La setmana passada vaig assistir al curs Escriure per a la web de la Universitat Pompeu Fabra. Fou dirigit per Neus Arqués. Vam parlar de blogs. Tal com diu la Neus en el seu, fou una sorpresa que dels vint-i-vuit assistents només quatre sabéssim què es un blog i que, precisament, tots quatre en tinguéssim un, inclosa la Neus i l'altra professora, la Magalí.
Fins ara pensava que hi havia més blogaires que lectors. Aquest plantejament, però, és erroni, perquè la blogosfera el que fa és trencar la unidireccionalitat (perdoneu la paraulota). Vull dir, fins fa poc tu escrivies i jo llegia; en canvi ara, tu escrius, jo escric, els dos llegim i els dos comentem. Comptat i debatut, el blog no és un format nou ni tampoc és una tribu endogàmica, si nó una nova manera de comunicar. I la tendència, em sembla, és una persona, un blog, o una persona els blogs que li doni la gana. I el que escrigui més bé, serà el més llegit. A qui no li agradi la democràcia, que es foti.
Sobre els sous dels polítics
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a ell, la millor manera de garantir la independència d'un governant és que ja disposi recursos propis a poder viure. I d'aquesta manera evitar la untada.
"Un dia xafogós de juliol jo em trobava als banys de San Sebastián, a la Barceloneta, prenent el sol després d’haver nedat una bona estona. El propietari dels banys, el bon amic Ribalta, m’havia fet l’obsequi d’una magnífica caseta de banys, a la qual jo convidava alguns amics. El dia de què parlo sols havia Xavier Calderó a la meva vora. Recordo que vaig dir-li: “sabeu en què estic pensant en la gran estona que fa que callo? Doncs ara us ho diré, però vós en mantindreu la més absoluta reserva: jo pensava en la necessitat que hi ha, no sols per a mi, sinó per a Catalunya, de que jo tingui una situació econòmica que em llevi tota preocupació d’ordre material i em permeti consagrar-me íntegrament a la política.
Des de l’any 1916 fins després cel Govern Nacional, jo m’he donat talment a la política que el meu despatx, cosa que vol dir els meus ingressos, ha tingut una gran minva. Mentre he estat Ministre han cessat del tot, perquè realment jo he tancat el meu despatx. I el fet és que les reserves que tenia el 1916 són a les acaballes. El 1918, en liquidar-se el Govern Nacional, vaig veure l’eventualitat d’entrar en funcions de govern per a molt temps: jo no tindria reserves econòmiques per a suportar-ho. I el meu orgull i la meva dignitat no em permetrien viure a costa de donatius particulars ni de sous de Consells d’Administració, com va fer Cánovas i com fa actualment Sánchez Guerra, sense que ningú els ho critiqués, però m’ho criticaria jo mateix.
Necessito fer una fortuna que m’abasti per a viure confortablement, com visc fa molts anys; que em permetés –si la política ho consent- fer alguns viatges, i que, si els deures polítics m’ho demanessin, pogués consagrar totes les meves energies al servei del meu país, sense haver de preocupar-me de cap problema d’ordre material, Crec que la convulsió econòmica en què viu el món fa possible en aquests moments poder reunir ràpidament la fortuna que a mi em caldria i, sobretot, crec que és un moment per a guanyar-la a l’estranger, en forma que cap espanyol no pogués discutir-la”.
Intermedi entre dues actuacions polítiques
Memòries (1876-1936)
Francesc Cambó
Editorial Alpha
amateurisme vs professionalisme
Del post anterior n'han sortit temes interessantíssims.
Començo per l'amateurisme vs. professionalisme. Per a mi l'amateurisme en política municipal és un resquici romàntic de la transició. Potser és vàlid encara en municipis de menys de 1500 habitants. A partir d'aquí, però, crec que s'ha d'imposar el professionalisme. Ser alcalde comporta moltes responsabilitats i se li ha de demanar una dedicació exclusiva.
Es diu que cobren molt. Què voleu que us digui, prefereixo jutjar la gent pels seus resultats, no pel que cobren o per la seva formació.
I una exigència extrema en la transparència. Per a mi és molt més important que la participació. Em sembla que aquesta és una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els llatins. No crec en els consells ciutadans i altres experiències similars.
Seguiré els propers dies :-) .
Començo per l'amateurisme vs. professionalisme. Per a mi l'amateurisme en política municipal és un resquici romàntic de la transició. Potser és vàlid encara en municipis de menys de 1500 habitants. A partir d'aquí, però, crec que s'ha d'imposar el professionalisme. Ser alcalde comporta moltes responsabilitats i se li ha de demanar una dedicació exclusiva.
Es diu que cobren molt. Què voleu que us digui, prefereixo jutjar la gent pels seus resultats, no pel que cobren o per la seva formació.
I una exigència extrema en la transparència. Per a mi és molt més important que la participació. Em sembla que aquesta és una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els llatins. No crec en els consells ciutadans i altres experiències similars.
Seguiré els propers dies :-) .
La decadència municipal convergent
CiU té un problema bèstia des de fa molts anys: la política municipal. Avui ha sortit el darrer baròmetre municipal de Barcelona i només treu un 12% dels vots. Jo crec que mai s'han pres els municipis seriosament. Només així es pot entendre que sigui un partit quasi extraparlamentari a les principals ciutats.
És molt fàcil dir que Catalunya és monocolor. Ara bé, siguem seriosos: durant molts anys els candidats convergents a les alcaldies era gent que ja havia remenat les cireres en els Ajuntaments franquistes. Al meu poble hi ha una expressió molt gràfica que entendreu de seguida: eren els de la taula rodona de l'ateneu.
Òbviament aquella gent ja no està ni per remenar ni menjar cap cirera. Amb tot, CIU no ha aconseguit desempallegar-se d'aquesta percepció ciutadana. Deu fer uns deu anys que no manen, però la gent els continua veient com els de sempre. I no és que siguin ni més bons ni menys honrats que la resta de candidats. El problema és la percepció ciutadana que se'n té, la falta de conexió amb les noves generacions i amb la gent que ha vingut a viure-hi, que als seus ulls continuen essent els forasters.
La política municipal, per últim, demana constància i treball diari i fins a on sé jo, CiU té una estructura feble i un excessiu amateurisme. Si cap dels convergents posaria un amateur carregat de bona fe en la seva empresa, per què segueixen creient que anar a les reunions és com anar al consell pastoral o a la penya barcelonista?
El PSC, en canvi, durant els anys pujolistes, van crear una sòlida tradició d'alcaldes. Poden agradar més o menys, però el model encara funciona, la seva gestió és coneguda i la saben explicar molt bé. I quin és el model de gestió que proposa CiU?
És molt fàcil dir que Catalunya és monocolor. Ara bé, siguem seriosos: durant molts anys els candidats convergents a les alcaldies era gent que ja havia remenat les cireres en els Ajuntaments franquistes. Al meu poble hi ha una expressió molt gràfica que entendreu de seguida: eren els de la taula rodona de l'ateneu.Òbviament aquella gent ja no està ni per remenar ni menjar cap cirera. Amb tot, CIU no ha aconseguit desempallegar-se d'aquesta percepció ciutadana. Deu fer uns deu anys que no manen, però la gent els continua veient com els de sempre. I no és que siguin ni més bons ni menys honrats que la resta de candidats. El problema és la percepció ciutadana que se'n té, la falta de conexió amb les noves generacions i amb la gent que ha vingut a viure-hi, que als seus ulls continuen essent els forasters.
La política municipal, per últim, demana constància i treball diari i fins a on sé jo, CiU té una estructura feble i un excessiu amateurisme. Si cap dels convergents posaria un amateur carregat de bona fe en la seva empresa, per què segueixen creient que anar a les reunions és com anar al consell pastoral o a la penya barcelonista?
El PSC, en canvi, durant els anys pujolistes, van crear una sòlida tradició d'alcaldes. Poden agradar més o menys, però el model encara funciona, la seva gestió és coneguda i la saben explicar molt bé. I quin és el model de gestió que proposa CiU?
El final de Crónicas Marcianas
Avui acaba Crónicas Marcianas, un programa que ha aixecat polseguera i que els seus enemics han convertit en el paradigma de la llibertat d'expressió. Té raó Sardà quan diu que són preferibles vint-i-quatre hores de teleporqueria que un minut de censura. Té tota la raó. El que passa és que en aquest país no acabem de saber en què consisteix la llibertat d'expressió i per això creiem que Crónicas Marcianas era el programa més lliure de la graella. Vull dir, que és un tòpic gastat dir que els bisbes et volen tancar el programa (doncs, clar, que et penses?). Dir això queda bé i és de franc: com pensaries si un dia els bisbes recomanessin un sol programa de televisió? Llàstima, però, que els marcians mai s'atrevissin a dir que Berlusconi és un feixista lladre.Estem a l'estiu i aquí també fem algunes reposicions. Recupero un magnífic article de Víctor-M. Amela que parla sobre Crónicas Marcianas
El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!
Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millones de noctámbulos con mucho circo, bastante teatro, algún debate e innegable astucia. Sardà puede exhibir un medallero con siete años de liderazgo -longevidad inaudita en televisión- y un podio de icono catódico. Con tal historial, es lógico que eluda la sudorosa brega con ese púgil fresco de finísima pegada que acaba de subir a la lona, Buenafuente. Mejor tirar la toalla e irse con la cara intacta. Y, sin Sardà, Crónicas... no tiene sentido. Ahora le toca a Tele 5 encontrar un rival para Buenafuente
Post Data: Sembla que no hi haurà més paraules i dies que llonganisses. Demano a en Màrius Serra que faci efectiu el seu reclam.
Moltes gràcies, Teresa, sobre tot, per deixar la pàgina tal com està. I si de tant en tant vols afegir-hi alguna cosa...
Silicones vàries
Un practicant del culturisme va morir a Palma en autoinjectar-se silicona per fer créixer el penis.
Podria morir el PSC si segueix injectant-se nacionalisme per a tenir-la més llarga?
Quins perills corren els convergents partidaris d'usar aquesta substància nociva anomenada socialdemocràcia?
Els únics que no prenen res són els d'ERC. Diuen que la natura els ha dotat graciosament. I que tot forma part de la mateixa bèstia. Ara bé, a l'hora de la veritat, en Carod dura poqueta estona.
En fi, si necessiteu saber quina és la vostra justa mesura, demaneu parer a un ciutadà que ens honora, especialment a les membres de la Fundació de Dones Empresàries Grup Set. Veus, aquest guardó, sí que em faria gracia rebre'l. I res de silicona, consens!
Podria morir el PSC si segueix injectant-se nacionalisme per a tenir-la més llarga?
Quins perills corren els convergents partidaris d'usar aquesta substància nociva anomenada socialdemocràcia?
Els únics que no prenen res són els d'ERC. Diuen que la natura els ha dotat graciosament. I que tot forma part de la mateixa bèstia. Ara bé, a l'hora de la veritat, en Carod dura poqueta estona.
En fi, si necessiteu saber quina és la vostra justa mesura, demaneu parer a un ciutadà que ens honora, especialment a les membres de la Fundació de Dones Empresàries Grup Set. Veus, aquest guardó, sí que em faria gracia rebre'l. I res de silicona, consens!
Reunió al Comité Central
Arribo a dos quarts de sis al CCCB. Mentre baixo al soterrani del gulag llegeixo les inscripcions de les rajoles. Una d'aquestes diu:
Qui és amic del pobre
és amic de Déu.
Qui fa caritat
se'n va de dret al cel
és amic de Déu.
Qui fa caritat
se'n va de dret al cel
A aquesta hora hi ha més concurrència. A part dels puffs i dels coixins hi ha cadires i molta més gent que no pas la vintena de benaventurats del matí. També hi ha una vigilant. Els freakies de samarreta negra encara són majoria -juguen a casa. També veig, però, noies normals, vull dir, amb alguna denotació de sensualitat. Un personatge encén una cigarreta i beu cervesa.
Comença la xerrada i el moderador dóna una definició de cultura: toda transmisión de información no biológica. I també ens diu què és la propietat intel·lectual: un proceso vírico que infecta la cultura. T'ha quedat rodó. Avui és el dia de les frases:
- La lengua es un bien gratuito y comunal, un sufragio universal permanente. Nunca ha sido una mercancía
- La voz es el interfaz natural
- La colonización digital usa los mismos medios que la división entre norte y sur. Para usar una cosa nuestra, la lengua, tenemos que usar medios extranjeros.
- ¿Qué prefieres, ser asquerosamente rico o muy leído?
- La lucha no se agota con el copyleft. El día que éste se acabe, inventaremos otra cosa.
-Not to all rights reserved. Yes to all rights reversed.
- Etc.
Un assistent pregunta què fan les editorials amb els excedents. Ell mateix contesta la retòrica i proposa que l'Estat requisi els llibres no venuts i que els reparteixi a les biblioteques, però que no els destrueixin. Portem ja quasi una hora i, per sort, encara ningú ha proposat que entrem directament a robar a les llibreries.
Un altra deplora que la versió electrònica del diccionari de la Real Academia de la Lengua hagi estat desenvolupada per Mycrosoft. La seva proposta és que el software sigui pagat amb diner públic i que s'alliberi el software lingüístic, para que no esté en manos de unos pocos. No se puede privatizar la lengua y que quede fuera del control social.
També s'ha parlat de blogs, de si són un gènere o només un format. I que han portat a la desaparició de l'escriptor fracassat.
***Actualització de dilluns 18 de juliol: Si algú vol un parer rigorós sobre els qüestions de copyright, pot llegir:
-El Monogràfic "Copyright i dret d’autor: convergència internacional en un món digital?", de la Professora Raquel Xalabarder de la UOC.
Són textos científics, de lectura àrida, però molt més agraïts que les demagògies de divendres a la tarda.
Bill Gates planeja al Copyfight
A les 12 havia de començar la primera de les ponències. Sebla que la pantalla no funciona. La trobada té lloc a una sala subterrània del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Com que la sala és gran, també hi ha un argentí que imparteix un taller de captures de vídeo. A terra hi ha uns coixins per si algú vol ajaçar-s'hi. També hi ha uns puffs i jo n'ocupo un d'aquests. Pertot veig gent amb samarretes negres, pentinats a l'estil beatle, ulleres de pasta negra i una asexualitat manifesta en el cas de les dones. Se'm nota que no sóc de la tribu. Un tros més enllà un parell de noies també prenen notes.
