Terribas fa campanya per al sí

Ahir a la tarda vaig arribar a Catalunya i al vespre vaig trobar el magma monumental de la campanya del referendum de l'estatut. Malgrat que he anat seguint els esdeveniments, tinc una agradable sensacio que m´he perdut bastantes situacions. Vull dir que llegir la premsa catalana des de l'estranger era quelcom virtual, si es que la premsa escrita no ha perdut la virtualitat en format de paper.

Miro "la nit al dia". Mònica Terribas havia convidat el senyor Josep Maria Colomé, politoleg, que comentava cadascun dels lemes dels partits. A l'ensems aquest senyor acaba de publicar un llibre "Grans imperis, nacions petites", em sembla recordar. Quina magnífica publicitat! El dia del començament de la campanya, el conviden per parlar d'aquesta qüestió i al fons del plató televisiu hi ha la portada del llibre. Desconec els motius pels quals aquest senyor ha rebut el regal. Com que no he llegit el llibre, no puc opinar del contingut, simplement no sé per què una televisió pública decideix fer propaganda d'un llibre i no d'altres. Lèmfasi terribià era excessiu. Sia com sia, el discurs del guardonat era que Catalunya serà l'ens sub-estatal amb més poder a Europa. I que l'estatut s'embarca dins la dicotomia actual del poder imperial, la Unio Europea, i el poder regional, Catalunya, Baviera, Luxemburg, Dinamarca. Total, que TV3 feia campanya per al sí. No hi van faltar, com és natural, les crítiques cap al Partit Popular, que sempre ajuden a a que la salsa quedi més ben lligada. I el condiment anti PP és de franc, sempre.

PD: fa dies uns anglesos em deien que la Unió Europea no és res més que un tractat de Versalles amb "intel.ligéncia emocional" o amb "talante". L'objectiu, però, és el mateix: que Alemanya tornés a pagar la guerra. I ara que el merder és monumental, ningú sap quins són els límits ni cap a on s´ha d'anar. Si Turquia pot a entrar a la UE, per què no Israel? Només hi faltarien aquest, oi? :-)

Charlton Heston i el Duque de Ahumada

1. Estava preparant un post sobre els audio books als quals m'he afeccionat i he tallat en sec en llegir l'article de Quim Monzo a La Vanguardia. Es veu que a Catalunya hi ha una onada mediatica sobre els atracaments i un oient de can Bassas va reclamar l'us de les armes de foc per a defensar-se.

2. Els alcaldes demanen mes presencia de la Guardia Civil. Als pobles es curiosa la relacio entre els vilatans i aquest especific cos policial. Deu fer uns tres anys davant de casa meva va haver-hi un ajuste de cuentas de dimensions considerables i hom reparti estomacades pel pare i per la mare. Al cap de poca estona arribaren dos Nissan Patrol de la Benemerita i una dona, des del balco, va cridar viva la Guardia Civil!

L'himne de la Lliga dels Campions

A tres quarts de nou sonara l'himne de la lliga dels campions a l'estadi de Saint Denis.

Aquesta coneguda melodia que sempre sona just abans del comencament de qualsevol partit de la lliga dels campions fou composta per Tony Britten a partir de l'himne de coronacio de Haendel, Zadok The Priest, com a homenatge al rei George II.

La cancó porta el titol de “Champions League” i es interpretada per la Royal Philharmonic Orchestra amb cors de l'Academy of Saint Martín in the Fields. la lletra, escrita en alemany, frances i angles, l'unic prodigi poetic que te es la repeticio.

Un bon presagi: el primer cop que sona fou el 1992.

Ceux sont les meilleurs equipes,

Sie sind die allerbesten Mannschaften

The main event
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions
Une grande reunion

Eine grosse sportliche Veranstaltung

The main event
Ils sont les meilleurs, Sie sind die bestenThese are the champions
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions

...Els angelets serraren...

El vint-i-cinque aniversari de la mort de Josep Pla constata que l'interes pel grafoman mante el nervi. Continuen apareixent noves aproximacions al personatge. Una de ben interessant -imprescindible- es el treball de Teresa Amat "Eixos turons... altius damunt del Pla", publicat al Quadern El País el 27 d'abril 2006, festa de la Mare de Deu de Montserrat. L'objectiu de la recerca es el repas de les referencies que la revista Serra d'Or, ai las!, feu sobre Pla des de 1959 fins i el 23 d'abril de 1981.

El 5 de maig, Enric Vila escrivia a l'Avui que "el periodista no és el savi de la caverna de Plató que il·lumina la Veritat; veritats, per a la filosofia, la ciència i l'Església. El periodista prou fa si torna la caverna un lloc més habitable". Doncs be, els il.luminadors monsterratins de la catalana terra queden retratats. Disculpeu l'exces de metafores luminiques: Teresa Amat, tot i no ser periodista ni tenir malauradament cap columna als diaris, assenyala la incomoditat davant Pla dels que es preparaven per governar el pais culturalment i politica.

Pla no creia en la Veritat absoluta. Per tant, en aquella epoca d'utopies, els amants del model suec, txec o xines no sabien que coi fer del momumental torracollons. Ell, despres de viure tantes coses, nomes esperava una politica que permetes que els restaurants estiguessin oberts i que les clavegueres funcionessin. Dificilment podien encaixar. Ara be, una cosa es divergir i pensar que aquestes idees no son apropiades pel model de pais que tenim i l'altra, pero, es el silenci.

Als anys seixanta, un cop es veie que el regim franquista no cauria, tots els que tenien ambicions anaren situant-se per l'endema. No es gens aliena a la recerca, ans el contrari, les desavinences entre Jordi Pujol i Pla, tal com explica l'escriptor a Notes del capvesprol i que Pujol explica unes setmanes enrera. L'un anava pujant, l'atre ja estava de tornada i amb els peus a terra. L'escepticisme plania no quadrava amb la cosmologia montserratina ni amb la subliminitat d'un pais, una llengua, una fe, un poble, una muntanya, un club.

campeones, camepones...

El Barca ha guanyat la lliga i, com sempre, molts dels cantics han estat en castella. Un comentari a Mails per a Hipatia diu que aixo a vegades no passa ni a Valencia. Be, tambe es canta el "We are the champions" a tot arreu.

La presencia mediatica de la llengua seria dramatica si no hagues estat per en Puyal, que ha creat escola, i tambe l'efecte tv3. Els dos diaris amb mes vendes son en castella. I quina es la tendencia a la xarxa? Els periodistes reconeguts que tenen blog segueixen escrivint en castella.

A part de la lletra i l'idioma, un professor de musica em deia que quan va al camp del Barca es posa molt nervios perque la gent no sap seguir un ritme tan facil com Barca ta-ta-ta, que demana una minima coordinacio de veu i mans.

Be, en tot cas, visca el Barca!

"Tot lo meu mal es de mar"

La Katherina, de la republica txeca, 24 anys, vivia en un poble molt petit a prop de Brno de 200 habitants on a l'hivern els patins son el principal mitja de transport sobre els llacs i camins gelats. M'explica que la primera vegada que veie el mar fou el passat novembre, quan arriba a Anglaterra. Aquest fou un dels motius pels quals marxa del pais. Volia veure el mar.

Recordava aquesta anecdota mentre llegia aquest article d'Anton Maria Espadaler, los hechos de la mar, recollit al butlleti setmanal de la Fundacio Catalunya Oberta, i que m'ha anat molt be per justificar la inactivitat del blog.

Dos estudiants d'historia del meu poble volien fer uns entrevista a una dona de 90 anys que havia estat membre de les brigades internacionals i del grup del terrible Marin de Molins de Rei.

L'avia d'un d'ells els digue: -No se pas que us podra explicar. La Maria de cal Gol ja no hi toca massa ja, pobra dona.

L'avi rebla el clau: - Aquesta dona no hi ha tocat mai!

Quart aniversari de paper de Vidre

Aquest Sant Jordi ha sortit el numero 37 de la revista. Conte:
«La nosa que ho empastifa tot no és culpa d’una P o dues».Entrevista a l'actor Òscar Intente
«Es pot arribar al trànsit i a l’emoció a través de la més pura quotidianitat i la rutina».Entrevista al cantautor Sanjosex
«Mes que físic o patafísic, sóc un físic de pacotilla que canta amb patilla».Entrevista al cantautor Sr. Polissó
Fotografies del primer, segon i tercer aniversari de Paper de vidre. Amb Quim Cardús, Josep Pedrals, Enric Casasses, Roger Mas...

El 3 de maig, a la Jazz Cava de Terrassa, festa de la revista amb les actuacions d'Òscar Intente, Sr. Polissói Sanjosex, a les 20.30 h.

Us enllaco tambe el numero 36, que el mes passat vaig oblidar de referenciar:

- De Llull a Durruti i tiro perquè em toca - Jordi Puntí
- Catalunya és un país de morts - Entrevista a Francesc Garriga

- Declaració d'intencions de la col·lecció Alabatre de Labreu Edicions

-grafies (bio-, hagio-, mito-, porno) - Teresa Amat

- Pop - Ester Andorrà

- 250 grams de filosofia pràctica - Albert Bardés

- A la espera de una vida particular - Teresa Borque

- Cerebral de física humana (4) - Albert Figueras

- Tot esperant-ho tot (amb Laia Noguera) - Carles Hac Mor

- Bars musicals - Ramon Lladó

- A real nowhere man - Guillem Miralles

- Swing (1) - Jordi Nopca

- L'espera - Agnès P.

- Marie Sophie Dauchez (1) - Eulàlia Petit

- Le pirandon - Sr. Polissó

- Deslliurament de la forma - Mon Pons

- Bauçanita - Subal Quinina

- El balancí - Irene Tarrés

- Esperó - Joan Todó

- Ainalar - Ester Xargay

Fabulos regal d'aniversari

"La Vanguardia" ha celebrat els 125 anys i ha organitzat una exposisio anomenada "El pols dels dies". Llegeixo aquesta informacio a "El Pais", que tradueix el titol a "El polvo de los dias". Com que el diari d'esquerres fa pagar i no deixa consultar la noticia per internet, no he pogut posar el link.

