Carla Bruni a Londres

Ahir a la tarda, al High Street d'Exeter van penjar una pancarta que diu "French market. Try the true taste of Europe". Quina llàstima, no és una benvinguda a la senyora Sarkozy, que aquests dies ha impactat a Londres; només anuncia un mercat de productes francesos des d'avui fins diumenge.

Diuen que els homes, per fer goig, s'han de posar moltes peces de roba. En canvi, les dones, com menys en portin, millor. El vestit d'etiqueta i el llaç no li quedaven bé a Sarkozy. Hauria de saber que les cases reials són partidaries de la lentitud i del "poc soroll i que duri" i per tant, fas el ridícul si gesticules massa. Carla, però, està tan maca vestida com despullada. El príncep Carles va besar-li la mà molt elegantment, Gordon Brown va fer-li dos petons amb una timidesa excessiva. Bruni ha causat sensació, els diaris no s'ho saben acabar, l'han comparada amb Grace Kelly, Jacquie Kenedy i Diana de Gales.

Aquí França és admirada i ridiculitzada, són els tios amb menys sentit de l'humor que hi ha al món, em van dir. Se'ls estimen, però. Els de la casa reial van treure els carruatges, Sarkozy va ser convidat a la Casa dels Comuns on va parlar d'Europa i va agrair els esforços britànics durant la guerra mundial. Van tractar també, en privat naturalment, sobre energia nuclear a ambdós cantons del canal. Ves per on, tot i que Sarkozy dóna suport a una mena de boicot a les olimpíades de Pekín, no van dir-ne res. Es clar que els propers jocs olímpics seran a Londres.

Fer el bus

Deu fer tres dissabtes estava veient el partit del Barça contra l'Atlètic de Madrid amb el professor de català de la universitat d'aquí. Com que el Barça perdia 4 a 1, la nostra conversa va anar cap a altres coses. En aquestes em va preguntar si sabia què vol dir fer el bus. No em va donar el significat i després vaig oblidar buscar-lo. Fer el bus no té res a veure amb alguna de les vagues que hi ha aquests dies a Barcelona ni tampoc amb les tàctiques futbolístiques ultradefensives, posar l'autobús davant la porteria. Sí que està relacionat, però, amb els transports públics i amb unes maneres catalanes més o menys vergonyants. I també amb el Barça.

Ahir tot plegat va tornar-me al cap en llegir l'article de Màrius Serra a La Vanguardia, "Seguro que tumba, tumba", sobre la finalització del servei del TomBus. Aquest transport públic està dirigit principalment als turistes, els reclams publicitaris estan escrits en anglès. Però, és clar, com diu en Màrius, això no lliga massa amb el nom que van donar al servei perquè tomb vol dir tomba en anglès. La cara de sorpresa o de pànic haurà dissuadit uns quants visitants del seu ús o els haurà confós, ja que el nom indicaria una mena de tren de la bruixa urbà.

Fer el bus significa adular algú aparentant humilitat. Mai se m'hauria acudit un millor exemple per explicar què vol dir. La historieta del TomBus és exactament el que els catalans fem amb els turistes: vendre la ciutat als visitants, fer-los veure que ells són més importants que els nadius amb la idea de fer quatre duros i ai, las, potser, al mateix temps cavant la pròpia fosa. Per embolicar una mica més la troca, les males llengües diuen que Joan Gaspart, que viu del turisme i del Barça, va idear aquest servei urbà . No cal ser tan mal pensats: ara que som a la temporada de les ressurrecions i no pas de les morts i les tombes, potser només vol dir que és l'autobús d'en Tom i el seu creador va posar-li el nom del seu patró. Si no ho veiem, no ho creiem.

Un anglès a Napols durant la Setmana Santa

Malgrat que el calendari encara no hagi fet apostasia ni els apòstates hagin renunciat a fer festa i a les pagues, som a la setmana santa, època de processons en alguns llocs. No és el cas d'Anglaterra, aquí la processó va per dins. Això sí, els anglesos que han estat a Andalusia les han gaudit com un espectacle, com un fet curiós i excessiu.

Des de mitjans del segle setze, els joves aristòcrates d'aquest país continuaven els estudis al continent, pricipalment a França, Itàlia i Grècia. Li'n deien el Grand Tour. Molts d'aquests estudiantss publicaven les seves experiències al The Spectator o al The Gentleman's Magazine. Un d'ells, Joseph Addison. De viatge de Roma a Nàpols, deixa constància de la bellesa del país, la pobresa de la poblacio local, la forma de govern dels prínceps. Addison era a Nàpols el divendres sant, hi trobà Felip d'Anjou i anotà la perplexitat que li causaren les institucions i cerimonies catòliques.

"Naples. My first days at Naples were taken up with the sights of processions, which are always very magnifient in the Holly Week. It would be tedious to give an account of the several representations of our Saviour's death and resurrections, of the figures of himself, the Blessed Virgin, and the Apostles, which are carried up and down on this occassion, with the cruel penances that several inflict on themselves, and the multitude of cerimonies that attend these solemnities. I saw, at he same time, a very splendid procession for the accession of the Duke of Anjou to the Crown of Spain, in which the Vice-Roy bore his part at the left hand of Cardinal Cantelmi. To grace the parade, the exposed, at the same time, the blood of Saint Januarius, which liquefied at the approach of the Saint 's head, though, as they say, it was hard congealed before
(...).
Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the years 1701, 1702, 1703". Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press)

El forat del bunyol de quaresma

Els amics em pregunten si trobo a faltar alguna cosa, si ja menjo bé, si em queixo del clima, si rebo atencions. En general m'hi he adaptat i no enyoro res en concret. Ves per on, aquesta nit passada he somniat que menjava una paperina de bunyols. Aquest matí a l'autobús, donava voltes a quan va ser l'última vegada i si en tornaré a menjar. Anit només n'estava a una agulla de distància. Somnis sucedanis i tafurs, punxadetes inesperades del meu altre cartutx nocturn, un boig encara poc conegut que s'esmuny dels savis.

Els jueus i els polonesos. Memòria històrica

Ahir els diaris parlaven de la trobada dels supervivents de Schindler a Cracòvia i els 65 anys de la liquidació del gueto jueu. Quan vaig anar-hi, el novembre passat, hi havia una exposició sobre la vida al call jueu, Kazimierz, durant el periode entre les dues guerres i abans de l'holocaust. Un món que va deixar d'existir.

Avui 10.000 jueus viuen a Polònia. Abans de la guerra, 3.500.000. Entre els polonesos que he conegut a Anglaterra he trobat partidaris i detractors del comunisme: tots ells s'expressen sense embuts sobre la qüestió. Les posicions en contra dels nazis són unànimes. Ara bé, una cosa és preguntar per Hitler i una altra pels jueus. En aquest cas, s'arronsen una mica i no s'expressen amb tanta decisió i si ho fan és per malparlar dels jueus. Molts comenten les males històries explicades pels seus avis.

El llibre de l'exposició "A world before a catastrophe" no amaga res i publica també, per exemple, alguns dels acudits i burles dels diaris de l'epoca que devien ser tan celebrats. L'exposició tenia una flaire de confessió. A Polònia, l'ahinilització nazi va ser seguida per l'intent comunista de suprimir tota mena de rastre cultural semita, amb el suport d'una gran part de la població local en ambdós casos.

Manuel Rympel, un dels cronistes de l'època entre les dues guerres va escriure: "Un centenar de campanars s'aixequen entre els terrats, i no menys de vuitanta sinagogues, cases d'oració i llocs de pregària minúsculs estan acomodats per tot Cracòvia i als carrerons de Kazimierz". Avui el call jueu està considerat un tresor de la Unesco. Allí Spielberg rodà la pel.lícula sobre Oskar Schlinder i això atrau els turistes,. Amb tot, només hi viuen 17.000 persones i molt poc d'elles són jueves. No està clara la propietat de les cases. Els supervivents marxaren als Estats Units o Israel. Els arxius van ser cremats. Ara l'ajuntament vol donar-li vida i preservar l'estructura. Tot i que les reparacions són cares, hi ha inversors interessats.

Scaramuccia president

Divendres el professor de català de la universitat d'aquí m'envià un misstage dient-me que hi havia una festa d'aniversari d'una amiga i si em feia gràcia anar-hi. Hi havia un tal Paul que treballa a l'oficina del diputat del districte, laborista. Va fer una tesi sobre el tardofranquisme -n'hi ha més a fora que a dins. Coneix la traducció de "La Plaça del Diamant", "Nada", "Tiempo de silencio", el llibre sobre Oxford de Javier Marías i el de Guillermo Martínez "Los crímenes de Oxford" que ja ha estat traduït a l'anglès i ara Alex de la Iglesia n'ha fet una pel·lícula

En Paul acaba d'arribar precisament de la ciutat universitària i explica tafaneries de les high tables dels colleges: un lingüista i un professor de filosofia van passar-se 7 hores discutint el cas d'un alumne que està begut, llença les togues al terra i quines probabilitats tindria de tornar-les a penjar al lloc d'abans; un antic assessor financer de Tony Blair que es dedica a empaitar noiets; una hispanista que posa traves als lecturers de català; què hi ha darrera de la conversió al catolicisme de Blair.

Li pregunto per Gordon Brown. Em diu que és un bon gestor però que és d'Edimburg. M'explica que la gent d'allà són molt seriosos, tenen les parpelles caigudes, somriuen poc, la capital escocesa està a l'alçada de Moscou. El primer ministre necessita algú que li ensenyi a riure. Potser ja té aquesta persona però és impossible, la gent d'Edimburg són així.

Li pregunto per David Cameron. -Ara m'entendràs de seguida- em diu. -És el Zapatero britànic, a show-off, un fanfarró. Parla de medi ambient com un aristòcrata. Thatcher era filla de botiguers, era molt més prosaica. Potser notes les diferents maneres de parlar. Cameron concreta molt poc. És greu que ningú sàpiga què pensa, però ho és més que no ho sàpiga ell.

Avui el Times publica una enquesta. No és la època més bona per a Brown. Els laboristes estan 16 punts per sota dels conservadors, els nivells més baixos des de 1983, i només a 10 dels liberals demòcrates, els grans friquis de la illa. Sense fer res ni patir cap atac de talent, Cameron te més probabilitats d'arribar a primer ministre que l'alumne que tombà les togues. Scaramouche, Scaramouche, you will do the fandango!

El mariner estava borratxo

Un capità i un mariner naveguen durant un parell de setmanes. Dos dies abans de tornar a port, el capità anota al quadern de bitàcola: "Anit el mariner estava borratxo". La matinada abans d'atracar, el mariner es lleva primer, veu l'anotació i afegeix a sota "El capità no ho estava". Un cop a terra, el patró del vaixell llegeix el quadern i, naturalment, acomiada el capità. Va entendre que el capità bevia cada nit excepte la que va escriure sobre la borratxera del mariner.

Els pubs, supermercats i bancs d’aquí tenen tríptics i cartells molt visibles que comparen els preus i serveis propis amb els de la competència. Tot i no tractar-se d’una competència negativa, a Catalunya no és usual nomenar els competidors… del món comercial.

La competència negativa està prohibida per la llei general de publicitat d'Espanya tant com l'enganyosa. Tot i que no crec que la publicitat del PSOE hagi estat negativa -tinc més dubtes si és enganyosa- fa molta gràcia que uséssin aquestes pràctiques de comparació per a arribar al poder. Aquesta gent tant primmirada amb la publicitat extrapolítica ocuparà els organismes que fan les lleis i els múltiples consells reguladors.

