Un campanar de paret
Campanar de mossèn Tronxo. Convoca a la pregària, adverteix els perills, anuncia les celebracions i honora els difunts. Actualment també espanta els pixapins.
Michel de Montaigne
Cuando alzamos el brazo para golpear, nos duele si damos el golpe en vago; y para que una vista sea placentera no ha de perderse en las vaguedades del aire, sino que debe hallarse a razonable distancia y sobre sólido. Asimismo parece que el alma excitada y conmovida se extravía en sí misma si no se le da a qué aferrarse, y por ello es menester proporcionarle objeto a que se prenda y por el que obre. Dice Plutarco, respecto a quienes se aficionan a monos o gozquecillos, que la parte amorosa que hay en nuestra alma, a falta de legítimo prendamiento, se forja uno falso y frívolo por no hallarse vacía. Vemos también que el alma, en sus pasiones, se erige temas falsos y fantásticos, incluso contra su propia creencia, antes que carecer de cosa en qué ocuparse.
"De cómo el alma pone sus pasiones en objetos falsos cuando le faltan los verdaderos", Michel de Montaigne
Un sóc desarrelat, però encara viu
Escapçat i encara sòlid. El gruix de la natura i la tradició El día que cremi serà l'escalf últim del poble, del camp, de la vida.
He vist caure quatre llàgrimes de Sant Llorenç
Les constel·lacions es veuen perfectament. Tots dormen. I els grills espeteguen fort. No sé si París era i tornarà a ser una festa, però ara mateix no el canvio per aquest nocturn solsoní
un gat
No li envejo les set vides que diuen que té, sinó la independència de l'actual. Camina, s'atura, cargola la cua, aixeca el cap, calcula l'impuls i d'un bot salta el pedrís.
Oració de la Mare de Déu del Miracle
Benvinguda, sigueu, Verge Nena,
Nostre cor us esperava dies ha,
Heu tornat somrient d’amor plena
Bo i beneint el poble que us anhelà.
Un dia de vostre altar us varen treure
Mans de botxins se us varen emportar
I amb llàgrimes als ulls us varen veure
Com vostre Santuari vàreu deixar.
Més Vós amb maternal dolçura
Amb vostres fills de Riner pensàveu
Amorosa per ells vetllàreu
No volent de nostra pàtria marxar.
Verge del Miracle en eix bell dia
Volem amb joia tots homenatjar
Vostra imatge plena d’alegria
Ja que en aqueix poble torna a regnar.
Entreu triomfant en eix poble,
Preneu de Riner posició,
Venim tots avui Verge adorable
A posar-nos sots vostra protecció.
Jurem sempre aimar-vos sens mai parar,
Vós en canvi, vulgueu escoltar-nos,
A propet nostre per honorar-vos
Feu que mai més pugui robar-vos
De Riner ni del vostre daurat altar.
Resem tots junts cantant un himne de victòria
I unim nostres fronts formant un pavelló,
Resant pujarem cantant himnes de glòria
Que pugin entre la mística oració
La carretera de Cardona a El Miracle. El turisme al Solsonès
Com cada estiu passarem uns dies al Solsonès. De sempre m'he preguntat per la presència del turisme a aquest país i em fixo en com es va desenrotllant. Les masies on hi havien arribat a viure dotze persones de la mateixa família han esdevingut cases rurals amb tant d'èxit que ara mateix no n'hi ha cap de disponible per a ser llogada. El santuari del Miracle, que és un dels fars de la comarca, també s'ha preparat per al turisme espiritual, que ja fa anys que va a l'alça a tot arreu.
A les viles de Cardona i Solsona hi sovintegen els forasters, prou ho sap el comerç. Malgrat que els restaurants de la comarca omplen els caps de setmana, diria que no hi ha cap invasió violenta durant els periodes de vacança dels habitants de ciutat. La zona més desenvolupada però, és sant Llorenç de Morunys per la seva geografia muntanyenca. La gent vol muntanya, em va dir un arquitecte.
També hi ha famílies que s'hi han establert tot l'any. L'escola és plena i han hagut d'ampliar-la.
L'urbanisme i el paisatge han estat respectats. El paratge és més aviat pla, amb pujades suaus i assoleiades. Les masies seculars són fites, vigies del pas generacional i de la carretera que passa enmig dels camps de cereals i els boscos. Un caminant modest com jo pot anar perfectament de Riner al Miracle. D'altra banda, Pinós, el centre geogràfic de Catalunya i plaça carlina, no és cap exageració dir que ben bé podria ser la Toscana catalana.
D'aquests aspectes Manuel Ibáñez Escofet en parla en aquest article, escrit -atenció!- el 1964.
PARAULES I EFICÀCIA
Un esdeveniment familiar em portà al santuari del Miracle. Qualsevol viatge, per modest que sigui, serveix per a explicar-nos quelcom que abans només intuíem i aquest també ha servit. Ignoro si els meus lectors coneixen el paratge. Crec que Cardona amb el seu castell i la seva muntanya de sal-, el Miracle -amb un dels millors altars barrocs de Catalunya-, i Solsona -amb el seu fort caràcter d'antiga ciutat- formen un trinagle turístic de primera categoria, de reserva per al dia que el turisme deixi d'ésser exclusivament un bany de sol. Cosa que ha d'esdevenir-se un dia o altre.
Doncs bé, la carretera de Cardona a el Miracle té una absurda frontera que inventaren les estructures del segle passat: la província. Mentre la carretera travessa la de Barcelona, és asfaltada; quan arriba a la de Lleida, és l'inhòspit camícarreter de la llegenda negra. Un salt brusc, una trallada. Problemes de Diputacions, diran alguns. I jo preguntaré: Què són problemes de Diputacions? Com podeu explicar a un turista estranger, que salta de l'asfalt més o menys amable, amb les seves basllestes, al cantell punxegut, al sot atrevit, a la grava que desfà els pneumàtics, a la rodera que trenca la direcció, que a Espanya hi ha coses que es diuen "Diputaciones Provinciales"?
Crec que, com moltes altres institucions, les Diputacions a la manera clàssica estan en crisi, perquè no responen a una realitat geogràfica i econòmica. La província no és un brou de cultiu, perquè el món s'ha fet petit i hi ha una iterdependència que obliga. Jo -gràcies a Déu- no sóc dels que viuen esclaus del vell significat de les paraules, sinó, en tot cas, de l'eficàcia. I veient el violent salt de cardona al Miracle, vaig comprendre que es necessitava un organisme administratiu superior, a escala regional, que coordinés els recursos i necessitats de les diverses Diputacions, la geografia i vida econòmica i humana de les quals fossin interdependents. Si dic Mancomunitat, els esclaus dels vells conceptes s'escandalitzaran. Però en nom de l'eficàcia -que és una paraula actualíssima- jo demanaré una Mancomunitat, o una Federació, o una Agrupació. El nom mai ha fet la cosa.