Un amic, fa dos anys, en plena majoria abosluta del PP, assisti a una reunio amb Aznar a Poblet. Era una trobada en petit comite. Em comenta que quan Aznar entra a la sala, el personatge es transmuda, el seu posat d'emprenyat canvia i el caracter esquerp deixa pas al d'una persona afable. No era la dificultosa transformacio del que vol quedar be i intenta ser simpatic.

Un cop acabada la reunio, curta, Aznar feu unes declaracions carregadetes en les que enllacava les beceroles del projecte d'estatut amb eta. Tornava a ser el de sempre.

Aquest mateix amic, allunyat de les ideologies conservadores, em proposa que li digues quin era el partit que feia arribar mes be l'ideari i el seu model d'Estat. Obviament, aquest es el PP. Vaig argumentar-li que el missatge popular era simplista. Ell digue que precisament aqui estava la gracia: per governar la complexitat, calia donar idees clares.

-Si tu tens una sabateria, que hi posaras a l'aparador?
-Coi, sabates, pero un govern no es una botiga.
-No es una botiga, pero la gent ha de saber que i a qui vota.

Religio i fotos

Hi ha enrenou al voltant de la propera visita de Benet XVI A Espanya. Sembla que Zp tingui una certa ansia per aconseguir una foto, un cop vist que el pontifex bavares ni es tan dur ni tan dolent com alguns comentaristes, precisament agnostics, deien tot just fa un any. Aquest home simplement es catolic. Algun mal pensat podria dir que fins I tot l’enciclica “Deus est caritas” no esta massa lluny del talante monclovita, el qual ara esta reforcat per les paraules del Papa sobre el cesament de la violencia etarra, mes properes als bisbes bascs que no pas als tres antonios de la conferencia episcopal espanyola: Rouco, Canizares i Perez Camino.

Zp ha impulsat una serie de lleis, absolutament legitimes, que han estat criticades des d’instancies catoliques. En el seu moment, Zp no va creuere oportu escoltar aquestes critiques perque son lleis de caracter dispositiu, es a dir, ningu t’obliga a ser gai, ni a casar-te ni tampoc modificaven el codi canonic.

Ara be, si el president del govern espanyol creu, com diu la canco de Sabina que “el Papa es un particular”, tampoc hauria de perdre el cul per aconseguir la foto desitjada. I menys dir que “hay millones de espanoles que son catolicos”. Per cert, la visita de Benet XVI a Valencia sera per clausurar un forum catolic sobre la jonetut i la familia, al qual, desconec si el president hi participara amb el mateix entusiasme.

Amb la religio, pero, qui mes qui menys extrema les precaucions. Durant la la legislatura de la majoria absoluta i en plena ofensiva sobre Eta, Aznar va evitar fer-se la foto.amb el dalai lama per no donar simptomes de debilitat. I Joan Pau II, malgrat ser del tot contrari a la presencia de tropes per alliberar Irak, no va emetre cap condemna en la seva ultima visita a Espanya. Nio esl tres antonios, crec, van sortir a manifestar-se.

Els jutges i la filla de l'hostaler

Fa l'efecte que el poder judicial es com la filla bonica de l'hostaler: tothom vol aixecar-li la faldilla, tothom creu que es el primer que ho intenta i la noia esta farta que cada vespre la historia es repeteixi. El que passa es que la noia es queixa en veu tan baixa que un no sap si pensar que ja s'hi ha resignat o tampoc li sembla tan malament aquestes intencions clientelars.

Llegeixo a e-noticies que "El TSJC anul·la la darrera reestructuració del Govern feta per Pujol". Malgrat que es una noticia que fa riure i he volgut contrastar-la, no m'interessa explicar el fons de l'assumpte si no el que m'ha passat. He intentat buscar la sentencia a la xarxa i no l'he trobada. No vull dir que no hi sigui, simplement es una mostra mes de la indigencia del poder judicial a internet.

La primera impressio seria dir que els jutges son uns carques. Es una idea social bastant estesa i que no comparteixo. Dels tres poders de l'estat, el judicial deu ser el que compta amb gent mes ben preparada i el que viu, si se'm permet, mab un contacte mes directe amb la realitat.

Es el que rep menys diners. Aquesta deixadesa pressupostaria no es innocent. El poder politic no vol un poder judicial absolutament independent. M'agradaria que un dia , un jutge, cansat de les insuficiencies materials, presentes una questio d'iconstitucionalitat contra la llei dels pressupostos de l'estat quan algun ciutada es queixi per la lentitud de la justicia.

Mes sobre la independencia del poder judicial. Cal dir que els jutges, especialment el president del Tribunal Suprem no ha ajudat gaire, sobre tot per les complicitats amb el partit popular.

Catalans estatics

Deia un professor que la decisio mes important es si vols ser dels que a final de mes paren la ma o dels que omplen palmells. Dels amics que tenien negoci -gran o petit, o botiga, tant fa- a casa seva quasi cap l'ha seguit.

D'altra banda, un dia el meu pare em deia que als seixanta i setanta estava mal vist que algu volgues ser funcionari: representava que era una persona sense ambicions. Hom podra argumentar que s'havia de tenir ganes per treballar per l'administracio franquista. Voleu dir que tots els que es presenten a les oposicions ho fan per servir el pais? Pesa mes la idea d'una feina segura per tota la vida.

A Anglaterra, on quasi ningu viu a casa dels pares un cop fets els vint, alguna vegada he explicat els problemes dels catalans dels 20 als 35. i els retards en la indpeendencia. Aquest fet, sobre tot aquest, els sorpren moltissim, perque els parametres son diferents i tambe ho es el sistema economic i legal.

Pocs anglesos viuen al mateix lloc on van neixer, les relacions familiars son difoses, les amistats son circunstancials i un canvia d'amics varies vegades a la vida. Si viuen a Lancaster, per exemple, i troben una feina millor a Bristol, ni s'ho pensen a l'hora de marxar. Aqui, doncs, l'important es l'individu per sobre la forca del grup, el lloc o la sang.

Que consti que m'agrada aquesta identificacio llatina i tenir una relacio propera amb els parents i amics. Ara, potser la sentimentalitat catalana es excessiva, oi?

1. A traves de Gurusblog, trobo una enquesta, feta per Globe Scan, sobre la percepcio del sistema capitalista en diferents paisos. Com que no soc cap expert en l'analisi d'enquestes i al capdavall tothom explica la fira tal com li ha anat, que cadascu tregui les seves conclusions. La meva es que hi ha una gran desproporcio entre la importancia que els mitjans de comunicacio donen als grups i"pensadors" alterglobalitzadors i el seu impacte real.

2. Per a tots aquells que sigueu uns entusiastes europeistes, ja podeu reservar el vostre domini .eu.

3. Si us diverteix fer tests psicotecnics, aqui en teniu uns quants.

Vull ser polones

La gent de l'Europa central ens passaran al davant. Als que m'he trobat tenen dues coses importantissimes: ganes de viure i estan acostumats a lluitar. A Anglaterra hi viuen uns 100.000 polonesos, la major part dels quals menors de 25 anys, que, a mes d'estudiar angles, envien diners a casa cada setmana.

En Marcin, de Cracovia, 23 anys, em deia un dia que ell s'havia llevat a dos quarts de tres de la matinada per acompanyar el seu pare a bucar menjar. Si hi anaven a les cinc, era provable que ja no trobessin res. Aquestes coses forjen el caracter. Diu que el primer vers de l'himne del pais es "Polonia no ha mort encara".

Hi ha una puixanca d'aquesta Europa nova plena de conviccions, lliure de malalties postmodernes, disposada a treballar tot el que sigui necessari. I be, ara que volen fer el Parlament europeu itinerant, com si fos un circ, i abandonar Estrasburg, no podrien posar la seu a Praga o Cracovia, per exemple? O com a minim traslladar algunes institucions de Brusel.les, aquesta ciutat gris que recorda massa la guerra freda sortosament ja vencuda.

Es clar que tambe podrien posar la seu a Barcelona, pero els senyors del "no" i de la pancarta hi anirien cada dia a trencar els vidres. Potser seria la manera que el nostre ridicul fos planetari.

P.D.: L'Associacio catalano-lituana esta preparant les Jornades de cultura catalana a Kaunas, CATWEEK. Podeu trobar el programa a http://www.catweek.cat/ .

Podeu llegir tambe aquest article del senyor Ramon Tremosa "Lituania a l'euro", publicat al diari Avui el dia 23 de marc

Tanquem els ajuntaments

El dia que acabem de saber en que consisteix la democracia tancarem els ajuntaments. Amb la Generalitat i les comarques o vegueries en tenim de sobres. Com que els principals usuaris dels blogs son funcionaris, ma'gradaria que hi diguessin la seva. Si, nois, molts us conecteu des de la Generalitat o la diputacio de Barcelona.

1. A Catalunya encara pensem que l’important es participar. Els llatins posem el centre d’interes en la participacio; els anglosaxons, en la transparencia. Confonem transparencia en propaganda i vet aqui els bulletins municipals del tot infumables que s’editen arreu del pais, amb fotos de l’alcalde fent petons als nens i regalant flors a les avies. I no tenim, per contra, cap telefon que contesti immediatament quan han costat aquests fanals tropico-siderals de davant de casa.

2. Els Ajuntaments estan regits per l’opacitat i en el millor dels casos, pel voluntarisme.

3. No tenim les millors persones a la politica perque qualsevol ment lucida no es presenta a unes eleccions municipals. El resultat es que s’hi presenta gent que no te res per perdre

4. Els socialistes s’han adonat de la mediocritat dels seus regidors i per aixo, el seu model de gestio consisteix en fitxar tecnics afins i donar dedicacio esxlusiva als carrecs electes per a que es passegin pels carrers. Les decisions son preses per gent que hi enten. Han sobredimensionat els organs supramunicials per paliar la insuficiencia dels ens locals.

