'hom a devoció que reduir l'enteniment a cognició; e la raó de açò és aquesta: car molts són los hòmens qui corren a haver sciència, e fort pocs són los qui es curen de consciència

El revisor de l'alegria

LIFE IS A CABARET, MY DEAR. Al tren he coincidit més d'una vegada amb un revisor que li agrada fer un comentari idoni i diferent a cada viatger. Veu un estudiant i s'interessa pels exàmens, veu una noia i li comenta el pentinat, a una àvia li prega que s'abrigui bé, al qui llegeix un diari esportiu li pregunta per l'últim gol del Messi, etc.

Et fet és que mai me n'ha fet cap, de comentari, i m'he de conformar amb un simple "gracias, caballero, buenas tardes". No sabria dir si es tracta d'una persona feliç o molt trista, però crec que és important.

Potser un individu arriba a ser-ho quan els seus silencis valen tant com el que diu. Els anomenen els silencis eixordadors. Però suposo que per arribar a aquest punt, abans has d'haver dit moltes coses amb sentit. El dia que aquest senyor calli, no faci cap comentari, serà un dia trist.

Sabates de taló

Ahir a la tarda prenia cafè amb un amic. Una noia que devia venir d'un dinar familiar va entrar al bar. Portava unes sabates de taló alt. Va fer una senyal al cambrer per a que pitgés el botó que activa la màquina de tabac. Va introduir-hi unes monedes que tornaven a caure. Va haver de fer més d'una genuflexió. Cada vegada que exercia el moviment, els seus talons d''Aquiles i els seus genolls patien.

El meu amic em va dir: "l'inventor de les sabates de taló devia de ser una un misògin. Són l'invent més sinistre dels dos últims segles".

Finançament i cistelles de Nadal

Als espanyols els agrada tenir un tracte imperial amb Catalunya. Ens volen com els esclaus de l'imperi romà que s'estaven al vestíbul de la casa de l'amo esperant rebre l'sportula, el repart de la provisió diària de menjar i diner. És una qüestió de llei, d'imperi. Aquesta gent no han guanyat guerres per a que una democràcia, un règim de llibertats, tombi el que s'ha guanyat amb sang.

Per això, per a Espanya el finançament català és la cistella, d'impostos o de queviures, de Nadal que les empreses regalen als treballadors. El nom de cistella d'impostos que fan servir el senyor Castells i companyia escau molt bé al sistema i a la idea espanyola. Ja es tracta d'això, una sportula.

Fa alguns anys n'havia rebut alguna, de cistella. L'amo es pensa que el lot es completíssim i de ben segur que li ha costat diners. L'assalariat, e canvi, quan arriba a casa i l'obre, veu un paquet de sopa, dues taules de torrons de quarta categoria, una ampolla de cava que fa passar vergonya, un pot de préssec conservat en almívar i una caixa de neules rellents. I cafè, és clar.

Ara bé, tal com hem vist aquests dies de crisi, els amos volen retallar les cistelles perquè les consideren una despesa supèrflua. Llavors, quan l'amo decideix no fer el regal, el treballador, encara que sempre l'ha trobat sublimació de la gasiveria, s'emprenya com una moto.

Nosaltres no volem una cistella, ni buida ni plena. És que l'hort és nostre. Que tingueu tots una bona entrada d'any i un gloriós 2009. Amb lot o sense.

ZP, l'home dels nassos

El Costumari de Joan Amades explica que l'home dels nassos és un foraster que arriba d'un país llunyà i pintoresc.
Enguany, tal com estava previst, el 31 de desembre, l'home dels nassos mira d'enllestir el seu últim numeret amb la seva fòrmula de firaire decimonònic, ta-ran-nà, ta-ran-nà, ta-ran-nà!
El filibuster de l'aquí caic, allà m'aixeco. Enredaire professional, un pobre diable del qui dia passa, any empeny. Prestigitador a Espanya, desconegut a Europa, emparentat amb els populistes de l'Amèrica llatina i ignorat als Estats Units.
Ho fa amb tanta gràcia que a molts fins i tot els agrada més la trampa que el propi de joc de mans.
Voleu la fòrmula del màgic Doctor Pins
que es treia del barret coloms i colomins.
Bambi, que bé va,
va bé bon vi de la bóta,
Bambi, que bé va
va bé de la bóta el bon vi.
Voleu la fòrmula del màgic Doctor Pins
Pot fer d’un gros bagul una capsa de llumins
Bambi, que bé va, va bé...

