El laborioso pueblo catalán

Aquest Litus és de por. A vegades em prèn els temes. El món és dels llestos, ja està vist. Deixant de costat les qüestions tractades al cafè, vull parlar d'un fenomen ben curiós: la gran animació que hi ha als xats a mig matí, tot déu conectat des de la feina. Tinc amigues que s'escandalitzen del tarannà xatero campi-qui-pugui a altes hores de la nit. Es pot entendre, de noche todos los gatos son pardos.

Esclar que se'm pot dir i tu què coi hi fas conectat si ara ho critiques... No és un judici de valors, és una constatació laboral, una observació. Els msn minimitzats, el cul a la feina i els ulls a la pantalla i parlant amb un altre avorrit mandrós. De cop la conversa es talla, el jefe ha tret el cap.

Però el xat és una escapatòria virtual. També n'hi ha de presencials. Tinc un amic que treballa a una empresa que té màquines expenedores de cafè. I es veu que l'ànim comercial els ha dut a col·locar una màquina a l'àrea reservada del personal laboral d'un parell de cases de barrets. I es veu que tot omplint la màquina el meu bon amic alguna vegada ha iniciat conversa, només va dir conversa i crec que només fou conversa, amb la madame. I segons m'ha dit l'hora de màxima afluència de clients no és pas a la nit, sinó precisament al matí.

Al principi sobta, però si ho penses una mica és perfectament normal. El modèlic pare de família no pot dir alegrement a quarts de deu de la nit que va a fer una gestió al banc o a una reunió o al dentista, com correspon a les excuses que es donen a la feina a mig matí. Òbviament tampoc pot dir a la família que se'n va de putes.

Bé, això venia per allò de que els catalans som molt treballadors

El teu blog i el Google

Feia dies que em preguntava angoixosament la raó per la qual no surt "El Ribot" al Google si busques Jesús Cardona. Quan tenia una teoria conspiratòria mig enllestida, de la qual en Miquel Sellarès n'era el responsable a causa del post del dia 15 de maig i d'aquest del 26 del mateix mes, avui al metro llegeixo la següent notícia del diari gratuït "20 minutos": el buscador de referència ha optat per un mètode per a seleccionar els millors talents. Si la frase qui menja sopes se les pensa totes és certa, el brou de can Google ha de ser de gran qualitat. Meritocràcia, sí senyor.

Algú aduirà que podrien demanar també un comentari de text amb quatre preguntes de comprensió. Tant se val, els resultats millorarien? Ai, el desconcert de l'educació! Avui els mestres de física i química es queixen de l'analfabetisme en aquestes matèries, les quals també són cultura; els de català, tres quarts del mateix; els d'història...

Ignoro si,juntament amb aquest procés de selecció, aquesta bona gent ha aprofitat l'avinentesa per a començar una guerra preventiva contra tots aquells que a tercer de BUP vam substituir les matemàtiques per la llengua grega i vàrem fer d'aquesta elecció un acte de justícia històrica. El cafè del Litus ja ha deixat ben clara l'estupidesa de la divisió entre ciències i lletres i l'argúcia "és que sóc de lletres" és una excusa de mal pagador. Tots aquells bloguers lletraferits que aspirem a que el nostre blog apareixi de manera preferent a can Google ja cal que ens posem a aprendre a resoldre equacions. Cal prendre cauteles, no se sap mai del qué són capaços els inimaginables mecanismes googlians buscadors d'informació.

I una autocrítica més de franc: hem d'aprendre a escriure millor la llengua catalana. Fem moltes faltes de tota mena i no serveix la cantarella mai com ara tants catalans havien escrit en la seva llengua. No som més llestos o més rucs que la resta. Simplement és que no treballem prou, malgrat el tòpic. Demà us ho explicaré per no allargar més el post.

L'auca de l'Estatut

Ahir, a Igualada, va arrencar la campanya Festatut, un espectacle de carrer on es representen cinc escenes de teatre en què se simulen les propostes d'alguns dels veïns de la ciutat per al nou text, el qual serà tant bo que crec que ja no caldrà que cap català treballi mai més. Bé, mentre no ens deixi sense feina ja em conformo.

La web del Festatut diu que és un espectacle que convida tothom a participar de forma festiva i artística en el nou Estatut de Catalunya. Sigui quina sigui la teva experiència, edat, sexe o cultura hi estàs convidat. Tens ganes d'expressar les teves idees?