5. CiU i ERC encara estan ennuvolats per l’ideal romatic de la transicio, pel qual l’Ajuntament ha de ser regit per persones que han destacat en algun ambit i que tenen, ai, las! vocacio de servei. Aquestes persones acostumen a ser empresaris o professionals liberals.

6. Confondre democracia amb el fet que coneixes el que manes es un error. Proximitat del poder? Com mes allunyat estigui, millor. No hi ha res mes patetic que veure una manifestacio davant la casa de l’alcalde, que la gent sapiga el seu numero de telefon i que els seus familiars siguin assenyalats pel carrer.

7. M'agradaria obrir una web anomenada "Tanquem els Ajuntaments" on denunciar les opacitats, els comportaments caciquils i els innombrables balafiaments.

The Grand Tour

Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press) es una antologia de la literatura de viatges, que recull tambe diaris de viatgers a Irlanda, Africa, Carib, America, Australia, a les missions i els comerc d'esclaus.

Des de mitjans del segle setze, els joves aristocrates anglesos continuaven els estudis a l'Europa continental, pricipalment a Franca, Italia i Grecia. The Grand Tour era tota una institucio. Molts d'aquests aristocrates publicaven les seves experiencies a The Spectator o The Gentleman's Magazine. Lawrence Sterne fou un dels precursos d'aquest genere literari amb A sentimental journey through France and Italy De moment he parat mes atencio en Joseph Addison. De viatge de Roma a Napols, deixa constancia de la bellesa del pais, la pobresa de la poblacio local i la perplexitat de les institucions i cerimonies catoliques. I tambe de la forma de govern dels princeps:

"Naples. My first days at Naples were taken up with the sights of processions, which are always very magnifient in the Holly Week. It would be tedious to give an account of the several representations of our Saviour's death and resurrections, of the figures of himself, the Blessed Virgin, and the Apostles, wich are carried up and down on this occassion, with the cruel penances that several inflict on themselves, and the multitude of cerimonies that attend these solemnities. I saw, at he same time, a very splendid procession for the accession of the Duke of Anjou to the Crown of Spain, in which the Vice-Roy bore his part at the left hand of Cardinal Cantelmi. To grace the parade, the exposed, at the same time, the blood of Saint Januarius, which liquefied at the approach of the Saint 's head, though, as they say, it was hard congealed before (...). Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the yeras 1701, 1702, 1703"

Salvador Sostres

Des d'Anglaterra he seguit llegint "Llir entre cards". El pla B d'en Salvador Sostres s'ha posat en marxa i des d'avui mateix escriu tambe a salvadorsostres.com. Aquesta pagina fou creada per un lector i ara l'ha posada a disposicio del periodista.

Sense crítica i contrapunts, som uns homeless, uns sense-sostres.

Slee Blackwell Solicitors

Aquest despatx d'advocats ha tingut una idea brillant: es alhora una agencia matrimonial. Si un vol, despres d'engegar a passeig la parella, pot incorporar-se a una bossa de contactes. Organitzen sopars, trobades i el que ells anomenen "counselling".

Esta situat a Queen Street, a peu de carrer, en un local que abans podia haver estat una sabateria. Fins i tot te una aparador. Alla hi veus un sofa amb dos maniquis asseguts, sense rostre, cames i bracos creuats, que miren en direccions oposades. A terra, al bell mig s'hi llegeix: "la vida no es facil sempre".

Fa un parell d'anys al col.legi d'advocats de Sant Feliu de Llobregat hi havia grans bregues entre advocats i psicolegs per la nova llei d'ejudiaciament civil. El motiu era que els psicolegs podien signar convenis de separacio. A Anglaterra, son mes llestos i aquests dos entranyables col.lectius, no nomes estan enfrontats si no que a mes, fan negocis conjunts.

Definitivament, el refranyer haura trobat la logica numerica: si el matrimoni es tan pesat que l'han d'aguantar tres persones, a partir d'ara els psicolegs acompanyaran als seus col.legues -advocats i procuradors- cap al dantesc desti dels pecadors eterns, tot formant una trinitat que sembla indestructible. I tot lliga, els dos adulters, el cornut i els tres savis formen sis, ai, las!, el numero preferit de Belcebur!

Actualment no tinc massa temps per a dedicar al blog. Nomes una obvietat: aquesta colla d'Eta son uns autentics fills de puta. Declaren un alto al foc o no se que el dia despres de l'aprovacio de l'estatut al Congres.

Res de sindromes d'Estocolm. Amb aquests cabrons no es negocia. Es guanya i punt.

La farina del moli vei

Aqui, a Anglaterra, quan vas a buscar feina, primer de tot et pregunten per les referencies que portes i a on vius. A vegades sembla que qui et fa l'entrevista sigui el grafoman de Llofriu. Els interessa quines feines has fet abans i contacten amb els teus ex-caps. Si vius a un pis de lloguer o a un hostel, truquen a l'amo i s'interessen per quin tipus de persona ets tu. A les appliccations hi ha un espai per a que posis el nom d'altres persones que no siguin de la feina.

Acostumat a la titolitis de can master, que afecta mes als treballadors que no pas als empresaris, de bon comencament tot plegat sorpren. Quan t'acostumes a aquest principi de confianca i t'adones que la gent no menteix ni infla els curriculums, valores aquest dinamisme. Es una altra versio del common law, el pes dels precedents judicials en front la llei.

Una gran festa espanyola

Diuen que l'ajuntament de Girona penjara la bandera de l'ultima republica espanyola el proper 14 d'abril. Celebraran (?) les noces de diamant de la revolucio republicana. Es de preveure que tot plegat fara molta gracia i sera divertit i emocionant.

El programa d'actes anira seguit de contes a la vora del foc de llops, pastors i ovelles. Es una llastima, pero, que sempre els expliquen comencats i ens perdem el principi. Vull dir que no agrada recordar que les forces republicanes van perdre les eleccions municipals del 12 d'abril del 31, no van acceptar els resultats i el cametes va fotre el camp per evitar que aquells ximples declaressin una guerra civil.

Sempre he tingut dificultats per distingir entre una revolucio, una insurreccio i un cop d'estat. I be, mentre alguns aquesta efemeride els sembla una reedicio del 14 de juliol, jo la situaria, tot seguint amb la metafora, el dia 16, a cavall del 18. Es facil d'imaginar que passaria si algun Ajuntament se li acudis penjar la bandera, tambe espanyola, amb el dibuix de l'aliga imperial.

El que a mi em fa gracia de veritat es quan es presenta el periode republica com a paradigma de la llibertat i la democracia. Si algu vol retre homenatge a aquests preuats valors, el que ha de fer dia si, dia tambe es cantar les excel.lencies de la llibertat de comerc, el motor del progres economic i autentica arma letal contra la miseria de tot tipus. Nomes quan les necessitats vitals estan cobertes, hom pot dedicar-se a exigir altres coses.

11-M

La blogosfera catalana esta massa enfeinada. Ningu parla de vosaltres, encara discuteixen algunes consideracions politiques. Els que manaven abans van perdre les eleccions i tres dies despres molts ja van trobar consol suficient. N'hi ha, pero, que no podran acabar mai les llagrimes, com n'hi ha que no saciaran mai la necessitat de ser imbecil

El pais que mes manis fa i desfa no ha sortit al carrer aquesta vegada potser perque no sou bosnians o iraquians. La memoria historia es un subterfugi per usar a discrecio, nomes quan convingui.

Catalunya es un pais injust, absolutament parcial.

Un amic m'explica per correu electronic aquesta situacio.

El seu germa esta llegint el diari i comenta amb desaprovacio la noticia dels vailets de Sentmenat que van disfressar-se de capella i foren castigats.

-La seva mare interromp: -Es clar que si!

Pere Casaldaliga

Pere Casaldaliga, bisbe de Mato Grosso, ha guanyat el Premi Internacional Catalunya. Casaldaliga es una veu valenta i, per aixo mateix, sempre amenacada. El llibre d'Escribano "Descalc sobre la terra vermella" es del tot recomanable, encara, que jo miri la teologia de l'alliberament amb discordancia, el respecte i en alguns casos, com el del premiat i el del bisbe Oscar Romero, amb admiracio. Vull dir que jo tambe li hauria donat el premi a Casaldaliga.

El que m'ha sorpres, pero, es que, per al jurat, un dels merits sigui “la crítica institucional a l’Església, que és alhora radical, cordial i sense cap mena de rancúnia". Caram. Em pensava que l'exigencia de l'absoluta separacio del poder temporal i l'espiritual comportava obligacions per les dues bandes. Pero no, aquesta gent d'esquerres tenen un instint intervencionista insaciable i fins i tot l'esglesia ha de ser com ells diguin. L'esglesia sera com vulguin ses eminencies i la gent que va a missa, no els que es declaren ateus. Pero sembla que aixo no es suficient.

Algu dira que filo massa prim, pero un altre dia ens podem trobar que un gran cientific sigui de l'Opus, per exemple, i que no li vulguin donar el premi per sectarisme. I estic segur que aixo ja ha passat alguna vegada.

Ereccions churchil.lianes: un monument a Barcelona.

Des de fa un parell d'anys, se'n parla, d'un monument dedicat a Churchill a Barcelona, sobre tot a partir de la idea propugnada per la Fundacio Catalunya Oberta (hi ha un dossier amb els articles apareguts a la premsa). , La idoneitat ha sortit tambe a la palestra blogaire (Quaderns, Paraules) amb el transfons de les decisions dels aliats al 1945 . Tambe hi fa la resta la prepotencia de l'esquerra, l'enveja i la creenca de que els altres tenen la culpa dels nostres mals.

