1. Que un institut porti el nom de Josep Pla és un homenatge triple i compartit. En primer lloc, el geni de Palafrugell resistí admirablement la dictadura i va deixar les coses preparades per a que altres generacions continuessin fent camí. En segon lloc, és un homenatge a totes les persones que aconsegueixen dur a terme allò que es proposen en qualsevol àmbit de la vida. I en tercer lloc és un reconeixement públic a tots els escriptors i lectors de les lletres catalanes.
2. Per la seva feina fecunda i generosa. Josep Pla va dedicar tota la seva vida a deixar una obra sòlida i extensa que fés front a la destrucció de la literatura catalana i a l'intent de genocidi cultural. L'Obra Completa està formada per 44 volums, Són més de 20.000 pàgines, que retraten el país, l'època que va viure, el paisatge i la gent. No és un elogi excessiu dir que si Josep Pla hagués pertangut a una cultura amb estructures d’estat hauria pogut rebre el Premi Nobel de Literatura.
3. Va crear un públic lector en català com no n’hi havia hagut fins aleshores. Per la seva capacitat de desvetllar una emoció vital i profunda, de gran volada, ben lliure de la carrincloneria.
4. Pel seu coneixement del Baix Llobregat. Durant les seves estades a Martorell, va debatre vàries vegades amb el senyor Isidre Clopas, l'autor de les Notes Històriques de Corbera de Llobregat. D'aquestes trobades en van sorgir les referències a la geografia i la personalitat del Baix Llobregat dels volums 10 i 30 de l'Obra Completa. Per cert, el senyor Clopas també necessita un gran homenatge ben aviat.
5. Per la seva lluita permanent contra el provincianisme i qualsevol forma de censura. Pla és un creador de llibertat que refusa el dogma i el sectarisme ideològic dels que que neguen la realitat.
6. Per la seva idea global sobre els Països Catalans. Josep Pla tenia clar que el seu país era on ell deia “bon dia” i li responien “bon dia”. Va insistir en apropar-se als lectors del Rosselló, el País Valencià i les Illes.
7. La complexitat i riquesa de la seva obra són un reflex de l’època i del país. Josep Pla fa de pont entre l’època de la república i la recuperació de la Generalitat en un periode llarg sense unes institucions pròpies que promoguessin la cultura catalana.
8. És el primer escriptor modern de llibres de viatges en català. Corresponsal de premsa a les principals capitals europees i americanes durant vint anys, Josep Pla parlava varis idiomes i era un ferm defensor de la vocació mediterrània i europea de Catalunya.
9. Per haver conservat la memoria histórica del país, de la vida quotidiana anterior a la guerra civil i les paraules antigues dels pescadors, els pagesos i de les tertúlies de cafè d’abans.
10. Perquè el 1997 es celebrà arreu del país “L’any Pla” en commemoració del centenari del seu naixement i a Corbera no s’hi féu cap referència. Més val tard que mai.
Que el nou institut porti el nom de Josep Pla
Un lloc en el món
Em sento molt bé en aquesta posició de tercera fila entre els autors i el públic general i amb més llibertat de moviments que els regidors municipals. Muntar actes, enviar les invitacions, penjar quatre cartells i empaitar la gent per a que hi assisteixi.
Algú dirà que és una feina avorrida. Tot al contrari. Crec que és una feina idònia per als que no destaquem massa en res, però tenim un mínim sentit per adonar-nos de les coses que paguen la pena.
Ara mateix m'agradaria tenir molts més diners per a poder pagar un estand de més categria i comfortabilitat i no haver de preguntar quin sobre és més barat o imprimir les cartes a la imprempta. I altres coses que m'han passat pel cap.
Doncs això, seguirem reunint-nos algun vespre que no jugui el Barça i anirem organitzant actes com aquest. La nostra vanitat queda saciada amb un agraïment sincer dels autors i amb una dedicatòria un xic diferent al llibre.
Ara Carretero
S'estan produint uns processos simultanis de gran explosivitat. Per una banda, es cremen etapes amb molta rapidesa i de l'altra, estan sortint ciris trencats per totes bandes: des del Facebook es va organitzar una marxa independentista a Brusel·les amb molt d'èxit; El Matí ha adoptat el format d'associació i convida a l'humanisme cristià que hi ha en totes les formacions polítiques; Ignasi Guardans se'n va a treballar per al govern espanyol; a Josep Piqué li faria gràcia entrar a la Casa Gran. L'últim cas és Joan Carretero, que ofereix una proposta independentista transversal.
Tot plegat esdevé amb el govern Montilla que fa l'orni, atemorit i preocupat per la supervivència, i l'oposició que obre la Casa Gran a tutti quanti, però alhora dubta o espera a veure com quallen aquestes sinergies.
La situació és molt interessant, més quan el concepte clàssic de partit polític a l'europea i de militant està quedant obsolet. Si no es creen sistemes de llistes obertes perderem moltes energies i tots aquells amb coses a dir (El Matí, Carretero, Piqué, Guardans, etc.) quedaran ofegats per aquest sistema obsolet.
El nostre heroi Josep Pla
Diumenge 26, a les 12, presentarem "El nostre heroi Josep Pla" a Corbera de Llobregat. Ho farem a l'estand principal de la Fira Innova ( Passeig dels Arbres - Plaça dels Països Catalans).La presentació anirà a càrrec de Salvador Sostres. Ambdós escriptors debatran amb els assistents i l’Enric Vila signarà el llibre a tots els que ho desitgin.
Ah, i a més hi haurà una sorpresa final.

Arenes movedisses
Mentre xerràvem, un conegut setciències local ens ha vingut a saludar. -Escolta- em diu- tu estàs al darrere de la presentació d'un llibre sobre Josep Pla, oi? -Sí, noi, i al davant també. -Doncs mira- segueix- que us dediqueu a rentar la cara als col·laboracionistes ara?
Diumenge dia 26 l'Enric Vila i el Salvador Sostres vindran a presentar “El nostre heroi Josep Pla” Aquests dies d'enviar cartes i penjar cartellets estan sent molt interessants. No sabia que la revista Sàpiens, més citada que llegida, tingués tants seguidors.
