Encara no he tingut l'oportunitat de llegir el manifest “Por un nuevo partido político en Cataluña” i, per tant, no se què és realment el que els autors propugnen. Tot i això, hom ja fa cabòries sobre quin seria el partit que en sortiria més malparat. Jo ho tinc claríssim: el PSC. Per tant, discrepo de l'article d'en Ferran Sáez ahir a e-notícies.
A les eleccions autonòmiques de l'any 1995 el senyor Vidal-Quadras va treure 17 diputats. El Partit Popular mai havia tret 10 dipùtats. No entenc perquè Pujol va demanar el cap de Vidal-Quadras al Majèstic. Malgrat que CiU va fer una davallada espectacular, les propostes vidalquadrianes van afectar profundament els resultats socialistes. Si jo fos un dirigent de CiU pregaria per a que el "nuevo partido político en Cataluña" es formés d'una vegada. Són els únics que podrien robar vots al PSC i donar, paradoxalment, la vicòria a un partit nacionalista, català en aquest cas.
L'editorial d'El Llaç
Publico avui l'editorial del número 399 de la revista "El Llaç" de Molins de Rei, tal com vaig dir el 26 de maig. Malgrat que no hi estigui del tot d'acord, el penjo per a que el podeu llegir.
Els okupes s'han extralimitat
Per dir-ho curt i ras, als okupes se'ls ha anat la mà!
La manifestació que van protagonitzar l'1 d'abril passat al llarg de la qual es van dedicar a empastifar de pintades les partes i vidres de tot el Centre de la Vila, especialment d'entitats bancàries, agències immobiliàries i empreses de treball temporal, no va agradar a ningú. Tothom ha criticat la seva actitud i també la permisivitat de les forces de seguretat -Policia Nacional i Guàrdia urbana- i la passivitat de l'Ajuntament.
Segons com, fins ara el moviment okupa podia resultar simpàtic i, de fet, les persones que tenen els seus seguidors com a veïns no acostumen a queixar gaire. Normalment són respectuosos, amables, procuren no molestar el veïnat, i les cases on s'estan -anomenades per ells centres socials okupats- es converteixen sovint en espais de formació, debat i esbarjo. El problema ve quan volen evitar el desallotjament dels immobles ocupats i es manifesten pels carrers. La manera d'algun d'ells, no tots, d'entendre la convivència i de defensar determinats procediments s'extralimita, es descontrola. és llavors quan perden la credibilitat i la consideració per part del ciutadà.
I això és el que ha passat a Molins de Rei, tal com anteriorment va passar a Cornellà de Llobregat -amb actituds més radicals, violentes i reiterades que a la vila-, a l'Hospitalet de llobregat o a Barcelona. La paraula okupa és sinònim ara, a Molins de rei, d'incivisme i ha quedat ofuscat el veritable i gravíssim problema que el moviment pretén denunciar: la dificultat d'accés a un habitatge digne a un preu assequible.
El paper de la policia i l'Ajuntament és difícil. davant d'una manifestació on són possibles les actituds conflictives, es considera millor deixar-los fer i desitjar que els danys siguin els menors possibles. Actuar amb contundència podria comportar una batalla campal amb conseqüències molt pitjors de les que hi ha hagut. Si més no, això és el que diuen els responsables policíacs i polítics. Però, acceptat això, el que ara demana el ciutadà és si aquests actes tindran consequêncies per als autors. S'hauria de saber quan costarà a la butxaca de tots els molinencs les bretolades i què passarà amb les persones, algunes d'elles ens consta que perfectament identificaes, que van provocar aquests aldarulls. Seran elles qui netejaran les pintades? Tindran algun càstig? Se'n faran responsables les seves famílies? En aquest sentit, s'han de destacar les declaracions de l'alcalde de la vila, Ivan Arcas, a Ràdio Molins de Rei, en les que es mostrava contundent i decidit a fer tot el que fos possible per solucionar el problema.
Un problema que al marge d'altres elements que hi poden concòrrer no fa si no reflectir un aspecte preocupant de la nostra societat i que cal que els polítics abordin amb profunditat: l'habitatge. Calen més pisos de protecció oficial, cal legislar i donar sortida al munt d'habitatges buits que hi ha a les ciutats i cal, sobretot, més polítiques locals decidides a facilitar l'accés dels joves als habitatges.
Amb Kundera, no perdreu el temps
Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:
-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.
-¿Què has llegit?
-¡Els embruixats!
-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?
Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrowicz va publicar en forma de fulletó, sots pseudònim, en un diari de Polònia. M0ai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¿Ni una paraula sobre Els embruixats!
-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.
Em mira amb melangia.
-Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu favorit s'ha esgotat.
Milan Kundera, El teló. Assaig en set parts. Tusquets editors
Els okupes censuradors
Una mostra d'atac a la llibertat d'expressió. Demà o demà passat penjaré l'editorial. Ara us enllaço la referència de l'Avui de dilluns.
'El Llaç', de Molins de Rei, amenaçada pels okupes
La revista de Molins de Rei El Llaç, amb més de 49 anys d'història, ha rebut amenaces del col·lectiu okupa del municipi per haver publicat un editorial, cartes i fotografies denunciant els actes vandàlics protagonitzats pel col·lectiu, informa Josep Ferrer. Els okupes han pintat inscripcions com ara "Kap agressió sense resposta". També han dibuixat un punt de mira amb El Llaç al mig i han empastifat el poble amb papers contra la revista de Molins de Rei. [Redacció]
Companys i Cambó
Fabregas, de Nihil Obstat, escrivia dimecres passat que la història no sempre l’escriuen els vencedors. Aquesta és la gran crueltat d’una guerra civil: pensar que hi ha haver uns vencedors i uns vençuts, més quan tothom hi perdé, uns més que altres òbviament. Al capdavall, però, tots foren víctimes de la follia pròpia i l'aliena.
Llegeixo de tant en tant les Memòries de Cambó (una delícia!), un altre vençut. Us transcric una curiositat històrica:
Llegeixo de tant en tant les Memòries de Cambó (una delícia!), un altre vençut. Us transcric una curiositat històrica:
Lluís Companys em visita
Fou furant aquest any (es refereix al 1930) que, un dia vingué a visitar-me al meu despatx de la Laietana Lluís Companys, amb el qual jo no havia tingut més tractes que els obligats en períodes d’acció política conjunta amb les esquerres catalanes. Companys se’m presentà com un home cansat, fatigat de la lluita. Va explicar-me el temps que havia passat a la presó i em digué que ja no hi volia tornar més. Em parlà amb disgust de les seves habituals companyies i em digué que se’n volia allunyar, i acabà demanant-me si jo podria facilitar-li una col•locació a Buenos Aires que li permetés refer la seva vida. Qui havia de dir, en aquell moment, el que les circumstàncies, en poc temps, havien de fer de Companys!
Francesc Cambó
Memòries
Capítol “Els anys de la dictadura (1923-1930)” pàgina 404
El tarannà no acaba de rutllar
E-notícies publica avui
Aquest és l'article del butlletí de la Fundació Catalunya Oberta que no ha agradat al nou hoste de la bodeguiya:
"La Moncloa es queixa per un 'guardó' a Zapatero"
L'economista Xavier Sala i Martín va explicar ahir, durant la presentació del premi Roda de Molí instituït per la Fundació Catalunya Oberta, que "fa una hora ens han trucat de La Moncloa" per haver atorgat aquest guardó irònic al president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. L'esmentada fundació li va concedir ahir perquè en el balanç d'enguany i el de l'any passat "les xifres no quadren" pel que fa a lluita contra el terrorisme o creixement del PIB, entre d'altres.
Aquest és l'article del butlletí de la Fundació Catalunya Oberta que no ha agradat al nou hoste de la bodeguiya:
La Roda de Molí
ESTAT DE LA NACIÓ
Un abril miraculós
L’11 i 12 de maig va tenir lloc al Congrés dels Diputats el debat de política general, allà anomenat sobre l’estat de la nació. En aquest debat el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va fer un balanç del que ha estat poc més d’un any de govern socialista.
Amb bona lògica, aquest balanç no hauria de ser gaire diferent de l’informe sobre un any de govern presentat pel mateix govern uns dies abans. Però no. Si comparem la informació aportada per ambdós documents, les xifres no quadren.
En el seu discurs de l’11 de maig el president del govern destaca la lluita contra el terrorisme amb xifres com la detenció de 175 persones per presumpte vinculació amb ETA i 87 en relació amb els atemptats de l’11-M; i l’augment dels professionals de la lluita contra el terrorisme (300 professionals més en els cossos i forces de seguretat de l’Estat, i 354 nous agents al Centro Nacional de Inteligencia).
En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien detingut 80 persones per presumpte vinculació amb ETA, i 90 vinculades amb el terrorisme internacional; i la plantilla dels serveis d’intel·ligència s’havia reforçat amb 250 nous agents.
En el discurs al Congrés, Zapatero posa l’èmfasi en el creixement del PIB (un 2,7% el 2004) i la creació de llocs de treball (un 4%, que equival a 675.000 llocs de treball anuals). I pel que fa a l’atur, destaca que s’ha reduït en 120.000 el nombre d’aturats el 2004.
En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien creat 461.300 llocs de treball en els darrers 12 mesos; i el nombre d’aturats s’havia reduït en 40.000 o 34.500, segons si consultes la pàgina 11 o la 104 de l’informe.
Tampoc no quadren les xifres sobre l’augment de les pensions mínimes ni l’augment del salari mínim interprofessional, ni l’augment de les places de Policia i Guàrdia Civil, ni l’augment de les unitats de fiscalia, ni l’augment de l’aportació al fons de reserva de la Seguretat Social, etcètera, etcètera, etcètera.
Fa tota la impressió que les xifres no responen a una descripció precisa de la realitat, sinó que s’utilitzen com convé en cada ocasió. No hi ha manera de treure’n l’entrellat. Malgrat això, el president del govern s’atreveix a afirmar en el seu discurs que “encima, no trucamos las cifras”. Si no “trucan las cifras”, l’única explicació possible és que el mes d’abril del 2005 va ser el més meravellós de la història.
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut president Zapatero!
Tres anys de Timor independent
Avui fa tot just tres anys que el Timor accedí a la independència. Avui es continua parlant sobre la prevenció de conflictes internacionals, de mediació i del paper de Nacions Unides. Us enllaço una magnífica conferència que el senyor Francesc Vendrell pronuncià el 14 de maig de 2002 a la Universitat Oberta de Catalunya. S'hi pot estar o no d'acord, però aquest home hi toca, argumenta i s'allunya de la fullaraca a la que estem acostumats quan es parla de conflictes internacionals. Ah, i a més és un pencaire.
1. Què pensaríem si una banda terrorista d'ultradreta condicionés la pau a la desparició, per exemple, de l'Estat de les autonomies?
2. Aquest matí, quan he llegit "la Vanguardia", he quedat estupefacte. Es veu que actualment la policia no sap qui són els dirigents d'ETA. Aquesta notícia demanaria, crec, una compareixença del ministre d'Interior al Parlament. Ja se sap però, que els parlaments, almenys els d'aquí, serveixen per a coses inusitades.
3. ZP ha dit que se tracta d'un "riesgo gestionable". Explica-ho més bé, que sóc de poble i no sé pas què vol dir.
2. Aquest matí, quan he llegit "la Vanguardia", he quedat estupefacte. Es veu que actualment la policia no sap qui són els dirigents d'ETA. Aquesta notícia demanaria, crec, una compareixença del ministre d'Interior al Parlament. Ja se sap però, que els parlaments, almenys els d'aquí, serveixen per a coses inusitades.
3. ZP ha dit que se tracta d'un "riesgo gestionable". Explica-ho més bé, que sóc de poble i no sé pas què vol dir.
A les 8 del matí agafo un taxi. El taxista tenia ganes de preguntar i de xerrar, sobre tot, de Samuel Eto'o... No ha derecho con lo que ha dicho ese tío, y luego se queja de que le llamen negro.
La COPE sonava a tota llesca. És un dels avantatges d'agafar un taxi. Estaven tan avorrits amb la majoria absoluta que no se'n saben avenir de la feina que se'ls ha girat. El taxista em pregunta si soy catalán o español. I em diu que no s'admet medias tintas, que lo que es blanco, es blanco, y lo que es negro, es negro. -Com Eto'o?- li pregunto. Ni más ni menos, amigo. Los que me dicen que sí, pero que no, los grises... estos son los peores. He pensat que tenia tota la raó del món.
La COPE sonava a tota llesca. És un dels avantatges d'agafar un taxi. Estaven tan avorrits amb la majoria absoluta que no se'n saben avenir de la feina que se'ls ha girat. El taxista em pregunta si soy catalán o español. I em diu que no s'admet medias tintas, que lo que es blanco, es blanco, y lo que es negro, es negro. -Com Eto'o?- li pregunto. Ni más ni menos, amigo. Los que me dicen que sí, pero que no, los grises... estos son los peores. He pensat que tenia tota la raó del món.
1. Seguim amb la revista de premsa. Enllaço aquest gran article del dia 2 d'Anna Grau publicat a l'Avui, of course, sobre la celebració del primer de maig a Madrid.
2. Cada dijous la Fundació Catalunya Oberta posa les coses al seu lloc. És el dia que envia el seu butlletí electrònic
3. Futbol anglès, encara? Dimarts passat vaig sentir llàstima de constatar que els equips anglesos que triomfen a Europa han desistit del tradicional estil. L'eficàcia del Liverpool i del Chelsea a Europa és incontestable, com també ho és que els que es mantenen fidels, el Manchester United, o els que apliquen la filosofia versallesca, l'Arsenal, tan sols ornen la llista honrosa dels eliminats abans d'hora.
El que sí em fa por és que el joc cientifista de Mourinho i Benítez buidi els estadis al mateix ritme que de ben segur ompliran les vitrines. Que les graderies estiguin buides a Itàlia no em fa res, però a Anglaterra no, si us plau.
Per cert, que s'acabi d'una vegada aquesta rucada del format de lliga i que tornin les eliminatòries directes des d'un bon principi. No vull avorriment fins al mes de febrer a la Copa d'Europa!
2. Cada dijous la Fundació Catalunya Oberta posa les coses al seu lloc. És el dia que envia el seu butlletí electrònic
3. Futbol anglès, encara? Dimarts passat vaig sentir llàstima de constatar que els equips anglesos que triomfen a Europa han desistit del tradicional estil. L'eficàcia del Liverpool i del Chelsea a Europa és incontestable, com també ho és que els que es mantenen fidels, el Manchester United, o els que apliquen la filosofia versallesca, l'Arsenal, tan sols ornen la llista honrosa dels eliminats abans d'hora.
El que sí em fa por és que el joc cientifista de Mourinho i Benítez buidi els estadis al mateix ritme que de ben segur ompliran les vitrines. Que les graderies estiguin buides a Itàlia no em fa res, però a Anglaterra no, si us plau.
Per cert, que s'acabi d'una vegada aquesta rucada del format de lliga i que tornin les eliminatòries directes des d'un bon principi. No vull avorriment fins al mes de febrer a la Copa d'Europa!
