Quan vaig obrir el blog tenia la intenció d'escriure-hi quasi bé cada dia. Al principi vaig seguir el propòsit. No tanco el blog definitivament, sempre hi haurà alguna cosa que em farà gràcia dir. A partir d'ara, però, escriuré un cop a la setmana. Així, cada dijous penjaré un post.

Fa un temps vaig comentar a un amic que segueixo un dietari. Aquestes anotacions són una mena d'inventari del que m'ha passat durant el dia i de la gent que m'he trobat. Va preguntar-me per què no les publicava en comptes de buscar els tres peus al gat a alguna notícia. Sóc pudorós i, malgrat que hi ha coses que a algú li interessaria llegir, no vull fer-me mala sang. Dir que aquells del govern son uns rucs no compromet massa, per no dir gens. Els posts realistes, en canvi, encara que parlis del got d'aigua que hi ha sobre la taula, comporten un cert compromís. D'altra banda, els posts d'imaginacio porten massa feina.

Hi fa molt que m'agrada la tranquil·litat i ja en tinc prou amb el tragí quotidià. Mai he tingut pensaments seriosos de guanyar-me la vida escrivint amb l'excepció d'algun so de flabiols periodístics. Quan llegeixo els que en saben i parlen de les suors d'escriure -porto una temporada ben enganxat a Sándor Márai- veig de seguida que jo no sóc d'eixe món i si en volgués ser hauria de renunciar a tantes coses a les quals no hi estic disposat. Márai explica molt bé en què consisteix l'ofici d'escriure. En el meu cas, no cal vantar-se de res, malgrat aquesta mania de donar importància a coses que no la tenen, com ara aquesta.

Ara bé, per passar l'estona i fer posts de diumenge a la tarda, amb això sí que m'hi veig amb cor. No costa tant si agrada. Això és el que faré.

Sermons laics

Francesc Pujols va escriure a "El nuevo Pascual o la prostitución" que la humanitat conservarà el matrimoni i l'adulteri tant com guardarà el partit conservador. Avui el Times treu a la portada (!) que els polítics estan amoïnats pel descens dels matrimonis. Els tories diuen que la culpa és del govern a causa dels seus prejudicis ideològics. Han preparat unes intervencions parlamentàries i proposen la creació de centres públics (!) d'assessorament, cursets i també espais per a trobar la taronja, el meló o la castanya. Diuen que hi ha experiències profitoses als Estats Units i Nova Zelanda.

Em sembla que fou Willy Brandt qui va dir que les societats fortes necessiten un estat dèbil i les societats dèbils un de fort. El pensament conservador, en canvi, diu que la societat no existeix, només existeixen els individus i aquests s'organitzen si volen. En tot cas, ja fa temps que David Cameron està irreconeixible com a líder d'un partit conservador.

En aquesta "època dels links" es relaciona la baixada de matrimonis amb els índex de natalitat, la sensació d'invasió estrangera, la pèrdua de la identitat nacional i la cultura del "me first". No es pot tenir tot, és clar. Els polítics han fer alguna cosa, sobre tot perquè són llaminers de mena.

Quan un grup és desposseït de la capacitat d'influència, aquest espai no queda vacant, sino que és ocupat per un altre, normalment més golafre i menys experimentat. Ens hem alliberat de l'església. Bé, sí, però això no vol dir que no tornem a sentir sermons mai més. Almenys els sermonets de mossèn Jaume sortien més barats.

La gran germana

El novembre passat vaig fer una visita a la preso d’Exeter amb un fotograf i una noia. Oficialment no era res mes que curiositats d‘estudiants. Un cop dins i havent passat els controls de seguretat, vam pujar a una galeria de cel.les, tot i que no tant a prop com haguessim volgut. Jo havia de parlar amb la vigilant que ens acompanyava amb l’excusa del meu presumpte interes pel sistema penitenciari britanic. La noia portava un vestit curt i ben ajustat al cos. Els presos la miraven, xiulaven i proferien l’argot carcel.lari. El noi, d’amagat, em va fer el senyal que fes dos passes enrera, va treure un mobil que fa fotos de 4 pixels i va recollir una instantania sensacional: a l’esquerra, les cel.les, no sortia cap cara, nomes perfils i algunes mans; al centre de la imatge i del passadis, la noia de cara, que caminava altiva remenant cul i pitrera; a la dreta, la silueta asexual i el cabell recollit amb poca traca de l‘agent. Va anar molt be que aquesta fos una dona amb uniforme, gorra, garrot i walkie talkie. La foto representa la inaccessibilitat del desig. A la sortida van preguntar-li perque havia tret el mobil si no hi ha cobertura ni internet. No els va fer gracia, es clar, pero no sortia cap cara. Vaig demanar penjar la foto al blog, pero la volen presentar a un concurs i, obviament, la tenen ben guardada.

Aquest mati recordava la foto quan llegia que l’orga(ni)sme espanyol Instituto de la Mujer -ni orgasme- ha denunciat l’ultima campanya de Dolce&Gabana perque fa apologia de la violencia domestica. El fonament de la denuncia no es aquella maxima burgesa de “senyora al carrer i puta al llit”, segons la qual tot es permes al talam, pero s’han de guardar les formes portes en fora. Te mes a veure amb l’evolucio del papa-estat cap a la mama-estat, que vol regular tant el llit com el carrer, les hamburgueses pudentes dobles o triples, el vi i els cigars havans.

L’asexualitat de l’agent de la foto del presidi es la mare estat. No se m’acut una imatge millor per reflectir el que pensen aquestes il.lustres senyores sobre els desitjos mundans. La campanya de Dolce&Gabana no te res a veure amb la violencia ni les conductes delictives ni els que llencen la sogra pel balco.

Sobre fantasies erotiques, les senyores de l’Instituto deuen saber-ne alguna cosa. No soc home d’experiments sexuals estrafolaris ni del sexe en grup. Nomes se el suficient per a saber que hi ha dones que tenen unes fantasies sexuals que no sols gosen explicar-les, sino encara menys a realitzar-les i que s’espanten quan veuen un anunci que, ai las, no son elles les protagonistes.

El 41 de Paper de Vidre

Ha sortit el número 41 de la revista "Paper de Vidre". Entreu a la web i amb un sol clic a la portada hi accedireu. http://www.paperdevidre.net

El fil conductor de les col·laboracions d'aquest número és LA MÀSCARA. Una magnífica i contundent portada de ROGER LLONCH ja ens ho exemplifica. Què expressa i deixa d'expressar aquesta màscara? És realment una màscara el que hi ha a la portada? Podríem ser nosaltres mateixos o és algú altre?

El cineasta CESC GAY, en l'escrit del pròleg de la revista, on fa un repàs de la seva trajectòria, dubta que tinguem consciència de la màscara que portem.

ALBERT PLA es deixa entrevistar fins a on ell o la seva màscara es deixen, i ens ofereix un titular perfecte per encapçalar l'entrevista.

L'escriptor JULIÀ DE JÒDAR presenta un text excel·lent en el qual reflexiona sobre el orígens de la seva opció literària, i en desgrana les raons a partir de la reflexió sobre els conceptes de literatura nacional i universal.

I en una sorprenent successió de temàtiques i estils, van passant per la pista de ball d'aquest número ESTER ANDORRÀ, ALBERT BARDÉS, TERESA BORQUE, JESÚS CARDONA, ALBERT FIGUERAS, RAMON LLADÓ, LLUÍS MUNTADA, SR.POLISSÓ, MON PONS, SUBAL QUININA, JOAN TODÓ I ESTER XARGAY. I, a través dels seus textos, ballem amb corxeres escèptiques, Sòcrates, la Santíssima Trinitat, Kant i Nietzsche, el cinema de David Lynch, els anglesos de Timepiece, els filtres, Rémy de Gourmont / Belphégor, els intersticis mínims, els sabres per l'esquena, Prósopon, les màscares de ciment armat, el fustot i les figures de frau.

Ofici i benefici

Despres d’aquestes setmanes sense escriure cap post, reprenc el ritme habitual i espero que sense cap mes interrupcio. Potser tenen rao els que diuen que aixo dels blogs es per als que tenen poca feina i per als que es dediquen a escriure. Els que no hi ens guanyem la vida i ens falta talent i ens sobra pedanteria hem d’anar acabant aquesta mania de penjar qualsevol pocasoltada escrita a raig, inclosa aquesta. Ferran Saez va escriure no recordo a on que es millor que escrivim al blog que no pas que ens anem drogant pels puestos.

Vaig complint dies, s’acosta un nou aniversari. Ja porto un any i mig a Anglaterra. Cada vegada la maleta es mes grossa. De moment no tinc la intencio de tornar a Catalunya, crec que encara he de fer moltes coses aqui. Quan vaig marxar pensava que comencaria de zero, pero aixo mai es possible, els zeros sempre van a parar a la dreta. Arrossego del passat alguna frustracio, dimissions per manca de voluntat, algun que altre exit i tots aquells que m’estimen. Es clar que tambe he fet mal a alguns: malament quan no et queda mes remei que ser virtuos. Quan creixes, trepitges. No s’hi val a hissar la bandera de la bondat quan perds si tu tambe estaves disposat a trepitjar i se t’han avancat. L’objectiu es arribar a un lloc, no trepitjar, pero es clar, molt sovint nomes hi ha lloc per a un. Del passat nomes canviaria algunes indecisions i les perdues de temps. Malament quan no has lluitat per una feina, un carrec o per una noia. Sobretot em penedeixo, com deia abans, de les vegades que no he lluitat. I la lluita no es mai en contra d’un altre, es a favor o en contra d’un mateix.

Tot i que ja soc a l’edat adulta des de fa temps, no estic ben segur de ser-ho i m’agradaria ser menys ingenu. D’altra banda, la pregunta del que vull ser quan sigui gran hauria d’haver estat resolta molt abans. M’he anat prenent amb relativitat aixo de les vocacions sobretot perque no tinc cap ofici definit i, d’altra banda, perque mai m’ha agradat que em cridin. Totes les feines son una merda, unes mes pudentes que altres. Malgrat aixo, quan aconsegueixes un exit professional, mantens un entusiasme moderat, reculls algun fruit que altre -avui estic biblic- i veus que les perspectives son bones. Penses que treballar no es una redempcio ni un castig ni una benediccio, que la pitjor merda es no treballar i no tenir ambicions ni res que t’ilusioni. Cal evitar la corrupcio i la mesquinesa: una persona sense feina es molt perillosa. No crec en els bons salvatges i es mentida que naixem bons i el mon ens fa dolents. Quan naixem som unes feres i dependra de l’experiencia i, precisament del treball, que siguem mes o menys civilitzats. No puc parlar del que es la manca de llibertat perque els meus ambits sempre han estat molt amplis i la meva sort i desgracia nomes han depengut de mi.