De tornada a casa, el mal de queixal ja ha desaparegut. Ssuposo que els comentaris de l'impugnador m'han fet veure unes infeccions més potents. El bon humor segueix intacte. Passo per la farmàcia, recullo la recepta de l'antibiòtic i comencen a caure quatre gotes. Veig que algú ha escrit “Elena te quiero” en un dels cartells de la presentació. Anem fent feina, penso, la gent comença a declarar les seves intencions. Continuo celebrant que encara estic en pau amb la humanitat.
De guardans i ases...
Enmig del garbuix de l'endogàmia dels partits polítics, de les llistes obertes i de la xerrameca sobre les noves formes de participació, hem tornat a exercir allò que fem quan volem ser normals i no ens veiem amb cor de ser-ho: fer passar bou per bèstia grossa.
-Bon dia, què hi ha l'Ignasi Guardans?
-No, és a Nicaragua.
-En una missió de la UE?
-No pas, ha anat a buscar la butlleta de militant. I a més, el filmaran i tot.
Doncs sí, en defensa de Jiménez Losantos
Els bisbes espanyols ho han fet d'una manera indigna davant d'un locutor que ha donat un lideratge a ses eminències que mai havien somniat. Si creuen que aquest senyor ja no pot fer el programa, que li diguin a la cara i el facin fora. Oriol Domingo ho explica molt bé al seu blog de La Vanguardia. Però han actuat com aquells directors d'un mitjà que volen i dolen, que es moren de ganes d'engegar l'enfant terrible de la casa, però tenen por de la reacció i acaben donant-li un programa secundari. Si fa o no fa, els bisbes espanyols han actuat com els de Catalunya Ràdio amb en Bassas.
D'altra banda, mai no he entès aquesta morbositat catalana d'escoltar el Jiménez Losantos o llegir El Mundo per allò què diuen. És el mateix cas del Pere Escobar i el Pitxi Alonso que estan tot el partit parlant de la pressió mediàtica que fan els diaris espanyols de Madrid. En definitiva, pur provincianisme que evidencia la baixa audiència, en aquest cas, de Ràdio Estel.
El dia de les vint-i-quatre paraules
Ramon Barnils ho explica molt bé en un article a La Vanguardia de 19 de març de 1995 d'homentage a l'Ovidi. El cantautor deia el títol "vint-i quatre paraules" i llavors recitava: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". O sigui, la comunicació signada per Franco l'1 d'abril de 1939. Fa justament 70 anys.
Vint-i quatre paraules, precisament Ovidi va néixer el 4/02/42. Vull dir, que l'Ovidi Montllor és directament l'antònim dels que desfilaren a Burgos aquell dia. Desgraciadament només va poder viure 42+1 anys.
MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT
Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.
Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.
Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.
Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.
Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!
Visca la terra, mori el mal govern!
Visca Cambó, mori...
Ara que es faran eleccions al Parlament Europeu, la cambra més fictícia d'Europa abans o després de la catalana, sentirem sermonets d'europeistes de despatx.
A l'anotació de 4 de maig de 1938 (llàstima, hauria estat bé que fos el dia 9, precisament el dia d'Europa), Cambó explica:
Qui ha fet més mal a la Societat de Nacions ha estat la burocràcia d'intel·lectuals que l'ha regida. Allí, enmig d'una caterva d'intel·lectuals, de tots els països, amb sous magnífics i poca feina, l'intel·lectual se sentia feliç. Allí podia discutir amb altres il·lusos com ell tots els problemes internacionals, podent arribar a creure's que influïa en el seu curs. Per a l'intel·lectual fracassat en el seu propi país, on difícilment arribava a guanyar-se la vida, Ginebra realitzava tots els seus somnis de grandesa.
Els drets ciutadans de Homer Simpson
Per una elemental llei estadística és molt possible que un manifestant del carrer Urgell sigui mestre de l'escola pública i que hagués fet vaga dijous passat en defensa, ai las!, de millors equipaments escolars. El cas d'aquest presumpte manifestant no està gaire allunyat de les reflexions metafísiques del senyor Scott Allan Witmer, de Pennsylvania. Fa pocs dies va ser enxampat conduint borratxo i va explicar al jutge que no obeeix les lleis federals perquè viu en ell mateix i no pas a Pennsylvania i que allí dins la policia no hi té jurisdicció.
El nostre heroi, Josep Pla
Amb tota seguretat les primeres paraules que un català sent al bressol literari o físic és que Josep Pla era franquista: Pla espia de Franco i carca. Vet aquí la lletania extraliterària recitada a les esglesioles del país.Els escriptors ens interpel·len, però a vegades també van molt bé per abocar-hi tota la nostra ràbia i assenyalar-los com els culpables d'una tragèdia personal o nacional. Em penso que amb en Pla ha passat això: molts han volgut expiar-se assenyalant-lo amb ell. Ara que ja som una mica grans val la pena mirar de treure l'entrellat i esbrinar de què han servit tants anys dedicats a escriure.
Això és el que ha fet Enric Vila. Ahir al vespre va presentar el seu llibre "El nostre heroi, Josep Pla" a la Fundació Francesc Pujols, a Martorell. En Vila defensa amb convicció que la guerra civil i la dictadura són coses diferents. No es tracta d'un joc de mans: només així es pot entendre com visqueren els nostres escriptors i també els nostres avis els efectes de la dictadura. I permet avaluar la feina feta aquells anys i el substrat que disposem per a la independència.
-Catalunya és això -ens explica en Pla-: Martorell, Vilafranca, Manresa... Tot el demés són romansos.
-És clar -confirma en Pujols-. Per exemple, això de la república aquí Martorell ja ho tenim resolt. És a Barcelona que no us acabeu de posar d'acord...Josep Maria Planes
Imatges, 2 de juliol de 1930
El nou format dels pronunciamientos
Avui qui imposa aquest xoc no és l'exèrcit, sinó són els grups que han aconseguit menys representació parlamentària. Els seus autors s'emparen en el reglament de la Cambra i la llei electoral. Ningú pot qualificar-ho d'il·legal. Tampoc creien els militars que les seves accions fossin il·legals: creien que havien d'actuar quan la pàtria estigués en perill. L'objectiu segueix sent el mateix: desautoritzar la voluntat majoritària amb una particular interpretació del bé comú.