Ara, el millor lema electoral que he vist mai va ser un de Mario Conde. després de tot el que li va passar a banesto, es va presentar a unes eleccions amb l'slogan "hace falta". Brutal!

En Denis

L'endemà de visitar en Denis vaig anar a la feina més content que un gínjol. Vaig explicar la jornada amb tots els detalls i lo bé que m'ho havia passat. Les noies de l'oficina l'odien. Diuen que és un pesat, a pain in the arse, a nightmare, que li agrada massa les dones, que no calla, que la seva no li fa cas, un fet del tot normal segons elles. Tant que em va agradar conèixe'l!

Avui cap a les 5 en Denis ha vingut al despatx. El meu taulell dóna quasi l'esquena al carrer i no veig qui entra. Els de les noies, en canvi, sí. Tant bon punt l'han vist arribar, han deixat anar "oh, no, Denis is coming up!", "Jesús, your client!", "I'll be back in a sec", etc. Entra en Denis tot somrient, amb aspecte de galant tronadet, trajo blau fosc de de ratlles blanques fines i mocador vermell de seda al coll. Besa la mà a les noies,"very good evening to you, ladies". Porta una caixa de bombons, només li falta un una flor a de la butxaca de dalt de l'americana i un barret dut una mica de costat. Quin espectacle! Ens saludem molt cordialment i em dóna uns copets a l'espatlla. Em pregunta si acabo a dos quarts de sis per anar a prendre alguna cosa. I tant que sí! Tot seguit entra al despatx del cap.

Tot anant cap al pub més proper en Denis posa un aspecte seriós i em diu que aquest matí ha acompanyat la dona al metge. M'explica tots els mals que ha tingut durant tota la seva vida, la migranya al viatge de noces a Itàlia, els peus inflats, el mal d'esquena, etc. "La meva dona ha patit de totes les maneres possibles menys una: en silenci!"

Elecció general?

Avui és dia d'eleccions generals a Espanya, un país que no li agrada la llibertat. Si obriu la pàgina 2 del vostre passaport hi trobareu aquesta presentació esgarrifosa que us farà saber què pensa l'estat de vosaltres:

"El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a este la máxima diligencia en su custodia y utilización y ruega a cualquier autoridad u otra persona su entrega a las autoridades españolas en caso de extravío o uso indebido".

Aquest redactat és impresentable sobretot cmparat amb el britànic, una oda que no fou escrita per un funcionari perdonavides i malhumorat:

"Her Britannic Majesty's Secretary of State Requests and requires in the Name of Her Majesty all those whom it may concern to allow the bearer to pass freely without let or hindrance, and to afford the bearer such assistance and protection as may be necessary".

El blog d'El Quadern gris

Per a saber les coses que van passar abans del 1981 em refio sobretot d'aquest senyor que porta posat el bowler. De les que han anat passat més tard i de les que han de venir, vaig fent el que puc.

Ahir va arrencar El Quadern gris a la xarxa. Moltes gràcies i felicitats als que ho han posat en marxa. Ha tingut un bona acollida als blogs i l'anotació d'ahir va rebre força comentaris dels lectors. Escombra nova sempre escombra bé. Que es mantinguin les xifres de lectors i tafaners. El casino ja hi és, que no es disolgui!

Tot i que aquestes coses no s'haurien de dir, no me'n puc estar, em fa ilusió que aquest blog estigui enllaçat en aquesta pàgina.

Poema de la dona forta

 Una dona forta, qui la trobarà? És més preciosa que les perles. El seu marit confia en ella: no enyorarà cap més tresor;

en rebrà benestar i no malestar tots els dies de la vida. Ella es procura llana i lli, i les seves mans treballen amb delit.

Com les naus d'un mercader, porta de lluny les provisions.

És de nit i ja es lleva; prepara el menjar per als de casa i la feina a les criades. Es mira un camp i el compra, amb el fruit del seu treball planta una vinya.

Es posa amb energia a la feina, fa anar els braços amb vigor. Comprova que els negocis marxen bé: en plena nit encara té encesa la llàntia.

Les seves mans agafen el fus, buida que buida la filosa. Obre la mà als pobres, l'allarga als necessitats.

Si neva no pateix pels de casa: doble abric porten tots ells. Ella mateixa es teixeix les flassades, es vesteix de porpra i de roba de fil.

El seu marit és respectat en l'assemblea, quan té sessió amb els notables del país. Teixeix teles per a vendre, proveeix de cenyidors els marxants.

Va vestida amb honor i dignitat, es riu del dia de demà. Parla amb sensatesa, els seus llavis instrueixen dolçament.

Vetlla per la marxa de la casa, no menja el pa sense guanyar-se'l.

Els fills van a felicitar-la, el marit en canta les lloances: «Hi ha moltes dones fortes, però tu les guanyes totes!»

L'encís és enganyós, la bellesa s'esvaeix; la dona que venera el Senyor mereix de ser lloada.

Reconeixeu-li el fruit del seu treball: per tot el que fa, rebrà pública lloança.

Proverbis 31,10-31

Mestres i pares acomplexats

Aquesta tarda una psicòloga explicava per la ràdio que els pares han de jugar amb els fills i proposava mil i una activitats planificades per a la canalla. Quin horror! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i mestres. Érem nosaltres.

Vaig tenir un mestre que s'apuntava al partidet de futbol per fer-se el simpàtic. Queia bé, però ara veig que era un frustrat, patia una ressaca de la infantesa. Tenia el complexe del que mai va ser el lider de la classe ni el delegat. Per això es devia fer mestre. Llavors ja es veia superior i podia excercir la seva influència.

En canvi, n'hi havia dos amb la fama de tenir mala llufa, però quan veien una baralla, mai es posaven pel mig, fent el pacificador. No era el seu problema perquè no estàvem dins de la classe. Devien pensar que, si no hi havia un incendi o un terratrèmol, allò era l'espai i el temps dels alumnes, no el seu.

Un cop em van fotre un cop de puny a la cara ben donat. Quan el meu pare em va veure no em va dir res, només va somriure. Si no has donat o rebut una hòstia física, el més normal és que, de més grandet, quan et deixa una nòvia, et posis a plorar. Aquell dia, però, ta mare no et podrà salvar i la psicòloga que sortia a la ràdio només et servirà per allò de que un clau només et pot treure amb un altre clau.

Tant karate de 5 a 7, anglès de 8 a 9 i piano de 9 a 10 ens estem carregant la canalla. Senyora, vol que el seu nen sigui feliç? Doncs deixi'l en pau i demani-li resultats al final de l'avaluació i no li ompli el cap amb les fustracions que porta de fa molts anys.

Rouco i Martí Luter

ROUCO. Una separació clara entre església i estat no convé als polítics. Amb tots els matisos possibles, ells, sempre tan llaminers, estan més interessats en controlar la religió que no pas els capellans la cosa pública. Si l'Església renunciés a la part dels presupostos públics que li assignen, els polítics no sabrien pas què dir. M'agradaria que els bisbes s'hi atrevissin, els deixarien en fora de joc. Llavors sortirien frases del tipus "tampoc es tracta d'això, no perdem l'oremus, etc". El governant és un home gelós, la solitud i decepció que sent quan no el necessiten són comprensibles.

MARTÍ LUTER. Aquest sí que els va tenir ben posats. El Times informa que el Vaticà està preparant una "rehabilitació" de Luter, excomunicat pel papa Lleó X. A l'inici del seu pontificat, el 1513, el Vaticà tenia un pressupost de 700.000 ducats. Una setena part fou gastada en la festa d'accés a la cadira de Pere. Amant dels banquets, carnavals, caceres i balls, Lleó X es dedicà també al mecenatge artístic i a fer regals ostentosos als seus amics. Quan ja s'havia polit els diners, va demanar préstecs als bancs de Florència i Roma, va repartir indulgències de "peca-paga-rep el perdó" i el 1517 va subhastar 31 escons del col.legi cardenalici. El mateix any Luter va clavar les 95 tesis a la porta de l'església de Wittenberg.

Llàstima, els catalans ens vam perdre la reforma protestant.

Els pubs anglesos

M'agradaria de tenir una ploma fina i un enteniment subtil i delicat per a escriure l'elogi de les tavernes, de les public houses d'Anglaterra. Aquests establiments són potser, de totes les coses del món, els que han sofert menys de la doctrina del progrés i dels coneixements científics. Dels antics, en queden molt pocs, però tots aspiren a un punt d'anacronisme i de dolçor, a tenir una gravetat digna (Josep Pla, El Nord).

L'1 de juliol de l'any passat va entrar en vigor la llei que prohibeix fumar als espais públics que tenen com a mínim dues parets (tavernes, punts de parada d'autobusos, etc.) Era diumenge, m'estava a un pub amb uns amics i va produir-se una situació molt divertida. Eren passades les 11 del vespre i un home bevia i fumava fora del local. A les ciutats amb catedral no es pot beure alcohol al carrer a partir de les 11 i els bars amb espai exterior necessiten una llicència. Quan un dels encarregats va avisar-lo que no podia continuar fent les dues coses al mateix temps, l'home va estar alguns segons mirant el vas i la cigarreta, frustrat, mirant de decidir què s'estimava més i dient que la situació era ridícula.

La llei s'ha acomplit, no he vist més ningú fumant en un lloc públic. Amb tot, el número d'aquesta setmana de la revista Private Eye explica el cas de la taverna The Dog Inn de Hereford. Es veu que el consell del comtat ha denunciat el propietari perquè hi havia gent fumant dins del local. L'amo no només nega els fets sino que a més ha provat que els dos inspectors encoberts del consell que van procedir la denúncia van beure cinc pintes de cervesa Stella Artoise per barba i després van agafar el cotxe.

El Daily Telegraph d'avui porta que les tavernes rurals corren el risc de desaparèixer. La British Beer and Pub Assotiation ha dit que l'any passat se'n van tancar 1409, set vegades més l'any previ. Es diu que l'augment del preu de la cervesa i de l'electricitat, el fet que siguin negocis familiars i la llei contra el tabac són els responsables. També hi fa els canvis d'hàbit i els nous locals que obren fins a altes hores de la nit.

Però, per favor, esperi un moment, senyora: esperi que s'implanti el socialisme i veurà en quin estat de baixesa infecta quedaran les llengües, la literatura, l'art, l'entregent. Tingui una mica de paciència! (Josep Pla, Notes del capvesprol).

Dir-se Jesús a Anglaterra

Dimarts passat explicava que el meu nom sobta als anglesos i que això dóna per a cançons i brometes. Aquestes són algunes de les que m'han cantat alguna vegada:

• "Cos Jesus he knows me and he knows I'm right, I've been talking to Jesus all my life...", del Phil Collins


• Hey Jude, dels Beatles, canviant el hey jude pel meu nom pronunciat en espanyol: "Jesús, dont make it bad. Take a sad song and make itbetter...."


• Personal Jesus de Depeche Mode, " Your own personal jesus, Someone to hear your prayers, Someone who cares..."


• L'òpera rock Jesus Christ Superstar és el top one: "Jesus Christ Superstar, do you think you're what they say you are?


• La cançó final de "La vida de Brian" de Monty Pynton, que vaig posar al títol del post, "Always look at the bright side of life"

Altres sortides de to que ara em venen al cap:

• Quan vaig dir-li a un que havia estudiat dret em va respondre: "doncs, tu ho saps millor que jo, hauries d'haver contractat Perry Mason al judici".