La pantalla ja funciona. Un home amb la pinta de "de profesión socialista" dóna unes indicacions amb un walkie tot fent-se l'homenet. Tant te'l podries trobar de conserge en un poliesportiu o com a tècnic de no sé què, un d'aquells que fruiexen de la bicoca atorgada per les insultants majories absolutes dels socialistes a l'àrea metropolitana.
Arrenca el linux i un programa que es diu Ubuntú que, pel que veig és molt semblant al Word i que no conec. De cop no sé què passa, però sento un comentari dit en baixet Tendremos que trabajar con Windows... Un del seu costat amaga mig somriure i l'altra fa un gest subtil de que calli. M'espero...
Reinicien el PC i efectivament, inicien una sessió amb Windows NT 2000. Ha! M'aixeco ràpidament. Per avui ja en tinc prou! Pregunto si puc utilitzar un dels ordinadors per escriure la divertida facècia i em diuen que encara no están operativos. Tant me fa, pujo carrer Tallers amunt fins a Ronda Universitat. Entro a un ciber. Visca el programari Lliure!
A la tarda hi ha una xerrada de blogs. M'hi passaré
P.D: Un afegitó sobre la llengua. Fa uns mesos un conegut em comentava que l'Ajuntament de Barcelona va exigir l'ús de la llengua catalana per a atorgar 12000 euros de subvenció per a un congrés. L'Ajuntament es feia càrrec també de la traducció simultània. L'hilarant va ser que els discurs de cloenda del polític municipal va ser en castellà... Doncs bé, avui ha passat quelcom similar, tot i que amb objectes i personatges diferents.
La pantalla ja funciona. Un home amb la pinta de "de profesión socialista" dóna unes indicacions amb un walkie tot fent-se l'homenet. Tant te'l podries trobar de conserge en un poliesportiu o com a tècnic de no sé què, un d'aquells que fruiexen de la bicoca atorgada per les insultants majories absolutes dels socialistes a l'àrea metropolitana.
Arrenca el linux i un programa que es diu Ubuntú que, pel que veig és molt semblant al Word i que no conec. De cop no sé què passa, però sento un comentari dit en baixet Tendremos que trabajar con Windows... Un del seu costat amaga mig somriure i l'altra fa un gest subtil de que calli. M'espero...
Reinicien el PC i efectivament, inicien una sessió amb Windows NT 2000. Ha! M'aixeco ràpidament. Per avui ja en tinc prou! Pregunto si puc utilitzar un dels ordinadors per escriure la divertida facècia i em diuen que encara no están operativos. Tant me fa, pujo carrer Tallers amunt fins a Ronda Universitat. Entro a un ciber. Visca el programari Lliure!
A la tarda hi ha una xerrada de blogs. M'hi passaré
P.D: Un afegitó sobre la llengua. Fa uns mesos un conegut em comentava que l'Ajuntament de Barcelona va exigir l'ús de la llengua catalana per a atorgar 12000 euros de subvenció per a un congrés. L'Ajuntament es feia càrrec també de la traducció simultània. L'hilarant va ser que els discurs de cloenda del polític municipal va ser en castellà... Doncs bé, avui ha passat quelcom similar, tot i que amb objectes i personatges diferents.
Copyfight
Aquest cap de setmana a Barcelona es reuneix el Copyfight, un grup autoanomenat els defensors de la cultura lliure. Malgrat aquesta certa pompositat -a vegades és inevitable- el programa de conferències és interessant i miraré d'acostar-m'hi i si en sóc capaç, n'escriuré alguna cosa. Els ponents són advocats, activistes, artistes i intel·lectuals. Les meves sospites es centren en els activistes i els intel·lectuals, dels altres dos tipus podem saber per on ens pot apretar la sabata. Les conferències de demà estaran dedicades a la literatura i cultura escrites; música i entretenimient, dissabte; i diumenge software i cultura digital. Per a mi ja comencen malament posant dins del mateix sac la música amb l'entreteniment.
Estic a l'atur, passa-ho
El Govern ZP és una caldera de sorpreses. Té collons que la tramitació dels papers de l'atur sigui un dels primers serveis que ofereixi l'Administració Pública via sms.
I jo pensava, pasqual de mi, que els primers haurien de ser els de l'Oficina anticorrupció. O un de menys escandalós: quantes vegades veieu obres al vostre carrer i no en teniu idea per què l'han aixecat? O més senzillament, quan costen aquesta fanals tròpico-siderals que estan posant?
I jo pensava, pasqual de mi, que els primers haurien de ser els de l'Oficina anticorrupció. O un de menys escandalós: quantes vegades veieu obres al vostre carrer i no en teniu idea per què l'han aixecat? O més senzillament, quan costen aquesta fanals tròpico-siderals que estan posant?
Tot esperant que quatre benaventurats xisclin perquè el govern britànic estudia la manera de controlar sms i correus electrònics, aquest article explica les raons per les quals avui podem eviar mails i sms, entre moltíssimes altres coses. Mentrestant, seguirem llegint estupideses sobre Churchill.
***Actualització de dimecres 13 de juliol. La Unió debat avui la proposta de controlar les dades de mòbils i internet
***Actualització de dimecres 13 de juliol. La Unió debat avui la proposta de controlar les dades de mòbils i internet
Dret a ser feliç
No m'agradaria que passés desapercebut aquest article de Xavier Roig. Parla, sobre tot, de les imbeci·licitats passades i presents dels senyors d'Iniciativa per Catalunya
I tampoc el que publicà ahir mateix. L'empresa del senyor Roig va treballar amb la cabdidatura londinenca i explica perquè no va ser escollida París.
I tampoc el que publicà ahir mateix. L'empresa del senyor Roig va treballar amb la cabdidatura londinenca i explica perquè no va ser escollida París.
You'll never walk alone
When you walk through a storm
hold your head up high
And don't be afraid of the dark.
At the end of a storm is a golden sky
And the sweet silver song of a lark.
Walk on through the wind,
Walk on through the rain,
Tho' your dreams be tossed and blown.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
hold your head up high
And don't be afraid of the dark.
At the end of a storm is a golden sky
And the sweet silver song of a lark.
Walk on through the wind,
Walk on through the rain,
Tho' your dreams be tossed and blown.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.
L'enemic el tenim aquí
N'hi ha que miren tot el sant dia a l'Irak. Els culpables no són a Bagdad ni a Washington: els assassins de Londres i Madrid són a sota de casa. Idees per avui posa el dit a la nafra. Tot i que no estic d'acord amb el paràgraf final, té tota la raó del món quan diu que ens hem ficat l'enemic a casa. Un frau a la confiança donada, un cop de puny a la porta oberta. Parem de donar discursos imbècils tipus terricabras i deixebles. L'Estat ha de garantir la nostra llibertat i la seguretat.
No hi ha cap dubte: la guerra contra el feixisme islàmic ha d'encarar el seu front més complicat: el domèstic. Els governs lliures, i sobretot la majoria de la ciutadania, han d'entendre que l'enemic és a casa i des de casa planeja els seus atacs més letals. Mentre les tropes estan estabilitzant els antics centres de l'estratègia terrorista, els assassins ja fa temps que han fet de les nostres ciutats campaments bases per dissenyar els atacs. I no ens enganyem, aquests campaments tenen els seus nuclis a les comunitats musulmanes i tot el seu engranatge: mesquites, imans i associacions.
Urgeix un setge sense precedents a la comunitat musulmana. Les forces policials, i sobretot els serveis d'intel.ligència, han de començar la feina bruta sense complexes. És hora de conèixer tots els fils dels guettos musulmans i eliminar-ne qualsevol indici de fanatisme. I quan diem eliminar, volem dir eliminar.
El ministre de l'interior francès, un impresentable
Els caps de la policia britànica i els polítics han estat molt cautelosos. No han parlat de nombre de víctimes. Contrasta la prudència amb el comportament indigne del ministre de l'interior francès. Qui coi s'ha cregut que és aquest Sarkozy? Llegeixo aquesta terrrible notícia a El País:
Francia eleva el balance a 50 muertos El ministro francés del Interior, Nicolas Sarkozy, ha contado todo aquello que su homólogo británico no ha querido hacer público aún. Según ha dicho, Charles Clarke le ha confirmado que se han producido al menos 50 víctimas mortales y 300 heridos, medio centenar de ellos graves.
Sarkozy ha señalado a la televisión pública francesa que ha hablado dos veces con Clarke, y que éste le ha contado que las explosiones fueron “de una violencia considerable”. “El techo del metro se ha hundido, la escena del crimen es muy difícil de reconstruir por los destrozos provocados por la explosión”, ha añadido. Respecto a los autores, ha señalado que son “criminales, no terroristas, porque eso querría decir que tienen una ideología detrás y no la tienen, son asesinos que no respetan a nada ni nadie”. “Me ha dicho que piensa que es Al Qaeda, pero no tiene elementos [probatorios]. Que a su conocimiento no hubo bombas humanas, suicidas”, ha añadido.
No en el meu cognom!
De l'Avui del 7 de juliol
Ai, que patirem! I per què no el signen, per exemple, en un lloc simbòlic de derrotes contemporànies, com ara el Carmel, el Fòrum o Perpinyà? O fins i tot dins del Trambaix. Serà que no s'han signat tractats dins d'un tren!
Estic amoïnat, amics meus. El meu cosí de part de pare surt amb una noia que es diu Elisenda Estatuet. Sense la "t", però. Tinc por que es casin. Quin futur espera a la possible descendència? Les bromes galdoses d'aquesta mena es veuen a venir:
Encara podria ser pitjor la riota, una dona podria dir-li:
Apel.lo als drets de la infància i del liure desenvolupament de la personalitat per demanar que els senyors polítics vagin a fer les seves necessitats de tot tipus a un altre lloc per a no posar, ai las!, més sal a la ferida.
Núria, Sau, i ara Cardona?
Catorze col·legis professionals de la comarca del Bages demanaran per carta al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i al del Parlament, Ernest Benach, que el nou Estatut passi a ser anomenat Estatut de Cardona. Addueixen que Catalunya té un deute històric amb Cardona, vila que va ser l'any 1714 l'últim baluard català a caure davant les tropes de Felip V. "El poble català mai no ha recompensat aquell sobreesforç de la vila ducal", manifesten els col·legis professionals del Bages. Altres poblacions catalanes també hi aspiren.
Ai, que patirem! I per què no el signen, per exemple, en un lloc simbòlic de derrotes contemporànies, com ara el Carmel, el Fòrum o Perpinyà? O fins i tot dins del Trambaix. Serà que no s'han signat tractats dins d'un tren!
Estic amoïnat, amics meus. El meu cosí de part de pare surt amb una noia que es diu Elisenda Estatuet. Sense la "t", però. Tinc por que es casin. Quin futur espera a la possible descendència? Les bromes galdoses d'aquesta mena es veuen a venir:
-Senyor Cardona Estatuet, lamento dir-li que vostè prèn les decisions amb poca independència. Vostè no és ni carn ni peix.
Encara podria ser pitjor la riota, una dona podria dir-li:
-Noi, quines poques competències que tens!
Apel.lo als drets de la infància i del liure desenvolupament de la personalitat per demanar que els senyors polítics vagin a fer les seves necessitats de tot tipus a un altre lloc per a no posar, ai las!, més sal a la ferida.
El General Franco va ser un intel·lectual...
... segons Julio Merino, l'autor del llibre "El otro Franco". Diu coses tan interessants com "Franco salvó la república en tres ocasiones: 1934, 1935 y 1936". Bé, us passo l'enllaç al xat de Terra que compartí amb els internautes l'1 de juliol, sense el 8. El llibre és una biografia del Generalísimo des del seu naixement fins al començament de la guerra civil.
L'estanquer explica als que el volen escoltar que en deu anys ha doblat la venda de paper. Comenta que fa uns quinze anys l'empresa Miquel Costa va estar a punt de tancar. Agafa "La Vanguardia" i busca a quant cotitzen les accions. Fa una pausa per a evitar que el rotet o el sanglot sigui sonor, finta i rebla:
- La gent d'aquest país té la pell molt fina i cada vegada més ens l'agafem amb paper de fumar".
- La gent d'aquest país té la pell molt fina i cada vegada més ens l'agafem amb paper de fumar".
Matrimoni
Les tardes de diumenge permeten, almenys a mi, retocar posts anteriors i vagarejar el pensament. Un professor explicava que la millor negociació és aquella en què tu t'assegures el contingut i alhora deixes que l'altra part escrigui el discurs de la victòria, guanyi la batalla de la vanitat i desfili fastuosament dia i nit. Com diu la meva àvia, alaba't, ruc, que a fira et duc.
Philip Roth parla a L'animal moribund de les consequències castròfiques que ha tingut la sida en els homosexuals, sobretot. Un canvi de mentalitat conservador i possibilista que ha rejovenit el matrimoni. Heus aquí la recepta secular, el preservatiu institucional (sempre foradat) que promet la fidelitat, la seguretat i l'estabilitat en front del virus del dubte. Crec que els homosexuals han caigut a la trampa a l'ensems que la institució familiar ha rebut un recolzament inesperat que augura molts anys de vitalitat al matrimoni. Mentre onegen les banderes de l'arc de Sant Martí, en Ratzinger fa veure que plora i que ha perdut mentre que, de ben segur, es frega les mans. Qualsevol dia d'aquests veurem renéixer la gran colació cristianisme i socialisme i els progres de tota la vida no sabran ni què fer. Comparteixen un enemic comú, la qual cosa uneix molt: el liberalisme.
D'altra banda, el socialisme progre ha tornat a mostrar que el principi d'igualtat té un fonament inequívoc en l'enveja, que fa preguntar tu sí i jo no?. Els gais i lesbianes, crec, han venut l'anima al diable. Volen equiparar-se al que sempre han repudiat a canvi de victòries públiques. Potser han guanyat la guerra dels símbols, però de ben segur saben que el seu discurs ha estat derrotat. I tots plegats seguirem demanant permís per estimar a canvi de que el món reconegui de que tenim raó. L'amor, la més greu forma d'exhibicionisme. Que lluny que estem del liberalisme.
Res, us deixo amb el Roth que ho explica molt més bé.