Aquesta pràctica ha tingut un origen municipal i s'ha estès als Parlaments català i ara el basc. Poden ser efectius, poden aonseguir els objectius desitjats, tal com ho eren el el seu anterior format. Ara, el principi d'igualtat i la democràcia, per a que funcionin, demanen una jerarquia de valors que si els rebaixem és una tornada als pronunciamientos en versió decimonònica o del segle XXI.
Els "crai" de tot arreu
La Marica em fa notar que el títol original és "Craii de curtea-veche" i que per tant, la paraula "crai", en romanès, tant vol dir príncep com llibertí o disolut. La polèmica està, doncs, amb l'afegitó de "depravado". Podien haver posat llibertí.Són només raons comercials per a que quedés un títol amb més impacte? M'anima a llegir el llibre i esbrinar perquè els traductors van escollir aquest adjectiu i si ho trobo bé o quin hauria posat.
Marica m'adjunta una nota amb unes reflexions sobre la frivolitat oriental. "Els nostres governants sempre han estat gent lleugera", diu. Vet aquí la polisèmia de la paraula "crai". Em diu que el llibre em divertirà i que els personatges m'indignaran. Però que el podré seguir llegint com una novel·la. Però ella diu que no ho podrà fer així, perquè per a un romanès tot té un altre sentit, sobre el país a cavall d'orient i occident, l'arbitrarietat dels seus governants.
Qui són, doncs aquests craii decadents? L'aristocràcia decimonònica, l'elit comunista i avui el governant europeista que es queda amb els fons d'inversió comunitaris. Tant se val.
Sentint la crida a la insolidaritat
He trigat una mica a respondre. No només ha estat que el blog pateix una crisi d'actualització, sinó també perquè em costava trobar algun fet remarcable.
Eureka. Finalment ahir vaig sentir la crida. No fou una crida qualsevol. Vaig anar a veure una amiga que treballa d'artesana del vidre al poble espanyol. Tot i que em va indicar a on el taller està situat, m'hi vaig perdre. D'aquesta manera anava mirant les botigues i les espanyolades monumentals. En aquestes vaig passar davant d'uan fusteria. Hi havia una visita d'escola i el mestre de la canalla anava explicant alguns detalls de l'ofici de fuster. Em vaig quedar de pedra, o de fusta en aquest cas: A veure, nois -digué el mestre. -Algú sap on és el ribot?- Òbviament cap dels seus pupils va contestar. Per prudència i sentit del rídícul no vaig creure oportú aixecar el braç.
Un bell morir
Contra el sistema proporcional
A nivell municipal, un poble de 10.000 habitants per exemple, si ets cap de llista i no hi ha majoria absoluta, és preferible treure 1 regidor que 5. Amb 1, seràs decisiu quasi amb tota certesa. I et donaran la dedicació exclusiva, un bon sou i poca responsabilitat. Si en treus 5, te'n pots anar a l'oposició tranquil·lament si no agrades als que han assolit 1 regidor. Actualment treure 1 regidor és relativament senzill: es necessiten 300 vots, que els trobaries de seguida si hi poses una mica de gràcia i parles de medi ambient i d'equipaments socials.
Els dos Guantánamos
Ha sortit a la venda "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana", de Teresa Amat. Ed. Proa. L'esdeveniment ha coincidit amb l'anunci de Barack Obama de tancar la presó de Guantánamo.Ha estat una feliç coincidència perquè la Teresa explica, entre molts altres aspectes de la dictadura comunista, que la presó nord-americana no és l'única que hi ha a l'illa. L'altra és la Prisión Provincial, una de les més grans de les dues-centes que estan plenes, no de "presumptes" terroristes, sinó de dissidents de la dictadura cubana. En aquest cas, però, la Creu Roja i els grups defensors de drets humans no hi han pogut accedir. Tampoc en tenim fotos, ni informes. Els mitjans no han pogut entrevistar els presos que han estat alliberats. Tampoc es coneix cap data per a la clausura d'aquests dos cents centres.
Cinquanta anys de dictadura. Castro ha fruït de l'amistat de molts sectors europeus de diferents espècies, des de Franco fins als socialdemocràtes. Aquest és l'objectiu de "Castracions": descriure la vids quotidiana dels cubans i criticar la indulgència plenària de la que frueix la dictadura als nostres rodals. Com tots els bons llibres, aquest dóna ganes de viure i d'estimar la llibertat
López Tena, frivolitat 0
Aquest homé m'ha fascinat pel seu pensament vertical, la seva serenitat i la capacitat de relacionar les normes internacionals amb els moments històrics. Aquest home sap què és un estat i com s'han anat constituint.
S'havia comentat que en López Tena havia de ser l'home de Convergència a Europa. Ho hauria fet molt bé. Després d'haver-lo sentit, em sembla que l'Artur Mas té pensat per a ell un encàrrec molt més gran. A mi m'agradaria que tingués una presència cabdal en el proper govern de Catalunya. Sobretot perquè tinc la convicció que l'elit que comandarà el país cap a la independència avui ja és convergent.
In dubio pro reo
INDEPENDENTS: Ramon tremosa serà el cap de llista de CiU a les eleccions al Parlament Europeu. Felicitats per a ell i per a CiU. Ara, com és que els partits els agrada posar un candidat que ni tan sols ha signat la butlleta de militant?
CÒNJUGES INDEPENDENTS: Els meus amics més sensats estan casats. És una causa o un efecte?
Déu, felicitat i excitacions
No m'estranya, doncs, que aquesta setmana les autoritats catòliques estiguin tan contentes: els ateus els han pagat la campanya. Els volen treure els crucifixos d'alguns llocs que ja no són seus, és una batalla que la tenen perduda i de ben segur que ho saben. Avui l'església malda per col·locar els crucifixos als mitjans de comunicació i la publicitat. Ves per on que els paguen la paraula "Déu" als autobusos. Els bisbes deuen pensar, si ho haguéssim volgut fer nosaltres, potser no ens haurien deixat.
En mig d'aquesta excitació algú hauria de reeditar aquell libret del segle XIV "Excitatori de la pensa a Déu", escrit pel frare valencià Bernat Oliver i que diu coses tan sensates com aquesta:
Experiència mostra que molt pus difícil cosa és excitar la afecció de l'hom a devoció que reduir l'enteniment a cognició; e la raó de açò és aquesta: car molts són los hòmens qui corren a haver sciència, e fort pocs són los qui es curen de consciència
El revisor de l'alegria
Et fet és que mai me n'ha fet cap, de comentari, i m'he de conformar amb un simple "gracias, caballero, buenas tardes". No sabria dir si es tracta d'una persona feliç o molt trista, però crec que és important.