Els noms dels carrers i els monuments donen a coneixer com es una poblacio. Per exemple, al meu poble als que tenen diners els diuen burgesos. No en tenim, pero, (un altre gall cantaria!), entre altres coses perque no es va fer la revolucio industrial ni el tren ha acabat d'arribar-hi. Hem passat del conservadorisme pre-industrial -petits propietaris agricoles austers que administraven amb prudencia el patrimoni- a la massificacio del fenomen administratiu -d'una banda, els pixatinters que baixen cada dia a treballar a Barcelona i de l'altra, els constructors apropats als partits politics locals. Aixi doncs, no tenim cap homenot, cap hereu escampa, cap filantropic a qui dedicar un carrer. Nomes sants, capellans i mestres.

Tornem, pero, a Barcelona. Diu Josep Pla a "Barcelona, papers d'un estudiant (ed. Selecta, 1956) que

Barcelona és una ciutat pobra en monuments i en làpides commemoratives. (...) Els monuments refresquen l'esperit; les làpides aviven la memòria. Per als fets i les persones a qui van dedicades són una corporització de la glòria. Si tenir monument vol dir tenir la glòria, l'escassa i fluixa tirada a la monumentalitat que té aquest país deu indicar que la glòria hi és àrdua i difícil.

Lluis Permanyer, a La Barcelona lletja fa un repas fotografic a tots els nyaps barcelonins, tambe dels monuments (el mateix que Aldolf Betran a La Valencia lletja). Pla explica tambe que els diaris de Paris feien enquestes a la gent sobre quin momument tiraria a terra.

El preu dels llibres

Reconeguem-ho, a Catalunya els aranzels i les limitacions agraden, l'oferta i la demanda causen esgarrifances i els preus unics i els descomptes legals tranquil.litzen. Desconfiem mes del cap de vendes d'El Corte Ingles que del Departament de Cultura de la Generalitat -mani qui mani- i oblidem que al capdavall la gent compra i llegeix el que vol.

Aplicat al cas concret dels llibreters, aquests tenen rao amb que no poden accedir als privilegis que tenen les cooperatives i els grans comercos. En comptes demanar, pero, competir amb els mateixos mitjans, exigeixen la limitacio de la llibertat de comerc. Si hi ha alguna revolucio pendent a Catalunya aquesta es la liberal. La reforma protestant i Adam Smith van passar de llarg i aixi ens va.

Es una polemica semblant a la dels petits comercos i les grans superficies. En aquest cas puc parlar amb mes coneixement perque soc fill i germa de botiguers. Als pobles els Ajuntament s'han equivocat greument donant llicencies per posar caprabos en descampats. Be, no es, una equivocacio casual, el financament local depen de l'IBI i de les llicencies de contruccio; els ens locals treuen, doncs, mes beneficis d'aquesta manera que no pas si estiguessin al centre dels pobles. I per als comerciants hauria estat millor un hipermercat al carrer major, encara que haguessin amenacat de calar foc a l'ajuntament. La gent crida la gent i el que ha passat ara es que als capsdesetmana els pobles queden buits.

Pel que veig a Anglaterra, no hi ha centres d'oci, almenys on jo visc. Les botigues obren els diumenges i jo no diria que hi ha menys botigues que a una capital comarcal catalana. I de supermercats n'hi ha uns quants! El problema es, doncs, quan no es pot competir amb igualtat poer culps dels privilegis.

John Wilkes

John Wilkes (1725-1797) fou un personatge excessiu, llibertari, un homenot conegut per les seves aficions mundanes. Ja de ben jove aconsegui arreglar un matrimoni amb Mary Mead, deu anys mes gran que ell, i que li proporciona l'escalada social i els diners suficients per portar una vida llibertina.

Fou membre del Beef Steak Club, pero sobre tot de l'escandalos Sir Francis Dashwood's Hellfire Club. Aquesta confraria es reunia a les ruines de l'abadia de Santa Maria de Medmenham. Els seus integrants anaven vestits de monjos i cada cap de setmana convidaven prostitutes al particular claustre.

Defensor de les llibertats, politic polemic, es l'autor d'un anonim publicat al diari "The Norht briton" titulat "L'amic incompetent del rei". I tambe "Essay on woman", del tot escandalos.

Hi ha dos llibres sobre el personatge:

"Lascivious bodies: a sexual history of the 18th century", e Julie Peakman's i "John Wilkes: the scandalous father of civil liberty", d'Arthur Cash, que tot just acaba de sortir

23-f: Bona nit i tapa('t)

1. El diari "The Observer publica unes pressions per a desqualificar dels O(e)scar un film palesti que tracta els atemptats suicides. Es un film controvertit sobre els palestins jihaidistes.

2. "Guilty men", 1940, es un llibre dels periodistes Michael Foot, Frank Owen i Peter Howard. Tots tres eren molt critics amb Chamberlain. Els seus articles en contra de la politica exterior britanica de l'epoca treien fum. Quan l'hagi acabat en donare mes referencies.

3. A traves d'una critica del film "Good night and good luck", Gregorio Moran clama per la inopia del periodisme peninsular.

4. Continuem sense noticies de l'ultim intent de cop d'estat. Baltasar Porcel ho descriu a "la Vanguardia".

5. Jordi Xucla transcriu una part de la conversa que tingue amb Landelino Lavilla, president del Congres dels Diputats dsurant el vespre i nit de l'intent del cop d'estat.

6. Espanya es un estat democratic? Hi ha coses que no caben en un article d'una constitucio, ni tampoc sabem com escriure-les perque tenen mes a veure amb la manera de veure les coses i les conviccions que no pas amb els formalismes legals.

petons a l'escola

L'assamblea nacional de Gal.les va discutir sobre els petons a les representacions de teatre escolar. L'objectiu de la prohibicio es la prevencio dels comportaments sexuals inapropiats. Mai se sabra si el morbos es qui fa el peto o qui s'hi fixa.

Es veu que hi ha problemes amb aquesta frase de Romeu quan creu qulieta ha mort i li fa un peto, tot dient: “Thus with a kiss I die”

Des del 17 de feber The Times ha obert un debat. Mes que els dos articles o la informacio, el mes interessant es, com sempre, el forum.

La sindrome Phil Collins

El bateria del grup Genesis te una mala fama que arrosega des de fa temps. A la mitja part del partit d'ahir un angles m'explicava en que consisteix el sindrome Phil Collins.

El pateixen aquelles persones que son famoses, tenen exit i fins i tot venen, pero que resulten avorrides. Es veu que les radios no posen cansons de Phil Collins perque esta demostrat que la gent canvia d'estacio quan el sent. No toquen les seves cansons a les discoteques perque l'ambient decau i la gent seu. Tanmateix es un cantant reconegut. Terrible paradoxa, oi?

Aquesta sindrome no nomes afecta als famosos, es clar. Recordo un company de classe que era estudios, no es ficava amb ningu, el grup el respectava, no feia mala olor, no era desordenat; ningu volia, pero, seure al seu costat. Misteris de la fisica i la quimica.

P.D. La plataforma d'uns ciutadans de Catalunya vol presentar-se a les eleccions al Parlament. No tenen, pero candidat. El volen un de mediatic, provocador i ben polemic? Aquest senyor Ja me l'imagino a la porta del Parlament: "ciutadans de catalunya, ja soc aqui!"

The lion has roared this night!

Res d'espiritu de Juanito o de Raul, ni res del fantasma de Mourinho! Realitats: Gran Barsa, gran victoria i gran Lionel! Aquesta nit l'unic que tindra malsons sera el Chelsea. Em sap greu haver encertat el resultat amb aquesta gran superioritat blaugrana.


P.D.: M'encanta veure els partits de futbol a un pub angles. Quin gran ambient i res de males mirades si hi ha gent de l'altre equip! I love this country, absolutely!

"The lion sleeps tonight": Salomon Linda, Lionel Messi i Jose Mourinho

Salomon Linda. Als anys 30 aquest senyor, membre del grup musical "Evening Birds", va composar la canso "Mbube". Era un grup de musica negra habitual a Johannesburg i no va poder cobrar cap royalty pel tema per culpa de les politiques segregacionistes. La discografica Gallo, pero, va donar-li una petita quantitat de diners a canvi de portar la canco als Estats Units.

Anys mes tard, Pete Seeger va fer-se-la seva amb el nom de "Wimoweh". El 1972 va arribar al numero 3 de les llistes britaniques. Tight Fit va fer-ne una versio el 1982 i va arribar al numero 1. I torna a ser un gran exit amb el film "El rei lleo". Precisament "Mbube" vol dir lleo en zulu.

Gracies a les memories escrites per Salomon Linda, els seus descendents iniciaren un plet. Cobraran mes de mig milio de lliures i altres en funcio de variables. Font: The Independent. Mes informacio aqui.

Lionel Messi. A Anglaterra hi ha una gran expectacio pel partit d'anada de vuitens de final de la lliga dels campions entre el Chelsea i el Barsa. Tambe hi ha molta gent que espera tornar a veure Messi. Van quedar meravellats pel que va fer al Madrid vs. Barsa. Volen mes referencies i veure'l en un partit de maxima pressio de la lliga de campions.

Es possible que no jugui de titular: avui els diaris anglesos es decantaven per un mig del camp blaugrana de quatre jugadors (Motta, Edmilson, Van Bommel i Deco) i dos davanters (Eto'o i Ronaldinho).

Aquesta nit Lionel i l'equip dormen a Anglaterra. Per dema hem preparat una concentracio d'anglesos anti-Chelsea i tots els culers escampats a Exeter. Un pronostic: victoria del Barsa per 1 a 2.

Que Mourinho somnii dema amb el nostre lleo.

Web del jugador

1. Una endevinalla. Sense clicar el link de sota heu d'encertar si el text seguent correspon a una web filonazi o a una d'aquestes del mon alternatiu. Dono dues pistes: es tracta d'una critica de "Plot against America", de Philip Roth; la segona, l'autor fa una defensa del president irania Ahmadinejad.

En mis escritos y entrevistas, cuestiono continuamente el derecho a existir del Estado judío. No significa que se diga que el pueblo israelí deba ser exterminado. En lo que mí se refiere, el presidente Ahmadinejad se refería claramente al Estado de Israel y no a su pueblo. Considerando los crímenes cometidos por el Estado judío, se trata más bien un comentario político justo y legítimo.