El que és evident és que no pot exhibir-se sense vergonya aquell intolerable tallament de carretera, perquè el ministre Javier de Burgos organitzà Espanya en províncies. Allò sí que és vell. L'eficiència -s'anomeni com s'anomeni- mai no ho és.
Publicat el 12 de febrer de 1964 a El Correo Catalán
Azorín i el català
"Cataluña es Valencia y es Alicante y es Mallorca", José Martínez Ruiz, Azorín, 1924, discurs d'ingrés a la Real Academia de la Lengua.
He trobat la cita a "Néstor Luján. El periodisme liberal" d'Agustí Pons
Puyal, el comunicador
Avui he escoltat Puyal com va explicar el seu comiat de les transmissions del Barça. No és nostàlgia, és una lliçó magistral de comunicació i d'amor a l'ofici
Ben mirat
potser sí que caldria fer un pla d'aprofitament i conservació forestals que no pas uns jocs olímpics. La pregunta és com es fa això, tan fàcil de dir des del bar o des de casa, sense entendre-hi ni un borrall.
Però no pot ser que cada estiu desapareguin trossos d'espais naturals i els bombers s'hagin de jugar la vida per la negligència dels particulars, els provocats o els que l'administració no cuida.
La tertúlia d'avui dimecres del programa Bon dia i bona hora.
Oriol Romeu, Pere Madorell, Jordi Turro, Toni Ramoneda i Joan Albert Fabra. Comentaris molt potents sobre la reforma del Passeig Pi i Margall. Urbanisme, mobilitat i comerç. M'han agradat molt totes les intervencions.
La mobilitat és el gran debat a Molins de Rei. Fascinant. Combinar la qualitat de vida, la circumval·lació dels vehicles, l'accés a la Vila, la vianantització del centre, l'aparcament, el trànsit caòtic, la continuïtat de Molins de Rei Centre de Comerç.
Us passo l'enllaç a la tertúlia. Acabo d'escoltar la tertúlia d'avui dimecres del programa Bon dia i bona hora. Oriol Romeu, Pere Madorell, Jordi Turro, Toni Ramoneda i Joan Albert Fabra. Comentaris molt potents sobre la reforma del Passeig Pi i Margall. Urbanisme, mobilitat i comerç. Us poso l'enllaç a la tertúlia
https://www.radiomolinsderei.cat/embed/podcast?id=radiomolinsderei_podcast_23199&mid=radiomolinsderei_podcast_23199_podcastmarker_8
Chesterton. "la taberna errante"
Avui als "Àpats amb història" de #radiomolinsderei hem parlat de l'huracà G. K. Chesterton. El príncep de la paradoxa, el polemista infatigable, autor d'obres de teatre, novel·les, assajos. 1,93 d'alçada i 140 kg de pes. A "La taberna errante" descriu un món on els pubs són proscrits en nom de la salut pública. Sona el tema.
Showroom de moda a l'aire lliure
Col·laboració entre comerços de sectors diferents.
Avui Verdpoma Molins, comerç de moda de dona, i Pastisseria cardona hem organitzat un #showroom en directe.
A més a més, durant aquesta setmana farem un 15% de descompte als clients de l'altra botiga que vinguin a comprar a casa nostra.
#molinsderei #comerç
Parlo amb una noia de Venezuela
que ha acabat un postgrau de farmàcia a Barcelona. Ha vingut a Molins de Rei a veure uns amics. Encara no pot tornar al seu país perquè l'aeroport de Caracas està tancat per la pandèmia. Viatjar fins a Colòmbia no és factible perquè hauria de creuar la frontera a peu.
Li comento per què no es queda a viure aquí. Diu que al seu país hi tindrà feina i la família. No li agrada la vida d'aquí. Li faig alguna pregunta sobre la situació al seu país. Considera que Venezuela és el tercer món amb un gran potencial, Barcelona el primer món, segons ella, ben corcat.
Aquí hablan mucho del tercer mundo y hay cosas que pasan aquí que allí no pasan Los valores de sociedad para empezar Aquí la gente mayor estorba en casa y la mandan a los ancianatos. Los jóvenes no respetan ni quieren estudiar. La gente se droga en la calle sin corte ninguno. Ésa es la generación de relevo. En mi país la gente trabaja y estudia y con mucho sacrificio de saca una carrera y hasta dos. Eso está inculcado desde la niñez. En el tiempo que llevo aquí muchos no han terminado ni la ESO. Yo estudié lo que me gustó y trabajo en mi profesión Aquí la juventud no tiene inquietud. Le preguntas y no saben lo que quieren en la vida, sólo trabajar de lo que sea y vivir de cachondeo. Pregúntale a un chico camarero que quiere ser Pues no lo sabe Y lo sacas de allí y no sabe hacer otra cosa ¿Qué pasa con esa juventud? Se quedarán estancados y cuando despierten ya tendrán 50 años y no encontrarán trabajo. Sal a las calles y mira qué hace la gente joven. Los que están en paro no hacen nada, sólo pasear y perder el tiempo Muy pocos buscan de hacer algo productivo.
Malgrat que noto que li faig fer tard, miro d'allargar la conversa.
En Venezuela la gente se ha buscado la forma de salir de la situación de diferentes formas. Muchos emigrando, otros siguen trabajando y apostando por el pais.
Marxa amb el parell de coses que ha agafat per portar a la visita. I ves, porto la tarda donant voltes a tot el que ha dit, malgrat les generalitzacions i l'esmena a la totalitat.
Origen dels bunyols de Quaresma
Ara som al temps de la Quaresma i els bunyols en són la rebosteria distintiva. Tenen una prestància austera i probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell que convida a fer colla ni tampoc l'exuberància de la mona de Pasqua. És un contrafort secular sense ornaments, pensat per a ser menjat individualment en aquesta època de l’any. Tradicionalment se’n comencen a fer el Dimecres de Cendra i se’n couen cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant.