Philip Roth
L'animal moribund
Editorial La Magrana
Philip Roth parla a L'animal moribund de les consequències castròfiques que ha tingut la sida en els homosexuals, sobretot. Un canvi de mentalitat conservador i possibilista que ha rejovenit el matrimoni. Heus aquí la recepta secular, el preservatiu institucional (sempre foradat) que promet la fidelitat, la seguretat i l'estabilitat en front del virus del dubte. Crec que els homosexuals han caigut a la trampa a l'ensems que la institució familiar ha rebut un recolzament inesperat que augura molts anys de vitalitat al matrimoni. Mentre onegen les banderes de l'arc de Sant Martí, en Ratzinger fa veure que plora i que ha perdut mentre que, de ben segur, es frega les mans. Qualsevol dia d'aquests veurem renéixer la gran colació cristianisme i socialisme i els progres de tota la vida no sabran ni què fer. Comparteixen un enemic comú, la qual cosa uneix molt: el liberalisme.
D'altra banda, el socialisme progre ha tornat a mostrar que el principi d'igualtat té un fonament inequívoc en l'enveja, que fa preguntar tu sí i jo no?. Els gais i lesbianes, crec, han venut l'anima al diable. Volen equiparar-se al que sempre han repudiat a canvi de victòries públiques. Potser han guanyat la guerra dels símbols, però de ben segur saben que el seu discurs ha estat derrotat. I tots plegats seguirem demanant permís per estimar a canvi de que el món reconegui de que tenim raó. L'amor, la més greu forma d'exhibicionisme. Que lluny que estem del liberalisme.
Res, us deixo amb el Roth que ho explica molt més bé.
Els homes heterosexuals que es casen són com els capellans quan s'ordenen: fan vot de castedat, amb la diferència que sembla que no se n'adonen fins al cap de quatre o cinc anys. La naturalesa del casament no és menys opressiva per a un mascle heterosexual -tenint en compte les preferències sexuals d'un mascle heterosexual- que per a un gai o una lesbiana. Però avui dia fins i tot els gais es volen casar. I per l'Església. Dos-cents o tres-cents convidats. I espera quan vegin en què s'ha convertit el desig que els va fer tornar-se gais. N'esperava més, d'aquesta gent, però resulta que tampoc ells toquen de peus a terra. deu haver-hi influït la sida. El declivi i l'ascens del condó és el tema sexual estrella de la segona meitat del segle XX. El condó ha tornat. I, junatment amb el condó, tot el que es va engegar a fer punyetes durant els anys seixanta. Quin home s'atreveix a dir que s'ho passa igual de bé fent l'amor amb condó que sense? Quina gràcia hi troba? Per això els òrgans de la digestió han acabat tenint, en l'època en què ens trobem, la supremacia coma orificis sexuals. La necessitat desesperada de la membrana mucosa. per eludir el condó, han de tenir una parella estable, i decideixen casar-se. Els gais són militants: volen casar-se i volen incorporar-se a l'exèrcit sense ocultar la seva condició i que se'ls accepti. Les dues institucions que jo abominava. I per un mateix motiu: la reglamentació.
Philip Roth
L'animal moribund
Editorial La Magrana
Au va, nois, que és tard (xaves a la costa!)
Acabo de veure per tevetrès la cantada d'havaneres, massiva i camaca, de Calella de Palafrugell. (A l'estiu s'ha de fer el viu /a la costa catalana, / que a l'hivern no hi ha caliu, / Costra Brava catalana). Sempre l'última cançó del recital és l'espanyolíssima "El meu avi". Quan els cantaires enfilaven els valents de bordo / no varen tornar (no varen tornar) / i en tingueren la culpa els americans, algú ornà la melodia amb un com sempre!, amb regust a una espontaneïtat falsa. Què voleu que us digui, és una forma ben barata d'antiamericanisme desinformat i, el que és pijor, que ve de lluny. Si els catorze calellencs van anar a lluitar engatats i amb una guitarra, él més normal és que morissin a peu del porró. Quina metàfora!
Amb tot, la gent ha donat a "El meu avi" un cert toc reverencial, talment com si fos un himne. La cançoneta no té més de trenta-cinc anys i, suposo jo, que hom ha perdonat la imaginària existència del vaixell de l'armada espanyola a canvi d'esgargamellar Visca Catalunya. Pregunto si són família el famós compositor i el psiquiatra. Entre uns humils segadors i catorze inconscients i un avi temerari que van a la guerra com si anessin de viatge de fi de curs a Mallorca, em quedo amb els primers, malgrat tot.
Les havaneres no acaben de fer-me el pes i no ho dic per una mala experiència adolescent amb el cremat. Les trobo avorrides i indolents. Nomes salvo "Llop de mar", encisadora, i sobre tot la versió b de "los hermanos Pinzón", els quals, gràcies al tarannà, avui mateix podrien contraure un feliç i progre matrimoni.
Amb tot, la gent ha donat a "El meu avi" un cert toc reverencial, talment com si fos un himne. La cançoneta no té més de trenta-cinc anys i, suposo jo, que hom ha perdonat la imaginària existència del vaixell de l'armada espanyola a canvi d'esgargamellar Visca Catalunya. Pregunto si són família el famós compositor i el psiquiatra. Entre uns humils segadors i catorze inconscients i un avi temerari que van a la guerra com si anessin de viatge de fi de curs a Mallorca, em quedo amb els primers, malgrat tot.
Les havaneres no acaben de fer-me el pes i no ho dic per una mala experiència adolescent amb el cremat. Les trobo avorrides i indolents. Nomes salvo "Llop de mar", encisadora, i sobre tot la versió b de "los hermanos Pinzón", els quals, gràcies al tarannà, avui mateix podrien contraure un feliç i progre matrimoni.
Engrunejant
En Joan Oliver ha posat a prova la lleialtat dels lectors. Aquest sant baró(metre) ha esmerçat temps tot calculant les intencions de vot dels catalans i posa a disposició dels interessats el fruit del seu esforç en forma de full de càlcul.
Curiosament, però, avui la seva adreça de correu electrònic, que figura sempre a la capçalera, sortia equivocada...
*Actualització de diumenge 3 de juliol:
L'errada de la transcripció l'adreça de correu de Joan Oliver es degué al diari Avui i des d'ahir ja torna a sortir correctament
Curiosament, però, avui la seva adreça de correu electrònic, que figura sempre a la capçalera, sortia equivocada...
*Actualització de diumenge 3 de juliol:
L'errada de la transcripció l'adreça de correu de Joan Oliver es degué al diari Avui i des d'ahir ja torna a sortir correctament
Susceptibilitats
Tenim una nova companya al grup de teatre. És una mestra de dibuix valenciana. Ala primera reunió que assisteix diu que els catalans no tenim sentit de l'humor.
Arribo a casa i, quan em fico al llit i apago el llum, rebo dos sms idèntics que diuen: "aquesta tia de què va?"
Arribo a casa i, quan em fico al llit i apago el llum, rebo dos sms idèntics que diuen: "aquesta tia de què va?"
El corresponsal de la guerra dels sexes
L'agost passat vaig penjar un article d'en Sostres. Un (o una) comentarista anònim(a) el definia com el corresponsal de la guerra dels sexes. Certament alguns articles sobre la cojuntura política són prescindibles. Quan aconsegueix oblidar-se d'en Carod, en Sostres guanya. L'article d'ahir dimarts és sensacional:
LLIR ENTRE CARDS
Conillet de vellut
Salvador Sostres
La Carme Ruscalleda s'ha basat en alguns cantautors per preparar els seus aperitius del mes de juny. Així, tenim una sopa de cabra (de mar) en honor de Gerard Quintana, una coca de Joaquín Sabina, i un pop amb flors per la música pop de Rosario Flores. Tanca el joc el conillet de vellut en homentage a Joan Manuel Serrat. Conillet de vellut és una de les cançons que més m'estimo del Serrat. Com gairebé tothom sap parla d'una model jove i que està molt bona. És veritat: són de vellut els conillets de les noies boniques i joves. Bé, l'aperitiu que ha preparat la Carme és un dau de conillet ben tendre amb un cruixent d'olives negres al damunt. Ja l'aspecte, negre a sobre i color carn a sota, convida a pensar en la noia del Serrat. "Era suau com el vellut i poregosa com un conill menut". Després te'l poses a la boca, i la metàfora arriba a la seva plenitud: Carme, perdona que t'escrigui això, però menjar-se el conillet de vellut que t'has inventat és menjar-se un cony. És un plat d'una obscenitat fantàstica, d'un sentit de l'humor extraordinari. La Carme Ruscalleda és l'única cuinera del món que ha aconseguit fer allò que en podríem dir una cuina femenina. Una cuina uterina, còncava, Coco Chanel, Nicole Kidman. El conillet de vellut d'enguany prova aquesta subtilesa, aquest detallisme generós no gens necessitat d'artifici i que no és gratuït sinó bell camí que ens du a créixer. Vés al Sant Pau amb una noia que desitgis però que encara no hagi passat res entre vosaltres. Quan et portin el conillet de vellut mira-la, posa't el dau de conill a la boca, tanca els ulls i pensa en ella. Et sentiràs com capbussat al seu entrecuix. No tinguis pressa per empassar-te'l, deixa que se't vagi desfent a la boca, prem-lo contra el paladar amb la llengua i quan ja estiguis a punt d'acabar-te'l torna a obrir els ulls i no podràs evitar mirar-la com es miren els amants que s'acaben de sadollar per primera vegada.
O sogra o hipoteca
El pare d’un amic meu és una de les persones més intel•ligents que conec. El seu sentit pràctic enlluerna. Fa un any el seu fill va fer-li saber que es casava i que començaria a remenar hipoteques. El pare va preguntar a la parelleta ilusionada si ja tenien els 150.000 euros, o en cas, contrari, si estaven disposats a treballar vint anys per al banc. –Coi, no hi ha més cera que la que crema. Tots hem de passar per l’adreçador- adduí el fill.
La casa pairal és una vivenda composta d’un sol casal de dues plantes i golfes. No és massa gran, més aviat estreta i llarga. Al darrere té una galeria assolellada i a on abans hi havia el celler, el galliner i una mica d’hort. És una casa ben ventilada, confortable i, òbviament, amb espai suficient per a que hi puguin viure dues famílies. Si hi fessin pisos a permuta, la constructora n'hi faria cabre uns quants.
El pare els preguntà si preferien dependre del banc i que ell els ajudés a pagar l'entrada del niuet d'amor o si, d’altra banda, estaven disposats a arreglar una habitació de la casa, fer les reformes necessàries i compartir despeses, cuina i televisió. Des d'un punt de vista econòmic la segona opció és irrefutable. La reflexió del pare és l’atac més perillós que he sentit contra l'economia del totxo. Avui la llibertat és redimir-se dels banquers, els sacerdots que celebren les cerimònies nupcials contemporànies.
Qui hi està en contra és la nòvia perquè sempre havia somniat fer sopars amb espelmetes. El pare, m'explicà, esclafí a riure i li digué que a quarts d'onze ell solia anar a dormir i que no tenia pas la intenció de fer d'espelma. O sigui, noia, ja pots triar entre la sogra o la hipoteca. Potser la sogra durarà menys i, en canvi, els sopars amb una altra mena d'espelmetes et sortiran a 25 milions de peles...
La casa pairal és una vivenda composta d’un sol casal de dues plantes i golfes. No és massa gran, més aviat estreta i llarga. Al darrere té una galeria assolellada i a on abans hi havia el celler, el galliner i una mica d’hort. És una casa ben ventilada, confortable i, òbviament, amb espai suficient per a que hi puguin viure dues famílies. Si hi fessin pisos a permuta, la constructora n'hi faria cabre uns quants.
El pare els preguntà si preferien dependre del banc i que ell els ajudés a pagar l'entrada del niuet d'amor o si, d’altra banda, estaven disposats a arreglar una habitació de la casa, fer les reformes necessàries i compartir despeses, cuina i televisió. Des d'un punt de vista econòmic la segona opció és irrefutable. La reflexió del pare és l’atac més perillós que he sentit contra l'economia del totxo. Avui la llibertat és redimir-se dels banquers, els sacerdots que celebren les cerimònies nupcials contemporànies.
Qui hi està en contra és la nòvia perquè sempre havia somniat fer sopars amb espelmetes. El pare, m'explicà, esclafí a riure i li digué que a quarts d'onze ell solia anar a dormir i que no tenia pas la intenció de fer d'espelma. O sigui, noia, ja pots triar entre la sogra o la hipoteca. Potser la sogra durarà menys i, en canvi, els sopars amb una altra mena d'espelmetes et sortiran a 25 milions de peles...
La daga de la plebs
Des de fa uns mesos les caixes d'estalvi estan canviant la ubicació dels caixers automàtics. Els treuen dels vestíbuls d'entrada i els situen ara a peu de carrer. Tips de que els homeless hi pasessin la nit, que els cocainòmans hi prenguessin la dosi de les tres del matí, a més d'altres usuaris alternatius, els primers en fer-ho han estat els de la Caixa del Penedret i els han seguit la Caixa de Catalunya.
Així, treure diners d'un caixer automàtic ha esdevingut una situació poc fal·laguera. També ho era, a vegades, entrar-hi a les set el matí d'un diumenge. La quantitat de merda amuntegada era terrible. Sia com sia, un vell del meu poble diu que els caixers automàtics i les targes de crèdit són la daga de la plebs. A un que en tingui no li cal mai passar-hi a buscar calers.
Així, treure diners d'un caixer automàtic ha esdevingut una situació poc fal·laguera. També ho era, a vegades, entrar-hi a les set el matí d'un diumenge. La quantitat de merda amuntegada era terrible. Sia com sia, un vell del meu poble diu que els caixers automàtics i les targes de crèdit són la daga de la plebs. A un que en tingui no li cal mai passar-hi a buscar calers.
No al logos!
La llegenda batxillera és agraïda amb les mestres de català. Sempre que ve a tomb, fins i tot quan no, parlo de l’atractiu físic de l’Anna. A vegades penso quin encant haurà reservat per a la plenitud, perquè, de ben segur que el temps li deu provar. Una altra virtut seva que ha romàs és la lectura d’en Pla. Aquell any Contraban entrava a l'examen de Sel·lectivitat. Ella, però, es adelità amb fragments de Notes del Capvesprol i d’altres. Almenys a mi no em costava gens imaginar-me-la en els paratges empordanesos, les platges de manera preferent. I és clar, la imaginació, juntament amb altres coses, emprenia el vol. Al costat meu seia una noia que cada vegada que la mestra entomava un llibre del grafòman es queixava: oh, no, quin pal! Sí, sí, quin pal el meu....