El que escriu més bé sobre el Barça
Durant la setmana guardo articles que llegeixo els dissabtes amb l'atenció que mereixen. El millor sobre futbol, concretament sobre el Barça, el signa Anton Maria Espadaler. Despullats de tot lirisme i revestits de l'analítica competent i lúcida, aquest que copio és la demostració més clara del per què ell és qui escriu més bé sobre futbol.
El Barça és un club propici per al papanatisme, tant si guanya com si no. Aviat reviurem moments de gran imbecil·litat a la Plaça de Sant Jaume. Posats a triar, prefereixo la vistoriosa, òbviament. Tornaran els afanys de l'Arcadi Alibés, el nostre home a la Rambla, i sabent com és el senyor Laporta, se'n prepara alguna de sonada. Per a una gent sentimental i ploramiques, els articles futbolístics de l'Espadaler haurien de ser uns magnífics antídots. També ho haurien de ser per als periodistes madrilenys, everybody needs good neighbours, la brunete futbolística. Però ja se sap, l'estultícia és devastadora.
El Barça és un club propici per al papanatisme, tant si guanya com si no. Aviat reviurem moments de gran imbecil·litat a la Plaça de Sant Jaume. Posats a triar, prefereixo la vistoriosa, òbviament. Tornaran els afanys de l'Arcadi Alibés, el nostre home a la Rambla, i sabent com és el senyor Laporta, se'n prepara alguna de sonada. Per a una gent sentimental i ploramiques, els articles futbolístics de l'Espadaler haurien de ser uns magnífics antídots. També ho haurien de ser per als periodistes madrilenys, everybody needs good neighbours, la brunete futbolística. Però ja se sap, l'estultícia és devastadora.
Tiempos de agitación y propaganda
ANTON M. ESPADALER - 02/05/2005
A la que uno se interesa por el fútbol no para de recibir sorpresas. Ahí es nada enterarse en la revista ´Catalunya Recerca´, editada por la Conselleria de Universitats, Recerca i Societat de la Informació, que todo el éxito del Valencia de Rafa Benítez se debió a la colaboración del club con el Institut de Robòtica de la Escola Tècnica Superior d´Enginyeria de aquella ciudad. Benítez pertenece a ese grupo de entrenadores estudiosos destinado a crecer con el paso de las ligas. No hay que olvidar que desde que el fútbol es una materia universitaria que se cursa en el INEF -donde se exige mejor nota mínima para entrar que en facultades con más solera-, está llamado a experimentar un cambio profundo, que, al menos en parte, va a basarse en su contacto con el mundo científico.
No sin resistencias, claro está. Véase, si no, lo que sucede en Italia. El país de la elegancia, de la sutileza en todos los ámbitos, de la finezza' como le gusta recordar a Enric Juliana, se caracteriza, en cambio, por un fútbol barriobajero y una relación con la ciencia miserable y desvergonzada, como enseña el caso Cannavaro (la RAI mostró un vídeo en el que aparecía el ahora jugador del Juventus inyectándose una sustancia llamada Neoton, un cardiónico no prohibido).
Mientras ese momento de alianza con los analistas científicos no acaba de consumarse, uno tiene la impresión de que aquí los que tratan de fútbol son todos de letras. ¡Y qué letras! Menudo ejercicio de lirismo se pudo leer en un diario deportivo capitalino que en portada publicó una encendida carta de amor a Zidane. Los juglares andan repartidos entre la oda a unos y el vejamen a otros, que es el Barça, y mucho me temo que en esta semana que se inicia vamos a asistir a un amplio repertorio de agitación y propaganda para el que conviene estar preparados.
Estoy convencido que la insidia irá aumentando progresivamente, según procede, y me huelo que va a escoger el flanco más flaco, que no está en el banquillo sino algo más arriba. Habrá que ver si hay quien se presta al juego y las complicidades que delate el origen de la munición. Y si aún así alguien duda, siempre nos podremos quedar con la imagen de una grada unida al equipo, y tan contenta con su trayectoria que ayer llenó el campo no atraído por el nombre del rival, sino para proclamar esta alianza. Todo lo demás es literatura, y de la mala.
Actualització del post del 18 d'abril
Aquell dia comentava que l'historiador Pons i Guri havia rebut la medalla Macià al mèrit al treball. La particularitat d'aquest senyor és que havia estat falangista de carnet i fou secretari del tribunal que condemnà uns treballadors de la fàbrica Ärno Jager de Montgat. Aquests foren jutjats per llençar per la finestra una foto de Franco l'any 1940. Segons es detalla al reportatge que Enric Canals escriví a l'edició dominical de La Vanguardia (del 17 d'abril, em sembla), com a totes les postguerres pagaren justos per pecadors. Fins i tot Baltasar Garzón ha demanat la constitució d'una comissió de la veritat.
La raó per la qual actualitzo aquest post és posar a l'abast els comentaris d'un amable i anònim lector. El més suggerent ve a dir que algú li va vendre la moto al Conseller Rañé, que està afiliat a la UGT...
La raó per la qual actualitzo aquest post és posar a l'abast els comentaris d'un amable i anònim lector. El més suggerent ve a dir que algú li va vendre la moto al Conseller Rañé, que està afiliat a la UGT...
la sala d'espera d'un hospital
Una de les coses positives que ha portat la pandèmia és la restricció de visites als hospitals. Fa quinze anys em va passar la següent facècia.
Els ascensors, els passadissos i les sales d'espera dels hospitals són uns grans productors de situacions divertides. Fa pocs dies un parent fou operat d'una hèrnia a Bellvitge. L'hospital Príncipes de España és un caòtic batibull. Mai hi havia estat i vaig quedar esgarrifat.Els familiars hauríem de tenir prohibida l'entrada als hospitals.
Vaig anar-hi cap a dos quarts de cinc de la tarda i poca estona després l'habitació ja era plena de iaies, tietes, canalla i altres espècies salvatges. Vaig fer una salutació, tan cordial com breu, i veient com estava el panorama, en vaig sortir-ne tan aviat com vaig poder. Innocent de mi, vaig buscar una sala d'espera tot buscant una mica de tranquil·litat.
Dos seients més enllà hi havia dues senyores que ensenyaven les fotos que portaven al moneder... Éste es el segundo, el que nos ha costado más. Els marits, de peu davant d'elles, també parlaven de la seva família. Un explicava que la seva filla s'havia casat amb un alemany i que vivien a Alemanya. L'altre home li preguntà en quin idioma li parlaven als fills. Li digué que en català i en aleman... i l'altre espetà joer, qué lenguas más raras.
Si hagués tingut més paciència i humor, hauria d'haver passat la tarda pujant i baixant amb l'ascensor, passar pels passadissos, escoltar les converses de la cafeteria i les sales d'espera. però, la calor ja apretava, els hospitals esgoten i, sincerament, no en tenia massa ganes.
l'1 de maig
Si aquest dia fos laborable, es muntarien uns ciris importants a les empreses. Per tant, que l'1 de maig sigui festa no és una conquesta sindicalista, sinó dels empresaris. Els donem festa, els paguem el dia i ens estalviem merders. I l'assalariat, content i enganyat. A més, ja se sap. quan hi ha dos dies de festa seguits la gent fot el camp. Per tant, a les manifestacions només hi van quatre benaventurats.
El senyor (Miró i Ardèvol) és el meu pastor; no em manca res
Ep, noi! jo vull el be i tu em vens la llana! El governador civil de Roma acusa als que han criticat Ratzinger tot argumentant que hauríem d'estar contents perquè Benet (sense el Jornet en aquest cas) diu que és bavarès i no alemany. Jo també sóc bavarès, vull dir, que de bava, res!
Una cosa és mantenir relacions, només diplomàtiques, amb el Vaticà, Washington, la Seca, la Meca i la vall d'Andorra; i l'altra és encolomar-nos la moral ratzingeriana. Per cert, la realpolitik predicada per Miró i Ardèvol té el seu fonament en el relativisme. I molts pactes diplomàtics s'arreglen al llit... Sort d'això!
Patirem rucadetes d'aquest estil molt de temps. Aviat Ratzinger dirà Bon Nadal i, au! es veurà com n'és de preocupant la borinotada catalana. Quan va morir el bisbe Deig, en Carod va dir que amb més bisbes així ell aniria a missa. Procuraré no fer més posts sobre Ratzinger.
Una cosa és mantenir relacions, només diplomàtiques, amb el Vaticà, Washington, la Seca, la Meca i la vall d'Andorra; i l'altra és encolomar-nos la moral ratzingeriana. Per cert, la realpolitik predicada per Miró i Ardèvol té el seu fonament en el relativisme. I molts pactes diplomàtics s'arreglen al llit... Sort d'això!
Patirem rucadetes d'aquest estil molt de temps. Aviat Ratzinger dirà Bon Nadal i, au! es veurà com n'és de preocupant la borinotada catalana. Quan va morir el bisbe Deig, en Carod va dir que amb més bisbes així ell aniria a missa. Procuraré no fer més posts sobre Ratzinger.
Els membres de les ampes que porten xandall
Ahir escoltava un debat a una ràdio que tenia la intenció de tractar sobre l'ensenyament, l'escolar s'entén. Hi havia dos representants d'ampes o ampa's o ampas, ho he vist escrit de les tres maneres. Un membre, masculí, proposava que els pares havien de jugar amb els fills. Quin error! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i els mestres. Érem nosaltres: jugàvem o no fèiem res, corríem si ens venia de gust o passaves comptes amb qui s'havia fotut amb tu. Un pare que juga amb els seus fills vulnera la seva intimitat. Crec que els nens que pateixen els planes de desarrollo paternals, consistents en deu mil activitats programades, són molt menys lliures. Recupero un capítol de "los tres tratados de las buenas maneras", un llibre divertidíssim d'Alfonso Ussía. Sí, repeteixo, Alfonso Ussía:
La madre, el chandal y el colegio
Los dramas de los niños son, en ocasiones, tragedias calladas. Yo sólo he renegado una vez de mi madre. Fue con ocasión de una ceremonia religiosa celebrada en mi colegio, cuando tenía trece años de edad. La edad del pavo, dicen, y de la vergüenza ajena. Sonó el armonio de la capilla, y todos los concurrentes, alumnos y padres de alumnos, dedujimos por las notas que nos proponían cantar una Salve a la Virgen. Las voces se fundieron en un mismo acto de fe y los compases de la salve invadieron gozosos el sagrado recinto. pero de entre setecientas voces, una sobresalía por su agudeza. Era la de mi madre. Noté que mis compañeros sospechaban de mi drama. "Es la madre de los Ussía", se susurraban unos a otros con risitas disimuladas. A esto la Salve había llegado al "advocata nostra", y mi señora madre, con muy escaso sentido de la discreción, había ascendido el tono de voz de muy complicada amnistía. Entonces mi compañero Eugenio Egoscozábal, un donostiarra maligno, que leía a Voltaire, Rousseau, Dalambert y Diderot, me dio la enhorabuena: "tu madre canta muy bien". "Mi madre no ha venido", le respondí como el peor de los hijos. (...)
El problema de los niños de ahora es de otra índole. Los más desgraciados son aquellos cuyos padres intervienen de manera entusiasta en las reuniones de padres de alumnos y en la organización de los festejos colegiales. (...) Si el padre es el encargado de organizar la tómbola de la fiesta colegial y la madre es inducida a aportar un número indeterminado de tartas para la merienda, el niño sufre. Y sufre en silencio, que es lo más doloroso.(...)
Lo peor para los colegiales de hoy es que su madre vaya a recogerlos con chandal. "Villar, tu madre te está esperando en la puerta con un chandal carmesí", le le anunció a Villar un compañero de malísima intención. "Villar, nos encanta el chandal de tu madre, y es muy original lo que lleva escrito sobre las tetas, le comentó otro compañero peor intencionado que el anterior. "¿Se puede saber que lleva mi madre escrito sobre las tetas?", protestó Villar. "I Love NY", concretó un tercero. Y Villar, aquel año, suspendió cuatro asignaturas. Y me parecen pocas.
Un niño normal prefiere dormir en el colegio a que su madre, su padre, le recojan con un chandal. Si además de chandal tienen la falta de pudor de saberse de memoria los normbres y apellidos de los compañeros de su hijo, el hijo se desmorona anímicamente. Para los niños, el colegio es un mundo aparte que nada tiene que ver con su existencia normal. Los padres activos, además de unos pelmazos, conducen a sus hijos a la orilla del abismo. un padre y una madre sólo pueden ir al colegio de sus hijos cuando las circunstancias así lo requieran.
En caso de incendio, por ejmplo. Y sin hacerse notar, por si acaso.
Crónicas Marcianas
A finals de juny Xavier Sardà deixarà "Crónicas marcianas". I sense ell, "CM" no tindrà sentit. No he estat un seguidor asidu ni entusisasta del programa. L'he anat veient a batzegades. Malgrat que la cridòria em molesta, és un programa molt ben fet. La Vanguardia d'ahir publicava aquest bon article de Víctor Amela.
El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!
Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millones de noctámbulos con mucho circo, bastante teatro, algún debate e innegable astucia. Sardà puede exhibir un medallero con siete años de liderazgo -longevidad inaudita en televisión- y un podio de icono catódico. Con tal historial, es lógico que eluda la sudorosa brega con ese púgil fresco de finísima pegada que acaba de subir a la lona, Buenafuente. Mejor tirar la toalla e irse con la cara intacta. Y, sin Sardà, Crónicas... no tiene sentido. Ahora le toca a Tele 5 encontrar un rival para Buenafuente
Ratzinger
Després d'haver llegit més d'una vegada extra homnes i la traducció homes fora, penses que en quatre dies Benet XVI desmuntarà la paradeta moral dels progres. Ho tenen magre perquè intel·lectualment no li arriben ni a la vora de la sotana. Del que vindrà després amb el catolicisme dominant a tota Europa, ja ho veurem. Hi ha grups poc recomanables al Vaticà, tipus kikos, Comunión y Liberación i legionarios de Cristo Rey.
D'altra banda, aquesta collonada del Papa dur que cada dia treu El Periódico és una mostra de que no saben quin és el credo de l'Església. Ratzinger no és conservador ni de dretes, simplement és catòlic. A qui li agradi, cap a missa falta gent; i a qui no, doncs les portes de les esglésies acostumen a ser grans. Sigui com sigui, corren mals vents per al liberalisme. I a Catalunya, que no vàrem fer, per desgràcia, la reforma protestant, encara més.
D'altra banda, aquesta collonada del Papa dur que cada dia treu El Periódico és una mostra de que no saben quin és el credo de l'Església. Ratzinger no és conservador ni de dretes, simplement és catòlic. A qui li agradi, cap a missa falta gent; i a qui no, doncs les portes de les esglésies acostumen a ser grans. Sigui com sigui, corren mals vents per al liberalisme. I a Catalunya, que no vàrem fer, per desgràcia, la reforma protestant, encara més.
Dos propostes ben decents per Sant Jordi
L'objectiu d'aquest blog no és precisament l'originalitat en sentit progre, vull dir, parlar d'alguna cosa que no en parla ningú, com un intent quimèric d'excel·lir. Els creatius enfarfeguen, els recercaires de la sopa d'all cansen. Aquí no excel·lim, sortosament procurem mantenir els peus a terra o, com a màxim, a sobre d'un escambell. Els saltirons i les tombarelles físiques i mentals les deixo per als avorrits de la quotidianitat. Per cert,la paraula originalitat és profundament conservadora, no sé pas si se n'adonen els venedors de fum. Vull dir que als conservadors ja ens van bé els orígens.