• Un dia que un amic i jo vam anar a fer una entrevista de feina. Van cridar-me primer . Abans d'entrar em va dir: "no cal que et digui que toquis fusta perquè sempre ho fas, and your fingers are always crossed as well". No van agafar ni a ell ni a mi.

Finalment, enllaço la que em canto: Mr Brightside, dels Killers. "But it's just the price I pay, destiny is calling me, open up my eager eyes cause I'm Mr. Brightside". Com que he de demanar permís per posar el vídeo al blog, us deixo l'enllaç a Youtube.

Els saltimbanquis nostrats

Cada vegada que sento l'expressió "noves formes de fer política", "repensar la política" i altres de semblants em passa com al bomber que està de guàrdia de nit i rep una trucada que anuncia una emergència: pot ser que es tracti d'una broma d'algun sonat, d'una falsa alarma o, fatalment, d'una desgràcia.

Aquestes vel·leïtats tenen un gran èxit a Catalunya, però no tant a Anglaterra. És un problema de mandra: és més fàcil imaginar condicionals imperfectes que no pas mirar de conèixer les mil situacions que ja han passat anteriorment. O també pot ser que aquestes persones excedeixen el límit raonable de la vanitat i es pensen que la gent del segle XXI és més intel·ligent que la de mil anys enrera, per exemple. En qualsevol cas, el bomber farà bé d'engegar les sirenes quan aquests intents quimèrics d'excel·lir es presentin.

Als nostres dies hom demana originalitat. Jo hi estic d'acord, paga la pena fixar-se en els orígens i com han anat les coses abans que els inventors de la sopa d'all tinguessin ús de raó i abús d'imaginació. Si la facècia es manté a la moda, al disseny o a la tecnologia, ja està bé. Ara, a la política? Encara queda gent que li vé de gust fer el saltimbanqui?

Les paraulotes (i 2)

Transcric la continuació de la reflexió de Kundera sobre la divinitat, la merda, l'excitació i el fàstic.

En el siglo cuarto San Jerónimo rechazaba por completo la idea de que Adán y Eva fornicaran en el paraíso. Por el contrario, Juan Escoto Erígena, gran teólogo del siglo noveno, admitía semejante idea. Pero imaginaba que a Adán se le elevaba el miembro tal como se eleva el brazo o el pie, cuando quería y como quería. No busquemos en esta imagen el eterno sueño del hombre obsesionado por la amenaza de la impotencia. La idea de Escoto Erígena tiene otro sentido. Si el miembro puede elevarse por una simple orden del cerebro, la excitación carece de utilidad. El miembro no se yergue porque estemos excitados, sino porque se lo ordenamos. Lo que al gran teólogo le parecía incompatible con el paraíso no era la fornicación y el placer ligado a ella. Lo incompatible con el paraíso era la excitación. Recordémoslo bien: en el paraíso existía placer, no excitación.

En esta meditación de Escoto Erígena podemos encontrar la clave de una especie de justificación teológica (dicho de otro modo, de una teodicea) de la mierda. Mientras se le permitió al hombre permanecer en el paraíso, o bien (al modo de Jesús, según afirmaba Valentín) no defecaba o, lo cual parece más probable, la mierda no se entendía como algo asqueroso. Cuando Dios expulsó al hombre del paraíso, hizo que conociera el asco. El hombre empezó a ocultar aquello de lo que se avergonzaba y, cuando levantó el velo, le cegó un resplandor. De ese modo conoció inmediatamente después del asco, la excitación. Sin mierda (en sentido literal y figurado) no existiría el amor sexual tal como lo conocemos: acompañado de palpitaciones del corazón y ceguera de los sentidos.

La síndrome Phil Collins, Duran Lleida i el misteri de la santíssima dualitat

Tinc un amic a Catalunya que és més aviat maco que lleig, té un aspecte saludable i una bona planta i és educat. Té les condicions per a lèxit femení, però les noies es pensen que ja està aparellat i lliga poc. Definitivament, pateix la síndrome de Phil Collins. Aquest músic és reconegut, ven, ha guanyat premis i li han encarregat la composició de bandes sonores. Però no posen la seva música a les ràdios perquè es diu que està demostrat que els oients canvien de cadena quan sona una de les seves cançons.

Duran Lleida també pateix aquesta síndrome. És el polític català més ben valorat pels votants -crec que també a Espanya-, és un bon orador, un dels polítics més elegants -a l'hora de vestir-, té contactes internacionals -ara ja una mica desfassats-, els rivals el respecten i fins i tot no veuen malament pactar amb ell. Es diu que ha tingut tota mena d'ofertes governamentals i d'empreses. Així doncs, aparentment és el candidat ideal. Amb tot, però, fa quatre anys va perdre 5 diputats i les expectatives actuals no són massa bones malgrat tot el que ha passat aquesta legislatura, els incompliments del PSOE, ERC que va baixant i el PP que té un electorat fidel però estancat. Una cançó dels Sau deia que "tot és qüestió de knack".

P.D.1: Antoni Aira parla a l'Avui de la campanya de CiU, una campanya en estèreo i prova d'exlicar el misteri de la santíssima dualitat de la federació. Per cert, sense ànim fiscalitzador, Aira parla d'Espadaler, l'exconseller de medi ambient. Però de nom no es diu Anton Maria, sino Ramon. Seria socialment insostenible que l'Anton Maria fos conseller de la nova religió que no admet gaire broma ni escepticismes. Però jo m'ho passaria molt bé.

P.D.2: Demà penjaré la segona part de Milan Kundera.

Les paraulotes (1)

Cada vegada que un anglès em demana que li digui algunes paraulotes en espanyol, quan les sent, no s'ho pot creure. Em penso que en cap altre lloc es renega tan violentament contra la divinitat, tot i que els italians que he anat trobant per aquí n'han deixat anar algunes de ben sonores. Suposo que tants anys de dir que les coses passen perquè Déu vol o no vol hauran portat a que, quan aquestes es torcen, es miri cap amunt. En canvi, els renecs anglesos tenen orígens sexuals. Sense fer-ne un gra massa potser serà cert allò que hom blasfema sobre el que no coneix.

En aquest sentit, Milan Kundera, a La insoportable levedad del ser, té una reflexió simplista però molt divertida sobre la llibertat, la merda i Déu.

Cuando yo era pequeño y hojeaba el Antiguo Testamento adaptado para niños y adornado con gravados de Gustav Doré, veía ahí a Dios sobre una nube. Era un anciano, tenía ojos, nariz, una larga barba y yo me decía que, si tenía boca, debía comer. Y si come, también tenía que tener tripas. pero aquella idea me asustaba porque, aunque era hijo de una familia más bien no creyente, sentía que la idea de las tripas de Dios, era una blasfemia.

Sin ningún tipo de preparación teológica, espontáneamente, comprendí desde niño la incompatibilidad entre la mierda y Dios y, de ahí, cuán dudosa resulta la tesis básica de la antropología cristiana según la cual el hombre fue creado a imagen y semejanza de Dios. Una de dos: o el hombre fue creado a semejanza de Dios y entonces Dios tiene tripas, o Dios no tiene tripas y entonces el hombre no se le parece.

Los antiguos gnósticos lo sentían igual que yo cuando tenía cinco años. Valentín, gran maestro de la Gnosis en el siglo segundo, decía para resolver este enrevesado problema que Jesús "comía, bebía, pero no defecaba".

la mierda es un problema más complejo que el mal. Dios les dio a los hombres la libertad y por eso podemos suponer que al fin y al cabo no es responsable de los crímenes humanos. Pero el único responsable de la mierda es aquel que creó al hombre.

Per no fer el post massa llarg demà transcriuré el tros següent de Kundera en relació a l'excitació sexual i el fàstic.

El misteri de la torre de Cambridge

La llegenda diu que la torre de la biblioteca de la universitat de Cambridge és plena de material pornogràfic de tota mena. Durant anys i panys el lloc ha estat inaccessible per als professors, científics, estudiants i futurs polítics. La torre fou construïda el 1934. Té 17 pisos i quasi 50 metres d'alçada. El primer ministre Chamberlain la va definir com "una magnífica erecció".

La Fundació americana Andrew W. Mellon ha donat 536.000 lliures per a la seva digitalització en línia. Finalment, doncs, s'han esvaït els rumors. Es diu que conté 170.000 llibres, mapes, pamflets, calendaris, jocs, àlbums de fotos, receptes de cuina, sermons i tríptics comercials de l'època de la reina Victòria. Pel que fa a la fantasia estudiantil hi ha novel.les amoroses, guies de com tractar una dona, consells als pares per convenir un matrimoni frondós o suggeriments per als amants primerencs. Fins ara aquesta paperassa no havia estat accessible perquè hom creia que no tenia una importància intel.lectual, simplement era un magatzem. Ara, però, tot plegat és un gran tresor intrahistòric molt important per a la recerca del periode victorià. el material és, doncs, tan suculent com el misteri de tots aquests anys.

Saludo a los emigrantes que nos están viendo

El mes passat vaig anar a veure un amic a Newbury, al sud d'Anglaterra. A prop de l'estació de trens, hi havia una església i cementiri. Com que trigava a arribar, hi vaig fer un passeig i, guaita, vaig veure aquest epitafi del 1742 tant divertit:

Tom Smith is dead, and here he lies,
Nobody laughs and nobody cries;
Where his soul's gone, or how it fares,
Nobody knows and nobody cares.

Això mateix vaig pensar pensar ahir quan llegia uns articulots inlinkables que elogiaven el gran nivell del debat de dilluns al vespre. Rajoy, amb aquella cara de santcrist de Piera -no l'he vist mai, però és una expressió que feia servir l'avi per referir-se als que tenen una fesomia de spectatis de santedat- seria un perfecte encarregat d'una funerària.

Zapatero, el bufanúvols irenista, va saludar els emigrants, diuen. Doncs, moltes gràcies, home. He mirat si encara estava a temps de votar: volia enxampar-lo per si havia al.ludit els emigrants tot ignorant que el vot per correu estava fora de termini. Va anar d'un pèl perquè l'últim dia per sol.licitar-lo acabava, ai las!, el dia 26 de febrer! Llàstima!

Always look at the brightside of life

Dir-se Jesus i viure a Anglaterra es moure's entre les reaccions sublims, la blasfemia i la inicial incredulitat aliena. Hom te l'avantatge que no obliden el teu nom en cas que no t'agradi l'anonimat total. Si es vol passar desapercebut, possiblement es complicat, doncs no estan acostumats a aquest nom i un s'ho diu a l'altre, "oi que no saps com es diu aquest?" Si ho saps manegar i portar-ho al teu favor, us asseguro que obre portes, terrenals es clar.

A Anglaterra, en general fora de Catalunya i Espanya, es creu que no es un nom per a una persona com podria ser Joan, Josep o Maria. L'any passat hi havia un catala que es deia Angel. Un angles em va preguntar quin coi de noms posavem a les criatres al meu pais, what the hell is that?

Tot plegat ve a que avui es el meu aniversari. Ja en son 35 i aviat ja en fara 3 que soc a Anglaterra. la meva vida es mou com el meu nom per aquestes contrades: a vegades es sublim, altres es blasfema i a vegades no crec en el que soc. Tinc la sort de tenir bons amics, no tinc temps per experimentar el gust amarg de la soletat. I nomes demano salut, bon humor i llibertat.