Potser un individu arriba a ser-ho quan els seus silencis valen tant com el que diu. Els anomenen els silencis eixordadors. Però suposo que per arribar a aquest punt, abans has d'haver dit moltes coses amb sentit. El dia que aquest senyor calli, no faci cap comentari, serà un dia trist.
Sabates de taló
El meu amic em va dir: "l'inventor de les sabates de taló devia de ser una un misògin. Són l'invent més sinistre dels dos últims segles".
Finançament i cistelles de Nadal
Per això, per a Espanya el finançament català és la cistella, d'impostos o de queviures, de Nadal que les empreses regalen als treballadors. El nom de cistella d'impostos que fan servir el senyor Castells i companyia escau molt bé al sistema i a la idea espanyola. Ja es tracta d'això, una sportula.
Fa alguns anys n'havia rebut alguna, de cistella. L'amo es pensa que el lot es completíssim i de ben segur que li ha costat diners. L'assalariat, e canvi, quan arriba a casa i l'obre, veu un paquet de sopa, dues taules de torrons de quarta categoria, una ampolla de cava que fa passar vergonya, un pot de préssec conservat en almívar i una caixa de neules rellents. I cafè, és clar.
Ara bé, tal com hem vist aquests dies de crisi, els amos volen retallar les cistelles perquè les consideren una despesa supèrflua. Llavors, quan l'amo decideix no fer el regal, el treballador, encara que sempre l'ha trobat sublimació de la gasiveria, s'emprenya com una moto.
ZP, l'home dels nassos
que es treia del barret coloms i colomins.
Bambi, que bé va,
Bambi, que bé va
va bé de la bóta el bon vi.
Pot fer d’un gros bagul una capsa de llumins
Bambi, que bé va, va bé...
Què és una dictadura
El 15 d'agost de 1994 Ramon Barnils va definir què és una dictadura al setmanari El Temps:
A principis del setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere calders per a poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.
Les xanques
Fa uns quants anys em van regalar un conte de Marta Balaguer, "En Jaumet de les xanques". Explica les facècies d'un xicot que, un cop acabada la cercavila de festa major del seu poble, no va poder treure's les xanques. A la nit fins i tot les fustes van crèixer. No les van poder treure ni amb una serra. Van créixer i créixer i finalment en Jaumet va haver d'adaptar-se a les noves circumstàncies.
Als carrers, als diaris i a la xarxa trobes tot de personatges amb xanques. Porta feina aclarir quan aquestes xanques són manies, principis, complexes, conviccions, dèries o valors.
Cendra a l'abric convergent
Dos anglesos es troben al compartiment de fumadors d'un tren que fa la ruta de Londres a Newbury. Un cop han comentat el temps, un diu a l'altre:
-Disculpi, senyor, unes puntes se cendra acaben de caure sobre la màniga del seu abric. Vagi en compte de no tacar-se. Aquest abric sembla molt resistent, es conserva molt bé i vostè és una persona curosa. Em sabria greu que més tard no pogués treure la cendra.
-Efectivament, el meu sastre va fer una bona feina. Moltes gràcies per avisar-me. Ara que ho diu, vostè ha estrenat fa poc aquest abric. Hi anirà bé tant en dies de sol com de pluja, sembla que és impermeable a qualsevol inclemència. És per això que aquest llumí que fa estona que crema a la butxaca, podria fer-li un forat irreparable.
Una discussió sobre l'Església
Hi ha omissions imperdonables, l'Església és evidentment falible. Si ha esdevingut tan gran no és perquè hagi estat feta per homes diferents a nosaltres, sinó que hagi estat feta per homes com nosaltres. Els homes de l'Església no tenen res de sobrenatural. Si ho fossin, els homes de tots el segles no hauríem tingut motius per admirar-los perquè el que agrada és que hagi caminat amb el poble. Això no contradiu la seva grandesa. Al contrari, Jesucrist va fer apòstol sant Pere, que havia renegat d'ell vàries vegades. Aquesta idea fundacional la fa imbatible.
En sap més per vella que per sàvia. Els seus delictes i assassinats es combinen amb els actes de generositat més grans. Algunes vegades ha estat jutge, altres víctima o botxí. Ha estat sotmesa per governants, altres cops ha estat ella qui els ha sotmès. Tradició, llibertat i disciplina. Misteri. Fe, esperança i caritat. Els amos són els mateixos treballadors.
Es diu que sempre ha estat en crisi, que té una mala salut de ferro. En aquesta època de micròfons i càmeres, alguns la veuen com un instrument d'opressió, un rival de l'home. Però no té pressa i està segura del que diu. I tornarà a ser hegemònica precisament per això: perquè no competeix contra el rellotge. Avui és una església més petita, no ha necessitat cap canvi per adaptar-se a la globalització. Precisament, allò de "pensar globalment i actuar localment" és el que porta fent tota la vida.
Trobareu un infant en una menjadora
Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.
A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'àngel els digué:-No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
-Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. "
Evangeli de Lluc,2,1-21
Lisístrata ens visita
És Lisístrata tan sols una comèdia? Una comèdia, diguem-ne, pacifista? Enmig d'aquesta quaresma laicofinancera, Boris Johnson, el triomfal alcalde de Londres, l'imperial llicenciat en llengües clàsiques, el terror dels esperits ideològics que no tenen sentit de l'humor, ens rescata dels Scrooge que aprofiten la crisi per fer l'agost, i proclama als homes de bona voluntat, urbi et orbe, EAT, SPEND AND BE MERRY: THIS NOT THE END OF THE WORLD!
Molt bon Nadal a tots!
Viuen de la rifeta
Aquesta rifa es diu nacional perquè va ser creada per sufragar la defensa contra la invasió napoleònica, més tard la guerra de Cuba i fins i tot la guerra del 36. Avui, però, continuem pagant Espanya amb les vostres participacions, amics de la colla de diables. Se'ns rifen i volen que ens sentim feliços. Estem comprant misèria a canvi de res.
