Crisi vocacional

El senyor Alberto Undiano Mallenco és àrbitre de la lliga de futbol. Avui dimarts ha inaugurat la sèrie de compareixences mediàtiques ideades per la federació espanyola. Aquest senyor ha dit al diari Marca: " Me gustaría que a veces tratarais el arbitraje con mas cariño, ya que empezamos a tener un problema, que es que los niños no quieren ser colegiados".

Vet aquí, la canalla no vol ser àrbitre de futbol. Vist el que passa als partits de futbol dels dissabtes entre equips de diferents escoles, on els pares es comporten com uns energúmens, costa poc imaginar quin seria el comportament del pare del vailet que vol ser àrbitre. Tot interpretant la cançó "papa, jo vull ser torero", d'Albert Pla, "el pare des de la grada com patia i com plorava!"

La fi del mite de la "Catalunya real"

Els que confronten la "Catalunya nacionalista amb la real" presentaran tres candidats (Montilla, Piqué i Rivera) a les properes eleccions. Aquest mite deia que hi havia molta gent que no votava perque no tenien candidat.

Be, ara en tindran tres i els índex de participació, segons les enquestes, seran els mateixos. Així, doncs, definitivament es demuntarà la falàcia i relluirà la situació que hi ha a tot arreu: cada societat té una part idiota. Una bona part de la gent s'interesa pel pais, la llengua, el futur; una altra, seguint l'origen grec del mot, se'ls fot el pais i els la bufa, amb perdó pels i les bufaires.

Aquesta carnassa i greix, aquesta anòmia, zombies que mai diran que pensen perque no ho saben, no aniran a votar l'1-N. Els va importar tres raves l'Estatut, el referèndum i ara les eleccions al Parlament. No són catalans o espanyols, són idiotes, com a tot arreu. El problema és que aquí de la idiotesa se n'ha volgut dir realitat. I com explicaran l'abstenció?

Mistery shopping

L'Andy es qui va explicar l'acudit del post anterior i vam acabar-lo d'amanir. Fou divertit perque ell no havia sentit mai la veu de Franco. Ell la feia ronca i bronquitica. Quan vaig dir-li que la veu franquista era semblant als xiulets proferits pel vailet que esta aprenent a tocar la flauta, vam fer-nos un fart de riure.

L'Andy va viure dos anys a Andalusia i servia a un bar. Un dia va entrar un guardia civil uniformat i va demanar una cervesa. L'angles va pensar que podia ser una trampa per si servien alcohol als policies de servei. D'altra banda, estava avisat de que era la benemerita i, en veure el posat inquisitiu del guardia, va temer represalies si no el servia.

Finalment va servir-lo. El client va veure la cervesa en tres o quatre glops i, un cop va acabar, gira cua i marxa sense pagar. Era l'unica reaccio que l'Andy no esperava!

Mètode Franco per aprendre anglès

1939. Churchill truca Franco.

Franco: ¿Digameeé?
Churchill: Generalisimo?
Franco: Para servirle, ¿Quién llama?
Churchill: This is Mr. Winston Churchill
Franco: Perdón?
Churchill: Churchill, it's Churchill.
Franco: Disculpe, se oye muy mal.
Churchill: Churchill! from Downing Street, big cigar, the british prime minister!
Franco: Ah, yes! Churchill, yes, yes, el inglés gordinflón tan simpatico, jejeje!
Churchill: How is it going, sir?
Franco: Gang?? Se oye mal, eh? le oigo de lejos! No se entiende nada!
Churchill: ...Bloody stupid... Right, I call you because I´m afraid you might need some gold...
Franco: Gol? de quién?
Churchill: I think you need gold!
Franco: Claro, claro, goles, yes, para contentar la gente. Goles, Real Madrid, futbol, yes!
Churchill: Oh, godness! No football! Gold! Money! Cash!
Franco: Ah, money! of course, tambien, yes!
Churchill: 1 milion pounds to be neutral. Does it make sense?
Franco: ¿Cómo?
Churchill: A milion pounds for neu-tra-li-ty!
Franco: Ah, bueno, bueno! ya hablaremos, eh? No está nada mal. Y no olvide al Real Madrid tampoco, Adiós!