El Quadern gris a la xarxa

L’associació Xarxa de Mots, amb la col·laboració de la Fundació Josep Pla penjarà El Quadern gris a la xarxa en format de blog. Aquest gran esdeveniment arrencarà el proper 8 de març, 111 anys després del naixement de Pla. Xarxa de mots ja envia diàriament el cèlebre Rodamots i ha seleccionat alguns textos de Joan Sala, Joan F. Mira i el mateix Pla. Transcric una part del correu que em van enviar la setmana passada:

Amb les mateixes dates en què Josep Pla va anotant impressions i pensaments dels anys 1918 i 1919 –anys finals del seu aprenentatge i d’inici en l’activitat periodística i literària–, aquesta versió blog reproduirà els textos originals íntegres d’El quadern gris a la pàgina http://www.elquaderngris.cat/, acompanyats de fotografies i altra documentació complementària. A més del blog en línia, s’ha creat un butlletí electrònic gràcies al qual tothom podrà rebre els paràgrafs inicials de l’apunt diari de Josep Pla, amb l’enllaç a la pàgina del dia. La subscripció al butlletí d’El quadern gris és gratuïta. Només cal que envieu un missatge a qg@elquaderngris.cat des de l’adreça on el voldreu rebre.

Un record dels anys d'Anglaterra. La continuïtat

Dilluns el meu cap em va dir que l’endemà havia d’anar a veure un client a Mortenhampstead, endins del comtat de Devon. Em va donar les següents indicacions: “t'esperarà a les 9 del matí, li agrada xerrar, explica-li la teva vida, li agrada conèixer els petits detalls, anècdotes i coses curioses. Parla-li de tu. La contrada és preciosa, t’ensenyarà la finca, passa-t’ho bé.”

En Denis és un pagès que cuida hectàeees de terres, una vintena de cavalls, una casa i la seva dona que no està gaire bé de salut. El conductor de l'autobús para expressament a l’entrada del camí cap a la finca i m’indica com he d’acabar d’arribar-hi. Un cop davant la casa una noia polonesa em fa passar. En Denis és un home d’una cinquantena d'anys, cabell blanc abundant, s’assembla al prícep Carles. Em saluda cordialíssim, demana a la noia i a mi si volem prendre res i ell mateix prepara els cafes mentre intercala preguntes i riures, "Dagmara, has de saber que aquest xicot és català, però no sé que hi fa a Anglaterra, haha, diu que aprèn anglès i que te ganes de viatjar", es peta de riure ell sol.

M’ensenya les quadres dels cavalls, donem una volta per tota la finca, caminem ben bé una hora. De lluny arriba una noia que munta a cavall, és la seva filla que estudia audiovisuals a Edinburg i ara està de vacances un cop acabats els exàmens quatrimestrals. Es diu Hayley. Baixa del cavall atlèticament, es treu els guants, em saluda donant-me la mà i amb aquells somriures que només els anglesos saben fer.

Encabat tornem a la casa, entrem a un despatx on hi ha un retrat de la reina Victòria, objectes superflus, un escut d’armes del comtat de Devon i fotografies antigues. Em dóna un sobre amb els documents que he anat a buscar. Em pregunta com torno a Exeter. Li dic que agafaré l’autobús. Treu el mòbil i truca la taxista local. Ens hem caigut bé, em diu que vingui un dissabte, que el truqui.

Vaig passar un gran dia, amb la nostàlgia de la vida que mai viuré: cuidar la finca, pertànyer a una civilització vertical, segura, consistent, que lliga el present amb el passat i el futur. La companyia d’una noia de cabells rossos i llisos que al matí surt a muntar a cavall. Un pub on anar a fer una cervesa a la tarda. Un retrat de la reina Victòria, una llar de foc encesa, ser súbdit de l’imperi que, en comptes de demanar permís, ha de demanar perdó dos-cents anys després. En Denis és la continuïtat. aquesta seguretat tan britànica es sustenta en una llibertat guanyada i pagada. I en molts morts pel camí.

En aquest món no tot és desgràcies. Fins i tot encara hi ha gent que sap escriure. Hi ha alegries en aquesta inacabable quaresma catalana i d'occident, en general. Per exemple, la Teresa Amat ha tornat a obrir un blog. Fa massa temps que "Les paraules i els dies" va tancar. Tot i que té articles endreçats a tamatcarpeta, ara ha tornat amb Alírica. El primer post ha estat sobre Martin Amis.

A Anglaterra no tot són flors i violes. Per exemple, també tenim bisbes que demanen l'aplicació de la sharia -la seva o la importada-, policia alimentària i de gènere, homes del temps que diuen que abans plovia més i la culpa és del canvi climàtic i un president de la Casa dels Comuns una mica ruc i que també s'ha engreixat. També tenim vegetarians i periodistes massa amics dels caps de gabinet presidencial. Last but not least, per atansant-nos al post de la Teresa, també tenim articulistes que estan obsedits amb escriptors. L'odi no requereix tant esforç com l'amor, surt de manera més fàcil. Potser per això jo no parlo massa de Martin Amis i els articulistes de l'Independent hi tenen la mà trencada.

Espero que us agradi el seu post.

"Los artistas, con Zapatero"

Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando,
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer
cualquiera tiempo pasado
fue mejor.

Obro l'edició digital de "La Vanguardia" i llegeixo una notícia Simpàtica i sensible: "los artistas, con Zapatero". Si parlem de sociates i artistes, l'anineació està confirmada sense cap novetat a l'onze titular: Serrat, Sabina, Miguel Bosé, Ana Belén, etc.

Fa gràcia aquest encapçalament, oi? "Los artistas, con Zapatero". Podrien haver posat "Algunos artistas, con Zapatero". O en un atac d'exactitud, "los artistas de siempre, con Zapatero". Tot plegat, ja ho veieu, no tinc cap ànim de rebatre el títol d'artista a ningú ni temps ni paciència per enredar la troca i mirar d'entendre què carai entenen ells -els socialistes, els cantants i els de La vanguardia- per art i què n'entenc jo!

Tampoc és que trobi malament que el Grup Godó aposti de valent per un govern del PSOE amb Duran de ministre. Al capdavall no votaré. El cas és que m'he posat poètic tot llegint aquestes grans notícies de rapsodes, poetastres i fins i tot algun poeta (ho dic per en Serrat només, eh?). I en mig de tanta glòria passada i nostàlgia del felipisme més tronat, m'ha vingut al cap las Coplas por la muerte de su padre. No desitjo que es mori el pobre González, el pare generacional d'aquesta colla, el qual que encara omple el Palau sant Jordi. Però ves, aquest progressisme d'oldies goldies getting back s'hi han posat bé avui. Que els aprofiti.

Ben aviat la poligàmia

Avui The Sun publica que el govern britànic donarà ajuts públics per a que als musulmans puguin viure al Regne Unit amb el seu harem. És la seva família -reagrupament familiar- i tindran accés a les prestacions oficials.

No em consta que s'hagi produït aquesta situació a Espanya. Però és possible que ben aviat això passi. Aquesta pot ser una de les contraprestacions que les associacions islàmiques hagin exigit al PSOE i a IU a canvi de demanar obertament el vot per a ells. Els lobbies mai ofereixen suport a canvi de res. Tothom demana alguna cosa a canvi, és la raó d'existir de les associacions. Cal reconèixer que tenen el vent a favor, les anomendades polítiques d'integració i el pluralisme aplanen el camí. És molt difícil que això no sigui realitat els propers quatre anys.

Enmig del debat de models familiars, qui pot negar als polígams pensions de viduïtat, exempcions d'impostos, beneficis de família numerosa i altres ajuts per a tots els membres de la multiparella? El periodista del Sun acota bé la qüestió en l'àmbit públic, ajuts i contraprestacions estatals i no entra en qüestions privades.

Actualment el criteri legal del matrimoni és la no-disciminació i la igualtat de dret de situacions diverses. A diferència del regne Unit, a Espanya, cal modificar la llei civil per procedir després el dret tributari. L'altra via és anar als tribunals i advocar raons culturals i familiars. Suposo, doncs, que no hi haurà cap pega per a encabir aquesta modalitat matrimonial en el nostre sistema jurídic. Amb quina raó de pes un s'hi pot oposar? El nombre de contraents? estaríem davant d'una discriminació de quantitat, tan greu, al meu entendre, com la de gènere. La porta ja és oberta des d'aquesta passada legislatura. El vent del progrés no es pot aturar aquí.

Crec que les associacions islàmiques ho saben bé i, en cas de victòria de Zp, sabran jugar les seves cartes amb un govern amic per aconseguir el canvi legal. Fins i tot és més fàcil l'autorització del model poligàmic que altres engrunes que aconseguiran els partits catalans.

De ben segur que ja hi ha algun doctorand sense tema per a la tesi i amb poques expectatives vitals que està treballant-ho. No `penso perdre'm les tombarelles mentals dels i les feministes de casa nostra.

Sarkozy és "lo necessari"

Fa temps Ramon Maria Espadaler va dir que era una llàstima que la canalla no estudiés el francès a les escoles. Ho basava en què això reforçaria el català i que tindríem un altre referent romànic. Comptat i debatut, els barbarismes anirien més repar(t)idets. No sé dir si Pasqual Maragall va exposar-ho un dia que no era de nit al parlament abans o després de l'article de l'Espadaler. Sí que recordo que van sortir grans defensors inesperats de la referència anglosaxona -només en termes lingüístics, no ho apliquéssim pas en altres àmbits que a uns quants dels asseguts se'ls acabava la bicoca- i la cosa va quedar com una maragallada divertida.

Res, tot plegat vé d'un article de l'Avui que una amable lectora i millor persona m'ha enviat aquest matí. Aquest article parla sobre l'ús del determinant "lo" en català. Per respecte als que llegeixen tal com van al cinema només diré que el senyor Albert Pla i Nualart parteix d'un conte de Quim Monzó que recorda el joc "on és Wally": L'autor ha trobat un "lo" i un allò" en un mateix conte i proposa la normativització del "lo". El que m'ha agradat és la defensa i l'argumentació, que convido a llegir-la.

Entremig d'aquests camps no llaurats o arrasats per diverses plagues i polítics llaminers que ens volen dur a fira, el cas és que estic d'acord amb el senyor Espadaler. Encara més. ara que alguns volen celebrar els 200 anys de la guerra de la independència com una cosa de gran valor, no estaria malament que el senyor Sarkozy, que pateix el mal de Sant Vito, passés una temporada entre nosaltres. Doncs, au, entro en campanya electoral i demano que aquest monsieur que no pot estar cinc minuts assegut, que és el cul d'en jaumet, vingui -amb la Bruni, si us plau!-, i faci alguna cosa perquè, mira que estic lluny, però tot plegat fa morir de fàstic.

Eleccions americanes i el meu vot en blanc a les espanyoles

Sento molta enveja aquests dies. Mentre als Estats Units debaten, eliminen i escullen els candidatsper al 4 de novembre, els partits espanyols i catalans segueixen tancats a les oficines elaborant les llistes electorals. No podrem dir ni gall ni gallina fins que hagin acabat de compensar les quotes que tots han d'equilibrar. Ho tindran tot a punt pel dia 9 de març per a que dispositem la papereta. Però ves, aquest cop, ja els tinc a punt el sobre buit. No tenim ni diputats de districtes ni primàries ni llistes obertes. Que vagin a fer punyetes. ja s'ho faran.