L'any que Espanya no faci ni cinc de calaix amb aquesta rifeta estarem molt a prop de la independència. Hi ha maneres molt nobles de guanyar-se la vida. La cançoneta de "jo robo perquè el món m'ha fet així" és pidolaire, de qui no té confiança. Amb una mà es demana una subvenció a l'ajuntament i amb l'altra s'assalta l'amic amb participacions de la loteria espanyola de Nadal.
Una de comissaris (europeus)
Es diu que aquesta Unió no és res més que un tractat de Versalles amb dues unces d'intel·ligència emocional. Un no pot passar dels forns d'Auschwitz a fundar uns Estats Units d'Europa com aquell qui res. Per molt bona voluntat i saviesa que tinguessin aquells sants barons que signaren els primers tractats constitutius. Uns grans acords per a donar esperança durant la postguerra, en la qual potser encara hi som. Per tant, jo aniria amb més de compte en criticar l'euroescepticisme. L'escepticisme, amb euros o sense, no és dolent. Si no ens deixa fets uns estaquirots -relativistes-, és una una prudència necessària quan topes amb un entusiasta excessiu i amb un tril·lero passat a la política.
Si encara hi sou us diré que Brussel·les és una ciutat lletja com una plaça dura a un poble al Baix Llobregat, qualsevol d'aquells que tenen un govern socialista des d'abans de la mort d'en Franco. Als anys 70 i 80 del segle passat Brussel·les era la ciutat escollida per jugar els partits de bàsquet entre el Maccabi de Tel Aviv i els CSCKA de Moscou. Partits foscos i freds jugats a porta tancada. Sap greu, aquesta és la percepció que en tenim avui, de la Unió Europea.
Potser serà veritat allò que qui es passa la vida lluitant contra els dracs, es torna drac. Doncs bé, no sé pas qui va tenir la malpensada de posar el nom de comissaris a uns senyors nomenats pels partits i governs i que s'encarreguen de donar directives a tort i a dret. Un nom de de connotacions ben sonores de Via Laietana a Cracòvia. D'això en Josep Pla en deia fer mal correu.
Una estona de cel per a una diputada
Ara podrà fer voluntarisme lingüístic amb un turc, un txec o un brasiler -una sort que els d'aquí no tenim. Aniran a prendre cafè, parlaran dels seus països. Fins i tot, l'agraciat nouvingut li presentarà els seus amics i potser la convidaran a alguna festa de la que la progressia oficial no en saben res -i que per molts anys!
La nostra diputada, a la fi, podrà satisfer aquell reiet que duem al cor i que es diu Ferpaís. Oblidaran plegats les amargors quotidianes. S'explicaran mentides. Es comprendran, s'integraran. Mil cops repetint, que no té sentit seguir aquesta història. però aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper dimarts. I per uns breus moments una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura un cafè és una estona de cel.
Bons temps per a l'scrabble
La gràcia de l'scrabble és saber aprofitar el moment i l'espai amb les peces que disposes i mirar de treu-li suc a l'enginy i al diccionari. De moment, els mestres són els del Partit Sofista-Socialista de Catalunya, que tenen un gran nivell de pragmàtica lingüística i una gran habilitat per als encaixos impossibles.
Ara aquest joc farà una puixança també a nivell popular. Són uns grans temps per a l'scrabble. Nadal n'és una bona època i encara més en aquests temps. Es diu que l'arquitecte Arthut Butt era a l'atur durant l'època de la gran depressió. Va cridar "eureka" quan va llegir d'Allan Poe que la lletra més utilitzada en anglès és la "e". Va mirar el new York Times per donar una puntuació a cada lletra. Diuen que d'allà va sortir l'scrabble i, un cop finalitzada la guerra, el va comercialitzar. Tot allò va passar el 1948. Tot just fa 60 anys.
Joan Tardà, l'enterraborbons
Un verset anònim escrit per un d'aquests dos anava en contra de la nova administració de la dinastia borbònica. El reroduïm tot seguit. Esperem que sigui del gust rústic del diputat voluntari a cantar les quaranta i les absoltes a les famílies reials espanyoles.
Tardà, si mai us falta feina, podeu demanar de fer-vos càrrec del cementiri de l'Escorial. Així, quan enterreu borbons, podreu dir, tot posant la làpida, paraula d''stone. Visca la república, morí el borbó. In saecula saeculorum, amén.Los catalans un dia
de llibres blasonaren
per tenir llibertat.
Més un Borbón infame,
per a ser rei d'Espanya,
ple de rabiosa sanya,
el poble ha encadenat.
La web de Parlament Europeu encara no està en català
Val més això que res? Home, ja teníem la traducció d'en Miquel Català a http://www.europarlament.cat/. Aquest xicot està encausat per fer el mateix que han fet avui els senyors de la Cambra. Bon profit els hi faci. Però no calia que els senyors de la ràdio ho comuniquessin com si Obama hagués anunciat el seu suport a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.
Dissabte de glòria espanyola, dissabte de cendra catalana
La constitució espanyola, però, és magnífica. És un bon text legal per als espanyols. Ja n'havien tingut de bones abans que aquesta, però van fracassar per culpa de l'estupidesa i la mala educació. Els intel.lectuals (Madariaga, Jovellanos, Herrero de Miñón) vivien en torres de marfil, lluny de la sagristia, la taverna i el quarter de la guàrdia civil, els llocs on el poble es congregava.
L'anim actual és de tirar-te la constitució pel cap, perquè coi, Espanya és seva, som a casa seva i, és clar, manen ells. Això de la bona voluntat d'integració ho deixo per les ànimes audaces, pels ingenus o pels que debò se senten espanyols.
Tant fa si es modifica la constitució, te la seguiran fotent-te-la pel cap. Tal com fa Rouco amb el catecisme.
Roca Junyent a "59 segons"
No se li ha aturat el rellotge: es nota que aquest senyor es dedica a treballar i no a fer conferències nostàlgiques, com González i Aznar entre d'altres. Ni tals sols escriurà les memòries, la qual cosa lamento.
Mai m'havia agradat en Roca i tampoc acaba de ser el sant de la meva devoció. De debò, tant me fa. Vistos els despropòsits de les persones que estan a les institucions (Generalitat, ajuntaments, govern de l'estat), escoltar aquest senyor tan civilitzat, gens sectari, és una benedicció.