Com que no crec que la corrua passi per Corbera i no vull perdre'm aquesta oportunitat per sumar-me a la borinotada nacional, aprofito la xarxa per a fer la meva proposta: l'auca de l'Estatut.

De moment aquí va una primera estrofeta:

En Saura i la seva cort,
tot perdent bous i esquelles,
han demanat de tot cor
que els deixin fer els titelles

*Com que la divina providència no va considerar oportú atorgar-me el do per aprendre a dibuixar, si algun internauta s'anima a fer un dibuix per a cada estrofeta, qui sap si abans de que la ponència estatutària acabi la patriòtica tasca, tenim l'auca de l'Estatut. L'auca serà solidària i participativa o no serà.

També hi ha la possibilitat, amb la què sí m'hi veig més amb cor, de fer dibuixets amb l'ordinador, trucant fotos, etc. Si aquest agost continuo tenint estonetes lliures com ara alguna cosa sortirà. Si serà decent o no ho serà, ja ho anirem veient.

Què llegiràs aquest estiu?

Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, obre un fòrum de debat sobre el què llegirem aquest estiu. Els del 2002 i 2003 van ser força animats.

Fang

El pare em veia un diamant que havia de polir.
Però tu parlaves de molts rostres distints,
i m’he adonat que sóc de fang
i embruto les sabates d’altri.
Es pot trencar un fanal amb un diamant, si la llum
ens ofèn. Si som en la foscor, l’espai no és un problema greu,
i en canvi ens cal la veu per tallar prospeccions, el càlcul
que fa el segle. La veu com un fanal als aiguamolls del pànic.
¿Per què cal ser un diamant? ¿Per viure en un rellotge
mentre passa la vida? O una pedra petita al teu plat de llenties.
Crides. I jo sé que ens traïm per parlar del que ens van ensenyar
sense paraules. I et nego set vegades, per les set capes de pell
on t’has instal·lat. I el meu cos en carn viva brilla com un
diamant. La sang, quan s’assequi i s’esquerdi, tornarà a semblar
fang. ¿És cert que Fortunata va morir en donar llum?
A la fi sols Jacinta, la dona que és legal, i estèril,
amb el nadó robat.

Anna Aguilar-Amat
Trànsit entre dos vols

L’hereu

Dos companys de la universitat es troben a la cantonada del carrer Còrsega amb la Diagonal de Barcelona, prop de la seu de Convergència Democràtica de Catalunya.

Joan: Pere, Pere! Quant de temps! Com et va tot?
Pere: Ei, com anem? Què foteu els convergents?
Joan: Calla, calla, la cosa no està per bromes.
Pere: Al meu poble us heu fotut una hòstia...!
Joan: A tot arreu, Pere, ha estat així.
Pere: I doncs, què s’ha de fer?
Joan: La gent ja no ens estima.
Pere: Que vas al Congrés?
Joan: sí, sí. sóc delegat.
Pere: Servirà per alguna cosa?
Joan: El problema és que ningú sap cap a on s’ha de tirar...
Pere: Aquestes europees han estat terribles.
Joan: De les europees no en pots fer gaire cas.
Pere: Au va no fotis tu ara! L’abstenció només us ha matat.
Joan: Aquest és el problema. Se’ns moren els votants, no en tenim de nous i molts es queden a casa.
Pere: Ens hem equivocat. El pepé té raó. Aquest país no vol la independència.
Joan: El Carod també ha pactat amb el pesoe
Pere: El primer cop li ho perdonaran.
Joan: Sí, li ho perdonaran, però continuarà manant el pessessé
Pere: És clar, però qui et penses que és l’hereu del Pujol?
Joan: Entre tu i jo, eh? Saps quin és el mèrit del Maragall? Haver desemmascarat Esquerra. El que el PP no va poder fer, el que nosaltres no sabem fer amb el Carod… saps com ho han fet aquests sociates? Donant-los tot els càrrecs, tots els que els han demanat. I s’han desfet sols. I el país és seu.
Pere: A veure, encara no sabeu què sou ni el què voleu? Metrallar Esquerra? Aliar-vos amb el pepé? Quin dia deixareu de mirar a l'esquerra, a la dreta i al melic?

Un dia més de vida. La fascinació pels escèptics.