La ciutat dels tres alcaldes

Francisco Franco es alcalde perpetu de Salamanca. Fins aqui, no hi ha res de nou, doncs son moltes les poblacions que li atorgaren aquest (des)honor, entre elles Girona i Granollers. Hi ha pero, una questio interessant: la facilitat d'aquesta poblacio de nomenar alcaldes i la necessitat de tenir-ne mes d'un: es veu que des del 1982 el rei Juan Carlos tambe n'es; en aquest cas nomes es vitalici i exclusiu.

No hi ha cap paper que consti que Franco es alcalde perpetu, perque els regidors de l'epoca creien que era mesqui recollir la distincio es un expedient. Era tanta la gratitud que un paper era poc per a que hi constes. L'escriptura rebaixava el valor, com aquells amants que creuen que les coses dites a la cara tenen mes valor que les coses escrites. L'escriptura neix de la desconfianca en la memoria i la paraula. Aixi, doncs, ens trobem amb una ciutat amb tres alcaldes: l'escollit electoralment, el perpetu -ocupat per un difunt, pero que continua en funcions fins la fi del mon- i el vitalici. Diuen que el costum es llei. Doncs, apa!

L'oficina del senyor governador

Quan ens alliberem d'Espanya, haurem de demanar l'ingres voluntari al Regne Unit per un periode de deu anys. No estem preparats, reconeguem-ho i ningu neix ensenyat. Seran deu anys d'aprenentage i de desespanyolitzacio sense autonomia ni parlament ni eleccions: administracio directa des de Londres. Sa Majestat nomenara un governador que, juntament amb l'administracio ordinaria, posara les bases del nou estat catala: fi de la disbauxa administrativa (tancament d'ajuntaments, diputacions i altres finestretes) , legislacio laboral i tributaria raonables, llibertat de premsa, etc. Llastima que fem tard, la Baronessa Thatcher hauria estat una magnifica governadora. El regim de llibertats sera el pacte de drets civils i politics de Nova York, amb l'excepcio de la suspensio temporal dels sufragis.

No es cap bajanada. Israel, quan va constituir-se com a Estat, va adoptar el model britanic. Els va anar molt be el protectorat de principis de segle vint i guaita, atrapa'ls ara! Per als que no us ho creieu, feu el favor de dedicar deu minuts al que explica Josep Pla.

L'altra funcio del senyor governador sera tambe preparar les classes dirigents. Tindra uns tutors que formaran aquelles persones nomenades pels partits amb representacio parlamentaria anterior. Cada dia aquestes aniran a l'oficina a prendre apunts i cada tres mesos seran avaluades (l'aprovat es un 7, les llicons seran en catala i angles, of course). El governador es comprometra a ajudar als alumnes amb mes dificultats (socialistes, republicans, ecopijos, etc.). Aquells que no superin les proves no podran presentar-se a cap carrec ni accedir a l'administracio. Com mes suspensos hi hagi, mes s'allargara l'administracio britanica.

Tambe hi ha deures per a la poblacio. La governacio britanica s'allargara si els inspectors de Londres tenen evidencies que hi ha papers a terra, gent gran que no pot seure a l'autobus, intolerancia religiosa, massa gent que vol ser funcionari, no es respecten els senyals de trafic, absentisme laboral, xantatges a periodistes, grups que es volen manifestar, etc. I els de TV3, des del primer dia a la BBC, encara que els primers mesos nomes serveixin el te.

En fi, pobres anglesos, quina feinada els donariem en deu anys! Si el Regne Unit no s'hi veu amb cor, per l'enrenou considerable que comporta ensenyar als catalans, podem demanar, si us plau, que la feina la facin els Estats Units. En aquest cas, si ens afanyessim una mica, Condolezza Rice o George W. Bush, serien us governadors adients.

Passats aquests anys, l'informe del governador presentat a Sa Majestat proposara el calendari a seguir. Nomenara una cambra vitalicia d'anglesos i catalans que vetllara pel manteniment dels valors de la nova republica: la llibertat i l'ordre. I d'acord amb l'informe anira donant mes corda. Molt possiblement en vint-i-cinc anys, no es massa, Catalunya sera un pais capdavanter al mon.

El matrimoni Ceaucescu a Franca

Selegolen Royal es la candidata del socialisme frances per a cap d'estat. No cal dir que aquesta senyora frueix d'una bona fama a Catalunya i a Espanya i se la contraposa a Nicolas Sarkozy. Naturalment, les meves preferencies son Sarkozy. I, sobretot, despres del que acaba de fer la Royal (canin o llevat, tant se val). La sociata esta casada o viu aparellada a Francoise Hollande, un altra capitost sociata, a l'estil Carme Figueras-Jose Zaragoza, Felipe Gonzalez-Carmen Romero, Montilla i la regidora d'Esplugues, Bill i Hillary Clinton, Tony i Cherie Blair, Mayol-Saura i altres nepotismes de l'esquerra. Cal dir que tota aquesta gent ha esmercat moltes hores a conspirar dins el partit. Un comenca com a alliberat del partit i va pujant, pujant, etc. I es clar tantes reunions i tanta endogamia, tant poc sortir al carrer, tant poc saber que es treballar com a assalariat a l'empresa, tambe dona per lligar i t'acabes enamorant d'algu del gulag.

Be , diuen que sarkozy es dur, etc. Dur el sarkozy? Sabeu la mala llet que te aquesta sociata? Ha destituit el seu portaveu Arnaud Montebourg. Aquest senyor va ser entrevistat i van preguntar-li quin era el principal defecte de la Royal. i va dir: el seu company. El que es una sortida bromistica ha suposat la suspensio de la seva feina.

Ara, suposem que aixo hagues passat al partit de la dreta i algu hagues fet una brometa sobre la dona o la parella de Sarkozy. On serien ara les histeriques feministes? Monsieur Sarkozy, el necessitem, faci el favor i guanyi, que prou disgustos tenim pertot arreu.

Xoans, Joses i ases

N'hi ha a totes les cases, si senyor. I a Escocia, tambe. Aquesta setmana m'hi he fixat una mica mes i he quedat esgarrifat per les ximpleries que diuen la gent del partit nacional escoces. Tants motius que deuen tenir per a la independencia i surt un senyor que ara no recordo el nom i deixa anar un raig de parides sobre l'Irak amb el mateix estil que en Carod. Cal robar vots als laboristes, es clar, i aquesta gentola han trobat que l'alliberament iraquia els dona vots, doncs troben que aixi castiguen el partit de Blair. Sobre les propostes economiques n'hi ha per llogar-hi cadires. Es una llastima que en moments importants tant Escocia com Catalunya estiguin governats per aquesta mena de gent. Ja ho tenen aquests processos, el galliner s'esvalota i els demagogs fan l'agost.

D'altra banda, hi ha el senyor Sean Connery. Aquest home te una magnifica residencia al barri londinenc de Knightsbridge. Comparetix veintage amb Jose Mourinho i la Baronessa Thatcher. Home, no fotem, sembles el nostre Xoan quan fas aquests discursos working class! Un feia pel.licules de lladres i serenos i ara s'ha passat a pregonaire; l'altre, el nostre, ho ha estat tota la vida i ara se li escapen els lladres i els serenos. Ara aixo si, Connery no es famos per ser escoces sino per ser un bon actor i justament per aixo pot defensar internacionalment el seu pais, justament al contrari del que creu molta de la nostra gent, que es pensa que sera famosa pel sol fet de ser catala.

Mentre el mirall sigui Escocia, Palestina i el Timo(r) Oriental ho portem clar.

Mrs. Tracy

Quan vius a un pais estranger has de saludar tothom. Si no ho fas, quedes en fora de joc i no coneixes ningu. Algunes vegades m'he trobat, estant en un pub, que algu es posa a parlar amb mi sense que li hagi proposat conversa. Es molt possible que no tornis a veure a aquella persona amb la que comparteixes xarrera. Tant se val, la questio es dir alguna cosa. Tambe ho he vist als autobusos. No crec pas que sigui un tret de la personalitat anglesa, sino del fet de viure en una ciutat petita o en un poble gran. Adoro Londres, m'hi escapo un cop al mes. Pero m'encanten les ciutats petites, que tot queda de cami i pots anar a peu a tot arreu. Els pobles petits, de menys de deu mil habitants, d'altra banda, m'ofeguen.

Ahir esperava que obrissin la farmacia i davant meu feia cua una senyora d'una seixanta i mes anys. Parlava un angles molt polit. Un oncle seu havia estat brigadista internacional. Va estar molt contenta de trobar un catala. Em va preguntar si encara parlavem la llengua o si era una cosa de la gent gran.

-Be, es un idioma oficial, incomplet, costa entrar en certs ambits, pero si, s'ensenya a les escoles i hi ha alguns mitjans en catala.

-Es important que la gent estimi la llengua, oi? Els meus nets parlen un angles molt lleig. El meu oncle, quan va tornar a Devon, sempre s'entristia quan sentia a parlar d'Espanya. Pobres catalans, deia, els ho prendran tot.

Considero que els brigadistes eren uns il.luminats pels trinxeraires de l'epoca. Abstractament, en tinc mal concepte. Les histories personals, pero, m'entendreixen i els cops de pun sobre la taula que he donat quan he discutit sobre aixo, queden en un no res i si hagues conegut l'oncle de ben segur li hauria donat una abracada. D'altra banda, quan Mrs. Tracy va dir que era important estimar les coses, no vaig saber que dir, simplement, un "absolutely". Catalunya, un pais de perdedors, em sentia pitjor amb aquest "pobres catalans", que no pas que es es referis al pais com una part d'Espanya. Espanya no es el problema.

Una reina per als francesos

Aqui s'han pres de molt bon humor la noticia de que el 1956 el primer ministre frances, Guy Mollet, va proposar una unio comuna entre el Regne Unit i Franca. Ahir la BBC va donar a coneixer uns documents antics de l'arxiu nacional britanic que demostren que es va considerar la idea. El primer ministre frances era un anglofil i el primer ministre britanic un francofil. Amb tot, la proposta francesa no fou acceptada pels britanics. Mollet, Paris i Londres

Avui tots els diaris publiquen la noticia. El tractament ironic del Times es magnific. El titol es "S'il vous plaît ... can we be British, too?". El corresponsal a Paris, Charles Bremner, explica la curiositat i finalment entra al joc de la historia ficcio: si aquesta paisos s'haguessin unit l'Arsenal no tindria tans jugadors estrangers, els trens serien puntuals, s'acabarien les disputes sobre el brie de Somerset i el xampany de Sussex, l'industria automobolistica encara seria prospera, Anglaterra hauria guanyat mes d'un Mundial de futbol, etc.

Le Monde tambe dona la noticia, pero sense el sentit de l'humor. Ja ho diuen per aqui, aquests francesos no saben riure.