1945. Franco truca Churchill

Franco: Mr. Churchill?
Churchill: Oh, are you Franco? That´s lovely to get in touch again! How is your life, sir?
Franco: Fine, fine, thanks!
Churchill: Oh, your english is not too bad! I reckon you´ve been studying a lot! Congratulations!
Franco: uhmm, sí, claro, qué remedio...
Churchill: Oh, and thanks so much for the cuban cigars, they are amazing!
Franco: Mr. Churchill, my call is concerning about this milion pounds.
Churchill: Oh, my friend! Absolutely! I remember our deal very well. We are gonna do part of it. The circumstances are a bit different, you know what I mean.
Franco: Yes, but we have a deal, don´t forget it.
Churchill: That's right. We don´t. I'm pleased to tell you that the french people are going to create the European Cup. And Real Madrid will be very important. I've been speaking to them about it, no worries, sir.
Franco: Many thanks, that's lovely! And the cash?
Churchill: I'm gonna give you Mr. Marshall's number. Ask him, ok? He knows something about it and he will be pleased to meet you as well. he's really nice gentl. Bye!

Numero 39 de Paper de Vidre. La ciutat en trànsit

Aqui podeu clicar el numero 39 de la revista "paper de Vidre".

La il·lustració de portada és d'Oriol Malet, autor de la portada del darrer CD de Roger Mas i de la web de Pau Riba.

El pròleg es un escrit de l'antropòleg Manuel Delgado, traduït al català per Tina Vallès.

Inclou una ntrevista a l'escriptora Mercè Ibarz, per Guillem Miralles i Tina Vallès: "Com ha arribat aquesta persona a parlar així?"

Col.laboren: Ana Aguilar, Teresa Amat, Jesús Cardona, Ester Andorrà, Joan Badia, Albert Bardés, Joan Josep Camacho, Anna Costa, Albert Figueras, Sara i Txell Gironès, Carles Hac Mor, Ramon Lladó, Ignasi Pàmies, Eulàlia Petit, Sr. Polissó, Mon Pons, Subal Quinina, Joan Todó, Tina Vallès, Ester Xargay.

Si encara sóc jove!

Son pare era vell,
sa mare com ell,
quaranta anys tenia.
No temis ja pas,
pubilla seràs
d'aquesta masia.
"La pubilleta", Pitarra

Escric a R. per felicitar-la pel seu aniversari. Em contesta que encara se sent jove i que té molt de temps per a créixer i realitzar-se. Tothom vol arribar a vell, però ningú vol sentir-se'n en aquest parc temàtic del segle XXI.

Llegir Montaigne és molt divertit i saludable per salvar les tarmpes contemporànies.

Morir de vejez constituye muerte excepcional, singular y extraordinaria y mucho menos natural que las otras

I creu que cal acabar com més aviat millor l'adolescència i la joventut.

Estimo que a los veinte años nuestras almas se han desenvuelto ya en lo que deben ser y que ya entonces prometen cuanto serán. Alma que no haya dado en ese tiempo gajes de su capacidad, no los dará después. En tal término las virtudes naturales han producido, o no producirán nunca, lo que tienen de vigoroso y bello. En el Delfinado dicen: "Si la espina no pica cuando nace, es difícil que pique nunca.

El ataúd de tía Jimena

Llegeixo aquesta carta al blog d'Iñaki Anasagasti:

FIDEL CASTRO Y EL ATAUD DE TIA JIMENA

Estos días se reúneen La Habana la XIV Conferencia de Países No Alineados, con la enfermedad deFidel Castro de telón de fondo, siendo más importante si aparece o no el dictador en la Cumbre que lo que allí se vaya a discutir, que carece de la menor importancia. Cuba es un régimen de fuerza controlado férreamente por el ejército y que vive ahora del petróleo y las dádivas del populista Hugo Chávez.