Què és una dictadura

Enric Sòria a l'Avui de diumenge: "el poeta Josep Porcar ha publicat en internet el seu últim llibre perquè no trobava cap editorial on fer-ho. Porcar no és cap desconegut. Té llibres aplaudits i premis importants. Si això passa amb escriptors consagrats, podem suposar com els va als altres. La manca de tota mena de suport ha perjudicat molt la jove indústria editorial valenciana, que ara viu una crisi que no té igual en cap altra autonomia amb llengua pròpia".

El 15 d'agost de 1994 Ramon Barnils va definir què és una dictadura al setmanari El Temps:
A principis del setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere calders per a poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.

Les xanques

Fins fa poc temps una de les expressions que més m'agradava era "una persona sense complexes ni manies". De les que van al gra. Adorava conèixer persones així. El que passa és que no n'he conegut cap.

Fa uns quants anys em van regalar un conte de Marta Balaguer, "En Jaumet de les xanques". Explica les facècies d'un xicot que, un cop acabada la cercavila de festa major del seu poble, no va poder treure's les xanques. A la nit fins i tot les fustes van crèixer. No les van poder treure ni amb una serra. Van créixer i créixer i finalment en Jaumet va haver d'adaptar-se a les noves circumstàncies.

Als carrers, als diaris i a la xarxa trobes tot de personatges amb xanques. Porta feina aclarir quan aquestes xanques són manies, principis, complexes, conviccions, dèries o valors.

Cendra a l'abric convergent

Llegit a l'Avui. Montilla reivindica un Macià pactista allunyat de l'independentisme.


Dos anglesos es troben al compartiment de fumadors d'un tren que fa la ruta de Londres a Newbury. Un cop han comentat el temps, un diu a l'altre:

-Disculpi, senyor, unes puntes se cendra acaben de caure sobre la màniga del seu abric. Vagi en compte de no tacar-se. Aquest abric sembla molt resistent, es conserva molt bé i vostè és una persona curosa. Em sabria greu que més tard no pogués treure la cendra.

-Efectivament, el meu sastre va fer una bona feina. Moltes gràcies per avisar-me. Ara que ho diu, vostè ha estrenat fa poc aquest abric. Hi anirà bé tant en dies de sol com de pluja, sembla que és impermeable a qualsevol inclemència. És per això que aquest llumí que fa estona que crema a la butxaca, podria fer-li un forat irreparable.

Una discussió sobre l'Església

Ahir al vespre, un cop recitats els versos i fets els brindis, parlava amb un parent sobre l'Església. Amb tota la raó el meu estimat parent assenyalava els errors i les misèries i es preguntava com ha estat possible que l'Església encara hi sigui després de 2000 anys.

Hi ha omissions imperdonables, l'Església és evidentment falible. Si ha esdevingut tan gran no és perquè hagi estat feta per homes diferents a nosaltres, sinó que hagi estat feta per homes com nosaltres. Els homes de l'Església no tenen res de sobrenatural. Si ho fossin, els homes de tots el segles no hauríem tingut motius per admirar-los perquè el que agrada és que hagi caminat amb el poble. Això no contradiu la seva grandesa. Al contrari, Jesucrist va fer apòstol sant Pere, que havia renegat d'ell vàries vegades. Aquesta idea fundacional la fa imbatible.

En sap més per vella que per sàvia. Els seus delictes i assassinats es combinen amb els actes de generositat més grans. Algunes vegades ha estat jutge, altres víctima o botxí. Ha estat sotmesa per governants, altres cops ha estat ella qui els ha sotmès. Tradició, llibertat i disciplina. Misteri. Fe, esperança i caritat. Els amos són els mateixos treballadors.

Es diu que sempre ha estat en crisi, que té una mala salut de ferro. En aquesta època de micròfons i càmeres, alguns la veuen com un instrument d'opressió, un rival de l'home. Però no té pressa i està segura del que diu. I tornarà a ser hegemònica precisament per això: perquè no competeix contra el rellotge. Avui és una església més petita, no ha necessitat cap canvi per adaptar-se a la globalització. Precisament, allò de "pensar globalment i actuar localment" és el que porta fent tota la vida.