Els bunyols procedeixen dels nostres monestirs del Rosselló i de l’Empordà. Des d’allí van baixar als obradors dels artesans medievals, van entrar a les cases i es van popularitzar ràpidament. Actualment trobem bunyols arreu dels Països Catalans. Segons on anem, trobarem bunyols plans, amb forma d’orelleta o rodons. Al País Valencià fan els de vent i els de carbassa. De sempre, a Barcelona els han farcit de crema per la proximitat amb la diada de sant Josep. En canvi, els de l’Empordà, que allà en diuen brunyols, s’han imposat arreu del país: porten un forat al mig i estan fets amb matafaluga.
#bunyols #Quaresma #molinsderei @pastisseria_cardona #pastisseria
Viatges amb Heròdot, Ryszard Kapuscinski
Aquest dimarts a Ràdio Molins, a les 11, a l'espai "Àpats amb història", hem explicat el primer viatge a l'estranger del periodista polonès Ryszard Kapuscinski. El 1956 va fer escala a Roma. "Per primer cop en la vida veia una ciutat il·luminada. Les que havia conegut aclaparaven amb la seva foscor. No hi lluïa l'aparador de cap botiga..."
Aquí teniu l'enllaç al programa:
https://www.radiomolinsderei.cat/embed/podcast?id=radiomolinsderei_podcast_23086&mid=radiomolinsderei_podcast_23086_podcastmarker_10
#molinsderei #radiomolinsderei #llibertat #literatura #periodisme
Però la muralla no és només una defensa
perquè si bé és veritat que ens protegeix del que ve de fora, també ens permet de controlar el que hi passa a dins. Totes les muralles tenen escletxes, portes i poternes. N'hi ha prou de vigilar-les per controlar i interrogar els que hi entren i en surten, per comprovar la validesa dels seus passis, per apuntar-ne els noms, recordar-ne els rostres, observar-ne i enregistrar-ne el comportament. Així doncs, una muralla és alhora un escut i una ratera, un baluard i una gàbia.
Ryszard Kapuscinski
"Viatges amb Heròdot"
Anagrama- Empúries
No cal reconstruir Catalunya
En aquest primer any de pandèmia la base de país ha funcionat. La família ha estat la principal oenagé, com sempre. Les pimes han resistit per sobre del que cadascuna d'elles podia preveure. Caritas i Creu Roja. Els Ajuntaments. Mercabarna i la logística han garantit l'abastiment.
Qué ha fallat? El govern
La primera vegada que em vaig enamorar
ho vaig explicar a tothom.
Al cap de dos dies ho sabia tot el poble. A la tarda vam coincidir a la rebotiga dels pares d'un amic i vaig amagar me, vermell com un tomàquet.
La malaltia se l'ha emportada. Al cel ens poguem trobar
Aquesta nit he donat un cop d'ull
als meus papers. Alguns han servit per a encendre el foc; d'altres, els ha fets malbé l'infant. Aquesta mena de censura em plau perquè mostra la indiferència del món natural per les construccions de l'art".
Lawrence Durrell,
Quartet d'Alexandria
El petricor és
la olor de la pluja quan arriba al terra. Avui hi ha hagut petricor, una paraula bellíssima
Una senyora de Galícia
m'ha dit que quan Déu va crear el món, el seté dia va descansar i va posar la seva má sobre Galícia i cada dit va esdevenir una ria.
Jo penso que Déu és forner, va començar a fer el món de nit. Galicia va ser la primera fornada. Finisterre és un mite mal explicat
Li ha encantat.
"Les receptes del Motel Empordà"
Heus aquí una altra joia, "Les receptes del Motel Empordà" de Jaume Subirós, Edicions La Magrana del 1992
Amb els amics Carles Joan Pi i Oriol Romeu mirant de posar-hi sentit i criteri. Els platillos de Josep Pla són un bon punt de partida.
Amb els amics Carles Joan Pi i Oriol Romeu mirant de posar-hi sentit i criteri. Els platillos de Josep Pla són un bon punt de partida.
Segons en carles Joan, una pastisseria és bàsicament un espai de conversa i plaer. acabem la trobada amb una lapidària d'en Carles: "Ja ningú llegeix Montaigne".
 |
Nunca se saVe”, una mirada a l’arxiu familiar
“Quan miro una fotografia, l’observo amb la lupa, hi ha alguna cosa que se’m mou en l’interior. És un acte físic, que desencadena un seguit d’emocions. És una cosa adrenalínica.”
Patricia Buckley Martín (Madrid, 1974) és neta del corresponsal de guerra anglès Henry Buckley, que va documentar junt amb Robert Capa i Ernest Hemingway els fets més rellevants de la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Fa 18 anys que la Patricia, per un fet casual, va descobrir en el despatx de la casa familiar de Sitges uns dos mil documents inèdits que daten del 1822 en endavant, de la vida del seu avi i la seva àvia (Buckley-Planas) i des d’aquell dia no ha parat en l’intent de posar-hi ordre. ¿Com és afrontar la descoberta d’un armari ple de capses i àlbum de fotografies i de documents d’una història no viscuda, però tantes vegades sentida dins les parets de la casa familiar? ¿Per on començar, quan apareix el desig i alhora el vertigen d’endreçar, identificar i construir amb els teus propis sentits aquell relat?
https://www.nuvol.com/art/nunca-se-save-mirada-endins-a-un-arxiu-familiar-148514
Martí Monterde: "De la merda surt el veritable sentit de la història"
Martí Monterde: "De la merda surt el veritable sentit de la història" (nuvol.com)
A Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor, Martí Monterde rellegeix l’obra del gran escriptor, no pas per esmenar-lo, sinó per explicar la importància de llegir-ne tota l’obra, incloses les parts incòmodes. Quedem a la cafeteria de l’Estació de França per parlar de Zweig, la importància espiritual i revolucionària dels cafès, i per què la literatura catalana depèn dels trens que la comuniquen amb Europa.
A finals del XIX començaments del XX, en un cafè de Viena es podia llegir tota la premsa europea. La joventut de Viena d’aquesta època són Zweig, Joseph Roth, Robert Musil, Karl Kraus, Peter Altenberg… el bo i millor de la literatura del moment i, a sobre, la gent més ben informada d’Europa. Com és possible que Zweig necessités fer unes memòries plenes de desinformació? Perquè és volia fer perdonar, o oblidar, el que va escriure els primers dies de la Primera Guerra Mundial.
De la tristeza.