Dos companys de feina em diuen que, ara que els escocesos es volen independitzar, perque els catalans no ens ajuntem a l'imperi britanic."Veuriem el Barca cada quinze dies, no esta malament. A mes, ja teniu la bandera de Sant Jordi. Ja ho veus, no us insultarem, eh?"

Quatre ratlles sobre Escocia

Aquests dies de Nadal uns amics em preguntaven sobre la situacio politica d'Escocia. Ben poca cosa en se, tret de les informacions publicades. Escocia figura al mapa europeu redreçable dels sobiranistes catalans. Les enquestes i l'estat d'opinio sobre una secessio van be per al Partit Nacional Escoces.

Cal anar molt en compte, pero. Els anglesos es defineixen identitariament a l'exterior com a anglesos, no com a britanics. Quan preguntes sobre aixo, no s'exciten. Tampoc els avantpassats trenquen la pau dels cementiris ni sents comentaris apocaliptics que anuncien grans calamitats. Amb els que he parlat tots diuen el mateix: els anglesos estan a favor de la independencia d'Escocia i tambe de la unificacio politica irlandesa. Son un altre pais i si la volen, endavant. Ara, aixo si, algu puntualitza: les plataformes de petroli del mar del nord son britaniques i si no volen ser britanics, es quedaran sense el petroli.

El govern britanic ha fet una cosa molt curiosa. Esta enviant institucions estatals a Escocia. L'agencia tributaria, per exemple, te la seu a Edimburg. No te res a veure, doncs, amb el trasllat de la Comissio del Mercat de les telecomunicacions a Barcelona.

Amb tot, a Anglaterra els acudits sobre els escocesos son coneguts. Els donen la fama de salvatges, avars i allunyats dels topics valors anglesos. Em deia un: "jo serraria l'illa i d'un cop de peu els enviaria a l'artic".

Ultimament esta sorgint un moviment a la Cornualia. Aixo hja no els fa tanta gracia perque aquest comtat si que forma part del pais angles. aquest tambe el tracten amb menyspreu: "volem Cornualia a les Nacions Unides!", diu un i la sortida es acompanyada amb riallades.

Si catalunya te una historia, unes institucions, una llengua, etc., no entenen perque el govern espanyol es nega a un referendum. Be, els dic, Espanya no creu que siguem Escocia, sino Cornualia. "OK, ara ho entenem tot", diuen.

Liverpool -Arsenal

Exeter es un poble i ens coneixem tots. Martin Kollar es un txec que ven una mica de tot. Te muntat una mena de consolat i una xarxa de contactes molt bona. Abans de les vacances de Nadal vam trobar-nos. Va preguntar per si podia parlar amb l'amo del pub on vaig treballar-hi per col.locar dues noies de Praga que vindrien al gener. Tambe volia dues samarretes, una de l'Eto'o i l'altra del Ronaldinho, pero les volia comprades a la botiga del Barca, amb la bossa de Barcelona i el tiquet. La compra on line, per a ell, tenia menys valor. Pensava en l'arribada triomfal que faria a casa dels seus nebots. Va preguntar-me si necessitava alguna cosa: un ordinador portatil, una habitacio per un amic, marihuana, etc. Vaig demanar per una entrada per al partit de la segona volta a Anfield Road, al mes de marc. A Anglaterra hi ha abonaments diferents per la premier i la lliga de campions i encara no es pot comprar entrades. A mes, la capcitat de l'estadi es per a 45.000 espectadors. Va dir-me que em seria mes facil trobar l'entrada a traves del Barca, i mes si soc soci. Un apunt: el carnet i l'abonament del Barca son ridiculament barats comparats amb els d'aqui. El de l'Arsenal, per exemple, costa 3000 lliures per temporada, 4.500 euros.


Ahir vam tornar a trobar-nos al Duke of York, tot veient el partit Liverpool i l'Arsenal. Quin partit! El resultat final fou 3 a 6. Un espectacle grandios. I el pub ple de gent, animant els dos equips, atmosfera plena de fum, les pintes de cervesa volen i dues cambreres rosses de pits voluminosos resignades a les mirades i estranyades si entra un client i no les fita. Diuen que el Duke of York es el pub mes fatxa de la ciutat. Be, aixo gho diuen dues catalanes globofobes i vegetarianes. Esta decorat amb fotos de futbolistes gloriosos, herois militars i postals antigues de Devon. No si els amos son fatxes o no; ahir tenia una vitalitat impressionant.

El 2006 i el 2007

Fa rabia que em trobi tant be a Anglaterra i que quan vagi a Catalunya em passin coses dolentes que no succeeixen la resta de l'any. Quan vaig anar-hi pel novembre un caixer automatic va empasasar-se la tarja de credit del banc angles i no va donar-me els diners i vaig haver esperar a la tornada per recuperar les dues coses. Ara, per Nadal, vaig perdre el telefon mobil, se'm devia caure dins del taxi. Vaig trucar a un telefon "d'objectes perduts al taxi". Deu ser interessant treballar en aquesta oficina: quines coses es deixa la gent dins un taxi, totes urgents i imprescindibles, segur: papers importants, diners, telefons, agendes, i d'altres de mes increibles. Totes aquestes son dificilment recuperables, doncs, quan hi truques, et demanen si saps el numero de la llicencia o la matricula del cotxe o si tens el rebut. Dones Poca ajuda quan dius que eres a tal hora a Francesc Macia i que era un Volkswagen Passat. Nomes queda la extrema voluntat del taxista que obri el mobil i miri l'agenda i busqui el numero "casa". Quan un esta desesperat perque espera unes trucades urgents de feina i no sap els numeros de memoria pensa totes aquestes coses.

Es cert, he escrit "casa", es aixi com tinc apuntat el numero on viuen els pares. Segueixo considerant Catalunya casa meva, malgrat tot. No fa gaire que soc fora i no puc dir que sigui un catala ressentit, dels que marxen maleint-t'ho tot, com aquell personatge de la pel.licula Cinema Paradiso, que abans de marxar a Alemanya, va escupir la terra. Fa quatre anys era a Ginebra amb dos companys de la universitat, una dona que parlava catala ens va dir maleducats perque anavem caminant pel mig de la vorera i, segons ella, parlavem fort. Havia marxat molts anys abans i ens va dir unes quantes perles del pais. Estimo el pais, malgrat que hi hagi tantes coses que no m'agraden i que s'haurien de canviar. Esclar que el tripartit no s'anomena i que s'ha d'amagar. Es molt mes agradable dir que aquella franja que Ronaldinho porta a l'esquena es la bandera del pais de l'equip.

Si que crec que el fet de marxar es el millor que he fet a la vida, havia d'escampar la boira. Pero no vull que em passi allo que diu Joan sales a "Incerta Gloria": quan un metge pren el pols al pacient ha d'estar segur que ha entomat el brac del pacient i no el seu. Vull dir que es important separar les vicissituds personals i la del pais. Anglaterra em sembla meravellosa perque ha estat el lloc on he marxat. Jo volia marxar i de ben segur que a un altre lloc tambe hi hagues estat be. i si a Catalunya estava agobiat, el pais no en tenia la culpa, eren les circunstancies personals. I ara les circunstancies i la feina poden portar-me lluny geograficament. Es possible que ben aviat em toqui tornar a fer les maletes. Estic en estat de bona esperanca, de noticies de feina, ep! Si, si, estic impacient i em costa dormir.

Oi, Ridao?

Si vaig a la Placa del Doctor Letamendi i tiro una pedrada contra la delegacio d'hisenda, si m'enxampen, em trobare una denuncia de l'Agencia Tributaria.

Si Eta va a Barajas i tira una bomba i destrueix una terminal d'aeroport, pagada amb impostos, si la policia enganxa els culpables, hauran de pagar les destrosses?

De ben segur que algu ja ha calculat quants milions han costat tants anys de terrorisme. Aquesta balanca fiscal tambe m'interessa. Mes que res, per callar tantes boques estupides que hi ha a Catalunya. Oi, Ridao?

La grip

He passat un dia i mig al llit per una mena de grip. També hi han caigut els meus germans i els pares. En el meu cas, per sort, la febre no ha anat més enllà dels 38. Patia perquè demà he de marxar de nou cap a Anglaterra.

Dos o otres dies al llit van molt bé. Reposes i sues. El meu pare no pot sentir dir aquestes coses, "amb la feinada que tinc!". És un esperit inquiet i el fet d'haver d'estar al llit encara el posa més nerviós.

Avui m'he llevat, m'he dutxat i he baixat a buscar el diari. Si tot plegat hagués passat vuitanta anys enrere, qui sap, ara seríem tots morts.

Què tal, senyor Genís, té gaire por? -Jo no, senyor. No vull fer valenties
temeràries, però estic molt tranquil. M'he posat sofre a les plantes dels peus,
¿m'entén, vostè? Porto lo canonet de càmfora, que mai no és mal; vaig un poc més
abrigat, ¿em comprèn?; rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc
te amb aiguanaf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la
muntanya per si un acàs, no treballo per no amoïnar-me, i m'entretinc en
pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està
gaire bona.

Robert Robert
Barcelona avui en dia
Editorial Empúries

(Escrit a mitjans del segle dinou)

El Ribot surt al diari

Aconseguit a través de Barcepundit

Sadam Hussein i la pena de mort

Fa dos mesos vaig veure la película "Capote". Va impactar-me l'escena final de l'assassí penjat a la forca. Diuen que l'execució de Sadam Hussein ha estat filmada. De moment ja n'han sortit algunes fotografies amb la corda al coll.

El principal sentit de la pena de mort és l'exemplaritat. Si no és pública, no té cap raó d'existir. Ben aviat hi haurà els vídeos a la xarxa. Sadam tornarà a ser penjat, doncs.

El 19 de desembre The Times va publicar un article sobre la declaració de drets humans. Aquest article no versa sobre la pena de mort, si no sobre la visió utilitarista dels drets humans. A grans trets, l'utilitarisme defensa mesurar les accions humanes pel profit, benefici o dolor que comportaran, i no pas per una determinada posició moral.

Bé, jo no comparetixo aquesta filosofia. És per això que quedo estupefacte quan alguns grups de defensa de drets humans diuen que l'execució de Sadam agreujarà la siuació a l'Iraq.

És clar que l'execució de Sadam tindrà conseqüències. Però com que sóc contrari a la pena de mort, trobo una bestiesa valorar l'execució en aquests termes. Mai havia vist tanta realpolitik en els sectors contraris a l'intervenció a l'Iraq. Suposo que no se'ls acudirà tenir cap mala paraula contra Kissinger.

"El Poema de Nadal" a l'Església del Pi.

Ahir a Santa Maria del Pi van recitar "El Poema de Nadal" de Josep Maria de Sagarra. Em va agradar perquè precisament vaig anar a escoltar el text sagarrià, que m'emociona. No en tinc ni idea a quants llocs del país es farà una lectura pública. Amb tot i així em semblen poques, molt poques perquè em va costar saber a quins llocs es recitava.