Fet aquest preàmbul de quatre rals, i deixant de banda els censors que parlen d'endogàmia bloguera, tinc el goig de coincidir amb aquesta il·lustre bloguera i també amb aquest refinat llibreter. Vet aquí dos llibres per als catalanistes que perden la paciència: el neguit pre-estatutari i el desengany per la continuació del desconcert econòmic reposaran. Els noucentistes estressats podran descordar un botó de l'armilla estilística. Els homes (i dones) de bona voluntat que no volen perdre la batalla contra el tedi codidavincià, passaran una bona estona. Sí, hi ha vida, pols, gra i palla a l'era d'en Ratzinger Zeta (el primer papa que no porta número, sinó lletra: no amoïna si traurà els punys, seria més preocupant que l'Afrodita amagués els dons que la vida li donà).
Anem pel primer. Diumenge passat Enric Cassasses va assistir a una representació d'una obra de Molière. A la mitja part, unes dones d'uns seixanta-cinc anys, avisades pel fill d'una d'elles, s'acostaren al poeta i li preguntaren: -Escolti, vostè és escriptor? La resposta afirmativa les animà i li demanaren una recomanació per Sant Jordi. Casasses les parlà de "l'estel amb cua", d'Eduard Girbal. Comptat i debatut, cinc dels molts llibres que se'n vendran correspondran a les noves admiradores casassianes. Posats a recomanar, llegiu-lo a ell també.
Aquest Sant Jordi, Francesc Pujols no pot passar inadvertit. Quasi cent anys després s'ha tornat a editar "El Nuevo Pascual o la prostitución". Paga la pena llegir aquesta edició preparada per Andana, la polida editorial vilafranquina, i la Fundació Francesc Pujols. Quim Monzó n'ha fet el pròleg. Per a saber més coses d'en Francesc Pujols, utilitzeu l'enllaç a la Fundació que trobareu a la dreta.
Fet aquest preàmbul de quatre rals, i deixant de banda els censors que parlen d'endogàmia bloguera, tinc el goig de coincidir amb aquesta il·lustre bloguera i també amb aquest refinat llibreter. Vet aquí dos llibres per als catalanistes que perden la paciència: el neguit pre-estatutari i el desengany per la continuació del desconcert econòmic reposaran. Els noucentistes estressats podran descordar un botó de l'armilla estilística. Els homes (i dones) de bona voluntat que no volen perdre la batalla contra el tedi codidavincià, passaran una bona estona. Sí, hi ha vida, pols, gra i palla a l'era d'en Ratzinger Zeta (el primer papa que no porta número, sinó lletra: no amoïna si traurà els punys, seria més preocupant que l'Afrodita amagués els dons que la vida li donà).
Anem pel primer. Diumenge passat Enric Cassasses va assistir a una representació d'una obra de Molière. A la mitja part, unes dones d'uns seixanta-cinc anys, avisades pel fill d'una d'elles, s'acostaren al poeta i li preguntaren: -Escolti, vostè és escriptor? La resposta afirmativa les animà i li demanaren una recomanació per Sant Jordi. Casasses les parlà de "l'estel amb cua", d'Eduard Girbal. Comptat i debatut, cinc dels molts llibres que se'n vendran correspondran a les noves admiradores casassianes. Posats a recomanar, llegiu-lo a ell també.
Aquest Sant Jordi, Francesc Pujols no pot passar inadvertit. Quasi cent anys després s'ha tornat a editar "El Nuevo Pascual o la prostitución". Paga la pena llegir aquesta edició preparada per Andana, la polida editorial vilafranquina, i la Fundació Francesc Pujols. Quim Monzó n'ha fet el pròleg. Per a saber més coses d'en Francesc Pujols, utilitzeu l'enllaç a la Fundació que trobareu a la dreta.
Pons i Gurí
E-notícies publica avui que Maragall condecora un antic membre de Falange. Es tracta del professor Pons i Gurí. La notícia és inexacta perquè diu que va ser alcalde de Montgat. Fals, va ser alcalde d'Arenys de Mar, com podeu comprovar en aquest enllaç. Per cert, si algú vol passar comptes als alcaldes franquistes aquí té la llista
Aquest tractament de la notícia sembla el comentari que va fer un alumne de Batxillerat al seu professor: "escolti, estic indignat que un dictador com Franco surti a l'Enciclopèdia Catalana..."
Pons i Gurí és un magnífic historiador del dret privat català, un gran coneixedor dels Usatges i un arxiver de gran nivell.
Aquest tractament de la notícia sembla el comentari que va fer un alumne de Batxillerat al seu professor: "escolti, estic indignat que un dictador com Franco surti a l'Enciclopèdia Catalana..."
Pons i Gurí és un magnífic historiador del dret privat català, un gran coneixedor dels Usatges i un arxiver de gran nivell.
Clavells d'abril (i II)
La celebració d’aniversaris deu ser cosa de democràcies immadures, em penso. Quan el 1989 els francesos celebraven el bicentenari de la revolució francesa, la senyora Thatcher va cometre la impertinència, enmig dels focs d’artifici, de preguntar al senyor Mitterrand què coi estaven celebrant perquè quan els enfants de la patrie van prendre la Bastilla a Anglaterra ja feia com a mínim cent anys que havien enterrat el medievalisme...
Aquí portem una temporadeta que cada any toca celebrar alguna cosa. La revisió permanent del passat, aquest esforç de l’anomenada reflexió necessària per a saber d’on venim i a on anem i per a no repetir els errors del passat... tot plegat com si servís d'alguna cosa... A la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío, hi havia una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974. Un d'aquests llibres és Pais de Abril, Filhos de Novembro. Memória do 25 de Abril, Ediçoes Dinosauro, de Tiago Matos Silva. El llibre és un recull d'entrevistes a persones de diferents tendències. Els apartats són aquests: A direita. As cruzadas vistas pelos árabes, Os centros. O fio da navalha i A esquerda. O elogio da locura. La ressenya és la següent:
Sobre les celebracions d'aniversaris, us transcric un post del llibre Pedro Muxia, "Fora do mundo.Textos da blogosfera" (Livros Cotovia), reculls del blog del crític literari del Diário de Notícias, i acabo així amb les portugalades:
Aquí portem una temporadeta que cada any toca celebrar alguna cosa. La revisió permanent del passat, aquest esforç de l’anomenada reflexió necessària per a saber d’on venim i a on anem i per a no repetir els errors del passat... tot plegat com si servís d'alguna cosa... A la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío, hi havia una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974. Un d'aquests llibres és Pais de Abril, Filhos de Novembro. Memória do 25 de Abril, Ediçoes Dinosauro, de Tiago Matos Silva. El llibre és un recull d'entrevistes a persones de diferents tendències. Els apartats són aquests: A direita. As cruzadas vistas pelos árabes, Os centros. O fio da navalha i A esquerda. O elogio da locura. La ressenya és la següent:
Transmite-se hoje a idea de que Portugal teve una dictadura "branda", com um único opositor (Humberto Delgado), com uma polícia política que "nâo era tâo má como as outras", um colonialismo de "bons patrôes", uma guerra colonial "bricandeira" e até um ditador /macello caetano) que queria acabar com a ditadura. Como seria de esperar, este país de excepçâo democratizou-se com uma revoluçao de um só dia, pela acçâo de um só homem (Salgueiro Maia), e, depois de un breve período de confusâo causada por perigosos esquerdistas, "entrou nos eixos" normaisde uma democracia parlamentar occidental, rumo ao progreso e à paz social.
Sobre les celebracions d'aniversaris, us transcric un post del llibre Pedro Muxia, "Fora do mundo.Textos da blogosfera" (Livros Cotovia), reculls del blog del crític literari del Diário de Notícias, i acabo així amb les portugalades:
DESCUBRA AS FIFERENÇAS: Ao que parece, circulava pelas escolas uma cassete video produzida pela RTP que tinha imagens do 25 de Abril e depois cenas pornográficas. Nâo fiquei esclarecido se havia ou nâo episodios do PREC. Se houvesse, tratava-se claramente de uma cassete monotemática
Clavells d'abril (I)
A finals d'agost de l'any passat vaig veure en més d'un bar i restaurant de Lisboa uns retrats de Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era quelcom estrany. La primera vegada vaig quedar encuriosit mirant des de la distància una d'aquestes fotos. Després vaig adonar-me que un cambrer d'uns trenta-cinc anys m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto, algun problema?. Més tard, la mestressa del local va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que era de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.
Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.
Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.
Canvis d'adreces
L'excel·lent pàgina de Josep Pla ha canviat a http://lletres.net/pla.
També canvia de casa la web Verbàlia de Màrius Serra: http://www.verbalia.com
També canvia de casa la web Verbàlia de Màrius Serra: http://www.verbalia.com
Noms de carrers
El carrer més llarg del meu poble s’anomena carrer de la Pau. El seu origen ve del particular concepte que en tingueren els vencedors de la guerra civil. Un cop mort el dictador, els integrants de l’estrenada associació de veïns -segons els cronistes nostàlgics allò sí que era una associació i no el que fan aquests de la plataforma solidària!- en reclamaren la supressió. L’alcalde, assenyat, no se’ls escoltà adduint que la pau era un patrimoni de tots, malgrat la interpretació franquista. Un incís per als susceptibles: canvià l’Avenida del Caudillo” per “Avinguda de Catalunya” i la “calle de los mártires” pel Raval (ben pensat, els anteriors alcaldes no devien ser massa franquistes per dedicar als màrtirs el carrer més arraconat del poble...). El fet és que trenta anys després, aquests mateixos integrants de l’associació passejaven cada vespre amb cassoles i altres estris tan poc pacífics pel carrer que, oh, sorpresa!, satisfeia, ara sí!, les seves ànsies de rebelia. Per cert, la pancarta “per la pau, tots al carrer de la Pau” no era una prodigalitat d’enginy.
Un exemple relacionat amb l’efemèride d’ahir. Al pas per Molins de Rei, la carretera 340, la que va de Barcelona a Cadis, rep el nom d’”Avinguda de València” i durant la dictadura franquista s’anomenava “Avenida del Ejército de Navarra”. Al meu avi molinenc li agradava explicar aquesta anècdota: a l’adveniment de la república el poble fou batejat –ups, amb perdó- amb el nom de Molins de Llobregat, com passà amb altres pobles. No em feu dir com es deia la carretera abans del 14 d’abril. Amb tot, els fervorosos republicans volgueren demostrar que el marxisme i el catalanisme no estaven oposats, ans el contrari, i esculpiren al marbre.... “Avinguda de cal Marx”!
Un exemple relacionat amb l’efemèride d’ahir. Al pas per Molins de Rei, la carretera 340, la que va de Barcelona a Cadis, rep el nom d’”Avinguda de València” i durant la dictadura franquista s’anomenava “Avenida del Ejército de Navarra”. Al meu avi molinenc li agradava explicar aquesta anècdota: a l’adveniment de la república el poble fou batejat –ups, amb perdó- amb el nom de Molins de Llobregat, com passà amb altres pobles. No em feu dir com es deia la carretera abans del 14 d’abril. Amb tot, els fervorosos republicans volgueren demostrar que el marxisme i el catalanisme no estaven oposats, ans el contrari, i esculpiren al marbre.... “Avinguda de cal Marx”!
Els amics catalans de Berlusconi
L'AVUI publica una carta al director d'Enric Vila Casas (Barcelona) sobre la capacitat per a analitzar els dèficits democràtics aliens per part de l'esquer-ra. Berlusconi no és, de ben segur, el polític que vull per al meu país. Fa tant de temps que en sentim a dir de tots colors que, si fos una mica més ingenu del que sóc, arribaria a pensar que visc en el millor dels mons possibles i que aquí no n'hi ha, de berlusconistes.
L'exemple de Berlusconi
Em costa d'entendre l'animadversió dels que a Catalunya s'autoproclamen "progressistes i d'esquerres" pel Sr. Berlusconi. La raó no pot ser el fet que domini la televisió i una bona part de la premsa a Itàlia, a través de les quals influeix en la política del país i deixa sense veu mediàtica els seus opositors.
I dic que no pot ser, o almenys no seria lògic, perquè a Catalunya el partit socialista i els seus amics del govern han fet exactament el mateix. Aquests darrers temps, amb motiu de la que ja s'anomena "la crisi del 3%" la parcialitat ha quedat tan manifesta i els atacs han estat tan agressius que gairebé fa vergonya. I els mitjans informatius estatals i comunitaris, gairebé tots, amb comptades excepcions, han aconseguit la mateixa fi que ells atribueixen malignament a Berlusconi; i CiU, el partit majoritari del Parlament de Catalunya, avui a l'oposició, ha perdut la possibilitat, que la TV i la premsa li han negat, de defensar-se dels atacs que rep i que afecten igualment els seus acusadors.
¿Com s'han finançat l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, controlats pels socialistes i els seus amics durant més de 20 anys?
El problema, molt probablement, el va resoldre el Sr. Maragall en ple Parlament, quan va perdre el control de les seves paraules.
Enric Vila Casas
Barcelona
Cultura de franc?
Un músic el nom del qual no vull recordar, conegut i afamat -potser passa fam-, va anar la setmana passada a la presentació d'un llibre que a la vegada és un producte cultural molt ben fet. A aquest senyor que viu, treballa i canta a Catalunya li vaig sentir dir fa poc que la cultura hauria de ser gratuïta. La meva malfiança cap a les coses gratuïtes és total. En primer lloc, perquè en aquest món no hi ha res de franc i encara menys la cultura. I després, perquè les coses que s'ha previst regalar, en general, estan mal fetes. I aquest no era el cas.
Doncs bé, el nostre protagonista era conscient que l'assistia el dret a exercir el seu concepte particular de cultura. Com que no sé quins efectes té la fama -ni la fam- quan assiteixes a un acte públic, aquest quixotesc cantaire va atançar-se al punt de venda del llibre i va deixar anar un subtil i encisador que el regaleu el llibre? Au, noi, que els regales tu els CD i les entrades als concerts?
Doncs bé, el nostre protagonista era conscient que l'assistia el dret a exercir el seu concepte particular de cultura. Com que no sé quins efectes té la fama -ni la fam- quan assiteixes a un acte públic, aquest quixotesc cantaire va atançar-se al punt de venda del llibre i va deixar anar un subtil i encisador que el regaleu el llibre? Au, noi, que els regales tu els CD i les entrades als concerts?
Ecumenisme
Doncs sí, poc ha faltat per a que el fèretre passés per sobre dels feligresos que sostenien retrats i els mostraven a les càmeres, tot cantant, saltant i cridant. Aquest papa ha estat ecumènic. Llegeixo Rafael Jorba a La Vanguardia:
Mientras tanto, en este mar de elogios, me llega una valoración muy crítica del teólogo alemán Eugen Drewermann a la agencia France Press: "Asistimos a unas ceremonias que se parecen fatalmente a lo que habíamos vivido en el momento del entierro del ayatolá Jomeiny. No es así como deberíamos anunciar el cristianismo". Este cura de 64 años, al que se le vetó la docencia y el púlpito, minimiza la adulación de un sector de nuestra juventud por Juan Pablo II: "No escuchan lo que verdaderamente dice y es para ellos la figura de un padre de sustitución, que es más importante que el contenido de sus discursos, que prohíben toda experiencia sexual fuera del matrimonio".