Resposta


2. Ja que parlem de Philip Roth, transcric el comentari lucid que em feu una il.lustre observadora. La traduccio catalana del llibre es Complot contra els Estats Units, i no Conjura contra America, que s'adequa mes al titol original. Aquestes subtilitats editorials!

Miro, encuriosit, el llistat de les entitats que donen suport a la campanya "Som una nacio i tenim dret a decidir". Es molt divertit, n'esmento algunes:

Agrupació de Pessebristes de Montcada i Reixac, Amics dels Gegants de Figueres,

Associació Amics de la Història del Carlisme de Catalunya,

Associació Catalana Pro Senyera Més Gran del Món,

Associació de Crítics i Comentaristes Musicals en Llengua Catalana,

Associació de Dones Ecofeministes Associació de Recerca en Micologia (BEMF),

Associació de Taxistes de Catalunya, Avirams Manolita S.L. ,

Col·lectiu "Fins quan"?, Rojos/es d'EUiA,

Resistència Friki Raconaire, Policlínica Dental Garbí, Problemes de Divorciats,

Lobby per la Independència, Hook School Club Boxa Manlleu,

Federació d'Ensenyants de Religió de Catalunya (FERC), etcetera.


Tot i que no tan liric, tambe es molt entretingut l'article de Joan de Sagarra a "La Vanguardia".
El bon senyor passejava per Barcelona i una bicicleta s'acosta perillosament. Per a evitar la topada, dona una bastonada a la ciclista, la qual des de terra li etziba "Criminal!"

Cada dret social, un eufemisme

Ahir en Sala i Martin, a la Vanguardia, parlava, una mica per sobre, de l'educacio. Apuntava una idea interessantissima: el txec escolar i, implicitament, demanava la supressio del sistema de l'escola concertada. Bravo!

Els fills son dels pares, no del govern. Aquesta obvietat fa riure, oi? Per tant, que s'amaga darrere del dret a garantir una educacio i dels plans publics escolars? Els poders publics han de perdre, del tot, el monopoli de la planificacio de l'ensenyament.

D'altra banda, estaria be que deixessim de pensar que tots som imbecils. Vull dir, i si oblidessim les classes magistrals, suprimissim els examens i la compra dels llibres de text?

A canvi, avaluacio continuada, treball personal i curiositat en coneixer. Les classes nomes haurien de servir per exposar el treball fet a casa. I els alumnes, a la biblioteca, no dormint o fent dibuixets a classe.

Actualitzacio de diumenge, 19. Alguns links sobre el xec escolar:
Aquest post d'un blog del diari 20 minutos
Fundacio Milton & Rose D.Friedman, amb una quantitat de links, publicacios i informacio impressionants.

Free to choose

Una "Engruna" de Joan Oliver

El puro de la pau churchil.liana

Estic tan content amb aquest post de dijous, 16, sobre sir Churchill que em penedeixo d'haver esborrat temps enrere uns comentaris al mestre de Quaderns. Senyor Ferrando, mai mes tornare a tancar la porta a l'esperanca, hi ha mes alegria per un que es converteix, ja sap. Deixi'm donar-li una abracada de tot cor, home!

A desgrat que avui en Sostres transcrivia una frase de Valenti Puig, "Fou pròdig en idees i els amics l'arruïnaren", li faig un regal: podria dissenyar unes calces molt sexis amb la foto d'en Churchill. Ja sap, la V de la victoria, el sexe femeni; i entre els dos dits, el puro. Arrassem, Ferrando! Ep, un 10% de de les vendes per a mi. Tracte fet?

Sigui benvingut de nou, desbarri i critiqui aqui o a on mes li plagui.

Salut i llibertat!

la mala fe i la comedia

Federico Trillo i Josep Pla.
Certa inopia catalana porta a pensar que mes enlla de l'Ebre no nomes estan equivocats, si no que a mes, son imbecils i ignorants. Doncs be, n'hi ha que entenen perfectament el catala i a mes el llegeixen. Trobo aquesta noticia al blog de Jordi Xucla:

Només cal repassar les cròniques parlamentàries de Josep Pla en el debat de l’Estatut de Núria. De totes elles, s’ha de llegir el volum 40 de les Obres Completes on es pot trobar el reflex de moltes de les actituds i reaccions que vivim en aquest madur nou debat estatutari. Dijous vaig parlar d'aquest llibre amb Federico Trillo, ponent popular de l’Estatut català, que diu que ja el té i en català, després de la batussa dialèctica que vam tenir la setmana passada sobre l’Estatut valencià (segueix al blog)

Mes informacio sobre les cròniques parlamentàries de l'escriptor sobre la discussió de l'Estatut del 1932 a les Corts

Marius Serra i la via valenciana.
L'enigmista ha escrit un magnific article a La Vanguardia sobre el que va passar diumenge a Mestalla, abans del partit Valencia-Barca. Un extracte:

La opinión publicada (la radiada e incluso la filmada) no ceja en confundir a la opinión pública. Y en cambio, en plena ceremonia de la confusión, aparece el pueblo valenciano en las gradas de Mestalla y expresa, con total libertad y meridiana independencia, su opinión a través de un mosaico espontáneo de mensaje inequívocamente soberanista: "Una terra, un regne, una senyera, una llengua i un escut". Se podría decir más alto, pero no más claro. Un número significativo de ciudadanos en Mestalla discrepa del marco constitucional y estatutario actual. Están por un cambio político radical. Abogan por un régimen monárquico apelando a sus derechos históricos, quieren una sola lengua, una sola bandera y un solo escudo.

RENFE sense fronteres

La setmana passada anava de Londres a Reading en tren, on alla havia d'agafar el que arribava fins a Exeter. Era ja tard -de fet, era l'ultim- i el tren va aturar-se a Bridgewater, a unes 50 milles de la meva destinacio. Anava sol al vago i pel que vaig veure despres no hi havia altre viatger a cap d'ells.

Va passar el revisor i va preguntar-me a on anava perque el tren s'aturava a Bridgewater. Vaig oposar-li que havia d'anar a Exeter. Un cop comprovat el bitllet va dir-me que no hi havia cap problema, que esperes cinc minuts a que el conductor acabes de maniobrar i que hi arribaria amb ell en taxi.

Durant el trajecte vaig preguntar a ambdos conductors si era molt normal aixo, que no m'hi havia trobat mai. Per la pregunta i l'accent van preguntar d'on era. Al dir que era espanyol -o catala, tant fa-, van esclafir a riure.

P.D.: les conselleres es barallen per no se que de la prostitucio. Quina es la p... i quina es la Ramoneta?

Mr Floid

Dissabte vaig anar a tallar-me el cabell. Tenien als prestages una ampolla de massatge Floid. Feia temps que no n'havia tornat a veure i em va fer gracia i vaig demanar tambe per afaitar. L'olor de Floid l'associo als diumenges quan l'avi s'afaitava i en acabat me'n posava una mica al coll i al clatell.

Treballava a la barberia una noia que devia ser la jove, la filla o una neboda del barber. Vaig tenir sort i em va atendre ella. Un cop afaitat va preguntar quin after shave volia. Va posar cara estranya quan vaig dir-li l'eleccio. Vaig posar el cap ben enrera i el coll ben estirat per rebre la moixaina. Res, va deixar l'ampolla sobre el taulellet perque em servis. Ella pensava que era un gest de deferencia i la meva mirada no devia ser massa explicita. Vaig quedar-me amb les ganes.

En sortir, l'alacantina, reblant el clau, va exclamar quina olor mes dolenta! Ai, aquestes insensibilitats femenines, en questions liriques no pots para la galta dues vegades!

Darrers blogs linkats:

L'estrany


Free thoughts


Fora d'hores


Jordi Xucla

Grip aviaria a Espanya

Fa uns dos anys Winston Churchill fou escollit el personatge mes important de la historia britanica, per davant de Shakespeare, Newton, Darwin, Brunel o la princesa Diana (poca broma, va quedar en tercer lloc!).

El blog Paraules ha estat molt animat en torn a la inacabable discussio sobre l'actuacio aliada un cop acabada la segona gran guerra. Per tant, no es d'aixo del que vull parlar, ni tampoc Jaume I, el personatge historic triat pels catalans.

Seria interessant que Televisio Espanyola fes aquest mateix programa. Tinc sospites del perque no el fan. Potser tenen por que el General Franco quedi excessivament ben col.locat. I be, seguirem amagant el cap sota l'ala (de l'aliga?) quan encara estem sota els efectes de la grip aviaria.

Nicolau Casaus

*Actualitzacio de dilluns, 13. M'hauria agradat que la web del FC Barcelona n'hagues dit alguna cosa.

El gran Nicolau Casaus compleix avui 93 anys. Aquest home em recorda els presidents del sentru del meu poble: burgesos, lleugerement liberals, gens dogmatics, amb una visio practica de les coses no apta per als savis-rucs , una mica tossuts, sentimentals, bona gent que tant els podies veure quadrant els numeros com escombrant i recollint cadires un cop acabat el ball.

Ahir la seva filla explicava a Mundo Deportivo com es troba l'exvicepresident del Barca i que de tant en tant fuma un puro, la qual cosa ja no es pot fer des de que Laporta es el president.

A Infoesports hi trobareu un video.

Em presenten a M., de Fachander segons ella mateixa. Em diu, conyo, por fin, un catalan. No em ve de gust parlar de l'estatut. La noia treu un paperet de la bossa on hi ha escrit "endavant".

Mentre em pregunta per la traduccio de la paraula, m'explica:

-Estuve en Barcelona la semana pasada. Fui al banco a sacar pasta y me quede flipada con el cartel de la puerta porque entendi "ande van".

Ho veus? Ja ha sortit el tema de l'estatut!

Abu Chaib

Dimecres Vilapetpuntcom, Premi d'Honor de les Pedres Catalanes, feu saber que Abu Chaib es diputat perque es musulma (i que nomes en tenim un). Aixi doncs, estem avisats: disposa d'una doble inmunitat i no se'l podra caricaturitzar, per exemple, menjant mongetes amb botifarra i cansalada, bevent un porro de vi i amb una barretina en forma de turbant.