Malgrat que la sonoritat de l'església del Pi és coneguda, el centre no reuneix les condicions per a la recitada, almenys per la manera com l'han pensat els directors. És molt temptador organitzar-hi concerts, però una Església no és per fer-hi tancades, manifestacions ni teatre. Entre altres coses, perquè els actuants mereixien un aplaudiment i una Església no és un lloc per aplaudir, ni posar-se dret o cridar "visca!".

La posada en escena fou multicultural. A la primera part hi havia un grup de guitarristes sud-americans. Els músics eren molt bons. El que passa és que tinc mania a la combinació guitarres i Església. La guitarra no és un instrument per a ser tocat en una Església. I si hi ha algú que acompanya el ritme amb una pandereta, les esgarrifances són comprensibles.

Els recitants eren actors de les telenovel.les. N'hi havia un, que no recordo el nom , era el més gran i té una veu potent i una dicció magnífica. Recità magistralment el fragment del camí de Josep i Maria cap a Betlem i el del rabadà que tots duem a dins. Excepte aquest actor, la resta actuava amb massa moviment. I pujar i baixar les escales. L'Església és l'antònim de les corredisses.

Per tot plegat, va quedar tant impactant la presència de Joan de Sagarra, que recità l'última part. Aquell home no recitava, te l'explicava, com un professor que porta anys explicant la lliçó. La seva veu trèmola, el bastó, la mirada a l'espectador -tothom es pensava que li explicava a ell- fou la traca final. La "Santa Nit" de fons hi ajudava.

Atenció primària

Aquests dies sóc a Catalunya. A la tarda d'ahir vaig trobar-me una amiga que m'explicà que en un centre d'atenció primària van ornar un arbre nadalenc amb preservatius inflats. El personal del centre el mostrava ben ufanós, buscant la riallada còmplice del pacient.

La meva amiga és mestra, ha fet pedagogia sobre l'ús dels condoms a l'aula i es va enfurismar per la frivolitat. Va demanar una explicació a la direcció. Primer vingueren els problemes per aclarir qui és el director, pel marasme organitzatiu poc eficient. Després, la prepotència de la direcció. I encabat vingueren els raonaments. Tot plegat feia honor al nom d'atenció primària.

He vingut molt content i començo a posar-me de mal humor. En tenen la culpa aquests altaveus que vociferen nadales tot el dia al carrer. Els ha posat l'associació de comerciants. Sembla que vulguin espantar els clients, perquè estic a punt de marxar a un altre lloc tan bon punt enllesteixi aquest escrit. Tinc un altaveu quasi a sota la finestra. Hauré de fer un esforç per no fotre-li una torreta i calli d'una santa vegada. Seria la meva contribució a un Nadal en pau, harmoniós i sense contaminació. Ara sona l´ai Pasqual, no t'hi enfadis que sóc un àngel del cel i que vinc a anuciar-te que n'és nat el rei del cel. Sí, home, sí.

Pinochet i els drets humans

El 10 de desembre de 1948 es signa la Declaracio Universal dels Drets Humans. L'efemeride ha coincidit amb la mort de Pinochet. La nostra dignitat sempre son les victimes. La pompositat del text es filla de les circunstacies amb que s'elabora el text. La declaracio xoca amb la realitat i el desig que tot sigui mes facil topa amb la naturalesa. Aquest es precisamwent el proposit del text perque necessitem l'esperanca. Si no, com es suporta tot plegat?

Es segur que hi ha hagut i hi ha paisos que han patit una repressio mes dura que Xile. Aquest pais tenia una bona trajectoria de democracia institucional, com explica impecablement l'obituari del The Times.

Com diria la meva avia, que Deu l'hagi perdonat. O no. Em sembla que a Garzon li agradaria ser el fiscal del judici final o el mateix jutge. Mentre no li arriba aquest carrec celestial, podria afanyar-se i engarjolar Castro. Mai es tard. Llavors veuriem alguns diputats catalans manifestant-se davant l'Audiencia Nacional espanyola.

La sindrome del mariner de Sant Pau

Aquests dies la catedral d'Exeter te una il.luminacio extraordinaria. Cada tarda a les sis, hi ha un grup diferent de cantaires: la coral universitaria, el cor parroquial catolic, una agrupacio anglicana o, com ahir, un despatx d'advocats. Hi ha un gran avet amb les tipiques finestres de l'advent. Cada finestra te un patrocinador: un supermercat, una associacio d'excombatents o un pub. Els diners recollits serveixen per al manteniment del centre. El grup que canta obre la finestra del dia i convida a la concurrencia a fer un donatiu.

Sempre torno de la feina a peu i la catedral es de pas. Exeter es una ciutat on no passa mai res. Em pregunto com s'ho fan els redactors del diari local per treure un exemplar cada dia. La ciutat no destaca per res en especial, Londres queda una mica lluny. Aquests esdeveniments nadalencs trenquen la monotonia, que dirien els entusiastes de les emocions externes. Ja que l'Albert Guilera anomena Verdaguer en un comentari del post anterior, em sembla que estic afectat per la sindrome del mariner de Sant Pau. Aqui, quan anomeno el tripartit em passa el mateix que al mariner que s'establi alla a on d'un rem li'n digueren un culler.

200 anys de l'abolicio de l'esclavitud. L'oracle del passat.

Cada any, potser cada mes o cada minut hi ha un motiu per al revisionisme historic. Suposo que es degut a que estem comencant el mil.leni. O es aixo o la culpa la te internet, com diu la meva mare. Deu tenir rao -les mares sempre en tenen-, es sorprenent que a l'era de les comunicacions instantanies ens agafi la mania de rescriure la historia, d'examinar el passat implacable. Definitivament hem creat una maquina del temps que funciona amb aquest gran (in)combustible -reciclable, of course-, que son que les emocions.

El fet es que el 2007 es compliran 200 anys des que el parlament britanic va abolir l'esclavitud. Tony Blair ha escrit un article per a New Nation, un diari de la comunitat negra, on explica el seu dolor pel comerc d'esclaus. "Alguna cosa he de fer o de dir", haura pensat com a bon politic llaminer. I d'esquerres, no oblidem que l'objectiu de les esquer(res) es redimir l'especie humana.

Obviament, les associacions defensores dels drets humans creuen que no n'hi ha prou amb un "I'm sorry", mentre assenyalen la cadena determinista que uneix els ultraliberals contemporanis -de Manhattan a Londres, via Basora i Burundi- amb els traficants d'esclaus. Aixo els fa sentir comodes perque han trobat la resposta que els angoixa pel passat i pel present. Aixi, l'anima descansa i es reconcilien amb la bondat en la qual creuen estar instal.lats.

Anglaterra fou la principal protagonista del comerc d'esclaus i la presencia a l'Irak confirma aquestes teories. I tambe la seva riquesa actual els delata. Les multinacionals son els nous vaixells. Els baixos sous i les explotacions a l'Asia i a l'Africa no fan mes que evidenciar-ho. la flexibilitat i l'acomdadament lliure son res mes que eufemismes de les cadenes de sempre. Quina sort tenen aquells als quals tot els quadra! Jo continuo angoixat, cada vegada em quadren menys coses -sobre tot aquestes teories- i es cansat, molt cansat, haver de buscar una explicacio per a cada cosa. Haure de tirar d'algun manual, ja ho veig.

A part d'aquestes pretensions de fer les travesses el diumenge al vespre - el ple al 15 servira per a encertar la del cap de setmana que ve-, hi ha la campanya contra el pensament politicament correcte. Diu que els complexes de culpabilitat i la voluntat de reescriure la historia formen part d'aquest pensament contemporani i que no cal fer el paperot. Afirmen que nomes pot demanar perdo qui ha comes l'accio i avui no hi ha ningu de mes de 200 anys que hagues traficat amb esclaus. De que serveixen, doncs, aquestes genuflexions?

Per ultim, l'oposicio tambe havia de dir alguna cosa. Un portaveu tory considera que els britanics van liderar l'abolicio i n'han d'estar orgullosos, d'aixo. Aixi, doncs, festa!

Enmig de tot plegat intentare ser una mica original, es a dir, anar als origens. "Travel writing. 1700-1830" es un antologia de fragments de llibres i diaris escrits de primera ma per viatgers, aventurers i exploradors. Hi inclou textos de turistes revolucionaris a Paris de 1789, el viatge de Samuel Johnson i James Boswell a Escocia que agrada tant a Josep Pla, diaris de missioners, les estades a Italia d'uns aristocrates etc. I tambe el comerc d'esclaus.

Sobre aquest fenomen n'hi ha quatre. El primer text es una tria de textos escrits per Jean o John Barbot, un frances hugonot que escapa de la persecucio als protestants. Feu dos viatges a l'Africa entre el 1670 i el 1680. Els seus textos no foren publicats fins despres de la seva mort. Dona la perspectiva de la vida d'un traficant d'esclaus a la Costa de l'Or i aconsella els europeus com evitar ser enganyat quan tractin la compra d'or amb els africans. Els titols dels llibres son "A Description of the Coasts of North and South Guinea" (1732) i "A Collection of Voyages and Travels, Some Now First Printed from Original Manuscripts, Others Now First Published in English" (1746).

El segon es de John Atkins. Fou un ciruja naval. El 1721 s'ajunta a una expedicio naviera la costa de Guinea en un vaixell que lluitava contra la pirateria.El vaixell passa per Sierra Leona, Whydah (Ouidah, anomenada la costa de l'esclau, avui Benin) i Elmina (la cosat de l'or, avui Ghana). tota la flota captura 270 pirates i 10.000£ en pols d'or. El 1732 publica The "Navy Surgeon i el 1735 "a Voyage to Guinea, Brasil and the West-Indies".

El tercer es de John Nweton, el fill desertor d'un capita de marina que marxa a un altre vaixell. va passar del pensament lluire al cristianisme. L'esglesia anglicana va publicar "An authentic narrative" i ell mateix "thoughts upon the African Slave Trade" el 1735.

El quart es de Ouladah Equiano. va neixer a Nigeria, fou segrestat quan tenia 11 anys i dut a Virginia on fou comprat per un oficial de marina. mes tard fou venut a un capita i anar a les Es-Indies. El 1776 compra la seva llibertat, viatja a Londres i al Mediterrani. El seu llibre "interesting narrtaive" fou un exit i mori ric, tant que deixa 950£ a la seva filla, £75000 actuals. explica com era la vida d'un esclau i la relacio amb els amos. Amb tot, unes investigaions recents diuen que va neixer a Carolina del Nord i no pas a l'Africa.

I be, es aixi com aquesta setmana estic enredat.