Saló del Single. Goigs de Sant Corneli
Verset escrit a partir de l'article d'Empar Moliné al diari Avui.
Single bells
i single belles
fan fira a Montjuïc
a treure's la son de les orelles
farts d'arronsar el melic.
Quarantones encantades
d'haver-se conegut,
gates moixes i mal casades
a la tercera joventut.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
Ja n'hi ha prou de fer el titella
és hora de començar de nou.
Perdudes les esquelles,
d'aquest tronc no en fareu estelles,
ens resta la força del bou.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
No pagarem més la Fina
perquè ens posi oli al llum.
He trobat una gironina
que no contamina
i que és de baix consum.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
No hi ha crisi més ufana
sota la cap del sol
per a aquesta vigatana
graduada en catanyol.
Presumeix d'escot
i treu el geni,
què carai, si es vol es pot!
refilar un flabiol
que l'ansietat assereni.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
Un advocat civilista
que reparteix tarjetes
es deixa de punyetes
i males hores onanistes.
Segadors, no esmoleu l'eina
que us hi dexiareu els dits.
No és el mateix treballar que fer feina
assaborint frondosos pits.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
S'acaba la trobada
amb una gran germanor.
Hi ha passat tota la flor i fauna,
i solteres que no són d'or
però, senyor!, com donen la llauna
amb l'excusa de l'amor.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.
Aplaudiments amb valor doble
Això és el que va passar a ahir a la tarda a la rambla de santa Mònica de Barcelona. Un parell de treballadors de BCNETA (lletres blaves excepte la C en verd) recollien les caixes de cartrons i els papers dels contenidors de reciclar i els ficaven dins de la trinxadora. Van aixecar-ne una que devia pesar molt i, un cop la tingueren a dins, se sentiren uns aplaudiments al bell mig de la rambla. Vaig pensar que els aplaudien i els opraris també, que van comentar:
-Va por nosotros?
-Creo que no, aplauden a ese malabarista.
-Pues qué pena
Vaig trobar aquest instant genial, molt divertit. Vaig continuar pujant i a mà esquerra vaig veure que al carrer nou de la rambla ja tenen els llums posats de Nadal i el cartell que ens desitja Bones Festes il·luminat. I això que eren les 4 de la tarda.
Jaume I
És un ens que encara no se sap per a què servirà perquè està una mica escampadet i és clar, els acords diplomàtics són de lectura feixuga. Tot això s'entén. El que és incomprensible és el tantmenfotisme davant dels 800 anys del naixement de Jaume I. Anton Maria Espadaler explica com es celebra l'efemèride a València, sí, aquesta València mirada amb el menyspreu arrogant dels catalans, la València pepera, que diuen.
Però això no vé d'ara. Jordi Pujol va apostar per la Catalunya carolíngia, doncs l'objectiu era fer-se veure a Europa. A ell li interessen més els alemanys, belgues i els suecs. El que passa és, com va dir Josep Pla parlant de Pujol, en aquest país no n'hi ha de suecs. I al castell de Nàpols oneja la senyera.
Barack Obama
If there is anyone out there who still doubts that America is a place where all things are possible; who still wonders if the dream of our founders is alive in our time; who still questions the power of our democracy, tonight is your answer.
Joan XXIII
Tot i que sóc un cristià tirant a protestant, l'any passat a Anglaterra vaig assitir a una missa tridentina, d'esquena com les d'abans. I vaig quedar maravellat i sense saber perquè l'església havia renunciat a aquest ritus tan impressionant.
Cadascú porta les seves contradiccions com pot. Admiro la bellesa que crea la fe, encara que a vegades es tracti d'un cert paganisme entronitzat. Vull dir, que l'esperit protestant és molt allunyat de les mitres, les tiares i de l'incens.
Resulta que el 31 d'octubre de 1517 és la data en què el frare agustinià Martí Luter va enviar a l'arquebisbe de Magúncia uns textos on criticava "la virtud de la indulgència" per a la construcció de la basílica de sant Pere, és a dir, peca, paga i els teus pecats són perdonats.
No sé si es pot ser protestant i admirar Trento a la vegada i no perdre l'oremus. Sigui com sigui, avui la missa tridentina pot oficiar-se si un grup de fidels ho demanen. D'altra banda, el concili vaticà II que imulsà Joan XXIII és una crida a ser adult, a la responsabilitat per sobre de les mediacions típiques del catolicisme. Però a la vegada va acabar amb la missa tridentina, un tresor de la humanitat i de l'església.
Corren rumors que Benet XVI vol rehabilitar la figura de Martí Luter. Si ho fa, sóc capaç d'anar a Roma en peregrinació per a donar gràcies per resoldre aquestes paradoxes. I compte, que això de les peregrinacions és molt de Trento!
Butlletí del Grup Hayek
Acaba de sortir un nou butlletí electrònic, en el que han tingut la generositat de publicar una col·laboració meva,"Un gra massa. Tanquem els ajuntaments". Així, doncs, moltes gràcies.
Us convido també a llegir les dels directors generals del Grup Clade, Xavier López, i de la cooperativa sòcia Cultura 03, Oriol Soler i "Europa davant la història", de Ferran Caballero, que trobareu en el mateix número.
No a La Vanguardia en català
Fa temps que vaig deixar de compar-la. El problema no és comprar-la, és llegir les cròniques internacionals tan mediocres i les infumables notícies polítiques. Pel que fa als esports, segueixen en el seu nunyisme acrític. Ells van liderar el tinglado mediàtic contra Laporta.
El millor de La Vanguardia no són els seus redactors. Són Màrius Serra, Anton M. Espadaler, Porcel i Quim Monzó. I res més. Una edició en català permetria llegir-los en la seva llengua. És cert. Arrossegaria molts més llectors a la llengua.
El que em fa més por que una pedregada és que una edició catalana encara faria passar més bou per bèstia grossa. Tot el seu espanyolisme i estupidesa serien molt més solubles doant el sentimentalisme del país. Per tan, escolteu, que les potineries les facin en la seva llengua i que publiquin els articles dels autors que normalment escriuen en català en la nostra. I la resta, que se la confitin, de manera cordial.