I want to be an english citizen
Llegit al butlletí del mes d'abril de Localret
Espanya es troba per sota de la mitjana europea en l'ús d'Internet per a relacionar-se amb l'Administració Pública, segons un informe de Eurostat
L'organisme estadístic de la Unió Europea Eurostat ha publicat recentment una enquesta sobre e-Goverment que mostra les últimes estadístiques pel que fa a la relació d'empreses i ciutadans amb els serveis administratius a través d'Internet. L'estudi conclou que durant l'any 2003 una mitjana del 44 % de les empreses europees va interactuar amb llocs web d'institucions públiques per a l'obtenció d'informació, mentre que un 38 % es va baixar formularis i un 23 % d'aquests van ser retornats una vegada omplerts.
L'informe de Eurostat assenyala un menor ús d'Internet per part dels ciutadans a l'hora d'interactuar amb l'administració pública, encara que aquest percentatge està creixent ràpidament a països com Grècia, Portugal, Àustria o el Regne Unit, que van multiplicar per dos els seus índexs entre el 2002 i el 2003. Espanya es troba tant en un cas com en altre per sota de la mitjana europea. El 40% de les empreses espanyoles es van relacionar digitalment amb l'administració durant el 2003, mentre que la mitjana europea és del 44%. Finlàndia (86%) i Suècia (85%) són els països amb majors índexs d'ús en aquest apartat.
En relació a l’ús dels ciutadans, a Espanya el 19,5% es va relacionar amb l'administració a través d'Internet durant el 2003, quan la mitjana europea és del 21%. Al cap de la llista es troben Suècia (41,4%) i Dinamarca (39,4%).
Irlanda i Àustria sobresurten pels serveis administratius oferts de manera online tant per a ciutadans com per a empreses. L'estudi de Eurostat assenyala també que estudiants, persones amb estudis de postgrau i amb edats d'entre 25 i 34 anys són els que més interactuan digitalment amb l'administració.
El 98 % dels municipis britànics afirma que oferirà online la totalitat dels seus serveis administratius abans de finals d'aquest any
Un informe realitzat per l'Oficina del Primer Ministre al Regne Unit confirma importants avanços en els serveis online oferts pels ajuntaments britànics. L'estudi xifra en un 79 % la mitjana de serveis de l'administració municipal que són accessibles a través d'Internet en aquest país, mentre aquesta mitjana era del 59 % fa tot just un any.
Segons una enquesta realitzada entre els municipis, el 98 per cent manifesta que assolirà el seu objectiu de posar online la totalitat dels seus serveis enguany. L'informe afirma també que durant aquest any els projectes d'e-government local seran subjectes a un major escrutini per a augmentar l'efectivitat i els estalvis de costos després de les inversions realitzades. L'estudi calcula en 320 milions de lliures els estalvis produïts pel programa National Projects, que dóna suport a 22 projectes amb l'objectiu de la creació d'estàndards, sistemes i bones pràctiques que puguin ser adoptades per tots els municipis del país.
L'estudi destaca també la possibilitat oferta per més de 100 ajuntaments de que els ciutadans puguin comprobar online els seus impostos municipals o calcular les subvencions o prestacions a les quals puguin tenir dret.
Ara parlaven com ho haurien pogut fer un germà i una germana condemnats que es comuniquen l'un a l'altre aquesta impressió d'alleujament que coneixen aquells que comparteixen el pes d'unes preocupacions inconfessades. I de tota aquesta simpatia s'alçà en ells l'ombra inesperada del desig, el fill bastard de la confessió i del deslliurament. En certa manera, era una premonició de l'amor al qual es lliurarien i que no seria tan lleig com el nostre: el meu i el de la Justine. L'amor és molt més autèntic quan neix de la simpatia i no pas del desig, car aleshores no deixa ferides. Ja era gairebé de dia quan van acabar de parlar. El foc ja feia estona que s'havia apagat i, encarcarats, es van aixecar, travessaren les dunes humides sota la pàl·lida llum d'espígol de l'alba i tornaren al cotxe. Melissa havia trobat un amic i un protector; pel que fa a Nessim, estava transfigurat. La sensació d'experiemntar una nova simpatia li havia permès, com per art de màgia, de retrobar-se ell mateix, és a dir, de tornar a ser un home capaç d'actuar.
Lawrence Durrell
Quartet d'Alexandria I
Traducció de Manel de Pedrolo
Punt de lectura, Enciclopèdia Catalana
Miracle!
No sé ben bé perquè hom associa el cristianisme a l'anomenada dreta ideològica. Jean François Revel ja va dir quins són els paral·leismes entre Marx i Jesucrist.
Moltes vegades sento a dir no sé quina mena de Déu ha de ser aquest que permet tantes injustícies. És una creença interessada en una divinitat que ens ha de salvar de les desgràcies, dels nostres errors i dels infortunis de la vida. Un déu, per tant, providencial que haria d'actuar en casos concrets. La fabulosa narració evangèlica es basa en l'esperança en un altre món, l'amor per sobre de tot i de la raó i en el sentit de comunitat. Avui hom diria que és tarannesca.
Fa dues setmanes anava pensant en aquestes coses i ja vaig escriure l'església dels pobres progres. Avui hi afegeixo aquest fragment d'El Quadern Gris d'en Pla, patró del gremi dels blogaires. A ell m'encomano per a que em doni lucidesa, claretat i sentit de l'humor. I que escrigui més sovint. Amén.
Moltes vegades sento a dir no sé quina mena de Déu ha de ser aquest que permet tantes injustícies. És una creença interessada en una divinitat que ens ha de salvar de les desgràcies, dels nostres errors i dels infortunis de la vida. Un déu, per tant, providencial que haria d'actuar en casos concrets. La fabulosa narració evangèlica es basa en l'esperança en un altre món, l'amor per sobre de tot i de la raó i en el sentit de comunitat. Avui hom diria que és tarannesca.
Fa dues setmanes anava pensant en aquestes coses i ja vaig escriure l'església dels pobres progres. Avui hi afegeixo aquest fragment d'El Quadern Gris d'en Pla, patró del gremi dels blogaires. A ell m'encomano per a que em doni lucidesa, claretat i sentit de l'humor. I que escrigui més sovint. Amén.
24 d'abril.
(...) Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo -posem per cas- tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre... Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre quivocat. L'únic tresor dels pobres és el miracle possible.
Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. per a arribar a tenir alguna cosa en aquest món s'ha d'haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és literalment inconcebible ésser pobre i independent (..).
Cinquanta lires per al sots-cap de l'estació
Els catalans massa sovint creiem que tenim el dret de donar lliçons sobre qualsevol cosa. Dóna vergonya, per exemple, escoltar certs opinaires quan parlen de política exterior. Si alguna cosa no sabem fer -modernament mai n'hem fet i mai en farem- és política exterior. No vull parlar, però, de cancelleries, un altre dia m'hi referiré. I si en faig un breu esment és perquè si llegeixes les memòries de Cambó t'adones que potser és l'unic polític català que sabia el què és un Estat i el que són les relacions exteriors. Llastimosament quan es parla de Cambó hom només en recorda l'últim i falten estudis seriosos sobre el seu coneixement profund sobre la política internacional del primer terç del segle vint. Sí, Cambó és un personatge fascinant.
Bé, deia que els catalans estewm avesats a donar lliçons, sobre tot de la que creiem que portem més bé: la democràcia. Que a Catalunya hi ha corrupció només cal observar, com deia un dia Xavier Roig, les amplades dels carrers de molts pobles: uns fan 9 metres i tenen metre i mig de vorera a cada cantó; altres però, en fan 7 o 6 etc; el mateix passa amb les alçades de les cases i les línies dels carrers. Tot i que la cultura urbanística és pèssima, també donem lliçons a Madrid, a Florentino o a qui sigui.
Catalunya no té tradició de bona gestió pública ni de dret públic. Tants anys veient l'estat com una cosa aliena que està pensada en anar en contra nostra, quan hem hagut de posar en funcionament institucions públiques, aquesta inexperiència ha desbocat en una Administració Pública de cinquanta lires per al sots-caps d'estació.
Bé, deia que els catalans estewm avesats a donar lliçons, sobre tot de la que creiem que portem més bé: la democràcia. Que a Catalunya hi ha corrupció només cal observar, com deia un dia Xavier Roig, les amplades dels carrers de molts pobles: uns fan 9 metres i tenen metre i mig de vorera a cada cantó; altres però, en fan 7 o 6 etc; el mateix passa amb les alçades de les cases i les línies dels carrers. Tot i que la cultura urbanística és pèssima, també donem lliçons a Madrid, a Florentino o a qui sigui.
Catalunya no té tradició de bona gestió pública ni de dret públic. Tants anys veient l'estat com una cosa aliena que està pensada en anar en contra nostra, quan hem hagut de posar en funcionament institucions públiques, aquesta inexperiència ha desbocat en una Administració Pública de cinquanta lires per al sots-caps d'estació.
El meu tren cap a Suïssa i París no sortia fins a les 5 de la tarda, però a les 2 jo ja era a l'estació per tal de facturar el meu equipatge que tenia a la consigna. En anar a retirar-lo començaren les dificultats, fins que el meu fachino va dirme: "Si no doneu cinquanta lires al sots-director de l'estació, no en sortirem". Vaig dir-li que l'anés a avisar. Va comparèixer amb solemne levita engalonada que li arribava fins als peus i va demanar-me que li ensenyés el meu bagul i a quina hora sortia el meu tren. En dir-li que a les 5, em mirà seriosament i va dir-me: "El vostre bagul no sortirà fins a dos quarts de sis". Vaig allargar-li les cinquanta lires i donà l'ordre que em fos lliurat de seguida. Aquest detall acabà de conformar-me que el triomf del feixisme era inevitable.
Francesc Cambó, Memòries (1876-1936)
Barnils i Montllor
Aquests dies es compleixen deu anys de la mort d'Ovidi Montllor i també quatre de Ramon Barnils. Reprodueixo aquest article publicat a "la Vanguardia" el 19 de març de 1995 i que ha estat recollit al llibre "Ramon Barnils. Articles", Editorial La Magrana (2001).
OVIDI ENAMORADO
Estábamos tan tranquilos en el bar Bijou, de la villa de Gràcia de Barcelona, y estábamos locamente apretados gracias a que las dimensiones del local exigían de modo imperativo que la puerta de entrada fuera corredera; abrirla hacia adentro, hubiera comportado ocupar demasiado espacio del destinado a la clientela. Sus innumerables botellas científicamente alineadas en diversos planos y su barman de novela buena dejaban espacio suficiente para tres clientes.Y en eso llegó Ovidi. Ovidi Montllor.Venía con alguien más, todos ellos del mundo del teatro. Los presentes nos acomodamos de modo más íntimo, a fin de que Ovidi nos comunicara que venían del teatro Regina de la misma villa, allí al lado, en la calle de Séneca; aquella noche vieron que tenían un espectador –hemos dicho: uno- de modo que le comunicaron, primero, que tenía todo el derecho a contemplar la representación para la que se había desplazado y para la que había pagado entrada. Y segundo, y si era tan amable, le devolvían el dinero, le daban las gracias, le invitaban a una copa y daban por suprimida la función. El solitario ciudadano espectador, de sus derechos como cliente, aceptó lo segundo sin copa; así que Ovidi y los suyos pudieron entrar en el Bijou.-Ya ves, si hubiera venido, a lo mejor no cabíamos.Ovidi hacía y decía cosas como éstas. Unos años antes, en el no menos célebre Mesón de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), estábamos aguardando a una representación de la Nova Cançó, y estaba con Ovidi otro cantautor valenciano, a quien unos años después y ya en democracia socialista, le ocupó la original experiencia de tener un hermano ministro. Por aquel entonces aquel cantautor tenía programada una canción cuyo título solía intrigar a los aficionados: “Vint-i-quatre paraules” (24 palabras). “¿Qué quieres decir exactamente con esto?”, aprovechamos para por fin quitarnos el interrogante.-“Home, tu diràs!” (¡Hombre, tú mismo!) –medió Ovidi. Y medió con tal arte de la interpretación, de la insinuación y sin previo aviso ni sospecha supimos no sólo qué significaba “Vint-i-quatre paraules”, sino que pudimos recitar todos juntos y de carrerilla las mismas: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Que habían sido pasadas al mecanógrafo en Burgos el I de abril de 1939, y firmadas por el Generalísimo Franco.Habría que editar en cinta casete y regalar al mundo “No hi ha hagut mai en València dos amants com nosaltres”, de Estellés, i “Aiguamarina, de Sagarra, recitados por Ovidi. Era él.
Ramon Barnils, 19 de març de 1995.
En què es pensa mentre s'espera l'autobús
De sempre he admirat la capacitat dels que agafen amb facilitat la lletra d'una cançó. Fins fa un temps més o menys raonable estava convençut de que l'himne del Barça deia una bandera amb sa germana, per una clara associació de la bandera blaugrana i la senyera. I ja ho veieu, ruc de mi, aquesta relació de parentesc quasi igualava -algú legítimament pot pensar que superava- en nyunyes quan va dir a l'Ajuntament aquesta ciutat que porta el nom del nostre club (per cert, en Clos no se'n va adonar).
Doncs bé, el dijous esperava l'autobús d'un quart de nou del vespre i el tros del carrer Urgell entre el París i el Londres estava tallat per una manifestació que estava a punt de passar. I llavors vaig sentir unes veus que esgargamellaven vinyes verdes vora el mar! vinyes verdes vora el mar! vinyes... No faltaven els esquellots ni les cassoles ni els que aprofitaven l'estona per passejar el gos. Ja ho trobava estrany, però com que es fan i es desfan manifestacions de tota mena...
Mentre intentava esbrinar què coi cridaven aquells quatre benaventurats em divertia imaginant qui podia haver muntat la concentració segarriana. I quan ja estava pràcticament en bàvia l'illes verdes per al barri va desmuntar la conspiració que anava teixint mentre l'autobús es retardava. Per cert, ara que hi penso, en Segarra va escriure la lletra del cant del Barça, oi?
Doncs bé, el dijous esperava l'autobús d'un quart de nou del vespre i el tros del carrer Urgell entre el París i el Londres estava tallat per una manifestació que estava a punt de passar. I llavors vaig sentir unes veus que esgargamellaven vinyes verdes vora el mar! vinyes verdes vora el mar! vinyes... No faltaven els esquellots ni les cassoles ni els que aprofitaven l'estona per passejar el gos. Ja ho trobava estrany, però com que es fan i es desfan manifestacions de tota mena...
Mentre intentava esbrinar què coi cridaven aquells quatre benaventurats em divertia imaginant qui podia haver muntat la concentració segarriana. I quan ja estava pràcticament en bàvia l'illes verdes per al barri va desmuntar la conspiració que anava teixint mentre l'autobús es retardava. Per cert, ara que hi penso, en Segarra va escriure la lletra del cant del Barça, oi?