Cameron: The big issue

Aquesta setmana es celebra el congres del CBI. El CBI es una cambra de comerc nacional amb molta importancia. Aquesta ho es tant que Tony Blair va anar-hi el primer dia i avui hi anira Gordon Brown. La conferencia es un gran moment, doncs, perque els partits politics expliquin quins son els seus projectes economics per al pais.

Ahir el Financial Times va fer una bona pentinada a David Cameron, tant a la portada com a les pagines 2 i 3. Tot plegat es deu a que Cameron va preferir anar a l'Irak que no pas assistir a la conferencia anual. Al seu lloc assisti George Osborne, el chancellor del govern a l'ombra. Tot plegat s'ha vist com un menyspreu cap a la insitucio. El president del CBI va dir que "coneixem els projectes de Cameron sobre el canvi climatic, sobre les families i la seguretat social. Que oferira, pero, als negocis britanics?".

El Financial Times recull tambe els aplaudiments i els elogis que va rebre el primer ministre i fins i tot la frase " Es molt important que els dos principals partits britanics diguin que volen treballar amb el comerc. (dramatic pause). O potser no".

Ultimament Cameron esta fent coses estranyes. Ja no es que es desmarqui de la baronessa Thatcher o que un membre del seu gabinet critiqui fins i tot part de l'obra de govern de Winston Churchill. El fet es que esta perdent punts a les enquestes i que l'empresariat vegi que fins i tot un laborista classic com Gordon Brown te unes propostes mes clares en temes economics.

A qui votaria jo en unes eleccions britaniques? Al 97, 2001 i 2005, a Tony Blair, segur. Aes properes no ho tindria tant clar, crec sincerament que cameron esta defraudant i que no ha entes per que el Regne Unit es avui la quarta potencia mundial.

*The Big issue es el nom d'una revista que venen els sense sostre al carrer.

Residencia britanica

Acabo d'obtenir la residencia britanica, doncs ja porto vivint-hi mes de sis mesos. No es cap broma, divendres me la confirmaren, just quan Evo Montilla feia el discurs d'investidura al Parlament.

Un dels motius pels quals l'he volguda obtenir es per a poder assistir a una sessio de la Casa dels Comuns. Es un requisit essencial. Ara necessito una autoritzacio del diputat del meu districte, Ben Bradshaw, laborista. Exeter i el comtat de Devon sempre havia estat un districte tory.

Fa dos mesos vaig contactar amb el seu secretari. Em demana quin era el meu interes. -Voste es catala, oi? em pregunta. Be, la profecia d'en Francesc Pujols es lluny encara.

En tot cas, el calendari parlamentari per a l'any vinent es presenta interessantissim: el debat sobre la retirada de les tropes d'Irak, la successio de Blair, debats inajornables sobre l'euro i l'any decisiu tambe per a David Cameron.

Maragall a la National Gallery

No es nomes el bigoti caigut o les arrugues del temps o les armes a terra. Es l'antic guerrer cansat de les batalles i del menyspreu olimpic dels rivals i dels companys de files. Ell sempre ha estat a mart, ell es Mart. Vet aqui la satira de Velazquez, que es exposada per primer cop a la Gran Bretanya.

Al museu, Mart te al costat el bany de Venus, que s'emmiralla. La imatge del mirall es borrosa, indefinida, no se sap ben be com es la cara. Venus es Europa, va dir Huntington, la Venus narcisista “satisfesta“ en el seu balneari. El vell guerrer, Mar(t)agall, al costat, ara preten oferir els seus serveis a l'aeronautica militar. Que els deus ens agafin confessats.

Avui The Times porta que el 2006 ha estat un any calamitos per a Airbus. Pobra gent, nomes els faltava que al vell guerrer se li acudis demanar a Zapatero que vol arreglar la companyia.

Carod, Anasagasti i els blogs

Llegeixo a e-noticies un fet historic: el president d'Esquerra Republicana ha contestat en una roda de premsa unes critiques que el senyor Anasagasti escrivi en el seu blog.

No m'interessa comentar la discussio. Aquest post d'Anasagasti ha estat enllacat en molts blogs i fins i tot jo l'he rebut per correu e. Crec que es historic perque em sembla que es la primera vegada que un politic contesta un article d'un blog durant una roda de premsa. No deien alguns que la bloguesfera es una cosa endogamica freaky? Be, potser no deixara de ser-ho pero es la constatacio que el senyor Carod llegeix blogs i ha fet un servei inestimable a la causa bloguesferica, s'enten.

*No escric des del meu ordinador si no des d'un que no te el teclat adaptat a l'ortografia catalana. Per tant, es normal que hi hagi mes faltes ortografiques que les habituals.

Una web impresindible per seguir de prop el tripartit: http://tripartit-watch.blogspot.com/

Artur Mas: Els ca(n)sats fan la feina

Un dia un marit puntual i responsable s’adona que la seva esposa té una fantasia: que la segresta el guerrer de l’antifaç. A ell li horrotitzen aquestes frivolitats i li fa mandra haver de fer el paperot. S’estima però, tant la seva dona que el dia de l’aniversari de casats porta els nens a dormir a casa dels avis. A l’hora de dinar ha passat a recollir la disfressa que encarregà, ho ha preparat tot i farà una entrada triomfal al dormitori matrimonial.

La seva dona ha quedat encantada amb el xou i el recordarà per sempre més. És possible que tot plegat pesi més que les atencions als fills, els plans de pensió que ha suscrit, els èxits laborals i els detalls diaris cap a la seva estimada. I que gràcies al seu esforç aquells dolorosos vint anys de la hipoteca han quedat reduïts a menys de la meitat.

Catalunya encara no és un país normal i molts catalans tenim la fantasia de la llibertat. I necessitem tant l'èpica com la feina diària, silenciosa i callada. Què hagués estat d'en Pujol sense "el cas Banca Catalana"? Hauria pogut la senyora Thatcher dur a terme totes les reformes liberals sense el regal dels tronats i insensats militars argentins a les illes Malvines? En Mas és un gran lider, un magnífic treballador. Ell no és home de disfresses i antifaços, certament. I, ai, i si hagués retirat el projecte d'estatut?

Hi ha una resposta previsible: aquesta esquerra que ara l'acusa d'arrogant, li hagués dit que s'estava apropiant de l'estatut. Per tant, quin és el problema? L'estupidesa esquerranosa, naturalment. I alguns em diuen que algun dia ens hem d'entendre amb aquests si no volem quedar-nos sols. No ho estem, mirin els resultats electorals. Hem d'obrir diàleg, diuen. A on uns veuen diàleg, l'esquerra vol que claudiquem, que seguim el seu discurs, que diguem que tenen raó i que estem equivocats. I jo no penso demanar perdó.

El fort i el dèbil

El primer dia de classe de dret civil el professor digué que la funció de la matèria era defensar el dèbil. Molts feren un somriure -“aquí vindrem a fer justícia!”. Tot seguit posà aquest exemple per copsar si enteníem el nervi. Tu tens 100 millions de pessetes i jo només 500.000. En necessito 100.000 per comprar una cadira de rodes per al meu fill. Tu me’ls deixes, però no penso tornar-te’ls perquè en tens molts més i estic convençut que tot plegat és ètic. Bé, qui és el dèbil? Una altra cosa és l’amistat, l’humiltat del creditor, la generositat i tots els mots acabats en “at” que ens agradin més I que, òbviamernt, també prevue el dret civil.

Certament la funció de la llei és defensar el dèbil i també la de la policia. Quan treballava en un despatx de Barcelona, un senyor tenia un bloc de pisos i un llogater estranger, tan fa que fos un australià milionari que un marroqui acabat d‘arribar, portava sis mesos sense pagar. El dèbil volia fer una acció de desnonament. Sabeu qui es presentà com a testimoni del llogater? Un assistant social de l’ajuntament.

Això de la policia del pensament social del post anterior no és cap broma. I com que el senyor Gullot té un concepte de la fortalesa i la debilitat que és compartida a Catalunya, és molt possible que hi hagi differences alhora de perseguir la màfia russa que mata un joier i el rodamón que ahir al vespre li robà els 20 euros que duia a la cartera. I si no s’entén això, hi ha barra lliure per als okupes I altres amics del senyor Guillot i companyia.

Un post recomanat: aquest d'Enric Vila

Ceaucescu torna a ser aquí

I això que va avisar. Ceaucescu, al Departament d'Interior. La policia del pensament, al govern de Catalunya. Venen èpoques dures de repressió que no sempre serà subtil, però sí eficaç i implacable: tenen 80 anys d'experiència. Diuen que tornen per defensar el dèbil davant del fort. Que això és maduresa, progrés i modernitat. Aquesta cançó ens sona. Totalitarisme. A qui podrem trucar quan estiguem amenaçats?

Quotidianitat

Des de dilluns torno a ser a Anglaterra. Arribat a Londres, agafo el tren cap a Exeter. Pel camí, la Jayne m'envia un missatge en què m'avisa que el temps ha canviat i que tingui la bufanda a punt.

Aquest mateix dilluns començà a aplicar-se una directiva europea sobre els envasos que contenen líquids a l'equipatge de mà. En Pla explica a "El viatge s'acaba" que el 1954 podia beure un whisky a l'avió durant el trajecte cap a Cuba.

Els companys de feina em pregunten com han anat aquests dies a casa. A casa? En el meu cas, "casa" és el lloc de repòs de les tribulacions mundanes. La setmana passada tot era trasbals: "i vosaltres com ho veieu, perquè jo, etc", " no, si el poble tampoc va gens bé", "saps qui es presenta pels socialistes a les municipals?", "cada dia estic més fart de fer cues", "això de la Renfe no té perdó", "Diuen que es presenten dues llistes d'independents amb aquell i aquell", "Que t'hi penses estar gaire més allà?", "i no t'enyores?". Efectivament, torno a ser a casa.

Confessions d'un kumba ressentit

És el títol de l'últim llibre d'Oriol Malló editat per l'Esfera dels llibres. És un repàs crític al que va passar a la segona meitat del segle passat. En front de les versions oficials i els documentals de TV3, apareix una serie de personatges contraris a la llibertat i que en nom del cristianisme i el catalanisme crearen una dictadura que controlava les activitats contra el regim, la gent que es preparava per governar el pais culturalment i politica i tambe als que hi pactaren. No si fins a quin punt el kumbaisme es una taca, una crosta d'una antiga ferida, simplement merda que marxa amb una bona dutxa o aixo ja no ho arregla ni Deu.

Qui més qui menys ha passat per aquest sedàs que forma la xarxa d'escoles, centres d'esplai, parròquies i institucions. Aquest és un llibre desintoxicador: més que un glop d'aigua o un a finestra oberta, com es diria en català kumba, és una sauna, una de les millors maneres per eliminar toxines. Sí, sues perquè t'hi veus.