Por eso no está mal una gota de humor ante lo que está ocurriendo en aquel país. Y nada mejor que esta carta desde Miami acompañando el ataúd de la tía Jimena, una tía muy querida. El cuerpo estaba fuertemente apretado en el cajón con la cara aplastada contra el cristal de la tapa. Al abrir el féretro, la familia encontró una carta prendida a la ropa con una aguja que decía:

"Queridos papá y mamá:

Estoy enviando el cuerpo de tía Jimena, para que hagan el entierro en Cuba, tal como ella quería; disculpen por no poder acompañarla, pero los gastos fueron muchos de todas las cosas que, aprovechando las circunstancias, les estoy enviando. Debajo de la tía, en el fondo del ataúd encontrarán, 12 latas de atún "Bumble Bee", 12 botellas de acondicionador y 12 de shampoo Pantene anticaspa, 12 frascos de Vaselina Intesive Care (muy bueno para la piel, no sirve para cocinar), 12 tubos de crema dental Colgate, 12 cepillos de dientes, 12 latas de frijoles Span, 4 latas de chorizo (de verdad).

Dividan con la familia, (sin peleas!!!). En los pies de tía Jimena están un par de zapatos de tenis Niké, nuevos, talla 9. Son para Juan (pues con el cadáver del tío Esteban no le mandamos nada y se molestó). En su cabeza hay 4 pares de calcetines nuevos para los hijos de Antonio, son de colores diferentes.

Repito, por favor, sin peleas!!!. Tía Jimena está vestida con 15 sudaderas Ralph. Papá: quédese con 3 y les regala los otros a mis hermanos. El reloj Longines que papá me pidió, lo lleva puesto en la muñeca izquierda. También usa los aretes, pulseras y anillos que mamá quería y me pidió. La cadena en el cuello es para mi prima Carlota; los 8 pares de medias Channel son para repartir con mis amigas las vecinas, o si quieren pueden venderlas (por favor no las ofrezcan baratas, que son de las caras). La dentadura que le pusimos son para la Abuela que hace años está sin dientes, no puede masticar (con estos dientes va a poder comer pan sin antes mojarlo en el café).

Los lentes bifocales son para Alfredito, pues son del mismo grado que él usa; también es de él la gorra de los Yankees de Nueva York que lleva puesta. Los aparatos para la sordera que usa tía, son para la tía Carola; no son exactamente lo que necesita, porque son de segunda mano. Los nuevos están carísimos. El color de ojos del cadáver de la tía no son de verdad, son lentes de contacto. Quítenselos que son de Marcela. Se los debía desde sus 15 años. En los dedos de los pies, van los anillos de oro para la boda de Josefina, para que esté super hermosa ese día. Espero que nadie se queje esta vez… No le cuenten a nadie todo esto y sáquenlo rápido, antes de comenzar a velar el cadáver.

Con mucho amor desde Miami,

María Dolores.

P.D.: Por favor consigan ropa vieja para vestir a tía Jimena para el entierro y manden decir una Misa para el descanso de su alma, pues ella les ayudó hasta después de muerta. Como verán el ataúd es de muy buena madera. No permite termitas, desháganlo y hagan las patas de la cama de Mamá y cómprenle un ataúd de los baratos, pues a ella le gustaban las cosas sencillas. Saquen el cristal de la tapa y arreglen el portarretratos de la abuela que está roto desde hace años; una bolsa plástica será suficiente para volverlo a arreglar. Con el forro del ataúd, que es de satén blanco de 20 dólares la yarda, Josefina se puede hacer su vestido de novia. No dejen que con toda esa alegría se les olvide vestir a la tía para el entierro. Con la muerte de tía Jimena, la tía Blanca se quedó muy triste y enferma; creo que pronto les estaré mandando más cositas…

SALUDOS."

Dan Brown i Folch i Torres

Codi da Vinci continua essent un dels llibres més venuts al Regne Unit. Fins i tot al mes de juny una parròquia d'Exeter organitzava xerrades -l'assistència costava 30 lliures- sobre aquests pastorets contemporanis.

Antoni Ibáñez, que coneix bé la manera com funciona l'Opus Dei, diu que el llibre és una una santificació de la prelatura escrivaniana per donar-se a conèixer.

Dan Brown és una gran continuador dels autors dels evangelis apòcrifs, de les llegendes i cançonetes del tipus "La mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura i a aprendre de lletra". I d'allò que sol dir la meva àvia quan espantes algú expressament: quan nostrosenyor va venir al món, un dia anava un pel bosc i un ós el va espantar. I va dir-li: "ós ets i ós seràs,i no pujaràs mai a l'avet ni a l'as".