" Soy de los más exentos de esa pasión y no la amo ni estimo, aunque el mundo se haya dado a honrarla con particular favor, vistiéndola de prudencia, conciencia y virtud, lo que es necio y bellaco ornanento. Los italianos, más adecuadamente, le han dado nombre malignamente, porque es cualidad siempre nociva y loca. Como cosa cobarde y baja, los estoicos prohíben ese sentimiento"
Ensayos, Michel de Montaigne
A vegades m'emprenyo
i publicaria coses que l'endemà, amb més calma, esborraria. Durant aquests atacs prefereixo llegir algun passatge agradable. Al capdavall aquests cops de mal geni duren poca estona. I bé, per tenir un estat agradable imagino que marxo de viatge cap a Itàlia amb Josep Pla. .
Sensacions d’Itàlia
Una vegada, no recordo qui preguntà a Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria.
–Tenir vint anys –contestà– i fer el primer viatge a Itàlia.
El viatge a Itàlia, com totes les coses vives, està subjecte a accions i reaccions. De vegades passa una mica de moda… Després, sense saber ben bé per què, torna a posar-se en el primer pla de la curiositat. Aquests canvis seran tan absurds com vulgueu, però són reals.
Així i tot, considero que la resposta de Barrès és justa i cabal. Itàlia és el país dels plaers de la sensibilitat. Mentre el món sigui món el viatge a Itàlia serà una de les obres més nobles que l’home podrà portar a cap. Sense el Renaixement –i sobre aquest punt hi ha ben poques persones que hagin meditat una mica– a Europa no hi hauria res, artísticament parlant, que valgués la pena de fer la maleta i anar-ho a mirar.
http://www.lletres.net/pla/QNV/?m=20101208
EL MARADONA DEL POBLE
EL MARADONA DEL POBLE
Havia estat encantador, el guapo i el pinxo del poble. Pare de dues nenes de mare diferent, les dones solteres i sobretot les que no ho eren sospiraven per ell. Tenia un Porsche desballestat que calia engegar-lo baixada avall.
A la vegada era un manetes. Sabia enguixar, pintar, la feina de fuster, manyà, tots, tots els oficis. Era el capità de la comissió de Reis. Les carrosses quedaven impecables. Si el grup de teatre necessitava un decorat especial, podien comptar amb ell. Fins i tot el capellà li demanava que fés el pessebre d'amagatotis de les escandalitzades beates de la parròquia.
Invertia els guanys al bar. Cada nit de Nadal, emocionat, borratxo i penedit, anava a la casa de les filles a omplir-les de petons i regals. Plorava i demanava clemència i jurava un canvi de vida que durava precisament de Nadal a sant Esteve.
Una veu recorria el poble: "ai, aquest xicot, si no fos tant... s'hauria guanyat molt bé la vida, amb les mans i l'enginy que té!"
Doncs miri, tieta, a les persones les hem d'agafar com un tot. Si no fos per ell, de què hauríeu parlat durant tots aquests anys?
Qui són els Reis explicat a la meva filla
Diumenge a la tarda la meva filla em va preguntar si els Reis d'Orient són els pares. És la primera gran pregunta d'un infant fruit, en aquest cas, d'una tafaneria del pati de l'escola. Portava alguna setmana pensant que havia d'arribar el dia de la pregunta i no sabia com reaccionaríem tots plegats i tampoc tenia del tot preparada la resposta, però sí que tenia algunes intuicions.
La meva resposta immediata va ser que els Reis no són els pares i vaig començar a repassar el relat de Mateu. Primer de tot vam observar que els tres savis són de races diferents, és a dir, són la humanitat. Ells van veure una estrella al cel. És important trobar la nostra estrella en aquesta vida. Una causa més important que nosaltres, inaccessible, però que ens guia, dóna ritme i et fa saber perquè vius i lluites.
Pel camí van trobar entrebancs. En aquest cas, Herodes. Pel camí sempre ens trobarem dificultats i males companyies. No cal abandonar l'estrella ni el nostre destí, hem de ser capaços de superar-lo i seguir endavant.
Un cop arribats al destí del viatge, els savis van portar ofrenes. Per tant, l'important no és el que reps, sinó el que ofereixes. L'Establia és la vida, l'eternitat. Què oferim nosaltres al món, a la vida.
Tornant a la pregunta inicial. Els Reis són els pares? Els Reis som tots, els pares, els fills, tota la humanitat. Què oferim al món i a la vida. Oferint, trobarem màgia, il·lusió, els maldecaps i sorpresa Els savis d'Orient van portar presents i van rebre molt més del què podien esperar.
Creure en els Reis és creure en nosaltres mateixos.
Va ser una conversa important, potser la primera conversa de temes seriosos amb ella. I va ser molt emocionant i al final em va dir què esperava encara amb més ganes l'arribada dels Reis.
La Rambla que vindrà
Els digitals van plens dels efectes de la COVID sobre la Rambla. Sense la pandèmia, les notícies de l'agost parlarien de la turismefòbia, que som un país de cambrers, dels productes extraterritorials que s'hi ofereixen, del model de ciutat, de la desconexió entre aquest passeig i el pais, etc.
El fet és que actualment la Rambla és buida i encara és aviat per saber com serà després de la COVID, és a dir, com serà el món un cop haurem superat la pandèmia. La Rambla és el món, el món és la Rambla. Això ho explica molt bé Enric Vila al llibre "Breu història de la Rambla". Es diu que a l'agost hi ha més temps per llegir i els amics, els diaris, les ràdios recomanen llibres. Jo recomano aquest. Vila hi transcriu el fragment de les memòries de Barack Obama a Barcelona:
"A les seves memòries, el president dels Estats Units, Barack Obama, també parla del passeig. Obama va venir a Europa buscant-se a si mateix i, esclar, algú que es busca a si mateix no pot deixar de passar per Barcelona. Quan va arribar a la ciutat, l'acompanyava un desconegut que se li havia enganxat durant el viatge. <<com es deia aquell home? No ho sabria dir, només sé que estava famolenc i que era lluny de casa; era un de tants fills de les excolònies -algerians, antillans,, pakistanesos- que travessava les barricades dels seus antics amos, mirant d'organitzar la seva invasió esparracada i atzarosa.>> Obama explica que tot anant cap a la Rambla es va sentir com si conegués aquell home perfectament, <<com si venint de dos extrems oposats de la terra, tots dos estiguéssim fent el mateix viatge>>. És a dir, que abans de trepitjar el passeig el mite ja l'havia seduït. La Rambla com si fos Roma o la Meca".