La contraportada i les primeres linies del llibre son l'altra cara de la moneda dels "Assajos" de Montaigne: "Aquest és un llibre, benvolguts lectors, i lectores, Déu em perdoni, fet des de la mala fe i el ressentiment". Efectivament, no queda ningú dret: Torres i Bages, el noucentisme, Prat de la Riba i Cambó, el col.laboracionisme franquista de l'abadia de Montserrat, Omnium Cultural, l'escola activa, Convergència i Unió, els ecologistes, Rosa Sensat, el PSUC, les ONG, els sacerdots conciliars, els monitors, el rock en català, Xesco Boix, el cardenal Jubany, ESADE, els assistents socials, U2, Bob Dylan, "El mecanoscrit del segon origen", etc.

La nació catalana està infectada pel moviment kumba i Oriol Malló troba petges de xiruca pertot que exposa en aquest llibre torrencial. "Confessions d'un kumba ressentit. Com i perque ha triomfat el bon rotllo a catalunya" conté molta casuística interessant i experiències i arguments no sempre del tot mastegats. El recomano de totes totes.

Tornen els grisos

El futur és gris Montilla, tornen els grisos.

Artur Mas seria un gran president per a un país normal. El veig més proper a Blair o Cameron que a Jordi Pujol. No és un home d'èpiques, si no de projectes nacionals per a un país ja fet. I aquest país encara no està fet. Zapatero o Rajoy no han d'apel.lar a cap èpica. Aquesta èpica la demanem a Carod i a Mas, però no a Montilla. Aquest país és molt curiós.

Seguint el fil del post anterior, la imatge de Mas seria molt diferent ara si, aquella nit a La Moncloa, hagués sortit amb la corbata afluixada, cara de cansat, suat, i la camisa rebregada i desmanegada i hagués anunciat que retiraven l'Estatut. I amb alguna frase contundent tipus "que vagin a fer punyetes, per a ells va el pollastre, si no podem sortir per la porta, saltarem per la finestra, etc". Hagués tingut 20.000 tios amb senyeres esperant-lo a l'aeroport de Barcelona. I el tripartit hagués petat igualment.

És trist, pero em sembla que el pais encara necessita èpica.

Orgull de país i moral col.lectiva guanyadora

Dues preguntes impertinents: es penedeix Mas d'haver pactat l'Estatut a La Moncloa? D'altra banda, hauria acompanyat Esquerra Convergècia en aquesta decisió o els republicans haguessin pactat l'Estatut com ja estaven a punt de fer?

No és, però, de pacte nacional i d'antics recels entre aquests partits del que vull parlar. Aquests dies que sóc a casa un parent em pregunta quines diferències trobo entre Anglaterra i Catalunya. Amb tota mena de reserves, doncs un any és poca cosa per copsar la mentalitat d'un país estranger, li responc que és la moral gunyadora i l'ànima col.lectiva.

Li vaig explicar aquest cas: el 12 de novembre es celebrava la fi de la primera gran guerra que a l'ensems és el dia del soldat desconegut i recorden la memòria de tots els soldats que han mort a la guerra. La nit del 12 vaig veure un rodamón absolutament ebri que esquivava fanals, semàfors i persones. Aquell rodamón portava a la mà esquerra una ampolla de vodka i a la dreta una bandera britànica i anava cantant el "Rule, Britannia". Els vianants van ajuntar-se a cantar amb ell. No cal dir que a Catalunya, una escena d'un rodamón cantant "Els Segadors" o "El cant de la senyera" és material per fer un programa d'humor.

Certament hi ha anglesos que la vida no els ha anat bé. Hi ha catalans que han triomfat en l'àmbit professional i familiar. El que passa és que els primers pertanyen a una moral col.lectiva forta. Els segons, és possible que formin part de la debilitat i de la mentalitat perdedora del país.

El Regne Unit sap quines són les prioritats nacionals, Espanya també ho sap. Els catalans, crec que també, però actuem de manera diferent. Que Carod es presenti com a víctima entra bé als ulls, que Mas pacti l'estatut a la Moncloa una nit de dissabte, també. El victimisme casa bé amb la nostra mentalitat tant com el pactisme. I això fa mal, perquè si ets sents víctima, tu no pactes, vols guanyar.

Cap al nou tripartit

Els resultats electorals són ideals per a Esquerra Republicana. Només han tingut un petit retrocés i no han perdut vots cap a CiU. A més van a la negociació quan el partit socialista és ple de dubtes i a la baixa.

D'altra banda, la irrupció de Ciutadans va molt i molt bé a ERC: els permet fer una pinça en contra el PSC i anar-lo debilitant, tot i que no els esgarrapen vots: l'oli que perd el PSC va a Ciutadans i a Iniciativa.

El tripartit té quasi totes les possibilitats de reeditar-se, certament, però interessa més als socis que no pas al PSC. Diuen que la sòciovergència o el convergencialisme encara és pitjor per a ells. No sé què dir.

De tota manera, hom pensaria que els dies que li queden als sociates són un compte enrere. Ja han demostrat, però, una capacitat de supervivència impressionant: de sempre ha tingut una mala salut de ferro i se n'ha salvant de totes. Em sembla que les properes eleccions municipals a Barcelona city seran molt importants. És clar que allà ERC no és equidistant.

Un nou tripartit

El 7 era el nombre d'escons que Convergència havia de robar al tripartit i això no ha passat. Continuen sumant i el més probable és que repeteixin. CiU ha tret un gran resultat a Barcelona ciutat i a la demarcació, però no ha estat suficient.

Convergència va plantejar la campanya de manera correcta, calia evitar que el tripartit sumés. No entenc que molts convergents comentessin ahir que el Devedé i l'escriptura al notari han fet mal a CiU. "Això era massa fort", em deien.

No crec en els pactes monclovites. Montilla vol ser president i ERC i IV es veuen reforçats en les negociacions. Tots tres, però, tenen un objectiu comú: mantenir el poder. A ZP no li fa gràcia el tripartit, ja ho sabem, però anar a l'oposició encara és pitjor.

És un gran resultat per a ERC, que manté una posició forta a les negociacions. També ho és per la palangana, Iniciativa. Tots dos veuen que van debilitant el PSC. Així, doncs, no hi ha cap motiu per no repetir el tripartit.

No em veig amb cor d'entendre perquè gent nacionalista i independentista ha votat ERC. Se m'escapa.

La moral menjada.

Durant la campanya del 99 Maragall va dir que veure Pujol a l’oposició seria tot un espectacle. Generacionalment, no és el mateix fer fora Mas que Pujol. La gràcia del tripartit era llavors, no el 2003. Sempre exciten aquesta mena de revenges històriques. Pujol ho sabia perfectament i per això va plegar. Com s’haguessin mirat Maragall a l’atril i Pujol al banc de l’oposició? Auqesta partida mai s’ha jugat. És com si Pujol s’hagués passat vint anys dient-los “no em guanyareu mai”.

Al batxillerat tenia una bona relació amb el professor de llatí. A casa vaig trobar un quadern del meu oncle amb la traducció les Galies corregida i vaig començar a copiar. El professor va dir-me que era una traducció antiga. Vaig veure’m delatat i vaig preguntar-li com ho sabia. Va respondre de la mateixa manera que en aquelles situacions que jo volia ser més llest que ell: “Cardona, no em guanyaràs mai”.

Era del Barça i sovint parlavem de futbol, fins i tot quan ja no em donava classes. El dia de la final de Wembley, va dir-me que Koeman ens faria guanyar la copa d’Europa. Deia que la intel.ligència del jugador holandès era superior a la de la resta de futbolistes. Jo era més fan del Bakero I creia que ell seria el jugador decisiu pel seu coratge. L’endemà, a la primera topada pel passadís, no va trigar a clucar l’ullet i dir la seva frase preferida acompanyada d’una reflexió interessant: no es que Bakero fos mes coratjos que Koeman, es que es menys intel.ligent i quan la intel.ligència no arriba un s’agafa al coratge.

Aquest juny passat era uns dies a Catalunya. Vaig agafar un autobús al trencall de Bruc amb la Diagonal. Un cop dins vaig sentir una veu greu que em preguntava com m’anaven les coses per Anglaterra. Al girar-me vaig veure que era el professor. Com que ell m’havia vist pujar havia tingut uns segons per preparar el cop d‘efecte i d’ afecte. No vaig poder reaccionar a la sorpresa, ja era tard per recordar que va al mateix dentista que el meu pare. Vaig servir-li de nou, doncs, la resposta que ell delia a; meu posat de “com ho sap aquest?”: “Cardona, no em guanyaràs mai“.

El tripartit: l’assamblea de Catalunya i l‘entrevista d‘en Sala.

El col.legi de periodistes encara no ha fet cap nota de suport a en Sala. Potser és que per al “sindicat de l’objectivitat I el pluralisme” és més greu que en Francino apareixi al devedé de Convergència que no pas un candidat digui sectari a un entrevistador. Sala no és periocdista col.legiat, diran. Tant parlar de llibertat, a alguns se’ls ha oblidat exercir-la.

Aquesta mena de silencis eixordadors no són casuals. Durant molts anys el catalanisme ha fet passar bou per bèstia grossa. Certament, Espanya no ha fet net del franquisme perquè no va haver-hi ruptura. Catalunya tampoc ho ha fet del marxisme perquè avui la indulgència encara és total. I l’esquerra continua bevent d’aquelles fonts.

S’ha fet els ulls grossos perquè, tal com es deia anys enrera, calia sumar esforços. Els vents dels anys 60 en favor del marxisme i el mite de la república del 31 portà a que una part ben gran del catalanisme “compromès i resistencial” fos d’esquerra radical. Aquells grupuscles admiradors del model xinès, soviètic i cubà foren una bona escola de conspiració, endogàmia partidista i sectarisme.

El 1977 Ramon Barnils escriví un article on denunciava el franquisme dels antifranquistes. Memòria històrica, Saura i companyia? Tanta com en faci falta. Podríem començar per esbrinar com funcionàveu i acabarem sabent alguna cosa més sobre les protestes per qualsevol fotesa, els okupes, les cassolades, la crema de bandera israelites i americanes i altres manifestations tan poc pacífiques.

1.Durant aquesta campanya electoral cada dia penjare un nou escrit. Hi ha moltes coses que vull comentar sense fer posts massa llargs. Tambe hi hagut un augment de les visites al blog, les quals agraeixo.

2. La Fundacio Catalunya Oberta esta fent un seguiment diari amb articles que analitzen cada moment. El de Valenti Popescu sobre l'entrevista de Sala es de gran nivell. Volia enllacar l'article, pero em sembla que de moment nomes es possible consultar-lo a traves del butlleti i no a la web. A mes hi ha una porra amb pot suculent que creix sobre el resultat de les eleccions.

3. Diumenge passat vaig rebre aquest correu de Marius Serra:

Sala i Martin i Montilla. Aire fresc.