Es pot escriure sobre un conflicte bèl•lic sense fer apologia d’un bàndol i sense provocar la llagrimada. Es pot observar una situació terrible sense voler fer-se l’heroi ni ser un cínic. Tot això es pot fer, sí, però és molt difícil. I a més, tot alhora. Em pregunto si aquesta mena d’escepticisme de Kapúscinski és un posicionament, una tècnica per apropar-se als esdeveniments amb reserves o realment ell és així. Em sobta més quan la temptació a fotre queixalada forta a les emocions és gran. No crec que les persones tinguem una propensió natural a l’escepticisme.

Ara bé, si Kapuscinski és un escèptic, què hi feia a Luanda l’any 1975 quan els portuguesos abandonaren Angola enmig d’una guerra civil? ¿La curiositat innata pròpia dels grans periodistes? ¿La necessitat de viure en aquella terra de nganguela, els no-homes, Angola?

El mateix penso de Josep Pla. Perquè si bé s’ha dit que fou un escèptic amb tota la seva autenticitat, com és que va consumar l’heroïcitat d’escriure tant per a que no es perdés una manera d’entendre el món? És un contrasentit.

Un escèptic retratant la misèria humana mentre la resta se n'anà a Lisboa a entonar Grândola Vila Morena, i l’altre salvant una literatura! Són herois que no creien ser-ho. Com Marlon Brando?

El desplegament del cos dels mossos ha estat tot un èxit

De l'Avui de divendres.
Els Mossos d'Esquadra han obert una investigació interna a un agent del cos que, pel que sembla, es dedica en les seves hores liures a participar en espectacles d'estriptis. L'agent investigat hauria utilitzat, almenys en una ocasió, l'uniforme del cos en un xou que va oferir en un comiat de soltera.
La investigació es va obrir després que una comissaria dels Mossos va rebre una carta anònima amb fotografies on es veia l'agent traient-se les peces del seu uniforme en un espectacle que va oferir a Tarragona. Fonts dels Mossos citades per l'agència Efe no van voler donar ni la identitat de l'agent, ni la comissaria a què pertany, ni la data en què el departament d'afers interns va obrir la investigació sobre els fets, que van ocórrer "ara fa un temps". Des que es van rebre les fotografies no s'ha pogut constatar si l'agent ha tornat a participar en cap altre estriptis.


Un 'showman' de local
Tot i això, l'espectacle de Tarragona no seria l'únic en què hauria intevingut l'agent, que, en les seves hores lliures, es dedica a aquesta activitat i ofereix els seus serveis com a showman en diveros locals d'oci de Catalunya. La majoria d'ocasions en què s'ha despullat per diners "no ha utilitzat l'uniforme", va explicar la mateixa font policial.
La investigació intenta determinar si el dia que va utilitzar l'uniforme ho va fer en hores de treball o quan ja havia acabat el servei, fet que disciplinàriament tindria una interpretació diferent. La investigació oberta fins ara ha descartat que el mosso utilitzés el cotxe patrulla en els seus espectacles.

La democràcia electrònica arriba a la ciència.

Aquesta sí que és bona, la del portal de Catalunya Informació
. La pregunta és:

A quina causa atribueixes el sobtat increment de temperatures?

I hi ha quatre opcions:

- Al "canvi climàtic" provocat per les emissions de CO2
- A causes totalment naturals
- A causes naturals potenciades pel CO2
- No se sap

Quina diríeu que és l'opció preferida dels internautes? El sentit comú diria l'última opció. Però no, es veu que hi ha una gran cultura científica i la gent vota amb coneixement de causa. I si reestablíssim el sufragi censitari?

ENTRA I PARTICIPA-HI!

Acabo de guanyar 9 Euros. Sí, noi, fa uns quinze dies, davant de la Facultat de Dret de la UB, una noia em va dir si volia participar en una enquesta sobre l'ús que faig d'internet. L'enquesta estava patrocinada per Repsol-YPF. Es veu que aquesta bona gent estan capficats en un estudi sobre quins continguts hauria de tenir la web d'aquesta gran colla d'amics de Catalunya. La noia metrallà les preguntes i dies després vaig rebre un correu on havia de visitar la web de Repsol i respondre, carregat de paciència, quatre preguntes. I vés per on avui he rebut el xec. La noia, però, no l'he tornada a veure. Llàstima perquè després de prop de mitja hora quasi passàrem a les preguntes personals i ja havíem trencat el gel. Què hi farem.