El cert és que la fa quinze dies vaig anar a la biblioteca dels filòlegs i, òbviament, vaig mirar de sortir de la caverna. La quota, a aquelles hores, no arribava a la paritat contemporàniament exigida en altres cenacles: res, ni maques ni lletges, només hi havia uns esforçats estudiants. Diuen que els sonats hi troben la llum, a mi se’m van fondre els ploms. Què voleu que us digui, a vegades és preferible ser un mitòman.
El cert és que la fa quinze dies vaig anar a la biblioteca dels filòlegs i, òbviament, vaig mirar de sortir de la caverna. La quota, a aquelles hores, no arribava a la paritat contemporàniament exigida en altres cenacles: res, ni maques ni lletges, només hi havia uns esforçats estudiants. Diuen que els sonats hi troben la llum, a mi se’m van fondre els ploms. Què voleu que us digui, a vegades és preferible ser un mitòman.
“Por un nuevo partido político en Cataluña”
Encara no he tingut l'oportunitat de llegir el manifest “Por un nuevo partido político en Cataluña” i, per tant, no se què és realment el que els autors propugnen. Tot i això, hom ja fa cabòries sobre quin seria el partit que en sortiria més malparat. Jo ho tinc claríssim: el PSC. Per tant, discrepo de l'article d'en Ferran Sáez ahir a e-notícies.
A les eleccions autonòmiques de l'any 1995 el senyor Vidal-Quadras va treure 17 diputats. El Partit Popular mai havia tret 10 dipùtats. No entenc perquè Pujol va demanar el cap de Vidal-Quadras al Majèstic. Malgrat que CiU va fer una davallada espectacular, les propostes vidalquadrianes van afectar profundament els resultats socialistes. Si jo fos un dirigent de CiU pregaria per a que el "nuevo partido político en Cataluña" es formés d'una vegada. Són els únics que podrien robar vots al PSC i donar, paradoxalment, la vicòria a un partit nacionalista, català en aquest cas.
A les eleccions autonòmiques de l'any 1995 el senyor Vidal-Quadras va treure 17 diputats. El Partit Popular mai havia tret 10 dipùtats. No entenc perquè Pujol va demanar el cap de Vidal-Quadras al Majèstic. Malgrat que CiU va fer una davallada espectacular, les propostes vidalquadrianes van afectar profundament els resultats socialistes. Si jo fos un dirigent de CiU pregaria per a que el "nuevo partido político en Cataluña" es formés d'una vegada. Són els únics que podrien robar vots al PSC i donar, paradoxalment, la vicòria a un partit nacionalista, català en aquest cas.
L'editorial d'El Llaç
Publico avui l'editorial del número 399 de la revista "El Llaç" de Molins de Rei, tal com vaig dir el 26 de maig. Malgrat que no hi estigui del tot d'acord, el penjo per a que el podeu llegir.
Els okupes s'han extralimitat
Per dir-ho curt i ras, als okupes se'ls ha anat la mà!
La manifestació que van protagonitzar l'1 d'abril passat al llarg de la qual es van dedicar a empastifar de pintades les partes i vidres de tot el Centre de la Vila, especialment d'entitats bancàries, agències immobiliàries i empreses de treball temporal, no va agradar a ningú. Tothom ha criticat la seva actitud i també la permisivitat de les forces de seguretat -Policia Nacional i Guàrdia urbana- i la passivitat de l'Ajuntament.
Segons com, fins ara el moviment okupa podia resultar simpàtic i, de fet, les persones que tenen els seus seguidors com a veïns no acostumen a queixar gaire. Normalment són respectuosos, amables, procuren no molestar el veïnat, i les cases on s'estan -anomenades per ells centres socials okupats- es converteixen sovint en espais de formació, debat i esbarjo. El problema ve quan volen evitar el desallotjament dels immobles ocupats i es manifesten pels carrers. La manera d'algun d'ells, no tots, d'entendre la convivència i de defensar determinats procediments s'extralimita, es descontrola. és llavors quan perden la credibilitat i la consideració per part del ciutadà.
I això és el que ha passat a Molins de Rei, tal com anteriorment va passar a Cornellà de Llobregat -amb actituds més radicals, violentes i reiterades que a la vila-, a l'Hospitalet de llobregat o a Barcelona. La paraula okupa és sinònim ara, a Molins de rei, d'incivisme i ha quedat ofuscat el veritable i gravíssim problema que el moviment pretén denunciar: la dificultat d'accés a un habitatge digne a un preu assequible.
El paper de la policia i l'Ajuntament és difícil. davant d'una manifestació on són possibles les actituds conflictives, es considera millor deixar-los fer i desitjar que els danys siguin els menors possibles. Actuar amb contundència podria comportar una batalla campal amb conseqüències molt pitjors de les que hi ha hagut. Si més no, això és el que diuen els responsables policíacs i polítics. Però, acceptat això, el que ara demana el ciutadà és si aquests actes tindran consequêncies per als autors. S'hauria de saber quan costarà a la butxaca de tots els molinencs les bretolades i què passarà amb les persones, algunes d'elles ens consta que perfectament identificaes, que van provocar aquests aldarulls. Seran elles qui netejaran les pintades? Tindran algun càstig? Se'n faran responsables les seves famílies? En aquest sentit, s'han de destacar les declaracions de l'alcalde de la vila, Ivan Arcas, a Ràdio Molins de Rei, en les que es mostrava contundent i decidit a fer tot el que fos possible per solucionar el problema.
Un problema que al marge d'altres elements que hi poden concòrrer no fa si no reflectir un aspecte preocupant de la nostra societat i que cal que els polítics abordin amb profunditat: l'habitatge. Calen més pisos de protecció oficial, cal legislar i donar sortida al munt d'habitatges buits que hi ha a les ciutats i cal, sobretot, més polítiques locals decidides a facilitar l'accés dels joves als habitatges.
Amb Kundera, no perdreu el temps
Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:
-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.
-¿Què has llegit?
-¡Els embruixats!
-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?
Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrowicz va publicar en forma de fulletó, sots pseudònim, en un diari de Polònia. M0ai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¿Ni una paraula sobre Els embruixats!
-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.
Em mira amb melangia.
-Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu favorit s'ha esgotat.
Milan Kundera, El teló. Assaig en set parts. Tusquets editors
Els okupes censuradors
Una mostra d'atac a la llibertat d'expressió. Demà o demà passat penjaré l'editorial. Ara us enllaço la referència de l'Avui de dilluns.
'El Llaç', de Molins de Rei, amenaçada pels okupes
La revista de Molins de Rei El Llaç, amb més de 49 anys d'història, ha rebut amenaces del col·lectiu okupa del municipi per haver publicat un editorial, cartes i fotografies denunciant els actes vandàlics protagonitzats pel col·lectiu, informa Josep Ferrer. Els okupes han pintat inscripcions com ara "Kap agressió sense resposta". També han dibuixat un punt de mira amb El Llaç al mig i han empastifat el poble amb papers contra la revista de Molins de Rei. [Redacció]
Companys i Cambó
Fabregas, de Nihil Obstat, escrivia dimecres passat que la història no sempre l’escriuen els vencedors. Aquesta és la gran crueltat d’una guerra civil: pensar que hi ha haver uns vencedors i uns vençuts, més quan tothom hi perdé, uns més que altres òbviament. Al capdavall, però, tots foren víctimes de la follia pròpia i l'aliena.
Llegeixo de tant en tant les Memòries de Cambó (una delícia!), un altre vençut. Us transcric una curiositat històrica:
Llegeixo de tant en tant les Memòries de Cambó (una delícia!), un altre vençut. Us transcric una curiositat històrica:
Lluís Companys em visita
Fou furant aquest any (es refereix al 1930) que, un dia vingué a visitar-me al meu despatx de la Laietana Lluís Companys, amb el qual jo no havia tingut més tractes que els obligats en períodes d’acció política conjunta amb les esquerres catalanes. Companys se’m presentà com un home cansat, fatigat de la lluita. Va explicar-me el temps que havia passat a la presó i em digué que ja no hi volia tornar més. Em parlà amb disgust de les seves habituals companyies i em digué que se’n volia allunyar, i acabà demanant-me si jo podria facilitar-li una col•locació a Buenos Aires que li permetés refer la seva vida. Qui havia de dir, en aquell moment, el que les circumstàncies, en poc temps, havien de fer de Companys!
Francesc Cambó
Memòries
Capítol “Els anys de la dictadura (1923-1930)” pàgina 404
El tarannà no acaba de rutllar
E-notícies publica avui
Aquest és l'article del butlletí de la Fundació Catalunya Oberta que no ha agradat al nou hoste de la bodeguiya:
"La Moncloa es queixa per un 'guardó' a Zapatero"
L'economista Xavier Sala i Martín va explicar ahir, durant la presentació del premi Roda de Molí instituït per la Fundació Catalunya Oberta, que "fa una hora ens han trucat de La Moncloa" per haver atorgat aquest guardó irònic al president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. L'esmentada fundació li va concedir ahir perquè en el balanç d'enguany i el de l'any passat "les xifres no quadren" pel que fa a lluita contra el terrorisme o creixement del PIB, entre d'altres.
Aquest és l'article del butlletí de la Fundació Catalunya Oberta que no ha agradat al nou hoste de la bodeguiya:
La Roda de Molí
ESTAT DE LA NACIÓ
Un abril miraculós
L’11 i 12 de maig va tenir lloc al Congrés dels Diputats el debat de política general, allà anomenat sobre l’estat de la nació. En aquest debat el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va fer un balanç del que ha estat poc més d’un any de govern socialista.
Amb bona lògica, aquest balanç no hauria de ser gaire diferent de l’informe sobre un any de govern presentat pel mateix govern uns dies abans. Però no. Si comparem la informació aportada per ambdós documents, les xifres no quadren.
En el seu discurs de l’11 de maig el president del govern destaca la lluita contra el terrorisme amb xifres com la detenció de 175 persones per presumpte vinculació amb ETA i 87 en relació amb els atemptats de l’11-M; i l’augment dels professionals de la lluita contra el terrorisme (300 professionals més en els cossos i forces de seguretat de l’Estat, i 354 nous agents al Centro Nacional de Inteligencia).
En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien detingut 80 persones per presumpte vinculació amb ETA, i 90 vinculades amb el terrorisme internacional; i la plantilla dels serveis d’intel·ligència s’havia reforçat amb 250 nous agents.
En el discurs al Congrés, Zapatero posa l’èmfasi en el creixement del PIB (un 2,7% el 2004) i la creació de llocs de treball (un 4%, que equival a 675.000 llocs de treball anuals). I pel que fa a l’atur, destaca que s’ha reduït en 120.000 el nombre d’aturats el 2004.
En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien creat 461.300 llocs de treball en els darrers 12 mesos; i el nombre d’aturats s’havia reduït en 40.000 o 34.500, segons si consultes la pàgina 11 o la 104 de l’informe.
Tampoc no quadren les xifres sobre l’augment de les pensions mínimes ni l’augment del salari mínim interprofessional, ni l’augment de les places de Policia i Guàrdia Civil, ni l’augment de les unitats de fiscalia, ni l’augment de l’aportació al fons de reserva de la Seguretat Social, etcètera, etcètera, etcètera.
Fa tota la impressió que les xifres no responen a una descripció precisa de la realitat, sinó que s’utilitzen com convé en cada ocasió. No hi ha manera de treure’n l’entrellat. Malgrat això, el president del govern s’atreveix a afirmar en el seu discurs que “encima, no trucamos las cifras”. Si no “trucan las cifras”, l’única explicació possible és que el mes d’abril del 2005 va ser el més meravellós de la història.
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut president Zapatero!
Tres anys de Timor independent
Avui fa tot just tres anys que el Timor accedí a la independència. Avui es continua parlant sobre la prevenció de conflictes internacionals, de mediació i del paper de Nacions Unides. Us enllaço una magnífica conferència que el senyor Francesc Vendrell pronuncià el 14 de maig de 2002 a la Universitat Oberta de Catalunya. S'hi pot estar o no d'acord, però aquest home hi toca, argumenta i s'allunya de la fullaraca a la que estem acostumats quan es parla de conflictes internacionals. Ah, i a més és un pencaire.
1. Què pensaríem si una banda terrorista d'ultradreta condicionés la pau a la desparició, per exemple, de l'Estat de les autonomies?
2. Aquest matí, quan he llegit "la Vanguardia", he quedat estupefacte. Es veu que actualment la policia no sap qui són els dirigents d'ETA. Aquesta notícia demanaria, crec, una compareixença del ministre d'Interior al Parlament. Ja se sap però, que els parlaments, almenys els d'aquí, serveixen per a coses inusitades.
3. ZP ha dit que se tracta d'un "riesgo gestionable". Explica-ho més bé, que sóc de poble i no sé pas què vol dir.
2. Aquest matí, quan he llegit "la Vanguardia", he quedat estupefacte. Es veu que actualment la policia no sap qui són els dirigents d'ETA. Aquesta notícia demanaria, crec, una compareixença del ministre d'Interior al Parlament. Ja se sap però, que els parlaments, almenys els d'aquí, serveixen per a coses inusitades.
3. ZP ha dit que se tracta d'un "riesgo gestionable". Explica-ho més bé, que sóc de poble i no sé pas què vol dir.
A les 8 del matí agafo un taxi. El taxista tenia ganes de preguntar i de xerrar, sobre tot, de Samuel Eto'o... No ha derecho con lo que ha dicho ese tío, y luego se queja de que le llamen negro.
La COPE sonava a tota llesca. És un dels avantatges d'agafar un taxi. Estaven tan avorrits amb la majoria absoluta que no se'n saben avenir de la feina que se'ls ha girat. El taxista em pregunta si soy catalán o español. I em diu que no s'admet medias tintas, que lo que es blanco, es blanco, y lo que es negro, es negro. -Com Eto'o?- li pregunto. Ni más ni menos, amigo. Los que me dicen que sí, pero que no, los grises... estos son los peores. He pensat que tenia tota la raó del món.