Trobareu un infant en una menjadora

"Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.

Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'àngel els digué:

-No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
-Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. "

Evangeli de Lluc,2,1-21

Lisístrata ens visita

Rebo un correu que m'anima al consum responsable. Truco a un amic per anar a fer un beure i respon que des de fa dies està tancat a casa perquè la nòvia l'ha deixat. En un cafè sento dues dones que diuen que algun parent es quedarà sense regal. A Corbera, l'ajuntament i els comerciants no s'han posat d'acord i el poble és fosc que fa por sortir-hi de nit. La gallineta s'ha fet venir el restrenyiment.

És Lisístrata tan sols una comèdia? Una comèdia, diguem-ne, pacifista? Enmig d'aquesta quaresma laicofinancera, Boris Johnson, el triomfal alcalde de Londres, l'imperial llicenciat en llengües clàsiques, el terror dels esperits ideològics que no tenen sentit de l'humor, ens rescata dels Scrooge que aprofiten la crisi per fer l'agost, i proclama als homes de bona voluntat, urbi et orbe, EAT, SPEND AND BE MERRY: THIS NOT THE END OF THE WORLD!

Molt bon Nadal a tots!

Viuen de la rifeta

Els catalans s'han gastat 460 milions d'euros a la loteria espanyola de Nadal. Són milions de participacions venudes per tota mena d'entitats (colles geganteres, partits polítics, gremis, etc.). Des de que vaig tornar d'Anglaterra diferents amics m'han demant que els en comprés una: -Au, va home, és una manera de col·laborar, és per pagar el butlletí, són per les colònies dels nanos, és pel lloguer, etc.

Aquesta rifa es diu nacional perquè va ser creada per sufragar la defensa contra la invasió napoleònica, més tard la guerra de Cuba i fins i tot la guerra del 36. Avui, però, continuem pagant Espanya amb les vostres participacions, amics de la colla de diables. Se'ns rifen i volen que ens sentim feliços. Estem comprant misèria a canvi de res.

L'any que Espanya no faci ni cinc de calaix amb aquesta rifeta estarem molt a prop de la independència. Hi ha maneres molt nobles de guanyar-se la vida. La cançoneta de "jo robo perquè el món m'ha fet així" és pidolaire, de qui no té confiança. Amb una mà es demana una subvenció a l'ajuntament i amb l'altra s'assalta l'amic amb participacions de la loteria espanyola de Nadal.

Una de comissaris (europeus)

Aquest escrit va sobre Europa i és molt possible que, en cas que sigui llegit, ho serà només a bocins. Perquè la Unió Europea és avui una cosa àrida sense ànima. És per això que els senyors de la Societat d'amics del país estan amoïnats per l'euroesceptiscisme. Aquesta crida amical m'interessa perquè renego, a misses dites, d'haver votat sí a un referèndum sobre la constitució europea que no el recorda ni qui el va convocar.

Es diu que aquesta Unió no és res més que un tractat de Versalles amb dues unces d'intel·ligència emocional. Un no pot passar dels forns d'Auschwitz a fundar uns Estats Units d'Europa com aquell qui res. Per molt bona voluntat i saviesa que tinguessin aquells sants barons que signaren els primers tractats constitutius. Uns grans acords per a donar esperança durant la postguerra, en la qual potser encara hi som. Per tant, jo aniria amb més de compte en criticar l'euroescepticisme. L'escepticisme, amb euros o sense, no és dolent. Si no ens deixa fets uns estaquirots -relativistes-, és una una prudència necessària quan topes amb un entusiasta excessiu i amb un tril·lero passat a la política.

Si encara hi sou us diré que Brussel·les és una ciutat lletja com una plaça dura a un poble al Baix Llobregat, qualsevol d'aquells que tenen un govern socialista des d'abans de la mort d'en Franco. Als anys 70 i 80 del segle passat Brussel·les era la ciutat escollida per jugar els partits de bàsquet entre el Maccabi de Tel Aviv i els CSCKA de Moscou. Partits foscos i freds jugats a porta tancada. Sap greu, aquesta és la percepció que en tenim avui, de la Unió Europea.