L'església dels pobres progres
Quan es parla de la crisi de vocacions sacerdotals, em venen ganes de riure. Només cal llegir, per exemple, les notícies sobre l'església catòlica dels diaris anomenats progressistes (El Periódico i El País) per a adonar-te de que no és pas veritat. Només és que a l'església catòlica li ha sortit competència. Un amic em va demostrar que la Unió Soviètica tenia la mateixa estructura organitzativa que el Vaticà..
Ara estan entretinguts amb la salut de joanpausegon: que si no s'aguanta els pets, que si vol plegar i quatre cardenalots conspiradors no l'hi deixen, etcètera. Aquests opinaires tipus Sopena, que es declaren agnòstics, els preocupa molt tot allò que diguin els ensotanats.
Dic jo, si tu ets ateu o agnòstic o el que sigui, se t'hauria de fotre quatre raves el que diguessin els bisbes perquè a tu no t'afecta, oi? Però el problema no és aquest: tant uns com els altres estan tallats amb el mateix patró dogmàtic i és clar, es rifen la parròquia. El mateix passa amb les organitzacions de gais i lesbianes, que celebren la victòria del tal Blàzquez i la derrota de d'en Ro(u)cco. Voleu dir que no us equivoqueu i que el menyspreu més gran és sempre la indiferència?
Ai, els atacs de banyes! Coi, que són els púlpits de la competència! Tots volen expandir la seva bona nova, assenyalar quins són els pecats del món. En definitiva, comparteixen la idea que tots som una colla d'imbècils que ens han de redimir de satanàs. Per a uns és les forces de la globalització; per als altres, el món hetero, i per als ensotanats tot allò que s'escapi del pla diví que elaborin segons les circumstàncies.
Ara estan entretinguts amb la salut de joanpausegon: que si no s'aguanta els pets, que si vol plegar i quatre cardenalots conspiradors no l'hi deixen, etcètera. Aquests opinaires tipus Sopena, que es declaren agnòstics, els preocupa molt tot allò que diguin els ensotanats.
Dic jo, si tu ets ateu o agnòstic o el que sigui, se t'hauria de fotre quatre raves el que diguessin els bisbes perquè a tu no t'afecta, oi? Però el problema no és aquest: tant uns com els altres estan tallats amb el mateix patró dogmàtic i és clar, es rifen la parròquia. El mateix passa amb les organitzacions de gais i lesbianes, que celebren la victòria del tal Blàzquez i la derrota de d'en Ro(u)cco. Voleu dir que no us equivoqueu i que el menyspreu més gran és sempre la indiferència?
Ai, els atacs de banyes! Coi, que són els púlpits de la competència! Tots volen expandir la seva bona nova, assenyalar quins són els pecats del món. En definitiva, comparteixen la idea que tots som una colla d'imbècils que ens han de redimir de satanàs. Per a uns és les forces de la globalització; per als altres, el món hetero, i per als ensotanats tot allò que s'escapi del pla diví que elaborin segons les circumstàncies.
la galeta catalana
Necessito un almax. Fins fa un moment he estat veient un debat sobre la constitució europea al trenta-tres, amb K o sense, ara no ho recordo. A part de que l'objecte era més aviat espès, les arts escèniques dels polítics són més aviat justetes: veient en Montilla, que sembla l'encarregat d'una empresa funerària, o en Mas, que encara no s'ha tret la cara d'enfadat, n'hi ha per llogar-hi cadires. Dic justetes perquè el debat era dirigit per Ramon Rovira i, quan se'n fa referència, l'adjectiu ha de ser -disculpeu- moderat. Ell, que quasi demana perdó quan dóna els torns de paraula, no pot ser víctima de cap excés. Ni tan sols en la crítica. Per acabar-ho d'adobar, a mitja tarda he menjat per compromís una galeta singapuresa que ha portat un company de feina i a aquella hora encara no estava païda de tot. La sensació d'enfarfegament durant el debat ha estat contínua.
Tot això vé de que dijous passat va morir Arthur Miller, dramaturg. A la La política i l'art d'actuar (Ed. La Campana, 2002) explica les similituds entre l'actuació teatral i la política. El llibre és un repàs a la història nord-americana de la segona meitat del segle passat. Explica anècdotes divertides de Roosevelt, Reagan, Clinton, etc. Analitza i critica, és interessant. Avui però, em quedo amb aquestes dues línies: Els nostres polítics dels darrers temps són com agents d'assegurances en un pícnic, enterramorts en un espectacle burlesc; simplement són incapaços de desprendre's de les seves terribles preocupacions i actituds professionals i participar en la diversió. Ah, i gràcies per l'almax, senyor Miller. Per la galeta asiàtica, no pateixi, aquesta rai.
Tot això vé de que dijous passat va morir Arthur Miller, dramaturg. A la La política i l'art d'actuar (Ed. La Campana, 2002) explica les similituds entre l'actuació teatral i la política. El llibre és un repàs a la història nord-americana de la segona meitat del segle passat. Explica anècdotes divertides de Roosevelt, Reagan, Clinton, etc. Analitza i critica, és interessant. Avui però, em quedo amb aquestes dues línies: Els nostres polítics dels darrers temps són com agents d'assegurances en un pícnic, enterramorts en un espectacle burlesc; simplement són incapaços de desprendre's de les seves terribles preocupacions i actituds professionals i participar en la diversió. Ah, i gràcies per l'almax, senyor Miller. Per la galeta asiàtica, no pateixi, aquesta rai.
Abián, abián, quantes metàfores hi trobeu en aquest article
Diàriament Alfredo Abián obsequia els lectors amb els seus articlets ple de rescursos estilístics.
Avui no se n'ha pogut estar. Només li faltava dir que el Carmel és un bunyol de vent, amb el forat al mig, el qual, en comptes d'endolcir, amarga l'oasi català. Llàstima, home, ja quasi ho tenies! Ara ben pensat, com que de bunyols se'n troben a quasi totes les èpoques de l'any i el senyor Abián també en serveix encara que no sigui temps de quaresma, potser ens ho ha estalviat.
Miércoles de Ceniza
ALFREDO ABIÁN - 09/02/2005
Director adjunto
Trece días después de que las costuras del Carmel reventaran, el Govern se dispone al fin a dar su primera versión sobre la negligencia que hizo aflorar uno de los agujeros negros que oculta esta ciudad de los prodigios llamada Barcelona. El día elegido por el conseller Joaquim Nadal para dar explicaciones ante el Parlament es nada menos que Miércoles de Ceniza, jornada señalada en el calendario cristiano como símbolo de penitencia, puerta de entrada a la Cuaresma y momento de reflexión para constatar, incluso desde el laicismo, que polvo somos y en polvo nos convertiremos. Si la Generalitat y el Ayuntamiento, como responsable político subsidiario, no quieren verse abocados a un vía crucis en el que, a cada tropiezo, pierdan un poco más de credibilidad ante los ciudadanos, sería recomendable que la información que faciliten sea más rigurosa que los millones de euros extras prometidos. Hay que aprovechar fechas tan señaladas para someter la megalomanía a un ayuno riguroso y exigir información veraz para tranquilizar a los vecinos del Carmel, así como a las decenas de miles de sus conciudadanos que los próximos meses verán horadar el subsuelo de sus viviendas. Confiemos en que los únicos que sean sometidos a una peregrinación expiatoria sean los culpables del desaguisado y no los contribuyentes.
Avui no se n'ha pogut estar. Només li faltava dir que el Carmel és un bunyol de vent, amb el forat al mig, el qual, en comptes d'endolcir, amarga l'oasi català. Llàstima, home, ja quasi ho tenies! Ara ben pensat, com que de bunyols se'n troben a quasi totes les èpoques de l'any i el senyor Abián també en serveix encara que no sigui temps de quaresma, potser ens ho ha estalviat.
Miércoles de Ceniza
ALFREDO ABIÁN - 09/02/2005
Director adjunto
Trece días después de que las costuras del Carmel reventaran, el Govern se dispone al fin a dar su primera versión sobre la negligencia que hizo aflorar uno de los agujeros negros que oculta esta ciudad de los prodigios llamada Barcelona. El día elegido por el conseller Joaquim Nadal para dar explicaciones ante el Parlament es nada menos que Miércoles de Ceniza, jornada señalada en el calendario cristiano como símbolo de penitencia, puerta de entrada a la Cuaresma y momento de reflexión para constatar, incluso desde el laicismo, que polvo somos y en polvo nos convertiremos. Si la Generalitat y el Ayuntamiento, como responsable político subsidiario, no quieren verse abocados a un vía crucis en el que, a cada tropiezo, pierdan un poco más de credibilidad ante los ciudadanos, sería recomendable que la información que faciliten sea más rigurosa que los millones de euros extras prometidos. Hay que aprovechar fechas tan señaladas para someter la megalomanía a un ayuno riguroso y exigir información veraz para tranquilizar a los vecinos del Carmel, así como a las decenas de miles de sus conciudadanos que los próximos meses verán horadar el subsuelo de sus viviendas. Confiemos en que los únicos que sean sometidos a una peregrinación expiatoria sean los culpables del desaguisado y no los contribuyentes.
Crisi a ERC?
Un amic m'envia un sms per a preguntar-me si he estat jo qui ha posat mandonguilles enverinades per als gossos a alguns parcs de Barcelona. Rotundament NO.
L'important, però, no és això, sino aquest fragment: Urdaneta, que tiene constancia de la existencia de otros perros intoxicados, explicó que llamó a la sede del distrito y a Parcs i Jardins para explicar lo sucedido, pero le dijeron que no era cosa suya.
Haurà esclatat una crisi institucional als jardins de la Ciutadella entre el cuidador rumiant del zoo (Portabella) i el jardiner (Benach) a causa de la cohabitació de gossos i plantes?
-Escolta, m'han dit que ets tu qui posa verí als gossos.
-Jo no en sé res, d'això. Haurà estat la Tura, que...
-No facis l'orni, Benach! Em xivaré al mossèn Carod!
-Ja que ho dius, n'estic fart! Que vagin a cagar al Fòrum!
-Un moment, no cridem. Nosaltres, que ho arreglem tot amb el consens, hem de proposar una comissió per a trobar una solució viable.
-Millor encara, una comissió i una ponència.
-Que n'ets, de consensuaire!
-Ja saps com és la via catalana
L'important, però, no és això, sino aquest fragment: Urdaneta, que tiene constancia de la existencia de otros perros intoxicados, explicó que llamó a la sede del distrito y a Parcs i Jardins para explicar lo sucedido, pero le dijeron que no era cosa suya.
Haurà esclatat una crisi institucional als jardins de la Ciutadella entre el cuidador rumiant del zoo (Portabella) i el jardiner (Benach) a causa de la cohabitació de gossos i plantes?
-Escolta, m'han dit que ets tu qui posa verí als gossos.
-Jo no en sé res, d'això. Haurà estat la Tura, que...
-No facis l'orni, Benach! Em xivaré al mossèn Carod!
-Ja que ho dius, n'estic fart! Que vagin a cagar al Fòrum!
-Un moment, no cridem. Nosaltres, que ho arreglem tot amb el consens, hem de proposar una comissió per a trobar una solució viable.
-Millor encara, una comissió i una ponència.
-Que n'ets, de consensuaire!
-Ja saps com és la via catalana
Barcelona estudia deixar entrar gossos a metro i bus
Del diari 20 minutos
A la porta d'algunes botigues s'hi veu enganxat un adhesiu que vé a ser una senyal de prohibició d'entrada als animals (els altres tipus d'animals, com va dir el senyor Joan Rigol, l'anterior President del Parlament). Aquesta marca s'entén com una protecció a la higiene del comerç, més quan la botiga és d'aliments. Amb tot, el comerciant curós faria bé de vigilar amb aquella gent que estima més les bèsties que les persones i que li fa petons al gos i al gat; compte, amic botiguer, són capaços de posar-li una denúncia per discriminació per negar l'entrada a l'animal. Hi ha gent molt histèrica amb el tema de les bèsties.
Doncs bé, jo anava per una altra cosa. El senyor Portabella, president del zoo que hi ha al costat de l'altre zoo, el Parlament, es veu que està estudiant. I concretament ara estudia deixar entrar els gossos al metro i a l'autobús. No ha aclarit encara si hauran de pagar o si podran ocupar seient. Us imagineu el bus i el metro a l'hora punta on tothom va ben apretat, un gos bordant o una dona cridant que li estan trepitjant el seu gos llepafigues? És més, quan veus gent que posa la bossa al costat i no la treu encara que hi hagi un avi dret; doncs bé, si no treuen la bossa, encara menys trauran el gos!
A la porta d'algunes botigues s'hi veu enganxat un adhesiu que vé a ser una senyal de prohibició d'entrada als animals (els altres tipus d'animals, com va dir el senyor Joan Rigol, l'anterior President del Parlament). Aquesta marca s'entén com una protecció a la higiene del comerç, més quan la botiga és d'aliments. Amb tot, el comerciant curós faria bé de vigilar amb aquella gent que estima més les bèsties que les persones i que li fa petons al gos i al gat; compte, amic botiguer, són capaços de posar-li una denúncia per discriminació per negar l'entrada a l'animal. Hi ha gent molt histèrica amb el tema de les bèsties.
Doncs bé, jo anava per una altra cosa. El senyor Portabella, president del zoo que hi ha al costat de l'altre zoo, el Parlament, es veu que està estudiant. I concretament ara estudia deixar entrar els gossos al metro i a l'autobús. No ha aclarit encara si hauran de pagar o si podran ocupar seient. Us imagineu el bus i el metro a l'hora punta on tothom va ben apretat, un gos bordant o una dona cridant que li estan trepitjant el seu gos llepafigues? És més, quan veus gent que posa la bossa al costat i no la treu encara que hi hagi un avi dret; doncs bé, si no treuen la bossa, encara menys trauran el gos!
Coses sobre tevetrès
No us perdeu mai les cròniques del corresponsal de tevetrès a Londres. Xesco Reverter és d'aquells que arriba a la gent, es nota que creu en el que fa. Frunzeix el front i mostra faccions preocupades quan explica les angoixes de Blair a la cambra dels comuns o uns aiguats a Escòcia. Aquest home (em)pateix. La traca final, però, és quan pronuncia allò de "Xesco Reverter, tevetrès, Londres". Llavors adopta un to cerimoniós, conscient de la importància del que ens ha explicat.
Fins fa poc la televisió de la Generalitat rebutjava la singularitat expressiva dels presentadors de notícies. Em sembla que, fins al moment, la marca de la casa era prioritària per sobre del perfil del presentador. El telenotícies era el telenotícies el presentés l'Àngels Barceló, la Mònica Huguet o qui fós. Tinc la impressió que això ha canviat des de que en Francino té noves responsabilitats. D'altra banda, no m'agrada aquest estil antenatresaire de relacionar i concatenar notícies, que també s'empra a tevetrès. Per exemple: "no abandonem les notícies relacionades amb el terrorisme perquè precisament avui el govern Sharon..."