Sabem com és la Rambla durant la pandèmia, una escenificació del parèntesi de la globalització, de la llibertat condicional en la que viu el planeta, una pausa de la llibertat, de la brutal crisi ecònomica, una metàfora del canvi de model que arribarà sí o sí, un nou paradigma no escollit. No sabem com serà, si tornarà a ser un emplaçament turístic, si serà comercial, artístic, cultural, una àgora mundial. El geni barceloní sempre s'hi ha adaptat. La Rambla sempre serà el mirall dee la quotidianitat i no valdrà dir "ja no és el que era". Mai ha estat el que era. Ah, i per saber com ha estat la Rambla en les diferents èpoques compreu i llegiu el llibre d'Enric Vila.
MOSQUES I MOSQUITS
La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
@pere_quart
La llei de l'antiga marina
Segon viatge
1922
Per la primavera de l'any 1922, no recordo bé si el mes d'abril o maig, el "Catalònia", ja completament agençat, reposava sota el pont Alexandre, a tocar de la Plaça de la Concòrdia. Allí el vaig prendre amb alguns amics per assajar-lo en un viatge de riu, car jo tenia el propòsit de dur el "yacht" al Mediterrani, sense donar la volta a la Península Ibèrica i passant per rius i canals a través de França.
Vaig decidir anar pel Sena a Deauville.
En aquest viatge vaig poder apreciar com la navegació per riu és menys interessant que la de mar i com el pas constant de les escluses el torna pesat i monòton. Tant fou així que, després de passar uns pocs dies a Deauville, i tornar amb el vaixell fins a Le Havre, vaig decidir prendre el tren fins a París, mentre el "Catalònia" tornava amb els mariners al pont Alexandre.
Acabat el primer viatge, jo havia acomiadat la tripulació alemanya que m'havia reclutat el capità, un veritable llop de mar, que en dies brillants d'Alemanya comandava un transatlàntic i que, ara, després de la caiguda, havia romàs sense col·locació i en aquell ambient de pessimisme que regnava al seu País durant un parell d'anys després de la desfeta de 1918, va considerar una immensa sort per a ell de poder pujar al pont d'una embarcació, endossar-se l'uniforme de marí i comandar encara que fos un barquet tan modest com el "Catalònia". Molts anys després vaig llegir el seu nom junt a una gesta heroica: comandava ell un transatlàntic que va tocar una roca prop de terra; el vaixell s'anà enfonsant; tot el passatge pogué salvar-se; igualment es salvà la tripulació, i damunt del buc no hi quedà més que ell, el capità. Des de terra el cridava tothom perquè es salvés, però ell, vell marí, anava a complir una terrible llei de la vella marina teutònica que, navegant amb mi, m'havia explicat més d'una vegada: el capità ha de morir amb el vaixell; quan el capità torna a terra sense el vaixell, queda deshonrat per sempre. I així, l'antic capità del "Catalònia" va morir frec a frec de terra, enfonsant-se amb el vaixell que comandava".
Francesc Cambó
"Memòries"
Diumenge, 18 de juliol de 1936. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues
Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:
"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "
"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "
14 de juliol
"Si la Revolución francesa tuviera que repetirse eternamente, la historiografía francesa estaría menos orgullosa de Robespierre. Pero dado que habla de algo que ya no volverá a ocurrir, los años sangrientos se convierten en meras palabras, en teorías, en discusiones, se vuelven más ligeros que una pluma, no dan miedo. Hay una diferencia infinita entre el Robespierre que apareció sólo una vez en la historia y un Robespierre que volviera eternamente a cortarle la cabeza a los franceses. Digamos, por tanto, que la idea del eterno retorno significa cierta perspectiva desde la cual las cosas aparecen de un modo distinto a como las conocemos: aparecen sin la circunstancia atenuante de su fugacidad. Esta circunstancia atenuante es la que nos impide pronunciar condena alguna. ¿Cómo es posible condenar algo fugaz? El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia; todo, incluida la guillotina."
Milan Kundera a "la insoportable levedad del ser":
El passat que torna
Winston Churchill, Cristòfol Colom, Fra Juníper Serra, Miguel de Cervantes. Insospitadament aquests han estat uns protagonistes de les conseqüencies que ha portat l'assassinat de George Floyd. Un revisionisme històric. El racisme torna a treure el cap als mitjans de comunicació amb un enfocament erroni.
Cada generació té dret a llegir la història amb els seus prismàtics i els seus microscopis. I amb els nostrtes prejudicis, dels quals cap generació se'n salva. Chesterton deia que la perspectiva és una visió còmica de la realitat.
Qui més m'ha agradat com ha tractat aquesta dèria revisionista és Lluís Foix al seu article La historia revisitada
No se trata de juzgar el pasado con la mirada del presente, sino de abrir el campo de los matices, las valoraciones que resisten el paso de los siglos, el contextualizar sin olvidar las circunstancias de cada momento.
La nit de Sant Joan
La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic. Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia.
La flama del Canigó que passarà per tants pobles n’és un gran exemple. La nit de sant Joan és procliu a la màgia. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres. Durant segles es deia que les donzelles que es mullessin la cabellera a la font del carrer de l’Avellana de Barcelona tindrien garantit el casori en l’any proper. Tot i que aquest carrer de la Barcelona vella va desaparèixer amb la reforma urbanística de principis de segle XX, la màgia mai desapareix, és una energia que es transforma. I ves, l'estat d'alarma ha desaparegut, esperem que per sempre més, a la vigília de la revetlla de Sant Joan I que cadascú trobi la seva font de l'avellana.
La ciudad antigua. Fustel de Coulanges
Afortunadamente, el pasado no muere nunca del todo para el hombre. El hombre, es cierto, puede olvidarlo, pero continúa albergándole en su interior. Pues el hombre, tal como se ofrece en cada época, es el producto y el resumen de todas las épocas anteriores. Si penetra en su alma, puede hallar de nuevo y distinguir estas distintas épocas según lo que cada una de ellas dejó en él.
La ciudad antigua
Fustel de Coulanges
Longfellow El Salmo de la Vida
No me digas lamentándote,
¡la vida no es más que un sueño vano!
Puesto que muerta está el alma que dormita
y las cosas no son lo que parecen.
¡La vida es real!, ¡la vida es grave!
Y la tumba no es su meta.
Polvo eres y en polvo te convertirás,
no se refería al alma.
Ni el goce, ni el pesar
son a la postre nuestro destino;
es actuar para que cada amanecer
nos lleve más lejos que hoy.
El tiempo es breve y el arte es largo
y nuestros corazones, aunque bravos y valerosos,
todavía, al igual que tambores sordos,
tocan marchas fúnebres hacia la sepultura.