Poso el link a l'audio de l'entrevista del professor Sala a Montilla. Montilla ha estat la primera victima d'un "talkhard" i en Sala i Martín afirma que alguns periodistes l'han trucat dient-li que ells no ho poden, o no ho podien fer, perque els partits politics trucaven als directors demanant el cap.

Tant com el desemmascararament de Montilla, és mes important el servei que Sala ha fet per al periodisme.

El devede de CiU

Link al devede.

Discrepo del titol perque a hores d'ara no es cap confidencialitat dir que el tripartit te totes les possibilitats de repetir si suma.

Estic d'acord que es agressiu, aquests tres anys ho han estat. I molt. Que volieu, musica de piano i violins?

De mentides i manipulacio no n'he trobat ni una. I ha anat molt be per a que tots els membres el "sindicat de l'objectivitat"es traguessin la careta. Ara ja sabem que pensa cadascu. Quan alguns parlen d'honestedat es com sentir Herodes recitant els articles de la declaracio dels drets de la infancia.

Han estat divertidissimes les reaccions de l'esquerra. Uns han donat consells que els perjudicara. Altres dit que preferien, aixi directament, la CiU de botiga i espardenya. No obliden que es van passar 20 anys insultant Pujol i com mes li deien burges botiguer, pages mes creixien les majories absolutes.


P.D.: He vist un cartell de Carod afaitant-se. Aquest senyor no es treu les ulleres quan s'afaita? Jo en porto i es incomode!

Gran Mourinho

D'aqui deu dies vindre a Catalunya per seguir les eleccions nacionals, votar, i de passada, veure el partit contra el Chelsea.

Aquesta es la setmana del partit de la gran rivalitat. No se quina impressio tindreu vosaltres, de tot cor el partit de la setmana es dimecres. I en gran part es gracies a Mourinho, que ens fa mirar a Londres i menys a Madrid. Les seves declaracions i la dialectica amb Rikjaard ens allunya d'Espanya. L'expulsio de Del Horno, el gol de John Terry fa dos anys, les magnifiques sortides de to del brillant entrenador portugues ens fan mes lliures. Diuen que tira sorra a la gespa perque la pilota corri menys. A on tira sorra es entre Catalunya i Espanya.

S'enfrontaran dos grans equips, amb historia diferent i plantejaments de club oposats, igualment exitosos. Al Barca, quan les coses van be, ens oblidem del Madrid, quan pitjor van es quan muntem grans drames i aquell partit es on aboquem tota la mala bava. En l'epoca de Gaspart els xous per la questio Figo superaven el patetisme. Ara, en canvi, tenim rivals a Europa que ens esperen, el Chelsea o el Milan.

El dia que rebem el Madrid tal com esperem al Racing o el Deportivo arribara la normalitat. Ni insults ni cridories ni sobreexitacions. Nomes la tensio habitual davant d'un bon rival. Aixo ha estat un factor d'espanyolitzacio. Ara hi ha altres rivals que ens esperen, altra feina tenim i no podem perdre temps i energies amb foteses provincianes.

Martin Amis

Diumenge passat el magazine del "The Independent" publicava una entrevista a l'escriptor. Acaba de tornar de l'Uruguai, d'on prové la seva dona i on ha viscut els darrers dos anys. Amis té un aspecte saludable que és d'envejar, no només que als que voltegen la seixantena, si no també per als que som a la meitat.

Aquest senyor treballa molt. L'any passat publicà Koba el terrible i acaba de treure'n un altre: House of meetings. A l'entrevista admet que ha abandonat una novel.la, The Unknown Known, basada en una estrafolària frase de Donald Rumsfeld, el Secretari americà de defensa:

There are kown unknowns; there are things we know we know. We also know there are known unknowns; that is to say we know there some things we do not know. But there are also unknown unknowns 'the ones we don't knw we don't know. (Cita trobada al The politics companion, Robson books)

N'esta preparant una altra, que porta el títol de "la vídua embarassada". Diu que després d'una revolució no hi ha un naixement, hi ha una vídua en estat de bona (o mala) esperança. La imatge és brutal: la nova situació sempre és fruit del passat, hi ha alguna cosa que mor, però ningú sap com serà la nova situació. La novel.la serà auto biogràfica, però basada en el tema islàmic. La vídua prenyada és el feminisme en aquesta novel.la.

Comenta també la lluita contra el terror islàmic i, sobretot, l'horror: la victòria dels fonamentalistes comença quan mostrem el pànic occidental. Tenim por.

Demana que deixi d'usar el nom de 9/11. És un americanisme que vol dir 9 de novembre, no 11 de setembre. I Amis recorda el detall: el 9 de novembre fou quan va caure el mur de Berlin i , esclar, comprendran vostès, que no es tracta ben bé del mateix.

Està llegint un llibre de Vali Nasr, The Shia revival. El gran poblema a l'orient mitjà serà la guerra entre xiites i sunnites

Paga'm la hipoteca

Ronald Reagan va dir que les nou paraules mes horribles de la llengua anglesa son "I'm from the government and I'm here to help".

Que ningu pateixi per la integracio de la immigracio islamica a Catalunya. Assimilem be les propostes dels seus liders. Ben aviat els candidats a la Generalitat tambe oferiran el cel a qui els voti.

Crisi vocacional

El senyor Alberto Undiano Mallenco és àrbitre de la lliga de futbol. Avui dimarts ha inaugurat la sèrie de compareixences mediàtiques ideades per la federació espanyola. Aquest senyor ha dit al diari Marca: " Me gustaría que a veces tratarais el arbitraje con mas cariño, ya que empezamos a tener un problema, que es que los niños no quieren ser colegiados".

Vet aquí, la canalla no vol ser àrbitre de futbol. Vist el que passa als partits de futbol dels dissabtes entre equips de diferents escoles, on els pares es comporten com uns energúmens, costa poc imaginar quin seria el comportament del pare del vailet que vol ser àrbitre. Tot interpretant la cançó "papa, jo vull ser torero", d'Albert Pla, "el pare des de la grada com patia i com plorava!"

La fi del mite de la "Catalunya real"

Els que confronten la "Catalunya nacionalista amb la real" presentaran tres candidats (Montilla, Piqué i Rivera) a les properes eleccions. Aquest mite deia que hi havia molta gent que no votava perque no tenien candidat.

Be, ara en tindran tres i els índex de participació, segons les enquestes, seran els mateixos. Així, doncs, definitivament es demuntarà la falàcia i relluirà la situació que hi ha a tot arreu: cada societat té una part idiota. Una bona part de la gent s'interesa pel pais, la llengua, el futur; una altra, seguint l'origen grec del mot, se'ls fot el pais i els la bufa, amb perdó pels i les bufaires.

Aquesta carnassa i greix, aquesta anòmia, zombies que mai diran que pensen perque no ho saben, no aniran a votar l'1-N. Els va importar tres raves l'Estatut, el referèndum i ara les eleccions al Parlament. No són catalans o espanyols, són idiotes, com a tot arreu. El problema és que aquí de la idiotesa se n'ha volgut dir realitat. I com explicaran l'abstenció?

Mistery shopping

L'Andy es qui va explicar l'acudit del post anterior i vam acabar-lo d'amanir. Fou divertit perque ell no havia sentit mai la veu de Franco. Ell la feia ronca i bronquitica. Quan vaig dir-li que la veu franquista era semblant als xiulets proferits pel vailet que esta aprenent a tocar la flauta, vam fer-nos un fart de riure.

L'Andy va viure dos anys a Andalusia i servia a un bar. Un dia va entrar un guardia civil uniformat i va demanar una cervesa. L'angles va pensar que podia ser una trampa per si servien alcohol als policies de servei. D'altra banda, estava avisat de que era la benemerita i, en veure el posat inquisitiu del guardia, va temer represalies si no el servia.

Finalment va servir-lo. El client va veure la cervesa en tres o quatre glops i, un cop va acabar, gira cua i marxa sense pagar. Era l'unica reaccio que l'Andy no esperava!

Mètode Franco per aprendre anglès

1939. Churchill truca Franco.

Franco: ¿Digameeé?
Churchill: Generalisimo?
Franco: Para servirle, ¿Quién llama?
Churchill: This is Mr. Winston Churchill
Franco: Perdón?
Churchill: Churchill, it's Churchill.
Franco: Disculpe, se oye muy mal.
Churchill: Churchill! from Downing Street, big cigar, the british prime minister!
Franco: Ah, yes! Churchill, yes, yes, el inglés gordinflón tan simpatico, jejeje!
Churchill: How is it going, sir?
Franco: Gang?? Se oye mal, eh? le oigo de lejos! No se entiende nada!
Churchill: ...Bloody stupid... Right, I call you because I´m afraid you might need some gold...
Franco: Gol? de quién?
Churchill: I think you need gold!
Franco: Claro, claro, goles, yes, para contentar la gente. Goles, Real Madrid, futbol, yes!
Churchill: Oh, godness! No football! Gold! Money! Cash!
Franco: Ah, money! of course, tambien, yes!
Churchill: 1 milion pounds to be neutral. Does it make sense?
Franco: ¿Cómo?
Churchill: A milion pounds for neu-tra-li-ty!
Franco: Ah, bueno, bueno! ya hablaremos, eh? No está nada mal. Y no olvide al Real Madrid tampoco, Adiós!


1945. Franco truca Churchill

Franco: Mr. Churchill?
Churchill: Oh, are you Franco? That´s lovely to get in touch again! How is your life, sir?
Franco: Fine, fine, thanks!
Churchill: Oh, your english is not too bad! I reckon you´ve been studying a lot! Congratulations!
Franco: uhmm, sí, claro, qué remedio...
Churchill: Oh, and thanks so much for the cuban cigars, they are amazing!
Franco: Mr. Churchill, my call is concerning about this milion pounds.
Churchill: Oh, my friend! Absolutely! I remember our deal very well. We are gonna do part of it. The circumstances are a bit different, you know what I mean.
Franco: Yes, but we have a deal, don´t forget it.
Churchill: That's right. We don´t. I'm pleased to tell you that the french people are going to create the European Cup. And Real Madrid will be very important. I've been speaking to them about it, no worries, sir.
Franco: Many thanks, that's lovely! And the cash?
Churchill: I'm gonna give you Mr. Marshall's number. Ask him, ok? He knows something about it and he will be pleased to meet you as well. he's really nice gentl. Bye!

Numero 39 de Paper de Vidre. La ciutat en trànsit

Aqui podeu clicar el numero 39 de la revista "paper de Vidre".

La il·lustració de portada és d'Oriol Malet, autor de la portada del darrer CD de Roger Mas i de la web de Pau Riba.

El pròleg es un escrit de l'antropòleg Manuel Delgado, traduït al català per Tina Vallès.

Inclou una ntrevista a l'escriptora Mercè Ibarz, per Guillem Miralles i Tina Vallès: "Com ha arribat aquesta persona a parlar així?"