Bé, i a què ve tot plegat? Doncs que el govern nostrat està endegant
una campanya semblant, tot i tenir menys diners i poder que Repsol, naturalment. Faran enquestes al carrer? Em donaran 9 euros per participar-hi? I el qués més important, em tornaré a trobar aquella noia tan agradable? Tant de bo que quan acabi la campanya de Repsol, la fitxi, ai las!, el conseller verd de relacions insitucionals per a la campanya del nou Estatut.

M'ha agradat la publicitat que fan a vilaweb: Entra i participa-hi! No us perdeu la web sobre el nou Estatut. Us avanço el que m'ha agradat més. Això sí que es fer el titella!:

-Festatut: Espectacle d'arts de carrer sobre el nou Estatut
-El Govern t'escolta: Digues al Govern què en penses
-Xat amb el Govern: Dialoga amb el Govern sobre el nou Estatut

Tevetrés em posa del revés

Quin horror, ja hi tornem a ser! Arreu on vagis, a una carpa o a una terrassa o a qualsevol bar tornen a sonar els espantosos ritmes anomenats llatins (?), O tempora, o mores!

Ara acabo de veure un anunci corporatiu de TV3 que fa la pinta que serà la falca o la cançó de l'estiu. A ritme de rumba o d'alguna cosa semblant, al bell mig d'una urbanització tot just asfaltada on hi viuen els paràssits de les juntes de compensació que esperen que l'Ajuntament els pagui les voreres, s'escolta la veu d'una noia amb dialecte de Pedralbes, aquell que es pronuncia tot enganxant la llengua al pal·ladar, i diu: "tevetrés em posa del revés!" Justa la fusta! Quin empatx de creativitat tripartita, no ho podrem suportar.

Els xivatos

Vaig tenir un professor de Ciència Política, Edward Tarnawski, que tenia una teoria curiosa sobre les mesures de vigilància a què són sotmesos els governants. Deia que el sistema no vetlla per la seva seguretat, si nó que els vigila a ells. Que no se surtin del sistema i que compleixin amb el què s'espera del seu càrrec. Aquesta reflexió la vaig recordar durant el cas Carod precisament quan es deia la seva actuació no s'ajustava al que s'esperava d'un conseller en Cap.

D'altra banda, recordo que l'admirat professor deia que el procés de vigilància col·lectiva s'estava privatitzant i que cada vegada més apareixerien els populars xivatos, aquells que, per exemple, avisen la policia per qualsevol cosa.

Parlamentarisme creatiu

N'hi ha que durant la intervenció aliada a l'Irak van voler donar lliçons de democràcia als anglesos.

Només a Anglaterra, l'esperit essencialment aristocràtic dels anglesos -qualsevol que sigui llur significació política i llur categoria social- i la força de la tradició, tan viva en el Parlament anglès, de limitar els grans debats a les declaracions del cap de govern i dels "leaders" de l'oposició, ha evitat que l'extensió de la cultura i la vulgarització dels temes acreixessin indefinidament el nombre dels oradors parlamentaris, amb una deplorable minva en el rendiment efectiu de la màquina parlamentària. Examinant el report d'una sessió d'una de les Cambres angleses i comparant-la amb la d'una Cambra d'un país llatí, es veu l'enorme diferència en l'eficàcia dels dos Parlaments, diferència que no prové de cap precepte constitucional ni reglamentari, sinó de causes més profundes. I aquesta diferència explica moltes coses!

Francesc Cambó, Les Dictadures, 1929


A la web del Parlament nostrat, aquell que està al costat del zoo, no hi consten les intervencions dels Diputats.

Una campanya electoral soporífica?

Qui deia que aquesta campanya electoral és ensopida i que no té cap interès? Mentida! Entreu a Flux, el blog de l'escriptor Jaume Subirana, ja m'ho sabreu dir. Hi ha lemes electorals que amaguen missatges subliminals i que delaten els pensaments íntims del candidat.

Jo, si em presentés a unes eleccions, el primer que faria seria desxifrar els missatges interns dels lemes dels rivals.

Quina barra!

Càritas Diocesana, UGT i CCOO han desautoritzat (?) les concentracions dels immigrants a l'Eslésia del Pi i a la Catedral amb l'argument de que això obstrueix els procés administratiu dels expedients. Tanmateix, la Sectraria d'Immigració de la Generalitat ha titllat les tancades d'inoportunes i d'obstacle per a la recerca de solucions.