Potser serà veritat allò que qui es passa la vida lluitant contra els dracs, es torna drac. Doncs bé, no sé pas qui va tenir la malpensada de posar el nom de comissaris a uns senyors nomenats pels partits i governs i que s'encarreguen de donar directives a tort i a dret. Un nom de de connotacions ben sonores de Via Laietana a Cracòvia. D'això en Josep Pla en deia fer mal correu.

Una estona de cel per a una diputada

Prou m'afiguro que els diputats de CiU al Parlament estaran entusiasmats amb la idea de fer una parella lingüística amb un nouvingut. Posem el cas d'una diputada de Tortosa. Ha de pujar a Barcelona a pitjar un botó. Encabat s'haurà de fixar molt bé si el seu portaveu aixeca l'índex o el polze de la mà dreta o l'esquerra i votar amb conseqüència. Ha d'estar a l'aguait que la televisió no l'exampi fent la becaina quan parla el diputat Morfeu. No pot dir la seva si no ho consenteixen els arbitristes del partit. A més, no acaba de saber si l'hem votada a ella o a les sigles. Alliberem l'escapçada diputada! Aquesta mena de solituds tumultuoses són de mal pair.

Ara podrà fer voluntarisme lingüístic amb un turc, un txec o un brasiler -una sort que els d'aquí no tenim. Aniran a prendre cafè, parlaran dels seus països. Fins i tot, l'agraciat nouvingut li presentarà els seus amics i potser la convidaran a alguna festa de la que la progressia oficial no en saben res -i que per molts anys!

La nostra diputada, a la fi, podrà satisfer aquell reiet que duem al cor i que es diu Ferpaís. Oblidaran plegats les amargors quotidianes. S'explicaran mentides. Es comprendran, s'integraran. Mil cops repetint, que no té sentit seguir aquesta història. però aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper dimarts. I per uns breus moments una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura un cafè és una estona de cel.

Bons temps per a l'scrabble

El senyor Gerry Adams va tenir un mal dia quan va dir als britànics que un tractat de pau no era una partida d'scrabble. Per sort, a Wondercat a ningú se li ha acudit dir-ho, perquè, pel que sembla, aquest joc diverteix els nostres polítics.

La gràcia de l'scrabble és saber aprofitar el moment i l'espai amb les peces que disposes i mirar de treu-li suc a l'enginy i al diccionari. De moment, els mestres són els del Partit Sofista-Socialista de Catalunya, que tenen un gran nivell de pragmàtica lingüística i una gran habilitat per als encaixos impossibles.
Des de fa qui sap quan es discuteix el valor dels mots "Catalunya" i "Espanya". Ara posem el crit al cel perquè en Zapatero ens ha "enganyat". Alguns de mala jeia diuen que l'estatut és "il·legítim". Es desitgen relacions "bilaterals". Els nostres representants han triat molt bé les paraules, doncs, els dígrafs "l·l" i "ny" valen 10 punts un cop posats al tauler. Però sembla que tant si ens toca la peça com si la té el contrincant, no ens n'acabem de sortir.

Ara aquest joc farà una puixança també a nivell popular. Són uns grans temps per a l'scrabble. Nadal n'és una bona època i encara més en aquests temps. Es diu que l'arquitecte Arthut Butt era a l'atur durant l'època de la gran depressió. Va cridar "eureka" quan va llegir d'Allan Poe que la lletra més utilitzada en anglès és la "e". Va mirar el new York Times per donar una puntuació a cada lletra. Diuen que d'allà va sortir l'scrabble i, un cop finalitzada la guerra, el va comercialitzar. Tot allò va passar el 1948. Tot just fa 60 anys.

Joan Tardà, l'enterraborbons

A València, a principis del segle XIX, hi havia una colla de graciosos que els agradava fer versos satírics sobre la situació política. Un d'ells era Vicent Clèrigues, activista liberal conegut com el "Bolònio". Un altre era Manuel Civera, propietari d'una semolaria al mercat, regidor de l'ajuntament i autor d'uns celebradíssims diàlegs entre un carreter de poble, Saro Perrengue, i un advocat, Dr. Bonifaci Cudol.