Tanmateix, tifaweb anuncia que aquesta gent no es manifestara -mal fet, no us talleu, home!-, pero si que l'Associació Cultural Islamica del Bages fara una pregaria, un requiem corpore in presente, per l'anima de la llibertat d'expressio al convent de santa Clara. No s'invita personalment. El millor de tot es que les monges clarisses son conegudes perque sempre estan alegres. Heus aqui un fragment de l'hagiografia de la santa:

Una vez llegaron unos soldados mahometanos, terribles anticatólicos, a atacar el convento, destrozar y matar. Las monjitas se fueron a rezar muy asustadas; y Santa Clara que era extraordinariamente devota al Santísimo Sacramento, tomó en sus manos la custodia con la hostia consagrada y se les enfrentó a los atacantes. Ellos sintieron en ese momento tan terrible oleada de terror que salieron huyendo sin hacerles mal. Otra vez los enemigos atacaban la ciudad de Asís y querían destruirla. Santa Clara y sus monjitas oraron con toda fe ante el Santísimo Sacramento y los atacantes se retiraron sin saber por qué.

Actualitzacio d'11 de febrer: Es impressionant la Sabatina intempestiva de Gregorio Moran d'aquesta setmana. La religio i el sentit de l'humor son incompatibles.

Per mitja del numero 35 de Lletra, que conte les actualitzacions de les pagines de Ponc Pons, Marius Serra i Josep Pla, arribo a un questionari de "Sin Columna" a l'enigmista:

Questio: La libertad de opinión tiene como límite...

Resposta: La libertad de opinión no debe tener límites. Los únicos límites aceptables son los que se refieren a la acción. Quien limita la opinión limita el pensamiento y la libertad.

Raul Romeva

Actualitzacio de la postdata de divendres 3 de febrer.

Aquesta es la resolucio del Parlament europeu i el comunicat de premsa.

Des de dijous, Raul Romeva te penjat el text de la seva intervencio a la seva web. Critica la politica de repressio del regim cuba i demana que la UE reclami la llibertat de tots els opositors pacifics empresonats.

1. Fotografies dels terribles succesos a Beirut, a traves d'aquest blog libanes.

2. El blog Free thoughts disposa d'una col.leccio de links impressionant.

3. A traves de la web de Reporters sans frontieres, m'assabento que el govern marroqui ha prohibit la distribucio de l'edicio de 2 de febrer del diari espanyol El Mundo perque contenia un article d'Ali Lmrabet.

4. Guillermo Fariñas, l'editor de l'agencia de noticies independent Cubanacán esta en vaga de fam des del 31 de gener perque no tenen permis per accedir a internet. Trobareu la noticia tambe a la web de reporters sans frontieres.

U.R.D.A.C.I. a la blogosfera

Don Alfredo, l'ultim presentador que va mantenir el lideratge d'audiencia del Telediario, ha obert un blog que es diu Micromega. Tant de bo faci honor a les seves sigles, Urge Rectificacion De Amanyos Claramente Intencionados.

Si l'estetica comporta una etica, hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar: hem seleccionat el mateix template. En l'equivoc d'adreca hi he trobat el consol.

El cristianisme i l'Islam

Dos textos contradictoris sobre l'islam i la democracia. Un es aquesta entrevista a la Vanguardia al teoleg Jaume Flaquer, jesuita. La idea central es que el judaisme es la infancia de la religiositat, el cristianisme n'es l'adolescencia i l'islam es la sintesi i la maduresa. Per contra, el caos de la zona i el perill mundial es deuen nomes a factors economics i politics causats per occident i no tenen res a veure amb les creences islamiques. El forum de la Vanguardia esta forca animat.

L'altre es un article de Daniel Pipes per al Grupo de Estudios Estrategicos. Publica unes filtracions sobre el pensament de Benet XVI sobre la questio. El Papa bavares diu que la Biblia es la paraula de Deu a traves d'una comunitat humana que l'interpreta al llarg del temps. En canvi, el Cora es un text caigut del cel que no pot ser interpretat o posat en practica en casos concrets. L'islam, doncs, esta embussat.

PD.: Gran noticia: Raul Romeva, eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya, critica Cuba al Parlament Europeu. Els camins de la conversio son amples. Font e-noticies.

La mala salut de ferro

Un cop caigue el mur de Berlin uns quants endevinaires prediren que la ventada baltica s'enduria l'Europa dels Estats. Efectivament, les fronteres de l'Europa central es remogueren. I prou. No cal dir que es van cobrir de gloria. Aqui no sols les fronteres no es modificaren un milimetre, si no que la Unio Europea es allo que, en l'argot dels burocrates d'Estrasburg, se'n diu un factor d'estabilitat.

Malgrat que sempre ha estat en crisi i va neixer per evitar-ne de mes grosses, avui l'Estat en abstracte es mes fort que mai, s'ha acoblat admirablement be a la mundialitzacio i fins i tot resisteix els errors dels que el menen. Diuen que es massa gran per algunes coses i massa petit per a d'altres. Es possible, pero per a unes i per a les altres, ell sempre es imprescindible. Nomes els equivocs porten a que l'ens supra-estatal s'anomeni Organitzacions de les Nacions Unides. Per tant, jo en vull un. Per cert, si Catalunya ara sera una nacio preambular, en podriem formar-ne part?

El 31 de gener Ferran Saez escrivi a l'Avui que

Alguns havien -havíem- menystingut la figura politicoadministrativa de l'Estat. No parlo de l'Estat espanyol o de l'Estat australià. Parlo de l'Estat en abstracte. Tot i que ja no és el que era, aquesta estructura invisible i alhora feixuga segueix ben viva al segle XXI. Com que pateix una crisi profunda, el seu principal objectiu és la supervivència. L'Estat és un ens anterior al PP, al PSOE o a qualsevol altre partit. Les instàncies infraestatals i supraestatals, així com la societat civil, continuen essent entitats secundàries. Les havíem sobreponderades.

Del sanscrit al catala

De Vilaweb lletres.

El filoleg Oscar Pujol, director de programes educatius de la Casa Àsia de Barcelona, ha trigat dotze anys a redactar el primer Diccionari sànscrit-català.

Pais Valencia

La Sara, alacantina, treballa per la Creu Roja britanica. Es una globofoba de l'another world is possible i molt sovint diu ximpleries com que Santa Claus porta un vestit vermell per associacio a la Coca-Cola. Esta molt bona -em refereixo a la Sara- i la condicio d'home s'imposa a les idees.

M'explica coses increibles del Pais Valencia, el qual desconec absolutament. El seu pare, falangista declarat, va presentar-se a les eleccions municipals per Unio Valenciana. Va estripar el carnet de militant perque els trobava massa fluixos.

Tanmateix diu que els catalans no tenim sentit de l'humor: no es el primer catala del sud que em fa aquest comentari. Amb tot, per a ells, Barcelona es una mena de paradis, a Valencia et poden passar coses pitjors que una mala mirada si parles en catala. Ara be, quan passen coses com les que explicava Jaume Subirana el diumenge 22 o les facecies de Jordi Xucla, diputat de CiU al Congres, a la ponencia que debat l'Estatut valencia, em venen ganes de resar virgencita, que me quede com estoy.

Anglaterra i el Vaticà

Festes em fas
que no em solies fer;
alguna cosa vols
o has de menester
(Refranyer popular)

Dos mesos enrera el senyor Francis Campbell, de 35 anys, fou nomenat ambaixador de Sa Majestat a la Ciutat del Vaticà. És el primer catolic que rep aquest encarrec des de fa 400 anys. Ses eminències van considerar que es tractava d'un gran gest que ja venia precedit per l'ajornament de les noces del príncep Carles amb Camilla Parker per a poder assistir als funerals de Joan Pau II.

Aquest encens ecumènic, però, resultava una mica massa fort per al gust britànic. El senyor Campbell, a mes de catòlic, tambe es pràctic i auster i diu que vol tancar l'ambaixada: en té prou amb un despatxet tres carrers mes avall, a la italiana. A can Ratzinger no ha fet gràcia, doncs temen que altres països creguin també que éd una idea brillant... ahora que estabámos tan a gustito...

Amb tot, els cardenals son més llestos que els d'Esquerra Republicana, per exemple. I sobre tot, fa uns quants anys més que saben el que es manar. Serà, doncs, interessant veure què passa, ja que aquests dos gegants de la diplomacia no tenen amics ni tampoc enemics: nomes tenen interessos. Per això, fa tants segles que no hi ha cap canvi de règim en als seus respectius reialmes.

Burocratut

1. Un remei per als impacients i per als que se sentin enganyats. Apa, mira que sentir-se aixi, a la teva edat...

2. Quina es l'actual classe dirigent wherever you look? Una vegada que l'aristocracia, els capellans, els militars, la burgesia i el proletariat han cesat, ha arribat el torn dels especialitzats: els funcionaris. Cada classe dirigent tenia la seva manera de resoldre els conflictes. De que viuen, pero, els funcionaris? De la creacio de problemes. Les portes seguiran obertes per a que els conflictes continuin vius. M'ha agradat el post de Victoria Prego.

3. Potser el numero 35 de Paper de Vidre no us fara passar l'empipament o l'alegria o la indiferencia. Hi trobareu, pero, entre d'altres coses, un recull d’opinions sobre el periodisme de Ramon Barnils. Hi participen: Teresa Amat, Jem Cabanes, Col·lectiu Contrastant, J.M. Fonalleras, Enric Gomà, Mercè Ibarz, Quim Monzó, Lluís Muntada, Manel Ollé, Màrius Serra, Manuel Trallero, Matheew Tree.

El debat esta servit

Fa anys l'equip de futbol de Cadis tenia un jugador que es deia Cabrera. Els aficionats, cansats de la seva manca de punteria, van dedicar-li una chirigota que deia ay, Cabrera que las tiras todas pa' fuera.