Pararan aquests senyors algun dia de fer demagògia amb la immigració? Sembla ser que ells són els encarregats d'autoritzar, si s'escau políticament, el dret a manifestar-se i a exigir papers per a tothom. Molt bé, senyors! Tres anys enrera van beneir-les, però és clar, no manava l'esquerra. Estàvem immersos, deien, en un procés d'involució. Doncs bé, ara que ha tornat l'evolució, esperarem a veure com evolucionen els fets.

Endevinalla



Qui és aquest senyor de la foto?

A. El senyor encarregat del programa Filiprim i tres i l'Astròleg

B. El Bigote Arrocet

C. Un diputat d'Esquerra a Madrid que es diu Joan Tardà


*La raó per la qual no hi figuren els enllaços és que estic acabant d'arreglar una petita destrossa que vaig fer ahir tot tafanejant el "template"

De Normandia al tripartit

Seixanta anys del Dia D



I.... les intencions de Polanco

Qui serà el nostre Churchill?

L'idealista (primera part)

*Nota prèvia: Aquesta història és inventada, no és un cas real, malgrat que guardi relació amb alguns fets que sí han esdevingut.

Feia temps que no tenia trempera política. Des que "Alternativa Ciutadana" va aconseguir quatre regidors a les eleccions municipals del 95. Aquell mes de juny els alternatius van fer ajupir als sociates i als quatre botiguers convergents de tota la vida. Segons ells, va ser un autèntic exercici de democràcia i demostraren que un altre món és possible de la mateixa manera que un canvi de parella és possible i demanar un altre whisky també és possible sobre tot a certes hores de la nit.

El fet de no haver viscut cap episodi nacional èpicament correcte el tenia orfe. Feia poc que havia caigut el mur de Berlín i esperava que, tot aprofitant la ventada, de pas els freds bàltics s'enduguessin l'Estat espanyol. Uns quants endevinaires de l'esquerra (in)dependentista prediren aquest fet històric que, juntament amb l'incipent unió política europea, hauria d'haver precipitat la desaparició de l'Europa dels Estats, la desaparició d'Espanya concretament, que és el que l'interessava. Efectivament, les fronteres de l'Europa central i de l'est es remogueren. I prou. No cal dir que es van cobrir de glòria. Aquí no sols les fronteres no es mogeuren un milímetre, si no que la Unió Europea és allò que, en l'argot dels buròcrates d'Estrasburg, se'n diu un factor d'estabilitat.

La història d'Alternativa Ciutadana tenia tots els ingredients de l'heroïcitat. La policia municipal va enxampar dos amics seus mentres enganxaven els cèlebres cartells Palou i Segués Corruptes = P$C. No a la requalificació. Can Bernaus és nostre!. Allí van trobar el mannà buscat. Es van sentir els benaurats que tenen fam i set de justícia. S'encengué, doncs, la metxa.

De res van servir les trucades al carrer Nicaragua per part de les ments benpensants i prudents per a que els regidors socialistes retiressin la denúncia. No calia. Els alternatius i els sus amics van omplir de gom a gom la sala de vistes amb pancartes i botzines. Un esmorzar a les portes del jutjat i quatre proclames ocurrents van cridar l'atenció de les càmeres del telenotícies comarques. Fins i tot les pàgines de color salmó de "La Vanguardia" i l'"Avui" els dedicaren unes línies.

Se'n fotien de la claredat de les calúmnies. Els va sortir rodó, malgrat que la victòria legal va ser socialista. Com que el dret i la moral no sempre van junts o rarament van junts, els arguments clàssics dels alternatius triomfaren políticament: la denúncia era un atac contra la llibertat d'expressió, digués el que digués el jutge; els socialistes només pretenien fer una cortina de fum per amagar l'especulació, el deteriorament ecològic i el presumpte enriquiment injust.

Tan gran va ser la rebuda a l'arribada a casa que fins i tot van decidir presentar-se a les eleccions municipals: Alternativa Ciutadana. Tot, doncs, estava preparat: un lema rotund: re-vota't. Ara decidirem, lletres negres amb fons vermell, que cridaven a la rebel·lia progre; l'ara decidirem festejava els convergents. La foto de la llista, a les escales de Mas Bernaus. Una fòrmula per a guanyar.

SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA

Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...