En el extenso campo de batalla de este mundo,
en el campamento de la vida,
¡no seas como buey mudo aguijado!
¡sino héroe en el conflicto!
¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.
¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.
Huellas por las que quizás otro que navegue
por el solemne océano de la vida,
un hermano náufrago desolado,
al verlas, vuelva a recobrar la esperanza.
En pie y manos a la obra,
con ánimo para afrontar cualquier destino.
Logrando y persistiendo,
aprendiendo así a trabajar y a esperar. "
¡la vida no es más que un sueño vano!
Puesto que muerta está el alma que dormita
y las cosas no son lo que parecen.
¡La vida es real!, ¡la vida es grave!
Y la tumba no es su meta.
Polvo eres y en polvo te convertirás,
no se refería al alma.
Ni el goce, ni el pesar
son a la postre nuestro destino;
es actuar para que cada amanecer
nos lleve más lejos que hoy.
El tiempo es breve y el arte es largo
y nuestros corazones, aunque bravos y valerosos,
todavía, al igual que tambores sordos,
tocan marchas fúnebres hacia la sepultura.
En el extenso campo de batalla de este mundo,
en el campamento de la vida,
¡no seas como buey mudo aguijado!
¡sino héroe en el conflicto!
¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.
¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.
Huellas por las que quizás otro que navegue
por el solemne océano de la vida,
un hermano náufrago desolado,
al verlas, vuelva a recobrar la esperanza.
En pie y manos a la obra,
con ánimo para afrontar cualquier destino.
Logrando y persistiendo,
aprendiendo así a trabajar y a esperar. "
Muchas vidas, muchos maestros. Brian Weis
He tenido varios pacientes que pasaron por experiencias cercanas a la muerte. El relato más interesante fue el de un próspero comerciante sudamericano, con quien mantuve varias sesiones de psicoterapia normal, unos dos años después de acabar con el tratamiento de Catherine. Jacob había perdido la conciencia al ser atropellado por una motocicleta; eso ocurrió en Holanda, en 1975, cuando él tenía treinta y pocos años. Recuerda haber flotado por encima del cuerpo, contemplando la escena del accidente, viendo la ambulancia, el médico que le atendía las heridas, la muchedumbre de curiosos, cada vez mayor. Luego cobró conciencia de una luz dorada, en la distancia; al acercarse a ella, vio a un monje vestido con un hábito pardo. Ese monje dijo a Jacob que aún no era tiempo de morir, que debía regresar a su cuerpo. Él sintió la sabiduría y el poder del religioso, quien también le relató varios acontecimientos futuros que ocurrirían en la vida de Jacob; todos se produjeron. Jacob volvió rápidamente a su cuerpo, que ya estaba en la cama de hospital; recobró la conciencia y, por primera vez, experimentó un intensísimo dolor.
En 1980, mientras viajaba por Israel, Jacob (que es judío) visitó la Cueva de los Patriarcas, en Hebrón, sitio tan sagrado para los judíos como para los musulmanes. Tras la experiencia vivida en Holanda, se había vuelto más religioso y rezaba con frecuencia. Al ver la mezquita cercana, se sentó a rezar con los musulmanes presentes. Al cabo de un rato se levantó para marcharse. Un anciano musulmán se le acercó para decirle:"usted es diferente de los otros. —El anciano hizo una pausa y lo miró con atención antes de continuar—: Usted ha visto al monje. No olvide lo que él le dijo".
Cinco años después del accidente, a miles de kilómetros de distancia, un anciano conocía el encuentro de Jacob con el monje, algo que había ocurrido mientras él estaba desmayado.
"Muchas vidas, muchos maestros"
Brian Weis
Consulta quins comerços del Botmol estan oberts i quins ofereixen servei a domicili - Viu Molins de Rei
Consulta quins comerços del Botmol estan oberts i quins ofereixen servei a domicili - Viu Molins de Rei: Diversos establiments associats a la Unió de Botiguers de Molins de Rei (Botmol) segueixen oberts i alguns ofereixen serveis a domicili.
Economia circular
Sort en tenim, de les cooperatives!
Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència "Economia circular, la conversió del residu en recurs" de la @firacandelera.
M'ha impressionat la missió i l'energia dels convidats: Jordi Mayals de l'Estoc, Kike Sebastià de La Segona Volta i Bruno López de Menjar d'Hort.
Una cooperativa i un comerç tenen moltes coses en comú. Tant se val la forma jurídica. Ambdós som proximitat i una funció social.
Han explicat com s'organitzen, els seus reptes,, els seus èxits i la seva experiència. Mels hauria endut a sopar i anar-los omplint la copa per fer-los xerrar.
Amb aquesta gent hem de seguir parlant. Als que no hagueu pogut venir el proper cap de setmana els trobareu a la carpa de la Fira al Terraplè a prop del carrer del Molí.
Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència "Economia circular, la conversió del residu en recurs" de la @firacandelera.
M'ha impressionat la missió i l'energia dels convidats: Jordi Mayals de l'Estoc, Kike Sebastià de La Segona Volta i Bruno López de Menjar d'Hort.
Una cooperativa i un comerç tenen moltes coses en comú. Tant se val la forma jurídica. Ambdós som proximitat i una funció social.
Han explicat com s'organitzen, els seus reptes,, els seus èxits i la seva experiència. Mels hauria endut a sopar i anar-los omplint la copa per fer-los xerrar.
Amb aquesta gent hem de seguir parlant. Als que no hagueu pogut venir el proper cap de setmana els trobareu a la carpa de la Fira al Terraplè a prop del carrer del Molí.
Els tres reis d'Orient
Els ambaixadors de la pau
entre la neu avancen,
venen de tots els indrets del món
amb una flama encesa d'esperança.
L'estel de la llibertat ara els fa de guia.
És pedregós el camí assenyalat,
no hi ha dreceres fins l'Establia.
Hi ha un missatge de pau en ses beaces
que trenca les barreres del cor.
No hi ha diferència de races en el camí cap a l'Amor.
D'Orient ens ve un crit
d'unes nacions germanes
que demana solidaritat
amb les injustícies humanes.
Donem la mà, obrim la porta
al germà veí.
No hi ha camins cap a la pau,
la pau és el camí.
Desembre de 1997
Un diari vell
Als quinze dies
evites les passeres;
evites les passeres;
als quinze anys
mostres les petjades
mostres les petjades
de quimeres
ja oblidades.