Contra l'avortament

És possible que l'avortament sigui tractat a la propera campanya electoral espanyola. Alguns sectors del PSOE volen canviar el marc legal. El PP s'hi oposarà tot i que va tenir 8 anys per derogar la llei si és que realment hi estan en contra.

Alguns prefereixen dir-ne interrupció de l'embaràs quan tothom sap que un cop fet l'avortament no és possible tornar-lo a posar en marxa. Aquest eufemisme -interrupció, com si fos un aparell elèctric- ja denota el propòsit tan allunyat de la vida humana.

Quasi tots els avortaments són per causes anomenades socials, quasi cap per agressió sexual, perill per a la vida de la mare o impossibilitat d'un desenvolupament satisfactori del nadó. Aquestes tres són causes raonables. Però no és el cas.

L'any passat es compliren els 40 anys de l'entrada en vigor de la llei al Regne Unit. El seu principal ponent, el liberal David Steel, va lamentar que l'esperit de la llei s'havia desvirtuat. Actualment la legislació ja no serveix per a aquests supòsits, sinó com a una posterior mesura de contracepció.

No és possible que la llei pressuposi tots els casos, la realitat sempre és tot una altra. Per tant, per a mi no és tant important debatre la seva ampliació, reforma o derogació, si no entendre per què s'aborta. I aquí cadascú te els seus motius que sóc incapaç de jutjar.

La meva posició no és neutral, estic en contra de l'avortament i em sobta l'anomenat consens social amb les discussions ecològiques i el canvi climàtic, el fumar en llocs públics, la qualitat dels aliments, la velocitat a la carretera, els drets dels animals i encara més la violència domèstica, i la bona salut que frueix el pensament avortista.

9 de març, l'erotisme del vot en blanc

“Catalunya decisiva? Catalunya vota en blanc“. Aquest seria un titular contundent i seductor per al dia 10. Aquesta podria ser la resposta catalana a quatre anys de mentides i insults. Ningú podria pactar i menys enganyar a centenars de milers de sobres sense papereta. És un vot audaç, cívic i alliberat, que ja no tem cap partit espanyol.

Aquesta candidatura catalanista es va escampant sense fer soroll, de moment. He rebut algun correu que demana el vot en blanc. Unes persones que tenen la meva consideració ja n'han parlat, Heribert Barrera i Xavier Roig. D'aquí al març la catosfera s'anirà escalfant.

Una filera de camions plens de sacs amb vots en blanc enviats a Espanya tindria a més altres destinataris: les dues palanganes dels socialistes, ERC i IC, que claudiquen; el tripartit i Montilla, que esterilitzen el país. I també CiU, que presenta un candidat l'imaginari del qual és un ministre d'Espanya, no pas de Catalunya, i que no se sap cap a quina porteria xuta.

Sempre he pensat que aquestes opcions eren inútils i que algú ha de defensar el país. També crec però, que de tant en tant s'ha de tirar pel dret. Vist el panorama, amb un Estatut que sortirà amputat del TC, amb un president de la Generalitat que avantposa els interessos socialistes, amb un pacte PP-PSOE que s'albira, tampoc tenim molt poc a perdre. I el vot en blanc és el que em sedueix, de moment.

Poema de Nadal vs. pastorets

Vaig passar les festes de Nadal a Catalunya. Vaig mirar la cartellera i anava plena de representacions dels pastorets, n'hi devia haver a cada poble. El programa Polònia també va fer la seva i l'arquebisbe de Barcelona va criticar la irreverència. No hauria hagut de queixar-se. Els pastorets són vulgars, és a dir, cultura popular, els personatges improvisen i cada any hi afegeixen alguna refeèrncia de coses que han passat durant l'any (es burlen de l'alcalde, etc. ). No tenen, doncs, cap preeminència litúrgica ni tampoc literària. És com criticar el carnestoltes: una cosa és la Quaresma i l'altre el carnestoltes.

Que hi hagi tantes representacions no em sembla bé ni malament, cadascú passa l'estona com vol. El que sí em va desagradar és que hi haguessin tan poques recitades del Poema de Nadal dén Sagarra. És una obra que m'emociona. Ni tan sols la trobes copiada a internet. En aquests dies només era representada al TNC el 18, 25 i 26. I molt poca cosa més. I aquesta diferència abismal de repsrsentació entre els pastorets i el Poema de Nadal m'ha recordat el que diu Josep Pla sobre el folquitorrisme.

I tornant al senyor arquebisbe, tant fa riure que algú pensi que anar a veure els Pastorets equival anar a missa com creure que s'assisteix a una obra de gran qualitat literària. No m'estranya que en aquesta decadència catalana els pastorets tinguin tant d'èxit i el Poema de Nadal tingui tan poc interès .

Nit de Reis

Avui és nit de Reis. La Judith, de Rènnes, m'envia un missatge al mòbil: acaba d'arribar de França, ha portat una galette du roi i aquest vespre tota la colla menjarem el tortell. A Anglaterra els Reis passen de llarg, ells els anomenen The Three Wise Men, de monarquia ja en tenen i són curosos amb aquests detalls nominals.

Em fa patir aquesta festa, corre el perill de desaparèixer per la interpretació contemporània dels símbols religiosos. He sentit a dir que les cavalcades són una burla per als musulmans. No m'estranyaria veure Ses Majestats al tribunal d'Estrasburg. D'altra banda, després del 9/11, a un poble van canviar la barba del Rei Melcior perquè recordava Bin Laden.

Estem tots molt susceptibles, molt insegurs. Fins i tot el Barça canvia l'escut per poder vendre samarretes a Dubai. La creu de sant Jordi, la dels templers, irrita a aquelles terres. Jo tambe tinc por, la meva vellesa no mantindrà les tradicions de quan vaig ser nen, la meva vida serà a la inversa de la dels nostres avis. Ells van tenir una infància dura, no van poder ser joves, però van tenir una vellesa plàcida. Nosaltres haurem tingut una bona infantesa i una llarga joventut, però una vellesa molt dura perque això s'arreglara amb una guerra general i a occident no hi ha ningú capaç de suportar-ne una.

Aquesta nit menjarem la gallete, a taula tots serem occidentals que han pogut viatjar, estudiar i passar-s'ho bé. Som felicos, però qui defensarà la nostra civilitzacio, el dret a seure a taula, riure i compartir un tortell amb aquesta placidesa? No em vull passar, però un dia recordaré aquesta nit com quelcom que mai mes tornarà, com aquelles vetllades que explicava Sandor Marai abans de la invasio nazi i de la comunista.

Carai, quina manera mes pessimista de comencar l'any. No les tinc totes.

Pla Bolonya

Una agencia de treball ("God save the agencies") em va trucar per una feina que m'agradaria molt fer-la. Aixi doncs, torno a ser Anglaterra i ja parlare un altre dia de Budapest i Viena.

No se de que va el pla Bolonya. He trobat molt interessant un article de Jordi Graupera al Singular Digital i tambe de Miquel Colomer a la pagina de Salvador Sostres. Aquesta dialectica coincideix amb una noticia del Times sobre les revoltes a Franca contra Sarkozy. El Times explica el cas de Julie Coudry, una de les liders de les barricades de Paris contra Chirac ara fa dos anys que, encara estudia Eonomiques a la Sorbona, i ara intenta aturar les protestes.

No vaig tenir una vida universitaria diguem-ne activa: no anava a manifestacions ni vagues ni crec que vaig votar mai a les eleccions al claustre o delegats i tot plegat. No es que em dediques a estudiar, senzillament no m'atreia. Nomes estava al cas de tafaneries que explicaven els amics que eren en aquests llocs. I passat un temps crec que els estudiants tenen rao poquissimes vegades.

Entre Oxford i les cassolades, l'eleccio es facil. La universitat anglesa no funciona com una roda. pero, mireu, permet que els estudiants marxin de casa, demanin un credit i quan acabin els estudis el paguin. Ja parlare un altre dia una mica mes sobre la universitat anglesa.

Arriben les factures

Si a Cracovia l'anim de lucre era pecat, a Budapest es pecat no tenir anim de lucre. At Cracovia et volen robar el cor, a Hongria la cartera. Hi arribes amb l'esperit saccejat i la consciencia ben remoguda i ja estas preparat per a que t'eixuguin el compte corrent. vaig sortir de Cracvia sentint-me culpable de no se que.

Ja no es que arribis a l'estacio i t'assaltin gent de tota mena preguntant si necessites un taxi, una habitacio o canvi de moneda. No es que surtis a la nit i una noia et demana que la convidis a una copa. Dius no a una, a dos, a tres, a quatre. Pero sempre apareixera un angel i cauras. Sembla que tot sigui una conxorxa per a que caiguis: sembla que els edificis, els monuments, les noies maques, l'educacio dels cambrers, aquests fanals que il.luminen tant be, aquests carrers empedrats estiguin posats expressament per a que el que ve d'occident.

Compte quan surts d'Auschwitz, t'arribaran dues factures: la de la consciencia i una monetaria. Ahir la nit vaig deixar-m'hi molts, molts calers. I ara l'Emilia em sembla una part d'aquesta conxorxa.

Ressaca

Ja soc a Budapest. He dormit com un tronc al tren. Nomes m han despertat els aduaners d Eslovaquia pel passaport a les 3 i a dos quarts de 6 els hongaresos. Al compartiment hi havia un angles: quina emocio veure aquell passaport amb aquella oda que te a la pagina 2 i quina desgracia que porto jo a la cartera.

Ahir vam beure tot el vi que tocava, vaig cantar Els Segadors i el Cant del Barca al mig del restaurant i sobre tot l Estaca, que la coneixien perque era una de les cancons de Solidaritat. La meva interpretacio va ser molt aplaudida i remerciada. L amo del local va posar una ronda de vodka, un client una altra, jo una altra. L Emilia va cantar l himne polones acompanzada pels clients i algun cambrer.

Avui trobo els diaris comprats, la corbata, el barret i altres futileses i un missatge de l Emilia al mobil: "ahir vam vencer la mort". Ahir vaig estar apunt de casar-me. Quan em va dir que nomes faria l amor al matrimoni, vaig estar a punt de trencar el bitllet de tren a Budapest i dir "casa t amb mi".

Va, ho escric i a prendre pel sac. Porto un dia molt boig i ja no ve d'aqui. Avall va que trona. Hem fet l'amor amb l'Emilia.

A mig fer em diu: -espera un moment.
-Que passa? Ho dius pel teu novio?
-No, no. Es que ho estem fent sense anticonceptius.
-Si, ja ho se, i que?
-Com i que?
-Que m'es igual.
-Ets un porc.
-Que? Un porc?
-Marxa, si us plau, marxa.
-No, escolta'm.
-Et dic que marxis.
-i jo et dic que m'escoltis.
-Val digues.
-Ja saps on he estat avui.
-Si
-saps per que estic fent la cabra tot el dia?
-has sortit d'alla alterat.
-Si, porto tot el dia intentant venjar i vencer la mort i la destruccio.
-es clar i la millor manera es no important-te si em quedo embarassada.
-Els condons i les pastilles son una merda.
-A veure, que passaria si em quedes embarassada.
-Estaria super felic.
-Estas boig.
-Tu saps per que es tenen els fills? un dia la mort ens vindra a buscar i hem de passar el relleu algu.
-estas boig. Sabies perfectament que no feiem servir anticonceptius.
-Jo no sabia res. Hem passat davant d'uan farmacia, no he entrat a comprar condons i no has dit res.
-No fem l'amor amb el Marcin. Fins al matrimoni, res.
-Pero no has dit res. Be, ho dius ara.
-Si, ho sento.
-Qui sap, potser els condoncs i tot plegat es una herencia dels nazis.
-No ho havia pensat mai, pero es curios, si, el boom dels condons ve despres dels nazis.
-Crec que fas be amb el Marcin. Si es fa l'amor ha de sense condons. I viure a per totes i assumir el que vingui. Planificacio, eb diuen. Ho sento, marxo.
-No vindre a l'estacio. perro quan arribis a Budapest truca'm.
-Si, ho fare.
-Fins aviat

Arribo al hostel recullo les coses i publico la conversa. D'qui una mica arribara el taxi.