No he trobat el nom d'aquest arbre al diccionari. Sóc molt dolent en botànica. Només sé com sona la paraula i que, juntament amb l'avet, és l'ùnic arbre on un ós no pot pujar-hi a causa del càstig diví rebut per haver espantat nostrosenyor.

Occitània al "The Times"

The Times publica una notícia sobre la llengua occitana. Aquesta setmana es celebra a Sancto Lucio di Coumboscuro una trobada d'estudiosos de la llengua.

Tanmateix els organitzadors han dit que no és un acte de reivindicació nacional.

La notícia és signada per Richard Owen, corresponsal a Roma. Com és habitual, les notícies europees són incloses a l'apartat "World". Inclou una sèrie de dades que no he pogut contrastar si són correctes.

Sobirania moral

En el discurs d'investidura, el nou primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski, del partit Llei i Justícia, va demanar a les institucions europees que respectin la "sobirania moral del país". Aquesta es basa, digué, en els valors del credo catòlic, amb una atenció especial a la regulació del matrimoni format per un home i una dona.

Una setmana abans de la sessió d'investidura, el cap d'estat Lech Kaczynski, germà bessó del nou primer ministre -no és una metàfora, és un fet biològic-, va reclamar més presència dels representants polonesos en els complexos processos de la Unió per a garantir una completa sobirania en aquestes matèries.

La Nina i en Matteus, de Cracòvia, em demanen que els digui quin és per a mi el polonès més famós de la història. El primer nom que em vé al cap és Joan Pau II i després Walesa. Posen una cara de decepció: per què no Copèrnic, Chopin o Milosz? I després reblen el clau: quina manera de desaprofitar el cabal moral del país!

Blasfèmies laiques

La setmana passada, The Independent informava que l'ajuntament de Newcastle ha organitzat uns cursets interns sobre usos lingüístics. Tenia la notícia en format de paper i avui, quan he anat a buscar-la a la web, he vist que l'hemeroteca digital és de pagament. Vaig trobant, doncs, més elements comuns entre els independents progressistes britànics i els espanyols.

La notícia tracta que els polítics municipals volen evitar, per una banda, les paraulotes i l'slang i, de l'altra, el llenguatge sexista i la mala educació pública contemporània. És curiosa, doncs, aquesta equiparació: usar el fucking està tan penalitzat com no respectar la correcció política, quan per a mi una cosa no té res a veure amb l'altra. No és el mateix dir que un funcionari digui "collons" quan està atenint a algú que obviï el "els i les etcètera".

Pel que fa al llenguatge sexista, en anglès la senyora Imma Mayol no podria diferenciar els treballadors i les treballadores, tot i que la veig amb entusiasme suficient per dir the worker men and the worker women.

Antisemitisme a la civilitzada Europa

1. Johann Hari, periodista del The Independent està seguint el festival internacional d'Edimburg. La setmana passada escriví un article sobre l'antisemitisme i, en concret, sobre els acudits, celebrats pels assistents, de l'australià Steve Hugues.

2. The Guardian va publicar un article sobre els jueus que viuen a Anglaterra i que decideixen a anar a viure a Israel. Diu que és l'èxode més gran des del 1948. Els motius per a marxar-ne són que ara més que mai el seu país els necessita, prefereixen viure a un país amb clima mediterrani, el sentiment antisemític està creixenta Anglaterra, les comunitats jueves s'estan disssolent, i l'hostilitat dels mitjans de comunicació és manifesta.

3. Joan B. Culla ha escrit un gran article a "El País", "ya no hay guerras de seis días"

Busot: TV3 i Israel

Humphrey, l'alt funcionari de la sèrie "Sí, ministre", va respondre al polític quan aquest va queixar-se que el Foreign Office estava ple de comunistes: i a on vol que estiguin, al ministeri d'economia?

La tendenciositat de TV3 amb les notícies procedents de l'orient mitjà és una marca de la casa. Busot, un blog de notícies confidencials, el dia 16 va penjar un post, " Malestar a la redacció de TV3 per les informacions tendencioses del conflicte libanès", que ha estat comentat copiosament. Avui han penjat una altra nota informativa.

El problema de TV3 és que estan a tot arreu.