Un verset anònim escrit per un d'aquests dos anava en contra de la nova administració de la dinastia borbònica. El reroduïm tot seguit. Esperem que sigui del gust rústic del diputat voluntari a cantar les quaranta i les absoltes a les famílies reials espanyoles.

Los catalans un dia
de llibres blasonaren
per tenir llibertat.
Més un Borbón infame,
per a ser rei d'Espanya,
ple de rabiosa sanya,
el poble ha encadenat.

Tardà, si mai us falta feina, podeu demanar de fer-vos càrrec del cementiri de l'Escorial. Així, quan enterreu borbons, podreu dir, tot posant la làpida, paraula d''stone. Visca la república, morí el borbó. In saecula saeculorum, amén.

La web de Parlament Europeu encara no està en català

He sentit a la ràdio que la web del parlament europeu ja està disponible en llengua catalana. Un cop arribat a casa, entro a la pàgina de la Cambra www.europarl.europa.eu/. Evidentment no hi és.

L'han traduïda, sí, però, com tantes vegades, han fet trampa. No s'hi arriba per un enllaç directe, sinó per www.europarl.europa.eu/barcelona. Aquesta et condueix a una externa http://barcelona.adagio4.eu/. L'eurodiputat Vidal-Quadras té raó quan deia que aquest fet reflecteix la situació del país. Sí, senyor, estem així, amb carreteres de segona.

Val més això que res? Home, ja teníem la traducció d'en Miquel Català a http://www.europarlament.cat/. Aquest xicot està encausat per fer el mateix que han fet avui els senyors de la Cambra. Bon profit els hi faci. Però no calia que els senyors de la ràdio ho comuniquessin com si Obama hagués anunciat el seu suport a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.

Dissabte de glòria espanyola, dissabte de cendra catalana

Un cop passada la comèdia de la transició, Espanya ha tornat als orígens, al mal humor, al magistrat del TC amb cara d'arbitre de futbol, una barreja de funcionari i torero, aquí mando yo, como sigas mirándome, te vas a la calle.

La constitució espanyola, però, és magnífica. És un bon text legal per als espanyols. Ja n'havien tingut de bones abans que aquesta, però van fracassar per culpa de l'estupidesa i la mala educació. Els intel.lectuals (Madariaga, Jovellanos, Herrero de Miñón) vivien en torres de marfil, lluny de la sagristia, la taverna i el quarter de la guàrdia civil, els llocs on el poble es congregava.

L'anim actual és de tirar-te la constitució pel cap, perquè coi, Espanya és seva, som a casa seva i, és clar, manen ells. Això de la bona voluntat d'integració ho deixo per les ànimes audaces, pels ingenus o pels que debò se senten espanyols.

Tant fa si es modifica la constitució, te la seguiran fotent-te-la pel cap. Tal com fa Rouco amb el catecisme.

Roca Junyent a "59 segons"

Ahir al vespre vaig veure el programa "59 segons" de TVE. Van entrevistat Miquel Roca Junyent amb motiu dels 30 anys de la constitució espanyola. És un home civilitzat i serè. Va argumentar les seves conviccions amb sentit, va exposar unes reflexions jurídiques molt sàvies, va reconèixer errors i es va felicitar per les coses que han anat bé. S'agraeix que hagués defugit del cofoisme i el ressentiment.

No se li ha aturat el rellotge: es nota que aquest senyor es dedica a treballar i no a fer conferències nostàlgiques, com González i Aznar entre d'altres. Ni tals sols escriurà les memòries, la qual cosa lamento.

Mai m'havia agradat en Roca i tampoc acaba de ser el sant de la meva devoció. De debò, tant me fa. Vistos els despropòsits de les persones que estan a les institucions (Generalitat, ajuntaments, govern de l'estat), escoltar aquest senyor tan civilitzat, gens sectari, és una benedicció.

Saló del Single. Goigs de Sant Corneli

Verset escrit a partir de l'article d'Empar Moliné al diari Avui.