No recordes la nostàlgia
d'una infantesa gronxada
a la branca d'aquell arbre.
Fulla reencarnada
en una crònica
escrita de matinada.
Busca l'eternitat el teu autor.
Mirall dels dies passats,
has perdut ta lluentor,
però ens recordes
que res és fugaç
ni caduca la tardor.
L'hemeroteca
és el teu celler
on maduren
els millors,
suportant la vanitat
dels homes
i les misèries
d'aquest món.
Vell diari
que engrogueixes
esdevindràs de nou marró.
No tornaràs a l'arbre
ni recuperaràs cap verdor.
Que ningú estripi ta maduresa,
no encenguis mai cap foc.
El teu geni literari,
estimat i vell diari,
serà una eterna tardor.
La bruixa dels panellets
Publicat el dia de Tots Sants de 1923 i dedicat a J.V Foix, en Sagarra hi va exposar un magnífic full de ruta de la pastisseria. La seva lectura encoratja el pastisser a renovar la tradició, a no quedar-se emmotllat en l’ “això sempre s’ha fet així” i també alerta de no fer el saltimbanqui a l’obrador per vantar-se d’original.
La diada de Tots Sants, situada entre la festa de la verema i Nadal, ha fascinat les persones de tots els temps i arreu del món. La tardor posa en relació el treball dels homes amb el fruit de la terra i la lenta maduresa de les coses amb l’explosió de sabors. Si els primers freds i les primeres boires arriben aviat, la flaire de les castanyes tot just torrades, una ampolla de vi jove i una safata de panellets en bona companyia conviden a la conversa franca i allargada.
La llegenda diu que el panellet va néixer per a que els campaners reposessin les forces i la gana entre batallada i batallada a la vigília del dia de difunts. De fet el panellet suporta moltes combinacions. Cal lligar i refinar bé el massapà. Ara bé, per menjar-ne cal tenir gana, és una peça de rebosteria densa que fa saltar pels aires moltes beneiteries contemporànies
LLuís Pastor: escoltar, veure o tocar un mort no és estar boig.
No he tingut cap experiència d'haver rebut una comunicació d'una persona morta. En el sentit d'haver-la vist o parlat. Tan sols una vegada es va fondre la bombeta mentre pensava en un difunt. I potser algun altre fet per l'estil.
De sempre, això sí, ha estat una qüestió que m'ha fascinat, que respecto i dono credibilitat als qui ho hagin experimentat. N'he parlat amb persones que intuïa que els interessava el tema. El 29 d'agost el professor Lluís Pastor a La Contra de la Vanguardia explicava que cal apropar-s'hi sense burla ni espants. És l'entrevista a un profesor universitari de comunicació que ho investiga com a un fet natural comunicatiu com qualsevol altre. Acaba de publicar "Comunicación entre muertos y vivos. Diario de una investigación. Los hechos (editorial Odeón).
Aquesta Contra va coincidir amb la lectura d'Orígens d'Amin Maalouf. L'escriptor libanès també mostra la tensió entre la raó i la impotencia de poder donar una causa exacta i científica a qualsevol fenomen humà. Cito Maalouf, doncs encara no he llegit Lluís Pastor.
"Aquella mateixa nit, més tard, vaig recordar una llegenda familiar que vaig estar a punt d'explicar a en Luis Domingo, abans de repensar-m'hi. Em feia por que el meu amic es mostrés incrèdul, i una mica desdenyós i tot, si es pensaba que jo me les creía. Tots dos solíem mofar-nos de les coses irracionals i de la gent que hi era adepta, i aquell episodi era evident que no encaixava en les certeses que compartíem.
La llegenda parla d'un altre germà del meu avi, un sacerdot de l'Església melquita que havia rebut el nom eclesiàstic de Theodoros. Durant tota la vida havia dut un diari íntim amb regularitat escrupolosa: redactava les seves pàgines de cada dia igual com llegia el breviari, a hores fixes. Escrivia les dates i els títols dels capítols amb tinta vermella; el text en si, amb tinta negra.
Un vespre, mentre seia davant del seu diari, de cop un dels tinters es va esquerdar i, segons deien, un regalim prim i vermell va córrer per damunt de la taula i del paper. El sacerdot el va seguir amb la mirada, aterrit.; tenia un nus a la gola i les extremitats no l'obeïen. Al cap d'un moment es va refer i va tornar a agafar la ploma per relatar l'incident; va indicar el dia que era i es va treure el rellotge de la butxaca estirant-lo per la cadena, per apuntar l'hora. Les busques s'havien aturat.
En aquell temps el besoncle Theodoros vivía en un monestir de la Muntanya; va sortir de la cel·la, va cridar els altres religiosos i els va demanar que anessin a resar amb ell.
He d'afegir que a continuació va pasar el que passa sempre a les històries que comencen d'aquesta manera? A saber, que pocs mesos després de l'incident va arribar una carta de Cuba que anunciava que en Gebrayel havia mort exactament a l'hora que el tinter vermell del seu germà s'havia esquerdat…
Que ningú no em pregunti si crec en aquest prodigi! No sabría què dir... Suposo que no... Sempre duc al darrere l'àngel de la raó, que em reté per les espatlles. El que és segur, en canvi, és que en Theodoros, mentre va viure, sempre ho explicava i tots els qui el sentien s'ho creien".
Phileas Fogg a Catalunya
Entre l'1 d'octubre i el 21 de desembre hi ha 81 dies. Són les dates que van des del referèndum fins a les eleccions. També són les dates en què Phileas Fogg va fer la volta al món. En Fogg va sortir de Londres el 2 d'octubre i va entrar al Reform Club triomfalment el 21 de desembre.
El curs passat vam llegir una versió infantil de la Volta al món en 80 dies de Jules Verne amb la meva filla gran. Aquest estiu m'he animat a llegir-li el clàssic amb tots els ets i uts. Una edició de la Galera. Anirem a Londres, vol comptar les passes que hi ha entre Saville Road, el domicili del senyor Fogg, i el Reform Club. Aneu a saber si acabarem fent la volta pels territoris de l'imperi britànic.
En Fogg va guanyar l'aposta perquè, com va dir als membres del Reform Club, sempre estava preparat. Va improvisar perquè tenia una vida sincronitzada. La flegma, el pensament en acció, el protocol i l'accountability del senyor Fogg no estaven al costat dels representats de les institucions catalanes del moment.