Ultims dies a Anglaterra
Ultims dies a Anglaterra. Em presenten la noia que em subtuira a la feina, cancel.lo el compte del banc, trobo gent pel carrer a qui saludo per penultima vegada potser, espero el missatger que vindra recollir el parell de caixes ja embalades. S'acaba Anglaterra.L’estiueig s’ha acabat inexorablement. El carro del mas carrega els matalassos i els altres objectes. Els qui es queden –qüestió de dos o tres dies– semblen més pansits que els qui marxen.
Una volta en Ferrari
Tothom va fent
No sé pas si, pel fet de viure a fora, vaig una mica alt de revolucions; ara bé, trobo tothom una mica apagat, amb poca il.lusió. Tot continua al seu lloc. Estan contents de veure'm. Jo, per descomptat, encara ho estic més. Però aquesta apatia, "bé anem fent", té el mateix efecte que la xagogor.
Portar barret
Cinc notícies de la setmana
2. Obama trenca la història. Hi ha una norma no escrita, que són les que més compten, que diu que cap americà que es troba fora del país critica el president. Ahir a Berlín Barack Obama va demostrar la seva fragilitat populista per rebre quatre aplaudiments. McCain va preferir menjar-se un frankfurt a casa estant.
3. Fotos de morts a la platja. Un diari publica la foto de dues noies mortes a una platja a Nàpols mentre dos banyistes s'ho miren amb tranquil·litat. És la repetició d'aquell premi Pulitzer on es veia un mort en una platja de Cadis. Arcadi Espada ja va dir que la foto no describia tot el que passava a la platja, que hi havia la policia i personal mèdic de la Creu Roja. Els fotògrafs també han de notaris de l'actualitat.
4. Córrer és de covards. S'acosten les olimpiades i s'estan celebrant mitings d'atletisme. Aquesta setmana Salvador Sostres discuteix amb els comentaristes de la seva web sobre la improductivitat de l'atletisme. "Miquel Àngel es va superar pintant la Capella Sixtina, Dant escrivint La Divina Comèdia, o amb el seu Rèquiem, Mozart. Ferran Adrià se supera cada any a Roses. Però córrer? Creure que et pots superar corrent és posar el llistó molt baix".
5. El consultor de inglés de La Vanguardia. Aquest estiu el diari godonià té oberta una consulta en línia que resol dubtes sobre la llengua anglesa. Els professors són anglesos, és a dir, didàctics, simpàtics i eficients. Dominen bé el català i el castellà . Un d'ells va reconèixer que estava obligat a respondre les preguntes en castellà. Aquí ho teniu:
20/07/2008 Albert Tinc un nivell d'anglès First Certificate, però fa 10 anys. Ara torno a fer anglès perquè vull millorar el meu nivell. Però tinc la sensació que no avanço. És normal?
Respuesta
M'han dit que escrigui en castellà, aquí tens la meva resposta: Lo normal en estos casos es que tendrás que pasar un periodo bastante frustrante para refrescar lo que ya sabías anteriormente y la sensación de repitir y repasar lo que no es necesario repasar. 10 años son muchos años sin hacer clases y puedes tardar un poco hasta que empiece el periodo de nuevos conocimientos. Yo he hecho 13 años de alemán y si volviera a estudiar ahora, estaría en un nivel básico.
saltar-se la llei a Anglaterra
Nova portada del Jueves

Homesick
Hi ha dies que, sense avisar, s'obren ferides antigues que ja ni recordaves. Hi ha dies que sembla que et precipitis a l'abisme de la provisionalitat i que no sàpigues on caure mort. També, de tant en tant i sense avisar, tinc la sensació que tot l'esforç fet no ha servit de res: a l'autobús no entenc les converses dels viatgers, se m'entrapussa la llengua com a les primeres setmanes.
Em va portar un temps decidir marxar. Portarà feina saber quan serà el moment per tornar. Al setembre farà tres anys. Com tots els catalans que he anat trobant, tinc clar que algun dia s'haurà de tornar, que no ens quedarem pas tota la vida aquí, on aniríem a parar. La gent marxa, sempre en vas coneixent de nova. Amb el temps et tornes insensible quan algú marxa, simplement dius adéu i bona sort. A vegades l'espectacle és una mica depriment i més val no saber de què fuig la gent.
I de cop m'ofereixen una feina en un altre país que em fa molta ilusió. I tinc els meus remordiments, cada vegada que vaig a casa veig els pares que estan bé, però van envellint poc a poquet i penso que em troben a faltar i que potser un dia ja serà massa tard.
Per sort aquests dies no hi ha xafogor, plou una mica cada dia i sobre tot, no hem d'aguantar el Tour de França. Vet aquí que ja no odies els anglesos ni maleeixes no acabar d'entendre què coi els passa pel cap ni saber quin secret amaguen. Diu Sándor Márái que, després de passar una temporada entre els anglesos, no és que siguis més intel·ligent, però tens la certesa que no et podrà passar res dolent en aquesta vida.
La Cambra dels Lords
Tenen una gran llibertat de vot que corregeix la partitocràcia i els prejudicis ideològics. Seria impossible aplicar-ho al sistema parlamentari espanyol o català, perquè es basa en la tradició i en la utilitat actual. Si fossin sectaris i parcials ja haurien desaparegut. No tots els lords són tories, també n'hi ha de laboristes i liberals. Us imagineu un Senat espanyol, ara que el volen reformar, compost per la duquesa dÁlba el cardenal Rouco, els jutges del Tribunal Suprem i algun tertulià de la COPE discutint la reforma de l'Estatut?
Estats de gravetat
Bruce Springsteen contra la crosta
Dones bisbes a Anglaterra
–Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra… Tantes esperances que ens havíem fet i tot se n’ha anat per terra. Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls… Què serà de nosaltres, senyora Marieta? Ho veig molt malament, sí, molt molt negre… Tan bé que hauríem estat amb l’ordre que hi hauria hagut! Ara, francament, no sé pas si li podré pagar el cens…
Això no ha agradat al Vaticà. Benet XVI ha apostat molt fort per Europa i l'ecumenisme. Es diu que els contactes amb els ortodoxos i lefevristes van molt bé. Roma també prepara una rehabilitació de Martí Luter. També anaven bé amb l'església d'Anglaterra des dels últims 100 anys.