Fins fa poc la televisió de la Generalitat rebutjava la singularitat expressiva dels presentadors de notícies. Em sembla que, fins al moment, la marca de la casa era prioritària per sobre del perfil del presentador. El telenotícies era el telenotícies el presentés l'Àngels Barceló, la Mònica Huguet o qui fós. Tinc la impressió que això ha canviat des de que en Francino té noves responsabilitats. D'altra banda, no m'agrada aquest estil antenatresaire de relacionar i concatenar notícies, que també s'empra a tevetrès. Per exemple: "no abandonem les notícies relacionades amb el terrorisme perquè precisament avui el govern Sharon..."
Loteria municipal
Hi ha merder a Navàs pels premis de la loteria de Nadal. El 22 de desembre hi va caure un bon feix de milions i, com passa quasi bé sempre, hi ha organitzat un bon sidral. Els números foren repartits pel Consell de la Joventut.
Aquest fet m'ha recordat el que va passar on jo visc l'any 1995. Un contractista d'obres va regalar un dècim a cada regidor de l'equip de govern municipal, excepte a un parell, i a certs funcionaris distingits pels seu càrrec i veterania. Va tocar dos milions i mig de pessetes a cadascun dels obsequiats i tot plegat va donar per a discussions i tafaneries de tota mena. Com no podia ser d'altra manera els regidors i els funcionaris es van quedar amb el premi. El premi va coicindir en el temps amb una polèmica, que encara dura, sobre la construcció d'una piscina municipal. Passats uns dies va aprèixer sota de la porta de cada casa aquest poema signat per un intrigant Lo Gayter de Rafamans:
Aquest fet m'ha recordat el que va passar on jo visc l'any 1995. Un contractista d'obres va regalar un dècim a cada regidor de l'equip de govern municipal, excepte a un parell, i a certs funcionaris distingits pels seu càrrec i veterania. Va tocar dos milions i mig de pessetes a cadascun dels obsequiats i tot plegat va donar per a discussions i tafaneries de tota mena. Com no podia ser d'altra manera els regidors i els funcionaris es van quedar amb el premi. El premi va coicindir en el temps amb una polèmica, que encara dura, sobre la construcció d'una piscina municipal. Passats uns dies va aprèixer sota de la porta de cada casa aquest poema signat per un intrigant Lo Gayter de Rafamans:
Un bon dia a l'Ajuntament
un contractista apareixia
traginant un carregament
de dècims de loteria.
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!
Aviat féu el repartiment
a qui més li convenia;
No volia quedar malament
amb Urbanisme i companyia
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!
Dècims tothom en tingué,
pas el carter i la policia.
Urbacor plora també
per la manca de cortesia
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!
Fou el passat dia vint-i-dos,
vers les dotze del migdia,
quan caigué caler del gros
a la Casa de la Vila
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!
I ja no sabem res més
sobre els premis de la rifa.
Per això acabem el vers
i no remenem més la tifa
Tral·larí, tral·larà, volem piscina ja!
Més informació sobre Robert Robert
Un desocupado lector -no trenquem el tarannà quixotaire d'enguany- demana que es faci cinc cèntims de "Barcelona avui en dia" de Robert Robert. De ben segur que el comentari oportú de la Teresa Amat hi ha contribuït. Transcric uns fragments de la introducció de l'edició de 2004, a càrrec del senyor Enric Cassany:
Referència a El Quadern Gris
Més dades
Robert Robert, un dels periodistes més valorats del Vuit-cents català, ho és pels vint-i-set articles que publicà al periòdic Un Tros de Paper els anys 1865 i 1866.(...)
És un periodista polític (sic) abocat a la crònica de l'actualitat, al libel i a l'article polèmic, un escriptor lligat a iniciatives editorials adreçades a un públic massiu (els llibres de divulgació històrica, que són també de combat ideològic; les col·leccions de tipus) i encadenat a traduccions i encàrrecs diversos.(...)
Els articles de Robert són part indestriable d'Un tros de Paper, el primer d'una llarguíssima saga de periòdics humorístics que s'estén fins a la guerra civil. (...)El nom, desafiantment vulgar, ja és una declaració de principis: es tractava de parlar als barcelonins de les seves coses en la seva llengua (en el català que ara es parla), i no de realitats llunyanes, vaporoses o idealitzades, en una llengua artificiosa (això quedava per als Jocs Florals, objecte freqüent dels atacs irònics dels redactors del periòdic).
Robert Robert
Barcelona avui en dia
A cura d'Enric Cassany
Editorial Empúries 2004
Referència a El Quadern Gris
Més dades
Es busca el rei ros
Aquesta tarda un amic m'ha comentat que ahir va seguir la cavalcada per la televisió i que li va semblar que el rei ros era la Imma Mayol: era una dona, dialecte salat i amb una veu molt semblant a la regidoria ecosòcio-pacifista-etc. Algú podria confirmar-ho o ampliar informació?
L'epidèmia de la grip
L'epidèmia de la grip
-Què tal, senyor Genís, té gaire por?
-Jo no, senyor. No vull fer valenties temeràries, però estic molt tranquil. M'he posat sofre a les plantes dels peus, ¿m'entén, vostè? Porto lo canonet de càmfora, que mai no és mal; vaig un poc més abrigat, ¿em comprèn?; rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc te amb aiguanaf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la muntanya per si un acàs, no treballo per no amoïnar-me, i m'entretinc en pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està gaire bona.
Robert Robert
Barcelona avui en dia
Editorial Empúries
-Què tal, senyor Genís, té gaire por?
-Jo no, senyor. No vull fer valenties temeràries, però estic molt tranquil. M'he posat sofre a les plantes dels peus, ¿m'entén, vostè? Porto lo canonet de càmfora, que mai no és mal; vaig un poc més abrigat, ¿em comprèn?; rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc te amb aiguanaf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la muntanya per si un acàs, no treballo per no amoïnar-me, i m'entretinc en pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està gaire bona.
Robert Robert
Barcelona avui en dia
Editorial Empúries
Sostres no desapareix
Doncs no, no va ser cap innocentada. Salvador Sostres s'acomiadava dimarts passat d'e-notícies. La causa principal fou la censura d'aquest article. Ens assabentem que hi ha més motius, que el propi Sostres explica a l'Avui.
Per Cap d'Any més d'un devia brindar per un 2005 sense ell. L'alegria els ha durat unes hores perquè Salvador Sostres no desapareix. El podrem seguir llegint a Idees per avui. A partir de demà dia 3. Una gran notícia.
Sense crítica i contrapunts, som uns homeless, uns sense sostre. Si tota la colla d'esquerranosos aixecaven la seva copa, avui l'han de tornar a baixar. Ja hi estan acostumats, però.
Un brindis per una premsa lliure, sense subvencions ni controls. Que ningú ens faci baixar el braç. Bon any 2005 a tots!
Per Cap d'Any més d'un devia brindar per un 2005 sense ell. L'alegria els ha durat unes hores perquè Salvador Sostres no desapareix. El podrem seguir llegint a Idees per avui. A partir de demà dia 3. Una gran notícia.
Sense crítica i contrapunts, som uns homeless, uns sense sostre. Si tota la colla d'esquerranosos aixecaven la seva copa, avui l'han de tornar a baixar. Ja hi estan acostumats, però.
Un brindis per una premsa lliure, sense subvencions ni controls. Que ningú ens faci baixar el braç. Bon any 2005 a tots!
Bon Nadal a tothom i a totadona
La veritat sigui dita: la barreja de tió, avet, Sant Nicolau, el pessebre i postals de vodafone, etcètera, embafa. Ens pendrem aquest Almax que suministra l'apotecari Serra.
La felicitación más sincera
EN FINLANDIA ofrecen un método único para paliar la soledad postal en estas fiestas
MÀRIUS SERRA - 23/12/2004
La felicitación más sincera
EN FINLANDIA ofrecen un método único para paliar la soledad postal en estas fiestas
MÀRIUS SERRA - 23/12/2004
Ni mi cartero ni yo conocemos a nadie que a estas alturas no haya recibido ninguna felicitación navideña, aunque el remitente sea un gimnasio, un operador de telefonía o el supermercado del barrio. O incluso cualquiera de las múltiples instituciones que velan por nuestra felicidad ciudadana. Sin ir más lejos, los barceloneses hemos recibido un bello christmas municipal repleto de fichas con letras negras que enrojecen en siete ocasiones: B, O, N, N, A, D, A, L.
Reconozco que este año han dado en el clavo. El diseño de Peret no es ni carca ni progre, ni soso ni chillón, va sin símbolos ni pesebres pero felicitando la Navidad y encima nos desea buenas lecturas ante el próximo año del Libro. Por desgracia, Peret se percató a tiempo de que debía colorear las siete fichas para que leyéramos el mensaje correcto, porque si nos fijamos tanto en las letras negras como en las rojas se forman ante nuestros navideños ojos mensajes tan maravillosos como J, A, B, O, N, A, N, A, L o bien B, O, J, A, N, A, N, A. Al dorso de tamaña sopa de letras el alcalde Clos nos desea un Bon Any del Llibre i la Lectura con un texto autógrafo que bien pudiera haber firmado la famosa máquina de Rumsfeld.
Les ahorro la descripción detallada de las otras felicitaciones más o menos personalizadas que andan por casa. Éste es un artículo que no piensa caer en el clásico tono displicente del antinavideñismo. Que ni mi cartero ni yo no conozcamos a nadie que se haya librado de recibir una felicitación navideña no quiere decir que ese infeliz ciudadano no pueda existir. Y teniendo en cuenta que sólo faltan 48 horas para el día D, resulta acuciante resolver cualquier duda al respecto.
Por eso, con una voluntad de servicio público de la que en otras ocasiones este articulista carece, hoy me veo en la obligación de divulgar una iniciativa única en el planeta que puede paliar la soledad postal de aquellos que no tienen quien les escriba. Se trata del servicio de felicitaciones navideñas del auténtico Papá Noel, cuya sede central está en la oficina central de correos del Oy Santa Claus Greeting Center, en Rovaniemi (96930 Arctic Circle, Finlandia). Les aseguro que no es una oficina virtual. He estado allí. Gestiona más de dos millones de cartas anuales que van y vienen de todo el mundo movidas por el fervor que suscita la figura de Santa Claus.
Niños de todo el planeta hacen que sus padres se gasten una pasta en sellos para que Santa reciba sus cartas. Entre los múltiples servicios de esta oficina postal, está el Joulupukin kirjetilaus o solicitud de carta de Santa Claus. Según el folleto que pillé este verano, costaba 6 euros, pero ahora observo en la web -www.santagreeting.fi- que ya lo han actualizado a 6,95. Hay que escribir con letra de palo los datos postales del destinatario, cómo desea constar el remitente y escoger entre las doce lenguas (el español es la número 11) en las que sabe escribir el políglota barbudo. El folleto sólo está en seis (francés e italiano son las románicas), pero de la presencia del japonés se deduce un intenso tráfico postal con cuatro de los cinco continentes. Escriban, paguen y la eficiencia finlandesa hará el resto. Puede que mañana mismo les llegue la más sincera de todas las felicitaciones que recibirán.
MariusSerra@verbalia.com
La cultura no és un luxe, és un avorriment
Pregunto jo, sempre que un polític va a algun lloc, té el deure de parlar?
Si has llegit aquesta crònica de Pep Albanell, pensaràs que l'autor, en comptes d'assistir a la Nit de Santa Llúcia, va anar a la fira a contemplar les figuretes del pessebre patriòtic. És un bon comentari sobre els discursos que parlotegen els polítics als certàmens literaris. I és clar, han de parlar tots. I a més es pensen que si no parlen, la gent pensarà que la cultura no els importa.
És com si vas al cinema i tens la mala sort que la consellera de torn també ha decidit anar-hi i abans de començar la pel·lícula ha d'explicar l'important que és el cinema per a la cohesió nacional i el progrés, que sense cinema no tenim país, que el seu govern recolza el cinema, etcètera. I llavors, retallen trossos de la pel·lícula perquè si no, tot plegat duraria massa estona. Però és clar, a ningú se li passa pel cap que els polítics parlin abans d'una pel·lícula, però sí abans, durant i després d'un certamen literari. Per què el cinema gaudeix d'aquests privilegis i no pas la literatura?
Si has llegit aquesta crònica de Pep Albanell, pensaràs que l'autor, en comptes d'assistir a la Nit de Santa Llúcia, va anar a la fira a contemplar les figuretes del pessebre patriòtic. És un bon comentari sobre els discursos que parlotegen els polítics als certàmens literaris. I és clar, han de parlar tots. I a més es pensen que si no parlen, la gent pensarà que la cultura no els importa.
És com si vas al cinema i tens la mala sort que la consellera de torn també ha decidit anar-hi i abans de començar la pel·lícula ha d'explicar l'important que és el cinema per a la cohesió nacional i el progrés, que sense cinema no tenim país, que el seu govern recolza el cinema, etcètera. I llavors, retallen trossos de la pel·lícula perquè si no, tot plegat duraria massa estona. Però és clar, a ningú se li passa pel cap que els polítics parlin abans d'una pel·lícula, però sí abans, durant i després d'un certamen literari. Per què el cinema gaudeix d'aquests privilegis i no pas la literatura?
Ortografia política
Una última consideració per als aspirants a la Creu de Sant Jordi. Cal tenir molt en compte els accents. En català, l'accent obert va cap a l'esquerra. El tancat assenyala cap a la dreta, com en espanyol.
Post d'autoajuda
Tu també pots obtenir la Creu de Sant Jordi. No és difícil si t'ho proposes. Pensa que el guardonat no neix, es fa. Tens dos camins. Aquest és el primer:
- Sigues lleument políticament incorrecte, sense arribar a ser impertinent o rondinaire. Als polítics que procedeixen de la tradició marxista els agrada una certa flaire autocrítica, però sense passar-se.
- Fes de la diversitat la teva bandera, allà on siguis, parlis del que parlis. Posa-hi l'anomenat accent.
- Publica articlets, fes que la Terribas i els de la Contra de La Vanguardia t'entrevistin. Cultiva les relacions, somriu, prèn un cert aire d'autoritat moral.
- Si volteges la cinquantena, explica sopars de duro sobre els grisos.
Si tot això et resulta massa feixuc, et queda una segona opció: penca com una bèstia, sigues el número u indiscutible en el teu ofici, fuig dels mitjans de comunicació. Que no els quedi més remei que guardonar-te. Ara bé, en aquest segon cas, de ben segur, tant te fotrà si te la donen com si no. Altra feina tindràs.
- Sigues lleument políticament incorrecte, sense arribar a ser impertinent o rondinaire. Als polítics que procedeixen de la tradició marxista els agrada una certa flaire autocrítica, però sense passar-se.
- Fes de la diversitat la teva bandera, allà on siguis, parlis del que parlis. Posa-hi l'anomenat accent.
- Publica articlets, fes que la Terribas i els de la Contra de La Vanguardia t'entrevistin. Cultiva les relacions, somriu, prèn un cert aire d'autoritat moral.
- Si volteges la cinquantena, explica sopars de duro sobre els grisos.
Si tot això et resulta massa feixuc, et queda una segona opció: penca com una bèstia, sigues el número u indiscutible en el teu ofici, fuig dels mitjans de comunicació. Que no els quedi més remei que guardonar-te. Ara bé, en aquest segon cas, de ben segur, tant te fotrà si te la donen com si no. Altra feina tindràs.