Amin Maalouf, Orígens
Algú que no fos jo hauria parlat d'"arrels" ... No és el meu vocabulari. La paraula "arrels" no m'agrada, i la imatge encara menys. Les arrels s'enfonsen a terra, es retorcen dins del fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l'arbre captiu des que neix i l'alimenten a canvi d'un xantatge: "si t'alliberes et moriràs".
Els arbres s'han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres l'únic que compta són els camins. Els camins ens acomboien: de la pobresa a la riquesa o a ou una altra pobresa, de la servitud a la llibertat, o a la mort violenta. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen, i ens abandonen.
A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l'atzar d'una llavor. Tenen un origen, igual que nosaltres. Un origen il·lusori, perquè un camí no té mai un començament de debò; abans del primer revolt, allà al darrere, ja hi havia un altre revolt, i un altre. Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla s'hi han sumat altres camins, procedents d'altres orígens. Si haguéssim de tenir en compte tots aquests confluents, faríem cent voltes a la Terra.
I en el cas dels meus, les faríem per força! Sóc d'una tribu que sempre ha estat nòmada en un desert de les dimensions del món. Els nostres pobles són oasis que abandonen quan la deu s'asseca, les nostres cases són tendes amb un vestit de pedres, les nostres nacionalitats són qüestió de data o de vaixell. L'única cosa que ens lliga els uns als altres, per sobre de les generacions, per sobre dels mars, per sobre de la Babel de llengües, és la sonoritat del nom.
Un cognom com a pàtria? Sí, és així! I com a fe, una antiga fidelitat!
No m'he sentit mai membre d'una comunitat religiosa, o en tot cas d'unes quantes d'inconciliables; i tampoc m'he sentit mai totalment d'una nació –és clar que, en aquest cas, tampoc pertanyo a una i prou –. En canvi, m'identifico fàcilment amb l'aventura de la meva gran família, sota tots els cels. Amb l'aventura i també amb les llegendes. Igual que els grecs antics, la meva identitat va unida a una mitologia, que sé que és falsa i que, tanmateix, venero com si portés la veritat.
D'altra banda, és curiós que, abans d'aquest moment, només hagi dedicat algun paràgraf a la trajectòria dels meus! Però cal dir que aquest mutisme també forma part de l'herència que he rebut...
Chesterton ¿Qué es una cosa artificial?
Pero mientras más seria y acertadamente estudiemos las historias de los hombres, menos dispuestos estaremos a usar la palabra artificial. Nada en el mundo ha sido jamás artificial. Muchas costumbres, muchos vestidos, muchas obras de arte son tildados de artificiales porque muestran vanidad y afectación: como si la vanidad no fuera una cosa profunda y elemental, igual que el amor, el odio y el miedo a la muerte. La vanidad puede encontrarse incluso en los oscuros desiertos, entre los eremitas y las bestias salvajes que pululan por ahí. Puede que sea buena o mala, pero seguro que no es artificial: la vanidad es una voz que surge del abismo.
Lord Byron, G. K. Chesterton
Chesterton. La fe en sí mismo
Suele decirse que el secreto de los hombres así es su profunda confianza en sí mismos, pero no lo es todo: los asilos y los manicomios están repletos de hombres que creen en sí mismos. Resulta más preciso decir que el secreto del éxito de Francisco residía en su profunda fe en los otros, y es justamente la falta de una fe como esta la que ha llevado a la perdición a aquellos desconocidos napoleones.
G. K. Chesterton
"Francisco de Asís"
Els botiguers tenen fills poetes
"William Blake nació el 28 de noviembre de 1757 en la calle Broad, en la zona del mercado de Carnaby; así que como tantos otros grandes artistas y poetas ingleses, vio la luz en Londres. Y, además en un comecio, al igual que muchos filósofos célebres y místicos ardorosos. Su padre fue James Blake, un próspero vendedor de calzas. Desde luego, resulta interesante comprobar cuántos ingleses de gran imaginación surgieron de un entorno como ése. Napoleón afirmó que Inglaterra era una nación de tenderos; de haber llevado su análisis un poco más lejos podría haber descubierto por qué es también una nación de poetas. Nuestra reciente falta de rigor en la poesía y en todo lo demás se debe a que ya no somos los dependientes de la tienda, sino sus propietarios. Sea como fuere, al parecer no hay duda de que William Blake se crió en la atmósfera típica de la pequeña burguesía inglesa. Se le inculcaron modales y moral a la vieja usanza, pero nadie pensó jamás en educar su imaginación, la cual probablemente se salvó gracias a ese descuido. Se conservan pocas anécdotas de su infancia. Un día se quedó hasta muy tarde en el campo y al volver le contó a su madre que había visto al profeta Ezequiel sentado bajo un árbol. La madre lo castigó. Así concluyó la primera aventura de William Blake en el país de las maravillas del que era ciudadano".
G.K. Chesterton
"Temperamentos"
18 de juliol de 1936, diumenge
Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:
"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "
"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "
Conversa amb una regidora que ha plegat
Comentem la jugada. Li pregunto com es troba.
-Bé, més descansada. Qui no estigui involucrat en el tema no sap el tragí que porta tot plegat. Realment no se sap, com és normal, el 99% de feina que fa un regidor. Evidentment la cadira, el lluïment i el sou pertanyen a aquest 1%. L'altre 99% va massa ple de reunions poc útils i paperassa.
-Però ha valgut la pena?- li pregunto. La resposta és sí. I que és millor persona que fa quatre anys. Ja n'ha tingut prou, però. Sobretot perquè ser regidor penalitza laboralment. La valoració, diu, ha de ser personal. Està contenta d'haver-hi entrat i d'haver-ne sortit.
Cambó i Ors
El que Cambó i Ors havien profetitzat [la imminència de la guerra civil] va produir-se, i jo vaig quedar, com aquell qui diu, a la misèria, sense un pa a la post i sense el fill, que va ser mobilitzat. Enmig d’aquella desolació, sort vaig tenir de l’amic Riera que, de cor a pensa, va venir a la Torre de les Hores per tal d’oferir-me diners i la seva protecció. No cal dir que li ho vaig agrair i aquest agraïment serà etern.
Francesc Pujols per ell mateix, per Artur Bladé i Desumvila (Barcelona: Pòrtic, 1967), pàg. 381
http://rodamots.cat/de-cor-a-pensa/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a el...
-
Actualització de dijous 4 d'agost. Llegiu l'article d'en Sostres M'ajunto a la bona flaire que surt de l' aerorebost . ...
-
Una pàgina interessant per a entendre la línia de pensament del partit republicà d'Estats Units: http://www.frontpagemag.com Us tran...