Avui he llegit, per mitja de Barcepundit, un article de Marius Carol sobre els plans del ministre Caldera per reduir els horaris de dinar: els que s'entaulen dues o mes hores i que treballen per la tarda, s'enten. El ministre te rao. Hi ha gent que voldria arribar aviat a casa i, en canvi, te tres hores per dinar quan podria plegar a dos quarts de sis, una hora dignissima.

L'interessant del debat no es la confrontacio d'una suposada cultura mediterranea amb la dels paisos on diuen que la gent es neta i noble, culta, etc; sino la situacio tediosa d'aquells que estiren el dinar tant com poden per arribar a casa com mes tard millor. N'hi ha que diuen que, entre plat i plat, tenen reunions de feina. Reunions de tres hores? Quines reunions tan poc planificades, oi? Aquest era l'objecte de l'article de dimecres passat, em sembla, de Quim Monzo.

Deia en Joan Capri que mengem massa. Aviat sortiran, suposo, els restauradors o el gremi de les cases de barrets a dir que el govern els perjudica. Ay, Caldera, que las tiras todas pa' fuera...

Ni ase ni bestia. Lujan al pais de l'oblit

El dia 27 vaig penjar una part trista de la vida de Lujan. El post pretenia contrastar "l'home de vida amb l'estretor inquisitorial i freda d'un taulell del ministeri d'hisenda". Vaig dur el llibre a Anglaterra i abans d'ahir vaig acabar-lo amb un gust amarg: Nestor Lujan va morir el 22 de desembre de 1995, la qual cosa desconeixia al moment d'escriure el post. A mes, tambe havia caigut a la trampa de recordar mes al bon vivant que no pas el periodista.

No estic massa al dia de tot el que publica la premsa catalana. Per tant, m'agradaria saber si s'ha publicat alguna remembranca en motiu del dese aniversari de la seva mort. De tota manera, sospito i sospito. Refugiar-se en la fugacitat del periodisme no es us argument creible per passar full d'aquesta manera. Perque no es nomes en Lujan l'oblidat. La gent de la revista Destino, Francesc Pujols o, fins i tot el mateix Pla, malgrat tot, han passat pel mateix trangol. No hi ha cap govern ocult que decideix qui mereix la posteritat i qui no: si que n'hi ha, pero, que promouen la indiferencia per motius ideologics, d'ignorancia, per tant. D'aixo se'n pot dir sectarisme amb tota tranquil.litat per part dels que tenen un concepte particular de la memoria historica.

Dic jo, entre fossa i fossa, no podriem donar una beca, per a que algu estudii, per exemple, les cartes dels lectors de la revista Destino,tal com reclama Agusti Pons al llibre?

Per ultim, copio un text de Montserrat Roig del 15 de marc de 1974, en motiu d'una entrevista per ala revista Jano que va fer ella mateixa a Nestor Lujan:

Nestor Lujan, de todos es sabido, es un hombre liberal hasta la medula. Un hombre que ha combinado, no sin duros trabajos, liberalismo a la vieja usanza con el dificil ejercicio de la objetividad. Ser liberal en la Espana actual, en que cada palabra ha perdido su sentido, , es algo muy dificil. Ser liberal, hoy dia, significa ser combatido por casi todo el umundo. Por las izquierdas y por las derechas. Y lo mas triste del caso es que los liberales, que no son mas que viejos sonadores de una utopia jamas alcanzada en Espana, casi nunca han tenido la palabra. Ser liberal, hoy dia, es aceptarla evidencia de la mas desnuda soledad ideologica.
Nèstor Luján, el periodisme liberal, d'Agustí Pons, Editorial Columna.

El provincianisme dels petits

El teló de Milan Kundera (Tusquets Editors). A la pàgina 52 hi trobo "el provincianisme dels petits".

¿Com definir el provincianisme? Com la incapacitat (o el rebuig) de considerar la cultura pròpia dins el gran context. Hi ha dues menes de provincianisme: el de les grans nacions i el de les petites. Les grans nacions es resisteixen a la idea de Goethe de literatura mundial perquè la seva pròpia literatura els sembla prou rica per haver-se d'interessar en el que escriuen en altres llocs. Kazimierz Brandys ho diu als seus Carnets. Paris 1985-1987: "l'estudiant francès té llacunes més grans en el coneixement de la cultura mundial que l'estudiant polonès, però s'ho pot permetre, ja que la seva cultura conté més o menys tots els aspectes, totes les possibilitats i les fases de l'evolució mundial.

Les petites nacions son reticents al gran context per raons justament inverses: tenen en alta estima la cultura mundial, però els sembla una cosa estranya, un cel damunt del seu cap, llunyà, inaccessible, una realitat ideal amb la qual la seva literatura nacional té poc a veure. La petita nació ha inculcat al seu escriptor la convicció que la seva literatura només li pertany a ella. Clavar la mirada més enllà de la frontera de la pàtria, unir-se als seus col·legues en el territori supranacional de l'art, és considerat pretensiós, despectiu envers els seus. I com que les petites nacions travessen sovint situacions en què està en joc la supervivència, els és fàcil de presentarla seva actitud com moralment justificada.

Nèstor Luján i el PSOE

Aquest matí estava llegint Nèstor Luján, el periodisme liberal, d'Agustí Pons, Editorial Columna, una biografia del fascinant periodista patrocinada per la Fundació Catalunya Oberta. M´ha interessat aquest episodi que explico.

Nèstor Luján era un butxaca foradada. La seva capacitat per administrar els diners era nul·la. No guardava els rebuts de les editorials o de les conferències. Vivia al seu aire, despreocupat per l'Agència Tributària. El senyor Josep Borrell, però, sí que s'amoïnava per les seves obligacions fiscals i no badava. L'any 1983 rebé una inspecció fiscal i els senyors dels cent anys d'honradesa li encolomaren una multa de 14 milions de pessetes per no tenir els papers al dia.

Agustí Pons ho qualifica com a humiliació. No n'hi ha per menys. Diu el biògraf que Luján es va sentir sol, perseguit amb injustícia i quedà molt tocat. L´home de la humanitat desbordant va haver de demanar un crèdit.

Luján fou víctima del seu tarannà desmanegat o de la negligència dels seus assessors. Ara bé, l'instint intervencionista xocava frontalment amb la personalitat de Luján. M'ha impressionat el contrast entre l'home de vida i, d'altra banda, l'estretor inquisitorial i freda d'un taulell del ministeri d'hisenda. L'animadversió del periodista cap a les esquerres augmentà en aquells anys foscos de la majoria absoluta socialista, tal com es veu en els articles publicats a La Vanguardia.

Bon Nadal a tots

Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!

Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!

Poema de Nadal
Josep Maria de Sagarra

La Cambra dels Lords

És una institucio curiosíssima, carrinclona per a uns, bastió de les llibertats civils per als altres. Els lords no són votats: són hereditaris, vitalicis o per raó del seu cárrec -en el cas dels jutges i dels bisbes.

Crec que seria impossible aplicar-ho al sistema parlamentari espanyol o català, perquè una de les premisses és no ser sectari. Ara, us imagineu un Senat espanyol, ara que el volen reformar, compost per la duquesa dÁlba el cardenal Rouco, els jutges del Tribunal Suprem ialgun tertulià de la COPE? Què passaria quan la reforma de l'Estatut arribés al Senat?

En un sistema que basa la seva legitimat en el sufragi directe, la casa dels lords és una anomalia. Sempre ha tingut una majoria conservadora, poquíssimes dones i, malgrat la reforma del 99, continua essent un terreny minoritari per als laboristes i els liberals: una mena de casa dels horrors per als que creuen que l'elecció popular és el tòtem instraspassable. Vist així, els intel·lectuals no practicants sempre tindrien raó. Els fets, és a dir, la tradició, però, els desmenteixen. La casuística més significativa és la dels anys durs del thatcherisme.

La reforma del 98 va anivellar una excessiva descompensació en favor dels conservadors. No hi ha res que impedeixi ser independent i neutral i alhora labour. Sempre quedarà el dubte que la reforma va ser feta per un govern laborista. Amb tot, Blair va fer bé d'eliminar l'excés dels lords hereditaris en favor de les persones amb gran trajectòria social i provada reputació i prestigi.

"Tory" Blair

Camilla Cavendish es una articulista del "The Times". Dijous preguntava si el partit conservador no existis, si necessitarien crear-lo. La resposta li va donar un diputat tory que recolzava Cameron: "Mentre Blair sigui al govern, no".

Com que Blair no tornara a presentar-se, li han buscat un substitu. D'altra banda, els labour volen presentar Gordon Brown, el ministre de Finances, el qual es partidari de la politica socialista de "tax and spend" i es temut pel seu instint intervencionista.

David Davis

Dimarts al vespre va ofegar les penes de la derrota. Va comencar amb un sopar al Ritz londinenc, despres va anar a Annabel's amb unes amigues i va acabar la celebracio donant explicacions a la seva dona. Ahir divendres els diaris portaven les fotografies de la festeta.

Annabel's es una discoteca coneguda perque fou la "responsable" de la caiguda de l'anterior ministre de l'interior David Blunkett. Va haver de dimitir per haver facilitat el permis de residencia a una noia sud-americana que treballava com a mainadera dels seus fills, en principi. Blunkett, cec, era famos per la seva passio sexual i tambe per haver publicat un llibre anomenat "In a clear day".

Dona la casualitat que les responsabilitats de David Davis al govern a l'ombra son les del seguiment del Home Office.

Cameron de la Isla

Els tories han apostat per la persona mes inexperimentada des de William Pitt el Jove, deia el "The Times". Cameron, de 39 anys, demana estimar el pais tal com es, no tal com era. Vol apropar-se als sectors que mai els han votat, implicar-se en l'accio social i el medi ambient -temes infashionable per als tories- i repudia el thatcherisme. De fet, quan la dama de ferro va complir 80 anys va convidar tots els candidats al lideratge, excepte Cameron. De tot plegat en diu Compassive conservatism.