La revista Punch
A finals de 1943, quan Nèstor Luján comença a col·laborar-hi, Destino és una revista de setze pàgines, amb una capçalera blanca sobre fons vermell. (...) Hi ha, però, una persona que té la voluntat de convertir Destino en la seva sortida professional, en un negoci rendible. Aquesta persona és Josep Vergés.(...) Fill d'una família surera de Palafrugell, havia estudiat a Londres, on s'havia convertit en un anglòfil concençut sense deixar d'admirar mai a França, d'on provenia una part de la seva família. D'Anglaterra admirava, el jove Vergés, el seu civilitzat sistema polític, el seu sentit de l'odre i la capacitat d'ironia que reflectia la revista Punch, de la qual Destino en reproduiria, amb els anys, molts acudits.
Agustí Pons, Nèstor Luján. El periodisme liberal. Editorial Columna, octubre del 2004
*L'autor va poder escriure aquesta biografia gràcies a un ajut de la Fundació Catalunya Oberta.
Cròniques de Guadalajara
Avui entrem a fer un fast-good a un restaurant mexicà. Que ningú ens pugui dir que no fem cas a la Fira de Guadalajara o que el menjar del restaurant FresNO no ha estat paït degudament. El xef Màrius Serra ens delita amb un plat exquisit (anava a posar deleita, però sospito que en TdQ volta encara per aquests móns; endogàmia bloguera, sí senyor!).
Literatura en un periquete
MAÑANA SE presenta en México un libro muy especial de greguerías con el nombre de periquete
MÀRIUS SERRA - 02/12/2004
Literatura en un periquete
MAÑANA SE presenta en México un libro muy especial de greguerías con el nombre de periquete
MÀRIUS SERRA - 02/12/2004
De entre los muchísimos libros que se presentan estos días en la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, cabe destacar uno por su extrema rareza. Se titula Canutero de Cataluña i altres contes. Periquetes de la literatura, y se presentará mañana viernes a las ocho de la noche, hora mexicana, en el salón Mariano Azuela. Su autor es un escritor de mi generación que se llama Arturo Suárez pero cuyo nombre de pluma es Arduro Suaves. Lo publica Ediciones del Ermitaño en su colección Minimalia y es un prodigio de concisión. La dedicatoria -"joan vino, miró y pintó"- ya adelanta su tono transgresor. El periquete es un género muy cercano a las greguerías de don Ramón Gómez de la Serna. De hecho, Suaves escribió que "Gómez de la Serna ramoneaba la literatura" cuando fundó en 1989 el Club de Periqueteros Solitarios de Occidente, Asociación Banal. Comoquiera que lo banal no quita lo valiente, Radio Universidad de Guadalajara dio difusión a estas creaciones líricas y pronto empezaron a circular. La definición de periquete, más allá de designar un brevísimo espacio de tiempo, remite a "una frase corta de amplias pretensiones para la comunicación y la recreación verbales que aspira a convertirse en un mínimo género lírico de la cortedad". Los periquetes pueden ser aforismos con chispa, como "el padrenuestro pasó de oración a frase", pero en un muchas ocasiones el referente literario siempre está presente. Por ejemplo: "Le confiscaron a Walt Whitman un cargamento de hojas de hierba"; o bien "Los miserables, respuesta de Víctor Hugo a sus críticos"; o aún "Visitando a santa Teresa: Vivo sin vivir sin ti, / y tan alta vida quiero, / que muero porque te espero".
Esta relación del periquete con la literatura lo hace muy útil. Suaves ha escrito periquetes con mensajes a Celaya ("La poesía, Gabriel, es un arma cargada de jurados"), Monterroso ("Cuando despertó, la beca todavía le daba de comer") o incluso Nietzsche ("Así bailaba Zaratustra"). Tal vez por eso en 1997 empezaron a editarse periquetes en volúmenes anuales llamados Canuteros dedicados al país invitado en la Feria. En la del 2000 la invitada fue España. De ahí salieron frases como: "Rodrigo Díaz de Vivir", "mester de quijotería", "Calderón de la barcarola", "Rodrigo Díaz de Soñar", "La vida es sueño y sueño", "si lo breve, forzado, dos veces forzado", "Rodrigo Díaz de Voler", "don alfonso el supersabio", "amadís de gula", "en un lunar de la mancha" o el "Lazarillo de torpes". Este año, como ya es sabido, Catalunya es el país invitado. Por eso mañana el gran Arduro Suaves presentará en la FIL el Canutero de Cataluña i altres contes que ha compuesto para la ocasión. Entre los mejores periquetes que nos dedica, destacan: "¡cuán verdaguer era mi lengua!", "barcelona no quita lo manchego", "el catalanismo, fase superior del castellanismo", "solo, y de luto, inmensidades aparte", "del juego y del fuego mis manos limpias", "el zar y la sardana" (léase con seseo), "bésame, moreneta", "l´ànima dels poetes ebrios" o "javier cercas de lo lejo".
La fragilidad de los periquetes es similar a la de las greguerías. Por eso puede que a muchos lectores mi periquete favorito les pueda parecer mediocre. Aún sí, "fue un impresionismo conocerte y un expresionismo despedirme".
MariusSerra@verbalia.com
I tu, què vols ser quan siguis gran?
A falta d'escrits propis, el recurs a articles aliens és una bona solució de fast-post. No, Marc Álvaro no és el meu McDonald's de la cantonada. Un dia Ferran Adrià parlava del fast-good en contraposició al fast-food, les mil idees per menjar a casa i a fora amb una certa dignitat quan es diposa de poc temps. El concepte és brillant. Doncs bé, adapto la recepta adriana a la manca de posts i us transcric aquest article de Marc Álvaro mentre esperem a esdevenir un venerable ancià.
Viejecitos
FRANCESC-MARC ÁLVARO - 24/11/2004
Hasta el momento, los viejos siempre son los otros. Terrible error de perspectiva y enorme espejismo que nos obligará a tragar arena hasta por las orejas. Lo explica muy bien el periodista alemán Frank Schirrmacher, en su libro El complot de Matusalén, tan descarnado como certero: "La verdadera conmoción tendrá lugar entre el 2010 y el 2020, década en la que la generación de los nacidos entre 1960 y 1970 entrará en su personalísima crisis senil. La humillante imagen de la vejez que muy probablemente siga imperando provocará un clima de gran tristeza y miedo". El autor habla de Alemania, pero puede ser igual o peor entre nosotros, todo ello incrementado por una de las natalidades más bajas de Europa. Hablando con la injusticia inherente a toda generalización, no parece que los babyboomers estemos preparados para eso tan natural, obvio e inevitable que es envejecer. Hay síntomas culturales. En el arte, la literatura y la publicidad que producen tipos cercanos a los 40 no faltan expresiones grotescas, idiotas y autocomplacientes de la enfermedad de Peter Pan elevada al cubo.
Mientras el envejecimiento de la población impulsa y multiplica ya hoy nuevas vías de negocio millonario, los nacidos en los años sesenta no acabamos de despegarnos de esa condición de eternos adolescentes consentidos, que recibimos como herencia envenenada de la generación de nuestros tíos más cercanos cronológicamente. Somos la primera generación nacida y criada al calor de los fuegos sagrados del culto a la juventud y nos vamos a pegar el gran batacazo, y no únicamente porque nuestras pensiones estén en la cuerda floja. Este fuego litúrgico de la juventud como medida de todas las cosas en el mercado y en la política (los dos campos se retroalimentan) es tan falso como esas lucecitas kitsch de color rojo que se colocaban en las chimeneas de pega que decoraban algunos salones de vago estilo rústico hace unos años. Interiorismo del malo para suplir una moral de mínimos.
Mientras las aseguradoras, las inmobiliarias y las empresas geriátricas se preparan para hacer el agosto con nuestra realidad futura, nosotros seguimos pegados a las revistas ilustradas que nos mantienen en la fantasía de una belleza eterna, una sexualidad infinita, una jovialidad inacabable y una responsabilidad -eso sí- limitada. El problema siempre es de los demás: la escuela, el sindicato, el gobierno, la industria o la sombra de Mazinger Z. Aún hemos visto morir poco ídolos de la música pop y corremos el riesgo de creer que la vida es como un viaje en Interail.
Será ridículo que el primer viejo que observemos de cerca seamos nosotros mismos.
Viejecitos
FRANCESC-MARC ÁLVARO - 24/11/2004
Hasta el momento, los viejos siempre son los otros. Terrible error de perspectiva y enorme espejismo que nos obligará a tragar arena hasta por las orejas. Lo explica muy bien el periodista alemán Frank Schirrmacher, en su libro El complot de Matusalén, tan descarnado como certero: "La verdadera conmoción tendrá lugar entre el 2010 y el 2020, década en la que la generación de los nacidos entre 1960 y 1970 entrará en su personalísima crisis senil. La humillante imagen de la vejez que muy probablemente siga imperando provocará un clima de gran tristeza y miedo". El autor habla de Alemania, pero puede ser igual o peor entre nosotros, todo ello incrementado por una de las natalidades más bajas de Europa. Hablando con la injusticia inherente a toda generalización, no parece que los babyboomers estemos preparados para eso tan natural, obvio e inevitable que es envejecer. Hay síntomas culturales. En el arte, la literatura y la publicidad que producen tipos cercanos a los 40 no faltan expresiones grotescas, idiotas y autocomplacientes de la enfermedad de Peter Pan elevada al cubo.
Mientras el envejecimiento de la población impulsa y multiplica ya hoy nuevas vías de negocio millonario, los nacidos en los años sesenta no acabamos de despegarnos de esa condición de eternos adolescentes consentidos, que recibimos como herencia envenenada de la generación de nuestros tíos más cercanos cronológicamente. Somos la primera generación nacida y criada al calor de los fuegos sagrados del culto a la juventud y nos vamos a pegar el gran batacazo, y no únicamente porque nuestras pensiones estén en la cuerda floja. Este fuego litúrgico de la juventud como medida de todas las cosas en el mercado y en la política (los dos campos se retroalimentan) es tan falso como esas lucecitas kitsch de color rojo que se colocaban en las chimeneas de pega que decoraban algunos salones de vago estilo rústico hace unos años. Interiorismo del malo para suplir una moral de mínimos.
Mientras las aseguradoras, las inmobiliarias y las empresas geriátricas se preparan para hacer el agosto con nuestra realidad futura, nosotros seguimos pegados a las revistas ilustradas que nos mantienen en la fantasía de una belleza eterna, una sexualidad infinita, una jovialidad inacabable y una responsabilidad -eso sí- limitada. El problema siempre es de los demás: la escuela, el sindicato, el gobierno, la industria o la sombra de Mazinger Z. Aún hemos visto morir poco ídolos de la música pop y corremos el riesgo de creer que la vida es como un viaje en Interail.
Será ridículo que el primer viejo que observemos de cerca seamos nosotros mismos.
Més sobre els altres andalusos
Racó català també en parla, dels altres andalusos i a més dóna enllaços a notícies anteriors. Antoni, des d'aquesta pàgina podràs accedir-hi.
Els altres andalusos
A través d'aquest article de Francesc Marc Àlvaro he arribat a aquesta pàgina http://www. elsaltresandalusos.org on s'hi llegeix aquesta perla sobre aquests senyors que estan tan integrats que ja porten temps fent tantes potineries com històricament s'ha fet en aquest triangle de les bermudes ibèric.
FERIA DE ABRIL DE CATALUNYA.
Que ens costa la festa
- El sòl públic que utilitza la Feria, el Real 31.800 m2 i l’aparcament 33.700m2, és cedit gratuïtament pels Ajuntaments de Sant Adrià i de Barcelona. La Regiduria de Serveis Urbans i Manteniment i el Districte de Sant Martí acondicionen el recinte proveint-lo d’electricitat, aigüa, sanitaris, i també de la recollida d’escombreries i la neteja general.
- Les entitats, empreses i partits polítics que hi posen casetes paguen una quantitat considerable a la FECAC.
- A la carpa de la FECAC es programen a diari actuacions que paga l’Ajuntament de Barcelona directament als promotors que representen els artistes.
- En aquesta mateixa carpa, totes les institucions que hi posen stand, Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Diputació, Ajuntament de l’Hospitalet, Fòrum 2004, etc... els hi costa més de 6.000 € a cadascuna.
- El Gremi de Firaires també contribueix a fer grossa la caixa de la FECAC. No donen dades sobre aquests ingressos ‘atípics’. El mateix succeeix en el cas dels ‘mesones’.
- Durant uns anys, alguna de les institucions públiques es feia càrrec del cost del transport de les tonelades de terra ‘d’albero’ que es mouen des d’Alcalà de Guadaira (Sevilla) fins al recinte de la Feria. No disposem d’informació de quina és la institució.
- La FECAC reb ajut anualment per les seves activitats ordinàries, i a més a més per la Feria, de la Generallitat de Catalunya (Conselleries de Benestar, Cultura i Presidència), Diputació, Ajuntament de Barcelona i Junta de Andalucía. L’Ajuntament de Barcelona és la institució que més col.labora a través de diversos departaments: Imatge i Comunicació, Regiduria de Relacions Institucionals, Cultura i Districte de Sant Martí. Els acords institucionals s’estableixen mitjançant convenis a tres anys, i també a través de subvencions directes.
L’Agència de Residus de Catalunya (Consorci Generalitat/Ajuntament de Barcelona), participa en el reciclatge de deixalles de la Feria, i en l’edició d’aquest any, lliurant gratuïtament 250.000 gots i 250.000 plats d’un material reciclable.
- Les caixes d’estalvi (per llei) han de donar suport, a través de les seves obres socials i culturals a les entitats que treballen en aquests camps. La quantitat econòmica que han de rebre, ho decideix la Generalitat de Catalunya. La FECAC és una de les agrupacions que més es beneficia.
- L’Ajuntament de Barcelona des de l’any 2001 es fa càrrec, a través del Departament d’Imatge i Comunicació, del disseny gràfic i la difusió de la Feria de Abril. Així mateix del cost del ‘Diario de la Feria’ que es distribueix gratuïtament. També paga els anuncis (pàgina sencera) als diaris més importants de la ciutat, el desplagament d’OPIS i la col.locació de banderoles. Dissenyadors: 2001 Peret, 2002 Nazario, 2003 Claret Serrahima, 2004 Philip Stanton.
- Transports Municipals de Barcelona col.labora posant llançadores des de tres punts de la ciutat que deixen a la porta del recinte, gratuïtament, a qui vol anar a la Feria. Això té un cost complementari de personal i autobusos.
Tot plegat no té res a veure amb el que succeeix a l’original (FERIA DE ABRIL DE SEVILLA). Si volem copiar, fem-ho bé. Qualsevol ciutadà, incloent els càrrecs polítics, poden contactar amb els rectors del municipi de la capital andalusa, i podran comprovar la diferència radical de models. A les administracions públiques andaluses no els hi costa ni un euro aquesta manifestació.
No és massa agoserat pensar que el ‘lobby’ FECAC amb la Feria té molts ingressos i poques despeses. Per tant, o bé políticament interessa mantenir aquestes relacions, atès que tenim por que el ventall parlamentari català no representi totes les sensibilitats, o bé existeix una amenaça a la classe política catalana com per continuar donant suport econòmic a persones que podrien muntar un entramat “lerrouxista”, que actuaria “a la contra” de la cohesió social actual.