Ultim dia a Polonia

Aquest vespre agafo el tren cap a Budapest. Marxo impressionat. Els carrers son nets, hi ha una bona oferta de cinema, exposicions, els restaurants omplen, els italians ja han portat les pizzeries, la moda i altres negocis. Se sent angles amb accent america, el cafe te gust i es un bon lloc per comprar propietats. Les cambreres son servicials. Als bars no hi ha maquines expenedores de tabac, l'has de demanar, te l'obren davant teu, traient el paper i el plastic: "es un servei mes, els clients es queixaven perque era mes car que al quiosc". Diuen que hauran de retardar l'entrada a l'euro potser fins el 2012. No es veuen banderes de la UE, els ve mes de gust posar la seva. Jo hi traslladaria la seu de la Comissio Europea, a veure si encomanen optimisme i alegria als burocrates de Brussel.les.

Al mati he estat a Auschwitz, nomes mitja hora. Hi havia moltes espelmes del dia dels difunts. Com es possible que Deu calles d'aquesta manera. Si penses en 'La vida es bella" la llagrima es inevitable. He tornat a Cracovia, dient ben clar "bona tarda" i "gracies", somrient la cambrera i mirant-li les cames un segon de mes, comentant alguna banalitat al senyor del costat i picant l'ullet al nen que passa pel carrer amb la seva mare. N'he demanat un altre. M'han entrat ganes de posar-me corbata i un barret.

Al carrer he comprat tres o quatre diaris, he trucat als pares per saber com estaven, he enviat un missatge a un amic "farem una bona festa per Nadal, eh?". He comprat la "Divina Comedia" en italia en una llibreria de vell. M'he jurat que no m'acollonire davant d'un repte i nomes passare por davant el cinisme, la mentida i la ingratitud. Aixo es el que se sent quan passes per davant de la Torre de la SS a Bierkeneau i veus una noia embarassada que va de bracet del seu marit, amb aquells ulls tan vius i tan bon color a la cara. Sortint d'alla per sempre mes veuras espurnes, minuscules, que totes juntes encendrien els forns. Fins ara hi eren pero no les veia. I haurem de lluitar sempre per la pau dels nostres cafes, per aquelles cames i els restaurants. I ganes d'enviar un mail al Bolanyo de torn dient-li desgraciat i un altre d'agraiment a Vicent Sanchis. I ganes d'entrar al blog deixar anar una parrafada.

Vaig a la universitat i espero l'Emilia. Li faig dos petons, em diu no m'esperava. Li agrada el ram de flors. Passem per davant del despatx del rector i deixo una nota a sota la porta demanant-li menys classes magistrals. La convido a dinar. Abans de sortir a fora, m'arregla el nus de la bufanda amb una cara indulgent que diu "ets un desastre". "Nomes hi estat mitja hora" -li dic. "Aquest vespre t'acompanyare a l'estacio. Torna aviat, eh?. Quan pugui anire a Barcelona". Alla tot es menys serios i consistent. I entrem a un restaurant i demanem una ampolla de vi abans que prenguin nota.

El pais de Joan Pau II

Fa uns anys no se qui va dir que Polonia era l'Afganistan occidental. Ho deia en relacio amb una de les fotos icones de la fi del comunisme on sortia un sacerdot que confessava a l'entrada de les drassanes de Gdansk. Pel que he vist, avui la presencia de sotanes al carrers es corrent, les esglesies estan obertes durant el dia i hi ha una bona presencia de fidels tant a la capella del sagrari com als bancs. Un cartell a l'entrada avisa que es un lloc de culte, no de turisme.

Polonia viu entre dos monstres expansius que tornen a empenyer, el rus i l'alemany. En aquest context, l'Esglesia ha estat al costat del poble. Son conservadors que es diria: si, segurament perque tenen moltes coses a conservar: "Polonia no ha mort encara" diu l'himne nacional. Han perdut moltes vegades, pero la historia i la memoria per a ells no es un mal negoci. Potser per aixo no estripen tant com els catalans ni tenen deries progres perque saben que fins ara, lluitant se n'han sortit.

Es habitual trobar retrats de Joan Pau II als restaurants, als aparadors, a les llibreries o fins i tot al casc del corredor de Formula 1 Kubica. Quan Karol Wojtyla va iniciar el pontificat i va dir el celebre "no tingueu por, obriu les portes a Crist", els venia a dir als seus compatriotes "fare el que pugui per acabar amb el malson i no us deixare sols". L'assassinat fallit es la prova que al Kremlin se'l van prendre seriosament. Reagan i Thatcher, tambe. Pero ves, en altres ambits encara rep menyspreu.

N'hi ha que no s'ho acabaran de creure mai, pero especialment a Polonia el catolicisme es sinonim de llibertat.

L'ombra d'Auschwitz

Avui ha estat un dia tranquil. Ahir vam acabar un pel tard i avui els meus amics tenien coses a fer i jo havia de dormir una mica mes del compte perque vaig passar la nit de diumenge a dilluns a l'aeroport.

He fet un tomb pel call jueu, el Kazimierz. Tot i que el ghetto va ser establert a un altre lloc, aqui va ser on Steven Spielberg va rodar imatges per la Llista de Schindler. S'hi veu la sinagoga, una gran placa i uns forjats que la rodegen porten l'estrella de David. Es nota que el barri esta arreglat. Diuen que abans de comencar la guerra hi havia 15000 jueus a la ciutat i al Kazimierz en vivien 4000. Ara el barri ha fet una revolada, s'ha reconstruit fa uns cinc anys i s'han obert negocis i restaurants de menjar jueu. L'Emilia tenia festa i m'hi ha acompanyat. Em diu que els seus avis parlaven molt malament dels jueus, eren odiats. No en se res d'ells, no els he tractat mai.

A la tarda, era al hostel mirant planols i horaris. L'encarregada acosta una lampara, l'encen i em diu que m'hi deixare els ulls. Em pregunta si tinc pensat visitar Auschwitz. Li dic que si, em mira amb indiferencia i em diu:
-Jo de tu no hi aniria. Visita aquests cafes que han obert ara i aquella xocolateria.
-Fa molta impressio?
-Si, pero no t'ho dic per aixo.

Li ofereixo un cigarro perque em sembla que te alguna cosa a dir que jo no hi he caigut.

-Massa turistes. em diu. Un dia van a Czestochowa, dema a Katovice i l'altre toca Auschwitz.
-Alla van matar-hi mes dos milions de persones.
-segurament molta mes. Ara pero, nomes hi ha reixes i barracons.
-Ja ho se, pero no se quan tornare a aquesta zona i vull anar-hi.
-A fer que? Compassio? Morbo? Netejar la consciencia? Quants Auschwitz hi ha al mon avui?

Intrento posar-la a prova i li pregunto si creu que allo que s'explica va passar de veritat.

-Si, si, es clar que va passar -diu. El tema es com s'arriba a Auschwitz.
-Per aixo miro els planols...
-Doncs, aixi s'hi arriba, planificant! Per aixo et deia que anessis als pubs...
-Ha, ha! Has guanyat! pero...
-pero que?
-Que mentres els bons som al cafe, els dolents planifiquen i si, es poca cosa, pero alguna cosa s'ha de fer per mantenir el record.
-Ei, em sembla molt be que hi vagis, eh? Pero no t'amarguis, es molt dur tot allo.

Primer dia a Cracovia

Des de quarts de nou del mati soc a Cracovia. Es una ciutat que encara esta una mica atrotinada i es va refent. Hi ha alguns sots al carrer, facanes que encara no han estat arranjades i l'edifici que es remou quan passa el tramvia. Les franquicies d'Starbucks i del McDonald's indiquen que van endavant. Pel carrer es veuen alguns BMW i Audi.

Quedo amb els meus amics i em presenten els seus: cap passa dels 25 anys i tots parlen tres llengues. Quines ganes de viue que tenen aquesta gent! Ens passaran al davant. Jo volia preguntar-los moltes coses i son ells els que pregunten sobre Catalunya i Barcelona. Temen l'euro, els russos i els Estats Units. Que voleu despres de patir el nazisme i els comunistes? Volen una mica de temps per refer-se. Han estat un dels paisos que els ha tocat romandre a la sala d'espera mentre les potencies es reunien per aclarir els mapes despres de les guerres. Tenen una ansia de llibertat immensa. Veient les esglesies, alguns edificis burgesos i les coses que expliquen de la seva familia arribes a la conclusio que l'unic comunista a Polonia era l'estat, el govern dels indeptes, em diuen.

A la tarda hem anat als cafes on hi havia els estudiants i als bars amagats en pisos: vull dir que per anar-hi, entres a una porteria i el bar esta al primer segona. Les noies caminen removent una mica el cul, hi ha el que diuen disseny, badocs i molta, molta joventut ben vestida del que s'anomenaria "pijos": la sensualitat, la gent que pot badar i una certa pedanteria son les manifestacions que els comunistes han perdut de totes totes.

M'ho he passat molt be, m'han ates a tots els bars en angles. Em diuen que si no el parles no pots treballar darrera una barra.

Tenen molta feina per fer, els salaris son baixos, hi ha jovent que encara emigra, no hi ha prou sortides per als universitaris. Els preus dels pisos son molt alts i no hi ha feina per a tothom. Se'n sortiran, de veritat. Fins i tot mes que nosaltres. Aquest primer dia a l'Europa emergent no podia ser mes bo.

Tornare la setmana que ve

Porto uns mesos sense publicar res, pero ben aviat tornare. la setmana que ve marxo dues setmanes a l'Europa central: Cracovia, Budapest, Viena i Praga. De cami Cracovia a Budapest parare a Eslovaquia, ja a prop d'Hongria, on va neixer Sandor Marai.

Trobare amics a tot arreu. Tinc ganes de coneixer aquesta Europa emergent. Us ho anire explicant. Fins aviat.

Aquest blog, desactualitzat, esta fora de servei per falta de ganes i de necessitat d'escriure. Senyal que la vida em va be, doncs.

No els agrada la llibertat

Espanya es un estat potiner. Per saber que pensa l'estat dels drets de les persones nomes cal obrir el passaport i llegir la pagina 2: "El Estado espannol se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a este la maxima diligencia en su custodia y utilizacion y ruega a cualquier autoridad u otra persona su entrega a las autoridades espanolas en caso de extravio o uso indebido".

Aquest redactat es impresentable i demostra que es un estat que no li agrada la llibertat. Sobretot quan ho compares que diu el passaport britanic, aquell que espero tenir un dia mentre el meu pais no sigui lliure: "Her Britannic Majesty's Secretary of State Requests and requires in the Name of Her Majesty all those whom it may concern to allow the bearer to pass freely without let or hindrance, and to afford the bearer such assistance and protection as may be necessary".