Col.laboren: Ana Aguilar, Teresa Amat, Jesús Cardona, Ester Andorrà, Joan Badia, Albert Bardés, Joan Josep Camacho, Anna Costa, Albert Figueras, Sara i Txell Gironès, Carles Hac Mor, Ramon Lladó, Ignasi Pàmies, Eulàlia Petit, Sr. Polissó, Mon Pons, Subal Quinina, Joan Todó, Tina Vallès, Ester Xargay.

Si encara sóc jove!

Son pare era vell,
sa mare com ell,
quaranta anys tenia.
No temis ja pas,
pubilla seràs
d'aquesta masia.
"La pubilleta", Pitarra

Escric a R. per felicitar-la pel seu aniversari. Em contesta que encara se sent jove i que té molt de temps per a créixer i realitzar-se. Tothom vol arribar a vell, però ningú vol sentir-se'n en aquest parc temàtic del segle XXI.

Llegir Montaigne és molt divertit i saludable per salvar les tarmpes contemporànies.

Morir de vejez constituye muerte excepcional, singular y extraordinaria y mucho menos natural que las otras

I creu que cal acabar com més aviat millor l'adolescència i la joventut.

Estimo que a los veinte años nuestras almas se han desenvuelto ya en lo que deben ser y que ya entonces prometen cuanto serán. Alma que no haya dado en ese tiempo gajes de su capacidad, no los dará después. En tal término las virtudes naturales han producido, o no producirán nunca, lo que tienen de vigoroso y bello. En el Delfinado dicen: "Si la espina no pica cuando nace, es difícil que pique nunca.

El ataúd de tía Jimena

Llegeixo aquesta carta al blog d'Iñaki Anasagasti:

FIDEL CASTRO Y EL ATAUD DE TIA JIMENA

Estos días se reúneen La Habana la XIV Conferencia de Países No Alineados, con la enfermedad deFidel Castro de telón de fondo, siendo más importante si aparece o no el dictador en la Cumbre que lo que allí se vaya a discutir, que carece de la menor importancia. Cuba es un régimen de fuerza controlado férreamente por el ejército y que vive ahora del petróleo y las dádivas del populista Hugo Chávez.

Por eso no está mal una gota de humor ante lo que está ocurriendo en aquel país. Y nada mejor que esta carta desde Miami acompañando el ataúd de la tía Jimena, una tía muy querida. El cuerpo estaba fuertemente apretado en el cajón con la cara aplastada contra el cristal de la tapa. Al abrir el féretro, la familia encontró una carta prendida a la ropa con una aguja que decía:

"Queridos papá y mamá:

Estoy enviando el cuerpo de tía Jimena, para que hagan el entierro en Cuba, tal como ella quería; disculpen por no poder acompañarla, pero los gastos fueron muchos de todas las cosas que, aprovechando las circunstancias, les estoy enviando. Debajo de la tía, en el fondo del ataúd encontrarán, 12 latas de atún "Bumble Bee", 12 botellas de acondicionador y 12 de shampoo Pantene anticaspa, 12 frascos de Vaselina Intesive Care (muy bueno para la piel, no sirve para cocinar), 12 tubos de crema dental Colgate, 12 cepillos de dientes, 12 latas de frijoles Span, 4 latas de chorizo (de verdad).

Dividan con la familia, (sin peleas!!!). En los pies de tía Jimena están un par de zapatos de tenis Niké, nuevos, talla 9. Son para Juan (pues con el cadáver del tío Esteban no le mandamos nada y se molestó). En su cabeza hay 4 pares de calcetines nuevos para los hijos de Antonio, son de colores diferentes.

Repito, por favor, sin peleas!!!. Tía Jimena está vestida con 15 sudaderas Ralph. Papá: quédese con 3 y les regala los otros a mis hermanos. El reloj Longines que papá me pidió, lo lleva puesto en la muñeca izquierda. También usa los aretes, pulseras y anillos que mamá quería y me pidió. La cadena en el cuello es para mi prima Carlota; los 8 pares de medias Channel son para repartir con mis amigas las vecinas, o si quieren pueden venderlas (por favor no las ofrezcan baratas, que son de las caras). La dentadura que le pusimos son para la Abuela que hace años está sin dientes, no puede masticar (con estos dientes va a poder comer pan sin antes mojarlo en el café).

Los lentes bifocales son para Alfredito, pues son del mismo grado que él usa; también es de él la gorra de los Yankees de Nueva York que lleva puesta. Los aparatos para la sordera que usa tía, son para la tía Carola; no son exactamente lo que necesita, porque son de segunda mano. Los nuevos están carísimos. El color de ojos del cadáver de la tía no son de verdad, son lentes de contacto. Quítenselos que son de Marcela. Se los debía desde sus 15 años. En los dedos de los pies, van los anillos de oro para la boda de Josefina, para que esté super hermosa ese día. Espero que nadie se queje esta vez… No le cuenten a nadie todo esto y sáquenlo rápido, antes de comenzar a velar el cadáver.

Con mucho amor desde Miami,

María Dolores.

P.D.: Por favor consigan ropa vieja para vestir a tía Jimena para el entierro y manden decir una Misa para el descanso de su alma, pues ella les ayudó hasta después de muerta. Como verán el ataúd es de muy buena madera. No permite termitas, desháganlo y hagan las patas de la cama de Mamá y cómprenle un ataúd de los baratos, pues a ella le gustaban las cosas sencillas. Saquen el cristal de la tapa y arreglen el portarretratos de la abuela que está roto desde hace años; una bolsa plástica será suficiente para volverlo a arreglar. Con el forro del ataúd, que es de satén blanco de 20 dólares la yarda, Josefina se puede hacer su vestido de novia. No dejen que con toda esa alegría se les olvide vestir a la tía para el entierro. Con la muerte de tía Jimena, la tía Blanca se quedó muy triste y enferma; creo que pronto les estaré mandando más cositas…

SALUDOS."

Dan Brown i Folch i Torres

Codi da Vinci continua essent un dels llibres més venuts al Regne Unit. Fins i tot al mes de juny una parròquia d'Exeter organitzava xerrades -l'assistència costava 30 lliures- sobre aquests pastorets contemporanis.

Antoni Ibáñez, que coneix bé la manera com funciona l'Opus Dei, diu que el llibre és una una santificació de la prelatura escrivaniana per donar-se a conèixer.

Dan Brown és una gran continuador dels autors dels evangelis apòcrifs, de les llegendes i cançonetes del tipus "La mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura i a aprendre de lletra". I d'allò que sol dir la meva àvia quan espantes algú expressament: quan nostrosenyor va venir al món, un dia anava un pel bosc i un ós el va espantar. I va dir-li: "ós ets i ós seràs,i no pujaràs mai a l'avet ni a l'as".

No he trobat el nom d'aquest arbre al diccionari. Sóc molt dolent en botànica. Només sé com sona la paraula i que, juntament amb l'avet, és l'ùnic arbre on un ós no pot pujar-hi a causa del càstig diví rebut per haver espantat nostrosenyor.

Occitània al "The Times"

The Times publica una notícia sobre la llengua occitana. Aquesta setmana es celebra a Sancto Lucio di Coumboscuro una trobada d'estudiosos de la llengua.

Tanmateix els organitzadors han dit que no és un acte de reivindicació nacional.

La notícia és signada per Richard Owen, corresponsal a Roma. Com és habitual, les notícies europees són incloses a l'apartat "World". Inclou una sèrie de dades que no he pogut contrastar si són correctes.

Sobirania moral

En el discurs d'investidura, el nou primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski, del partit Llei i Justícia, va demanar a les institucions europees que respectin la "sobirania moral del país". Aquesta es basa, digué, en els valors del credo catòlic, amb una atenció especial a la regulació del matrimoni format per un home i una dona.

Una setmana abans de la sessió d'investidura, el cap d'estat Lech Kaczynski, germà bessó del nou primer ministre -no és una metàfora, és un fet biològic-, va reclamar més presència dels representants polonesos en els complexos processos de la Unió per a garantir una completa sobirania en aquestes matèries.

La Nina i en Matteus, de Cracòvia, em demanen que els digui quin és per a mi el polonès més famós de la història. El primer nom que em vé al cap és Joan Pau II i després Walesa. Posen una cara de decepció: per què no Copèrnic, Chopin o Milosz? I després reblen el clau: quina manera de desaprofitar el cabal moral del país!

Blasfèmies laiques

La setmana passada, The Independent informava que l'ajuntament de Newcastle ha organitzat uns cursets interns sobre usos lingüístics. Tenia la notícia en format de paper i avui, quan he anat a buscar-la a la web, he vist que l'hemeroteca digital és de pagament. Vaig trobant, doncs, més elements comuns entre els independents progressistes britànics i els espanyols.

La notícia tracta que els polítics municipals volen evitar, per una banda, les paraulotes i l'slang i, de l'altra, el llenguatge sexista i la mala educació pública contemporània. És curiosa, doncs, aquesta equiparació: usar el fucking està tan penalitzat com no respectar la correcció política, quan per a mi una cosa no té res a veure amb l'altra. No és el mateix dir que un funcionari digui "collons" quan està atenint a algú que obviï el "els i les etcètera".

Pel que fa al llenguatge sexista, en anglès la senyora Imma Mayol no podria diferenciar els treballadors i les treballadores, tot i que la veig amb entusiasme suficient per dir the worker men and the worker women.

Antisemitisme a la civilitzada Europa

1. Johann Hari, periodista del The Independent està seguint el festival internacional d'Edimburg. La setmana passada escriví un article sobre l'antisemitisme i, en concret, sobre els acudits, celebrats pels assistents, de l'australià Steve Hugues.

2. The Guardian va publicar un article sobre els jueus que viuen a Anglaterra i que decideixen a anar a viure a Israel. Diu que és l'èxode més gran des del 1948. Els motius per a marxar-ne són que ara més que mai el seu país els necessita, prefereixen viure a un país amb clima mediterrani, el sentiment antisemític està creixenta Anglaterra, les comunitats jueves s'estan disssolent, i l'hostilitat dels mitjans de comunicació és manifesta.

3. Joan B. Culla ha escrit un gran article a "El País", "ya no hay guerras de seis días"

Busot: TV3 i Israel

Humphrey, l'alt funcionari de la sèrie "Sí, ministre", va respondre al polític quan aquest va queixar-se que el Foreign Office estava ple de comunistes: i a on vol que estiguin, al ministeri d'economia?

La tendenciositat de TV3 amb les notícies procedents de l'orient mitjà és una marca de la casa. Busot, un blog de notícies confidencials, el dia 16 va penjar un post, " Malestar a la redacció de TV3 per les informacions tendencioses del conflicte libanès", que ha estat comentat copiosament. Avui han penjat una altra nota informativa.

El problema de TV3 és que estan a tot arreu.