Ahir Ramon Bassas, regidor de Mataró, parlava d'una nova llei orgànica de llibertat religiosa. Bassas enllaça la revista Vida Nueva que publica un article d'un diputat socialista i un altre de Federico Trillo. No trobo cap motiu per canviar la llei actual que, tot s'ha de dir, molesta poc, i això ja és molt en una llei i més si tracta de la llibertat de culte (sic). "Les noves realitats" que tant agrada dir als socialistes, la reelecció de Rouco i la renovació del contracte a Jiménez Losantos garanteix la tensió. A tots els ve de gust jugar el partit de tornada.Arreu els governants tornen a preocupar-se pel fet religiós, en cas que mai hagin arribat a oblidar-lo. Aquí al Regne Unit hi ha un debat obert amb l'Act of Settlement. Bàsicament aquesta llei del 1700 -potser algú troba que la llei de llibertat religiosa espanyola és vella per ser del 1980- barra el pas als successors al tro del regne que professin la religió catòlica. Les preocupacions de la llei són la jurisdicció universal del Papa, la temença que un sobirà catòlic podria avantposar les recomanacions del Vaticà als interessos del regne i el prejudici que un rei catòlic comportaria la pèrdua de la llibertat civil i religiosa. Més modernament s'adduïa també el conflicte irlandès.
La boda del príncep Felip, nét de la reina, amb Autumn Kelly, que s'ha convertit a l'Església d'Anglaterra per poder tirar endavant el casori, ha reviscolat la qüestió. La música de fons és la conversió al catolicisme de Tony Blair, la probable canonització del cardenal Newman -un anglicà del segle 19 que es convertí a la fe de Roma- i la presència de ministres catòlics al govern de Gordon Brown ara que es torna a parlar d'avortament, avenços en genètica, crisi familiar i pèrdua de valors. Preocupa també la poca assistència dels anglicans als oficis dominicals en front de l'auge catòlic gràcies als immigrants. Definitivament, l'Església d'Anglaterra és una qüestió identitària, tal com ho és a Espanya i probablement a tot arreu.
El tripartit és el gran lladre del temps. Els homes grisos a la Catalunya crepuscular. Són uns repartidors de misèria, devots fetitxistes de la por. Des que van arribar van crear una llengua diferent, la ideologia sempre per davant. La seva policia política també és grisa, són els hereus dels malsons del segle passat. Deleixen el plaer de la burocràcia sense cap mena de consciència, la gestió aparentment neutral.
Manuel Rympel, un dels cronistes de l'època entre les dues guerres va escriure: "Un centenar de campanars s'aixequen entre els terrats, i no menys de vuitanta sinagogues, cases d'oració i llocs de pregària minúsculs estan acomodats per tot Cracòvia i als carrerons de Kazimierz". Avui el call jueu està considerat un tresor de la Unesco. Allí Spielberg rodà la pel.lícula sobre Oskar Schlinder i això atrau els turistes,. Amb tot, només hi viuen 17.000 persones i molt poc d'elles són jueves. No està clara la propietat de les cases. Els supervivents marxaren als Estats Units o Israel. Els arxius van ser cremats. Ara l'ajuntament vol donar-li vida i preservar l'estructura. Tot i que les reparacions són cares, hi ha inversors interessats.