Sant Josep

Des de fa unes tres setmanes escric un post cada dijous, el dia de festa de les minyones. Actualment sóc una minyona, qualificada si ho voleu servit amb una certa pretensió, però, al cap i a la fi, he de parar la mà cada setmana. No faig festa els dijous ni surto a menjar arròs a la cassola, però sí que hi ha diferències entre el que faig quan treballo i quan no.

Dilluns va ser sant Josep. Com que vull parlar dels que no són minyones si no els dels que omplen palmells i fan feina fins i tot els dies de festa, que solen ser precisament els dilluns, he fet aquest post. Dilluns va ser sant Josep, el sant del meu pare. També era el sant de l’avi i fa uns anys aquest dia era festa grossa a casa. Actualment a la família no hi ha regneració natural i falta alegria i ilusió. Ja fa dies que el pare els té fets, va envellint poc a poc amb la idea d’anar deixant les coses arreglades i els que vénen darrera ja ho aniran fent, “si ho voleu fer anar”.

Vaig trucar-lo. Va estar content de sentir-me, “moltes gràcies, noi, en vida teva”. Em comenta com marxen les obres de la botiga nova, feta amb la idea de deixar les coses amb la millor disposició. Li agrada fer obres, tractar amb els paletes, l’electricista o aquell operari “que se li ha d’anar una mica al darrera, però no ho fa de mala fe, només necessita que l’amo l’escolti i sentir-se estimat, però sí, m’ho farà bé”. Tot i que no ha tingut mai cap deute i és d’aquells que creuen que les coses es crobren i es paguen, el pare no és un burgès, “menjar, geure i no fer res”, que sol dir. Li agrada explicar aquella anècdota d’un senyor que anava al Liceu i donava als utillers tres rals de propina. Un dia un d’aquests va dir-li “dispenseu la curiositat senyor, us estem molt agraïts pels tres rals que doneu. Ara, hauríeu de saber que el seu fill dóna dues pessetes“. Aquest senyor els va repondre “bé, el meu fill és de casa bona, però jo no”. Aquestes anecdotes tan antigues em fan molta gràcia.

Em diu que a casa estan tots bons, els meus germans treballen fort amb ell, parlem una mica de política s’interessa com em va la feina, “vols dir que l’anglès ja no el tens per la mà?”. Ell m’enyora i jo avui em sento ben lluny de casa. “Se’ns va fer una mica gros que marxessis a Anglaterra, devies tenir algun xarrampió que havies de passar. Jo de tu m’aniria prenent seriosament això de fer una família, fer-se vell sense dona ni fills ha de ser fotut. Collons, casa‘t d‘una vegada, aviat començaràs a agafar manies de conco. I tots aquests nacionalistes que traieu el sant crist gros, com penseu pujar el país si no es creant riquesa I portant criatures al món? Heu tingut una joventut collonuda, però em fa l‘efecte que tindreu una vellesa fotuda, no m‘agrada la mala let que es va creant per sota i que també has vist a Anglaterra”.

He parlat una mica del pare, un altre dia parlaré de l’avi. Em sembla que per avui ja n’hi ha prou.

Es busca ximplet convergent

La meva idea per al postpujolisme s’ha esfondrat. Jo havia pensat en un tàndem d’un home ximplet i un de preparat per superar en Pujol. Fitant els polítics disponibles, havia pensat en Carod president i en Mas conseller en cap. En Carod és un home que no té punyetera idea de fer uns pressupostos o com s’atrauen inversions, però té sentit de l’humor, és sentimental i simpàtic, és idoni per repartir copets a l’esquena i fer petons als nens i a les àvies. Es carismàtic i sabria crear una ànima col.lectiva que donés moral a la tropa: anar als mercats, picar l’ullet al jove que li crida “canya!” o fer un discurs de cap d’any vibrant. En Mas està molt més ben preparat, parla idiomes, seria l’home per muntar una estructura administrativa eficient, en definitiva, seria el que faria la feina.

El tripartit 1 va petar perquè hi havia dos ximplets -amb un n’hi ha prou- i faltaven els homes del rigor. Ara, amb el tripartit 2, en Montilla s’equivoca volent lligar curt a en Carod, jo li donaria barra lliure perquè aquest govern promet matar-nos d’avorriment i d’impaciència. És possible que es perdi la paciència abans que l’avorriment. Les conseqüències de la impatience són més o menys previsibles, però… qui sap el que farà algú que s’ha cansat d’avorrir-se? Pot passar qualsevol cosa! D’altra banda, en Carod també s’equivoca si vol fer de polític seriós. La seva figura va créixer com més merder hi havia: una reunió amb ETA quan era president en funcions i a Espanya el PP tenia majoria absoluta. Les rodes de premsa posteriors van ser espectaculars. Llàstima, per a mi s’hauria d’haver quedat al Congrés dels diputats. Hauria estat divertit.

Així, doncs, com que el tandem Mas-Carod no ès possible, Convergència ha de buscar un ximplet. És una feina molt més complicada que trobar un bon gestor: ha de caure bé a tothom, no ha de fer el ridicul i ha de saber perfectmentt les seves limitacions i el seu paper -una de les coses més difícils d‘aquest món. Al nostre nostre ximplet, si es taqués la camisa bevent amb el porró, hauria de proocar una rialla (més val caure en gràcia que ser graciós). La caricatura al ximplet convergent hauria d’engrandir-lo i donar-li encara més força. Si anéssim a sopar amb ell, pendríem més d’una copa, a l’hora dels cafès recitaríem versos satírics I després, drets, ens posariem les braços per sobre les espatlles i cantaríem “l’Estaca” i cridaríem “visca Catalunya lliure”.

En Mas és un polític per a països ja fets i lliures. Potser és l’unic polític català contemporani que no desentonaria gens ni mica a la Casa dels Comuns, fins i tot el veig molt més sòlid que en David Cameron. Si es taca amb el porró, anirà a canviar-se la camisa, que és el que cal. En Mas seria al despatx vetllant per la prosperitat del país mentre estiguéssim sopant amb el ximplet. Però fa l’efecte que qualsevol conya sobre en Mas el desarma. Certament, necessitem l’home net i polit, però també el desmanegat, la justa mesura de desvergonyiment i de rigor. I necessitem treure’ns aquesta cara d’anar mal servits. Alegria!

El mort i qui el vetlla

Més d'una vegada havia sentit a dir als grans de casa l'expressió "què contenta que estaria la mare si hagués vist això" en referència a algun esdeveniment i al record d'un mort. Aquesta frase pot arribar al rídícul d'aquell personatge de "La Plaça del Diamant", l'Enriqueta, que sempre deia "què content que estaria en Quimet si...", fins al punt que el dia de les noces de la vídua del tal Quimet, la Colometa, una mica més i se li escapa la frase.

La setmana passada la universitat d’Exeter organitzà una simposi sobre la recuperació de la memòria històrica. El dilluns dia 5 projectaren el documental “Por ejemplo, Santa Cruz”. És la filmació de la remoció d’unes fosses a un petit poble de la provícia de Burgos, Santa Cruz de Salceda, on a l’agost del 36 nou homes van ser assassinats per militar a la UGT, Izquierda republicana i el PSOE. El nét d'un dels afusellats va donar una bandera de la UGT al seu fill per a que la posés sobre la caixeta amb els òssos del finat i va dir "qué orgullosos estaria mi abuelo si...".

Un altre punt que destaco del documental és el metge forense que remenava els cranis. Em vaig quedar quasi petrificat o fossilitzat quan vaig sentir dir-li que aquestes obertures havien de ser públiques i exemplars. S’entristí quan va recordar que alguns familiars d’assassinats, un cop desaparegut Franco, van desenterrar els morts i els portaren al cementiri sense fer gens de soroll. Costaria trobar un millor homenatge per al familiar que la discreció, el silenci i el parenostre sense focus, forenses morbosos ni polítics ballant sobre les tombes.

Allò que fan els musulmans de passar el cadàver per sobre la multitud tampoc és tan estrany a occident. La mort sempre serà un espectacle que fascina: els enterraments televisats, les tertúlies inacabables, els polítics que assisteixen als funerals i la utilització electoral posterior. És a gran escala allò que havia vist al meu poble: aquelles dones que no es perdien cap enterrament, tant si coneixien el difunt com si no, o aquelles cortines que es movien quan la comitiva passava per davant de casa.

Per últim, una consideració més sobre l'obertura de fosses. Quan qualsevol de nosaltres es mori, si no deixem l'enterrament pagat, algú ho haurà de fer i possiblement l’estat no ho farà. És mes, potser no ens deixarà ni els òssos. Així, doncs, com a mínim que diguin quan val obrir cadascuna d'aquestes fosses.

Canvis a l'organització municipal. Sistema de circunscripcions

Aquestes properes eleccions seran ben diferents per a mi. Havia participat en campanyes anteriors i aquesta vegada les seguiré des de l’illa. La política és vida i aprens moltes coses sobre el comportment humà. No és idealisme, és realisme, t’adones de les grandeses i miseries personals, les pròpies i la dels altres. En aquest cas no hi ha lloc per als esperits romàntics.

Últimament he ha anat canviant d’opinió fins a creure que, tal com estan muntades les corporacions locals i veient l'actuació de molts alcaldes, els ajuntaments haurien de tenir un paper molt reduït, tant per qüestions econòmiques, d’insuficiència de recursos i de simplificacio organitzativa com de proximitat de poder -una llegenda que no ens hem de creure- i de transparència. Crec més en les subscripcions per districtes del sistema anglès que en aquest conglomerat de províncies i municipis i cases de senyoretes que deia Josep Maria de Sagarra.

Això no treu que hi hagi bons alcaldes. Aquestes persones farien molt més bé la feina defensant els interessos d’aquests municipis al Parlament. Més a favor, doncs, del sistema per districtes. A més, els problemes locals greus tindrien així un abast nacional. Que el Parlament fés una llei de barris és una bona mostra d'impotència municipal.

Una altra qüestió és els que van a les llistes. El mite romàntic de la transició alaba l'amaterisme i castiga els polítics professionals. Els independents. Un gran president d’esbart dansaire o del grup d’història local o del grup del lluita contra el càncer no ha de ser per força un bon regidor. Tampoc ha de ser-ho un enginyer o un mestre d'escola. La vocació política és una altra cosa i hauria d’estar prohibit posar a les llistes algú que no ha entrat a l’agrupació local per a interesar-s’hi. Un sistema d'elecció directa frenaria, d'altra banda, els entusiasmes dels mediocres i dels aprofitats i afavoriria la meritocràcia.

Per últim, si us hi fixeu, la informació municipal i els programes dels partits per aquestes eleccions són els que van més plens de fotografies. Josep Pla deia l’economia dirigida és un règim de fotografies. Ell es referia, sobre tot, a la quantitat de fotografies que li demanaven per als salconduits, passaport, etc. Actualment, però, els retratats són els governants i els que hi aspiren. Les dictadures són prolífiques en fotografies. Avui aquestes continuen essent una demostració de l’economia dirigida i, al meu parer, d’alguna cosa que falla: la democràcia.

Quan vaig obrir el blog tenia la intenció d'escriure-hi quasi bé cada dia. Al principi vaig seguir el propòsit. No tanco el blog definitivament, sempre hi haurà alguna cosa que em farà gràcia dir. A partir d'ara, però, escriuré un cop a la setmana. Així, cada dijous penjaré un post.