La COPE sonava a tota llesca. És un dels avantatges d'agafar un taxi. Estaven tan avorrits amb la majoria absoluta que no se'n saben avenir de la feina que se'ls ha girat. El taxista em pregunta si soy catalán o español. I em diu que no s'admet medias tintas, que lo que es blanco, es blanco, y lo que es negro, es negro. -Com Eto'o?- li pregunto. Ni más ni menos, amigo. Los que me dicen que sí, pero que no, los grises... estos son los peores. He pensat que tenia tota la raó del món.
1. Seguim amb la revista de premsa. Enllaço aquest gran article del dia 2 d'Anna Grau publicat a l'Avui, of course, sobre la celebració del primer de maig a Madrid.
2. Cada dijous la Fundació Catalunya Oberta posa les coses al seu lloc. És el dia que envia el seu butlletí electrònic
3. Futbol anglès, encara? Dimarts passat vaig sentir llàstima de constatar que els equips anglesos que triomfen a Europa han desistit del tradicional estil. L'eficàcia del Liverpool i del Chelsea a Europa és incontestable, com també ho és que els que es mantenen fidels, el Manchester United, o els que apliquen la filosofia versallesca, l'Arsenal, tan sols ornen la llista honrosa dels eliminats abans d'hora.
El que sí em fa por és que el joc cientifista de Mourinho i Benítez buidi els estadis al mateix ritme que de ben segur ompliran les vitrines. Que les graderies estiguin buides a Itàlia no em fa res, però a Anglaterra no, si us plau.
Per cert, que s'acabi d'una vegada aquesta rucada del format de lliga i que tornin les eliminatòries directes des d'un bon principi. No vull avorriment fins al mes de febrer a la Copa d'Europa!
2. Cada dijous la Fundació Catalunya Oberta posa les coses al seu lloc. És el dia que envia el seu butlletí electrònic
3. Futbol anglès, encara? Dimarts passat vaig sentir llàstima de constatar que els equips anglesos que triomfen a Europa han desistit del tradicional estil. L'eficàcia del Liverpool i del Chelsea a Europa és incontestable, com també ho és que els que es mantenen fidels, el Manchester United, o els que apliquen la filosofia versallesca, l'Arsenal, tan sols ornen la llista honrosa dels eliminats abans d'hora.
El que sí em fa por és que el joc cientifista de Mourinho i Benítez buidi els estadis al mateix ritme que de ben segur ompliran les vitrines. Que les graderies estiguin buides a Itàlia no em fa res, però a Anglaterra no, si us plau.
Per cert, que s'acabi d'una vegada aquesta rucada del format de lliga i que tornin les eliminatòries directes des d'un bon principi. No vull avorriment fins al mes de febrer a la Copa d'Europa!
El que escriu més bé sobre el Barça
Durant la setmana guardo articles que llegeixo els dissabtes amb l'atenció que mereixen. El millor sobre futbol, concretament sobre el Barça, el signa Anton Maria Espadaler. Despullats de tot lirisme i revestits de l'analítica competent i lúcida, aquest que copio és la demostració més clara del per què ell és qui escriu més bé sobre futbol.
El Barça és un club propici per al papanatisme, tant si guanya com si no. Aviat reviurem moments de gran imbecil·litat a la Plaça de Sant Jaume. Posats a triar, prefereixo la vistoriosa, òbviament. Tornaran els afanys de l'Arcadi Alibés, el nostre home a la Rambla, i sabent com és el senyor Laporta, se'n prepara alguna de sonada. Per a una gent sentimental i ploramiques, els articles futbolístics de l'Espadaler haurien de ser uns magnífics antídots. També ho haurien de ser per als periodistes madrilenys, everybody needs good neighbours, la brunete futbolística. Però ja se sap, l'estultícia és devastadora.
El Barça és un club propici per al papanatisme, tant si guanya com si no. Aviat reviurem moments de gran imbecil·litat a la Plaça de Sant Jaume. Posats a triar, prefereixo la vistoriosa, òbviament. Tornaran els afanys de l'Arcadi Alibés, el nostre home a la Rambla, i sabent com és el senyor Laporta, se'n prepara alguna de sonada. Per a una gent sentimental i ploramiques, els articles futbolístics de l'Espadaler haurien de ser uns magnífics antídots. També ho haurien de ser per als periodistes madrilenys, everybody needs good neighbours, la brunete futbolística. Però ja se sap, l'estultícia és devastadora.
Tiempos de agitación y propaganda
ANTON M. ESPADALER - 02/05/2005
A la que uno se interesa por el fútbol no para de recibir sorpresas. Ahí es nada enterarse en la revista ´Catalunya Recerca´, editada por la Conselleria de Universitats, Recerca i Societat de la Informació, que todo el éxito del Valencia de Rafa Benítez se debió a la colaboración del club con el Institut de Robòtica de la Escola Tècnica Superior d´Enginyeria de aquella ciudad. Benítez pertenece a ese grupo de entrenadores estudiosos destinado a crecer con el paso de las ligas. No hay que olvidar que desde que el fútbol es una materia universitaria que se cursa en el INEF -donde se exige mejor nota mínima para entrar que en facultades con más solera-, está llamado a experimentar un cambio profundo, que, al menos en parte, va a basarse en su contacto con el mundo científico.
No sin resistencias, claro está. Véase, si no, lo que sucede en Italia. El país de la elegancia, de la sutileza en todos los ámbitos, de la finezza' como le gusta recordar a Enric Juliana, se caracteriza, en cambio, por un fútbol barriobajero y una relación con la ciencia miserable y desvergonzada, como enseña el caso Cannavaro (la RAI mostró un vídeo en el que aparecía el ahora jugador del Juventus inyectándose una sustancia llamada Neoton, un cardiónico no prohibido).
Mientras ese momento de alianza con los analistas científicos no acaba de consumarse, uno tiene la impresión de que aquí los que tratan de fútbol son todos de letras. ¡Y qué letras! Menudo ejercicio de lirismo se pudo leer en un diario deportivo capitalino que en portada publicó una encendida carta de amor a Zidane. Los juglares andan repartidos entre la oda a unos y el vejamen a otros, que es el Barça, y mucho me temo que en esta semana que se inicia vamos a asistir a un amplio repertorio de agitación y propaganda para el que conviene estar preparados.
Estoy convencido que la insidia irá aumentando progresivamente, según procede, y me huelo que va a escoger el flanco más flaco, que no está en el banquillo sino algo más arriba. Habrá que ver si hay quien se presta al juego y las complicidades que delate el origen de la munición. Y si aún así alguien duda, siempre nos podremos quedar con la imagen de una grada unida al equipo, y tan contenta con su trayectoria que ayer llenó el campo no atraído por el nombre del rival, sino para proclamar esta alianza. Todo lo demás es literatura, y de la mala.
Actualització del post del 18 d'abril
Aquell dia comentava que l'historiador Pons i Guri havia rebut la medalla Macià al mèrit al treball. La particularitat d'aquest senyor és que havia estat falangista de carnet i fou secretari del tribunal que condemnà uns treballadors de la fàbrica Ärno Jager de Montgat. Aquests foren jutjats per llençar per la finestra una foto de Franco l'any 1940. Segons es detalla al reportatge que Enric Canals escriví a l'edició dominical de La Vanguardia (del 17 d'abril, em sembla), com a totes les postguerres pagaren justos per pecadors. Fins i tot Baltasar Garzón ha demanat la constitució d'una comissió de la veritat.
La raó per la qual actualitzo aquest post és posar a l'abast els comentaris d'un amable i anònim lector. El més suggerent ve a dir que algú li va vendre la moto al Conseller Rañé, que està afiliat a la UGT...
La raó per la qual actualitzo aquest post és posar a l'abast els comentaris d'un amable i anònim lector. El més suggerent ve a dir que algú li va vendre la moto al Conseller Rañé, que està afiliat a la UGT...
la sala d'espera d'un hospital
Una de les coses positives que ha portat la pandèmia és la restricció de visites als hospitals. Fa quinze anys em va passar la següent facècia.
Els ascensors, els passadissos i les sales d'espera dels hospitals són uns grans productors de situacions divertides. Fa pocs dies un parent fou operat d'una hèrnia a Bellvitge. L'hospital Príncipes de España és un caòtic batibull. Mai hi havia estat i vaig quedar esgarrifat.Els familiars hauríem de tenir prohibida l'entrada als hospitals.
Vaig anar-hi cap a dos quarts de cinc de la tarda i poca estona després l'habitació ja era plena de iaies, tietes, canalla i altres espècies salvatges. Vaig fer una salutació, tan cordial com breu, i veient com estava el panorama, en vaig sortir-ne tan aviat com vaig poder. Innocent de mi, vaig buscar una sala d'espera tot buscant una mica de tranquil·litat.
Dos seients més enllà hi havia dues senyores que ensenyaven les fotos que portaven al moneder... Éste es el segundo, el que nos ha costado más. Els marits, de peu davant d'elles, també parlaven de la seva família. Un explicava que la seva filla s'havia casat amb un alemany i que vivien a Alemanya. L'altre home li preguntà en quin idioma li parlaven als fills. Li digué que en català i en aleman... i l'altre espetà joer, qué lenguas más raras.
Si hagués tingut més paciència i humor, hauria d'haver passat la tarda pujant i baixant amb l'ascensor, passar pels passadissos, escoltar les converses de la cafeteria i les sales d'espera. però, la calor ja apretava, els hospitals esgoten i, sincerament, no en tenia massa ganes.
l'1 de maig
Si aquest dia fos laborable, es muntarien uns ciris importants a les empreses. Per tant, que l'1 de maig sigui festa no és una conquesta sindicalista, sinó dels empresaris. Els donem festa, els paguem el dia i ens estalviem merders. I l'assalariat, content i enganyat. A més, ja se sap. quan hi ha dos dies de festa seguits la gent fot el camp. Per tant, a les manifestacions només hi van quatre benaventurats.
El senyor (Miró i Ardèvol) és el meu pastor; no em manca res
Ep, noi! jo vull el be i tu em vens la llana! El governador civil de Roma acusa als que han criticat Ratzinger tot argumentant que hauríem d'estar contents perquè Benet (sense el Jornet en aquest cas) diu que és bavarès i no alemany. Jo també sóc bavarès, vull dir, que de bava, res!
Una cosa és mantenir relacions, només diplomàtiques, amb el Vaticà, Washington, la Seca, la Meca i la vall d'Andorra; i l'altra és encolomar-nos la moral ratzingeriana. Per cert, la realpolitik predicada per Miró i Ardèvol té el seu fonament en el relativisme. I molts pactes diplomàtics s'arreglen al llit... Sort d'això!
Patirem rucadetes d'aquest estil molt de temps. Aviat Ratzinger dirà Bon Nadal i, au! es veurà com n'és de preocupant la borinotada catalana. Quan va morir el bisbe Deig, en Carod va dir que amb més bisbes així ell aniria a missa. Procuraré no fer més posts sobre Ratzinger.
Una cosa és mantenir relacions, només diplomàtiques, amb el Vaticà, Washington, la Seca, la Meca i la vall d'Andorra; i l'altra és encolomar-nos la moral ratzingeriana. Per cert, la realpolitik predicada per Miró i Ardèvol té el seu fonament en el relativisme. I molts pactes diplomàtics s'arreglen al llit... Sort d'això!
Patirem rucadetes d'aquest estil molt de temps. Aviat Ratzinger dirà Bon Nadal i, au! es veurà com n'és de preocupant la borinotada catalana. Quan va morir el bisbe Deig, en Carod va dir que amb més bisbes així ell aniria a missa. Procuraré no fer més posts sobre Ratzinger.
Els membres de les ampes que porten xandall
Ahir escoltava un debat a una ràdio que tenia la intenció de tractar sobre l'ensenyament, l'escolar s'entén. Hi havia dos representants d'ampes o ampa's o ampas, ho he vist escrit de les tres maneres. Un membre, masculí, proposava que els pares havien de jugar amb els fills. Quin error! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i els mestres. Érem nosaltres: jugàvem o no fèiem res, corríem si ens venia de gust o passaves comptes amb qui s'havia fotut amb tu. Un pare que juga amb els seus fills vulnera la seva intimitat. Crec que els nens que pateixen els planes de desarrollo paternals, consistents en deu mil activitats programades, són molt menys lliures. Recupero un capítol de "los tres tratados de las buenas maneras", un llibre divertidíssim d'Alfonso Ussía. Sí, repeteixo, Alfonso Ussía:
La madre, el chandal y el colegio
Los dramas de los niños son, en ocasiones, tragedias calladas. Yo sólo he renegado una vez de mi madre. Fue con ocasión de una ceremonia religiosa celebrada en mi colegio, cuando tenía trece años de edad. La edad del pavo, dicen, y de la vergüenza ajena. Sonó el armonio de la capilla, y todos los concurrentes, alumnos y padres de alumnos, dedujimos por las notas que nos proponían cantar una Salve a la Virgen. Las voces se fundieron en un mismo acto de fe y los compases de la salve invadieron gozosos el sagrado recinto. pero de entre setecientas voces, una sobresalía por su agudeza. Era la de mi madre. Noté que mis compañeros sospechaban de mi drama. "Es la madre de los Ussía", se susurraban unos a otros con risitas disimuladas. A esto la Salve había llegado al "advocata nostra", y mi señora madre, con muy escaso sentido de la discreción, había ascendido el tono de voz de muy complicada amnistía. Entonces mi compañero Eugenio Egoscozábal, un donostiarra maligno, que leía a Voltaire, Rousseau, Dalambert y Diderot, me dio la enhorabuena: "tu madre canta muy bien". "Mi madre no ha venido", le respondí como el peor de los hijos. (...)
El problema de los niños de ahora es de otra índole. Los más desgraciados son aquellos cuyos padres intervienen de manera entusiasta en las reuniones de padres de alumnos y en la organización de los festejos colegiales. (...) Si el padre es el encargado de organizar la tómbola de la fiesta colegial y la madre es inducida a aportar un número indeterminado de tartas para la merienda, el niño sufre. Y sufre en silencio, que es lo más doloroso.(...)
Lo peor para los colegiales de hoy es que su madre vaya a recogerlos con chandal. "Villar, tu madre te está esperando en la puerta con un chandal carmesí", le le anunció a Villar un compañero de malísima intención. "Villar, nos encanta el chandal de tu madre, y es muy original lo que lleva escrito sobre las tetas, le comentó otro compañero peor intencionado que el anterior. "¿Se puede saber que lleva mi madre escrito sobre las tetas?", protestó Villar. "I Love NY", concretó un tercero. Y Villar, aquel año, suspendió cuatro asignaturas. Y me parecen pocas.