The Times destaca les similituds entre Cameron i Blair. Es una aposta per l'estil i la personalitat, mes que no pas pel gruix ideologic. Diuen que ara l'error no ha estat l'eleccio del lider. Es el candidat correcte, pero amb les idees equivocades perque entre la copia i l'original, tothom prefereix l'orginal.

Pregunten quina posicio adoptara el conservadorisme compassiu de Cameron enfront de les pensions, la salut i l'educacio. Es a dir, si la definicio de servei public vol dir que han de ser organitzats per l'Estat i financats a traves dels impostos. I encara hi hauriem d'afegir el posicionament sobre la Unio Europea. En quant als enllacos amb Estats Units, tot igual que ara.

De fons, intueixo un debat encara obert sobre les causes per les quals Blair va guanyar les eleccions l'any 1997.

Aquesta setmana la jugada ha sortit rodona per als tories. Dimarts van escollir David Cameron com a nou lider i dimecres va estrenar-se al Question Time. Van aprofitar que ell mateix era el portaveu d'Educacio al govern a l'ombra i que precisament aquesta setmana tocava discutir el Llibre Blanc sobre l'Educacio.

N'hi ha mes, pero. Els plans de Blair sobre aquesta materia no agraden al seu partit. Fa un mes el primer ministre ja va perdre una votacio per culpa dels comuns rebels. En canvi, als tories hi estan encantats i Cameron va dir-li que amb el nostre suport, lleial, el primer ministre no corre el perill de perdre aquestes reformes en un vot parlamentari. Per tant, faci el que vol fer.

La jugada esta una mica vista i Blair no vol dependre dels vots de l'oposicio per a que no el deixin amb el cul enlaire en qualsevol moment. Aquesta tactica ja va ser utilitzada pels propis laboristes fa una dotzena d'anys. La Casa dels Comuns discutia el Tractat de Maastricht. John Major no tenia el suport del seu partit i va recolzar-se en els laboristes. Doncs be, l'oposicio va allargar el debat tant com va poder i va causar grans mals que encara duren.

Des de fa temps aqui tambe es parla molt de model educatiu. Els diaris apreten amb els casos de violencia a les escoles, el poc prestgi dels mestres, els resultats academics i publiquen ranking de les escoles amb millors estudiants. El govern ha decidit crear uns centres "Learndirect" a cadascuna de les biblioteques britaniques amb l'objectiu de millorar el nivell de llengua i matemaiques. La BBc, per la seva banda, ha creat un concurs d'spell words.

D'altra banda, les universitats publiquen uns estudis forca interessants. Ressalto els dos que ha mencionat el The Times: Un de la Universitat de Bristol que diu que els professors que cobren en funcio dels resultats fan la feina mes be. Un altre de la Universitat de Warwick que diu que una perversa aplicacio del principi d'igualtat d'oportunitats porta als mestres a ignorar les necessitats dels estudiants mes brillants i concentrar-se amb els pijors de la classes. El resultat es la demotivacio dels primers i un baix rendiment academic. Quna tingui temps buscare els enllacos i m'els mirare.

George Best

George Best, de 59 anys, un llegendari futbolista nord-irlandes del Manchester United, va morir divendres passat. la cosa no tindria mes importancia si no fos perque el futbolista va ser considerat el cinque beatle, tot i no ser de Liverpool, i un icone de la revolucio dels seixanta. George Best -alcoholic, faldillaire i perseguit sempre per la justicia- sera recordat tambe per unes frases sensacionals:

"Diuen que he dormit amb set Miss World. No es veritat, nomes van ser quatre. Amb les altres tres no em vaig presentar".

Despres d'una transfussio de sang per al transplantament de fetge: "he estat alla durant deu hores i he pres 40 pintes de cervesa, he batut el meu record previ per 20 minuts".

Sobre David Beckham: " No sap xutar amb l'esquerra, no sapd donar un cop de cap a la pilota, no sap regarejar i no marca gaire gols. Per la resta, esta be".

Us penjo l'obituari del "The Times" i aquest link a la seva pagina

Ja podeu llegir el numero 34 de la revista Paper de Vidre.

Persones anonimes

Fa dues setmanes forca gent portava una flor vermella a l'alcada del cor. Els presentadors de la BBC, els empleats de banca o cuiners commemoraven la fi de la primer guerra mundial. L'11 de novembre ha quedat institucionalitzat com la diada per recordar els soldats morts o ferits en qualsevol de les multiples guerres en que ha estat aquest pais i de les quals n'han tornat victoriosos. La presentadora del telenoticies diria que la porten tant els politics, les personalitats com un gran nombre de persones anonimes que tambe han volgut mostrar el seu rebuig a la violencia.

En un dels carrers principals hi havia paradetes que les venien. Me'n van oferir varies vegades. Si t'hi negues, la mirada que et torna el voluntari es condemnatoria. El recollidor de signatures o el venedor de pulseres sol ser una persona poc donada a entendre raonaments o bromes en acte de servei. Per contra, donar la teva signatura t'atorga un certificat de bona conducta que no has demanat. L'any passat tres noies de la feina recollien signatures contra els toros. Assetjaven. Era la meva segona setmana a la feina. Ja podeu pensar com van anar les coses a partir d'aquell moment.

Aquesta exterioritzacio comunitaria del dol, de la protesta o de l'alegria es una necessitat humana per a sentir-se identificat, diuen. Es impressionant l'exercit de llacets blaus, negres, vermells o de color rosa o lila que campa per Catalunya. Tambe n'hi ha, pero, qui necessita mostrar la indiferencia. Durant la primera guerra mundial la neutralitat espanyola va propiciar uns grans debats entre els francofils i els anglofils vers els germanofils. Despres de quatre anys de guerra tot plegat devia ser tan esgotador que alguns van decidir posar-se un cartellet que deia no me hable usted de la guerra.

Si us plau, que algu m'informi com esta l'assumpte dels anomenats Papers de Salamanca. Vull dir si ja han tornat. M'hi interesso perque em penso que haurem d'agrair a algu o altre que s'hagin mantingut intactes durant aquests setanta anys. Despres de tot el que m'han arribat a explicar sobre la guerra civil i la dictadura, a mi em sembla un miracle que encara existeixi la documentacio sobre la Generalitat republicana. Gracies, doncs, a l'arxiver o al responsable del seu manteniment.

Fa uns deu anys vaig interessar-me per completar l'arbre genealogic de casa. Com que la Llei del Registre Civil es de 1885, tots els registres anteriors son parroquials. Vaig anar a algunes de les parroquies i a tot arreu em van dir que la majoria de les partides mes antigues de batetjos i defuncions s'havien cremat durant el periode republica i la guerra civil.

Com explicar-li l'Estatut a un angles

Aixo tambe podria ser un altre acudit, perque li era dificil copsar el que li estava explicant.

Pero be, no fem tanta broma perque encara podriem guayar uns calerons. I si no, llegiu aquesta noticia:

Beques a universitaris per a explicar l'Estatut a l'estranger
El Departament de Governació i Administracions Públiques destinarà una línia d’ajuts de 120.000 euros als universitaris catalans que “vulguin col·laborar en la tasca divulgadora de les comunitats de catalans d’arreu del món i difondre les universitats catalanes per tal d’atraure els estudiants estrangers”. El secretari de Cooperació Exterior, Albert Royo, ha afirmat que les comunitats “són imprescindibles per donar al món una imatge més fidel de la Catalunya del segle XXI, de manera que la projecció del país no hagi de dependre únicament dels instruments centrals de l’Estat espanyol. Ara, per exemple, tenen un rol fonamental per explicar al món el nou projecte d’Estatut català”. El programa de beques començarà per nou comunitats catalanes: Califòrnia, Brussel·les, Buenos Aires, Mèxic, Toronto, Mendoza, Montevideo, Quito i Lausana.
Font: e-noticies

Un america m'explica aquest acudit:

Saps per que no hi ha cops d'estat a USA?
Perque no hi ha ambaixada americana.

Ave, ONU, morituri te salutant

Nacions Unides fa com l'antic metge del meu poble: sempre arriba quan el malalt ja es mort. I com que no serveix per a les urgencies, no es que ara faci autopsies o canti requiem, si no que fa de planyidera.

Nuon Chea te 78 anys i va ser un col.laborador de Pol Pot. Ara esta essent jutjat per un tribunal de l'ONU on va fer aquesta terrible declaracio: " Si, tenim responsabilitat. No ho neguem, pero n'hi ha de diferents tipus: l'executiva, la legal i la moral. El nostre error fou que no varem anar als camps de l'interior del pais i esbrinar el que estava passant".

El regim comunista de Pol Pot va eliminar dos milions de persones, una quarta part de la poblacio de Cambodja. Quina llastima, ningu va donar l'ordre de manifestar-se o demanar una intervencio per a evitar el genocidi.

La blogosfera segons el Financial Times

Ahir el Financial Times parlava de la blogosfera.

I tambe donava referencia de l'acord entre Microsoft i la Biblioteca Britanica per a digitalitzar 25 milions de pagines i la productiva competencia entre Google i Microsoft

You cannot leave your hat on

M'agradaria portar barret. Deixem la moda a part, cal un punt de gamberrisme i elegancia. No es questio de ser mes o menys lleig o tenir una bona planta. Te mes a veure amb l'estil, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Em consta que hi ha molts homes que tambe s'avindrien a portar-lo. Per que s'han deixat de portar? Els timids amb les estetiques que distingeixen no ho podem perdonar. No cal remenar, em sembla, en teories; potser simplement l'unic culpable sigui la calefaccio.

"Atrafalgarats"

Tot entonant el "Rule, Britannia", els anglesos porten uns dies que continuen donant la volta al bacon i a la "liberty overseas". Un militar deia ahir per la televisio que els espanyols tambe haurien de sumar-se a les celebracions, sobre tot perque, gracies a Nelson, cada any les costes de Cadis reben un fotimer de turistes.