Fa un temps vaig comentar a un amic que segueixo un dietari. Aquestes anotacions són una mena d'inventari del que m'ha passat durant el dia i de la gent que m'he trobat. Va preguntar-me per què no les publicava en comptes de buscar els tres peus al gat a alguna notícia. Sóc pudorós i, malgrat que hi ha coses que a algú li interessaria llegir, no vull fer-me mala sang. Dir que aquells del govern son uns rucs no compromet massa, per no dir gens. Els posts realistes, en canvi, encara que parlis del got d'aigua que hi ha sobre la taula, comporten un cert compromís. D'altra banda, els posts d'imaginacio porten massa feina.

Hi fa molt que m'agrada la tranquil·litat i ja en tinc prou amb el tragí quotidià. Mai he tingut pensaments seriosos de guanyar-me la vida escrivint amb l'excepció d'algun so de flabiols periodístics. Quan llegeixo els que en saben i parlen de les suors d'escriure -porto una temporada ben enganxat a Sándor Márai- veig de seguida que jo no sóc d'eixe món i si en volgués ser hauria de renunciar a tantes coses a les quals no hi estic disposat. Márai explica molt bé en què consisteix l'ofici d'escriure. En el meu cas, no cal vantar-se de res, malgrat aquesta mania de donar importància a coses que no la tenen, com ara aquesta.

Ara bé, per passar l'estona i fer posts de diumenge a la tarda, amb això sí que m'hi veig amb cor. No costa tant si agrada. Això és el que faré.

Sermons laics

Francesc Pujols va escriure a "El nuevo Pascual o la prostitución" que la humanitat conservarà el matrimoni i l'adulteri tant com guardarà el partit conservador. Avui el Times treu a la portada (!) que els polítics estan amoïnats pel descens dels matrimonis. Els tories diuen que la culpa és del govern a causa dels seus prejudicis ideològics. Han preparat unes intervencions parlamentàries i proposen la creació de centres públics (!) d'assessorament, cursets i també espais per a trobar la taronja, el meló o la castanya. Diuen que hi ha experiències profitoses als Estats Units i Nova Zelanda.

Em sembla que fou Willy Brandt qui va dir que les societats fortes necessiten un estat dèbil i les societats dèbils un de fort. El pensament conservador, en canvi, diu que la societat no existeix, només existeixen els individus i aquests s'organitzen si volen. En tot cas, ja fa temps que David Cameron està irreconeixible com a líder d'un partit conservador.

En aquesta "època dels links" es relaciona la baixada de matrimonis amb els índex de natalitat, la sensació d'invasió estrangera, la pèrdua de la identitat nacional i la cultura del "me first". No es pot tenir tot, és clar. Els polítics han fer alguna cosa, sobre tot perquè són llaminers de mena.

Quan un grup és desposseït de la capacitat d'influència, aquest espai no queda vacant, sino que és ocupat per un altre, normalment més golafre i menys experimentat. Ens hem alliberat de l'església. Bé, sí, però això no vol dir que no tornem a sentir sermons mai més. Almenys els sermonets de mossèn Jaume sortien més barats.

La gran germana

El novembre passat vaig fer una visita a la preso d’Exeter amb un fotograf i una noia. Oficialment no era res mes que curiositats d‘estudiants. Un cop dins i havent passat els controls de seguretat, vam pujar a una galeria de cel.les, tot i que no tant a prop com haguessim volgut. Jo havia de parlar amb la vigilant que ens acompanyava amb l’excusa del meu presumpte interes pel sistema penitenciari britanic. La noia portava un vestit curt i ben ajustat al cos. Els presos la miraven, xiulaven i proferien l’argot carcel.lari. El noi, d’amagat, em va fer el senyal que fes dos passes enrera, va treure un mobil que fa fotos de 4 pixels i va recollir una instantania sensacional: a l’esquerra, les cel.les, no sortia cap cara, nomes perfils i algunes mans; al centre de la imatge i del passadis, la noia de cara, que caminava altiva remenant cul i pitrera; a la dreta, la silueta asexual i el cabell recollit amb poca traca de l‘agent. Va anar molt be que aquesta fos una dona amb uniforme, gorra, garrot i walkie talkie. La foto representa la inaccessibilitat del desig. A la sortida van preguntar-li perque havia tret el mobil si no hi ha cobertura ni internet. No els va fer gracia, es clar, pero no sortia cap cara. Vaig demanar penjar la foto al blog, pero la volen presentar a un concurs i, obviament, la tenen ben guardada.

Aquest mati recordava la foto quan llegia que l’orga(ni)sme espanyol Instituto de la Mujer -ni orgasme- ha denunciat l’ultima campanya de Dolce&Gabana perque fa apologia de la violencia domestica. El fonament de la denuncia no es aquella maxima burgesa de “senyora al carrer i puta al llit”, segons la qual tot es permes al talam, pero s’han de guardar les formes portes en fora. Te mes a veure amb l’evolucio del papa-estat cap a la mama-estat, que vol regular tant el llit com el carrer, les hamburgueses pudentes dobles o triples, el vi i els cigars havans.

L’asexualitat de l’agent de la foto del presidi es la mare estat. No se m’acut una imatge millor per reflectir el que pensen aquestes il.lustres senyores sobre els desitjos mundans. La campanya de Dolce&Gabana no te res a veure amb la violencia ni les conductes delictives ni els que llencen la sogra pel balco.

Sobre fantasies erotiques, les senyores de l’Instituto deuen saber-ne alguna cosa. No soc home d’experiments sexuals estrafolaris ni del sexe en grup. Nomes se el suficient per a saber que hi ha dones que tenen unes fantasies sexuals que no sols gosen explicar-les, sino encara menys a realitzar-les i que s’espanten quan veuen un anunci que, ai las, no son elles les protagonistes.

El 41 de Paper de Vidre

Ha sortit el número 41 de la revista "Paper de Vidre". Entreu a la web i amb un sol clic a la portada hi accedireu. http://www.paperdevidre.net

El fil conductor de les col·laboracions d'aquest número és LA MÀSCARA. Una magnífica i contundent portada de ROGER LLONCH ja ens ho exemplifica. Què expressa i deixa d'expressar aquesta màscara? És realment una màscara el que hi ha a la portada? Podríem ser nosaltres mateixos o és algú altre?

El cineasta CESC GAY, en l'escrit del pròleg de la revista, on fa un repàs de la seva trajectòria, dubta que tinguem consciència de la màscara que portem.

ALBERT PLA es deixa entrevistar fins a on ell o la seva màscara es deixen, i ens ofereix un titular perfecte per encapçalar l'entrevista.

L'escriptor JULIÀ DE JÒDAR presenta un text excel·lent en el qual reflexiona sobre el orígens de la seva opció literària, i en desgrana les raons a partir de la reflexió sobre els conceptes de literatura nacional i universal.

I en una sorprenent successió de temàtiques i estils, van passant per la pista de ball d'aquest número ESTER ANDORRÀ, ALBERT BARDÉS, TERESA BORQUE, JESÚS CARDONA, ALBERT FIGUERAS, RAMON LLADÓ, LLUÍS MUNTADA, SR.POLISSÓ, MON PONS, SUBAL QUININA, JOAN TODÓ I ESTER XARGAY. I, a través dels seus textos, ballem amb corxeres escèptiques, Sòcrates, la Santíssima Trinitat, Kant i Nietzsche, el cinema de David Lynch, els anglesos de Timepiece, els filtres, Rémy de Gourmont / Belphégor, els intersticis mínims, els sabres per l'esquena, Prósopon, les màscares de ciment armat, el fustot i les figures de frau.

Ofici i benefici

Despres d’aquestes setmanes sense escriure cap post, reprenc el ritme habitual i espero que sense cap mes interrupcio. Potser tenen rao els que diuen que aixo dels blogs es per als que tenen poca feina i per als que es dediquen a escriure. Els que no hi ens guanyem la vida i ens falta talent i ens sobra pedanteria hem d’anar acabant aquesta mania de penjar qualsevol pocasoltada escrita a raig, inclosa aquesta. Ferran Saez va escriure no recordo a on que es millor que escrivim al blog que no pas que ens anem drogant pels puestos.

Vaig complint dies, s’acosta un nou aniversari. Ja porto un any i mig a Anglaterra. Cada vegada la maleta es mes grossa. De moment no tinc la intencio de tornar a Catalunya, crec que encara he de fer moltes coses aqui. Quan vaig marxar pensava que comencaria de zero, pero aixo mai es possible, els zeros sempre van a parar a la dreta. Arrossego del passat alguna frustracio, dimissions per manca de voluntat, algun que altre exit i tots aquells que m’estimen. Es clar que tambe he fet mal a alguns: malament quan no et queda mes remei que ser virtuos. Quan creixes, trepitges. No s’hi val a hissar la bandera de la bondat quan perds si tu tambe estaves disposat a trepitjar i se t’han avancat. L’objectiu es arribar a un lloc, no trepitjar, pero es clar, molt sovint nomes hi ha lloc per a un. Del passat nomes canviaria algunes indecisions i les perdues de temps. Malament quan no has lluitat per una feina, un carrec o per una noia. Sobretot em penedeixo, com deia abans, de les vegades que no he lluitat. I la lluita no es mai en contra d’un altre, es a favor o en contra d’un mateix.

Tot i que ja soc a l’edat adulta des de fa temps, no estic ben segur de ser-ho i m’agradaria ser menys ingenu. D’altra banda, la pregunta del que vull ser quan sigui gran hauria d’haver estat resolta molt abans. M’he anat prenent amb relativitat aixo de les vocacions sobretot perque no tinc cap ofici definit i, d’altra banda, perque mai m’ha agradat que em cridin. Totes les feines son una merda, unes mes pudentes que altres. Malgrat aixo, quan aconsegueixes un exit professional, mantens un entusiasme moderat, reculls algun fruit que altre -avui estic biblic- i veus que les perspectives son bones. Penses que treballar no es una redempcio ni un castig ni una benediccio, que la pitjor merda es no treballar i no tenir ambicions ni res que t’ilusioni. Cal evitar la corrupcio i la mesquinesa: una persona sense feina es molt perillosa. No crec en els bons salvatges i es mentida que naixem bons i el mon ens fa dolents. Quan naixem som unes feres i dependra de l’experiencia i, precisament del treball, que siguem mes o menys civilitzats. No puc parlar del que es la manca de llibertat perque els meus ambits sempre han estat molt amplis i la meva sort i desgracia nomes han depengut de mi.

La ciutat dels tres alcaldes

Francisco Franco es alcalde perpetu de Salamanca. Fins aqui, no hi ha res de nou, doncs son moltes les poblacions que li atorgaren aquest (des)honor, entre elles Girona i Granollers. Hi ha pero, una questio interessant: la facilitat d'aquesta poblacio de nomenar alcaldes i la necessitat de tenir-ne mes d'un: es veu que des del 1982 el rei Juan Carlos tambe n'es; en aquest cas nomes es vitalici i exclusiu.

No hi ha cap paper que consti que Franco es alcalde perpetu, perque els regidors de l'epoca creien que era mesqui recollir la distincio es un expedient. Era tanta la gratitud que un paper era poc per a que hi constes. L'escriptura rebaixava el valor, com aquells amants que creuen que les coses dites a la cara tenen mes valor que les coses escrites. L'escriptura neix de la desconfianca en la memoria i la paraula. Aixi, doncs, ens trobem amb una ciutat amb tres alcaldes: l'escollit electoralment, el perpetu -ocupat per un difunt, pero que continua en funcions fins la fi del mon- i el vitalici. Diuen que el costum es llei. Doncs, apa!