Un niño normal prefiere dormir en el colegio a que su madre, su padre, le recojan con un chandal. Si además de chandal tienen la falta de pudor de saberse de memoria los normbres y apellidos de los compañeros de su hijo, el hijo se desmorona anímicamente. Para los niños, el colegio es un mundo aparte que nada tiene que ver con su existencia normal. Los padres activos, además de unos pelmazos, conducen a sus hijos a la orilla del abismo. un padre y una madre sólo pueden ir al colegio de sus hijos cuando las circunstancias así lo requieran.
En caso de incendio, por ejmplo. Y sin hacerse notar, por si acaso.
Crónicas Marcianas
A finals de juny Xavier Sardà deixarà "Crónicas marcianas". I sense ell, "CM" no tindrà sentit. No he estat un seguidor asidu ni entusisasta del programa. L'he anat veient a batzegades. Malgrat que la cridòria em molesta, és un programa molt ben fet. La Vanguardia d'ahir publicava aquest bon article de Víctor Amela.
El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!
Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millones de noctámbulos con mucho circo, bastante teatro, algún debate e innegable astucia. Sardà puede exhibir un medallero con siete años de liderazgo -longevidad inaudita en televisión- y un podio de icono catódico. Con tal historial, es lógico que eluda la sudorosa brega con ese púgil fresco de finísima pegada que acaba de subir a la lona, Buenafuente. Mejor tirar la toalla e irse con la cara intacta. Y, sin Sardà, Crónicas... no tiene sentido. Ahora le toca a Tele 5 encontrar un rival para Buenafuente
Ratzinger
Després d'haver llegit més d'una vegada extra homnes i la traducció homes fora, penses que en quatre dies Benet XVI desmuntarà la paradeta moral dels progres. Ho tenen magre perquè intel·lectualment no li arriben ni a la vora de la sotana. Del que vindrà després amb el catolicisme dominant a tota Europa, ja ho veurem. Hi ha grups poc recomanables al Vaticà, tipus kikos, Comunión y Liberación i legionarios de Cristo Rey.
D'altra banda, aquesta collonada del Papa dur que cada dia treu El Periódico és una mostra de que no saben quin és el credo de l'Església. Ratzinger no és conservador ni de dretes, simplement és catòlic. A qui li agradi, cap a missa falta gent; i a qui no, doncs les portes de les esglésies acostumen a ser grans. Sigui com sigui, corren mals vents per al liberalisme. I a Catalunya, que no vàrem fer, per desgràcia, la reforma protestant, encara més.
D'altra banda, aquesta collonada del Papa dur que cada dia treu El Periódico és una mostra de que no saben quin és el credo de l'Església. Ratzinger no és conservador ni de dretes, simplement és catòlic. A qui li agradi, cap a missa falta gent; i a qui no, doncs les portes de les esglésies acostumen a ser grans. Sigui com sigui, corren mals vents per al liberalisme. I a Catalunya, que no vàrem fer, per desgràcia, la reforma protestant, encara més.
Dos propostes ben decents per Sant Jordi
L'objectiu d'aquest blog no és precisament l'originalitat en sentit progre, vull dir, parlar d'alguna cosa que no en parla ningú, com un intent quimèric d'excel·lir. Els creatius enfarfeguen, els recercaires de la sopa d'all cansen. Aquí no excel·lim, sortosament procurem mantenir els peus a terra o, com a màxim, a sobre d'un escambell. Els saltirons i les tombarelles físiques i mentals les deixo per als avorrits de la quotidianitat. Per cert,la paraula originalitat és profundament conservadora, no sé pas si se n'adonen els venedors de fum. Vull dir que als conservadors ja ens van bé els orígens.
Fet aquest preàmbul de quatre rals, i deixant de banda els censors que parlen d'endogàmia bloguera, tinc el goig de coincidir amb aquesta il·lustre bloguera i també amb aquest refinat llibreter. Vet aquí dos llibres per als catalanistes que perden la paciència: el neguit pre-estatutari i el desengany per la continuació del desconcert econòmic reposaran. Els noucentistes estressats podran descordar un botó de l'armilla estilística. Els homes (i dones) de bona voluntat que no volen perdre la batalla contra el tedi codidavincià, passaran una bona estona. Sí, hi ha vida, pols, gra i palla a l'era d'en Ratzinger Zeta (el primer papa que no porta número, sinó lletra: no amoïna si traurà els punys, seria més preocupant que l'Afrodita amagués els dons que la vida li donà).
Anem pel primer. Diumenge passat Enric Cassasses va assistir a una representació d'una obra de Molière. A la mitja part, unes dones d'uns seixanta-cinc anys, avisades pel fill d'una d'elles, s'acostaren al poeta i li preguntaren: -Escolti, vostè és escriptor? La resposta afirmativa les animà i li demanaren una recomanació per Sant Jordi. Casasses les parlà de "l'estel amb cua", d'Eduard Girbal. Comptat i debatut, cinc dels molts llibres que se'n vendran correspondran a les noves admiradores casassianes. Posats a recomanar, llegiu-lo a ell també.
Aquest Sant Jordi, Francesc Pujols no pot passar inadvertit. Quasi cent anys després s'ha tornat a editar "El Nuevo Pascual o la prostitución". Paga la pena llegir aquesta edició preparada per Andana, la polida editorial vilafranquina, i la Fundació Francesc Pujols. Quim Monzó n'ha fet el pròleg. Per a saber més coses d'en Francesc Pujols, utilitzeu l'enllaç a la Fundació que trobareu a la dreta.
Fet aquest preàmbul de quatre rals, i deixant de banda els censors que parlen d'endogàmia bloguera, tinc el goig de coincidir amb aquesta il·lustre bloguera i també amb aquest refinat llibreter. Vet aquí dos llibres per als catalanistes que perden la paciència: el neguit pre-estatutari i el desengany per la continuació del desconcert econòmic reposaran. Els noucentistes estressats podran descordar un botó de l'armilla estilística. Els homes (i dones) de bona voluntat que no volen perdre la batalla contra el tedi codidavincià, passaran una bona estona. Sí, hi ha vida, pols, gra i palla a l'era d'en Ratzinger Zeta (el primer papa que no porta número, sinó lletra: no amoïna si traurà els punys, seria més preocupant que l'Afrodita amagués els dons que la vida li donà).
Anem pel primer. Diumenge passat Enric Cassasses va assistir a una representació d'una obra de Molière. A la mitja part, unes dones d'uns seixanta-cinc anys, avisades pel fill d'una d'elles, s'acostaren al poeta i li preguntaren: -Escolti, vostè és escriptor? La resposta afirmativa les animà i li demanaren una recomanació per Sant Jordi. Casasses les parlà de "l'estel amb cua", d'Eduard Girbal. Comptat i debatut, cinc dels molts llibres que se'n vendran correspondran a les noves admiradores casassianes. Posats a recomanar, llegiu-lo a ell també.
Aquest Sant Jordi, Francesc Pujols no pot passar inadvertit. Quasi cent anys després s'ha tornat a editar "El Nuevo Pascual o la prostitución". Paga la pena llegir aquesta edició preparada per Andana, la polida editorial vilafranquina, i la Fundació Francesc Pujols. Quim Monzó n'ha fet el pròleg. Per a saber més coses d'en Francesc Pujols, utilitzeu l'enllaç a la Fundació que trobareu a la dreta.
Pons i Gurí
E-notícies publica avui que Maragall condecora un antic membre de Falange. Es tracta del professor Pons i Gurí. La notícia és inexacta perquè diu que va ser alcalde de Montgat. Fals, va ser alcalde d'Arenys de Mar, com podeu comprovar en aquest enllaç. Per cert, si algú vol passar comptes als alcaldes franquistes aquí té la llista
Aquest tractament de la notícia sembla el comentari que va fer un alumne de Batxillerat al seu professor: "escolti, estic indignat que un dictador com Franco surti a l'Enciclopèdia Catalana..."
Pons i Gurí és un magnífic historiador del dret privat català, un gran coneixedor dels Usatges i un arxiver de gran nivell.
Aquest tractament de la notícia sembla el comentari que va fer un alumne de Batxillerat al seu professor: "escolti, estic indignat que un dictador com Franco surti a l'Enciclopèdia Catalana..."
Pons i Gurí és un magnífic historiador del dret privat català, un gran coneixedor dels Usatges i un arxiver de gran nivell.
Clavells d'abril (i II)
La celebració d’aniversaris deu ser cosa de democràcies immadures, em penso. Quan el 1989 els francesos celebraven el bicentenari de la revolució francesa, la senyora Thatcher va cometre la impertinència, enmig dels focs d’artifici, de preguntar al senyor Mitterrand què coi estaven celebrant perquè quan els enfants de la patrie van prendre la Bastilla a Anglaterra ja feia com a mínim cent anys que havien enterrat el medievalisme...
Aquí portem una temporadeta que cada any toca celebrar alguna cosa. La revisió permanent del passat, aquest esforç de l’anomenada reflexió necessària per a saber d’on venim i a on anem i per a no repetir els errors del passat... tot plegat com si servís d'alguna cosa... A la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío, hi havia una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974. Un d'aquests llibres és Pais de Abril, Filhos de Novembro. Memória do 25 de Abril, Ediçoes Dinosauro, de Tiago Matos Silva. El llibre és un recull d'entrevistes a persones de diferents tendències. Els apartats són aquests: A direita. As cruzadas vistas pelos árabes, Os centros. O fio da navalha i A esquerda. O elogio da locura. La ressenya és la següent:
Sobre les celebracions d'aniversaris, us transcric un post del llibre Pedro Muxia, "Fora do mundo.Textos da blogosfera" (Livros Cotovia), reculls del blog del crític literari del Diário de Notícias, i acabo així amb les portugalades:
Aquí portem una temporadeta que cada any toca celebrar alguna cosa. La revisió permanent del passat, aquest esforç de l’anomenada reflexió necessària per a saber d’on venim i a on anem i per a no repetir els errors del passat... tot plegat com si servís d'alguna cosa... A la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío, hi havia una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974. Un d'aquests llibres és Pais de Abril, Filhos de Novembro. Memória do 25 de Abril, Ediçoes Dinosauro, de Tiago Matos Silva. El llibre és un recull d'entrevistes a persones de diferents tendències. Els apartats són aquests: A direita. As cruzadas vistas pelos árabes, Os centros. O fio da navalha i A esquerda. O elogio da locura. La ressenya és la següent:
Transmite-se hoje a idea de que Portugal teve una dictadura "branda", com um único opositor (Humberto Delgado), com uma polícia política que "nâo era tâo má como as outras", um colonialismo de "bons patrôes", uma guerra colonial "bricandeira" e até um ditador /macello caetano) que queria acabar com a ditadura. Como seria de esperar, este país de excepçâo democratizou-se com uma revoluçao de um só dia, pela acçâo de um só homem (Salgueiro Maia), e, depois de un breve período de confusâo causada por perigosos esquerdistas, "entrou nos eixos" normaisde uma democracia parlamentar occidental, rumo ao progreso e à paz social.
Sobre les celebracions d'aniversaris, us transcric un post del llibre Pedro Muxia, "Fora do mundo.Textos da blogosfera" (Livros Cotovia), reculls del blog del crític literari del Diário de Notícias, i acabo així amb les portugalades:
DESCUBRA AS FIFERENÇAS: Ao que parece, circulava pelas escolas uma cassete video produzida pela RTP que tinha imagens do 25 de Abril e depois cenas pornográficas. Nâo fiquei esclarecido se havia ou nâo episodios do PREC. Se houvesse, tratava-se claramente de uma cassete monotemática
Clavells d'abril (I)
A finals d'agost de l'any passat vaig veure en més d'un bar i restaurant de Lisboa uns retrats de Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era quelcom estrany. La primera vegada vaig quedar encuriosit mirant des de la distància una d'aquestes fotos. Després vaig adonar-me que un cambrer d'uns trenta-cinc anys m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto, algun problema?. Més tard, la mestressa del local va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que era de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.
Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.
Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.
Canvis d'adreces
L'excel·lent pàgina de Josep Pla ha canviat a http://lletres.net/pla.
També canvia de casa la web Verbàlia de Màrius Serra: http://www.verbalia.com
També canvia de casa la web Verbàlia de Màrius Serra: http://www.verbalia.com
Noms de carrers
El carrer més llarg del meu poble s’anomena carrer de la Pau. El seu origen ve del particular concepte que en tingueren els vencedors de la guerra civil. Un cop mort el dictador, els integrants de l’estrenada associació de veïns -segons els cronistes nostàlgics allò sí que era una associació i no el que fan aquests de la plataforma solidària!- en reclamaren la supressió. L’alcalde, assenyat, no se’ls escoltà adduint que la pau era un patrimoni de tots, malgrat la interpretació franquista. Un incís per als susceptibles: canvià l’Avenida del Caudillo” per “Avinguda de Catalunya” i la “calle de los mártires” pel Raval (ben pensat, els anteriors alcaldes no devien ser massa franquistes per dedicar als màrtirs el carrer més arraconat del poble...). El fet és que trenta anys després, aquests mateixos integrants de l’associació passejaven cada vespre amb cassoles i altres estris tan poc pacífics pel carrer que, oh, sorpresa!, satisfeia, ara sí!, les seves ànsies de rebelia. Per cert, la pancarta “per la pau, tots al carrer de la Pau” no era una prodigalitat d’enginy.
Un exemple relacionat amb l’efemèride d’ahir. Al pas per Molins de Rei, la carretera 340, la que va de Barcelona a Cadis, rep el nom d’”Avinguda de València” i durant la dictadura franquista s’anomenava “Avenida del Ejército de Navarra”. Al meu avi molinenc li agradava explicar aquesta anècdota: a l’adveniment de la república el poble fou batejat –ups, amb perdó- amb el nom de Molins de Llobregat, com passà amb altres pobles. No em feu dir com es deia la carretera abans del 14 d’abril. Amb tot, els fervorosos republicans volgueren demostrar que el marxisme i el catalanisme no estaven oposats, ans el contrari, i esculpiren al marbre.... “Avinguda de cal Marx”!