Intuïm que la classe política es creu que a Catalunya existeix un ‘colectivo andaluz’. Si fos així, hem de reconeixer el nostre fracàs. Els colectius no s’integren, s’integren les persones, a base d’escola i treball, i això és el que hem fet els que vam arribar procedents d’Andalusia. Potser hem treballat massa i hem anat poc a escola, aquestes serien les raons per les quals els dirigents de la FECAC han sabut aprofitar-se, organitzant una feria on els interessos econòmics estan per sobre de la cultura, la convivència, l’estètica i les tradicions populars.
Per tot el que hem exposat, sol.licitem a la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Junta de Andalucía que facin públiques les aportacions a la FECAC per les seves activitats anuals, així com per la Feria de Abril. També sol.licitem conèixer l’import de les despeses que assumeixen les administracions per la celebració d’aquesta festa. Informació que volem saber des de l’edició de l’any 2000. La transparència económica no ha estat un dels punts forts de la FECAC, per tant proposem que per la celebració de la propera Feria, les administracions públiques optin pel model econòmic de la de Sevilla, i com a mesura de control congelin totes les subvencions, serveis i cesions que estiguin previstes, així com realitzar una revisió dels convenis amb la federació.
‘Els altres andalusos’ Lluís Cabrera, Miguel Fernández, Carmen Gallegos, Jordi Morón, Pedro Morón, Bienve Moya, Manuel Olivas, Fernando Peregrín, Juan Miguel Portal i Marta Riera.
FERIA DE ABRIL DE CATALUNYA.
Que ens costa la festa
- El sòl públic que utilitza la Feria, el Real 31.800 m2 i l’aparcament 33.700m2, és cedit gratuïtament pels Ajuntaments de Sant Adrià i de Barcelona. La Regiduria de Serveis Urbans i Manteniment i el Districte de Sant Martí acondicionen el recinte proveint-lo d’electricitat, aigüa, sanitaris, i també de la recollida d’escombreries i la neteja general.
- Les entitats, empreses i partits polítics que hi posen casetes paguen una quantitat considerable a la FECAC.
- A la carpa de la FECAC es programen a diari actuacions que paga l’Ajuntament de Barcelona directament als promotors que representen els artistes.
- En aquesta mateixa carpa, totes les institucions que hi posen stand, Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Diputació, Ajuntament de l’Hospitalet, Fòrum 2004, etc... els hi costa més de 6.000 € a cadascuna.
- El Gremi de Firaires també contribueix a fer grossa la caixa de la FECAC. No donen dades sobre aquests ingressos ‘atípics’. El mateix succeeix en el cas dels ‘mesones’.
- Durant uns anys, alguna de les institucions públiques es feia càrrec del cost del transport de les tonelades de terra ‘d’albero’ que es mouen des d’Alcalà de Guadaira (Sevilla) fins al recinte de la Feria. No disposem d’informació de quina és la institució.
- La FECAC reb ajut anualment per les seves activitats ordinàries, i a més a més per la Feria, de la Generallitat de Catalunya (Conselleries de Benestar, Cultura i Presidència), Diputació, Ajuntament de Barcelona i Junta de Andalucía. L’Ajuntament de Barcelona és la institució que més col.labora a través de diversos departaments: Imatge i Comunicació, Regiduria de Relacions Institucionals, Cultura i Districte de Sant Martí. Els acords institucionals s’estableixen mitjançant convenis a tres anys, i també a través de subvencions directes.
L’Agència de Residus de Catalunya (Consorci Generalitat/Ajuntament de Barcelona), participa en el reciclatge de deixalles de la Feria, i en l’edició d’aquest any, lliurant gratuïtament 250.000 gots i 250.000 plats d’un material reciclable.
- Les caixes d’estalvi (per llei) han de donar suport, a través de les seves obres socials i culturals a les entitats que treballen en aquests camps. La quantitat econòmica que han de rebre, ho decideix la Generalitat de Catalunya. La FECAC és una de les agrupacions que més es beneficia.
- L’Ajuntament de Barcelona des de l’any 2001 es fa càrrec, a través del Departament d’Imatge i Comunicació, del disseny gràfic i la difusió de la Feria de Abril. Així mateix del cost del ‘Diario de la Feria’ que es distribueix gratuïtament. També paga els anuncis (pàgina sencera) als diaris més importants de la ciutat, el desplagament d’OPIS i la col.locació de banderoles. Dissenyadors: 2001 Peret, 2002 Nazario, 2003 Claret Serrahima, 2004 Philip Stanton.
- Transports Municipals de Barcelona col.labora posant llançadores des de tres punts de la ciutat que deixen a la porta del recinte, gratuïtament, a qui vol anar a la Feria. Això té un cost complementari de personal i autobusos.
Tot plegat no té res a veure amb el que succeeix a l’original (FERIA DE ABRIL DE SEVILLA). Si volem copiar, fem-ho bé. Qualsevol ciutadà, incloent els càrrecs polítics, poden contactar amb els rectors del municipi de la capital andalusa, i podran comprovar la diferència radical de models. A les administracions públiques andaluses no els hi costa ni un euro aquesta manifestació.
No és massa agoserat pensar que el ‘lobby’ FECAC amb la Feria té molts ingressos i poques despeses. Per tant, o bé políticament interessa mantenir aquestes relacions, atès que tenim por que el ventall parlamentari català no representi totes les sensibilitats, o bé existeix una amenaça a la classe política catalana com per continuar donant suport econòmic a persones que podrien muntar un entramat “lerrouxista”, que actuaria “a la contra” de la cohesió social actual.
Intuïm que la classe política es creu que a Catalunya existeix un ‘colectivo andaluz’. Si fos així, hem de reconeixer el nostre fracàs. Els colectius no s’integren, s’integren les persones, a base d’escola i treball, i això és el que hem fet els que vam arribar procedents d’Andalusia. Potser hem treballat massa i hem anat poc a escola, aquestes serien les raons per les quals els dirigents de la FECAC han sabut aprofitar-se, organitzant una feria on els interessos econòmics estan per sobre de la cultura, la convivència, l’estètica i les tradicions populars.
Per tot el que hem exposat, sol.licitem a la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Junta de Andalucía que facin públiques les aportacions a la FECAC per les seves activitats anuals, així com per la Feria de Abril. També sol.licitem conèixer l’import de les despeses que assumeixen les administracions per la celebració d’aquesta festa. Informació que volem saber des de l’edició de l’any 2000. La transparència económica no ha estat un dels punts forts de la FECAC, per tant proposem que per la celebració de la propera Feria, les administracions públiques optin pel model econòmic de la de Sevilla, i com a mesura de control congelin totes les subvencions, serveis i cesions que estiguin previstes, així com realitzar una revisió dels convenis amb la federació.
‘Els altres andalusos’ Lluís Cabrera, Miguel Fernández, Carmen Gallegos, Jordi Morón, Pedro Morón, Bienve Moya, Manuel Olivas, Fernando Peregrín, Juan Miguel Portal i Marta Riera.
Notícies sobre Peter Sloterdijk
La setmana passada vaig enllaçar una referència sobre aquest filòsof alemany. Lluís Foix el cita avui al seu article de "la Vanguardia". No sóc el seu representant ni el seu editor, tot i que si per aquells atzars googlians arriba a llegir el ribot i hi estigués interessat, en podríem parlar. Us transcric l'article.
Intolerancia en la Holanda liberal
LLUÍS FOIX - 09/11/2004 - 22.24 horas
Cientos de holandeses rindieron el último homenaje al cineasta Theo Van Gogh, asesinado hace una semana mientras paseaba en bicicleta en plena luz del día por el centro de Ámsterdam. Van Gogh había producido una controvertida película crítica con la cultura islámica. Recibió impactos de bala y fue rematado con varios golpes de arma blanca. El supuesto asesino es un holandés marroquí de 26 años.
Holanda es uno de los países más tolerantes de Europa. De costumbres liberales, abierta a todos los vientos de la civilización moderna, ha sido puesto como ejemplo de la convivencia interétnica. La muerte de Van Gogh se produce dos años después de que el líder populista Pim Fortuyn cayera asesinado por un holandés de extrema derecha que cumple una condena de dieciocho años de cárcel.
El asesinato del cineasta ha pasado prácticamente desapercibido en la prensa europea, ocupada en analizar el desconcierto producido por la victoria de Bush en las elecciones norteamericanas. Holanda ocupa la presidencia de turno de la Unión Europea y su gobierno no ha querido trasladar al resto de la Unión la sensación de frustración y de rabia de los holandeses tras este segundo asesinato por razones étnicas y políticas.
Varias mezquitas holandesas han sido objeto de actos vandálicos y frustrados intentos de pirómanos descontrolados. El alcalde de Eindhoven ha dispuestos una seguridad adicional para las mezquitas y escuelas después de que una bomba estallara en una escuela islámica causando serios desperfectos. Otros ataques a centros islámicos se han registrado en Utrecht y Amersfoort.
Los holandeses y los inmigrantes de procedencia musulmana viven momentos de gran tensión étnica en Holanda. Los gobiernos de los últimos tiempos han esquivado el debate y se han refugiado en un discurso de integración que ha dado resultados muy pesimistas. El resultado es que una sociedad abierta y tolerante como la holandesa vive con miedo. Miedo a la libertad de expresión y miedo a enfrentarse con un fenómeno que ha producido dos atentados contra dos figuras muy célebres.
Pym Fortuyn fue asesinado porque no creía en la compatibilidad de las culturas que conviven en Holanda. Inventó un partido político y no ganó las elecciones porque lo asesinaron días antes de los comicios. Su formación quedó en segundo lugar. Van Gogh ha muerto porque creía que se podía criticar a los musulmanes como se critica a los holandeses cristianos.
Los que somos partidarios de la integración de los inmigrantes, sean de la procedencia y del credo que sean, vemos cada vez con mayor inquietud el problema que las minorías de autóctonos y de musulmanes crean en sociedades donde el alud de recién llegados de procedencia islámica están creando en nuestras sociedades.
El problema está planteado con toda crudeza en Holanda. Pero también en España, Francia, Alemania e Italia. Europa no se ha preparado para integrar las masivas inmigraciones procedentes de países musulmanes. En nuestro país no sabemos ni siquiera cuántos inmigrantes tenemos ni qué hay que hacer con el casi millón de ilegales que conviven, trabajan y practican sus ritos con más o menos libertad.
En Francia, con un cinco por ciento de población musulmana, tienen un peso específico importante. El ex ministro del Interior, Nicholas Sarkozy, propone la integración total creando, si es necesario, un Islam de versión francesa. Pero según decía Le Monde hace unos meses hay unos trescientos enclaves musulmanes en los que la ley francesa no se aplica.
Cuando el gobierno ha exigido la prohibición del velo y de otros signos religiosos en las escuelas, varias muchachas musulmanas han desafiado la ley y se han quedado fuera de los colegios. Sarkozy no es partidario de la compatibilidad de las dos culturas. Tanto si nos gusta como si no, dice, el Islam es la segunda religión de Francia y tenemos que integrarla haciéndola francesa. Todo este discurso es perfecto. Pero la realidad indica que mientras los musulmanes se toman muy en serio su religión, los europeos la abandonan sin reemplazarla.
El filósofo alemán, Peter Sloterdik, es muy crítico con lo que llama la cultura del vacío en Europa. El europeo no está preocupado por la libertad que ya tiene asumida sino por la frivolidad de la que hace un uso indiscriminado y constante. Las mayorías electorales, dice, se han convertido a la internacional de los consumidores finales sin fe y sin convicciones. “El europeo de este comienzo de milenio es consciente de su posición delante del vacío”.
Ellos llegan cargados con unas creencias atávicas y encuentran una sociedad que no tiene muchas. Se refugia en los valores republicanos que tampoco ejercita con mucha convicción. La cultura del esfuerzo ha dado paso a la cultura de la vivencia.
God saves Europe
Bush? Kerry? Europa!
L'enfangada Comissió Europea de Barroso quedà en segon pla tot esperant Kerry. Llastimós. Es veia a venir el desengany. El demòcrata havia de salvar Europa, però la idiotesa americana ho ha evitat. Ja se sap, són uns analfabets. Ells són mart, nosaltres venus.
Aquestes eleccions eren seves, no ens hi jugàvem el ser o no ser. La nostra partida és al debat sobre la Constitució europea. Tant fa si es pensa votar sí o no al referèndum, l'important són els arguments i un debat sòlid. Apunto un autor, no és el que més m'agrada, però té coses a dir: Peter Sloterdijk. Si teniu temps i paciència...
L'enfangada Comissió Europea de Barroso quedà en segon pla tot esperant Kerry. Llastimós. Es veia a venir el desengany. El demòcrata havia de salvar Europa, però la idiotesa americana ho ha evitat. Ja se sap, són uns analfabets. Ells són mart, nosaltres venus.
No somos, ni diría que seremos, gran cosa. Y criticamos el peso de la religión en los comicios americanos, cuando a nosotros nos aplasta el fardo ideológico. Fuimos pioneros de la sumisión a la América de Bush, después pioneros en su contra y acaso lo seamos igualmente de los que vuelven al redil EE.UU (Baltasar Porcel).
Aquestes eleccions eren seves, no ens hi jugàvem el ser o no ser. La nostra partida és al debat sobre la Constitució europea. Tant fa si es pensa votar sí o no al referèndum, l'important són els arguments i un debat sòlid. Apunto un autor, no és el que més m'agrada, però té coses a dir: Peter Sloterdijk. Si teniu temps i paciència...
Reivindicació de Luján
Als senyors de Rodamots se'ls hauria de dedicar un carrer a cada poble. El newletter d'avui fa referència a un article d'Eva Piquer sobre la biografia de Néstor Luján escrita per Agustí Pons. Fins avui no n'havia tingut notícia tant de l'article com de la biofrafia. Diu l'article d'Eva Piquer:
Si Luján es declara aferrissadament periodista, no tinc per què dubtar-ne. Potser sí que per dins estava frustrat, però no ho diu mai". En paraules del biògraf, "les elits de la professió periodística no han fet res pel Nèstor per sectarisme ideològic". "Se l'ha menystingut -afegeix- perquè no pertanyia a cap de les tres famílies intel·lectuals d'aquest país: no era franquista, ni catalanista resistencial, ni de les esquerres espanyolistes"..
Un català al Nobel
Tan cansats de que no ens facin cas, avorrits de que ens ignorin i indignats perquè no ens donen el Nobel de literatura (Espriu, Fuster, Martí i Pol, etc.) o el de la pau (Carod, Cardús o Terricabras), proposo claudicar, deixar-ho córrer (en això sí que som uns mestres) i exigir que cada any ens donin el Nobel del consens. El tarannà, el nostre i l'ambiental, hi ajudarà. Bon cop d'stick, defensors de la terra!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a el...
-
Actualització de dijous 4 d'agost. Llegiu l'article d'en Sostres M'ajunto a la bona flaire que surt de l' aerorebost . ...
-
Article publicat al Viu Molins https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/ Les dates rodones agraden i tenen un valo...