Els pírcings

En Ralf és polonès i mig anglès, 32 anys, està separat i té un fill, en Dave, que n´ha complert 13. En fa tres en Ralf va entrar a un convent benedictí de Gal·les i va tornar els hàbits amb poques arrugues uns mesos més tard. Tot i que fuma bastant, diu que pateix una malaltia coronària que l’impedeix treballar i rep un subsidi del govern.

La setmana passada va oferir la furgoneta per a acompanyar-me a buscar uns mobles. Era dissabte. En primer lloc, vam parar a casa del fill, que viu amb la mare. En Dave va obrir la porta, saludà amb desgana i, amb un somriure carregat de mala bava, aixecà la samarreta per a ensenyar el pírcing que s'havia fet posar al mugró esquerre. Era una mena d’imperdible que, segons la meva impressió, havia de ser dolorós de posar, de dur i, segons el cas, de treure. Al pare no li va fer gràcia, començaren a discutir i el nano va voler tancar la porta als morros tot dient “fuck off, dad”. El pare la va aguantar, però, i entrà. La mare s’uní als crits tot just veure’l a dins.

Passats uns minuts, en Ralf sortí amb una cara que em resultava, perdó per l’stríptis, familiar. Va doldre’m allò que per a mi un dia també varen ser uns imperdibles. Pujàrem a la furgoneta tots dos avergonyits i ben callats per anar a buscar els mobles que necessito.

Sensibilitat cultural

Paraules cita un article d’Hèctor Bofill. Diu l’imparable: “...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural“. No parlaré, però, d’en Pujol ni dels marxistes, sino de la sensibilitat, una virtud que ha de tenir el polític contemporani que vulgui fer carrera.

Des de fa uns temps, cada vegada se sent més l’expressió “aquest és un govern sensible als animals, als arbres“, etc; o “governarem amb sensibilitat a les noves energies, les dones” -l‘energia de sempre- etc. O a l’inrevés, l’oposició sol dir que el govern és insensible al que sigui. No em consta que a Galicia l’oposició hagi dit que el govern és insensible als focs: hauríem entès que en Touriño és ignífug o que durarà encara més anys que en Fraga. Equivaldria a dir que governar no crema tant si ets sensible com si no ho ets, tot reduint a a cendres, és el cas, al senyor Andreotti, més torrat que sant Llorenç. Com veieu, no parlava d’en Pujol ni dels marxi(s)tes.

En Bofill estava amoïnat, pero, per la sensibilitat cultural. És indubtable que és un home sensible. Aquesta dèria poètica li ve de lluny. M’explicaren que, quan ell estudiava la carrera de dret a la Pompeu Fabra, estava enamorat i recitava poemes a la seva aimada al bell mig de l’aula, a sobre d’una cadira o d’una taula. Entendridor, oi? M’estimo més que escrigui poemes que no pas aquell llibrot amb el que guanyar el premi Pla. No vaig aguantar més de vint pàgines. Per sort, un amic me’l demanà i no me l’ha tornat.

A la primera època de l’equidistància, Gaspar Hernández entrevistava Joan Puigcercós al “Catalunya nit“. El secretari general de l’ERC va lamentar que quan el PSC i la CiU volien pactar, sempre els proposaven el department de cultura. Fou molt divertit perquè en Puigercós va dir “és el mateix que als ajuntaments, només ofereixen cultura, joventut i la festa major i nosaltres també volem, per exemple, urbanisme o hisenda“. Al cap d’un minut, uns regidors de festes estaven trucant a la ràdio, ferits, suposo, en la seva sensibilitat.

Doncs bé, per a acabar, en Carod ja va fer saber que l’Esquerra ara demanarà cultura i la festa major. Qui sap si a en Bofill li faria gràcia ser conseller i recitar poemes al parc dels tarongers, als jardins del parlament o a la mateixa sala de plens. O potser a aquell lavabo que un dia en Ramon Barnils va descriure.

El blog del senyor Ahmadinejad segons “The Independent”.

El president iranià acaba d’obrir un blog. Justament ara. Deixant de costat, si és possible, que l’accés a la xarxa està censurat a l‘Iran, Ahmadinejad -al final aprendré a escriure el nom sense mirar- no parla per als seus súbdits. Els continguts estan disponibles, doncs, en anglès i francès, a més del persa i l’àrab.

En francès, per què? Un moment nostàlgic per a l’antic idioma de la diplomàcia o una clucada d’ull als antiamericans europeus? No descartaria que ben aviat fós disponible en espanyol i català.