Un exemple relacionat amb l’efemèride d’ahir. Al pas per Molins de Rei, la carretera 340, la que va de Barcelona a Cadis, rep el nom d’”Avinguda de València” i durant la dictadura franquista s’anomenava “Avenida del Ejército de Navarra”. Al meu avi molinenc li agradava explicar aquesta anècdota: a l’adveniment de la república el poble fou batejat –ups, amb perdó- amb el nom de Molins de Llobregat, com passà amb altres pobles. No em feu dir com es deia la carretera abans del 14 d’abril. Amb tot, els fervorosos republicans volgueren demostrar que el marxisme i el catalanisme no estaven oposats, ans el contrari, i esculpiren al marbre.... “Avinguda de cal Marx”!
Els amics catalans de Berlusconi
L'AVUI publica una carta al director d'Enric Vila Casas (Barcelona) sobre la capacitat per a analitzar els dèficits democràtics aliens per part de l'esquer-ra. Berlusconi no és, de ben segur, el polític que vull per al meu país. Fa tant de temps que en sentim a dir de tots colors que, si fos una mica més ingenu del que sóc, arribaria a pensar que visc en el millor dels mons possibles i que aquí no n'hi ha, de berlusconistes.
L'exemple de Berlusconi
Em costa d'entendre l'animadversió dels que a Catalunya s'autoproclamen "progressistes i d'esquerres" pel Sr. Berlusconi. La raó no pot ser el fet que domini la televisió i una bona part de la premsa a Itàlia, a través de les quals influeix en la política del país i deixa sense veu mediàtica els seus opositors.
I dic que no pot ser, o almenys no seria lògic, perquè a Catalunya el partit socialista i els seus amics del govern han fet exactament el mateix. Aquests darrers temps, amb motiu de la que ja s'anomena "la crisi del 3%" la parcialitat ha quedat tan manifesta i els atacs han estat tan agressius que gairebé fa vergonya. I els mitjans informatius estatals i comunitaris, gairebé tots, amb comptades excepcions, han aconseguit la mateixa fi que ells atribueixen malignament a Berlusconi; i CiU, el partit majoritari del Parlament de Catalunya, avui a l'oposició, ha perdut la possibilitat, que la TV i la premsa li han negat, de defensar-se dels atacs que rep i que afecten igualment els seus acusadors.
¿Com s'han finançat l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, controlats pels socialistes i els seus amics durant més de 20 anys?
El problema, molt probablement, el va resoldre el Sr. Maragall en ple Parlament, quan va perdre el control de les seves paraules.
Enric Vila Casas
Barcelona
Cultura de franc?
Un músic el nom del qual no vull recordar, conegut i afamat -potser passa fam-, va anar la setmana passada a la presentació d'un llibre que a la vegada és un producte cultural molt ben fet. A aquest senyor que viu, treballa i canta a Catalunya li vaig sentir dir fa poc que la cultura hauria de ser gratuïta. La meva malfiança cap a les coses gratuïtes és total. En primer lloc, perquè en aquest món no hi ha res de franc i encara menys la cultura. I després, perquè les coses que s'ha previst regalar, en general, estan mal fetes. I aquest no era el cas.
Doncs bé, el nostre protagonista era conscient que l'assistia el dret a exercir el seu concepte particular de cultura. Com que no sé quins efectes té la fama -ni la fam- quan assiteixes a un acte públic, aquest quixotesc cantaire va atançar-se al punt de venda del llibre i va deixar anar un subtil i encisador que el regaleu el llibre? Au, noi, que els regales tu els CD i les entrades als concerts?
Doncs bé, el nostre protagonista era conscient que l'assistia el dret a exercir el seu concepte particular de cultura. Com que no sé quins efectes té la fama -ni la fam- quan assiteixes a un acte públic, aquest quixotesc cantaire va atançar-se al punt de venda del llibre i va deixar anar un subtil i encisador que el regaleu el llibre? Au, noi, que els regales tu els CD i les entrades als concerts?
Ecumenisme
Doncs sí, poc ha faltat per a que el fèretre passés per sobre dels feligresos que sostenien retrats i els mostraven a les càmeres, tot cantant, saltant i cridant. Aquest papa ha estat ecumènic. Llegeixo Rafael Jorba a La Vanguardia:
Mientras tanto, en este mar de elogios, me llega una valoración muy crítica del teólogo alemán Eugen Drewermann a la agencia France Press: "Asistimos a unas ceremonias que se parecen fatalmente a lo que habíamos vivido en el momento del entierro del ayatolá Jomeiny. No es así como deberíamos anunciar el cristianismo". Este cura de 64 años, al que se le vetó la docencia y el púlpito, minimiza la adulación de un sector de nuestra juventud por Juan Pablo II: "No escuchan lo que verdaderamente dice y es para ellos la figura de un padre de sustitución, que es más importante que el contenido de sus discursos, que prohíben toda experiencia sexual fuera del matrimonio".
I want to be an english citizen
Llegit al butlletí del mes d'abril de Localret
Espanya es troba per sota de la mitjana europea en l'ús d'Internet per a relacionar-se amb l'Administració Pública, segons un informe de Eurostat
L'organisme estadístic de la Unió Europea Eurostat ha publicat recentment una enquesta sobre e-Goverment que mostra les últimes estadístiques pel que fa a la relació d'empreses i ciutadans amb els serveis administratius a través d'Internet. L'estudi conclou que durant l'any 2003 una mitjana del 44 % de les empreses europees va interactuar amb llocs web d'institucions públiques per a l'obtenció d'informació, mentre que un 38 % es va baixar formularis i un 23 % d'aquests van ser retornats una vegada omplerts.
L'informe de Eurostat assenyala un menor ús d'Internet per part dels ciutadans a l'hora d'interactuar amb l'administració pública, encara que aquest percentatge està creixent ràpidament a països com Grècia, Portugal, Àustria o el Regne Unit, que van multiplicar per dos els seus índexs entre el 2002 i el 2003. Espanya es troba tant en un cas com en altre per sota de la mitjana europea. El 40% de les empreses espanyoles es van relacionar digitalment amb l'administració durant el 2003, mentre que la mitjana europea és del 44%. Finlàndia (86%) i Suècia (85%) són els països amb majors índexs d'ús en aquest apartat.
En relació a l’ús dels ciutadans, a Espanya el 19,5% es va relacionar amb l'administració a través d'Internet durant el 2003, quan la mitjana europea és del 21%. Al cap de la llista es troben Suècia (41,4%) i Dinamarca (39,4%).
Irlanda i Àustria sobresurten pels serveis administratius oferts de manera online tant per a ciutadans com per a empreses. L'estudi de Eurostat assenyala també que estudiants, persones amb estudis de postgrau i amb edats d'entre 25 i 34 anys són els que més interactuan digitalment amb l'administració.
El 98 % dels municipis britànics afirma que oferirà online la totalitat dels seus serveis administratius abans de finals d'aquest any
Un informe realitzat per l'Oficina del Primer Ministre al Regne Unit confirma importants avanços en els serveis online oferts pels ajuntaments britànics. L'estudi xifra en un 79 % la mitjana de serveis de l'administració municipal que són accessibles a través d'Internet en aquest país, mentre aquesta mitjana era del 59 % fa tot just un any.
Segons una enquesta realitzada entre els municipis, el 98 per cent manifesta que assolirà el seu objectiu de posar online la totalitat dels seus serveis enguany. L'informe afirma també que durant aquest any els projectes d'e-government local seran subjectes a un major escrutini per a augmentar l'efectivitat i els estalvis de costos després de les inversions realitzades. L'estudi calcula en 320 milions de lliures els estalvis produïts pel programa National Projects, que dóna suport a 22 projectes amb l'objectiu de la creació d'estàndards, sistemes i bones pràctiques que puguin ser adoptades per tots els municipis del país.
L'estudi destaca també la possibilitat oferta per més de 100 ajuntaments de que els ciutadans puguin comprobar online els seus impostos municipals o calcular les subvencions o prestacions a les quals puguin tenir dret.
Ara parlaven com ho haurien pogut fer un germà i una germana condemnats que es comuniquen l'un a l'altre aquesta impressió d'alleujament que coneixen aquells que comparteixen el pes d'unes preocupacions inconfessades. I de tota aquesta simpatia s'alçà en ells l'ombra inesperada del desig, el fill bastard de la confessió i del deslliurament. En certa manera, era una premonició de l'amor al qual es lliurarien i que no seria tan lleig com el nostre: el meu i el de la Justine. L'amor és molt més autèntic quan neix de la simpatia i no pas del desig, car aleshores no deixa ferides. Ja era gairebé de dia quan van acabar de parlar. El foc ja feia estona que s'havia apagat i, encarcarats, es van aixecar, travessaren les dunes humides sota la pàl·lida llum d'espígol de l'alba i tornaren al cotxe. Melissa havia trobat un amic i un protector; pel que fa a Nessim, estava transfigurat. La sensació d'experiemntar una nova simpatia li havia permès, com per art de màgia, de retrobar-se ell mateix, és a dir, de tornar a ser un home capaç d'actuar.
Lawrence Durrell
Quartet d'Alexandria I
Traducció de Manel de Pedrolo
Punt de lectura, Enciclopèdia Catalana
Miracle!
No sé ben bé perquè hom associa el cristianisme a l'anomenada dreta ideològica. Jean François Revel ja va dir quins són els paral·leismes entre Marx i Jesucrist.
Moltes vegades sento a dir no sé quina mena de Déu ha de ser aquest que permet tantes injustícies. És una creença interessada en una divinitat que ens ha de salvar de les desgràcies, dels nostres errors i dels infortunis de la vida. Un déu, per tant, providencial que haria d'actuar en casos concrets. La fabulosa narració evangèlica es basa en l'esperança en un altre món, l'amor per sobre de tot i de la raó i en el sentit de comunitat. Avui hom diria que és tarannesca.
Fa dues setmanes anava pensant en aquestes coses i ja vaig escriure l'església dels pobres progres. Avui hi afegeixo aquest fragment d'El Quadern Gris d'en Pla, patró del gremi dels blogaires. A ell m'encomano per a que em doni lucidesa, claretat i sentit de l'humor. I que escrigui més sovint. Amén.
Moltes vegades sento a dir no sé quina mena de Déu ha de ser aquest que permet tantes injustícies. És una creença interessada en una divinitat que ens ha de salvar de les desgràcies, dels nostres errors i dels infortunis de la vida. Un déu, per tant, providencial que haria d'actuar en casos concrets. La fabulosa narració evangèlica es basa en l'esperança en un altre món, l'amor per sobre de tot i de la raó i en el sentit de comunitat. Avui hom diria que és tarannesca.
Fa dues setmanes anava pensant en aquestes coses i ja vaig escriure l'església dels pobres progres. Avui hi afegeixo aquest fragment d'El Quadern Gris d'en Pla, patró del gremi dels blogaires. A ell m'encomano per a que em doni lucidesa, claretat i sentit de l'humor. I que escrigui més sovint. Amén.
24 d'abril.
(...) Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo -posem per cas- tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre... Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre quivocat. L'únic tresor dels pobres és el miracle possible.
Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. per a arribar a tenir alguna cosa en aquest món s'ha d'haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és literalment inconcebible ésser pobre i independent (..).
Cinquanta lires per al sots-cap de l'estació
Els catalans massa sovint creiem que tenim el dret de donar lliçons sobre qualsevol cosa. Dóna vergonya, per exemple, escoltar certs opinaires quan parlen de política exterior. Si alguna cosa no sabem fer -modernament mai n'hem fet i mai en farem- és política exterior. No vull parlar, però, de cancelleries, un altre dia m'hi referiré. I si en faig un breu esment és perquè si llegeixes les memòries de Cambó t'adones que potser és l'unic polític català que sabia el què és un Estat i el que són les relacions exteriors. Llastimosament quan es parla de Cambó hom només en recorda l'últim i falten estudis seriosos sobre el seu coneixement profund sobre la política internacional del primer terç del segle vint. Sí, Cambó és un personatge fascinant.
Bé, deia que els catalans estewm avesats a donar lliçons, sobre tot de la que creiem que portem més bé: la democràcia. Que a Catalunya hi ha corrupció només cal observar, com deia un dia Xavier Roig, les amplades dels carrers de molts pobles: uns fan 9 metres i tenen metre i mig de vorera a cada cantó; altres però, en fan 7 o 6 etc; el mateix passa amb les alçades de les cases i les línies dels carrers. Tot i que la cultura urbanística és pèssima, també donem lliçons a Madrid, a Florentino o a qui sigui.
Catalunya no té tradició de bona gestió pública ni de dret públic. Tants anys veient l'estat com una cosa aliena que està pensada en anar en contra nostra, quan hem hagut de posar en funcionament institucions públiques, aquesta inexperiència ha desbocat en una Administració Pública de cinquanta lires per al sots-caps d'estació.
Bé, deia que els catalans estewm avesats a donar lliçons, sobre tot de la que creiem que portem més bé: la democràcia. Que a Catalunya hi ha corrupció només cal observar, com deia un dia Xavier Roig, les amplades dels carrers de molts pobles: uns fan 9 metres i tenen metre i mig de vorera a cada cantó; altres però, en fan 7 o 6 etc; el mateix passa amb les alçades de les cases i les línies dels carrers. Tot i que la cultura urbanística és pèssima, també donem lliçons a Madrid, a Florentino o a qui sigui.
Catalunya no té tradició de bona gestió pública ni de dret públic. Tants anys veient l'estat com una cosa aliena que està pensada en anar en contra nostra, quan hem hagut de posar en funcionament institucions públiques, aquesta inexperiència ha desbocat en una Administració Pública de cinquanta lires per al sots-caps d'estació.
El meu tren cap a Suïssa i París no sortia fins a les 5 de la tarda, però a les 2 jo ja era a l'estació per tal de facturar el meu equipatge que tenia a la consigna. En anar a retirar-lo començaren les dificultats, fins que el meu fachino va dirme: "Si no doneu cinquanta lires al sots-director de l'estació, no en sortirem". Vaig dir-li que l'anés a avisar. Va comparèixer amb solemne levita engalonada que li arribava fins als peus i va demanar-me que li ensenyés el meu bagul i a quina hora sortia el meu tren. En dir-li que a les 5, em mirà seriosament i va dir-me: "El vostre bagul no sortirà fins a dos quarts de sis". Vaig allargar-li les cinquanta lires i donà l'ordre que em fos lliurat de seguida. Aquest detall acabà de conformar-me que el triomf del feixisme era inevitable.