Els tradicionalistes diuen que precisament el lliure examen corre perill amb l'accés femeni al sacerdoci, que amb dones capellanes l'Església -l'anglicana i la catòlica- no haurien durat tants anys, que aquests esforços per a ser popular són patètics. Vistes moltes de les coses que passen a la política, tenen raó. No crec que mai l'Església de Roma arribi a ordenar dones capellanes. No és una institució feta per elles.
Per als senyors impugnadors de Laporta
Senyors impugnadors meus: permeteu que us done un consell d'amic, encara que no em tracteu com a tal: no espremau mai una taronja fins a fer-li sortir los pinyols puix vos podrien caure a la cara. No trenqueu la canya cascada ni apagueu lo ble que encara fuma, i aquests dos últims consells no són meus; no es cullen pas tan bones espigues en mon camp, són de l'Evangeli. I ara confesseu que n'heu fet un gra de massa, i que heu extremat los procediments en la persecució. Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí i qui no va pel bon camí, no fa bon pas a la fi. No us podeu excusar amb aquell dolent principi de que el fi justifica els medis, puix si aqueixos eren mals i reprovables, lo fi era pitjor i reprovable pels homes i per Déu. No mataràs, i ¿no volíeu que el tret vos sortís per la culata? M'heu acusat de mania de persecució, que cabalment és la vostra tant temps ha, i per donar-ne proves vos heu posat a fer ximpleses i actes de maniàtic i de boig (m'estimo més qualificar-les de bogeries que de malifetes). Me volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: ¡quant veritat és allò de que un boig ne fa cent!
Mossèn Cinto Verdaguer,
En defensa pròpia.
El dandi i l'energúmen
Zapatero i Gordon Brown
Curiosament, Zapatero se sembla a David Cameron, el lider del partit conservador. Tots dos són uns bufanúvols, el gendre que es guanya la sogra amb el seu somriure, la seva educació, les alabances a aquells macarrons inigualables. Mentrestant el pare de la nòvia pregunta "tot això està molt bé, jove. Ara, i com es guanya la vida?". La resposta, impossible de dir al sogre, és entabanant el personal.
Com engegar la monarquia a prendre vent
Amb tot, els anglesos sempre tenen un referent a punt. El pare d‘Isabel II, el rei Jordi VI, era aficionat al futbol. Em diuen que va ser un rei simpàtic, fràgil, mal orador a causa de patir tartamudesa i era conegut per fer gestos innecessaris per a esdevenir popular. Els britànics van tenir sort amb del lideratge Churhill durant la guerra: anys abans el monarca havia fet sortir Chamberlain al balcó reial quan va tornar de Munich un cop signat el pacte amb Hitler.
L'informe de Greenpeace "A tota costa"
No sóc cap entusiasta d'aquestes organitzacions, però em llegiré amb ganes l'informe.
Unidad de ladrillo en lo litoral
Els anglesos entenen perfectament que les coses que s´estimen s'han de cuidar. El mateix Mark em deia que el somni de tot anglès és tenir un castell, una fita que naturalment no tots podem assolir. però que forma part de l`imaginari. A qualsevol època de l´any trobes gent que cada dissabte al matí feineja al jardí de l'entrada de casa. Són feliços passejant al bosc amb un termo de te i unes galetes horribles que anomenen sconnes. Un cop finalitzada l´excursió, entren al seu pub local i, extasiats, frueixen explicant com ha anat el dia. Aquest imaginari, en un pla social, porta la constitució de la National Trust, una fundació que rep donacions i herències i compra prats i boscos, sobretot al comtat de Devon i la Cornuàlia.No és fàcil conservar les coses. Es diu que hi ha arquitectes catalans molt bons.Però som un desastre en urbanisme i gestionant el territori.
Els nostres pobles són amorfs i mal construïts. Els carrers i voreres tenen amplades diferents sense solta ni volta, les cases no estan alineades i tenen alçades diverses. Els espais estan mal delimitats. Per a fer un bon urbanisme cal una bona organització administrativa i que els habitants no siguin grollers, vull dir que tinguin bon gust i una sensibilitat col.lectiva. El litoral, per les raons que siguin, l´hem deixat perdre. La llista de pobles amb carrers inacabables sense cap encant és llarga. Petites Marbelles i Estepones. L'estructura nacional d´en Sagarra: Hi haurà, salvant els principis / d'esquerres, centres i dretes, /províncies i municipis / i cases de senyoretes. la marea roja
Ja fa algun temps, però, que s'ha acomplert la profecia de Josep Pla de que fins i tot es polititzaria l'aigua mineral. És clar, les celebracions espanyoles arreu del país han espantat a molts: no és el mateix que els alemanys de Mallorca haguessin celebrat la victòria. Així, com que va de política i no de futbol, aquesta victòria deixa mal gust, una mena de marxa de l'ordre d'Orange, en aquest cas, vermella.
No hi ha hagut enfontaments al carrer, som educats i, si tenim mal d'estòmac, de petits ja ens van ensenyar que de casa se surt net, menjat i cagat. En una Catalunya independent aquestes celebracions també s'haurien produït. M'apunto al calbot d'aquest dimarts de la Fundació Catalunya Oberta: febrada roja.
El timo de l'estampeta
Em diu que és un escàndol, un muntatge inacceptable de la guerra freda i del nacionalcatolicisme portuguès. Diu que és un fet poc esclarit i que fou utilitzat en contra de la proclamació de la república portuguesa a principis del segle 20, després per Salazar i sempre evitant la separació de l'església i l'estat.
Li dic que al meu país la verge s'ha aparegut a molt poca gent. Som un país "sense místics ni grans capitans", que diu en Raimon. Catalunya és més de marededéus trobades. Si el misteri de Fàtima és una de les grans incògnites del segle 20, jo m'ho miro d'un tros enllà. Penso que en Luis té raó, en sabem alguna cosa cap a on ens porten aquests deliris nacionalcatolicistes, avui en forma d'ones hertzianes tan populars. Que Déu els conservi la independència.
Glory hunters
Les primàries d'ERC i els convergents
SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA
Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...
-
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a el...
-
Actualització de dijous 4 d'agost. Llegiu l'article d'en Sostres M'ajunto a la bona flaire que surt de l' aerorebost . ...
-
Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...