El diari anglès diu que hi explica tota la seva retòrica antioccidental. Sí, retòrica. I fets, amics meus. Això d’independent ho comparteixen amb els del “grupo risa”. I la versió globalitzadora made by Robert Fisk*. amb La Vanguardia..


*Apunt: Les tres setmanes passades The Independent ha quedat ben lluït per la manera com han tractat el conflicte entre Hezbollah i Israel.

Actualització: A través de Barcepundit, enllaço aquesta notícia sobre la censura als bloggers a l`Iran

Günter Grass, "Pelant cebes"

Ahir a Alemanya van dir-li de tot. Uns demanen que torni el Nobel de literatura que rebé el 2000. La cancillera i l’oposició també hi han posat cullerada. Lech Walesa, des de Polònia, diu que se li ha de retirar el títol de ciutadà honorific de Gdansk, on hi va créixer. Etcètera. Ara tothom té pressa per a enderrocar estàtues i estripar llibres.

No he llegit res d’ell. Pel que m’he assabentat, el problema rau en què durant molts anys s’havia atorgat una posició de consciència moral en front el nazisme i li agradava molt parlar d’ètica política.

“Havia de saber-se, finalment”, ha dit Grass. D’aquí un mes surt a la venda l’autobiografia, “Pelant cebes“. L’editor I el director de l’oficina on hi té el compte corrent hauran estat dels pocs que el trucaren per felicitar-lo.

No te vayas, rianxeira, que te vas a marear

Aquesta setmana hi ha hagut mes de trenta incendis als boscos gallecs. Un lector del blog de l'Arcadi Espada comenta : "Voy a llamar a la Plataforma "Nunca mais" para inscribirme como voluntario en la extinción de incendios".

O no n'hi ha ara, de negligencies, mala fe, voluntaris, pancartes i mentides?

"Confesiones de un burgués"

En la vida no suelen ocurrir "cosas importantes". Al volver la vista atrás, al buscar el instante en que ocurrió algo decisivo, algo definitivo e irremediable -la "experiencia" o el "accidente" que decidió nuestra vida posterior-, tal sólo encontramos algunas huellas sin importancia, a veces ni siquiera eso. En realidad no existe más "experiencia" que la familia, como tampoco existe más "tragedia" que el momento en que te ves obligado a decidir si permaneces en el seno de la familia y en sus variantes a escala más amplia, como la "clase social", la ideología, la raza, o bien te marchas por tu propio camino, a sabiendas de que te quedas solo para siempre, de que eres libre, estás a merced de todo el mundo y sólo puedes contar contigo mismo... Yo tenía catorce años cuando me escapé de casa, y después ya sólo regresé de visita, en los días de fiesta, durante breves temporadas; como el tiempo es un analgésico muy fuerte, a veces parecía que la herida había cicatrizado. Sin embargo, volvió a abrirse mucho después, quince, veinte años después, por sorpresa y "sin razón alguna", causando un dolor casi insoportable que se apaciguó poco a poco sin llegar a ser mencionado. Me gustaría decir la verdad. Estoy intentando a acostumbrarme a la verdad como un enfermo muy grave se acostumbra a la peligrosa y amarga medicina que puede matarlo o curarlo; al fin y al cabo, no tengo nada que perder. La verdad es que no puedo culpar a nadie ni por mi carácter ni por el curos de mi destino.

Sándor Márai
Confesiones de un burgués
Ed. Salamandra

25 anys de l'ordinador personal

L'efemèride serà el proper 25 d'agost.

El PC és la sinècdoque dels nostres temps: àgils i ràpids, són la millor eina de comunicació. Alhora són dèbils i insegurs.

L'èxit de la IBM fou tan gran que el creador ben aviat en va perdre le control. Abans de 1981, ja n'existien, de PC, però la transmissió de dades no era possible. Aquest fet ha provocat la gran democratització de la informàtica.

El preu barat de l'invent ha estat possible gràcies a l'estandarització, tot seguint l'exemple d'altres artificis, tal com explica Paul Johnson a "Tiempos modernos". L'estandarització no és res més que trobar la millor tècnica industrial i comercial a un producte per a posar-lo a l'abast de tothom.