Francesc Cambó, Memòries (1876-1936)
Barnils i Montllor
Aquests dies es compleixen deu anys de la mort d'Ovidi Montllor i també quatre de Ramon Barnils. Reprodueixo aquest article publicat a "la Vanguardia" el 19 de març de 1995 i que ha estat recollit al llibre "Ramon Barnils. Articles", Editorial La Magrana (2001).
OVIDI ENAMORADO
Estábamos tan tranquilos en el bar Bijou, de la villa de Gràcia de Barcelona, y estábamos locamente apretados gracias a que las dimensiones del local exigían de modo imperativo que la puerta de entrada fuera corredera; abrirla hacia adentro, hubiera comportado ocupar demasiado espacio del destinado a la clientela. Sus innumerables botellas científicamente alineadas en diversos planos y su barman de novela buena dejaban espacio suficiente para tres clientes.Y en eso llegó Ovidi. Ovidi Montllor.Venía con alguien más, todos ellos del mundo del teatro. Los presentes nos acomodamos de modo más íntimo, a fin de que Ovidi nos comunicara que venían del teatro Regina de la misma villa, allí al lado, en la calle de Séneca; aquella noche vieron que tenían un espectador –hemos dicho: uno- de modo que le comunicaron, primero, que tenía todo el derecho a contemplar la representación para la que se había desplazado y para la que había pagado entrada. Y segundo, y si era tan amable, le devolvían el dinero, le daban las gracias, le invitaban a una copa y daban por suprimida la función. El solitario ciudadano espectador, de sus derechos como cliente, aceptó lo segundo sin copa; así que Ovidi y los suyos pudieron entrar en el Bijou.-Ya ves, si hubiera venido, a lo mejor no cabíamos.Ovidi hacía y decía cosas como éstas. Unos años antes, en el no menos célebre Mesón de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), estábamos aguardando a una representación de la Nova Cançó, y estaba con Ovidi otro cantautor valenciano, a quien unos años después y ya en democracia socialista, le ocupó la original experiencia de tener un hermano ministro. Por aquel entonces aquel cantautor tenía programada una canción cuyo título solía intrigar a los aficionados: “Vint-i-quatre paraules” (24 palabras). “¿Qué quieres decir exactamente con esto?”, aprovechamos para por fin quitarnos el interrogante.-“Home, tu diràs!” (¡Hombre, tú mismo!) –medió Ovidi. Y medió con tal arte de la interpretación, de la insinuación y sin previo aviso ni sospecha supimos no sólo qué significaba “Vint-i-quatre paraules”, sino que pudimos recitar todos juntos y de carrerilla las mismas: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Que habían sido pasadas al mecanógrafo en Burgos el I de abril de 1939, y firmadas por el Generalísimo Franco.Habría que editar en cinta casete y regalar al mundo “No hi ha hagut mai en València dos amants com nosaltres”, de Estellés, i “Aiguamarina, de Sagarra, recitados por Ovidi. Era él.
Ramon Barnils, 19 de març de 1995.
En què es pensa mentre s'espera l'autobús
De sempre he admirat la capacitat dels que agafen amb facilitat la lletra d'una cançó. Fins fa un temps més o menys raonable estava convençut de que l'himne del Barça deia una bandera amb sa germana, per una clara associació de la bandera blaugrana i la senyera. I ja ho veieu, ruc de mi, aquesta relació de parentesc quasi igualava -algú legítimament pot pensar que superava- en nyunyes quan va dir a l'Ajuntament aquesta ciutat que porta el nom del nostre club (per cert, en Clos no se'n va adonar).
Doncs bé, el dijous esperava l'autobús d'un quart de nou del vespre i el tros del carrer Urgell entre el París i el Londres estava tallat per una manifestació que estava a punt de passar. I llavors vaig sentir unes veus que esgargamellaven vinyes verdes vora el mar! vinyes verdes vora el mar! vinyes... No faltaven els esquellots ni les cassoles ni els que aprofitaven l'estona per passejar el gos. Ja ho trobava estrany, però com que es fan i es desfan manifestacions de tota mena...
Mentre intentava esbrinar què coi cridaven aquells quatre benaventurats em divertia imaginant qui podia haver muntat la concentració segarriana. I quan ja estava pràcticament en bàvia l'illes verdes per al barri va desmuntar la conspiració que anava teixint mentre l'autobús es retardava. Per cert, ara que hi penso, en Segarra va escriure la lletra del cant del Barça, oi?
Doncs bé, el dijous esperava l'autobús d'un quart de nou del vespre i el tros del carrer Urgell entre el París i el Londres estava tallat per una manifestació que estava a punt de passar. I llavors vaig sentir unes veus que esgargamellaven vinyes verdes vora el mar! vinyes verdes vora el mar! vinyes... No faltaven els esquellots ni les cassoles ni els que aprofitaven l'estona per passejar el gos. Ja ho trobava estrany, però com que es fan i es desfan manifestacions de tota mena...
Mentre intentava esbrinar què coi cridaven aquells quatre benaventurats em divertia imaginant qui podia haver muntat la concentració segarriana. I quan ja estava pràcticament en bàvia l'illes verdes per al barri va desmuntar la conspiració que anava teixint mentre l'autobús es retardava. Per cert, ara que hi penso, en Segarra va escriure la lletra del cant del Barça, oi?
L'església dels pobres progres
Quan es parla de la crisi de vocacions sacerdotals, em venen ganes de riure. Només cal llegir, per exemple, les notícies sobre l'església catòlica dels diaris anomenats progressistes (El Periódico i El País) per a adonar-te de que no és pas veritat. Només és que a l'església catòlica li ha sortit competència. Un amic em va demostrar que la Unió Soviètica tenia la mateixa estructura organitzativa que el Vaticà..
Ara estan entretinguts amb la salut de joanpausegon: que si no s'aguanta els pets, que si vol plegar i quatre cardenalots conspiradors no l'hi deixen, etcètera. Aquests opinaires tipus Sopena, que es declaren agnòstics, els preocupa molt tot allò que diguin els ensotanats.
Dic jo, si tu ets ateu o agnòstic o el que sigui, se t'hauria de fotre quatre raves el que diguessin els bisbes perquè a tu no t'afecta, oi? Però el problema no és aquest: tant uns com els altres estan tallats amb el mateix patró dogmàtic i és clar, es rifen la parròquia. El mateix passa amb les organitzacions de gais i lesbianes, que celebren la victòria del tal Blàzquez i la derrota de d'en Ro(u)cco. Voleu dir que no us equivoqueu i que el menyspreu més gran és sempre la indiferència?
Ai, els atacs de banyes! Coi, que són els púlpits de la competència! Tots volen expandir la seva bona nova, assenyalar quins són els pecats del món. En definitiva, comparteixen la idea que tots som una colla d'imbècils que ens han de redimir de satanàs. Per a uns és les forces de la globalització; per als altres, el món hetero, i per als ensotanats tot allò que s'escapi del pla diví que elaborin segons les circumstàncies.
Ara estan entretinguts amb la salut de joanpausegon: que si no s'aguanta els pets, que si vol plegar i quatre cardenalots conspiradors no l'hi deixen, etcètera. Aquests opinaires tipus Sopena, que es declaren agnòstics, els preocupa molt tot allò que diguin els ensotanats.
Dic jo, si tu ets ateu o agnòstic o el que sigui, se t'hauria de fotre quatre raves el que diguessin els bisbes perquè a tu no t'afecta, oi? Però el problema no és aquest: tant uns com els altres estan tallats amb el mateix patró dogmàtic i és clar, es rifen la parròquia. El mateix passa amb les organitzacions de gais i lesbianes, que celebren la victòria del tal Blàzquez i la derrota de d'en Ro(u)cco. Voleu dir que no us equivoqueu i que el menyspreu més gran és sempre la indiferència?
Ai, els atacs de banyes! Coi, que són els púlpits de la competència! Tots volen expandir la seva bona nova, assenyalar quins són els pecats del món. En definitiva, comparteixen la idea que tots som una colla d'imbècils que ens han de redimir de satanàs. Per a uns és les forces de la globalització; per als altres, el món hetero, i per als ensotanats tot allò que s'escapi del pla diví que elaborin segons les circumstàncies.
la galeta catalana
Necessito un almax. Fins fa un moment he estat veient un debat sobre la constitució europea al trenta-tres, amb K o sense, ara no ho recordo. A part de que l'objecte era més aviat espès, les arts escèniques dels polítics són més aviat justetes: veient en Montilla, que sembla l'encarregat d'una empresa funerària, o en Mas, que encara no s'ha tret la cara d'enfadat, n'hi ha per llogar-hi cadires. Dic justetes perquè el debat era dirigit per Ramon Rovira i, quan se'n fa referència, l'adjectiu ha de ser -disculpeu- moderat. Ell, que quasi demana perdó quan dóna els torns de paraula, no pot ser víctima de cap excés. Ni tan sols en la crítica. Per acabar-ho d'adobar, a mitja tarda he menjat per compromís una galeta singapuresa que ha portat un company de feina i a aquella hora encara no estava païda de tot. La sensació d'enfarfegament durant el debat ha estat contínua.
Tot això vé de que dijous passat va morir Arthur Miller, dramaturg. A la La política i l'art d'actuar (Ed. La Campana, 2002) explica les similituds entre l'actuació teatral i la política. El llibre és un repàs a la història nord-americana de la segona meitat del segle passat. Explica anècdotes divertides de Roosevelt, Reagan, Clinton, etc. Analitza i critica, és interessant. Avui però, em quedo amb aquestes dues línies: Els nostres polítics dels darrers temps són com agents d'assegurances en un pícnic, enterramorts en un espectacle burlesc; simplement són incapaços de desprendre's de les seves terribles preocupacions i actituds professionals i participar en la diversió. Ah, i gràcies per l'almax, senyor Miller. Per la galeta asiàtica, no pateixi, aquesta rai.
Tot això vé de que dijous passat va morir Arthur Miller, dramaturg. A la La política i l'art d'actuar (Ed. La Campana, 2002) explica les similituds entre l'actuació teatral i la política. El llibre és un repàs a la història nord-americana de la segona meitat del segle passat. Explica anècdotes divertides de Roosevelt, Reagan, Clinton, etc. Analitza i critica, és interessant. Avui però, em quedo amb aquestes dues línies: Els nostres polítics dels darrers temps són com agents d'assegurances en un pícnic, enterramorts en un espectacle burlesc; simplement són incapaços de desprendre's de les seves terribles preocupacions i actituds professionals i participar en la diversió. Ah, i gràcies per l'almax, senyor Miller. Per la galeta asiàtica, no pateixi, aquesta rai.
Abián, abián, quantes metàfores hi trobeu en aquest article
Diàriament Alfredo Abián obsequia els lectors amb els seus articlets ple de rescursos estilístics.
Avui no se n'ha pogut estar. Només li faltava dir que el Carmel és un bunyol de vent, amb el forat al mig, el qual, en comptes d'endolcir, amarga l'oasi català. Llàstima, home, ja quasi ho tenies! Ara ben pensat, com que de bunyols se'n troben a quasi totes les èpoques de l'any i el senyor Abián també en serveix encara que no sigui temps de quaresma, potser ens ho ha estalviat.
Miércoles de Ceniza
ALFREDO ABIÁN - 09/02/2005
Director adjunto
Trece días después de que las costuras del Carmel reventaran, el Govern se dispone al fin a dar su primera versión sobre la negligencia que hizo aflorar uno de los agujeros negros que oculta esta ciudad de los prodigios llamada Barcelona. El día elegido por el conseller Joaquim Nadal para dar explicaciones ante el Parlament es nada menos que Miércoles de Ceniza, jornada señalada en el calendario cristiano como símbolo de penitencia, puerta de entrada a la Cuaresma y momento de reflexión para constatar, incluso desde el laicismo, que polvo somos y en polvo nos convertiremos. Si la Generalitat y el Ayuntamiento, como responsable político subsidiario, no quieren verse abocados a un vía crucis en el que, a cada tropiezo, pierdan un poco más de credibilidad ante los ciudadanos, sería recomendable que la información que faciliten sea más rigurosa que los millones de euros extras prometidos. Hay que aprovechar fechas tan señaladas para someter la megalomanía a un ayuno riguroso y exigir información veraz para tranquilizar a los vecinos del Carmel, así como a las decenas de miles de sus conciudadanos que los próximos meses verán horadar el subsuelo de sus viviendas. Confiemos en que los únicos que sean sometidos a una peregrinación expiatoria sean los culpables del desaguisado y no los contribuyentes.
Avui no se n'ha pogut estar. Només li faltava dir que el Carmel és un bunyol de vent, amb el forat al mig, el qual, en comptes d'endolcir, amarga l'oasi català. Llàstima, home, ja quasi ho tenies! Ara ben pensat, com que de bunyols se'n troben a quasi totes les èpoques de l'any i el senyor Abián també en serveix encara que no sigui temps de quaresma, potser ens ho ha estalviat.
Miércoles de Ceniza
ALFREDO ABIÁN - 09/02/2005
Director adjunto
Trece días después de que las costuras del Carmel reventaran, el Govern se dispone al fin a dar su primera versión sobre la negligencia que hizo aflorar uno de los agujeros negros que oculta esta ciudad de los prodigios llamada Barcelona. El día elegido por el conseller Joaquim Nadal para dar explicaciones ante el Parlament es nada menos que Miércoles de Ceniza, jornada señalada en el calendario cristiano como símbolo de penitencia, puerta de entrada a la Cuaresma y momento de reflexión para constatar, incluso desde el laicismo, que polvo somos y en polvo nos convertiremos. Si la Generalitat y el Ayuntamiento, como responsable político subsidiario, no quieren verse abocados a un vía crucis en el que, a cada tropiezo, pierdan un poco más de credibilidad ante los ciudadanos, sería recomendable que la información que faciliten sea más rigurosa que los millones de euros extras prometidos. Hay que aprovechar fechas tan señaladas para someter la megalomanía a un ayuno riguroso y exigir información veraz para tranquilizar a los vecinos del Carmel, así como a las decenas de miles de sus conciudadanos que los próximos meses verán horadar el subsuelo de sus viviendas. Confiemos en que los únicos que sean sometidos a una peregrinación expiatoria sean los culpables del desaguisado y no los contribuyentes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a el...
-
Actualització de dijous 4 d'agost. Llegiu l'article d'en Sostres M'ajunto a la bona flaire que surt de l' aerorebost . ...
-
Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...