Single bells
i single belles
fan fira a Montjuïc
a treure's la son de les orelles
farts d'arronsar el melic.
Quarantones encantades
d'haver-se conegut,
gates moixes i mal casades
a la tercera joventut.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


Ja n'hi ha prou de fer el titella
és hora de començar de nou.
Perdudes les esquelles,
d'aquest tronc no en fareu estelles,
ens resta la força del bou.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


No pagarem més la Fina
perquè ens posi oli al llum.
He trobat una gironina
que no contamina
i que és de baix consum.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


No hi ha crisi més ufana
sota la cap del sol
per a aquesta vigatana
graduada en catanyol.
Presumeix d'escot
i treu el geni,
què carai, si es vol es pot!
refilar un flabiol
que l'ansietat assereni.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


Un advocat civilista
que reparteix tarjetes
es deixa de punyetes
i males hores onanistes.
Segadors, no esmoleu l'eina
que us hi dexiareu els dits.
No és el mateix treballar que fer feina
assaborint frondosos pits.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


S'acaba la trobada
amb una gran germanor.
Hi ha passat tota la flor i fauna,
i solteres que no són d'or
però, senyor!, com donen la llauna
amb l'excusa de l'amor.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.

Aplaudiments amb valor doble

No us heu trobat mai que heu acabat de fer alguna cosa i tot seguit heu sentit uns aplaudiments o unes rialles que podrien semblar que anaven per a vosaltres però que venien d'un altre fet simultani?

Això és el que va passar a ahir a la tarda a la rambla de santa Mònica de Barcelona. Un parell de treballadors de BCNETA (lletres blaves excepte la C en verd) recollien les caixes de cartrons i els papers dels contenidors de reciclar i els ficaven dins de la trinxadora. Van aixecar-ne una que devia pesar molt i, un cop la tingueren a dins, se sentiren uns aplaudiments al bell mig de la rambla. Vaig pensar que els aplaudien i els opraris també, que van comentar:

-Va por nosotros?
-Creo que no, aplauden a ese malabarista.
-Pues qué pena

Vaig trobar aquest instant genial, molt divertit. Vaig continuar pujant i a mà esquerra vaig veure que al carrer nou de la rambla ja tenen els llums posats de Nadal i el cartell que ens desitja Bones Festes il·luminat. I això que eren les 4 de la tarda.

Jaume I

Barcelona serà la seu de la Unió Mediterrània. La notícia no ha tingut massa ressò perquè ha coincidit amb les eleccions nordamericanes.

És un ens que encara no se sap per a què servirà perquè està una mica escampadet i és clar, els acords diplomàtics són de lectura feixuga. Tot això s'entén. El que és incomprensible és el tantmenfotisme davant dels 800 anys del naixement de Jaume I. Anton Maria Espadaler explica com es celebra l'efemèride a València, sí, aquesta València mirada amb el menyspreu arrogant dels catalans, la València pepera, que diuen.

Però això no vé d'ara. Jordi Pujol va apostar per la Catalunya carolíngia, doncs l'objectiu era fer-se veure a Europa. A ell li interessen més els alemanys, belgues i els suecs. El que passa és, com va dir Josep Pla parlant de Pujol, en aquest país no n'hi ha de suecs. I al castell de Nàpols oneja la senyera.

Barack Obama

Barack Obama és l'home de l'any, és el nou president dels Estats Units. He tingut una gran simpatia per John McCain, la seva vida, la seva biografia i la seva solidesa. M'hauria agradat que completés el gran servei al país com a nou inquilí a la Casa Blanca. Els republicans, però, van donar símptomes de cansament, han fet una campanya a remolc i en negatiu. Cap gallina els ponia i ja no eren graciosos ni feien gràcia.
Per contra, en el partit demòcrata, la lluita entre Hillary Clinton i Obama, en comptes de dividir el partit, sembla que va ajudar a tensar l'arc una mica més i han anat llançats cap a la victòria.
Estats Units ha tornat a trobar un president que encoratja el seu país a ser millor. Obama ofereix ilusió i confiança. Remarca els valors de la unió i els enllaça amb les esperances de les noves generacions. Tradició i modernitat.
If there is anyone out there who still doubts that America is a place where all things are possible; who still wonders if the dream of our founders is alive in our time; who still questions the power of our democracy, tonight is your answer.
Obama és president.

SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA

Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...